Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



joannarque
Tortosa
 
Inici: Nou dies d’abril

Capítol 1 La nova mercería d'en Miquel
UNA CAPSETA DE MÚSICA ESPECIAL





Capítol nº 1 – La nova mercería d’en Miquel.

La Patro no arribava.



La Teresina malalta i la Patro no arribava.



En Miquel va passejar una mirada desconcertada per la merceria, plena de mil i una mercaderies. Fils, agulles de cosir, agulles de fer mitja, agulles de brodar, agulles de màquina, cintes, bitlles, imperdibles, ganxets, tanques, botons, troques, puntes, didals, draps, passamaneria ...



Quantes coses feien servir les dones per a feines de costura ?

­

      -Ai, Senyor! - ­va sospirar, fent espetegar la llengua.



La Patro no arribava.



La Teresina malalta i la Patro no arribava.



I ell allà.



Amo inesperat d’una merceria des de feia un parell de setmanes.



La vida tenia coses ben estranyes.



Si li haguessin dit abans de la guerra que un dia tindria un negoci, hauria somrigut. Si li haguessin dit que aquest negoci seria una merceria, hauria esclatat a riure.



Just ara, a punt d'entrar al nou segle i amb 82 anys a les espatlles però fort com un roure, amo inesperat d'una merceria.



I la Patro no arribava.





Justament feia un parell de setmanes que en Faust, un noi ben eixerit va anar a pescar al riu Ebre tot cofoi amb la canya de pescar que li ve regalar pel seu aniversari la seva mare, la Patro. El Faust era un noi molt obstinat i sempre aconseguia el que es proposava.



Passant pel davant de la recent inaugurada merceria d’en Miquel, es va parar a comprar esqué viu per tenir més sort en la pesca. Ell sempre anava al darrera d'aconseguir la presa més gran. Ara es dirigía cap a sota el pont de l’Estat de Tortosa perquè li havien dit que allí sempre s’hi amagaven uns peixos ben grans.

La experiència va estar una mica passada per aigua. En Faust va aconseguir atrapar un silur ben gros però la tasca no va ser gens fàcil. El peix se li resistia, era un estirar i afluixar constant, amb tanta mala sort que al final va caure al riu. Com va poder, va arribar a la llera del riu amb la canya ben aferrada sota el braç perquè no se li escapés tant preuada peça. I un cop a terra ferma va poder treure un silur d’uns tres metres de llargada amb uns bigotis més llargs que els del propi Dalí. Però semblava que alguna cosa li passava a aquell silur. Tenia la panxa més grossa del normal, i no precisament perquè mengés massa, sinó perquè s'havia engolit alguna cosa que no era comestible, alguna cosa que al Faust li cridava l'atenció.



Al cap d'unes hores, ja estava a casa seva obrint el silur per veure que hi tenia dins i de pas la Patro ja tindria menjar per a preparar el sopar. Al cap d’una bona estona de remenar les entranyes dins la panxa del silur, hi va trobar una cosa ben estranya. Una capseta de música que en obrir-la va descobrir que hi amagava una pila de fulls groguencs pel pas del temps, tot ben doblegadets. Eren les memòries d'un jove que va estar a la Guerra Civil Espanyola, la Quinta del Biberó, i en un altre petit compartiment, més amagat, un mocador de seda amb unes inicials bordades a mà amb fil de lli. Mentre en Faust remenava a la seva habitació, tot encuriosit, aquella gran troballa i una vella musiqueta sonava provinent d’aquella capseta misteriosa, va entrar com una gasela el seu germà, en Toni, qui no parava de preguntar que era tot allò i li demanava explicacions.



      -Si no m’ho expliques ja, li diré tot a la mare! – va escridassar el seu germà.

      

      -
Tranquil que la mama ja ho sap, per això estic aquí castigat…



      De totes formes en Faust vas decidir explicar-li igualment la seva gesta al seu germà qui l'observava amb uns ulls oberts com a taronges.













Finalment la Patro va arribar a la merceria, demanant-li mil excuses al Miquel.



      -Quina vergonya senyor Miquel, tot just avui que es el meu primer dia de treball a la merceria…, però es que he tingut que anar d'urgències a l’Hospital de la Cinta perquè el meu fill petit, en Faust s’ha posat a 40 de febre.

