Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



letterman
Barcelona
 
Inici: Catherine

Capítol 1 Llums
“Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrexats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació. Les coses han canviat molt d'ençà que vaig obrir l’escola el 1935.

Jo tenia llavors 25 anys, Manhattan competia amb Chicago per tenir els edificis més alts del món i l’Empire State s’alçava imponent trencant la silueta de Nova York. Els efectes d’una gran crisi econòmica que havia sacsejat el món encara eren presents i l’ombra d’una imminent guerra es cernia sobre Europa.

Vaig començar fent classes de ball a unes amigues a casa dels meus pares, a Brooklyn. Quedàvem cada dimecres a la tarda; quan els meus pares no hi eren, practicàvem jazz, boogie-woogie i swing. Quan vaig tenir més alumnes, vaig llogar un piset a Manhattan, al carrer 59, i em vaig centrar en el ballet. Dedicava tot el meu temps a que aprenguessin els moviments delicats i mecànics d’aquesta dansa i sentissin el seu cos en sincronia amb Txaikovsky, Stravinsky i Prokofiev.”

Aquestes són les primeres línies que escriu la senyora Jones. Ha començat més ràpidament que els altres, com si sempre hagués tingut clar el que volia immortalitzar en els tres fulls blavosos que li he donat. Tampoc s’ha posat a plorar ni m’ha suplicat, ni s’ha quedat paralitzada o tremolosa com sol fer la resta. Ella ha assentit, ha agafat els fulls, ha destapat la seva estilogràfica platejada i s’ha posat a escriure.

De fet, m’ha observat sense inquietar-se quan he entrat amb parsimònia amagat sota el meu barret de plomes verdes recargolades. No s’ha sorprès quan ha vist que a sota s’hi amagava un bosc espès de cabells taronges ni tampoc quan l’he fitada amb els meus ulls bicolors abans de dir:

-Senyora Jones, vostè es troba a punt de morir, vinc a recollir les seves últimes paraules per a la memòria de la humanitat. Si té algun inconvenient li prego que es dirigeixi al servei d’atenció de l’Arxiu de la Memòria, és a dir, a mi.

Miss Jones simplement ha assentit. Una resposta absolutament inesperada. Així doncs, he guardat la llibreta on faig veure que apunto les queixes, i que ja tenia a les mans. L’he seguit fins al seu estudi. De camí m’ha ofert una tassa de te perfumat que, òbviament, he acceptat. Llavors, s’ha deixat caure a la seva cadira encoixinada i ha contemplat els tres fulls.

-De quant temps disposo?

-Dues hores, trenta minuts i quatre segons, el temps just abans no arribi la seva filla, la Catherine.- i li he senyalat el rellotge de cadena que porto a l’armilla. Ella ha assentit i s’ha tornat a concentrar en els folis.

I ara mateix l’observo, mentre fa volar la ploma suaument, gairebé sense tocar el paper. Tot i els seus 75 anys es manté jove; els cabells marrons lleugerament agrisats, recollits en un monyo; les seves mans blanques i primes, sense taques; l’esquena i les cames delicades, de ballarina, sota la camisola de dormir; i els ulls verds profunds emmarcats per les arrugues. Tot plegat un conjunt harmoniós, il·luminat per les últimes llums de la tarda, que s’escolen pel finestral de l’estudi.

“...L’escola de ball va anar creixent, vaig contractar dos professors i van venir nous alumnes; jo m’hi dedicava amb cos i ànima. Començava a treballar quan el sol encara estava baix i sortia entrada ja la nit. Un dia de tardor, un noi es va aturar davant del local. Recordo la seva càlida mirada travessant el vidre, plena d’admiració, amb un centelleig viu. Aquell mateix noi es va parar davant l’acadèmia durant molts dies, però mai es decidia a entrar. Sempre al mateix lloc, recolzat en un fanal del carrer, a la mateixa hora, tots els dies laborables. Un dia em vaig armar de valor i el vaig mirar fixament als ulls; sorprès va esbossar un somriure, tot dibuixant una fumarola blanca amb el seu alè gelat. Donava una imatge molt mística i semblava que estigués cobert per una espècie d’aurèola. La meva imaginació volava buscant una identitat i una història per al noi misteriós de l’altra banda del vidre. Potser volia apuntar-se a classes, potser era un amant de la dansa, o era un crític de ballet… O una aparició, un fantasma... un àngel! El noi de l’altra banda del vidre però, seguia apareixent incansablement. Mai, però, m’hauria imaginat el que em va dir el dia que s’atreví a entrar a l’acadèmia.

