Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Nowarma
Arenys De Mar
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 Sorprès per la mel dels seus ulls
 
En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a quedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar. De cop i volta sona l’alarma. Les sis. Es va aixecar, ja despert pel reflex de la llum de la lluna que incidia en el seu rostre. Aixecar-se, vestir-se, esmorzar, agafar la bicicleta i anar a repartir per tot el veïnat el diari era el seu pa de cada dia. No ho odiava, tampoc l’apassionava, simplement era un costum que ja havia adquirit: treballar durant el mes de juliol per contribuir econòmicament a casa seva, tal com havia fet durant els darrers quatre anys.



Assegut a la cuina, esmorza endinsat en el seu món pensant perquè en Josh, el protagonista de la pel·lícula que havia vist la nit anterior, no havia pogut salvar-se d’aquell incendi mogut per les flames que van aclaparar tot l’edifici. Aquesta pel·lícula li va cridar molt l’atenció, ja que li va causar un cert sentiment d’empatia cap a en Josh. Sentia que el món era l’edifici i que les flames era la gent que el formava, la gent que molts cops el criticava o l’influenciava en els seus actes, persones que volien destruir-lo pel simple fet de pensar diferent fins al punt que les flames inundessin tot  l’edifici. Aquesta sensació d’angoixa i de patiment que probablement sentia en Josh entre el foc que l’arraconava cada cop més dins l’edifici era la mateixa que ell experimentava en determinats moments de la seva vida, una mena de por que no el deixava fer, sentir i viure com ell volia.



Emergint-se del món en què s’havia capficat, va mirar de reüll el rellotge de la cuina el qual l’indicava que faltaven deu minuts per dos quarts de set, és a dir, tenia deu minuts per acabar de menjar, agafar la bicicleta i anar a recollir a la impremta els diaris llestos per distribuir. Va sortir de casa i es dirigí a corre-cuita cap al seu destí.



-Bon dia, senyor Julià- va cridar per captar l’atenció de l’home mentre agafava els diaris ràpidament.



-Bon dia Damià - li va contestar el senyor Julià, un home molt savi i bondadós que sempre el rebia amb un somriure.



En acabar, s’acomiadà d’ell i començà, doncs, el recorregut que se sabia de cap a peus.



En breus instants arribaria el seu millor moment del dia: quan repartia l’últim diari a la casa situada vora el mar. Era el seu moment preferit perquè podia banyar-se al mar i romandre damunt la sorra sentint els sorolls monòtons del mar i les diminutes gotes d’aigua que ruixaven dèbilment la seva cara sense la presència d’algú que pertorbés la seva atmosfera de pau i tranquil·litat atès que no hi havia ni una ànima a aquelles hores per la platja.



I així ho va fer. Va deixar a un costat la seva bicicleta i es va estendre sentint aquell tacte que tant el reconfortava. Va restar uns minuts immòbil, gaudint de la pau que respirava fins que un frèvol soroll d’unes petjades apropant-se a ell el va treure dels seus pensaments. En Damià es va estranyar perquè d’ençà que havia anat a la platja després d’acabar el seu trajecte no s’havia trobat mai amb ningú. Quan el soroll va cessar, es va girar per esbrinar qui era el seu causant i sense esperar-s’ho es va topar amb els ulls del color de la mel més bonics que havia vist mai.



-Hola, sóc la Ivet- va saludar alegrement una noia que devia tenir aproximadament la seva edat.



-Hola- va tornar la salutació el noi aixecant-se mentre notava encara gotes que esquitxaven el seu rostre les quals no provenien ja del mar sinó del cel. Començava a ploure.



-Jo sóc en Damià- continuà-. Acabes d’arribar al poble?



-No. Fa dues setmanes que sóc aquí amb la meva família de vacances- va contestar sense esborrar el seu somriure- Visc allà durant els estius, la veus?



En Damià va mirar cap a la direcció que indicava la mà de la noia i es va adonar que senyalava la darrera casa en què repartia el diari. Sempre li havia agradat aquella casa que estava a pocs metres del mar.



-Sí, és on deixo l’últim diari cada dia. És molt acollidora- respongué.



-Reparteixes tu els diaris?- va qüestionar la noia fixant-se en la bicicleta d’en Damià.



