Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Tània_01
La Granadella
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 FORA DE LLOC
Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.



La meva imaginació acostuma a ser una de les armes més potents de que disposo. Em compadeixo dels que estan obligats a quedar-se perpètuament en aquest món, sense la possibilitat d’evadir-se’n, de marxar lluny encara que sigui només per un moment.



Pensar en la mare i el Tom fa que, inevitablement, les preguntes de sempre sorgeixin del fons de la meva ment. Les intento fer fora, però és impossible. Fa temps que ho és. I sé que em porten a un camí del qual no puc pot tornar.



En quin moment va canviar tot? Crec que va ser quan vaig obrir els ulls. Quan me’n vaig adonar del que m’envoltava. Jo no volia ser on era. I encara no ho vull. Però ara m’hi resigno. He deixat de resistir-m’hi. I em sento buida. MOLT.



Recordo quan la mare encara estava orgullosa de mi. Però, ho ha estat mai de debò? Alguna vegada li han brillat els ulls per algun esdeveniment que no fos que em donessin alguna medalla? Potser sí. Potser va haver-hi un temps quan només el simple fet de veure’m despertar somrient la feia feliç.

Somric en recordar escenes d’infantesa. Sempre hi és present un sol brillant, l’herba del jardí i el color de les flors. Però aquestes escenes aviat són substituïdes per unes altres de més fosques, les nostres constants baralles. Les seves exigències, la seva manera de valorar-me només segons la nota del butlletí escolar.



I el pitjor és que mai se n’ha adonat. Donaria la vida per mi sense preguntar-se primer si aquesta vida realment m’agrada. Em portaria fins al límit del penya-segat sense adonar-se de la por que tinc a caure. De la por que tinc a no poder aixecar-me una vegada més. I ho faria amb aquells crits que et ressonen dins les orelles, que et deixen abatuda, enfonsada. Des de sempre ha tingut l’habilitat de destruir tota seguretat en mi mateixa amb només una sola frase. Mai m’ha entès. Però sempre hi ha una última vegada. I no sé si vull que arribi.



Me’n vaig adonar tard dels sentiments negatius que ella provocava en mi, del que em feia ser, però ho vaig fer.  



I aquella va ser l’època que em vaig adonar que ningú en aquella casa em coneixia de veritat ni tenia cap intenció de fer-ho. Aquell va ser el moment que aquella casa va deixar de ser casa meva.



El moment que em vaig convertir en una sense sostre, ja que no tenia res més per considerar casa meva més enllà de mi mateixa i, tractant-se només de mi, era com tenir una caseta de palla enmig d’un huracà; RES. A vegades dubto si va ser el millor obrir els ulls, ja que resulta obvi que no vaig poder afrontar el nou ésser que jo havia esdevingut.



Miro amb menyspreu les parets d’un institut que al cap i a la fi és el meu. D’un institut de qui em conec cada truc i cada estratègia, cada fals somriure, cada encoratjament enganyós. Cada paraula buida i cada mirada freda.



Esquivo colzes de qui aparentment són els meus companys. Companys amb qui no comparteixo res més enllà del terra que trepitgem. Companys que no tenen passions, que no tenen somnis. Companys que haurien de ser el que em retingués en aquest indret i que només em motiven a allunyar-me més, atès que els que han demostrat ser amics de veritat no deixaran de ser-ho només per més distància física que hi hagi entre nosaltres.



I en Tom. Ell era diferent. Entreveia els meus dimonis encara que mai li’n parlés. Em deixava espai, m’entenia. Em coneixia com ni jo mateixa ho faig, em mirava des d’uns ulls que brillaven. M’abraçava tan fort que algunes vegades fins i tot pensava que podria tornar a unir els trossets en que m’havia trencat ja feia temps. I el vaig allunyar de mi com faig amb tothom. Per por que s’acostés massa, per por que caigués en els pous en que s’havien convertit els meus ulls i no en pogués sortir. Per por que l’encalcés la meva destrucció. Però faci el que faci, sempre faig mal...



I vaig esdevenir una forastera de tot el que coneixia.



Arribats en aquest punt ja no puc pensar en claredat. Els records es barregen fins a formar una taca negra, espessa, que amenaça en engolir-me. M’adono que fa estona que ploro i em recrimino a mi mateixa ser tan feble. Però sé que recriminar-se coses no serveix de res.



Aquest pensament és un bri d’esperança on agafar-me. Mai és bo dependre de quelcom que no està lligat a tu, sobretot si no és més que un bri, però et dóna una tranquil·litat temporal.