      

      -
Gracies a Déu Patro. Ja estava desesperat … Sembla que no tinc sort últimament, justament ahir la Teresina també va anar a urgències i ara està ingressada per una pneumònia. Però tranquil·la, lo primer es lo primer. Així doncs, que dius que li ha passat a aquest noiet, el Faust ?



La Patro, alguna cosa més alleugerida, es va esplaiar amb en Miquel i li va explicar la historia del seu entremaliat fill petit quan dues setmanes enrere se'n va anar a pescar sense permís de sa mare.



      -Si ho arribo a saber no li compro aquesta maleïda canya – plorava la Patro tota amoïnada.



      -
Tranquil·la, tot s’arreglarà – la consolava en Miquel.



      -
Quan vaig arribar a casa, després de fer una suplència al Institut Cristòfol Despuig, encara estava tot xop obrint aquella bèstia que m’havia posat a sobre de la cuina. Jo tota esgarrifada vaig cridar i el vaig castigar a la seva habitació sense sopar.



      -
Son coses que passen Patro, la canalla han de fer aquestes coses. Es normal. 

  

      -
Té raó senyor Miquel. Sempre li ha agradat molt la pesca. No sé a qui haurà sortit.



      -
El meu pare era pescador i sovint recordo quan m’explicava velles històries de llops marins que cantaven a les seves estimades mentres pasaven llargs mesos a alta mar.



La Patro, tota encuriosida, li va demanar que continues explicant-li aquelles històries de vells llops de mar.



      -Però primer em poso a la feina, que aviat començaran a arribar les primeres clientes del dia amb molta presa.



Així doncs la Patro va començar a ordenar amb les seves delicades mans, tots els fils, agulles de cosir, agulles de fer mitja, agulles de brodar… mentre en Miquel tot cofoi explicava velles històries del seu pare. Aquell 1 d’abril, un dia gris i plujós, en Miquel va retornar cap als records de la seva curta infància. Havia estat una bonica infància en un petit poble de pescadors, a l’Ametlla de Mar, però curta perquè malauradament aquell any va esclatar la Guerra Civil i ell era massa jove encara. Mentre les gotes de pluja relliscaven pels vidres de l’aparador, ell amb la mirada perduda en l’infinit taral·lejava una bonica cançó que a la Patro li va recordar alguna cosa tot i que no aconseguia recordar el què.
 Comenta
 
Capítol 2 UN DÍA D'HOSPITALS
 CAPÍTOL II



- Ui! Però si ja es la una! Miquel, m’en he d'anar ràpid a veure com està el Faust.



- D'acord Patro, ves que ja tanco jo la merceria.



La Patro va corrent a l'hospital. En arribar el metge li diu que han d'ingressar al Faust perquè té una bronquitis aguda.

L'ingressen en una habitació on ja hi ha una dona molt afable que té pneumònia. El Faust, amb lo xerraire que és, no triga gens a fer-se amic d’ella i es pasen les hores explicant-se històries.







Mentres, Toni sol a casa, tot encuriosit, comença a fisgonejar la capseta de música que s’havia engolit aquell silur que ara ocupava dos calaixos del congelador, i es posa a llegir aquelles memòries, treient-les curosament com si fos algun mapa d’un tresor ben amagat al mateix temps que no es cansa d’escoltar una i altre vegada la bonica melodia que brolla d'aquella capsa tant estranya. També li crida molt l'atenció el mocador de cotó que hi té bordades dues lletres: « C.M. », pensant quin enigma tant complicat de desxifrar ...







El que no sospitava Toni es que C.M. eren unes inicials. Les inicials que la mare de la Cinta Margalló li va brodar al seu mocador el dia de la seva Primera Comunió a principis dels anys 30. Una dona nascuda a Tortosa, però que per temes de treball dels seus pares, quan tenia 4 anys van tenir que anar a viure a Barcelona tota la família.

La família Margalló passava els estius a l'Ametlla de Mar, prop de la seva ciutat natal on podien gaudir d’unes llargues tardes de festa jugant a la platja de l’Alguer i banyant-se fins que es feia fosc.

