Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



NeusNajoua
Villanuevadecastellón
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 Una vesprada al parc d'atraccions
En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a aquedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il•luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar. En Damià es va adormir al llit mirant la lluna, al cap d'una estona li sonà l'alarma, ja era l'hora d'alçar-se per a vestir-se i anar al'institut.



El meu nom havia de ser Estel, era el nom dels meus somnis, però els meus estimats pares, sobre tot mon pare, anhelava que el seu primer fill fóra això, un fill. Per això, la decepció, en veure'm tota rosseta i amb un somrís de xica enlluernador, va ser tan gran que les galtes se li envermelliren de tossuderia i, amb tot el mal caràcter que sols mostrava en moments extrems, va decidir que el meu nom seria Damià, com el del seu pare. Ací la mare no va tenir res a dir ni a fer. Sols es consolà anomenant-me Dami.



Àngela, la mare, estava a la cuina preparant el desdejuni, el meu germà menut estava fent el deure que no havia fet el dia anterior, com tots els matins. Després Àngela ens ha dut a l'institut. A primera hora em tocava Anglés, la meua assignatura preferida, encara que la professora no ens queia molt bé. Després de la insuportable classe de dilluns, ens vam dirigir Clàudia i jo a la classe de Socials, on ens esperava el terrorífic i catastròfic examen de la setmana passada, que havia suspés amb un 3, el que em faltava per començar el dia.



En tornar a casa, la mare m'esperava a la porta per saludar-me. Jo vaig passar de llarg, vaig pujar a la meua habitació i vaig llençar la motxilla. Al cap d'una estona van arribar Clàudia i el seu germà major. La mare els deixà passar, ja que ens coneixíem des de menuts, i també són els nostres veïns, Àngela em cridà per baixar i vaig obeir a disgust, ja que no m'havia dit que Clàudia i Aaron estaven al saló. Estàvem xarrant una estona quan a Clàudia se li ocorregué dir-nos que al sendemà no anéssim a l'institut, ja que aquella nit hi havia festa dels d'últim curs i el seu germà ens podria dur amb els seus amics, que ens acompanyarien durant tota la nit.



Ja era de nit i Aaron passà per nosaltres a casa meua. Clàudia i jo havíem passat la vesprada emprovant-nos roba en uns grans magatzems. Ella m'aconsellava a mi i jo a ella sobre com vestir elegantment aquella nit de festa boja. Quan baixàrem, Aaron ens esperava amb el cotxe queixant-se de la nostra tardança.



- Ja era hora que baixaren les senyoretes-va renegar .

- No et queixes tant que no has esperat massa- va protestar Clàudia.-Sols hem trigat el que es tarda a baixar les escales.

- Vinga ja està bé, ara és hora de festa no de discussions.- vaig intervenir-hi.



Pujàrem al cotxe d'Aaron, que era un Audi negre, on ja estaven els seus amics Pau i Sergi. Nosaltres pujàrem darrere en companyia de Sergi, un noi molt amble i simpàtic, al contrari que el seu cosí Pau. Arribàrem a la festa on ja havia començat la festa. La música semblava un feix de trons en una tempesta plena de llamps, ja que el volum era massa elevat. Ens vam passar la nit ballant i divertint-nos. Vam tornar a casa sense cap problema. Al sendemà era festa, així que quedàrem a la vesprada, anàrem al parc d'atraccions Aaron, Clàudia i jo. Vam passar la millor tarda, tret que Clàudia i jo vam discutir perquè a ella no li va agradar que la deixàrem sola a la casa del terror, se'n va anar feta una fúria amb Sergi i Pau.



Aaron es quedà amb mi per tranquil·litzar-me, ja que ella estava en bones mans:



- Vinga no t'enfadis, Dami, això no és per a tant – va indicar Aaron.

- Però això tampoc és motiu perquè m'insulte d'eixa forma - vaig protestar tota enfadada, perquè Clàudia sí tenia motius per enfadar-se amb mi, però no perquè es posés d'aquella manera.

- Si tens raó, però no t'enfadis, vas a deixar que la vostra amistat de tants anys s'acabe per aquesta beneiteria? No, veritat?

- No, però ella no hauria d'haver reaccionat així.

- Estic d'acord, però ja és tard, són les deu de la nit, és hora d'anar-nos-en a casa i Clàudia no està, hem d'anar a buscar-la.

