Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Lapauchis
Badalona
 
Inici: Catherine

Capítol 1 Catherine la inspiració del moviment
Està allà, a la porta de la sala, s’apropa cap a mi, la seva cara està totalment plena d’angoixa, jo li pregunto que li passa, i una li llàgrima rellisca per la galta des de el seu ull dret. Veig que porta unes bosses plenes, ja m’estic imaginant que pot haver passat, però prefereixo que m’ho expliqui ella. La vaig a consolar i li dic que no es preocupi, que passi el que passi jo estaré amb ella ajudant-la amb tot, ens abracem i em diu que m’estima amb un sospir. Deixo que es quedi a casa meva, ja que no té un altre lloc on anar.

Passen els dies i tinc que assajar a la vegada que veig la tortura de veure a la meva filla que cada dia està pitjor. Cada matí em llevo d’hora per anar a l’acadèmia, allà assajo i és el millor moment del dia, ja que quan torno a casa veig a la meva única filla que cada segon que passa està en una depressió més profunda.

Un matí decideixo portar-la a l’acadèmia, ella es nega al principi, però al final accepta i m’acompanya, entrem a la sala, la meva filla es posa les sabates de punta i es canvia, al igual que jo, engego la música i començem a fer estiraments, uns gettes, unes piruetes...

De cop se’m acudeix ficar la seva cançó preferida i veig que em fa un petit somriure, l’agafo de la mà i la porto en mig de la sala, ballem com si se’ns anés la vida amb aquell ball, de cop es com si es parés el món i només estiguéssim la meva filla i jo, em sento bé protegint la meva filla amb el que més m’agrada, la dansa, i procurant que ningú li faci mal, com quan era petita. La música s’acaba i ens seiem al terra, ella em dedica un petit somriure i li cau una llàgrima solitària. M’encanta estar tan a prop dels sentiments de la meva filla, la meva vida.

Passen els dies i la meva filla es troba millor i jo puc continuar assejant de forma més tranquil·la, només queden sis mesos per a la competició i encara vaig molt retrassada, ja que aquests dies han sigut complicats. La meva filla cada dia està millor, gràcies a les classes de ballet, hi ha gent que la dansa li sembla una tonteria com una altre, però la gent que ens dediquem a aquesta professió és una forma de vida per a nosaltres, on la expressió del que sentim es reflexa en cada moviment del cos.

M’estiro al llit i l’habitació s’omple d’un aire que no m’agrada gens, un mal pressentiment fa que tingui un calfred per tot el cos, les parpelles se’m tanquen…

No! Siusplau no! Deixa’m! M’esgarrapà la samarreta i els meus ulls estan plens de llàgrimes, treu un ganivet, m’agafa del canell i me’n poltra contra la paret, es baixa els pantalons i em sento indefensa, no se que fer, l’empenyo i intento treure-me’l de sobre, però l’únic que aconsegueixo com a resposta són uns cops de puny. La seva llengua passa per tot el meu cos…  Mare! Mare! Desperta!

Obro els ulls i veig el rostre de la meva filla, està espantada, i jo estic suant, no puc articular paraula, acabava de tenir el pitjor malson, aquest malsons només em passaven després de que passés allò. Quan va néixer la Sara, vaig deixar de tenir-los, fins ara no n'havia tornat a tenir:

-Mare, tranquil·la, només ha sigut un malson…

-No filla, hem de parlar sobre…

-Sobre que? Mare?

No sé on estic, aquí tot es de color blanc, les parets, el terra, tot. Crec que això és un hospital, giro el cap i veig un home amb bata blanca:

-Hola, sóc el Doctor Bernat, tinc que dir-li que ha tingut un atac d’ansietat, això és causat per situacions d’estrès, d’aquí a unes hores li donarem el alta, vostè està en perfectes condicions.

-Mare, estàs millor oi?

No dic res, li haig de dir tot sobre el seu pare, tinc por, ha viscut una mentida durant tots aquests anys.




 

 Comenta
 
Capítol 2 Catherine, la veritat s'acosta


No ser que dir en aquest moment, jo tenia clar que algun dia l’hi hauria d’explicar, però encara no estic preparada i sobretot després de la depressió que ha tingut, perquè no vull que n’agafi una altre, però jo crec que si li explico ella em donarà suport, m’entendrà i m’ajudarà amb el que faci falta, el problema no és dir-li, si no de quina manera li haig d’explicar perquè entengui tot, els somnis, les meves pujades i baixades d’ànims, és a dir tot.