Un estiu, la noieta amb 16 anys, de família ben estant, molt guapa, sensible i llesta, va conèixer a un noi ben plantat, que acabava de fer els seus 18 anys, alt i molt servicial, al que la Cinta trobava força interessant perquè hi veia alguna cosa diferent a tots els altres nois que havia conegut.

Així és que es van anar coneixent fins que els dos van descobrir l’efecte balsàmic del primer amor, s'estimaven.

Però eren temps difícils. Poc després de conèixer-se va esclatar la guerra Civil i la família Margalló va tindre que emigrar al sud de França per temes polítics. El seu pare era un alt càrreg de la República.







La Patro tota amoïnada truca al Toni i li diu que vagi a la merceria a avisar al senyor Miquel que arribarà tard, que han ingressat al seu germà.



- Hola Se... - de sobte va parar de parlar quan va veure la enorme cicratriu a l'esquena d’en Miquel - ...Senyor Miquel, sóc en Toni, el fill gran de la Patro.



- Hola Toni! Perdona, m’estava canviant la camisa perquè he quedat tot moll. Just m’ha agafat aquest plugim tot venint cap a la merceria. Que hi fas tu per aquí? I la teva mare?



- D'això li venia a parlar... resulta que han ingressat al meu germà petit, el Faust i la meva mare arribarà 15 minuts tard.



- Ahh... Bé, per 15 minuts ja intentaré atendre jo a les clientes, digues-li al teu germà que es millori i a la teva mare que no tardi si us plau, encara que primer es el primer es clar, el que convingui, a disposar.



- D'acord senyor Miquel, així ho faré, gràcies



- Adéu!



En Toni torna cap a casa volant per tornar a rellegir les memòries de la capseta de música per comprovar que la cicatriu d'en Miquel era la mateixa que descrivia relat tant sorprenent, semblava com si estigués visualitzant una pel.lícula esfereidora. Li havia de comunicar al Faust el més ràpid possible aquella troballa.



La Patro i en Faust s’havien fet un fart de parlar amb la Teresina, fins que la Patro es va disculpar doncs tenia que marxar a treballar. Tot i que la conversa era molt agradable no volia deixar massa estona al senyor Miquel desprotegit davant la marabunta de dones xerraires que anaven a comprar fils només per estar al dia de les últimes novetats del barri. Tortosa, tot i ser capital de terme, no deixava de ser un petit poble on tot es sabia.



La Teresina, tota encuriosida, li va preguntar a en Faust.



- On treballa la teva mare?



- Està fent de substituta a una merceria, la d'en Miquel, no se si la coneixes.



- Ostres! Si es on treballo jo! M'està substituint a mi!



- Ah si? Doncs quina casualitat!



Llavors la Teresina li va explicar moltes coses al Faust sobre el Miquel i la que més li va cridar l'atenció, a part de que li agradava molt escriure, es que va anar a la guerra amb tant sols 18 anys. El Faust es va quedar petrificat, li havia d'explicar el més aviat possible al seu germà perquè tot semblava coincidir amb el contingut de les memòries de la capseta de música.vv
 Comenta
 
Capítol 3 9 D'ABRIL
CAPITOL III. 9 D’ABRIL







Ja havia transcorregut 7 dies i la Patro estava molt contenta. El Faust estava totalment recuperat i com la nova feina li anava molt bé, el senyor Miquel va decidir agafar una segona ajudant perquè la Teresina no arribava a tot arreu, estar tranquil i solament anar a supervisar la merceria de tant en tant. Ara tenia dues dependentes molt eficients, i ell podia dormir una mica més pels matins.







Tots hi sortien guanyant, però sobretot la Patro, que com a mare monoparental tenia que lluitar fort per tirar endavant als seus dos fills, que eren un primor i ho feia ben a gust. Aquella solejada tarda del diumenge 7 d’abril, la Patro, en Toni i en Faust passejaven per la antiga via del tren de la Val de Zafàn on antigament havien circulat trens que anaven cap al Maestrat passant per llargs túnels foscos com la gola d’un llop i negres de sutga pel fum d’aquells trens.