1936, la neu havia empolsinat de blanc la ciutat de Nova York; i no obstant va tornar a aparèixer. Va quedar-se més temps de l’habitual recolzat al fanal, i finalment, amb una inseguretat palpable a simple vista, va decidir travessar la porta. Va apropar-se on em trobava. L’única frase que va aconseguir pronunciar va ser: “Sé que no em coneix però vostè voldria sortir amb mi?”. Em vaig ruboritzar i empetitir tot en un instant. Estava morta de la vergonya, davant d’aquell conegut desconegut d’ulls castanys ardents. Havia imaginat molts cops que un dia, sortint de la feina, entrant al metro o passejant pels molls de Manhattan me’l trobava i començàvem a parlar, anàvem a sopar i em deixava arrossegar per la seva mirada cap als seus braços; immediatament em deia a mi mateixa que deixés de pensar en fantasies endolcides. I no obstant això, aquí estava, tal com havia fantasiejat. Vaig aconseguir trencar el silenci tens que s’havia apoderat de nosaltres, i vaig mormolar un sí, poruc, però a la vegada esperançat, excitat davant la boja i tan somiada aventura.

Vam quedar aquella mateixa nit per anar a sopar. Després vam passejar, amagats sota el mateix paraigües, dibuixant un rastre de petjades entrecreuades a la catifa blanca que cobria Central Park. Em vaig deixar captivar per la seva imaginació, els projectes impossibles que descrivia emocionat, i sobretot el foc rogenc dels seus ulls, que contrastaven amb el blau gèlid de la nit. A aquesta nit la van seguir moltes més en els següents mesos. De mica en mica i sense adonar-me’n, havia passat de ser un noi misteriós de l’altra banda del vidre a convertir-se en l’home de la meva vida i el pare de la meva filla, la Catherine.”

La senyora Jones fa una pausa. Tot i que em dóna l’esquena veig la seva expressió nostàlgica reflectida a la finestra. Remeno el te, fent dringar la cullereta. La senyora Jones reacciona i es submergeix novament en el text. La seva manera d’actuar em recordava a la d’aquell jove de mirada viva, fa molts anys. Tant temps de matrimoni havia fet que s’acabessin assemblant.
 Comenta
 
Capítol 2 Ombres
Els records m’assetgen com llops en la foscor i em transporten a aquella època convulsa. L’ambient tens provocat pel dessagnament del Vell Continent predominava a la societat americana del 1940. Ningú volia una altra guerra com la del 18. De mica en mica la por s’anava apoderant de la població i el temor d’una intervenció armada era cada cop més present. Malgrat tot, hi havia valents disposats a lluitar contra el feixisme que es van embarcar cap a la turbulenta Europa. Sabien que el futur depenia del resultat d’aquella guerra. No anaven a combatre les legions implacables de l’Eix sinó uns ideals nocius que podien destruir el món tal i com l’havíem conegut. I el meu marit volia lluitar per la llibertat. Per això va agafar les armes se’ls va unir, rumb a Anglaterra.

Van ser els 5 anys més llargs de la meva vida. Se’m van fer eterns. Sovint, la petita Catherine em preguntava on era el pare. Jo li contestava que es trobava lluitant contra monstres, que ell era un àngel i, tot i que no hi fos allà, sempre la protegia. Just després em girava i deixava caure una llàgrima. Vaig comprendre que el més important per a mi era la felicitat de la Catherine, l’únic que em quedava d’ell. Vaig esforçar-me per esbossar un somriure cada cop que hi era ella. Feia relativament poc que sabia parlar, però es trobava en aquella etapa de la vida on tot era un nou món, ple de màgia i il·lusió. Era fàcilment impressionable i gaudia escoltant les meves històries. Res li deia dels bombardejos sobre Anglaterra, dels incendis a Londres enmig de la nit, ni dels caiguts a les trinxeres.  



A fora ja és fosc. S’endevina la llum groga dels fanals a baix, al carrer.  La senyora Jones encara disposa d’una hora, cinc minuts i 2 segons. Tot i que no m’ha vist mai abans, ja he estat en aquesta casa. Per això no he ensopegat amb la rajola trencada de l’entrada ni m’he donat un cop al cap amb porta de l’estudi. Aquí he vist com moria dia rere dia l’artífex de l’Arxiu de  la Memòria, l’idealista, el visionari. Aquí el venia a buscar en els últims dies de la seva malaltia. Abans quedàvem al Simon’s, el bar amagat a sota del Flatiron Building. Era un pub decadent al qual s’hi arribava per túnels foscos de la xarxa de clavegueram, i on es reunia la flor i nata de l’escoria de Nova York. L’enrajolat a quadres blancs i negres i les llums de neó no treien encant a la caverna. Allà va ser on vam adoptar els nostres sobrenoms, Scriptore ell, Letterman jo. Però quan va començar a escopir sang el vaig haver d’anar a buscar en cotxe. Vam canviar el pub per una passejada per Central Park. De mica en mica vam concretar com crearíem l’arxiu.