Finalment tinc la sensació que puc tornar a respirar. I aquesta sensació, encara que no ho vulgui, sempre ve acompanyada de la buidor. Intento pensar què ha fet que m’ensorri, vull tornar a sentir alguna cosa però, sigui el que sigui, s’escola entre els meus dits i en perdo la pista. Potser és millor.



En el fons sé que no ho és. Però em dóna una treva, puc parar de lluitar durant uns segons, i això és el que m’importa. Almenys per ara. Si em centro en sobreviure, encara que només sigui durant un minut més, potser hi ha possibilitats. Potser tot anirà bé.



Encara que el preu sigui jo mateixa.

 Comenta
 
Capítol 2 VALENTÍA
En obrir els ulls gairebé no sé on sóc. Els mobles de la meva habitació van cobrant forma a mesura que em frego els ulls, i finalment aconsegueixo situar-me. Miro l’hora i, un cop confirmat que ja s’ha fet de matí, m’aixeco.

Em dirigeixo a la cuina i m’assec sobre el taulell mentre la cafetera em serveix una tassa calenta i fumejant amb el seu bruzit habitual. Intento planejar mentalment de les tasques que em cal fer avui per passar l’estona, però ho deixo quan la llista es comença a fer llarga i tanco els ulls fort, com si quan els tornés a obrir hagués d’aparèixer a un altre lloc.

Deu minuts després estic batallant amb el maquillatge, que es nega a cobrir les marques de que ahir vaig estar desperta fins tard navegant i reproduint cançons al meu telèfon mòbil.

D’ençà que vaig deixar d’anar a les vies que es la meva via d’escapatòria; substituir el son per música, lectura o art. Sé que no podré estar gaire  temps en aquesta situació perquè, o jo acabaré amb ella, o ella acabarà amb mi. Només espero trobar una altra manera de desfogar-me abans que una d’aquestes coses passi.

El que en realitat vull fer, però, és deixar d’evadir els problemes. Vull aprendre a afrontar-los, no vull fugir més. Però no estic preparada, i no sé si ho estaré mai. Sobrevisc a través de les coses que m’omplen d’il·lusió i espero pacientment una senyal que m’indiqui que és l’hora, que puc deixar d’amagar-me i sortir al món per menjar-me’l. Necessito trencar amb tot i començar de zero i, aquest cop sí, fer-ho bé. Però alguna cosa em diu que cap senyal divina vindrà a mi si no sóc jo qui la va a buscar.

Entre pensaments, els minuts han passat i el rellotge m’indica que és hora d’anar tirant. Em col·loco l’abric i els auriculars i surto de casa decididament.  

El matí transcorre sense esdeveniments especials. De tornada a casa la bateria del meu mòbil s’esgota, i no em queda més remei que escoltar la ràdio. Afortunadament, sona una emissora moderna. La música es interrompuda pels anuncis, i obro bé les orelles quan sento que parlen d’un festival musical que tindrà lloc en poc temps a Barcelona.

Sento com milers de papallones es mouen dins el meu estómac mentre el locutor va pronunciant, un rere l’altre, els noms dels meus artistes preferits. Quan acaba, m’omple la impotència que un esdeveniment així s’estigui a punt de produir tant a prop meu i no hi pugui anar. Quan sigui gran, penso, aniré a tots els que pugui. Tinc la intenció de viatjar fins a l’altra punta del món, si cal, per aconseguir-ho.

Però sempre es redueix al mateix; esperar. Tant de bo pogués marxar lluny, molt lluny, jo sola. Sense lligams.

Els dies passen i només la promesa de la Setmana Santa em manté de bon humor. Uns dies per dedicar-te a fer el que t’agrada mai van malament.

I quan començo a pensar que tot comença a anar millor, passa. A les inquietuds i preocupacions s’hi sumen l’estrés i un seguit de situacions que actuen com a detonant.

Arribo a casa de l’institut i, com una fletxa, llenço la motxilla i la jaqueta sobre el llit amb força. Em recolzo a la paret i deixo que el meu cos rellisqui fins que toco al terra i em quedo asseguda amb els genolls flexionats. Intento respirar profundament i buidar el cap. No puc deixar que em torni a passar, ara que tot anava bé, no. He de mantenir la calma. Però com més intento buidar el cap més lloc faig a tot allò que vull expulsar.

