Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Apolo 11
Barcelona
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 Més enllà del túnel
Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.



El tren es torna a posar en marxa i la muntanya de roba es converteix en un grapat de línies borroses que desapareixen al primer revolt. Encara falten dues hores per arribar a Palamós. Cent vint minuts perquè arribi el cap de setmana...



El tren no va gaire ple. Al tercer vagó només hi ha una parelleta formada per dos nois joves, una dona que frega la setantena d’edat i un home d’uns cinquanta anys que dorm prop de la finestra que queda més allunyada, d’esquena al meu seient. Entre els dits aguanta un cigar apagat i un llibre del qual no en puc llegir el títol. 



El balanceig del tren s’atura i un noi jove puja al vagó. Va més drogat que en John Lennon quan va composar el seu gran èxit Lucy in the sky with diamonds.



Ens tornem a posar en marxa i el nouvingut seu dos seients més enllà de la parelleta, que s’han quedat adormits amb les mans entrellaçades.



A fora, el mar resta quiet com una bassa d’oli mentre nosaltres avancem a tota pressa al seu costat. Les platges estan fosques i desertes i algunes estrelles ja comencen a brillar.



Una batzegada del tren em fa caure del seient, al mateix temps que un crit esgarrifós s’apodera del vagó. Ens hem quedat aturats al mig d’un túnel. Poc a poc el tren reprèn la marxa. M’incorporo i em giro per tornar a seure al meu seient -m’he donat un bon cop al genoll- quan descobreixo la silueta d’un home que jeu, inert, al mig del passadís. Té un trau al cap i la sang no en para de rajar.



 



- Hem de aturar l’hemorràgia! Que algú m’ajudi, siusplau! Albert... Albert, em sents?!?



 



L’home pèl-roig està agenollat al terra del vagó, desconsolat. Les llàgrimes li cauen a raig fet per les galtes mentre intenta, sense èxit, fer reaccionar al seu xicot. La jubilada està parlant per telèfon amb la policia i no para de treure mocadors de la seva bossa que, al mateix temps, va pressionant contra l’hemorràgia, intentant aturar-la.



 



- De pressa! Han de parar el tren! Hi ha un home mort al tercer vagó! –



 



A mesura que parla pel telèfon, la dona ha anat alçant el to de veu.



El senyor de l’últim seient continua dormint. Sembla que la batzegada del tren l’ha deixat indiferent. El cigar continua al mateix lloc que abans: entre el dit índex i el mig de la seva mà esquerra.



El tren s’ha aturat i ha vingut el revisor. Tots els passatgers, menys l’home del cigar, ens trobem al voltant del cos, que ja no respira. S’ha format un moment de silenci en el que, fins i tot el noi que va drogat, s’aguanta la respiració fins que els seus pulmons ja no li permeten contenir més l’aire i el deixa anar de cop, dient una frase que ens glaça la sang a tots els presents:



 



- Aquest noi ha estat assassinat.







Ningú reacciona. El tren continua parat al mig de la via i una pluja fina cau formant dibuixos a les finestres, entelades per la gelor de la nit.



De sobte, em ve al cap aquella muntanya de roba que he vist abans a la vora de la via del tren i no puc evitar pensar què se’n farà de la camisa i de les sabates que porta avui aquest pobre noi que, fa menys de deu minuts, només era un xicot que dormia al costat de la seva parella de tornada a casa després d’un dia cansat de treball.







 
 Comenta
 
Capítol 2 La realitat supera la ficció
Tanco el llibre. No és tan bo com m’havia imaginat quan vaig llegir el títol, “El Tercer Vagó”, només és un altra novel·la negra més. Un mort, cinc sospitosos, un culpable. O tots culpables, com a “Assassinat a l’Orient Express”. Els escriptors ja no saben que inventar-se per entretenir als lectors.















El tren avança a tota pressa per les vies i a fora la lluna ha començat a brillar mentre unes gotes maldestres cauen ràpides vidre avall.















Encara em queden dues hores llargues de trajecte. El tren no va molt ple: una dona que deu fregar la setantena d’edat, una parella jove que dormen amb les mans entrellaçades,... Una sensació de deja-vú m’estremeix de cap a peus. Aquesta escena me la conec...















Em giro i al seient més allunyat del meu descobreixo un home d’uns cinquanta anys que s’ha quedat adormit. M’inclino cap endavant per veure’l millor. A la falda hi té un llibre i duu un cigar apagat aguantat entre dos dits.















M’he començat a posar nerviosa. Trec la novel·la de la bossa i l’obro pel primer capítol:















"El tren no va gaire ple. Al tercer vagó només hi ha una parelleta formada per dos nois joves, una dona que frega la setantena d’edat i un home d’uns cinquanta anys que dorm prop de la finestra que queda més allunyada, d’esquena al meu seient. Entre els dits aguanta un cigar apagat i un llibre del qual no en puc llegir el títol.















El balanceig del tren s’atura i un noi jove puja al vagó. Va més drogat que en John Lennon quan va composar el seu gran èxit Lucy in the sky with diamonds.















Ens tornem a posar en marxa i el nouvingut seu dos seients més enllà de la parelleta, que s’han quedat adormits amb les mans entrellaçades."















Continuo rellegint fins arribar al punt on l’havia deixat abans: Un dels dos nois és assassinat quant travessen un túnel, però ningú sap qui ha comès el crim. Aixeco la vista del llibre i observo els passatgers. La semblança és extraordinària. No puc evitar estremir-me. Però per sort, al nostre vagó no hi ha cap noi drogat i tampoc hem de passar per cap túnel... Bé, per un túnel si que hi passarem, però encara deu faltar una hora o hora i mitja per arribar-hi...















