Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Mary Carrie
Tarragona
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 Captivat a partir del primer moment.
En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a aquedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar.



En una d’aquestes va sentir un fort so, estrident, com si senyales la fi del món. En obrir els ulls va adonar-se de que aquest soroll no era ni més ni menys que el del despertador que marcava les set, això volia dir que s’havia adormit, el primer dia d’institut ja el començava malament, ja que sí o sí arribaria tard. Com va poder es va aixecar del llit i es va preparar per marxar, va sortir de la seva habitació i en baixar a la cuina va trobar-se una nota de la mare:



“Damià, he marxat amb l’Elia cap al treball, perquè l’escola m’agafa de camí. Després l’hauràs d’anar a buscar tu ja que avui surto a les deu de la nit. T’he deixat l’esmorzar a la taula. No arribis tard el primer dia… P.D: Sort!”



Va deixar ràpidament el paper on era abans ,es va endur el menjar  i va sortir de casa corrent cap a l’institut.En quinze minuts ja era a la porta de la seva nova classe, a la qual tothom ja estava assegut i preparat per començar.



Nomes traspassar la porta, va quedar totalment captivat per una noia que per sort o atzar ocupava el lloc del costat d'un que estava buit que li pertanyia al Damià. Va demanar disculpes a la mestra, la qual li va dir que no passava res mentre no fos costum, i es va disposar a seure al costat de la noia més bonica que mai havia vist; era una noia de cabells pèl-rojos, pell blanca com la neu i va poder adonar-se de la capacitat que els seus ulls verds li permetien de perdre’s.



El soroll del timbre el va treure de les seves idees i el va fer adonar-se de que ja ningú hi era a  la classe i que havia perdut l’oportunitat de parlar amb la noia que el tenia enamorat.



El matí va seguí i en Damià ja pensava que mai podria parlar amb ella, fins que a l’ultima classe es va adonar de que no tenia els llibres d’aquella assignatura així que la mestra li va proposar seure amb ella per seguir la classe. Va intentar en comptades vegades parlar-li però ella només el mirava, s’apropava el dit a la boca i el feia callar. Insistent en Damià li va escriure a un paper en brut: “Hola, em dic Damià, com et dius tu?” Ella va somriure i va posar-se a escriure; quan va acabar li va mostrar el paper on posava: “Encantada, jo em dic Berta”.



Van passar tota aquella hora parlant o millor dit escrivint. En acabar l’hora va tornar a sonar el timbre que marcava el final del primer dia d’institut; aquesta vegada en Damià va aconseguir recollir ràpid, tant com per sortir darrere de la Berta deixant a més de mitja classe encara asseguda als llocs.



Per uns moments la va perdre de vista entre la gent dels passadissos; desprès de buscar-la uns segons, la va veure parlant amb un grup de noies i nois. No va voler apropar-se ja que només la coneixia d’avui i no volia semblar una paparra i que la Berta s’adonés de que realment l’agrada; el seu propòsit no va ser possible, ja que en el moment en què va passar al seu costat per marxar, ella el va cridar.



-Damià! -va cridar ella provocant  que a part d’en Damià es giressin uns quants nois més.

-Que vols Berta? -va preguntar ell enrojolat.

-Res, només dir-te adéu -seguidament va començar a riure.

-Adéu -va concloure en Damià amb vergonya.



De camí a casa va anar pensant sobre tot el que havia parlat amb la Berta i sobre si li diria a la mare que ha arribat tard el primer dia o s’ho guardaria per a ell, ja que té massa coses de les quals preocupar-se com per a donar-li un altre mal de cap.



En arribar a casa va deixar totes les coses a l’habitació i es va disposar a dinar; la mare com sempre li havia deixat el dinar preparat a la nevera, només calia escalfar-lo. Una vegada havent dinat va preparar les coses per al dia següent i es va posar a l’ordinador per fer passar el temps mentre es feia l’hora d’anar a recollir l’Elia, la seva germana de vuit anys.



