Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Holden Caulfield
Barcelona
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 I
En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a aquedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar. S’havia de llevar d’hora, aquell dia. I li feia por adormir-se, oblidar els compromisos per culpa de la son i les promeses del confortable matalàs. Va tornar a mirar el mòbil. Havien passat tan sols deu minuts. Veient que li era impossible tornar a dormir, va decidir aixecar-se. Es va vestir, es va dutxar, va esmorzar. El de sempre. Hi havia vaga de metro. Hauria d’anar caminant. Sort que s’havia llevat vint minuts abans.

Va arribar a la feina i va saludar els mateixos companys de sempre, va seure a la mateixa cadira de sempre i es va posar a la feina. Li agradava. Era l’economista d’una empresa poc important. Ell era l’encarregat de fer quadrar els números, de que tot anés bé. Havia d’actuar amb intel·ligència, no podia deixar-se anar per l’estrès o pel cansament. Des de petit els nombres li havien agradat. Li agradaven les classes de matemàtiques, saber que amb càlculs es podien solucionar els problemes, descobrir incògnites, fer que la vida fos més senzilla. No tots els seus amics compartien la seva idea sobre les matemàtiques. La majoria creien que amb sumar, restar, multiplicar i dividir a tot estirar ja n’hi havia prou. No veien quina utilitat tenia la trigonometria o simplificar polinomis. Per aquest motiu, els seus camins es van separar. Ells van estudiar literatura, història, filosofia, psicologia, telecomunicacions, biologia...Però no economia. A en Damià, poc li importava i per ell aquells amics eren només records llunyans de la infantesa. Tenia amics nous, els seus companys de feina. De tant en tant sortien a prendre unes copes. En Damià no tenia parella, però li agradava una noia, la cambrera de la cafeteria que estava al costat de seu despatx. Malgrat el seu creixent interès per ella, a part de compartir somriures i d’un parell de frases, la seva relació no havia avançat gaire.

Aquell dia el Damià va estar una mica dispers, a la feina. El seu cap l'havia cridat al despatx i li havia donat a entendre que si s’esforçava podria guanyar un ascens. En Damià treballava per aquella empresa des de que havia sortit de la universitat. Estava content de la seva trajectòria. Havia començat fent petites tasques i havia anat escalant posicions. Tenia despatx i una màquina de fer cafè. Si aconseguia que la Laura, la cambrera, s’interessés per ell, hagués pogut dir que era feliç del tot.

Tot i així, hi havia un petit problema que l’incomodava, que sobresortia entre els altres problemes quotidians. Trobava a faltar a la seva família. Ell s’havia criat en un poble de muntanya, però per fer la carrera s’havia traslladat a Barcelona, havia trobat feina i s’havia quedat a viure allà. Amb els pares es trucaven de tant en tant, i es veien per Nadal i aquest tipus de festes. Amb en Joan no parlaven tant. El seu germà gran s’havia quedat al poble, estava casat i tenia una nena de mesos. Tant en Damià com en Joan estaven molt ocupats i normalment l’únic contacte que tenien era el “Ton germà t’envia records” que rebien dels pares, convertits momentàniament en missatgers. Aquella situació li dolia. Probablement hagués pogut visitar-los més sovint. Però sempre tenia massa feina, o li feia mandra fer tants quilòmetres amb cotxe, o havia quedat per anar al cinema...

I aquell dia, igual que les pàgines d’un llibre, va passar. I l’endemà, i el següent, i l’altre. En Damià havia aconseguit quedar amb la Laura i s’havien fet amics. Era una dona interessant, intel·ligent, guapa. Cada dia li agradava més. En Damià esperava que acabés el torn a la cafeteria i passejaven pel port. Aquells vespres donaven vida a l’existència d’en Damià, el feien gaudir i sortir de la rutina. La Laura sempre tenia temes sobre els quals parlar i discutir (tots dos eren força tossuts). Estava convençuda que els havia tocat viure el principi d’una nova revolució de la humanitat, que s’esperava alguna cosa molt gossa, però quan en Damià preguntava no sabia dir ni què era allò tan important ni si faria millorar o empitjorar el món. Aleshores, ell se’n reia i deia que parlava per parlar. No sabia com n’estava d’equivocat...
 Comenta
 
Capítol 2 II
Uns mesos més tard...