Els últims dies van ser els més productius, calia buidar i entendre aquella ment tant brillant abans que s’extingís… El darrer alè va arribar aviat. Un dia blanc d’hivern a Central Park, estant els dos asseguts al banc, va començar a tossir, escopint sang, tacant la neu de vermell. S’estava ofegant en la seva pròpia hemorràgia. Es va incorporar i em va demanar que el dugués al Simon’s sabent que el final es trobava a prop. Vam lliscar pels túnels del clavegueram fins al pub. Allà em va demanar paper i ploma. Va escriure tres pàgines en que explicava perquè calia crear un lloc que recollís els pensaments de la humanitat, que immortalitzés un fragment escrit per cada persona. Parlava dels horrors que havíem viscut junts a la guerra i dels nostres amics morts. De tots els que havien deixat aquest món sense poder dir res. Deia que no es podien perdre totes aquestes vides sense que deixéssin la seva empremta. En arribar al tercer full va tenir un altre atac de tos i va haver de deixar la ploma. Aquest cop va cargolar-se sobre ell mateix fins a quedar immòbil, al banc acoixinat del pub. Vaig agafar els tres fulls, els vaig doblegar i me’ls vaig guardar a la butxaca interior de l’americana. Em vaig girar, li vaig col·locar bé el barret i el vaig saludar, a manera militar. I vaig allunyar-me pels túnels foscos, entre les ombres més indesitjables de la ciutat, amb una missió per complir…

Parpellejo ràpidament i torno a la realitat. Miro el meu rellotge de cadena; encara falten trenta minuts. Escruto la senyora Jones detingudament, segueix movent la ploma amb determinació.



La guerra es decantava cada cop més a favor dels aliats, i jo mantenia viva l’esperança de tornar a veure el pare de la Catherine. Al maig de 1945 van tornar els primers soldats; Alemanya s’havia rendit i Japó ho faria imminentment. Durant els següents mesos van anar arribant milers de supervivents. El dia d’agost que una boira densa va cobrir la ciutat em dirigia cap a la meva acadèmia. Tot i que havia acabat l’hivern i tornava a florir la vida, Manhattan, aliena a l’estiu del món, estava submergida en una atmosfera blanquinosa i sufocant. Algunes ànimes en pena deambulaven pels carrers. Quan vaig passar per davant de l’acadèmia, vaig distingir una figura esquelètica que se m’apropava. Amagava els cabells canosos en una gorra vella de llana. La seva pell pàlida deixava entreveure les venes liloses i inflades. Em vaig fixar en els seus ulls, ullerosos però vius, flamejants com sempre. Vaig ofegar un crit d’esglai. Em va somriure. Després de cinc anys sense notícies seves, apareixia del no res, dues dècades més vell, al mig de Nova York. Em vaig acostar a poc a poc, amb el semblant inexpressiu. Vaig quedar a pocs centímetres d’ell, enfrontada a la seva mirada. Gel contra el foc. Però el foc sempre desfà el gel, i vaig cedir, recolzant el meu front en el seu. La nostra era una imatge ben diferent a la del famós rencontre entre dos enamorats a Times Square el passat 14 d’agost. Ells eren bells i somreien, es besaven amb passió. Nosaltres havíem envellit, teniem la cara xuclada i ens balancejàvem abraçats, patèticament, calmant el nostre dolor.

Setmanes després encara tenia aquella palidesa malaltissa i no recuperava les forces. Solia sortir amb un company supervivent, com ell, amb qui passava moltes hores. Mai volia parlar del que havia viscut a les trinxeres, es limitava a contestar que s’havien perdut moltes vides i amb elles molts somnis i il·lusions. Em deia que volia crear un temple de la Memòria on es recollissiís el testimoni de cada ésser humà, per a evitar que es repetís la pèrdua irreparable de vides, pensaments i emocions que havia comportat la guerra. Es quedava escribint sobre això fins a altes hores de la nit. Era la seva obsessió.

