Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Manereos
Barcelona
 
Inici: Catherine

Capítol 1 La Dansa
Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació.



Aixafo amb força la cigarreta contra el cendrer mentre les noies desapareixen per la porta de la sala. La Wendy es queda sola a la sala, i el seu pit es desinfla ràpidament quan tanca la porta. Després d'un instant d'immobilitat, que aprofito per omplir el buit que ha deixat la cigarreta a la meva mà amb un got de whisky, es dóna la volta i respira molt lentament.



De cop i volta, fa un salt endavant, impulsa tot el seu cos i cau sobre un sol peu. No hi està ni una mil·lèsima de segon, perquè ja ha saltat i recolza el pes sobre l'altra cama. Estic al·lucinada, mai havia vist una dansa semblant: braços i cames es mouen amb llibertat, sense una posició específica; s'alternen moviments fugaços, imperceptibles i diminuts, amb d'altres alentits, enormes i exagerats; gestos al seu rostre acompanyen cadascun dels seus moviments.



Em fixo en els seus ulls, aquells dos trossos de cel que em recorden tant al meu estimat George. En comptes de somriure, com sempre que els veig, la sorpresa envaeix el meu rostre. No reconec la mirada que hi ha en aquells ulls: en cap dels vint-i-dos anys que porto amb ella, en cap de les nostres interminables jornades de ballet juntes, en cap de les nits assegudes vora el tocadiscos… era completament nova, però no me la dedicava a mi.



Segueix dansant, lleugera però amb força, rígida però àgil. De cop, accelera els moviments, i sóc incapaç de perseguir els camins que dibuixen els seus peus, en totes direccions, corbant-se amb formes gairebé antinaturals, que es desfan harmoniosament. Les seves mans pinten un dibuix que no havia vist en tota la meva vida com a ballarina professional: descordant amb els peus i plena de sentiments trobats, com si colpegés alguna cosa amb carícies.



Mou cada extrem del seu cos, fins i tot em dóna la impressió que també les ungles tremolen. Estén el pit endavant i cau cap un costat, lentament, mostrant el seu tors prim i fort en plenitud; músculs i ossos esculpeixen una figura que vista pels meus ulls sempre ha estat perfecta. De cop i volta gira en una altra direcció, i puc veure clarament com arriba l'aire al seu nas rodó i els seus pulmons s'eleven amb alegria, per escapar-se el segon següent a través dels seus llavis fins.



Quina mena de ball és? No el sé reconèixer: no és del tot ballet, ni jazz tampoc. Em recorda molt a l'estil d'aquella californiana que està fent malbé el ballet a Londres… Duncan, crec que es diu; Isadora Duncan. La vaig veure actuar una vegada i no vaig suportar aquell intent frustrat de ballet que diuen que és un nou estil de dansa.



I tot i així, observo la Wendy ballant i al cor em neix una escalfor, una tendresa m'impregna els ulls, me'ls humiteja. No, el seu ball té alguna cosa que el fa completament diferent al d'aquella altra dona: no segueix els patrons clàssics, però tampoc els destrossa; no es regeix per unes postures preconcebudes, però tampoc les oblida; no porta un fil narratiu evident, però sí que explica alguna cosa…



M'està mirant. S'ha aturat de cop i té la vista clavada en la meva direcció. Per un instant, crec que les nostres mirades s'han trobat, que ens estem parlant només a través d'aquesta: ella em pregunta si voldria sentir la seva història, i jo accepto convençuda. Respiro aquell moment, deixo que m'ompli el pit de bones sensacions, i llavors somric amb certa tristesa.



Sóc estúpida. És impossible que, des de la foscor de la meva habitació, m'hagi pogut veure. A més, tot i que la seva mirada va en la meva direcció, em travessa, com si jo no existís. Llavors… què és el que està observant? Per què semblava que estava veient algú en concret, i no mirant el no-res? Per què ha aturat la seva dansa?