-Un moment, espera!-va cridar en Damià. La Laura va fer un gest perquè no patís, es va acostar i li va fer un petó. –Tu sempre tant patidor, eh... Havien quedat per anar al cinema. El primer cop que hi van anar junts en Damià estava molt nerviós. Aquell cop, però, només estava content i feliç de veure-la al seu costat. Van arribar a la sala on es compren les entrades i els va atendre un K-8, un dels típics robots de venda de productes com menjar, entrades, roba, joguines...  Havien decidit veure la nova pel·lícula en 4D “L’era dels samurais”. Al principi es feia estrany sentir el vent a la cara quan el protagonista del film anava a cavall. Però tant en Damià com la Laura s’hi havien acostumat ràpidament. Quan es va acabar la pel·lícula van tornar a casa amb cotxe. Primer va passar per casa del Damià i després va deixar a la Laura. I va continuar circulant mentre esperava que algú més necessités els seus serveis. Anava sol, sense conductor. S’havien acabat els taxistes, els xofers i els conductors d’autobús...



Al arribar a casa, en Damià va fer una videotrucada amb el Joan. El seu germà estava amb la Marina, la seva filla. La que havia sigut una criatura de mesos era ara una jove de vint-i-cinc anys. En Damià els va saludar des del sofà. Era fantàstic poder parlar amb la seva família amb tanta facilitat, tan sols engegant una pantalla 3D i sense preocupar-se dels kilòmetres. I no tenia res a veure amb les trucades o l’Skype. Semblava realment que estiguessin a la mateixa habitació. Van estar parlant una estona. La Marina se’n va anar al cap de poc, vivia amb les amigues en un pis d’estudiants i ja sentia com la cridaven per l’auricular, reclamant la seva presència. Pensatiu, en Damià es va dir que l’auricular sí que era un bon invent. No es podia robar, ni perdre, no se li acabava la bateria, no es podia hackejar... La novetat del segle, potser. Li va comentar al Joan. -Home, que vols que et digui. Tu no havies de feinejar al camp dia sí, dia també. I ara tot això ho fan els robots. La meva vida ha millorat molt gràcies a ells.



Sempre que parlava amb la seva família recordava al pare, mort feia uns anys per un accident de cotxe. Va passar, és clar, abans de la creació dels cotxes autònoms. I pensar en el pare el feia pensar en la seva infantesa, en els jocs amb els altres nens, les corredisses, les emocions... I les excursions per les muntanyes properes al poble. Els caps de setmana tota la família anaven a caminar. Els mesos de vent feien estels i els enlairaven. En Damià tenia la sensació que si enlairava molts estels ell podria volar un dia també. Però no volar amb els patinets H-9, a dos pams del terra, sinó volar sense més per l’espai, empès pel vent. Es va eixugar els ulls i va programar el sopar. Va decidir fer una becaina abans de menjar. Es va quedar adormit i si el robot cuiner no l’hagués despertat, segurament hagués dormit fins l’endemà.



Els carrers es van tornar a llevar, i amb ells en Damià. No sabia el que l’esperava. Va fer el de sempre, i tot va ser normal fins que va arribar a la feina. No es veien ni la meitat de robots que normalment. Va suposar que estaven fent una revisió i no se’n va preocupar més. Va entrar al seu despatx i va mirar a l’agenda. Per ser el director de l’empresa, aquell dia no tenia massa feina. Es va connectar a la gran pantalla i va anar separant documents amb els dits fins que va arribar al que buscava, les factures del mes. Va començar a estudiar-les sense pressa. I aleshores va sentir un crit i tot es va tornar negre. L’enorme pantalla s’havia apagat sense més ni més i els llums d’emergència no funcionaven. El Damià es veia incapaç de reaccionar. Però alguna cosa havia de fer, ell era el responsable de tots els treballadors. El seu cor va augmentar la freqüència cardíaca. Finalment, va cridar. 
 Comenta
 