Un dia va començar a tossir sang i vam fer cridar un metge. Va diagnosticar-li tuberculosi, una malaltia que s’havia estès ràpidament en acabar la guerra. El va sorprendre que la Catherine i jo no es haguéssim contagiat ja i ens va recomanar que evitéssim el contacte físic. Vam restar unes setmanes, esperant vanament que millorés. Com més temps dedicava a escriure més s’enfonsava en en la foscor. Un dia em vaig despertar i no hi era. Hivern de 1946. Des de llavors no he tornat a saber res d’ell. Va diluir-se com el riu Hudson a l’alçada de Long Island, sense deixar rastre, sense fer soroll.

 

 Comenta
 
Capítol 3 In Memoriam
El xiuxiueig de la ploma estilogràfica fregant el paper s’atura. A fora ja és fosc i comença a ploure tímidament. L’olor de terra humida s’escola pel finestral mig obert. La senyora Jones inspira aquest aire fresc i es gira cap a mi, natural, inexpressiva.

-Ja està tot dit.

I m’allarga els tres fulls que abans eren blavosos i ara tenen una tonalitat lleugerament violeta. Assenteixo i els guardo en un sobre que tanco humitejant la tira adhesiva amb saliva. Miro el meu rellotge de cadena antic.

-Mmm… Vint minuts, set segons i 5 travessies per creuar. Si no li sap greu agafarem un taxi. Tingui, val més que ho guardi vostè, tinc una butxaca foradada però no estic segur de si és la dreta o l’esquerre.

Li torno el sobre ofegant una rialleta. Giro noranta graus cap al rebedor i m’atanso a la porta acariciant el pom. De reüll veig com la senyora Jones es posa l’abric sobre la bata de dormir i  es calça unes  botes d’aigua vermelles.

Baixem les escales en silenci, no es recorda de mi. Al xamfrà ens espera un vell Checker. Ens asseiem al darrere. Un mampara opaca ens aïlla del conductor. Mai he sabut amb certesa que hi ha a l’altra banda de la mampara fosca d’aquests taxis. Amb un bram el motor es posa en marxa i enfila cap al 175 de Fifth Avenue. Les atordidores llums vermelles i grogues deixen un rastre brillant que ressona per  la retina. El cotxe agafa velocitat i les llums s’acceleren, deixant espurnes furioses darrere seu. En el punt indicat el cotxe s’atura de cop i les llums tornen al seu amagatall dins dels fanals. Sobre nostre s’alça imponent el Flat Iron Building. La perspectiva contrapicada amb que l’observem fa que sembli encara més majestuós. Tota aquesta grandesa però només és contemplada per nosaltres, que som els únics pobladors del carrer. El Sherezade de Rimsky-Korsakov ressona des d’una finestra oberta en un edifici proper.

-Per aquí siusplau

Senyalo la porta principal i començo a caminar. La senyora Jones em segueix fins al vestíbul il·luminat però igual de desert que el carrer. Entrem a l’ascensor antic i tanco la reixa darrere nostre. Pis menys cinc. Temptejo amb els dits fins a trobar el botó ocult i el premo amb decisió, fort fins al fons. Les llums s’apaguen un moment i de cop la petita cabina es deixa caure vint metres en les profunditats de Nova York. Amb un sotrac les llums es tornen a encendre. Obro la reixa daurada i un núvol de pols s’aixeca del terra girant en espiral entorn nostre. Quan la cortina de partícules en suspensió es fa menys espessa sortim de l’ascensor. Es poden entreveure les petjades de l’últim dipositari amb el seu acompanyant sobre la catifa de brutícia que cobreix l’enrajolat blanc i negre. M’apropo a la barra i estiro la palanca que hi ha oculta entre els whiskies. Immediatament les tonalitats elèctriques del neó inunden el pub. Em giro per observar la reacció de la senyora Jones i la trobo asseguda al banc encoixinat. Un espés núvol de pols s’alça al seu costat que poc a poc va prenent forma. Un tors, uns braços desdibuixats, les cames… Ella però no sembla adonar-se. Miro el meu rellotge per tercera vegada.

-Senyora Jones, si us plau, vingui per aquí, el temps escasseja.

La figura translúcida la segueix. Em giro en direcció al cotxe de cavallets que hi ha en una cantonada. M’assec a la cadira del conductor i li faig un gest per a ocupi el seient del copilot. L’home de pols puja també i s’asseu als seients de darrere. Furgo en les meves butxaques, les dues tenen forats.

-Mmm, no tindrà una moneda per casualitat?

-Crec que sí, un segon.

Treu un petit moneder i m’allarga un nickel.

-Servirà.

