Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



bamaco
Palma
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 Retrocés
Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.



M’apropo per veure-ho. A la ONG on sóc voluntària la recollida de roba és molt necessària en aquests temps tan difícils. Em fic les mans a les butxaques del meu nou abric de la botiga del cap de cantó de casa meva i m’acoto per veure en quin estat es troben. Començo a examinar les robes i adverteixco una taca de color vermell eixut, la separ de les altres i de sobte la meva visió es torna d'un color més obscur fins que es queda negra.
Algú passa vora meu com si jo no fos persona i, seguidament un individu segueix el camí de l'anterior a una velocitat igualment àgil. De sobte, se sent un tir seguit d'un silenci sepulcral. Corro en direcció al soroll i encara que ja se el que trobaré em desconcerta l'escena que s'ha produït i de la que jo sóc legalment testimoni. La persona perseguida es troba vençuda pel somni etern mentre que la caçadora es mostra triomfal damunt la seva presa. Un renou darrera meu capta l’atenció de l'assassí, que es comença a girar cap a la meva direcció.

Un vent atordidor m’acaricia el rostre, obro els ulls i veig un gran monstre amb rodes que desfila a una velocitat alarmant. El tren pareix que no té final, és com un malson. Quan cessa el remolí de fulles aixec la mirada un poc desconcertada. Tres figures m'observen des de la penombra de l'andana. Aixo em va accelerar el cor. No m'ho puc creure, tanc els ulls concentrant-me amb els meus pensaments, estic massa confosa. M’oblig  a obrir-los i a mirar endavant però ja no hi són.

Estic paralitzada, no em puc moure, la melodia que em sona tan familiar, dels shows en directe que anàvem a veure el pare i jo és l'únic que em pot treure del somni. Sona i sona fins que agafo el telèfon mòbil de la bossa que me va regalar el Tom pel meu dissetè aniversari. L'aparell es distingeix per la lluminositat que emana. Mir la pantalleta i veig la foto del Tom amb una de les seves típiques carusses. Estrenyo el botó verd i comença a sonar la veu que em resulta tan familiar.

- Issi, et falta molt? La mare ha fet el teu sopar preferit, pilotes amb salsa bolonyesa.

- No crec.- Dic agitadament. -Estic esperant el tren però tarda molt, millor aniré caminant - Si vols et vengo a cercar...- Em diu amb un to preocupat.

- Tant és, tal vegada agafo un taxi.

- Si vols t'acompanyo xerrant amb tu pel telèfon i no et sentiràs sola.

- Em pareix bé, avui no ha estat un bon dia i necessit xerrar amb qualcú.

He xerrat durant dos minuts sobre conversacions habituals entre pare i filla. Encara que nosaltres dos no som parents de sang, el consider el millor substitut del pare que podria haver trobat una nina de vuit anys desolada per contemplar la mort de tan a prop.

Camin pels carrers de Nova York amb la mirada fixa al terra i atenent el que el Tom em diu de la seva escapadeta al llac per pescar amb els seus companys de treball.

Se senten derrapatges forts que en aquestes hores no són normals. Una furgoneta blanca s’atura vora meu i la porta s’obre grinyolant seguida de dos homes de negre que m’agafen del coll i em posen un mocador a la boca. De seguida, les parpelles em pesen més compte, el meu subconscient es dorm i acabo dominada pel somni.
 Comenta
 