M'empasso un crit: ha obert els llavis. Està articulant alguna cosa, mentre retrocedeix. Mira endavant, com si li parlés al vidre de la finestra… no, com si li parlés a algú davant seu. Durant un moment en què ella no diu res, somriu i sospira alleujada mentre es desfà el que li queda de monyo amb una sola mà.



El record d'una Wendy de cinc anys, petitona i enfadada, amb els braços creuats exageradament, amenaçant amb no respirar si no li desfeia el monyo, em creua els pensaments, i em porto una mà als llavis, intentant contenir les llàgrimes. Ara que la veig és molt més bonica amb els cabells lliures, dibuixant mitjallunes castanyes sobre les seves espatlles. Un dubte assalta els meus pensaments, però nego amb el cap i em repeteixo un parell de cops que he estat una bona mare, responsable i cuidadora dels seus tres fills.



Torno l'atenció a la noia. Reprèn la dansa en aquell mateix moment, i quedo absorbida de nou pels seus gestos i el seu vaivé. Observo de dalt a baix tot el seu cos mentre es mou, i em sobta la seva expressió: si abans era de serenitat, concentració, d'introspecció, ara s'ha convertit en un gest vivaç, d'emoció, burlesc a vegades…



El següent moviment és peculiar: sembla que s'hagi agafat d'alguna cosa per girar-se. I ara rodeja una columna d'aire amb els braços, com si realment hi hagués un cos sòlid, per després allunyar-se d'allà amb dos passos estridents. Llavors torna a aixecar el tors, i posa els braços en posició de tango, els passos del qual no segueixen després, sinó que canvien completament, tot i que per un moment crec que realment té una parella de ball. No puc evitar somriure davant l'impensable que sona el que he pensat.



De cop s'impulsa i dóna un salt increïble. El palmell de la meva mà xoca contra el vidre de la finestra quan aquesta se'm llança endavant, intentant aturar la meva filla des de la distància; puc predir per la postura dels seus peus que caurà contra el terra d'una forma terrible. Però m'equivoco. Uns pocs centímetres abans de la desgràcia, una força alenteix la seva caiguda, com si uns braços gentils l'haguessin collit, i les puntes dels seus dits freguen el terra amb tota tranquil·litat.



Em noto el cor rebotant contra el pit amb una força contundent, però romanc immòbil, encara perplexa pel que ha passat. Al rostre de Wendy neix un somriure radiant i continua el seu ball, com si no hagués estat apunt d'haver pogut fer-se molt de mal. És que no pensa? És que no veu que sense unes pautes, fent qualsevol pas com li vingui, pot fer-se una lesió? No tenia una actuació d'aquí a un parell de dies? Però de què pensa viure ara, de l'aire?



Just abans que em doni la volta per marxar cap allà i aturar aquest perill, la Wendy dóna un petit gir i queda recolzada contra la paret, amb els braços endavant i cap amunt, i aquell somriure preciós als llavis. Decideixo esperar, no destorbar l'enorme felicitat que veig als seus ulls amb la meva molestada presència.



Resta en aquesta postura durant una estona, respirant agitadament, amb la suor que li cau pel front, les galtes enceses i els cabells esbullats. Els nervis m'omplen per dins, no tinc ni idea de què espera per moure's. Per què no segueix la dansa? Potser no és el millor, però segur que és millor que aquesta intriga… Per què té els braços en aquesta posició encara? Sembla que estigui reposant-los sobre alguna cosa… Per què té la mirada fixa endavant? No l'ha mogut des que ha deixat de ballar…



El got de whisky s'esmicola amb un soroll estrident i dolorós contra el terra, després d'abandonar la meva mà, tremolosa. La beguda em mulla els peus, però no en sóc gaire conscient. Tot ha passat massa ràpid: la Wendy ha alçat el cap i una figura ha aparegut, al mateix temps i del no-res, davant seu.



L'he reconegut a l'instant: els seus braços lleugerament morens rodegen la cintura de la meva filla, i les seves espatlles, amb una tènue brillantor de suor, es mouen al mateix son agitat que el pit de la noia. La imatge dels seus cabells escabellats i d'un color terrós, a més de la seva roba espedaçada i d'un verd que ratlla el marró, m'encenen de ràbia.