De sobte en Faust va tindre una brillant idea. Com que el dia 9 d’abril tenien festa a l’institut Cristòfol Despuig, li va demanar a la seva mare si ells dos,el Toni i el Faust, la podrien acompanyar a la merceria i així poder aprendre com es feia de bona venedora. A la Patro li va semblar una idea genial, perquè així matava dos pardals d’un sol tret. D’una banda no es tenien que quedar a casa sols i avorrits, i d’altra, aprenien el que era l'experiència d’un treball.







 - D’acord va assentir la Patro, em sembla fantàstic que vulgueu saber més sobre la meva feina, que es del que vivim els tres. Però com comprendreu, abans he de demanar permís al senyor Miquel.







 - Sí, sí,... que bé. Nosaltres t’ajudarem!







El que no sabia la Patro és el que s’entremeliava el Faust. De fet ni Toni ho sabia perquè va pensar: vaja ocurrençes té el meu germà, un dia que puc estar tranquil!Havia arribat el dia ! En Faust no havia dormit en tota la nit, pensant en com desplegaria el seu pla a l'en demà. En canvi, a Toni no hi havia qui el fes llevar del llit i la Patro tota nerviosa no parava d'escridasar­li que es llevés d'una vegada. Amb els ulls encara lleganyosos li va dir al seu germà:







 - Mira tu la teva fantàstica idea d'anar a treballar amb la mama avui que no he pogut aprofitar per dormir un dia que podia







 - Doncs no t'haguessis quedat jugant a la play fins tant tard ahir ...







 - chissst !!! Que no et senti la mama o sols em faltaria aquesta ja







 - Val, val, però sols es culpa teva que tinguis son ara, ja et vaig dir que avui teniem una fantàstica oportunitat de desvelar tot aquest misteri.







Mentre la Patro posava la llet als bols amb cereals amb una mà, a l'altre atenia a la Teresina al telèfon que li comentava que el Sr. Miquel encara no havia arribat i ella no tenia les claus per obrir la merceria. Bufff tot just avui se'm compliquen les coses més que mai - pensava la Patro - sempre tot ve alhora ...







Aquell matí tornava a ploure i en Miquel es va retrasar. Estava a casa amb la mirada perduda a l'infinit a través de la finestra mentre les gotes relliscaven lentament pel vidre. Feia un plugim molt agradable però melancòlic al mateix temps i en Miquel no va poder evitar deixar anar algunes llàgrimes tal com si el vidre de la finestra fos el mirall de la seva trista ànima. Era el dia 9 d'abril i cada any havia celebrat l'aniversari de la Cinta fent-li els honors com calia, recordant-la durant tot el dia, fent que estigues present a la seva ment era com si la pogués tornar a fer reviure.







La Patro i els seus dos fills arribaven a la merceria mentre la Teresina els rebia amb un paper de diari al cap tot mullat pel plugim intermitent que l'havia agafat desprevinguda.







 - Gracies a Déu Patro, ja estava començant a patir







 - Ho sento noia, ves perquè havien de fer festa avui a l'institut







 - Bé tranquil·la, lo important es que ja ets aquí i el Sr. Miquel encara no, sinó s'hagués amoïnat.







 - Sí, tens raó, ahir el vaig veure una mica moix, que saps si li passa alguna cosa ?







 - Doncs no sé Patro, a veure si arriba aviat i li preguntem.







Els nois es van escapolir cap a la rebotiga, ben advertits per la Patro de que no fessin cap malesa. Un cop a dins el Faust va treure la capseta de música amb molt de compte de la seva motxilla, com si es tractés d'una relíquia, mentre el Toni vigilava la porta.







Les primeres clientes començaven a arribar fent petar la habitual xerradeta i posant-se al dia de les últimes xafarderies quan finalment va aparèixer el Sr. Miquel per la porta amb un semblant desencaixat. Tant la Teresina com la Patro tenien feina atenent a les clientes i no li van poder fer molt de cas. El Sr. Miquel va deixar el paraigües a eixugar i es va treure la gavardina i el barret que sempre portava per no sentir fred al seu cap que ja no aconseguien tapar els seus quatre cabells blancs fins com una mussolina.