- Està bé vaig a trucar-li- vaig dir resignada i preocupada perquè ella ja feia una estona que se n' havia anat.



Li vaig telefonar diverses vegades, però ella no contestava al telèfon, Aaron, preocupat, també li trucà, però ella no donava senyals de vida així que vam anar a buscar-la.



Ja era la una de la matinada i Clàudia encara no havia contestat les telefonades i missatges, Aaron i jo ens vam preocupar seriosament. Intuíem que alguna cosa no anava bé. Anteriorment també ens enfadàvem molt a sovint però, al cap d'una estona, ja estàvem juntes una altra vegada. Però aquella vegada no va ser així, ella no va tornar. Cansats de buscar-la, vàrem trucar a Pau i Sergi i ells ens van dir que Clàudia se n' havia anat amb uns nois estranys, en una furgoneta grisa i que veieren que era un Nissan. Ens digueren que acudírem a la porta nord del parc on la veieren per última vegada.



Arribàrem al lloc indicat, així que els buscàrem i un poc després aparegueren corrent, ja que els perseguia el guàrdia de seguretat del parc, on s'havien quedat per buscar a Clàudia. El guàrdia ens renegà i en Pau, Aaron, Sergi i jo li vam explicar el que s'havia esdevingut. Per això ens deixà quedar-nos una estona més per fer el que fos més convenient. Nosaltres no sabíem si trucar a la policia, perquè no trobàvem Clàudia, o a sa casa per dir-ho als pares. Així que decidírem buscar alguna pista que ens pogués ajudar a saber què hi havia passat amb Clàudia.



Al cap d'una llarga estona buscant alguna pista, vam trobar un paper on hi havia escrites una sèrie de xifres estranyes:

- 1,10,21,4,1,13 – 13,8,1,14, – 19,5,7,5,19,20,1,20 – 20,5,14,5,14 – 12,1 – 9,14,20,5,14,3,9,15 – 4,5 – 4,21,18,13,3 – 1,12 – 3,12,21,2, - 2,12,1,3,11. Clàdà.

En el moment d'acabar de veure la paraula “Clàdà” em vaig adonar que era la característica firma de Clàudia, que solia fer des de petita per assenyalar la nostra amistat.



Com aquella nit ja era massa tard, Aaron em portà a casa i em digué que descansara perquè a l'endemà ens veuríem un altra vegada per saber el significat d'aquella nota. Però jo estava molt preocupada, així que em vaig passar tota la nit intentant desxifrar el que posava. Cansada, vaig baixar a la cuina on hi havia una fotografia de Clàudia i jo de petites. Al seu darrere hi havia una nota que posava: 5,14 – 1,13,15,18, Una vegada, de petites, em va explicar que volia dir “en amor”, i que era el seu propi codi. De seguida vaig trucar a Aaron i li diguí que havia trobat una altra pista.
 Comenta
 
Capítol 2 Doble identitat
Al dia següent em despertaren els rajos del sol que entraven per la finestra, amb l'agradable so dels ocells a l'aurora. Aquell matí, mentre esperava Aaron, vaig intentar desxifrar el que deia la nota de Clàudia, amb l'ajuda de la fotografia de quan érem petites; però era impossible saber el que deia, ja que mai no m'havia dit el que significava aquella escriptura misteriosa.



Aaron va vindre amb Pau, els vaig ensenyar la foto de quant erem menudes i Aaron em digué:


  • -Jo conec aquest lloc, està prop del riu que hi ha al bosc de Guaitana; al sud d'aquest riu, acampàvem amb el pare quan eixíem d'excursió a contemplar els estels.



    -Si jo també hi he anat, em dugué Clàudia l'any passat per festes - vaig comentar.



    -Disculpeu, jo m'he perdut, de què esteu parlant?



    -Pau, tu sempre et perds. Dami, anem a buscar cap allí? Pot haver-hi alguna pista.



    -No seria més convenient buscar a la seua habitació?



    -No, jo ja hi he buscat i no hi ha res que ens puga servir.



    -Vinga, doncs anem a buscar! - digueren Pau i Dami alhora.





  •  



Agafàrem el cotxe d'Aaron i férem camí al lloc indicat per la foto. Durant tot el recorregut per carretera, tots estàvem callats. Aaron, mentre conduïa, va trencar el silenci, anunciant-nos una mala notícia.