Però és el fet que s'estiguin besant tan ferma i apassionadament el que m'empeny a arrancar el meu abric de sobre el sofà i a sortir presa de la fúria per la porta de l'apartament.  
 Comenta
 
Capítol 2 La Finestra
El pany gira amb la meva estrebada i entro estrepitosament a la sala. La meva vista té un sol objectiu: la parella de joves que s'estava besant fa un moment. Els trobo a una banda de l'habitació, però no és l'escena que m'esperava.

La Wendy està tremolosa, amb un braç en direcció al cos del jove, i l'expressió estupefacte d'algú que ha vist un fantasma. El noi, al mateix temps, intenta calmar-la acostant-se-li amb les mans enlaire, demostrant una innocència de la qual no me'n refio.

Sense ni tan sols adonar-me'n, ja sóc creuant la sala, amb la vista clavada en el jove que s'acaba de girar cap a la porta. Li veig el rostre, per primera vegada després de tant de temps: unes faccions arrodonides i una pell fina i daurada pel sol, acompanyades d'una mirada d'iris verdosos tendra i captivadora, i una expressió de somriure constant… que castigo amb una bufetada descarregada sobre la seva galta esquerra amb la ràbia acumulada del meu braç.

Cau a terra amb un gemec; no s'ho ha esperat. Abans que la meva filla o ell mateix puguin reaccionar, l'escridasso:

—Fora d'aquí! No m'obliguis a repetir-t'ho! —no em contesta, i dirigeixo la meva atenció cap a la meva filla. Li dic, pausadament—: Tranquil·la, Wendy, ja sóc aquí…

Li agafo les mans, i baixa lentament cap a terra fins quedar de genolls. Té la vista clavada darrere meu, on encara està el jove. Murmura:

—Ha… ha ap-paregut de cop… —Em dedica una llambregada i torna a observar el noi—. No… no sé què ha p-passat…

—Tranquil·la, filla —li dono un petó al front, i noto que la tremolor comença a esvair-se—. En res tornarà a desaparèixer, no et preocupis…

Sento passes darrere meu, i veig el jove que ens mira amb un gest apagat, poc propi en ell. Va en direcció a la sortida, obeint-me, marxant per sempre, com havia estat fins avui, però una veu el fa aturar-se:

—Un moment, Peter —exclama la meva filla, mirant en direcció al noi, que només sentir la primera lletra ja s'ha girat—. Queda't aquí, ni que sigui un instant.

L'ajudo a aixecar-se, i un cop dreta avança sense necessitat del meu braç cap en Peter. Un cop davant, ella allarga la mà per fregar-li la galta, i se'l mira un segon abans de continuar:

—Ets… tu?

—Hola, Wendy… —respon, agafant l'altre mà amb la seva—. Sóc jo, en Peter.

—No ho entenc… com pot ser? Estava ballant i…

De sobte s'interromp, i la Wendy es gira cap a mi. Una arruga es dibuixa entre les seves dues celles, i pregunta:

—Què hi fas, aquí? Com has sabut que…? —inconscientment faig una ullada a través del gran finestral en direcció al meu lloc de vigilància, i ella se n'adona—. Oh, és clar. És que ara m'espies mentre faig classe?

La imatge dels dos joves besant-se em creua els pensaments i m'encenc de ràbia de nou.

—Però què dius, ara? No és a ell al que li hauries de preguntar això? —deixo anar, llançant una mirada mortal en direcció el noi del seu darrere. El simple fet de mirar-lo em porta uns records i un dolor que havia aconseguit retenir durant molts anys—. O és que no recordes tot el que et va fer, ni com vas passar-ho?

No sap què respondre. Pobreta, les imatges del passat deuen estar revisitant-la com a mi. Mira un segon en Peter, que no aparenta sorpresa per les paraules que acaba de sentir, sinó més aviat sembla que les tingui assumides. He de reconèixer que no m'ho esperava.

—Mare, en Peter no té la…

—No t'atreveixis a defensar-lo, Wendoline —interrompo, amb un posat seriós. La meva filla ha fet silenci a l'instant, i s'ha posat més dreta, com sempre que pronuncio el seu nom sencer.