Eren les quatre i en Damià estava sortint per la porta de camí a l’escola on anava l’Elia. Tot el camí se’l va passar sentint música. Mentre passava les cançons que no li agradaven, va sentir una melodiosa veu cantant, es va treure els auriculars i es va adonar de que aquesta veu era de noia i que sortia de la casa que tenia a la dreta. Va intentar acabar amb els desitjos de saber de qui era aquesta veu, així que va veure un arbre des del qual podia arribar a veure de qui era. Després d’un minut ja era a dalt i en mirar cap a la finestra, d’on sortia la veu, aquesta es va obrir i va deixar veure la noia misteriosa que cantava.
 Comenta
 
Capítol 2 Cap.2- Llàgrimes de dolor
La veu pertanyia a la Berta; en veure-la en Damià no s’ho creia. Sense que el veiés es va quedar una estona sentint-la cantar. En Damià va pensar que la Berta havia de ser la seva novia sigui com sigui. Ell hagués estat mirant-la tots els dies del món, però en això veu com ella mira cap a la finestra i en reflex d’amagar-se va caure de l’arbre. No va sentir cap mal ja que el que li preocupava ara no era el mal, sinó que la Berta no s’assabentés de que l’havia sentit cantar. Com va poder va marxar corrents fins a fora del jardí de casa seva.



Si no s’afanyava arribaria tard a buscar l’Elia, que era la veritable raó de que hagués sortit de casa. Després d’una estona caminant va arribar a l’escola de l’Elia. Encara quedaven uns deu minuts per a que sortís així que tenia una estona per reflexionar. La seva germana no va trigar molt en sortir ràpid de la porta on era la mestra deixant-los sortir.

En veure el Damià el va cridar i el va abraçar molt fort, al que ell li va respondre:



- Elia, em vols ofegar?- va dir rient.

- Es que ja tenia ganes de veure’t i marxar de l’escola- va dir amb un somriure d’orella a orella.

- Doncs marxem- agafant-li la mà, al que ella va fer cara de gos abandonat.

- Damià, em pots portar a la teva esquena?- mantenint la mateixa cara per a que el seu germà cedís.

- Està bé, però no t’acostumis que ja ets gran i comences a pesar- li va fer una ganyota mentre li deia l’ultim.



L’Elia no li va dir res més i va pujar a la seva esquena. Van anar tot el camí parlant de coses sense sentit, fins que van passar pel davant de casa la Berta, llavors en Damià va decidir demanar-li consell a la seva germana de que fer davant la situació en la qual es trobava, l’Elia només li va dir una cosa, però era el millor consell que ningú li podria haver donat en la seva situació: “Tu només has de ser com tu ets de veritat, i si li agrades, al final tot serà com a les històries dels meus llibres de princeses”.



En arribar a casa van berenar i es van posar a jugar, la tarde els hi va passar molt ràpida, així que a les nou van començar a sopar i en Damià va acompanyar l’Elia al llit per dormir, per a que quan la mare arribés no s’hagués de preocupar de res més que de descansar. Ell també va marxar al llit però es va posar amb el mòbil. A les deu es va sentir la porta de casa que marcava l’arribada de la mare, uns instants més tard la mare va entrar a l’habitació del Damià.



-Gràcies per fer tot el que t’havia demanat- va dir sense travessar del tot la porta de la cambra.

-De res mare, descansa- la mare sense dir res va tancar la porta i va baixar cap al pis inferior de la casa.



El que la mare li havia dit li va fer recordar tot. Des que el pare va morir ja fa sis anys en Damià i la seva mare han hagut d’estar molt units per afrontar-ho tot sols; encara que al principi no va ser massa fàcil, en Damià i la mare només feia dos anys que havien deixat de visitar un psicòleg. La cosa encara se’ls havia fet més difícil ja que l’Elia, quan era més petita, preguntava molt seguit perquè ella era diferent als altres nens de l’escola que tenien dos pares; ells només la feien entendre que ser diferent als altres no és dolent, fins que va arribar a una edat suficient per entendre el que realment li havia passat al seu pare.



Sense adonar-se de res les llàgrimes ja corrien per les seves galtes i els seus ulls lentament s’anaven tancant.