Penso en trucar algú; demanar ajuda. Però no se m’acut ningú. M’aixeco d’un salt i m’enduc les mans tremoloses al cap. No vull perdre el control. Recullo la caçadora del llit, me la fico maldestrament i em dirigeixo a grans gambades cap a la porta. Ho faré? Hi tornaré a anar de veritat? Fer això és rendir-me, però és l’única solució que trobo per no acabar trencant tots els mobles de casa. Dono un cop de puny a la paret abans d’obrir la porta amb una estrebada i anar-me’n, i el dolor que es comença a estendre per la mà m’anima a continuar.

Camino. Camino ràpid, molt ràpid. Estrenyo les dents per no cridar. Ben aviat apareix aquell xiulet agut a les orelles i, sumat al mal que em fa la boca, m’obliga a deixar de fer-ho. Afortunadament, he arribat al límit de la ciutat. Accelero la marxa, deixant enrere els edificis. L’asfalt sota els meus peus es converteix en sorra i m’indica que ja sóc lliure. Lliure dels altres. Dels altres i de tot allò que esperen de mi.

Començo a córrer en un intent inútil d’esdevenir també lliure de mi mateixa. El vent m’esbulla els cabells, m’asseca la pell. Em congela fins al moll de l’ós, però per dins encara estic encesa. M’estiro la goma que em recull el cabell i deixo que voli. Els pulmons em comencen a cremar, reclamen aire. Bé, jo també en necessito i ningú m’ho posa fàcil. Segueixo sense fer cas del meu cos. Els talons gairebé em toquen l’esquena. L’aire comença a bufar més fort. Em fa plorar els ulls.

Aixeco pols per allà on passo i noto com les pedres es claven a la sola de les meves sabates. Les llàgrimes comencen a rodolar galtes avall, i aquest cop no puc culpar el vent gèlid. Se m’ennuvola la vista i el paisatge es difumina. No m’importa. Els peus segueixen anant pel camí correcte. En pensar això gairebé ric. El bon camí. L’etern consell dels qui no en saben.

Qui m’ha de dir quin és el bon camí? Hi ha centenars de milions de camins, i més d’un em faria feliç, però pel que estic caminant ara segur que no, això està clar. De totes maneres, sempre he tingut clar què sigui quin sigui el camí per on estiguis anant, l’important és seguir endavant. I això és el que estic fent.

Immersa en els meus pensaments, no me n’adono quan arribo a l’arbre que tan bé conec. Miro turó avall, intentant distingir els camions dels obrers al camí del costat de la via. No hi són. Baixo la pendent ràpidament i arribo a la boca del túnel que cobreix el rail. Avanço i miro a dreta i esquerra. Em decideixo per la dreta, i noto la ràbia dins meu que m’impulsa a córrer sense importar l’esforç que acaben de fer les meves cames. Corro amb totes les meves forces, buscant la sensació de llibertat i de perdre de vista el lloc del qual intento escapar. Buscant aquell estat en el que el meu cap comença a emboirar-se i m’oblido de tot.

Corro fins que el mareig creix massa i m’obliga a parar. Em deixo caure relliscant per la paret de totxos vermellosos fins que arribo al terra. M’abraço els genolls i tanco els ulls combatent el fred.

M’agradaria plorar, cridar amb totes les meves forces, però no puc. Em limito a donar cops a les parets fins que, finalment, n’esdevinc incapaç. El meu braç és nega a moure’s, cansat que el maltracti. Em quedo arraulida sobre l’asfalt fred fins que recupero l’energia suficient per a aixecar el cap i mirar al meu voltant.

D’alguna manera, això s’ha convertit en casa meva. Sé que, vagi on vagi, el record d’una nena que caminava sobre la via, jugant a mantenir l’equilibri sobre ella, caient una vegada i una altra i tornant-se a aixecar, romandrà en aquelles parets. La meva essència, els meus temors i els meus actes de valentia, quedaran impregnats en les pedres grises fins i tot després de que quedin ensorrades pel temps.

El sol entra per les escletxes de la persiana, anunciant un nou dia, i em desvetlla lentament. M’aixeco amb un moviment lent i em quedo asseguda sobre el llit. En abaixar el cap, observo els morats que han aparegut als meus dits després del dia d’ahir. En un primer moment sento derrota, frustració per haver caigut un cop més. Però en algun lloc vaig sentir què no pots esperar resultats diferents si fas sempre el mateix, així que aquests sentiments queden enterrats per alguna mena de força la qual no sé d’on prové.

