Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



melchorsoluciones
Tortosa
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 Quan tot va començar...
En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a aquedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar.



No va poder dormir més, es va quedar contemplant per la finestra i escoltant música a un volum molt baix, fins que va ser hora d’aixecar-se. Com tots els dies, en Damià tenia que anar a l’institut.



-Quin pal!- va pensar-.



Es va llevar, va canviar-se el pijama que portava i va anar a esmorzar. Com sempre es beuria el seu got de llet amb galetes. Al acabar, va rentar-se les dents i a les 7:40 va baixar baix de casa on l’esperaven els seus amics per anar tots plegats. Era un dia d’hivern, però aquell hivern era més bé càlid. La manera de vestir d’en Damià era molt sutil, quasi sempre portava una dessuadora, uns pantalons texans i unes esportives. De camí a l’institut sempre anava parlant amb Joan, del qual era molt amic i seia al seu costat a classe. Aquell dia, en Damià havia d’entregar la llibreta d'història, i no era que la tingués molt ben feta, ni amb totes les activitats que els havia demanat en Josep, el seu professor. Així que al arribar a classe va decidir demanar-li a la Maria, una companya seva que sempre li deixava els deures per copiar, però se'n va adonar que encara no hi era i estava tant nerviós que va preguntar en veu alta:



-On està la Maria?



Els seus companys se’l van quedar mirant i li van preguntar que per a què la buscava. Llavors abans que en Damià pogués contestar, la Lara, que era una mica xafardera, va insinuar que si estava enamorat d’ella, i tots els companys van començar-ho a insinuar. Per a en Damià era impossible que la gent cregués que era perquè necessitava la llibreta i li va tocar aguantar tot el dia de bromes. Un dels seus amics, l’Aleix, que era molt bromista i li agradava molt fer ximpleries, era dels mes pesats amb el tema.



Al acabar l’institut, en Damià tornava a casa amb en Joan, la Noèlia, l’Ada i la Natàlia. Els dimecres i els divendres, en Joan anava a casa la seva àvia a dinar ja que després tenia anglès i li quedava més a prop; per tant a meitat camí de tornada ell se’n va anar per un altre carrer, i en Damià es va quedar sol amb les noies, i com era de preveure totes li van començar a preguntar per la Maria, que si era veritat tot el que es rumorejava, ell se’n va cansar i va dir:



-Ara parlem dels vostres “amors”. -Estava clar que en Damià no sabia el que se li venia al damunt-.



Va començar la Noèlia, encara que d’ella ja es sabia quasi tot i per això va ser una conversació bastant curta, llavors en Damià va dir que li tocava a la Natàlia.



Totes se’l van quedar mirant.



-Segur que ho vols saber?-va dir la Noèlia-.



-Sí, sí.-va replicar ell-.



-Bé, no se com explicar-ho.-va començar la Natàlia-.



-Tranquil·la que no ho explicaré a ningú.-li deia ell-.



-Des de començament de curs que…-va seguir la Natàlia-.



-Que, què?-va insistir en Damià-.



-Que des de començament de curs que m’agrades.-va soltar la Natàlia ja més relaxada-.



En aquell moment en Damià no sabia que dir, que fer i ni tan sols sabia que pensar de tantes coses que se li estaven passant pel cap així que, va contestar d’una manera molt insípida:



-Vale.-va contestar en Damià ja que no sabia que dir-.



Van continuar i en Damià estava molt pensatiu. Al arribar al portal de casa, es van acomiadar, va obrir la porta, va agafar l'ascensor i va muntar al primer pis. Va entrar a casa on estaven els seus pares i el seu germà que l’esperaven per a dinar.



-Com ha anat el dia?-li va preguntar la mare-.



-Bé.-va dir en Damià dissimulant-.



-Alguna cosa important?-va afegir el pare-.



-No, no!-va replicar ell-.



Aquella tarde va ser una d'aquelles que estàs tota l'estona pensant. També va ser així la següent i l’altra i moltes més. No tenia clar que dir, encara que tenia totes les opcions presents: provar una cosa nova per a ell, seguir amb la seva vida tranquil·la... Anaven passant els dies i ell pensant, i cada dia, quan veia la Natàlia tornava al seu cap aquell maleït pensament.