Els dies, setmanes, mesos, van passar i cada vegada en Damià i la Berta s’anaven fent més i més amics fins arribar al punt de que la seva relació estava tant estreta que eren practicament inseparables. Tot i que ells eren molt amics i que s’ho explicaven tot en variades ocasions havien tingut moments que no corresponen a persones que només són amigues, sinó que poc a poc estaven creant una cosa molt especial, ja que els dos compartien una cosa, cadascun estava enamorat de l’altre.



Quedaven pocs dies per a que arribessin les vacances d’estiu, en Damià i la Berta havien parlat de passar l’estiu junts ja que cap dels dos havia de fer res amb la seva família, perquè els seus pares treballaven; encara que cap dels dos encara no  sabien la raó per la qual tot canviarà.



En Damià ja es trobava a la porta de l’institut, no li va donar massa importància, però la Berta no es trobava al lloc del passadís on quedaven cada dia. Va esperar que vingués fins que es va fer l’hora d’entrar a classe, però la Berta no va arribar en tot el matí.



Al tornar a casa, per totes les xarxes socials disponibles, va provar a posar-se en contacte amb ella. Res va funcionar, així que de camí a l’escola de l’Elia passaria per casa seva per saber que li passava. Es va preparar i es va posar en camí; en arribar a la porta de casa la Berta encara quedava una hora per a que l’Elia sortís, així que tenia temps suficient. Quan va tenir les coses clares va trucar al timbre, la porta es va obrir i va aparèixer una noia, era la germana gran de la Berta, l’Anna, en veure’l va somriure i el va deixar passar.



- Hola, la Berta està a la seva habitació- va somriure i es va fer a un costat per que pogués passar.    

- Hola, gràcies- va entrar a la casa i com sempre feia va pujar a l’habitació de la Berta.



Tenia tantes ganes de parlar amb ella que es va oblidar de trucar a la porta abans d’entrar. En obrir la porta es va veure el cos de la Berta de peu; no estava fent qualsevol cosa, s’estava canviant de roba, així que només portava la roba interior. La Berta es ve girar i el va veure a la porta; immediatament en Damià es va posar vermell i la Berta també, com va poder va tancar la porta.Uns minuts més tard la Berta va obrir la porta i encara vermella el va deixar entrar.



- Hola Damià- va dir ajupint el cap per a que no li veiés la cara.

- Hola Berta, no tinguis vergonya, que casi no t’he vist, i si t’hagués vist segur que no m’hagués desagradat- quan es va adonar del que havia dit es va posar encara més vermell.

- Que volies?- va acabar amb el silenci que s’havia creat a l’habitació.

- Només volia saber que et passa- va dir més tranquil.

-Res, només és la grip, no t’amoïnis- va dir no molt convincent.

- Berta, et conec i això no t’ho creus ni tu- la va mirar directa als ulls.

- A veure, ja fa molt de temps que acostumava a tenir dificultats per dormir, em feien mal els ossos i no tenia massa gana; així que vaig anar al metge la setmana passada a ferme un anàlisi de sang i…- els seus ulls es van començar a emplenar de llàgrimes.

- Berta, digues-me que tens- molt preocupat per la reacció de la Berta.

- Damià, tinc leucèmia, tinc càncer- va començar a plorar sense parar.

En Damià es va quedar de pedra davant el que li havia dit i sense poder-se controlar va començar a plorar amb ella. Ell estava tant fora d’ell mateix que no sabia el que deia.

- Berta, se que serà dur però jo no et deixaré mai.



Sense pensar-s’ho dues vegades es va apropar a la Berta i lentament els seus llavis es van unir en un petó que cap dels dos s’hagués imaginat mai que passaria en aquesta circumstància.  


 

 Comenta
 
Capítol 3 Cap.3- No pot ser, no pot ser...
En separar-se es van mirar als ulls uns instats, tot seguit en Damià va decidir que era hora de dir-li tot a la Berta, va agafar forces i li va explicar tot el que sentia per ella. La Berta sense dir res va interrompre en Damià donant-li un petó, demostrant-li que ella sentia el mateix per ell.

Van passar el temps parlant, fins que es va fer l’hora d’anar a per l’Elia. Es van acomiadar i en Damià li va prometre que l’ajudaria en tot i que si necessitava alguna cosa el truqués.