Capítol 2 Records
És tot fosc  i noto la tela enganxada a la meva cara, sento que m’ ofec.  Una gota de suor em regalima per la galta esquerra i em va fent pessigolles fins que s’atura al coll de la camisa. Faig força amb les mans intentant lliurar-me del que pareixen cordes lligades al voltant dels meus canells. A cada remoguda la cadira en la que estic asseguda fa un renou desagradable que fa que m’estremeixi. Una olor de fusta cremada m'envolta i la meva ment reacciona pensant quins llocs podrien correspondre amb aquest pudor. La millor opció i la més coherent era la d'una fàbrica de fusta.  Em concentro amb els sons que vaguen al meu voltant, la repicadissa de les gotes de l'aigua de pluja caient sobre una espècie d'espai on l'eco és més gran, un constant xiulet gairebé silenciós que s'escolta cada determinat temps i el cruixit de les taules de fusta sobre les quals hi ha la vella cadira que sosté el meu debilitat cos. Estic cansada i el no veure el que m'envoltava fa que l'estada en aquest lloc desconegut és encara més agonitzant... estic adolorida, cansada i tinc un fred que em fa tremolar les dents, però no tinc por. No sé d'on he tret la valentia perquè de petita ... de petita ... no em recordo del que anava a dir, era algun record de la infància que em solia fer somriure però ja no me'n recordo.

El so d'una porta obrint-de cop em treu del meu ensomni, sento trepitjades, quatre persones per les que puc comptar. M’ agafen el tros de tela ja mullat per la exsudació i l’ arrenquen del meu  feble cap. Al principi em costa enfocar bé la mirada però alhora que se me'n va aclarint prefereixo no haver vist el que s'exposa davant meu. En efecte eren tres homes i una dona d'entre vint i vint-i-cinc anys que s'alcen amenaçadors  al costat d'un gibrell d'aigua amb glaçons. Em preparo per al que segurament serien les hores més atroços de la meva vida

- Així que aquesta és la noia que ens ha portat tants problemes i desgràcies ...- i del no-res surt un cop de mà disparada a la meva galta, el cop m'ha deixat una mica atordida però sento perfectament la coïssor al costat dret de la cara. Un dels homes, amb un tatuatge al braç esquerre agafa per la cintura a la dona  perquè no s'acosti més al meu costat.

- Va matar a Bruce, es mereix el pitjor. - Va cridar la dona.

- Això és el que farem ara mateix, Jasmine. La farem patir més del que va patir ell.

Quan acaba de dir aquesta frase em sento tan impotent que l'únic que faig és deixar-me agafar pels dos homes que fins ara havien estat callats i aguantar una hora de tortura intensa en la què em desmai al final.

En despertar és de dia, un raig de sol es cola per la petita finestra que cobreix la paret. Estic en una petita habitació tancada per fora. Em llevo costosament i em dirigeixo cap a la porta. Començo a donar cops deliberadament fins que gairebé caic quan s'obre i perdo l'equilibri. L'home que ahir em va salvar de la ira de la seva  companya es mostra davant meu amb cara de pocs amics. No m'havia fixat abans en la vestimenta d'alguns d'ells perquè havia estat ocupada intentant no ofegar-me en la gèlida aigua. Porta uns pantalons militars i una samarreta de tirants negra. Es pot dir perfectament que aquest noi s'ha criat al carrer, en un barri de fama poc honorable en què es necessita coratge i orgull per sobreviure.

- Per fi t'has despertat, la segona sessió espera a l'habitació del costat. - Em diu.

- Et juro que no se qui és Bruce ni que estic fent aquí, ho juro!

- Tenim proves que demostren que tu  el vas matar, proves en vídeos i en les nostres ments. No podràs negar-ho mai! -em diu aquest cop alçant una mica la veu.

- Jo no he matat a ningú, si ni tan sols li faria mal a una mosca. -li dic tremolant amb el simple fet que cregui que puc arribar a fer alguna cosa així.

- Et teníem per assassina i ara per mentidera, més val que ho vegis per tu mateixa a veure si se't refresca la memòria.

M’ agafa del braç i em condueix cap a fora a estirades, a la força.

Ara em trobo en una sala molt diferent a l'anterior, amb un sofisticat equip d'ordinadors.

- Jace, que fa ella aquí?

- Ensenya-li Rob, ensenya-li el que li va fer a Bruce.

Tan ràpid com s'ha girat, tan ràpid es torna i posa un pen. De seguida surt la icona a la pantalla, el clica i comença un vídeo gravat amb un mòbil per la baixa qualitat. Un noi no molt diferent dels que m'envolten a l'habitació surt en primer pla i es dirigeix ​​cap a la càmera.