Un dia quan baixaven al esbarjo la Natàlia se li va acostar i li va insinuar que li deixava dos mesos per a pensar-s'ho. Durant el descans, sempre anaven a un banc on es passaven tota la mitja hora. Acostumbraven a ser unes quinze o setze persones, i es passaven tota l'estona parlant de ximpleries, encara que en Damià sempre estava pensant en el mateix, parlessin del que parlessin. De vegades se li escapava alguna mirada però sempre intentava dissimular-ho. Les hores de classe es feien eternes i les tardes assegut a la cadira de l’escriptori encara més.



En Damià jugava a futbol, al Roquetenc F.C., al qual també hi jugava en Joan, el Mano (era l’Aaron, un company de classe de l’any passat, eren molt bons amics i per això li va posar aquest sobrenom) i en David. Les tardes d'entrenament l’ajudaven a pensar en altres coses i a divertir-se amb els seus companys.



Van arribar a una setmana d’exàmens i en Damià volia treure bones notes. Era una persona que sense o quasi sense estudiar treia bones notes, però aquesta vegada volia treure’n d’excel·lents. Tenia un cap de setmana per a estudiar per davant encara que el dissabte anava amb els seus pares a Andorra i per això es va preparar resums. Durant el viatge va sentir la necessitat de dir-li alguna cosa a la Natàlia. Així que, va agafar el seu mòbil i va començar a parlar amb ella a través de WhatsApp:



-Damià: Hola. :)



-Damià: Només volia que sabessis que després dels exàmens, el divendres o el dissabte, et tinc que dir una cosa important. M’esperaré a després per a què això no sigui una distracció i ens vagin bé els exàmens.



-Natàlia: D’acord, però el divendres ve a buscar-me la meva mare en cotxe i no podrem parlar. :(



-Damià: Doncs dis-li que no vingue a buscar-te…



-Natàlia: D’acord ho intentaré. Per cert, això que em tens que dir, és bo o dolent?



-Damià: No ho sé.



-Natàlia: Si no ho saps tu…



-Damià: Jo crec que és bo.



-Natàlia: Bé, bé.



-Damià: Adéu que perdo la cobertura hahaha.



-Natàlia: Adéu haha.



En Damià ja estava més tranquil ara que li havia dit alguna cosa. Els resums no li van servir de res, ja que al cotxe no podia concentrar-se i encara menys amb tot el que tenia al cap en aquell moment, encara no tenia clar el que tenia que dir. Així que es va passar tot el viatge escoltant música per a relaxar-se.



Durant la setmana va parlar una o dues vegades amb la Natàlia però era sobre els exàmens.



El divendres va ser molt dur ja que tenien 3 exàmens, i de tornada a casa en Damià va intentar fer veure que no se’n recordava del que li havia de dir a la Natàlia. Tot i que tenia la necessitat de dir-ho, no podia, alguna cosa li ho impedia. Al arribar a casa, va tornar a parlar amb la Natàlia per WhatsApp per a dir-li o intentar donar-li explicacions de per què no li havia dit res.



-Crec que m’he oblidat d'alguna cosa avui...-va escriure en Damià-.



-De què?-va respondre la Natàlia-.



-Doncs que al final no t’he dit res…-va dir en Damià-.



-Pos quan vulgues dir-m'ho ja ho faràs però recorda, la intriga és molt gran.-va contestar la Natàlia.



En Damià va anar a l’acadèmia d'anglès, com tots els divendres. Després de la classe, es va relaxar al sofà una estona pensant que dir, cada vegada tenia més clar que diria que si, però no trobava la forma de fer-ho. Ell pensava que si tant li havia costat pensar-ho era per alguna raó.



Van tenir una conversa i diguem que ho va embolicar tot una mica, llavors va dir-li que el millor era que quedessin el diumenge i que parlessin en persona.