No ho faré. No deixaré que em torni a passar. No hi ha dret, i m’he cansat d’esperar. He de fer alguna cosa. He de moure’m, fer-ne alguna de grossa, començar de nou.

M’aixeco del llit d’un bot i em dirigeixo cap a la paret, on un retolador penja del calendari on vaig rallant els dies sense esperar res en concret. Quan ratllo el dissabte 5 no puc evitar fixar-me en una altra data. Abans de poder pensar en quin esdeveniment va lligada, la resposta em ve al cap. Dimarts 22 de Març, el dia que comença el festival musical que vaig sentir anunciar a la ràdio.

El meu cap comença a cavil·lar. És just el que volia; una experiència nova, fer una escapada, viure més intensament. Però és del tot impossible. Conec bé els meus pares, mai em deixarien dur a terme res semblant, i menys amb només 16 anys. De totes maneres, no sóc prou valenta per fer-ho. Aquest pensament em fa mal i a la vegada m’omple de determinació.

Vaig cap a la cuina i em trobo a la mare fullejant una revista. Aixeca la vista i me’n adono de que no tinc escapatòria; és ben clar que he vingut a dir alguna cosa i ni tan sols jo sé el que és. Parlo abans que comenci a sospitar.

-Mmm, volia preguntar-te si...-Abans de que pugui acabar la frase, em talla.

-No.- Diu secament. Això m’encén.

-Faré veuré que no ho has dit.-Li contesto, i li dedico una ganyota de menyspreu sense preocupar-me per les conseqüències que pot tenir la meva insolència, que és més que habitual.- La Marta m’ha invitat a passar alguns dies de la setmana santa a casa seva. Li han suggerit els seus pares -Em mira amb escepticisme i fa un somriure cínic abans d’intentar parlar, quan jo la tallo.- Tots els meus amics marxen de vacances, i a mi mai m’has deixat fer-ho. Ja em diràs tu si ho trobes normal.- Escupo. Li canvia l’expressió de la cara i mira al terra abans de dir:

-Bé, ja ho veurem.- I torna a la lectura.

Dos dies després, el dilluns al matí, em crida abans de marxar cap a l’institut.

-Ho he pensat i suposo que pots anar-hi.- En veure la meva expressió de triomf i el meu somriure contingut s’apressa a afegir- Però vull parlar amb els seus pares i tenir clar absolutament tot el que fareu, com hi arribaràs i quins dies et quedaràs. Sinó, res.- I em deixa marxar.

Ja està, no hi ha marxa enrere. És el que esperava i, per un cop a la vida, la sort s’ha posat de la meva part. És una bogeria, però no crec què hi hagi millor moment de fer una bogeria que el que estic vivint jo. El cos se m’omple d’una sensació estranya i, sorpresa, m’adono que no es por; és il·lusió, són ganes.

I tinc quinze dies per transformar aquestes ganes en una realitat.
 Comenta
 
Capítol 3 PUNT DE PARTIDA
A partir d’aquell dilluns, el temor a perdre l’empenta i desistir i el nerviosisme causat pel que em porto de cap em trasbalsen a parts iguals. El que en un primer moment semblaven dues llargues setmanes per planejar fins l’últim moment i, a més, tenir temps per impacientar-me, s’ha convertit en un compte enrere que amenaça en acabar-se en el que cada cop sembla més poc temps. Sento com si tingués una llosa a l’estomac que sembla fer-se més pesada cada dia que ho ajorno.

Em passo les classes pensant en arribar a casa i, quan finalment hi sóc, prioritzo un grapat d’encàrrecs i el dia finalitza deixant-me frustrada i més nerviosa. Només queda una setmana.

Quan finalment arribem a la parada situada prop de casa meva, gairebé he arrencat la goma del marc de la finestra de l’autobús amb les ungles. En lloc d’agafar l’ascensor, pujo les escales de dos en dos i, de fet, tinc la sensació que realment he anat més ràpid que utilitzant-lo. Estic sola, i decideixo aplaçar el dinar per posar-me al portàtil per, finalment, planejar fins a l’últim detall de l’escapada.