La quietud ho conquereix tot, només se senten les respiracions de tots tres. Al meu cap ressonen crits de guerra, incitant-me a empènyer el jove, a fer-lo fora d'allà, a que torni al seu País de Mai Més, i que deixi les nostres vides per sempre.

Em fixo en ell, i veig que no sembla el mateix nen despreocupat i temerari que havia aparegut a la finestra de l'habitació dels meus fills una nit de lluna plena com aquesta. Aquella nit, freda i nevada, en la que un noi d'uns dotze anys va presentar-se a casa nostra perseguint la seva pròpia ombra.

Acompanyat pel dringar d'uns cascavells que encara no sé d'on provenia, el jove va emprendre un viatge molt llarg amb els meus tres fills a un lloc del qual només en recordo el nom, perquè no sóc capaç d'imaginar-me'l tot i els detalls amb què el meu petit Michael em relatava les seves aventures a Mai Més.

Tant per a ell com per a en John, el mitjà, aquella aparició va quedar com un apassionant somni que havien ideat les seves ments d'infant, però el jove intrèpid va quedar gravat en el cor de la Wendy.

Cada nit sentia des de la meva habitació com s'obria la finestra de la dels meus nens, i com un parell de peus s'escapaven de la calor de la nostra llar. I malgrat que algunes nits em vaig quedar vigilant a la sala fins altes hores de la nit, aquell dringar que seguia en Peter m'envaïa el cap i m'atordia l'estona suficient perquè la noia hagués pogut marxar. Finalment, vaig acabar resignant-me al rutinari nyec-nyec de les frontisses.

Van passar un parell d'anys, i la nit abans del quinzè aniversari de la Wendy, després del soroll de la finestra no va seguir un silenci, sinó un cop sec contra la fusta. Espantada pel què podria haver passat, vaig anar corrents a l'altra habitació, on la Wendy es pujava amb un gest de dolor al llit i saltava amb totes les seves forces, per caure de cara contra el terra fred.

Abans que ho tornés a intentar, m'hi vaig apropar i la vaig aturar. Com si jo no hi fos, la Wendy va quedar de genolls en direcció als finestrals oberts, amb les cortines creuant d'una banda a l'altra mogudes pel vent. Tenia una barreja de confusió i desesperació al rostre, que mai havia vist fins aleshores.

A partir d'aquell dia, aquell noi que tant havia revolucionat els Darling, i en especial la meva filla, no va tornar a retallar amb la seva figura la llum de la lluna. La Wendy va caure en una terrible depressió, i es passava dies i nits tancada a la seva habitació, coberta de mantes, amb la finestra oberta i la vista directe cap a l'horitzó.

Jo em mantenia al seu costat, sempre, esperant en part que algun dia arribés el jove, i lliurés la meva filla d'aquell malson. No menjava, ni dormia, i fins i tot va passar una grip. Les primeres nits plorava sempre, però va arribar un moment que crec que ja no li quedaven més llàgrimes per vessar.

Va ser aquell dia quan vaig decidir que marxaríem a Nova York. Vaig tancar d'una revolada la finestra, maleint aquell tal Peter, que tant de mal havia fet a la meva filla, i vaig aixecar la Wendy del llit.

—Wendy, escolta'm bé —vaig dir-li—. En Peter no tornarà, no ho va fer quan ja no podies volar i no ho farà ara. Gairebé estàs feta una dona, i cal acceptar que la gent canvia i que un dia poden ser les persones que més es preocupen de tu, i que al següent poden tractar-te com a un desconegut qualsevol. Ara el que has de fer és aixecar-te, rentar-te bé la cara, vestir-te amb això que t'he deixat aquí, i comportar-te com la senyoreta que comences a ser.

A mode de resposta, va assentir.

—Wendy, marxem a Nova York! —va cridar en Michael, des de l'altra banda de la casa.

Ella va reaccionar amb un gest d'espant, llançant una mirada a la finestra. Encara no s'havia refet, estava clar.