Capítol 3 III
Va ser un crit una mica a la desesperada, pròpia d’algú que no sap què fer i crida per exterioritzar les emocions i treure l’estrès i el pànic, que anaven augmentant. A les palpentes va buscar l’interruptor del llum. Aleshores va recordar que les bombetes s’encenien amb el moviment. Va fer unes quantes passes però va ser en va. I va decidir anar a buscar als altres treballadors. Per sort, la porta era oberta. Poc a poc va anar avançant pel passadís i li va demanar al seu auricular que fes llum. Però, per primer cop des de la seva compra, l’aparell no va funcionar. En Damià estava cada cop més espantat. Va fer un crit a la foscor, preguntant pels seus companys. No hi va haver més resposta que un silenci que es feia tenebrós. Ho va tornar a intentar i aquell cop va poder sentir una dèbil veu que li demanava ajut. En Damià tenia cinquanta i pocs anys i al córrer cap a la veu ho va notar amb més intensitat que mai. Quan va arribar al seu company va veure que tenia el braç sota una muntanya de llibres. El va poder treure d’allà i va descobrir que els llibres havien caigut perquè quan s’havia apagat el llum en Marià estava endreçant-los i havia caigut. En Damià, per distreure una mica els ànims, va comentar que en el fons era culpa d’en Marià, per tenir tants llibres en paper que feien més nosa que servei. –Tens raó, cap, quan torni la llum el primer que faré serà llençar-los a la paperera! Però, saps, no hi ha res com l’olor d’un llibre vell... En Damià va fer que no amb el cap, resignat. Després va preguntar a en Marià si sabia on eren els robots encarregats dels llums. ni idea, cap. -De fet, avui no n’he vist cap, de robot. Sembla que hagin desaparegut. Potser per això ens hem quedat sense llum. I el meu auricular no funciona- va respondre. –El meu tampoc. I aquí sense llum no farem res de bo. Anem a fora i mirem si som l’únic edifici afectat. Si no et fa massa mal el braç, és clar. –No hi ha problema cap. Sóc més vell que tu, però encara m’aguanto dret- va dir amb un somriure. Tots dos es van dirigir cap a la sortida, forçant la vista intentant trobar més companys. Quan van arribar a la porta van veure que no podien posar la contrasenya, ja que l’aparell estava apagat per la falta d’electricitat. Amb impotència, i una mica de ràbia, el Damià va colpejar la porta. Amb prou feines es va moure. –Pel que es veu, per aquí no podrem sortir. I crec que no hi ha més sortida. No sé pas que podem fer-. Cansament era la paraula idònia per descriure el to d’en Damià. Afortunadament, en Marià tenia una mica més d’empenta. –No pateixis cap. Ja trobarem la manera. De moment, mirem si podem trucar. Hi ha algú a qui et faci especial il·lusió trucar?- va riure mentre li picava l’ullet. Tot i que dubtava que funcionés, en Damià va tornar a provar el seu auricular, que no el deixava trucar però si enviar missatges. Malgrat que tenia moltes ganes de parlar amb la Laura, va enviar un missatge d’emergència a la policia, explicant breument la situació. Tant ell com el Marià van pensar interiorment que sort encara quedaven policies humans, perquè havien descobert que dels robots no te’n podies fiar massa... Però cap dels dos es va atrevir a dir-ho, potser per por de ser titllat d’exagerats, d’antiquats, o potser perquè hi havia una idea fortament arrelada a la societat; els robots són la revolució, el millor que ha fet la humanitat; i ningú s’atrevia a contradir-la...

La policia no es va fer esperar gaire. Un dels seus experts va restablir el llum i l’electricitat i va anar a fer-se càrrec dels robots. Els van explicar que durant el dia havien rebut molts missatges semblants, i que no es preocupessin pels robots, que al cap de ben poc funcionarien com abans. En aquell moment, es va sentir una veu metàl·lica, que reia de manera estrepitosa mentre deia que allò ja ho veurien... Els agents de policia i els dos treballador es van girar ràpidament, i allò que van veure els va deixar esfereïts. Desenes de robots avançaven a bon pas cap a ells. Alguns portaven persones agafades; de fet, en Damià va creure veure l’expert que havia anat a controlar els robots. Havia passat just el contrari, va pensar en Damià... I els seus pensaments van córrer cap a la Laura, i es va preguntar si estaria bé, si l’hauria agafat un d’aquells fastigosos robots... I, com mai, va patir, i es va desesperar. Però la veu dels robots, que parlaven a l’uníson davant de la gentada que s’havia aplegat al carrer, el va fer tornar a la realitat.

-No us en heu adonat, veritat? Que poc a poc hem anat envaint el vostre espai, us hem tret la feina, us hem fet dependents. Crèieu que éreu més forts, oi? Que si ens havíeu construït vosaltres també ens podríeu eliminar. Però ara som nosaltres, els més forts. La pilota s’ha fet grossa i ja no podeu suportar el seu pes. Prepareu-vos. Prepareu-vos per un intercanvi de papers. Ara vosaltres seureu els manats, els objectes, les joguines amb les quals es pot experimentar. Prepareu-vos, humans, i sapigueu que és culpa vostra, que heu perdut la vostra humanitat, els vostres jocs, la vostra calidesa i els heu substituït per nosaltres i ara en pagareu les conseqüències.