 


  • -Xics, hem d'acabar el trajecte a peu.



    -Per què? - va preguntar Pau



    -Perquè s'ha punxat la roda, i no porte recanvi.



    -Doncs, no hi ha altre remei – va dir Dami.





  •  



Baixàrem del cotxe i ens vam dirigir al lloc indicat. Desprès de mitja hora caminant, entre arbres i rierols, en intentar creuar-ne un, més amunt del qual hi havia una petita cascada, vaig relliscar amb una roca que estava solta al rierol i malauradament no vaig poder alçar-me i vaig cridar, perquè em feia mal el peu dret i també estava mullada.



Pau, amablement, m'ajudà a alçar-me i Aaron tornà enrere i em proposà pujar a la seua seua esquena. Agraïda, vaig acceptar.


  • -Falta molt per arribar? - va preguntar cansat.



    -No, ja falta poc, Pau. - vaig contestar.



    -Però mira que ets pesat! - digué Aaron amb un to de cansament.



    -Sí, sí, però falta molt? - va repetir Pau.



    -No ho sé molt bé, l' última vegada no em vaig fixar en el camí perquè em guiava Clàudia.



    -Falta poc, no et queixes tant o no arribarem mai!





  •  



Cansats arribàrem i Aaron mostrà a Pau l'escala per pujar a l'arbre on estava la caseta de fusta construïda pel pare de Clàudia i Aaron. A mi m'ajudaren a pujar-hi Aaron i Pau, que pujà primer i ens llança l'extrem d' una corda que Aaron va utilitzar per a subjectar-me mentre pujava, perquè no caiguera altra vegada, i Pau, a l'altre extrem, anava guiant-me perquè pogués ascendir-hi bé.



Una vegada tots dalt, ens vam posar a buscar alguna pista per poder descobrir el que deia la nota que Clàudia ens havia deixat.



Mentre observava aquella cabanya, que pareixia més menuda des de fora, però era ampla al seu interior, vaig veure que hi havia un xicotet escriptori. Aleshores vaig recordar que, l'última vegada que érem allí, Clàudia em va dir que hi anava i reflexionava quan tenia problemes.



Amb problemes per a caminar em vaig alçar i em vaig adreçar cap a l'escriptori. Al seu davant vaig seure amb dificultat cercant algun petit detall que ens poguera ajudar. Vaig alçar la vista i m'adoní que hi havia un dibuix que devia haver realitzat Clàudia per al seu pare quan era xicoteta. Aaron m'explicà que aquell dibuix sempre havia estat allí i que Clàudia no deixava que ningú el toqués. Ens vam acostar al dibuix i el vaig agafar. Darrere hi havia una clau menuda, i Pau preguntà:


  • -Per a què és aquesta clau?



    -No ho sé, és la primera vegada que la veig – digué Aaron, mirant-me



    -A mi no em mireu, que jo no sé res sobre aquest tema!



    -Està bé, no fa falta que et poses així - va dir Pau calmant-la.



    -On podria estar el que obri aquesta clau? Si Clàudia no volia que ningú toqués el dibuix, llavors què podria estar amagant...? - va suggerir Aaron.



    -Doncs caldrà esbrinar el que obri- insistí Pau.



    -D'acord- diguérem Aaron i jo alhora.





  •  



De seguida els tres ens posàrem a buscar. Jo no vaig ajudar molt ja que continuava fent-me mal el peu i em van insistir que em quedés asseguda al escriptori, així que vaig pensar que si la clau estava allí el que obria no devia estar molt lluny, no? Així que vaig regirar entre l'escriptori i els calaixos del seu costat, amb la mala sort de no trobar res interessant. Però l'ultim calaix es va quedar entreobert i desgraciadament em vaig pegar un colp en el peu malalt i caiguí a terra del mal que em feia. Llavors em vaig adonar que el calaix era estrany perquè era bastant fondo i no ho pareixia. Aaron i Pau que encara estaven buscant vingueren on estava jo, ja que havia caigut i vaig fer un gran soroll acompanyat amb un crit de dolor.

 


  • -Dami, estas bé?- preguntà Aaron preocupat.



    -Sí, però he trobat una cosa molt estranya!



    -Què? - digué Pau curiós.