En primer lloc, contacto amb la Marta amb un cert temor i li proposo fer videotrucada. Cinc minuts després em penedeixo d’haver-ho fet, perquè la cara que posa en explicar-li el que planejo fer és indescriptible. Arrufo el nas amb inseguretat, veient la seva mandíbula desencaixada i els seus ulls com taronges però, de sobte, esclata en una riallada. Els moments següents van plens d’adjectius que, venint d’ella, que sempre busca ficar-se en els embolics més inversemblants, fins i tot es podrien considerar floretes. Seguidament, somriu de manera trapella, coneixedora de l’efecte que causarà el que està a punt d’anunciar. Em diu que durant tota la setmana vinent, els seus pares estaran fora de la ciutat i, per tant, un cop convençuda la meva mare de que estaré passant les vacances a casa seva, tenim absoluta via lliure per portar a cap qualsevol bogeria que se’ns ocorri. Enmig d’aquesta excitació, però, m’adono que se m’escapa alguna cosa.

-No pretendràs acompanyar-me en això, no..?- li pregunto.

Abans d’acabar la pregunta, però, ja conec la resposta. Ella no para de riure i mirar-me emocionada, sabent que està a punt de submergir-se en una aventura prometedora.

Li prohibeixo de totes totes què es fiqui en aquest mullader per culpa meva, li adverteixo que pot acabar malament i li dic que és una cosa que he de fer sola, però no m’escolta. Quan, finalment, em rendeixo, em surt amb dos arguments que no li puc rebatre.

-Que divertit serà quan la teva mare truqui i tu estiguis sempre indisposada...- Comenta amb certa indiferència. -Res comparable, però, amb la cara que farà quan vegi el que ha passat amb la seva targeta de crèdit... Perquè, si no m’equivoco, hauries de fer-la servir per a aconseguir les entrades per Internet, no? O és que es poden aconseguir d’altra manera, en la petita ciutat on vius...? Això si l’aconseguissis, és clar...

Això em descol·loca totalment i m’adono de tots els forats que tenia el que semblava, en un principi, un “pla perfecte”. No ho puc fer sola.

Acabem d’ultimar tots els detalls i penjo. Sortiré un dia abans que el festival comenci. Encara m’he d’encarregar del mitjà de transport amb el qual ho faci, però suposo que no serà difícil. Els seus pares ja seran fora, i aquella nit dormirem a casa seva. Ella s’encarrega de les entrades, i l’endemà al matí ho prepararem tot per assistir, aquella mateixa tarda, a l’esdeveniment. Les tres nits següents les passarem al mateix festival, on milers de joves de diferents països acamparan entre concert i concert.

L’endemà  de la videotrucada amb la Marta, li recito a la mare, com qui no vol la cosa, un pla totalment diferent del que en realitat tinc en ment, val a dir-ho, però detallat fins l’últim minut i dissenyat especialment perquè a ella li sembli plausible. De cua d’ull, veig com intenta dissimular el fet que no pugui trobar-hi cap objecció i s’aclareix la gola abans de deixar anar un “d’acord” més o menys ferm. Aquell mateix migdia rebrà la trucada del “pare” de la Marta, un amic a qui se li dóna prou bé fer veu d’adult responsable.

Reprimeixo el somriure fins que arribo a l’habitació i em deixo caure sobre el llit, finalment relaxada. Tot sembla més real després d’haver realitzat els preparatius. Estic emocionada.

De cop i volta, recordo que encara he de buscar una forma d’arribar al lloc. Com que estic engrescada i sé que “deixar-s’ho per després” pot significar que arribi el dia i encara no hagi fet res, m’hi fico immediatament. Trec la conclusió que només es pot fer en autobús o en tren. En el mateix moment en que pronuncio aquesta paraula dins el cap se m’encén la bombeta.

Durant uns moments, resto immòbil, sense poder creure que, en tot aquest temps, no hi hagi pensat ni un sol cop. Estava tan capficada en fugir d’aquelles sensacions que m’oprimien que ni tan sols em vaig aturar a observar el que m’envoltava. Vaig estar assistint durant llargues temporades intercalades a la construcció d’unes vies de tren sense pensar que allò era just el que era.

Això em fa pensar que he estat més aïllada del món del que em pensava, em fa pensar en el que m’he pogut perdre estant tancada en mi mateixa. I me n’adono. Me adono que no he estat buscant solucions, sinó tot el contrari. Esperava senyals, indicis que m’indiquessin que era el moment de moure’s i començar a fer camí, però si en alguna ocasió se’m presentaven, tancava els ulls per no haver d’admetre-les com a tals i, per tant, sentir-me obligada a afrontar-ho. Afrontar que, un cop més, me n’hauria de sortir sola.