-Sí. Durant tot el mes treballo per ajudar als meus pares repartint diaris i quan acabo em quedo a la platja uns minuts per descansar- va contestar-.



-I t’agrada el teu treball?- va tornar a preguntar la Ivet amb interès-.



-Preferiria fer un altre que m’agradés més, però és l’únic que puc fer en aquest poble- va respondre desanimat. Des que era petit havia volgut treballar d’alguna cosa que li permetés viatjar pel món però els seus pares sempre s’hi havien negat.



La pluja queia damunt els joves cada cop amb més intensitat. A en Damià li agradava sentir el tacte de les gotes d’aigua mullant la seva pell però quan plovia molt preferia contemplar-les a través del cristall de la finestra de la seva habitació.



Quan es disposava a acomiadar-se de la noia abans d’arribar xop a casa i caure malalt aquesta el va sorprendre amb una pregunta bastant estranya i peculiar:



-T’agrada la pluja?

 Comenta
 
Capítol 2 Observant a través de la pluja
 
- Sí, m’agrada molt sentir les gotes d’aigua damunt meu. Sempre m’he sentit  commogut per la llibertat que tenen de travessar un cristall d’un lloc a l’altre o fer un recorregut des d’on cauen fins allà on acaben dissipant-se...- va respondre en Damià amb un to de veu trist-  Però, perquè m’ho preguntes, això? Que no t’agrada a tu, la pluja? – preguntà amb incertesa i curiositat el noi dels diaris.



- A mi m’apassiona! Jo vull ser com aquelles gotes d’aigua que cauen del cel fins a trobar-se a qualsevol espai perdut i desconegut que ens ofereix el món. Tenen la possibilitat de fer-se camí entre indrets increïbles, curiosos i admirables. Poden viatjar observant i sentint allò que les envolta. Però, saps el que més admiro? Que aquestes gotes no s’aturen fins al moment de desaparèixer – va respondre orgullosament la noia dels ulls de la mel deixant bocabadat a en Damià, que trobava molt interessat la reflexió de la noia malgrat que reconeixia que mai es podria sentir identificat amb aquestes gotes d’aigua-.



- A mi també m’agradaria ser com elles, però no crec....- digué amb la mirada baixa el jove, però no va poder continuar, ja que la noia el va interrompre amb unes paraules que transmetien allò que rondava pel seu cap i portava lamentant-se feia anys-.



- Creus que no podràs mai sentir-te com elles, lliures i capaces de fer allò que volen. No has de pensar així. De fet, totes les persones són com gotes d’aigua que es diferencien pel camí que segueixen. Has caigut sobre el mar, endinsant-se entre milers de gotes més –va explicar la noia rossa mentre en Damià dirigia la mirada cap al mar-. Durant la caiguda et sents lliure i amb el convenciment que podràs aconseguir allò que et fa feliç, fins que caus al mar en què es troben moltes gotes com tu. Arriba un dia on acabes acceptant que el teu destí és igual que els del teu voltant, gotes que han anat a parar allà on has caigut tu sense cap possibilitat de canviar de...



- Hi ha coses que no pots canviar, que són com són i per molt que ho desitgis amb totes les teves forces seguiran sent el mateix. Ni tu ni ningú podrà fer-les canviar – va interrompre el noi, alçant la veu, guiat per la impotència en adonar-se de la veritat que contenien les paraules de la Ivet-.



El paisatge començava a fer-se indivisible per la pluja. Després de la brusca contestació, van romandre uns segons contemplant la impaciència amb què la pluja s’enfonsava i es perdia en la immensitat del mar fins que ell, penedit de la seva reacció, va trencar el silenci que s’havia format:



- Jo...- intentà disculpar-se-.



- He de marxar, es fa tard -el va interrompre, ella, amb un to sec i sever-.



- Sí, jo també hauria de marxar...-digué mentre veia la noia allunyar-se i desapareixent entre la pluja-.



En Damià va fer mitja volta per agafar la seva bicicleta, aleshores molla per la pluja, i la seva bossa amb algunes pertinences. Se sentia una mica culpable per no haver sigut capaç de demanar disculpes a la Ivet, però una veu feble per la llunyania i el so impactant de la pluja li va treure aquest malestar de sobre i li va arrancar un somriure:



- Has de saber que estàs ben equivocat, que una gota d’aigua pot caure en qualsevol lloc però que la seva vida no depèn d’on ve sinó d’allà on vol anar. Fins a la pròxima, Damià!