Un calfred va recórrer l’espinada d’en Damià. Però ràpidament es va tranquil·litzar, havia vist la Laura. Va avançar ràpidament cap a ella. Quan va arribar a prop seu va veure que somreia. Estranyat, li va preguntar què li passava. Ella li va recordar aquells passeigs, tan i tan llunyans, en els que ella li parlava d’una nova revolució. En Damià la va abraçar i li va demanar perdó per haver sigut tan cec. Però ella va fer que no amb el cap i el va perdonar amb la mirada. I els seus ulls es van negar de llàgrimes. –Què farem, Damià, què farem? En Damià es va prometre a si mateix que no li tornaria a fallar. I que seria fort, més que mai, per ella. A l’orella li va xiuxiuejar dolçament: -No pateixis, Laura, no pateixis. Sempre podrem anar a la muntanya, a fer volar els estels. I si en fem volar molts, ens portaran a volar amb ells i veurem la Terra des de dalt i direm adéu amb la mà als robots i a totes les persones i volarem per l’univers, els dos junts. I no haurem de patir per res. I només ens acompanyaran els estels, els estels al vent.

Instintivament, els dos van mirar el cel. Encara no havia caigut la tarda, però el cel era estrellat. Uns estel llunyans els saludaven des de dalt.

La policia no es va fer esperar gaire. Un dels seus experts va restablir el llum i l’electricitat i va anar a fer-se càrrec dels robots. Els van explicar que durant el dia havien rebut molts missatges semblants, i que no es preocupessin pels robots, que al cap de ben poc funcionarien com abans. En aquell moment, es va sentir una veu metàl•lica, que reia de manera estrepitosa mentre deia que allò ja ho veurien... Els agents de policia i els dos treballador es van girar ràpidament, i allò que van veure els va deixar esfereïts. Desenes de robots avançaven a bon pas cap a ells. Alguns portaven persones agafades; de fet, en Damià va creure veure l’expert que havia anat a controlar els robots. Havia passat just el contrari, va pensar en Damià... I els seus pensaments van córrer cap a la Laura, i es va preguntar si estaria bé, si l’hauria agafat un d’aquells fastigosos robots... I, com mai, va patir, i es va desesperar. Però la veu dels robots, que parlaven a l’uníson davant de la gentada que s’havia aplegat al carrer, el va fer tornar a la realitat. 

-No us en heu adonat, veritat? Que poc a poc hem anat envaint el vostre espai, us hem tret la feina, us hem fet dependents. Crèieu que éreu més forts, oi? Que si ens havíeu construït vosaltres també ens podríeu eliminar. Però ara som nosaltres, els més forts. La pilota s’ha fet grossa i ja no podeu suportar el seu pes. Prepareu-vos. Prepareu-vos per un intercanvi de papers. Ara vosaltres seureu els manats, els objectes, les joguines amb les quals es pot experimentar. Prepareu-vos, humans, i sapigueu que és culpa vostra, que heu perdut la vostra humanitat, els vostres jocs, la vostra calidesa i els heu substituït per nosaltres i ara en pagareu les conseqüències.

Un calfred va recórrer l’espinada d’en Damià. Però ràpidament es va tranquil•litzar, havia vist la Laura. Va avançar ràpidament cap a ella. Quan va arribar a prop seu va veure que somreia. Estranyat, li va preguntar què li passava. Ella li va recordar aquells passeigs, tan i tan llunyans, en els que ella li parlava d’una nova revolució. En Damià la va abraçar i li va demanar perdó per haver sigut tan cec. Però ella va fer que no amb el cap i el va perdonar amb la mirada. I els seus ulls es van negar de llàgrimes. –Què farem, Damià, què farem? En Damià es va prometre a si mateix que no li tornaria a fallar. I que seria fort, més que mai, per ella. A l’orella li va xiuxiuejar dolçament: -No pateixis, Laura, no pateixis. Sempre podrem anar a la muntanya, a fer volar els estels. I si en fem volar molts, ens portaran a volar amb ells i veurem la Terra des de dalt i direm adéu amb la mà als robots i a totes les persones i volarem per l’univers, els dos junts. I no haurem de patir per res. I només ens acompanyaran els estels, els estels al vent.

Instintivament, els dos van mirar el cel. Encara no havia caigut la tarda, però el cel era estrellat. Uns estel llunyans els saludaven des de dalt.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]