Va arribar el dia, i havien quedat a les sis de la tarda. En Damià estava molt nerviós i mitja hora abans ja estava preparat. Es va passar tota l'estona que quedava pensant com podia dir-li, ja que li quedava poc temps. Quedaven cinc minuts per a que fossin les sis i en Damià ja estava baix de casa esperant-la. Pensava que tot seria ràpid. Mai s’havia afrontat a una situació així, però va pensar que, a pesar de ser la primera vegada, se’n sortiria bé. Acabaven de passar les sis i va aparèixer la Natàlia. En Damià estava molt nerviós.



-Hola.-va dir tímidament en Damià-.



-Hola, què tal?-va contestar la Natàlia-



-Bé, i tu?-va preguntar en Damià-.



-Bé, què fem ara?-va dir-li la Natàlia-.



-Doncs…-va quedar-se en Damià pensant-.











 
 Comenta
 
Capítol 2 Si poguéssim canviar les coses...
En Damià no sabia què fer així que va començar a caminar mentre pensava què dir. La Natàlia el va començar a seguir i van estar donant voltes durant al menys una hora. De quan en quan deien alguna ximpleria per intentar trencar el gel, però res en Damià s'ho seguia rumiant i la Natàlia esperant. Ell, no trobava el moment i cada dos per tres feia un compte enrere mentalment fins 0 per a dir-ho quan hi arribés però es veia incapaç. De quan en quan es miraven i reien. Ja eren quasi les 20 h quan van seure en un banc.



-Que hem puc arraulir?-va preguntar la Natàlia-.

-És clar.-va respondre en Damià una mica confós per la situació-.



En Damià no sabia molt bé com reaccionar a aquella situació, però poc a poc es va anar acostumant. Cada vegada es sentia millor, i encara que no parlessin ell estava bé.

Va anar passant el temps fins que en Damià es va acabar decidint per dir-li.



-Bé…-va dir en Damià-. Vull dir-te que tu també m’agrades i que m’agradaria que poguéssim quedar més dies i passar bones estones.-va acabar de dir en Damià-.

-I la gent pot saber-ho?-va preguntar-li la Natàlia a en Damià-.

-Com tu vulguis, per mi sí.-va contestar ell-.



Es van acomiadar i cadascú se’n va anar a casa seva. En Damià tenia un sentiment de felicitat que l’envaïa per dintre.



-Ara sí, oficialment, tinc novia.-va pensar-.



Quan va arribar a casa eren més de les 21 h, els seus pares pensaven que havia quedat amb en Joan, perquè això els havia dit ell, i la seva mare va començar a fer-li preguntes:



-Si que heu fet tard no?-li va dir la mare-.

-Ja és que al final entre anar aquí i allà se’ns ha fet tard.-va respondre en Damià-.

-I on heu anat?-va seguir la mare amb l’interrogatori-.

-Hem estat donant voltes pel carrer.-va respondre ell ja una mica cansat-.

-I no teníeu fred?-va seguir la mare-.

-No, per cert ara me’n recordo que està jugant el Barça, vaig a veure el

partit.-va dir en Damià escapolint-se-.



Aquella nit se la va passar la major part intentant imaginar el que passaria a partir d’aquell dia, ja que mai havia estat amb algú i no sabia com era aquest tipus d’experiència.

El següent dia, va llevar-se i després de preparar-se, va anar a l’escola com si fos un dia com un altre. Al arribar a classe, tothom va començar a formular-li preguntes. No sabia on posar-se així que va enfilar el camí cap al seu seient i va seure-hi. El dia va ser normal si no fos pels companys. No es va parlar molt amb la Natàlia, però ell pensava que era una cosa normal per ser el principi. Va anar passant la setmana, l’última abans de les vacances de nadal, i tot seguia igual. De quan en quan a classe es parlaven i per les tardes, pel WhatsApp també.

Al arribar festes de nadal en Damià va pujar, com normalment, amb els seus pares i el seu germà a la casa que tenien a la muntanya a passar-hi els dies.

Un dia mentre parlava amb la Natàlia:



-Podríem quedar per veure alguna pel·lícula algun cop?-va dir ella-.

-Sí, els meus pares hem poden baixar. A casa meva no hi ha ningú.-va contestar en Damià-. Jo podria el dimarts que els altres dies els tinc bastant ocupats.-va acabar de dir-.