En arribar a casa en Damià va deixar la seva bicicleta, es va dutxar abans que els seus pares el renyessin per constipar-se i se n’anà a la seva habitació. Es va deixar caure sobre el llit com una ploma dirigida pel vent que determina el seu destí. Escoltant de fons el soroll de la pluja no deixava de pensar en les darreres paraules de la noia. Aquelles paraules..., sí, eren les paraules que desitjava que sortissin dels llavis d’algú, necessitava una persona que sostingués les seves esperances i inquietuds. Reflexionant sobre el canvi que volia fer en la seva vida, s’adormí.





Al cap d’unes hores la xafogor del mes de juliol el va despertar. Eren les set de la tarda. Durant el vespre no tenia res a fer així que decidí anar a fer un tomb i prendre una mica l’aire. Caminava entre els carrerons empedrats del poble i mentrestant rumiava com s’ho faria per dir als seus pares allò que sempre havia volgut fer. Uns minuts després notà un soroll continu que el va fer alçar el cap per tal d’orientar-se. Els seus peus el dugueren fins a la platja. A les tardes estava ple a vessar malgrat que aquell dia hi havia quatre gats. Els seus ulls es fixaren en una figura que li resultava coneguda: la Ivet.



“Perfecte”, va pensar en Damià. Tenia una segona oportunitat per disculpar-se amb la noia després de la seva impertinència. S’apropà a poc a poc fins a trobar-se a pocs metres d’ella.



- Tenies raó, sempre pots canviar si quelcom no t’agrada –va dir el noi sense saber com iniciar les seves disculpes-.



- No, tenies raó tu – respongué tranquil·lament provocant confusió al noi-. Hi ha coses que no es poden canviar, simplement has nascut amb elles i no hi pots fer res. Això no significa que aquestes coses hagin d’obstaculitzar les teves metes. Tu, com moltes altres, ets una gota que forma el mar. T’has endinsat dins d’ell i no hi pots fer res per sortir-hi. Però no té importància, el mar és el que és i no variarà. El que realment importa és el valor que li dónes. Què és, per a tu, el mar? –va qüestionar la Ivet impacient per escoltar una resposta amb la qual accedir als veritables sentiments del noi-.



-Doncs, aigua en moviment. No ho sé. Quin tipus de pregunt...



-I com és aquesta aigua? – va tornar a insistir la noia-.



-Mm... líquida, ja que quan intentes prendre-la cau i regalima per les teves mans -es va mirar les mans en Damià i va recordar aquells temps de la seva infantesa on es passava hores barallant-se amb l’aigua que fugia de les seves mans- És salada i...



- De veritat penses que és salada? Jo opino tot el contrari. Trobo que és bastant dolça -el va tallar amb una pregunta molt absurda segons el parer del noi-.



- És clar, ho pots comprovar tu mateixa –replicà-.



- D’acord, anem a comprovar-ho tots dos? -va proposar la noia-.



- Anem-hi! –acceptà finalment en Damià tot rient-se de les bajanades que arribava a dir la Ivet-.



Es van dirigir ràpidament cap al mar captant les mirades d’algunes persones que somreien en veure l’alegria despresa per dos nois que corrien feliçment per la platja. Després de romandre uns minuts dins l’aigua capbussant-se, nadant i divertint-se, van decidir sortir per assecar-se atès que el sol començava a pondre’s.



Finalment, es van acomiadar i en Damià es dirigí coratjosament cap a casa amb la certesa que arribaria un dia en què comunicaria als seus pares allò que trauria les pors i febleses de la seva vida. N’estava totalment segur. 

 Comenta
 
Capítol 3 L'aigua del mar és dolça
 
Havien passat tres setmanes des que va conèixer la noia que li havia fet qüestionar molts aspectes de la seva vida. Des del moment que van compartir una divertida experiència a la platja, es van fer amics inseparables. Cada vespre es trobaven a la platja i passaven hores parlant, banyant-se al mar o passejant pels carrerons deserts del poble. En Damià gaudia amb la companyia de la Ivet, ja que considerava que era l’única persona que el comprenia.