Li dic que estic cansada que ara no tinc ganes de parlar, com a excusa per pensar com li diré. Dins el cotxe hi ha un silenci absolut, però un cop em arribat a casa, la meva filla com no, és una impacient i tot ho vol saber en aquell precís moment, i em treu el tema, però ja no hi han excuses que valguin i li vaig dir:

-Sara, em de parlar d’un tema molt seriós, sobre el teu pare, però ara no és el moment.

-Però mama perquè no m’ho pots explicar ara?

-Filla, ara mateix no és el moment, aquesta setmana ho sabràs, ja tinc masses coses al cap. Acabo de tornar de l’hospital, estic molt cansada, ja en parlarem en un altre moment, ara descansa que avui a sigut un dia molt llarg.

-Dacord, ja parlarem, bonanit.

Pii…Pii…Piiii… El despertador sona massa fort, m’aixeco del llit i em preparo la bossa de ballet per anar a assajar. Quan arribo, la sala encara està ocupada i les nenes de la classe anterior surten cridant i rient. Entro a la sala i engego la música, començo a ballar, aquesta música em transporta a un món extraordinari on cada pas, cada moviment que dono, està ple de sensació i emoció..., silenci, de cop silenci, algú ha parat la música, desperto del meu món i torno a la realitat, em giro de cop i veig a la meva filla.

-Que fas aquí? No tindries que estar estudiant?

-Sí, però no em puc concentrar, no paro de donar-li voltes a allò que m’has de dir…

-Mira, se que ho vols saber, però no es el moment com per que sàpigues que el pare no està mort.

Em vaig tapar la boca amb les mans, no ho volia dir, em vaig quedar parada, no podia articular paraula, només escoltava els crits de la meva filla:

-QUÈ?! QUE EL PARE NO ESTÀ MORT?!... Mare ja em pots estar explicant tot…

-Filla, el dia que em vaig quedar embarassada de tu va ser el millor dia de la meva vida, però també el pitjor… Acabava de sortir de casa perquè havia tingut una esbroncada amb els meus pares, era fosc, recordo que deurien ser les 8 o així, anava cap a casa de la meva millor amiga, la Natali, la teva padrina, quan de sobte un home em va agafar del braç i…

Començo a plorar, m’ajupo i m’estiro al terra, només recordar aquell moment ja m’agafen malsons, aixeco el cap i no veig a la meva filla, la porta de la sala es tanca bruscament, era com si tot fos una pel·lícula, això no em podia estar passant. Em vaig quedar allà fins no se quan, fins que veig que ja estaven tancant l’acadèmia. Vaig anar a casa i allà no estava la meva filla, no em preocupava, ja ho esperava, vaig anar al llit, encara que no pugui dormir.

 

 Comenta
 
Capítol 3 La desaparició de la Sara
Ja han passat dos dies i la Sara no ha aparegut per casa, m’estic començant a preocupar, sé què està molt dolguda, vaig a l’armari de la beguda i agafo l’ampolla més gran i me la bec sencera, tinc que oblidar tot... Riiing, riiiing, riiing!!!!

Agafo el telèfon i escolto una veu profunda, la reconec, és la veu de la meva filla, tot sona amb eco i escolto uns crits llunyans que provenen del telèfon, se sent malament així que penjo el telèfon i agafo una altre ampolla. Mai m’havia agradat l’alcohol però veure d’aquesta manera fa que tot sembli millor i no hi pensi tant amb els problemes, crec que m’estic enganxant però no puc parar.

El dia següent em desperto i no recordo res del que va passar ahir, de cop sento el telèfon… ring, ring, ringg!!!

L’agafo i sento la veu de la meva pobra filla, amb aquesta trucada em ve un lapsus com si el moment de la trucada ja l’hagués viscut, intento recordar una mica, i al final recordo que també em va trucar ahir després d’anar beguda.

Li pregunto com es troba i a on està, em diu que està a casa de la Natali, la seva millor amiga, diu que encara no està preparada per parlar d’això, i no sap si em podrà perdonar algun dia,  ja que l’he mentida durant tots aquests anys i no li he dit fins ara. Just quan pronúncia aquestes paraules penjo el telèfon i no dic res, em fan molt de mal aquestes paraules, però sé que en part ser tot és culpa meva, ja que l’he mentida durant tota la seva vida dient-li que el seu pare estava mort, l’únic que puc fer per oblidar-me de tot és agafar una altre ampolla d’alcohol i beure-me-la sencera, vull que em perdoni, però tot em fa molt de mal, l’única cosa que puc fer per continuar cap endavant és beure i beure.

Sinó m’equivoco ja hauran passat dos o tres mesos des de que la meva filla se’n va anar de casa, no em contesta a les trucades de telèfon i es que jo tampoc ho faig, tot és molt estrany...

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]