- Em segueixen, ho he notat, tinc la sensació que aquesta serà l'última vegada que algú em veurà viu. El gravo perquè algú ho trobi i tanqui a aquests canalles assassins que em persegueixen, perquè algú els pari els peus.

De seguida es va allunyar de la càmera en escoltar un soroll, una fulla trepitjada o alguna cosa semblant, se'n va anar caminant a poc a poc cap a enrere.

- Hi ha algú aquí? - Va dir desesperat.

Passa tan ràpid que ni tan sols m'adono que el noi jeu a terra, sagnant. Noto que en els ulls es  comencen a formar el que d'aquí a poc seran llàgrimes. Un xut, a aquest noi li van disparar. Tot d'una surt una nova figura a la pantalla, té els cabells llargs i bru, és alta i esvelta, com la persona de la meva al·lucinació a l'estació de tren. Em començo a marejar quan l'individu gira la cara. És ella la mateixa cara que veig cada nit quan me'n vaig a dormir, la mateixa cara que desapareix al matí, és la mateixa cara que veig quan em miro al mirall, és la meva cara, però amb unes faccions més marcades per la concentració i la ira acumulada. És el meu rostre però no sóc jo.

- Jo no me'n recordo. Si hagués fet això, et prometo que no estaria aquí de peu obligant-me a no caure rendida a terra pel cansament de la tortura, per la tristesa ni per la preocupació, t'hauria demanat que em matessis per estalviar patiment.

I en aquest moment caic sobre els meus genolls i m’ allibero en forma de llàgrimes.
 

 Comenta
 
Capítol 3 La veritat
CAPITOL 3



S’ acaramullen, no em deixen respirar, m’asfixien. És com un joc per ells, si, pels records només és un joc, per jo una manera d’expressar mal per tots els motius possibles. És una sensació estranya, comença amb una foscor i de sobte una llum cagadora.



Aquest no comença d’una altra manera, em trobo a una habitació obscura il·luminada nomes per una petita làmpara de sostre que paradella. Un silenci sepulcral m’envolta, fa fred, la humitat m’encrespa els cabells i em sent tan sola... tan sola. Es senten veus a l’altre costat de la porta. És una impressió xocant, mirar el que fas tu mateixa sense tenir ningun tipus de poder damunt la teva persona, xocant i desconcertant. M’apropo a la porta i l’obro poc a poc, defora no és molt diferent que aquí dins, obscuritat per tot arreu, sempre veig obscuritat. Alguna cosa dringa al final del que pareix un túnel subterrani. Vaig vestida de negre, amb el pel negre caient sobre les meves espatlles, però el més sorprenent és que pareix que duc un arsenal d’armes al meu cos. A la cintura duc penjant una pistola nou mil·límetres. No sé com ho sé però m’ha sortit sol. A l’altra banda un punyal ficant dins una funda amb el gravat “Et major effecta est virtus arma”. A l’esquena duc dues espases i a la bota es veu la forma d’un ganivet petit. És a dir, pareixo un exercit sencer. Sento passes, m’amago darrere la columna de la dreta i m’acoto. Les trepitjades son cada vegada més a prop i em col·loco en la posició que ja em sembla familiar, és la de un depredador a punt de caçar la seva pressa. Ja sé el que ve ara, ve el final del somni, el final del record, el final d’una vida.