—Tranquil·la, allà començarem una nova vida, fora de Londres i de tot record que et pugui portar d'aquell babau —vaig aclarir—. He cedit l'escola de dansa que portava aquí a la Josephine, la millor de les ballarines de la companyia, i amb els diners que ens ha donat a canvi podrem comprar un parell de plantes d'un edifici de la ciutat a una amiga meva que hi va anar a viure fa poc. Crearem una nova escola, i hi podràs ballar sempre que vulguis! Te'n recordes, com t'agradava el ballet?

Al cap d'uns mesos ja érem a mitja construcció de la que ara és una de les escoles de ballet capdavanteres de la ciutat, la Nana's Home, en honor de la gossa que tant apreciaven els meus fills. I el canvi d'aires va anar a la perfecció: la Wendy es va centrar en el seu futur, i en practicar la dansa una vegada i una altra, fins a convertir-se en una de les més bones professores de que disposem.

I ara veig el jove que va causar-ho tot, i penso en les mil coses que li diria, tot el que li explicaria per fer-li veure que el que va fer és imperdonable… No obstant, deixant anar tot l'aire dels pulmons, concentro tota aquesta intenció en una sola pregunta:

—Per què has tornat?
 Comenta
 
Capítol 3 La resposta
La tensió que ha sorgit a la sala és desesperant. A en Peter li costa respirar; ho veig en la seva expressió. Ara mateix no és amb nosaltres, està divagant per la seva ment, buscant una resposta. No la sap? No, no deu ser això. Deu ser que té por d'explicar-ho?



De sobte, agafa una glopada d'aire, i tant la Wendy com jo ens inclinem cap al jove. Sembla que va a dir alguna cosa, però mira al terra un segon, i llavors canvia la direcció de la vista i la clava sobre la meva filla. Se la mira un instant, un instant que se'm fa etern. I aleshores contesta:



—M'he fet gran.



Les seves paraules m'agafen per sorpresa. M'adono de l'evidència que no havia vist fins ara: ha crescut. És un parell de caps més alt, té les espatlles més àmplies i la constitució desenvolupada. Se'l veu un home, més que un nen. Tal com li passa a la Wendy… Sembla que a ella també l'ha sorprès la notícia, i es porta una mà als llavis mentre se'l mira atentament.



—Peter… co-com és possible? —mormola ella. La seva mirada està espantada, però també hi veig la il·lusió reflectida. Potser mai el va acabar d'oblidar del tot, i ara veu que poden seguir junts. No sé com reaccionar davant d'això.



—Explica't —dic, inconscientment—. Què té a veure amb tot això que hagis crescut o no? Han passat molts anys, és normal que…



—No, no, senyora Darling —m'interromp el jove, amb aquell somriure que no dorm mai—. Se suposa que el temps no passa pels que vivim a Mai Més. Se suposa que m'hauria d'haver mantingut com quan vaig conèixer la seva filla.



Abans que pugui respondre, alça un dit, i junta els dos palmells de les mans en senyal de disculpa abans de continuar:



—Wendy, abans que res, vull demanar-te perdó. Perdona'm per no haver tornat mai més des d'aquell dia, ni tan sols haver-te avisat, ni enviar-te una senyal o alguna cosa així. Sé que vas acabar destrossada, i puc entendre perfectament que la teva mare m'odiï amb totes les seves forces. Ho sento.



—No… no t'odia. Només està igual de confosa que jo, i no suporta aquesta sensació d'incertesa al pit —em dedica una mirada dolça i trista, que em recorda a la que tenia quan en Peter va abandonar-la. En part, té raó—. Per què vas marxar? Per què no vas dir-me res, no em vas venir a buscar tan sols? És això el que necessito saber…



Es queda pensatiu un segon, i llavors reconeix el gran secret que va ferir d'aquella manera tan terrible a la meva pobra filla:



—Vaig tenir por. Aquelles sensacions noves que tenia al teu costat no les havia conegut mai, ni quan jugava amb els Nens Perduts, ni quan perseguia la Campaneta, ni quan lluitava contra en Garfi. No coneixia què era allò que sentia quan estava amb tu, i vaig tenir por. Li donava cada vegada més i més voltes, però no li vaig explicar res a ningú. Eren dubtes al cap i a la fi, i si Peter Pan havia de donar un bon exemple de confiança i decisió als seus camarades Perduts, no podia expressar-los-els.