-El dimarts podria però més cap a les 19:30.-va contestar-li ella-.

-Doncs perfecte, diré que he quedat per sopar amb els amics i segur que hem baixen hahaha.-va respondre ell-.

-D’acord, doncs ens veiem.-va escriure ella-.

-D’acord, adéééu!!.-es va acomiadar en Damià-.



Van acordar veure la pel·lícula ‘‘Divergente’’. El dimarts per la tarde en Damià ja havia quedat amb en Nil, per a veure una pel·lícula també. Després el va acompanyar a casa ja que no tenia res a fer fins les 19:30. Quan tornava va veure que tenia un missatge de la Natàlia, immediatament va anar a veure que hi deia:



Natàlia: Ja hi sóc, quin pis és?

Damià: Estic anant cap a casa, quan arribe t’ho dic.

Natàlia: D’acord.



En Damià va seguir, i al arribar va obrir la porta que donava a l’espai comunitari de casa seva, i quan va anar cap a la seva escala, es va trobar la Natàlia asseguda en un banc.



-Què hi fas aquí?-va dir en Damià que no s’ho esperava-.

-Doncs t’he dit que estava baix.-va respondre ella-.

-El meu germà encara és a casa.-va afegir ell-.

-A veure com reacciona haha.-va dir ella-.



Van pujar, van entrar a casa i quan en Damià va entrar va anar directe cap a la cuina. La Natàlia el va seguir, llavors el germà del Damià va treure el cap per saludar-lo:



-Hola Damià, què ta…-va parar de cop al veure la Natàlia-. No tardaré molt en anar-me'n.-va dir llavors-.

-Hola, d’acord.-li va contestar en Damià-.



Quan se’n va anar, en Damià i la Natàlia es van mirar i van riure de manera que no els sentís. Van anar a veure la pel·lícula. Al acabar, en Damià va anar cap a la cuina i va sentir com si truquessin a un mòbil, llavors li va dir a la Natàlia que l’estaven trucant. Ella va córrer a agafar-lo. Tenia 52 trucades de la seva mare que devia estar molt enfadada. Es van acomiadar i la Natàlia va anar cap a casa ràpidament.

En Damià va preparar-se un sandvitx per a sopar i allà les 23h va trucar els seus pares per a què el vinguessin a buscar. Havia de dissimular d’alguna manera.

Al cap d’una estona, van parlar i van quedar el 31, el dia de cap d’any.



[...]



-Damià desperta't.-va sentir que algú li deia, encara mig adormit-.



Era la seva mare que el cridava perquè ja es feia tard i encara no s’havia llevat. Va mirar el mòbil que tenia a la tauleta, les 11:30.



-No passa res que avui es cap d’any i faré tard.-va pensar ell-.



Es va quedar estirat al llit i es va posar a mirar vídeos a YouTube. Llavors se’n va recordar, havia quedat amb la Natàlia i encara havia de pensar la forma de què els seus pares el baixessin. Per sort el seu germà també havia de baixar a Tortosa així que baixarien junts. El problema era que per pujar també havia de pujar quan el seu germà, més o menys a les 19:30. A les 16:30 va baixar a Tortosa. Aquell dia van mirar ‘‘Star Wars II’’. Quan la van acabar eren les 19 h i com que no tenien res que fer, es van quedar ajaguts al sofà, l’un al costat de l’altre. Quan tot apuntava a que alguna cosa passaria, va sonar el mòbil d’en Damià, va resultar ser el seu pare que li va dir que en 10 minuts fóra baix de casa que el passava a buscar. Llavors en Damià li va dir a la Natàlia i es van posar a recollir-ho tot i se’n van anar. Quan van arribar a baix, al moment d’acomiadar-se, la Natàlia es va apropar a en Damià, que es pensava que li anava a donar un petó a la galta, llavors ella es va girar i…



En Damià encara estava més feliç, aquell dia li quedaria per sempre en la memòria. Es van seguir parlant els següents dies, però no van poder quedar una altra vegada fins l' aniversari de la Noèlia. En Damià va prometre a la Natàlia que aquell dia, el 8 de gener, li donaria el seu regal de reis.



[...]