Aquesta vegada ha estat més ràpid que les demés, però encara i així em desperto suant i amb la respiració agitada. Alguna vegada he arribat a cridar i cada vegada venia algú diferent a atendre el meu malson. Duc dues setmanes a aquesta habitació d’hospital, no ser com vaig arribar aquí, l’únic que record és als meus segrestadors plens de sang i malferits, em varen treure d’allà abans de que pogués ajudar-los, perquè volia ajudar-los. Encara que no comprengués el que havia passat a aquell vídeo em sentia amb la responsabilitat de pagar el mal que els hagués pogut causar. No sé qui va ser el que va entrar a aquell magatzem abandonat però era algú que sabia el que feia perquè va acabar en un tres i no res. La manera en que es movia, la manera en que lluitava em sonava familiar però no he desxifrat qui és encara, ja que no he pogut sortir d’aquesta sala durant les dues setmanes que he estat aquí. Cada dues hores algú passa pel forat de la porta una palangana amb tot el menjar que podria necessitar. El que jo demano m’ho duien però no soc molt exigent, no em refio de les persones que s’amaguen darrera les portes i no és estrany, qualsevol persona amb un poc de sentit comú no ho faria. Encara que jo començo a dubtar de si tinc sentit comú o no, començo a dubtar de moltes coses sobre jo mateixa. Fa un parell de dies que planejo la meva escapada però la por, encara que l’hagi volguda deixar a aquell vell magatzem de rates i brutícia encara em persegueix. Es troba a un racó de la meva ment on les coses no s'esborren, l’anomeno el gran palau. Allà emmagatzemo tot el que em queda gravat de per vida, on es queda escorat.



El meu pla es basa en la improvisació, sé que no és un bon pla però és l’únic que tinc. Per això he de deixar els remordiments a un costat i començar a comportar-me com una supervivent. És l’hora de l’acció.



El llum s’ha apagat, el meu propòsit és en marxa. Començo a cridar i a donar cops a les parets. En el temps que duc aquí sé que el canvi de guardià és a les vint-i-dues hores així que aprofito aquest petit interval per reclamar l’atenció de la infermera que entra quan tinc malsons, és muda, crec, no em xerra mai. Com havia suposat l’ infermera entra i mira per tot arreu per poder localitzar-me, però no hi soc al seu camp de visió, em trobo darrera la porta. Quan la dona fa el pas definitiu surto del meu amagatall i tanco la porta amb la pobra senyora dins. Ella comença a donar cops a la porta i a cridar paraules que no entenc. Al final no és muda sinó antipàtica. Per no perdre temps començo a córrer. És un hospital, veig les portes contigües a la meva i no evito pensar si hi haurà gent com jo allà ficada. Giro el cantó i em trobo a un home corpulent però a la vista no molt àgil. Ell es disposa a atacar, però de sobte un interruptor dins el meu cos s’activa. La sang bombeja més fort que mai i em sacsejo una vegada, dues, tres...  Em trobo a un estat d’assimilació. El ganàpia de davant meu també s'ha aturat a contemplar la anomalia, de sobte es  sent un clic. Els meus ulls es tornen inexpressius, les meves mans han deixat de tremolar i el meu pols es relaxa. Estic posant la famosa posició, no vull fer-ho però no puc aturar-ho. Començo a córrer cap a ell. L’home també a començat a córrer però cap a l’altre costat. No sé perquè sabent que és més gran i més fort que jo ha volgut escapar-se en comptes de barallar-se amb jo. El persegueixo durant cinc segons i quan l’encalço el tiro en terra. I... be, quan acabo i em desperto de aquell tràngol no em puc creure el que veig. Ja ho havia vist moltes vegades als meus somnis però és molt diferent ara, en persona.



Em quedo observant la escena que hi ha al davant dels meus ulls fins que sona una alarma que em pita a les orelles. Em dono conta de que he perdut molt de temps, miro als meus costats i decideixo anar cap a la dreta. Al cap de deu minuts, 5 passadissos i, lamentablement, un guàrdia més arribo a una porta tancada que posa sortida, així que corro cap a ella i l'obro. L'aroma a llibertat em colpeja en tota la cara. Em quedo gaudint-i recordant les últimes cinc setmanes. Totes elles intenses, aclaparadores i destructives.