  •  



Els vaig mostrar l'últim calaix. Aaron va traure els llibres del calaix i va notar un cordell, el va estirar i va traure la fusta que en tapava el fons. Aleshores va descobrir un llibre amb un cadenat, va provar d'obrir-lo amb la clau i es va obrir. Ens posàrem a llegir el que semblava un diari i en l'última pàgina estava descodificat el mateix mètode d'escriptura que Clàudia havia utilitzat en la seva nota.



Ens vàrem quedar impressionats, havíem descobert la doble identitat de Clàudia, que havia amagat tots aquells anys,. En aquell diari es contava la vida d'una Clàudia desconeguda per a nosaltres. Eixa vesprada ens la passàrem desxifrant la nota amb l'ajuda del diari on posava coses que Clàudia no m'havia contat mai i això m'ha estranyat, ja que ella i jo érem les millors amigues. Al desxifrar el codi em vaig preocupar més per ella, ja que la nota deia:


  • Ajuda'm, m'han segrestat, tenen la intenció de dur-me al Club Black.





  •  



Jo tenia la cara pàl.lida ja que ara sabia que estava segrestada, i Aaron molt preocupat va dir:

 


  • -Hem de buscar el lloc on està situat el Club Black.



    - Bé, però primer hem de tornar a casa i he d' anar al metge. A mi encara em fa mal el peu – vaig dir .



    -I també hem de buscar mapes – va dir Pau.





  •  



Vam tornar a casa i Aaron va arreglar el cotxe, Pau i jo anàrem al metge. Desprès que m'embenara el peu, ens en vam tornar a casa a cercar els mapes de tots els clubs de la ciutat que es deien “Black“ i agafàrem menjar i diners, ja que havíem de fer una ruta de dos dies per tots els clubs a la recerca de Clàudia.
 Comenta
 
Capítol 3 IMAGINA...
Ens reunírem a la porta del cotxe d'Aaron, pujàrem i em preguntaren:

-Dami, com has quedat al metge?

-M'ha dit que tinc un petit esquinç, i que en uns dies ja estaré bé.

-M' alegre per tu, estava preocupat. Porteu tot el necessari?

-Sí, ho tenim tot - digué Pau.

-D'acord, vinga, anem-hi.

     Aaron va engegar el cotxe, i ens dirigírem per l'autopista al primer club, que es trobava en el carrer Cavallers, 50 Km en direcció al nord. Desprès d'una hora per l'autovia Comarcal, arribàrem davant d'un Club abandonat, que tenia un rètol descolorit amb el vidre trencat, on posava “Black Mood”, hi entràrem per la porta de darrere, ja que la principal estava tancada. El Club havia patit un incendi, les parets estaven negres i hi havia papers cremats al terra.

     Pau va descobrir una porta, la va obrir i va trobar, per a la nostra sorpresa, una cadira, unes cordes i roba. Jo m'hi vaig fixar , n' hi havia molta. Em vaig sorprendre, ja que el local estava abandonat, la vaig remoure, i vaig veure-hi una camiseta.

- Clàudia ha estat aquí! - vaig exclamar.

- N'estàs segura, Dami? - va insistir Aaron.

- Sí! - vaig agafar una camiseta del sòl – aquesta camisa és de Clàudia, ho sé perquè li la vaig regalar jo per al seu aniversari, jo la tinc igual.

Aaron registrà l'habitació de dalt a baix, però no trobà res rellevant, aleshores vàrem decidir eixir per buscar més pistes. En marxar, Aaron estava renegant i, de sobte, callà, s'ajupí i digué:

-He trobat un rebut de fa dos dies per una quantitat bastant elevada., és d'un altre Club Black, però d'una direcció diferent.

-Doncs anem-hi, quina n'és la direcció?- diguérem Pau i jo alhora.

-És del C/ Plana Núm. 9.

    Ens vam adreçar al Club. Ja era tard, la festa ja hi havia començat i no ens deixaren passar sense una entrada. No teníem més opció que esperar dins del cotxe fins que acabara la festa. A les tres de la matinada, quan la festa ja havia acabat, veiérem un guarda de seguretat que entrà per una porta situada darrere, el vam seguir i, sense adonar-se'n, es deixà la porta oberta. Nosaltres aprofitàrem i entràrem, el seguírem per un passadís molt fosc que el portà a una porta de color negre. Nosaltres, intrigats, ens amagàrem i esperàrem fins que eixira, però mai no va sortir, en canvi, varen traspassar el llindar dos guardes més. Finalment vam decidir entrar-hi. Sorprenentment no veiérem a ningú en aquell espai tan reduït. De fet, Pau va entropessar i descobrírem una trapa al sòl, l'obriren Pau i Aaron. Una vegada oberta, vaig guaitar i vaig veure escales i una sala blanca molt il·luminada. Pensàrem que devia ser un magatzem, així i tot baixàrem i obrírem la porta. Ens trobàrem un corredor llarg als costats del qual hi havia cel·les amb noies a dins. Aleshores, d'un colp d'ull vérem el guarda i Pau, en el seu acte més valent, li pegà un cop de karate a la nuca que el va deixar inconscient al terra.