>>El dia abans del teu aniversari, de cop i volta, vaig perdre la capacitat de volar durant uns segons i per sort vaig poder remuntar el vol just abans d'esclafar-me contra les roques de la costa de Mai Més. Això va espantar la Campaneta, sobretot, perquè sabia que perquè jo no pogués volar m'havia de sentir gegantinament insegur, cosa poc probable en el meu cas. Després d'insistir-hi, vaig acabar explicant-li el que em passava.



>>Un cop assabentada, em va prohibir rotundament tornar-te a veure. Em va dir que això que sentia al teu costat era "amor", un sentiment més fort que l'amistat que sentia cap als Nens Perduts, o cap a ella, i que superava també l'odi que tenia cap en Garfi. Era un sentiment que sorgia quan els nens començaven a fer-se grans, que fins i tot als adults costava d'entendre. Em va dir que havia d'oblidar-te, de deixar de veure't, o sinó acabaria creixent, i m'acabaria convertint en un adult com en Garfi, sense cap imaginació i atrapat per les obligacions.



>>Al principi vaig negar-m'hi. Vaig intentar viatjar fins a Londres, avisar-te del que estava passant, parlar-ho amb tu, però la Campaneta va demanar ajuda als Nens Perduts per atrapar la meva ombra i així impedir-me el moviment. Vaig passar-me la nit cridant, intentant que la meva veu arribés a tu, que hi hagué alguna solució a tot aquell embolic, però era impossible. Fins i tot es van assegurar que no poguessis volar, i mentre dormies es van assegurar de treure tot rastre de pols de fada de la teva habitació, de la teva… la nostra finestra.



>>Vaig passar-me una llarguíssima temporada al mateix lloc, amb la vista clavada a les estrelles, amb l'ombra clavada al terra, sense poder fer res més que esperar i desitjar que no t'hagués passat res greu. Vaig acabar obligant-me a fer cas dels consells de la Campaneta, i vaig forçar-me a oblidar-te, a intentar evitar el teu record, ni que fos per salvar-me de la desesperació…



Se la mira un segon amb tristesa, i ella l'escolta amb tota la seva atenció. M'adono que aguanto la respiració, atònita. De manera que no havia estat culpa seva, ell no n'havia estat el responsable, sinó una víctima més. No m'atreveixo a dir res, simplement deixo que en Peter continuï el relat:



—Al cap d'un temps, ja seguia jugant a Mai Més amb els altres, però encara hi havia en l'aire un regust agredolç; tots érem conscients del que havia passat, però ningú ho volia comentar. Vaig passar així els últims anys. Vaig conèixer a nens nous de la ciutat, que se'ls veia desil·lusionats i apagats, i fins i tot van afegir-s'hi un parell o tres com a Nens Perduts. Però amb cap em vaig sentir com m'havia sentit amb tu. Havia quedat marcat per sempre.



>>I sense adonar-me'n havia començat a créixer, a fer-me gran. Suposo que el sentiment havia quedat tan enfonsat dins el meu cor que havia afectat la meva eterna joventut. També va fer disminuir la meva habilitat per aprofitar el poder de la imaginació, que bàsicament era el que em permetia volar, i vaig veure'm obligat a recórrer al pols de fada per donar-me l'impuls necessari cada vegada que volia enlairar-me.



>>Però tots aquells problemes han desaparegut aquesta nit. Quan la llum de la Wendy s'ha encès una altra vegada —veu els nostres rostres intrigats; mai havíem sentit a parlar d'aquella "llum"—. La llum és una espècie de brillantor que desprenen tots els nens quan encara no s'han fet adults, quan encara tenen aquella creativitat, aquella imaginació i diversió tan a flor de pell. Només la poden veure les fades i uns altres pocs privilegiats, inclòs jo mateix, que ens ocupem que aquesta no s'apagui abans del que és habitual.