Surto corrent pels carrers de la ciutat, corro i corro, però no puc parar, les meves cames no volen parar, volen estar tan lluny d'allà com sigui possible. Per fi atur i descans en una columna del parc, no sé el que he estat corrent però he arribat lluny, ara ja puc pensar. No puc anar a casa, segurament si vaig em trobessin i Tom sap tenir cura de la mare. Em examino, la roba està neta. Porta etiqueta: "Empresa Garilot", he sentit parlar d'ella, una empresa d'aires condicionats. Una empresa així no ven roba, que estrany. Decideixo que no tinc on anar així mitja hora després estic davant la porta de l’edifici de Garilot. Està tot tancat però encara i així trobo una finestra petita dalt de la façana. Veig que hi ha plantes enfiladisses que pugen pel lateral, començo a enfilar-se per elles. En arribar a dalt de tot veig que encara em queda un tram a l'esquerra per arribar a la petita finestreta. Tres passos calculo jo per poder assolir l'alzeifar. Em començo a gronxar amb cura i amb si arribar amb una mà a agafar-me al sortint. Amb totes les meves forces em pujo amb els braços i entro.



A dins no està del tot fosc, hi ha llums a les parets que emeten una tènue llum blanca. Camí cap al passadís principal examinant les portes en els laterals. Hi ha alguna cosa al final que capta la meva atenció i vaig sigil·losament lent cap a aquesta porta mig oberta que em crida, com si m'hagués lligat i m'estigués arrastant cap a ella. Quan arribo a ella la obro lentament i dins trobada una porta de metall d'acer pur amb un detector d'empremta dactilar i una contrasenya. M'acosto i la curiositat em pot i toco el buit on es suposa que he de posar el dit. Quan el detector ja ha examinat el meu polze ho retiro i espero. Una veu monòtona em sorprèn dient: "Isabella Fields, empremta dactilar acceptada, resident número tres." Dono un pas enrere. "Contrasenya siusplau". Contrasenya, contrasenya ... De sobte la meva mà s'aixeca i comença a escriure cinc números que per a mi no tenen cap sentit però que necessito desesperadament posar. "63.480, contrasenya acceptada, sigui benvinguda Fènix". Fènix, en dir aquest mot es em posa la pell de gallina i un pujo em recorre el cos. El tancament de la porta s'obre i empenyo la porta cap a mi per acabar-la d'obrir.



Em trobo a una sala plena de calaixos i arxivadors, a la dreta hi ha una porta, l'obro i per la meva sorpresa em trobo amb una tira de lliteres que arriben fins al final, a uns 20 metres. Mai havia vist res semblant. Torno a l'habitació anterior. Em poso a obrir arxivadors buscant la paraula Fènix, Busco la "F" en el tercer armari i allà està. El agafo ràpidament i el llegeixo: "Millor en classificació, component número u, fila 3. Nombre de treballs assignats: 342. Nombre de treballs encertats: 341." No entenc el que posa, no aconsegueixo entendre que vol dir. Hi ha 1 nom abaix que em fa recordar i de sobte.



Estic amagada a la paret que dóna a la saleta on dos homes estan parlant. Un està estirat al llit amb tubs i més equipament mèdic.



-Has de matar aquest nen, va veure el que no havia quan no havia de, ha de morir Alex i ho saps.



- Ho sé pare, ho sé ... Demà mateix enviament al meu millor home a fer la feina.



- Amb el teu millor home no et referiràs a aquesta nena repel·lent i creguda que tens allà tancada, no?



- Pare, és la millor en el que fa, si li dic a Isabela que ho faci, ho farà. Així li ho hem ensenyat des que va néixer. La seva mare no va tenir més remei que deixar-la amb nosaltres, ens devia massa diners.



- Ho sé, ho sé ... A part del noi, el lliurament va anar bé, no?



- Sí, pare tindràs el teu cor dins d'un mes i mig.



- És massa temps.



- Tranquil, els metges han dit que duraràs fins llavors.



El cap em donava voltes, ja ho recordo tot. Les armes, la meva infància com un ensinistrament, sóc dolenta, mato per diners, sóc una i vaig matar al noi pel capritx d'un home que segurament es mereixia morir. Ja no puc amb això, és massa, els seus amics també van morir per culpa meva. He de fer alguna cosa. Miro una altra vegada el nom de l'arxiu i em juro a mi mateixa la venjança que el meu interior estava esperant.



“Et major effecta est virtus arma” 



 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]