Somric per a mi mateixa, que en sóc de ximple! Llegeixo un llibre i ja m’estic fent la pel·lícula de quin dels meus companys de vagó pot ser un assassí. Mentre, la suposada víctima segueix dormint amb el cap recolzat a l’espatlla del seu company.















El joc em diverteix. La passatgera que tinc més a la vora és la dona gran, que porta una gran bossa negra. No em costa gaire imaginar-me-la amagant-hi un punyal a dins entre pastilles, caramels i una dentadura postissa de recanvi. Té les mans grans i arrugades i tota ella és més aviat robusta, o això crec ja que porta tantes peces de roba i tantes joies que m’és bastant difícil saber on comença i on acaba la seva pell.















Els altres dos són els gais. Un d’ells – el pèl-roig- porta una arracada i duu els llavis pintats, l’altre (la víctima!) té els cabells negríssims i ondulats i la pell molt morena. Els dos porten les mateixes sabates, segur que se les van anar a comprar a la mateixa botiga...















L’últim passatger és l’home adormit del cigar apagat. Porta una americana impecable i té un maletí de pell al seient del costat.















Amb aquests personatges es podria escriure una història més negra que la nit: la dona del punyal (l’assassina), la parelleta (el sospitós número 1 però innocent i la víctima) i l’home del cigar (el mafiós) que entregarà a la dona tots els diners que duu a dins del maletí per haver-se carregat el fill del seu enemic. Tot plegat dins del meu cervell aquesta situació té força lògica i agraeixo un cop més que no hi hagi cap drogat en el vagó. Tot just ara començo a interessar-me de nou pel llibre i tinc ganes de saber quin paper hi juga el personatge que a mi em falta.















Llegeixo i em sorprenc quan descobreixo que l’assassí és, justament, el drogata. També em quedo més tranquil·la al saber que no hi ha cap assassí en el nostre vagó.















Arribem a una estació i el tren s’atura. No baixa ningú. Un noi jove entra al vagó. Les espatlles caigudes, l’esguard perdut i els moviments espasmòdics mostren que va drogat. El cor se’m dispara.















El nou passatger seu dos seients més enllà de la parelleta. El terror se m’ha quedat gravat a la cara. Ara ja hi som tots.



 
 Comenta
 
Capítol 3 Epíleg
Les portes es tanquen i el tren es torna a posar en marxa. Intento tranquil·litzar-me, però la urgència d’avisar la parella de gais cada vegada és més gran. Sé que potser em prendran per boja, però no puc deixar que es cometi un crim sense haver fer res per evitar-lo.

Dissimuladament, m’aixeco del meu seient i avanço fins a la parella. A fora continua plovisquejant. Decideixo que el millor serà parlar només amb un dels dos. La víctima no. M’omplo de valor i desperto al noi pèl-roig. Quan ho aconsegueixo, li faig un gest perquè no desvetlli el company i li explico la por que em fa que matin el seu xicot. Intento sembla versemblant i li llegeixo el tros de la novel·la referent als personatges i a l’assassinat. Mentre parlo m’adono que s’ha començat a posar nerviós i ha empal·lidit lleugerament.

Finalment, sembla que m’ha cregut. Fa una ullada al drogat i, seriós, em demana què podem fer per impedir aquest assassinat. Agraeixo que em cregui i que no em prengui per una beneita.

-L’única manera d’evitar aquest assassinat és impedir que el drogat estigui al vagó quan travessem el túnel, i crec que he trobat una manera d’impedir-ho. Si el fem entrar al lavabo i bloquegem la porta des de fora, serà impossible que pugui matar a ningú...

El noi pèl-roig em mira, assimilant el sentit de cada paraula que he dit:

-D’acord, ho farem així. Quan comencem a veure el túnel, jo faré veure que em trobo malament i que necessito que m’acompanyi al lavabo. El millor és que tu ens esperis a dins del lavabo del costat. Quan hagi aconseguit que el drogat hagi entrat, t’avisaré, perquè m’ajudis a bloquejar-li la porta.

Quedem així i jo me’n torno al meu seient. Admiro la sang freda que té el noi pèl-roig. A mi em diuen que mataran al meu xicot i ja em veieu lluitant mà a mà contra aquell drogat. Mentre espero que arribem al túnel poso en pràctica uns exercicis de respiració que em va ensenyar el professor d’aeròbic temps enrere, però no em serveixen de res. M’estic posant histèrica. Segur que no és cap assassí, segur que la relació que hi ha entre el llibre i la realitat és pura coincidència... El tancarem i després li haurem de demanar perdó.

El tren agafa un revolt i la boca del túnel es presenta amenaçadora al davant nostre. Miro el noi pèl-roig, que s’aixeca del seient, amb cura de no despertar el company. Camina fent esses com si estigués marejat i avança cap al noi que va drogat. M’aixeco jo també i vaig de pressa cap a un dels vàters, entro i m’assec a la tassa. Sento que el cor em va a cent.

Mentre la foscor del túnel se’ns empassa, truquen a la porta. És el senyal. Obro la porta del lavabo, però algú m’empenta de nou cap dins. El noi pèl-roig. Vaig a preguntar-li què ha passat quan, de cop, veig que dur un ganivet ensangonat a les mans. Me’l miro sense entendre res. Ell aixeca el ganivet i amb un moviment ràpid i sec me’l clava ben endins del pit.

La vista se’m torna borrosa. Mentre caic, un crit esgarrifós ressona a tot el vagó. És el meu. Massa tard recordo que no vaig llegir l’epíleg de la novel·la.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]