Introdueixo la peça de 5 centaus a l’orifici al costat del volant i s’encenen els fars antiboira. Un armari ple de licors llisca suaument fins a desplaçar-se 90 graus, deixant a la vista el túnel i els rails que semblen perdre’s en l’infinit. Uns rails apareixen entre les rajoles unint els túnel amb el cotxe de cavallets.

-Agafi’s fort.

Trepitjo implacable l’accelerador i sortim propulsats seguint els rails i deixant el pub enrere. Cada deu metres un fanalet d’art deco projecta les nostres ombres en la paret oposada. Guanyem velocitat, l’aire en fueteja fredament. Un cop passat el vint-i-cinquè fanalet el reduït espai deixa pas a un pou grandiós molt ben il·luminat on desemboquen una infinitud de túnels. Els rails s’amunteguen formant sinuosos ponts de ferro. Un frenesí de cotxets com el nostre, amb els seus respectius ocupants els creua a tota velocitat. A banda i banda de cada túnel s’alcen dues columnes corínties de marbre. La nostra via es deixa caure en picat uns trenta metres per després tornar guanyar alçada en espiral fins a una plataforma de ferro on es creuen diversos ponts. Un petit cartell amb una lletra s’alça al costat de cada un d’ells.

-Mmmm a veure, J de Jones, J de Jones…

-Aquí a la dreta.

-Gràcies.

Faig girar el cotxe fins a encaixar-lo als rails corresponents. Miro un segon cap al nus de ponts i vies que s’alça sobre nostre, i després cap a baix; no es veu el fons. Tot seguit tornem a descendre amb velocitat, cap a les entranyes de l’Arxiu de la Memòria. Prenem diverses bifurcacions i finalment ens tornem a endinsar en un túnel. Aquest és més alt i a banda i banda té diverses portes cuirassades. Reduïm velocitat i finalment ens aturem davant de la porta metàl·lica on hi ha escrit In Memoriam i el nom de la senyora Jones. Una vorera de pedra limita els dos costats de la via i permet arribar fins les portes.

-Molt bé senyora Jones; ara si no li fa res entri i dipositi-hi els tres fulls.

Assenteix i treu el preuat sobre que custodiava. S’acosta a la porta que s’obra solemnement deixant-la passar. La figura inmaterial camina al seu costat, agafant-la de la mà. La porta es tanca darrere seu i em recolzo a la paret rocosa. Trec el rellotge daurat i li netejo la tapa, em poso a examinar-lo detingudament.

Quant surt la senyora Jones, un temps indefinit després, encara estic observant l’enginy. En adonar-me que és fora em giro lentament cap a ella. La figura de pols ja no és allà. Els ulls de la senyora Jones però, tenen una brillantor rogenca i la seva pell està menys pàl·lida. Somriu cansada.

-Tornem a casa? he de veure la Catherine.

-Sí senyora Jones, ara tornem.

El cotxe emprèn la direcció oposada agafant un camí diferent. Deixem enrere les cambres cuirassades on s’ha preservat la memòria de la humanitat des de 1946. El túnel decreix progressivament fins que no podem avançar més. Amb un sotrac s’obre un orifici en una de les parets del túnel deixant a la vista la saleta d’estar de la senyora Jones.

-Endavant.

Acompanyo la senyora Jones fins a la seva habitació.

-Estic cansada, crec que dormiré una estona

S’ajeu al seu llit. M’acomiado amb un gest de cap.

-Que tingui una bona nit, Letterman.

La miro enigmàticament. Somric a aquells ulls vius, mostrant les dents, redreço el barret de plomes i surto de l’apartament. Camino lentament assaborint cada esglaó sabent que la meva missió ha estat acomplerta. A mitja escala em creuo amb una noia jove d’uns vint anys llargs.

-Disculpi.

-Disculpada senyoreta.

Segueix el seu camí. Arriba a l’hora exacta, deu ser la Catherine. M’aturo al replà escoltant atentament. Trenta, trenta-un, trenta-dos, trenta-tres, trenta-quatre. I sento el crit ofegat i els plors de la Catherine a l’altra banda de la porta que ha deixat entreoberta.

-Descansi en pau senyora Jones.

Segueixo el meu recorregut fins a la porta principal. La nit és fresca i pura. Puc veure alguns estels entre els núvols i les llums estridents de la ciutat. Aturo un altre taxi groguenc.

Ratllo el nom de Jones de la llista i llegeixo el següent.

-Al 4815 de Bay Parkway, Brooklyn, siusplau.

Observo el rellotge daurat de polsera. Tres hores, cinc minuts i dos segons abans no truqui a la porta la seva veïna. M’hauré d’afanyar perquè Brooklyn està pitjor comunicat, no té tants túnels com Manhattan.


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]