Com tots els matins de vacances, en Damià es va llevar ben d’hora. Era una estranya costum que tenia i no sabia perquè. Es va llevar i va recordar que aquell podia arribar a ser un gran dia si tot sortia com ell s'havia imaginat i sobretot si era atrevit, cosa que li costava molt.

Per la tarde en Damià va quedar amb en Joan per anar a l' aniversari. Anirien a sopar al Telepizza. Havien quedat a les 17 h però ells van arribar a les 18:30. Quan hi van ser, van saludar les noies. Hi eren la Núria, l’Ada, la Lía, la Paula, la Noèlia, la Laura, i també hi estava la Natàlia. Van acabar de passar la tarde xerrant i després van anar a sopar. Quan van acabar, van anar a un parc proper. Van passar una bona estona tots plegats, uns com en Joan es dedicaven a fer ximpleries com cremar fulles i d’altres a divertir-se com nens petits als gronxadors. Al cap d'una estona, la Lía va notar com li queien unes gotes d'aigua al cap i es va dirigir a un porxo proper. El altres se'n van adonar de què començava a ploviscar i van seguir-la. Van passar una estona xerrant fins que van decidir que ja era hora de tornar cap a casa, ja que es feia tard. Van anar deixant gent fins que només van quedar la Noèlia, en Joan, la Natàlia i en Damià. Ja era quasi mitjanit, la Noèlia va acomiadar-se i va enfilar camí cap a casa seva, ja només en quedaven tres. Al arribar al bloc de la Natàlia i d’en Joan, ell va començar a pujar i la Natàlia i en Damià es van quedar sols.



-I el meu regal de reis?-va preguntar la Natàlia-.



En Damià es va quedar pensatiu, no sabia ben bé què fer i llavors s'hi va llençar. Va començar amb un simple petó però després, la cosa es va anar intensificant i ella va decidir creuar la barrera que creaven els llavis amb la llengua.



Van passar un parell de dies, les vacances de nadal es van acabar i va tornar la rutina d'institut. La timidesa d'en Damià encara estava present en ell i al institut quasi mai es dirigien la paraula, excepte quan tornaven cap a casa. Continuaven passant els dies i tot seguia igual, des d'aquella màgica nit res havia passat.

Un dia, per la nit, en Damià li va enviar un missatge a la Natàlia en el que ell li declarava els seus sentiments. Ella li va contestar que era molt bonic i que moltes gràcies. Llavors el dia següent en Damià va enviar-li un altre missatge:



Damià: M’agradaria saber què penses del missatge, però no un simple molt bonic, sinó saber que en penses realment.

Natàlia: Doncs no sé que dir realment.

Damià: Tranquil·la, pensa-t'ho bé.

Natàlia: Doncs mira, trobo que t'ho hauria de dir abans de fer-la massa grossa. Damià tu ja saps que jo t’estimo… T'ho vaig dir el dia que vam quedar per primer cop. Però ho he estat pensant i crec que hauríem de donar-nos un temps perquè hem dona la impressió que et sents pressionat davant la gent i a part, jo m’esperava alguna cosa més amb el mes i mig que portem i no vull estar sempre darrera insistint. Així que jo ho deixaria com a amics perquè trobo que al menys no tindrem tants moments incomodes com els que tenim molts cops. Tot i això, gràcies per tot aquest temps que hem estat junts i que sàpigues que jo et continuaré estimant i no vull que la nostra amistat es trenqui. Espero que ho entenguis i no t’enfadis.



A en Damià se li va trencar el cor en aquell moment. Tenia entrenament i va utilitzar-ho com a excusa per a poder pensar bé el que dir.



Damià: Bé... parlem més tard que tinc entrenament de futbol.

Natàlia: D’acord.



En Damià estava molt trist, però tenia que amagar-ho davant els seus companys d’equip, va ser un dels seus pitjors entrenaments en quant a rendiment. Es notava que no estava molt per la feina. Al acabar, va dutxar-se, va sopar i quan ja estava ben relaxat, va dir-li a la Natàlia si li anava bé parlar llavors.



Damià: Entenc tot el que m’has dit, però l’únic que et demanaria es un últim dia, perquè vull intentar-ho bé.