El temps anava passant i la Berta ja s’estava tractant amb quimioteràpia i tot semblava anar bé. Es trobava en Damià i la Berta al jardí de casa la Berta parlant i fent ximpleries. Estaven jugant a pujar als arbres i tot semblava normal fins que en una d’aquestes la Berta sense poder fer res va caure des de dalt de l’arbre; no va dir res en caure perquè la causa de que caigués era que s’havia desmaiat. En Damià es va espantar molt i corrents va cridar els pares de la Berta que eren dins de casa. Van trucar a l’ambulància perquè la Berta no responia a res que li deien; en arribar a l’hospital la van portar corrents a fer-se proves per saber que li passava.

Ja feia dues hores que havia entrat la Berta a la sala a fer-se les proves i encara no sabien res d’ella així que tots estaven espantats; desprès de mitja hora més va sortir un metge que els va informar del que li havia passat.

-Encara no tenim clar del tot el que ha pogut causar-ho, però la Berta ha entrat en coma- mentre deia això no tenia massa bona cara.

-No pot ser, no pot ser…- era l’únic que repetia en Damià davant d’aquesta situació i sense adonar-se ja estava plorant sense poder parar.

-Però de la leucèmia esta bé?- va preguntar la mare de la Berta plorant.

-Si, res apunta a que sigui aquesta la causa, encara que de la caiguda s’ha fracturat una vertebra de la columna i de que al tractar el càncer amb la quimioteràpia aquesta li a debilitat la massa òssia del seu interior donant-li peu a fractures.

-Per que li passa això a la meva petita?- va cridar desesperada la mare de la Berta mentre el seu pare l’abraçava per consolar-la mentre ell també plorava.

-Creiem que el coma pot haver estat causat perquè el seu cap hagi impactat conta el terra en caure de l’arbre, però no tenim res clar- va dir el metge una mica desesperat.

Les hores van passar i la Berta seguia fent-se proves i nosaltres seguíem esperant alguna notícia nova. Després d’una hora més de prova va sortir el metge i ens va informar de que portaven massa temps fent-li proves i que era millor que la portessin a una habitació per a que descansés tothom.

La Berta ja portava una setmana en coma, els metges havien arribat a la conclusió de que el seu coma va ser causat per un cop al cap en caure que li havia afectat una part del cervell, però que no creuen que sigui res greu i que no estarà massa temps en aquest estat. En Damià anava cada dia a l’hospital amb l’esperança de que hagués millorat una mica.

Eren les nou del matí i l’alarma d’en Damià el va despertar, com cada dia des de fa una setmana; es va aixecar del llit, va entrar al lavabo, després de deu minuts ja estava a la cuina esmorzant. Eren les deu i el Damià ja era a l’hospital, semblava un dia normal, però alguna cosa a l’interior del Damià l’indicava que passaria alguna cosa diferent. Com cada dia el Damià es va apropar a la Berta i va començar a parlar-li, ell o feia cada dia i encara que mai li havia provocat res a la Berta ell tenia l’esperança de que ella el sentí i obrís els ulls.

-Berta, com cada dia ja torno a estar aquí, al teu costat; un dia et vaig prometre que mai et deixaria i aquí estic, demostrant t’ho. Em fa sentir-me culpable veure’t així perquè si no t’hagués dit de pujar a l’arbre del teu jardí ara mateix no estaries així i, en tot cas, qui hauria d’haver caigut de l’arbre seria jo i no tu- va dir-li sense deixar de mirar-la.

El Damià es va posar a la cadira del costat del llit per passar el matí, de sobte va passar una cosa inesperada, la Berta va moure la mà, en Damià corrents va avisar els metges i va agafar la mà de la Berta. Els metges se la van endur per mirar que tot estigués bé, en tornar a l’habitació l’esperava en Damià.

-Berta, no em puc creure que t’hagis despertat, ja he avisat als teus pares i venen de camí- va dir-li molt content.

-Gràcies, però em pots dir qui ets?- va dir molt estranyada.

-El Damià, el teu nuvi- li va dir seriós.

-Què? Jo no en tinc de nuvi…- va dir ella sense entendre res.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]