 



-És impressionant!- va exclamar en Damià bocabadat observant aquella habitació plena de fotografies i quadres-.



Com cada capvespre el noi es va dirigir cap a la platja on passava estones amb la seva nova amiga. Aquest cop no hi era. Però això no suposava un problema. Va conduir la seva mirada cap a la finestra de la casa des de la qual s’observaven unes vistes impressionants. Allà va veure a la noia mirant per la finestra el paisatge que es presentava al seu davant. No era el primer cop que la trobava endinsada en un altre món fins que decidia cridar-la aconseguint que tornés en si per passar la tarda en companyia. La Ivet li explicà que l’apassionava passar-se hores observant la natura, per això sempre sabia on trobar-la.



No obstant això, aquella tarda va ser diferent de la resta. La noia el va invitar a pujar on era. En veure l’estudi i les vistes que oferia en Damià es quedà sense paraules durant uns segons.



-La veritat és que sí. Cada cop que pujo aquí em quedo hores observant, fent fotografies o pintant el paisatge – va dir la Ivet amb un somriure però alhora trista, ja que no tindria molt més temps per fer això que tant li agradava -.



En Damià va notar una certa expressió de tristesa en la noia. Amb una mirada desconcertada li va demanar el perquè de l’aflicció en les seves paraules.



-No crec que em quedi al poble per molt temps. La feina de la meva mare només ens permet estar aquí durant un temps als estius – va respondre mirant cap al sostre-. No vull anar-me’n ja. Mai m’han agradat els acomiadaments... Però no hi vull pensar, ara.



Quan va retornar els seus ulls cap al noi va veure que aquest mirava amb entusiasme un dels quadres penjats a l’estudi.



-La teva mare és pintora? – li va preguntar canviar la seva visió-.



-No, aquest quadre és meu. M’agrada molt pintar, mai me’n canso. És la meva passió i és al que em vull dedicar en un futur – va respondre entusiasmada-.



Aquell moment, aquelles paraules i aquella brillantor als ulls il·lusionats de la seva amiga van ser l’empenta que necessitava en Damià per prendre una decisió, per convertir el futur amb què havia somiat amb el present que tant desitjava viure.



El jove va decidir explicar als seus pares allò que volia fer. Com s’esperava tot el que va arribar a les seves orelles van ser oposicions. Al cap d’uns dies els seus pares finalment van accedir-hi i van permetre al seu fill fer el que desitjava: ser pilot d’avió. En Damià es quedà impressionat. Per fi ho va aconseguir. No sabia com reaccionar, la seva felicitat en aquell instant el bloquejava. Després d’agrair una infinitat de vegades als seus pares pel seu permís va decidir anar a compartir la seva alegria amb la Ivet, ja que en certa manera l’havia ajudat a fer aquell pas.



La sorpresa va venir quan no la trobà ni a la platja ni a la finestra de l’estudi. Va rumiar uns segons on podria trobar-la i, sense poder formular cap resposta, decidí anar a buscar-la a casa seva. Es va tirar enrere quan intentà trucar a la porta. Hi havia un sobre a terra que posava: per en Damià. El va agafar disposat a llegir el què contenia al seu interior. Era una carta de comiat. En ella l’explicava que per una urgència laboral de la seva mare, havia de marxar aquell matí. No tornaria fins a l’estiu següent, però es mantindrien el contacte. Al final de la carta unes paraules el van sorprendre enormement:



“PD: quan sàpigues allà on vols anar, dirigeix-te cap al mar. Un cop hi siguis, submergeix-te, tanca els ulls i sentiràs allò que mai has sentit”.



I així ho va fer. Va guardar la carta i va caminar cap al mar envaït per la curiositat. Va endinsar-se dins l’aigua i, un cop aquesta envoltava tot el seu cos, es va submergir. Com li va indicar la noia va tancar els ulls. Uns segons després va treure el cap a la superfície. Havia experimentat el què li havia dit la Ivet. Per primer cop va trobar sentit a les seves paraules i, amb un somriure a la cara, va comprendre que l’aigua també podia ser dolça.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]