Natàlia: Que significa intentar-ho bé?

Damià: Vull dir que no m’agradaria que s’acabés sabent que hauria pogut fer més, que vegis que he canviat. Millor parlem demà en persona.

Natàlia: Es que és això, que vas a dies… N'hi ha que tot molt bé però n'hi ha d’altres en què quasi no ens parlem i per estar així, és millor quedar com amics. D’acord, doncs en parlem demà.

Damià: Bona nit.



En Damià sabia que tenia que posar-se les piles i al instant va començar a prepara-ho tot per a tenir alguna oportunitat.
 Comenta
 
Capítol 3 Intentar oblidar-te fa que et recordi més i més.
En Damià, va demanar consell a unes amigues, llavors va començar a preparar-ho tot per a tenir alguna oportunitat. Sabia que havia de fer tot el possible. Quasi no va poder dormir, estava molt nerviós, però a la vegada anava molt conscienciat. Tenia que creure en ell mateix com mai abans havia fet.



Va començar un nou dia, era divendres, més exactament era dia 22. En Damià va llevar-se més d’hora del que era habitual en ell, no volia fer tard. Va començar a avançar el dia i en Damià era incapaç de fer res al respecte. Va arribar l’hora de l'esbarjo i en Damià va decidir que d’aquella hora no passava, així que, després d’acabar-se el seu entrepà, va anar on eren les noies.



-Hem de parlar.-va dir en Damià dirigint-se a la Natàlia-.

-D’acord.-va respondre ella-.



Van apartar-se de la gent i es van quedar l’un davant de l’altre. En Damià estava molt nerviós, es va quedar en blanc.



-Que hem volies dir?-va preguntar-li la Natàlia a en Damià-.



En Damià es va quedar mut. Tenia les coses molt clares, però no podia expressar-ho.



-A aquestes situacions hem referia jo quan et vaig dir allò.-va dir la Natàlia referint-se al missatge que li havia enviat el dia abans-.

-T’entenc, però és com si tingués molt per dir-te. Ho tinc tot perfectament pensat, però quan sóc davant teu no hem surt res.-va soltar en Damià-.



Tots dos van callar, com esperant que l’altre digués alguna cosa, però res.



-Crec que de moment és millor que ho deixem com a amics, i que si més endavant ha de passar alguna cosa, ja passarà.-va dir-li la Natàlia-.

-D’acord, ho entenc.-va dir en Damià volent fer semblar que no l’afectava-.



En Damià va seure a les escales i va començar a plorar. Sentia una impotència molt gran dintre seu. Els seus companys no van trigar molt a donar-se’n compte. Tots sabien que havien parlat, però tan sols dues persones sabien de què. Molta gent va apropar-s'hi. Tots li preguntaven què li passava,però ell no deia res. Qui entenia el que estava passant, deia que no el molestessin, però la gent feia el que volia. En aquell moment, algú va avisar la Natàlia, que immediatament va anar a parlar amb ell.



-No ploris, ja t’he dit que seguirem sent amics.-va dir la Natàlia intentant consolar-lo-.



En Damià va seguir sense dir res, encara que plorava per impotència, no li va dir. Llavors la Natàlia el va abraçar, i van estar 2 minuts sense dir-se res, després ella va marxar. Llavors va començar a passar tot un seguit de gent, des de els seus amics, fins simples companys amb els que no es parlava molt. Va continuar el dia, tot i que en Damià estava trist, intentava entretenir-se amb els seus amics.



Durant la tarda, en Damià, va rebre multitud de missatges dels seus amics preguntant-li com es trobava, ell va contestar a tots dient que estava bé i que moltes gràcies per preocupar-se. Aquell dia, en Damià tenia anglès, però no hi va anar, estava destrossat, com més intentava oblidar-ho, més hi pensava. Es va passar tota l'estona estirat al llit, escoltant música, i fent el

pitjor que podia fer: pensar.