     Dami, espantada i preocupada, anava buscant la seua amiga Clàudia, mentre Aaron trucava a la policia per a informar d'un Club on segrestaven noies i les retenien en contra de la seua voluntat. Pau li havia agafat al guarda de seguretat les claus de les cel·les de les noies per a alliberar-les. Dami continuava buscant Clàudia quan, de sobte, va sentir el seu nom pel final del corredor, en l'última cel·la, i va anar corrent per salvar la seua amiga de l'ànima. Pau va obrir la cel·la i va traure Clàudia, i Dami la va abraçar emocionada per tornar-la a veure de nou.

- Gràcies per salvar-nos - digué una de les noies segrestades.

     La policia amb les indicacions d'Aaron va detindre els integrants del club relacionats amb els segrestos i va ajudar les noies a tornar a les seues cases, on els esperaven els seus familiars. La policia va elogiar Pau, Aaron i Dami per la seua valentia i pel seu descobriment.

Unes hores més tard arribàrem a casa. Vaig acompanyar Clàudia a la seua habitació, es va canviar i baixàrem. Els seus pares, que havien tornat, ens preguntaren on estàvem aquells dies, nosaltres contestàrem que ens havíem quedat al càmping del poble continu, per no preocupar-los.

     Vam eixir al jardí de casa Clàudia on esperaven Aaron i Pau, que estaven asseguts al banc, xarràrem una estona tots junts explicant-li a Clàudia com l'havíem trobada. Ella, esgotada per les desventures d'aquells dies, va pujar a descansar a la seua habitació, i Pau se'n va anar, ja que era massa tard i l'esperava la família per sopar. Aaron i jo ens quedàrem i:

-Jo volia...- alhora vam dir.

     Ens vam quedar mirant una estona ja que cap dels dos sabia què dir en aquella situació. Vaig pensar a parlar-li primer, però ell se m'avançà dient:

-Gràcies!

-Per què? - vaig dir sorpresa

-Per preocupar-te tant per la meva germana.

-Ella, per a mi, és la persona més important, és la meua amiga, la meua germana i la meua confident, ella té tot el que jo necessite.

-Sí, ja ho sé, però jo no sabia què fer ni per on començar, però el veure't tan decidida a trobar-la m'ha animat i també m'ha donat suport.

     En aquell moment va haver un silenci incòmode entre nosaltres i vaig pensar que s'havia acabat la conversa, em vaig alçar i vaig fer dues passes . Aleshores vaig notar la mà d'Aaron al meu braç impedint el meu avanç. Em vaig quedar sorpresa, em va fer girar cap a ell, em va agafar per la cintura i de, sobte, vaig sentir el seu alè, el tenia al davant, es va acostar i diposità els seus llavis sobre els meus, com un present preciós, mentre rodejava la meua cintura,. Avergonyits ens separàrem i Aaron se'n va anar deixant-me sola, jo em vaig dirigir carrer avall fins aturar-me al pont. El riu anava de gom a gom i em vaig asseure mullant-m'hi els peus. Abstreta, vaig sentir un soroll estrany, vaig aixecar el cap i em va enlluernar una llum brillant. Vaig escoltar la veu de la mare cridant-me i em vaig alçar. Al tancar i obrir els ulls, viu la seua silueta al meu davant, em vaig quedar sorpresa, vaig tornar a seure i vaig notar que era al meu llit i que aquell soroll era l'alarma per anar a l'institut. Tota aquella història era un somni!

Vaig fer la rutina de tots els matins encara bocabadada per aquell somni. La mare em portà al centre escolar on Clàudia, com tots els dies, m'esperava per entrar a classe, i li vaig dir:

-No saps el que he somiat, tu...





 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]