>>El cas és que la de la Wendy, la teva —repeteix, mirant-la fixament—, em va captivar des del primer moment que la vaig veure, i per això vaig apropar-me a la teva finestra. Era una llum tan viva, tan assossegada i alhora tan àvida d'aventura… era indescriptible —acaba, deixant anar tot l'aire i somrient amb nostàlgia—. Aquesta llum va desaparèixer just la nit en que vaig quedar atrapat a Mai Més, i des de llavors mai l'havia tornat a veure brillar. Fins aquesta nit.



>>Aquesta nit s'ha encès de cop, tan potent com abans, i l'he sentida  tot i no estar buscant-la expressament. M'he aixecat instintivament. He anat fins on dormia la Campaneta i he aprofitat una mica del seu pols de fada per poder fer una escapada nocturna. He seguit la llum amb totes les meves forces, concentrat en que durés l'efecte del pols i pogués trobar-te a temps. I llavors ha estat quan t'he vist, ballant en aquesta sala, com mai t'havia vist fer abans. I no he pogut evitar apropar-m'hi, com em va passar amb la teva habitació, ara fa tant de temps…



Silenci. Ha acabat la seva història, i ha respòs moltes més preguntes de les que li havia demanat. No sé què dir, no sé com reaccionar davant d'això. Tota una vida culpant a una persona per una cosa de la qual també n'havia estat víctima, que no havia pogut evitar de cap de les maneres, i que li havia pres habilitats tan preuades com les de què parlava.



Bé, de manera molt semblant al que li va passar a la Wendy. Va perdre aquella part aventurera, calmada i riallera que descrivia el jove quan explicava com era la seva llum. Llavors em passa un pensament pel cap, però dubto de si és veritat i ho vull comprovar:



—I per què la seva llum ha renascut? Què ha estat el que l'ha fet tornar a sentir-se nena, encara que com pots veure ja no ho és?



Se la mira un segon abans de respondre.



—Això ho haurà de respondre ella, oi? Wendy?



—El ball —contesta, amb un fil de veu—. No qualsevol ball, no qualsevol coreografia de ballet, no qualsevol posició. Només és quan estic jo sola, enmig de la nit, quan deixo anar completament el meu cos i relaxo la meva ment. Llavors els moviments em surten sols, com si estigués flotant per l'aire, i la meva imaginació comença a treballar. Juga amb mi, em porta a llocs que mai havia conegut, o llocs que havia abandonat i que m'hagués agradat tornar a visitar. Com Mai Més.



Ara és ell qui està atònit, i ella la que somriu.



—Sí, crec que és això. Crec que és la llibertat de la dansa la que em permet descarregar tot el pes de la rutina i de la tensió de la vida. És el que em porta a volar de nou com quan ho fèiem els dos junts, a imaginar que em puc menjar el món. Avui t'he recordat, per primer cop després de molts anys, i he rescatat aquells moments de l'amagatall on els tenia guardats.



>>Suposo que en algun moment de la dansa ha estat quan s'ha encès el meu llum de nou. Potser quan t'he imaginat apareixent davant meu, afegint-te subtilment a la meva dansa, seguint els meus passos i millorant-los, donant-los un toc encara més tranquil·litzador. Sí, ha estat tot just després que has aparegut davant meu. Encara pensava que estaves només a la meva imaginació, però aquí et veig, en carn i ossos.



Es besen, i me n'adono. M'adono que he estat equivocada tota la meva vida. Que el fet de separar-se l'un de l'altre no ha fet que els seus llaços es trenquessin, sinó que es fessin més forts i més estrets.



No sé quin serà el seu futur, però intueixo que la parella no voldrà separar-se l'una de l'altra mai més. Miro atentament la Wendy: com d'equivocada estava amb ella. Creia que si li marcava unes pautes i li mostrava un camí, les coses li anirien millor. Però no, el que ella necessita és la seva llibertat, el seu propi ball.



La seva llum. 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]