En Damià va passar un dels pitjors dies de la seva vida, mai havia tingut aquella sensació. Tenia ganes de donar molts de cops i de dormir d’una vegada per a oblidar-se’n, ni que fóra per una estona. El temps passava molt lentament, i en Damià continuava igual. No podia treure’s la idea del cap de que tot era culpa seva, la gent amb la qual parlava li deia que no ho era del tot, però el seu caràcter, no li permetia pensar que fos culpa de la Natàlia.



Els dies van anar passant i no podem dir que es parlessin massa. En Damià continuava bastant malament, la Natàlia, qui ho sap…



Va passar el cap de setmana, en Damià va quedar amb els amics per distreure’s una mica i també va jugar a l’ordinador per la mateixa raó. Només buscava que passés el temps més de pressa.



[...]

Va començar una nova setmana.



-A tornar-hi.-va pensar en Damià-.



El dilluns per la tarda en Damià va quedar amb l’Aleix, que encara que fos una mica ximplet, li tenia molta confiança. Van estar tota l'estona xerrant. L’Aleix li va explicar que era normal que quan fóra davant la Natàlia, no li pogués dir res, ja que ell entenia la situació. La veritat, havia estat una bona idea parlar una estona tots dos plegats.



Els dies continuaven avançant fins que el dijous, la professora de català els va proposar participar en un concurs anomenat Ficcions, es tractava d’escriure una història composada per tres capítols. El primer que li va venir al cap a en Damià va ser:



-Escriure una història? Quina feinada.



Però després de rumiar-s'ho una bona estona, va decidir que hi participaria. Hi escriuria tot el que li havia passat últimament i va pensar que això l’ajudaria a superar-ho amb més facilitat, a més podria expressar tot el que sentia en cada moment i la gent podria arribar a entendre’l.

Va demanar a la Noèlia si ella li podria corregir el text, i en certs moments que podien arribar a ser complicats, escriure’l i ella va acceptar.



Van anar passant els dies, i en Damià, podem dir que anava fent. De quan en quan escrivia una mica la història, ja que sabia que no li seria gens fàcil. Al noi, la gent li explicava coses, que segons ells deia la Natàlia. Tot el que li deien intentava que no l’afectés…



Va arribar un dia especial. Era l’aniversari de la Natàlia i en Damià, recent tocades les dotze de la nit va enviar-li un missatge per felicitar-la. Després es va quedar parlant amb l’Aleix sobre el seu ‘‘grup’’ de música anomenat Sopa De Vaca:



Damià: Què et pareix? ;)

(enviant-li una imatge amb un logotip per al grup fet per ell mateix)

Aleix: Què bona!! Hahaha

Damià: Per cert, ja pots felicitar a la Natàlia que ja és el seu aniversari.

Aleix: Encara no, demà.

Damià: No, ja han passat les dotze de la nit.

Aleix: T’has lluït la felicitació?

Damià: No, ha sigut un simple: Moltes felicitats!!

Aleix: Xec! Molt malament.

Damià: No serveix de res preparar un missatge, ja ho vaig fer en molts i ja veus per a què va servir…

Aleix: També tens raó.

Damià: I al final què hem dius de fer una nova cançó?

Aleix: Sí sí, per mi sí.

Damià: Doncs ja ens anirem parlant.

Aleix: Vaig a ensenyar-li a mon pare el logo, a veure què diu.

Damià: D’acord.

Aleix: Diu que si xalem, endavant. :)

Damià: Doncs sí hahaha, vaig a seguir mirant la sèrie adéu!!

Aleix: D’acord adéu!!



I tal com li havia dit, en Damià va posar-se a mirar una sèrie que portava temps mirant. Li agradava molt, ja que mesclava temes com el treball, l’amistat, l’amor, el dret (ja que anava d’uns advocats), etc.



En Damià va animar a la Natàlia per a que celebressin una festa d’aniversari amb la colla i també va ajudar molt en l'organització per a fer el regal. Per mala sort aquell mateix dia, ell i en Joan tenien la presentació del Roquetenc, i per la tarde no arribarien fins una mica més tard.