Però això s’ha acabat. I quan intento recordar quin és el veritable problema que em va portar a resclosir-me en el meu món, no el trobo. No hi és. Em sentia incompresa, sola, fora de lloc. I potser ho estic, però en el fons mai s’ho està del tot. Tots els indrets seran la teva llar si et sents bé amb el que portes dins teu, perquè és això el que esdevindrà casa teva, el que portaràs allà on vagis. I aquest era, o potser és, el veritable problema; em vaig perdre a mi mateixa. I el pitjor de tot es que no me’n vaig adonar perquè no volia, perquè estava cansada d’haver de buscar-li un sentit i una solució a tot i buscar-la sola, ja que sempre m’ha fet por embolicar els que aprecio en uns nusos que pocs cops sé com deslligar.

Adonar-se’n és a la vegada reconfortant i dolorós, però em sento com si finalment m’hagués tret aquell pes de sobre que m’impedia seguir avançant. Després d’uns minuts de donar-li voltes i més voltes, aconsegueixo superar l’estat de trasbalsament en que em trobava i em dirigeixo a l’ordinador decidida a trobar informació sobre el tren que potser, en un futur, recorrerà aquell indret com tants cops ho he fet jo.

El que apareix en prémer en la primera web que em mostra el cercador em treu el més petit dubte que pogués tenir abans de si estic fent el correcte La pantalla brilla amb un cartell d’inauguració de lletres intenses i flamants que, tot i tenir la missió comunicar la realització d’un acte que es realitzarà just un dia abans de quan jo tenia pensat marxar, a mi em transmet una força revitalitzant. Em crida que ho faci sense pensar-m’ho més.

I ho faig. En el que sembla un tacar i obrir d’ulls em trobo en el tren, recorrent la via sense ni tan sols adonar-me’n com si fos el primer cop. En sortir de la nova estació, mentre passem pel túnel, no puc evitar sentir nostàlgia mentre els meus ulls es passegen per les parets de totxo vermellós, i recordo.

Recordo els dies freds d’hivern i les tardes assolellades de primavera, descansant amb l’esquena contra aquell tronc aspre que, durant un temps, va esdevenir el meu racó preferit de món. Amagant-me entre les rames de tot, escrivint versos en aquella llibreta negra que als meus ulls era de tots els colors. Somrient davant del paisatge que m’havia vist néixer feia ja uns quants anys. Els bons moments.

Corria cap a la via quan es començava a fer fosc o quan el fred em començava a calar els ossos. Resava perquè no hi fossin els obrers, per no haver-me d’esmunyir rere les màquines perquè no em veiessin. El primer cop que em van veure em van preguntar que feia, cap on anava, i els hi vaig respondre que només volia passejar. Per estrany que sembli, em van deixar passar sense fer més preguntes, tot i la pobre excusa amb la qual vaig intentar sortir de l’embolic.

Potser no volien problemes i tan els feia el que jo fes, o potser van veure l’angoixa en els meus ulls. Sigui el que sigui, a partir de llavors no vam tornar a intercanviar paraula, tot i que estic segura que més d’un cop es van adonar de la meva presència. Recordo el moment en el que vaig creuar la mirada amb un d’ells. Era jove, d’expressió desperta i ulls bruns, i anava tot cobert de pols. Per alguna estranya raó, no vaig poder treure els dels seus. Durant uns segons que es van fer eterns, vaig romandre quieta entre dos artefactes, observant-lo. De sobte, un dels seus companys li va cridar l’atenció. Allò em va fer reaccionar i vaig sortir d’allí lliscant ràpidament entre la maquinària. Tot i això, encara vaig ser a temps de sentir la conversa entre els dos homes.

-Ei, què mires? Què hi ha?- Va haver-hi un silenci, en el que vaig suposar que s’intentaven fer entendre amb la mirada.- Era ella, oi?

-Sí, la noia del túnel.

Però el tren surt del túnel i, tot trencant els meus records, trenca també tot allò que deixo enrere, omplint-me d’una sensació que fa massa temps que no sentia. La sensació d’estar molt a prop de quelcom que fa temps que persegueixes, quelcom pel que t’has esforçat fins al punt de deixar-t’hi la pell. La sensació d’estar seguint el teu propi camí, d’estar escrivint la teva història. La sensació d’estar viu.

Per primer cop des de fa molt de temps, marxo. Però no marxo per fugir de res ni de ningú; no marxo per fugir de mi mateixa.

Marxo per anar-me a buscar. 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]