Automàticament, com absort pels seus pensaments, es va assentar a la cadira tot mirant a través de l'aparador més enllà del pont de l'Estat que estava mig tapat pels núvols baixos.







De sobte, de la llunyania, va sentir dins la suau brisa provinent de la rebotiga unes conegudes notes musicals. No s'ho podia ni creure, es pensava que estava somiant. Com podia ser que ara que estava pensant amb la Cinta sonés en aquest precís instant la seva cançó ?. Que potser era un missatge que la seva estimada li enviava des de d'alguna altre dimensió ? No va poder contenir el plor, ara a llantina viva.







Després que la Cinta va tenir que emigrar amb els seus pares cap a la Cerdanya francesa, en Miquel es va quedar molt trist però el més fort no li hauria arribat fins que el van cridar a files. Ell tant jove, encara recorda als seus pares plorant per tal injustícia. Però les files de Franco estaven avançant molt, tenien ja a Barcelona assetjada i al flanc sud de l'Ebre l'avançada mora hi feia estralls. De tal forma que el bàndol republicà va cridar a files a tot el jovent que recent havia complert els 18 anys, l'anomenada lleva del biberó.



En Miquel estava molt asustat. Mai a la seva vida havia agafat un fusell i tenia molta por. Havia sentit a parlar de les salvatjades que feia el front moro per aquelles terres. Però va tenir la sort que va conèixer a una fantàstica persona a la Guerra, en Joan, que tenia 5 anys més que ell, qui el va protegir en tot moment i el va ajudar a ser valent com mai es va imaginar que hauria arribat a ser. L'esperança de tornar a veure a la Cinta algun dia mantenia a en Miquel en la ferma convicció que se'n sortiria d'aquell infern. Un dia, estaven els sodats del seu regiment inspeccionant molt a prop del riu, aquest riu que les havia vist de tos colors, aquest mateix riu on ara s'hi alçava un monument als caiguts allí aquell dia, aquest monument que ara en Miquel veia cada dia al anar cap a la merceria a mode de recordatori. Aquell dia no se li podrà esborrar mai del cap a en Miquel, ni a en Joan amb el que havia forjat una gran amistat. Allò va ser una batalla cruenta a cop de baioneta. El riu es tenyí de sang. Cossos ja sense vida escampats aquí i allà. Tant en Miquel com en Joan es pensaven que no se'n sortirien. Pensaven que era el final. I en Joan va tenir una idea. Va pensar en llençar les seves pertinences que albergaven els seus records més preuats al riu per a que així almenys no caiguessin en mans d'aquelles bèsties sanguinàries.







Afortunadament, tant en Miquel com en Joan, van viure a tant traumàtica experiència per poder-ho explicar.







Al Miquel que li agradava molt escriure havia escrit unes memòries molt intenses durant el seu servei com a soldat republicà i després es va lamentar de haver-les posat dins a la capseta de música junt al mocador que li va regalar la seva promesa abans d'emigrar, perqué sempre havia pensat en escriure un llibre de la seva vida però li faltaven aquells vells records que ara s'enterbolien en la seva ment. Després de la Guerra en Miquel i en Joan eren tant amics que junts van emprendre l'aventura d'anar a buscar feina a França. En Joan li va prometre a en Miquel que l'ajudaria a trobar a la Cinta. I així va ser com la Cinta i en Miquel es van tornar a trobar i van ser molt feliços per molts anys fins que la Cinta va morir plàcidament al cap de molts anys de feliç matrimoni.







Ara em Miquel estava envoltat per la Teresina, la Patro i els seus dos fills i dues clientes que s'havien quedat a escoltar la història d'en Miquel. Aquell cercle desprenia un gran amor. Estaven tots bocabadats amb aquell relat. No es movien perquè volien que en Miquel continues explicant-lis coses però era l'hora d'anar a dinar. En Miquel va abraçar fortament a en Faust i li va agrair enormement la seva perícia al sortir a pescar setmanes enrere aquell gran silur que hauria conservat enquistada dins les seves entranyes durant anys aquella capseta de musica tant especial que a hores d'ara sinó s'hagués acabat des-composant per l'acció de l'aigua.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]