Al finalitzar-la, van quedar-se a mirar el segon equip, que va jugar un partit molt mogut, on quasi es peguen. Per sort tot va acabar bé. Després van anar a casa, es van canviar i van preguntar als amics on eren per trobar-se. En Damià tenia preparat un missatge per a la Natàlia, però conforme anava passant la nit, no trobava el moment per donar-lo. Finalment va tornar a casa i no li va donar, el va posar a la seva carpeta de records juntament amb la porra i altres coses més velles. Un altre cop no havia tingut valor…



Una de les coses que més el tirava enrere era la reacció que tindria ella. Ell hauria tingut menys por sinó fos per tot el que la gent li explicava d'ella, coses que en Damià no volia creure. Estava molt indecís; no sabia en qui confiar: en el que ell pensava i sentia o en el que la gent li deia.



Van seguir passant els dies, en Damià va escriure el primer capítol de la historia. Esperava alguna reacció, el més normal, però el que va passar, el va sorprendre bastant. Després de què en Joan passés l'enllaç de la seva història als seus amics, la Natàlia li va parlar:



Natàlia: És molt directe.

Joan: No. (Defensant en Damià)

Natàlia: Només feia falta que copiés les conversacions de WhatsApp hahaha.

Joan: No et passis, però esta bé, no?

Natàlia: No hem passo, que ja està bé.



Després, aquesta conversa va arribar a en Damià. La seva intenció era ser directe. Per sobre l'opinió de la Natàlia, ell seguiria escrivint.Si tenia alguna cosa a dir, ja li diria directament a ell.

En ningun moment la Natàlia li va comentar res, així que ell continuava amb la mateixa idea, apart a ell l’estava ajudant això.



[...]



Va passar un temps, i en Damià, poc a poc, ja intentava oblidar-ho tot. Sabia que sempre li quedaria el record, però volia començar a passar pàgina i sabia que el primer pas era acabar la història, ja que llavors no tindria la necessitat de recordar-ho, així que va posar-se a fer feina.



El 15 de març, ultim dia per penjar el segon capítol, en Damià el va acabar. Sempre ho feia tot a última hora. Va costar-li molt escriure el final. Era una part molt dura per a ell, i només de recordar-ho, encara que fossin els bons moments, se li feia un nus a l’estómac. En Damià continuava parlant amb els seus amics, la majoria li deien:



-Oblida-ho, hi ha moltes més noies al món.

-Es fàcil de dir, però difícil de fer…-contestava ell-.



Va arribar un dia, en el que va decidir que ja no canviaria més d’opinió. Ja havien sigut massa les vegades que havia passat d'esperar a oblidar, i aquell dia, va acabar decidint-se per una.



Era un dia d’institut, però no un de normal perquè anaven d’excursió. El dia va començar molt normal, en Damià comentava amb en Joan el resultat del Wolfsburg - Reial Madrid, després van anar amb l’Aleix, en David, el Mano i en Kevin. Van passar-se tot el matí rient i parlant de ximpleries, fins que per la tarde, quan anaven de caminada, anaven en diferents grupets, i en Damià anava saltant d’un al altre, fins que va sentir que el Mano i en Joan parlaven d’ell i de tot el que li havia passat.



Van estar parlant una estona, fins que els altres es van unir. Llavors els van explicar de què parlaven, i després de que tots li donessin consells i l’ajudessin van continuar contant ximpleries. El que en Damià tenia clar del tot era que el millor que podia fer, era oblidar-ho, encara que com diuen: recordar és fàcil per qui té cervell, oblidar és difícil per qui té cor.

 
FI



Per si no haveu acabat d’entendre-ho, m’agradaria explicar que aquesta es una història que personalment m’ha passat a mi, tot el que hi ha és 100% real, com a molt fan falta coses, però amb el que hem permetia aquest concurs, m’he tingut que limitar a escriure el més important.

Vull dir que intento quedar-me amb tot el positiu d’aquest tram de la meva vida, cal dir que he madurat com a persona, he fet nous vincles d’amistats, he après moltes coses noves i sobretot he après que es sent quan s’estima una persona. Finalment m’agradaria donar les gràcies a Ficcions. Aquest meravellós concurs, que m’ha ajudat a poder-me expressar, i també agrair a Nerea Mauri, que el és la persona que m’ha ajudat a corregir el text i en certs moments a escriure’l. Moltes gràcies per llegir la meva història.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]