Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Pau Martí
La Seu D'Urgell
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 El viatge
En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a aquedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar.

Al cap d’una estona, el sol va treure el nas per la finestra, acompanyat només pel refilet d’alguns ocells, ja que la natura es desvetlla abans que l’home. En Damià s’havia endormiscat un altre cop.

De sobte, i inesperadament, uns núvols negres van cobrir la ciutat, i el cel es va convertir en una olla de tinta bullent, que va llençar un grapat de llamps cap a la terra, malgrat que no va deixar escapar ni una trista gota d’aigua.

Seguidament, i tan de pressa com havien arribat, els nimbes es van dissipar, i, tot seguit, aliè a l’espectacle que havia ofert el cel aquella matinada, en Damià es va despertar, abans que l’alarma sonés, quan els raigs de sol es van escolar cap a dins de la seva cambra.

Va esperar que sonés el despertador tot mirant com les busques giraven a l’esfera i, quan finalment ho va fer, el va parar i es va llevar, obligant-se a seguir la mateixa rutina de cada matí. Es va dutxar, va vestir-se, va esmorzar i es va preparar la cartera, per després agafar la mateixa ruta que cada dia, amb la motxilla carregada a l’esquena i la son al cos.

Però aquell matí alguna cosa havia canviat. De primer, en Damià no hi va parar atenció, però just abans d’arribar a l’institut ho va veure. Les faroles. No eren com sempre. Inexplicablement, havien canviat. Les noves faroles eren unes esferes de color rogenc, que a la nit, va suposar el noi, es devien il·luminar amb una llum del mateix color, subjectades a terra mitjançant tres barres rectes, metàl·liques i blanques que s’entrecreuaven a l’altura de les espatlles. Però no només això. Just abans de travessar la porta que conduïa a l’interior del centre, va quedar trasbalsat.

L’institut havia desaparegut. La porta que havia estat a punt de travessar ara portava a un edifici molt tosc i de color blanc, que semblava un hospital. Les seves sospites es van confirmar quan va veure entrar una ambulància per una porta lateral de la nova construcció.

No podia ser que l’ajuntament hagués canviat tot allò en una sola nit. Això ho reduïa tot a dues possibilitats: o que en Damià s’hagués trastocat, o que hagués passat alguna cosa inexplicable. I quan va preguntar a un home que passava pel carrer –amb una vestimenta molt estrambòtica, per cert- què havia passat amb l’institut, i aquest no va saber de què parlava, va saber definitivament que s’havia trastocat.

I ho va confirmar quan va girar el cap i es va adonar que el carrer pel que acabava de passar no s’assemblava en res al que hi havia el dia anterior al mateix lloc. Tots els comerços que hi havia als baixos dels edificis eren ara tancats, amb els vidres trencats i els panys forçats. I les vivendes que s’aixecaven damunt seu tampoc tenien res a veure amb el que hi havia abans. Les parets havien canviat de color. Abans, eren vermelles, blaves, verdes o beix, però en aquells moments eren grises, totes iguals, del mateix to. I als balcons ja no florien els geranis ni les petúnies de colors, sinó que unes plantes mortes en testos vells ocupaven el seu lloc. En Damià no entenia res.

De cua d’ull, va clissar llavors una silueta que li era familiar. Era el professor de matemàtiques, el Sr. Sans, un home gran, amb una barba grisa, que acostumava a portar armilla i corbata i una boina al cap. Tot i que no li agradaven les matemàtiques, aquell era el professor preferit del noi. Com que veia que li costava l’assignatura, sempre intentava que entengués la teoria, la hi explicava tantes vegades com calgués, i sempre esperava massa d’ell, de manera que en Damià tenia por de decebre’l als exàmens, tot i que no acostumava a fer-ho.


- Sr. Sans, què ha passat?- va preguntar el noi, cada cop més espantat.

- Oh, hola Damià, quina sorpresa trobar-te per aquí!- el professor estava molt calmat, i parlava amb el mateix to neutre amb què explicava el teorema de Pitàgores.

- On és l’institut, i què els ha passat als edificis, i a les faroles?

- Ah, benvingut al futur, viatger, deus tenir moltes preguntes. Anem cap a casa meva, aquí no estem segurs.





Viatger? Ara sí que en Damià no entenia res. Però si no s’havia mogut de la ciutat! I, benvingut al futur? Què significava allò? El noi estava desconcertat i pensava en aquella curta conversa mentre seguia el professor, tot adonant-se que res no era com abans a la ciutat. Tots els habitatges eren grisos, les faroles vermelles, no hi havia cap arbre al carrer, i en passar davant d’una escola va poder veure, a través dels vidres de les finestres, tots els nens vestits igual, asseguts en taules iguals amb estoigs iguals a cada una, que contenien llapis, gomes i bolígrafs idèntics també.

La nova ciutat tenia un aspecte depriment. Era tot gris i monòton. Per això, quan va arribar a la casa del professor es va estranyar de veure que les parets eren de color granat; la porta d’una fusta exòtica i les cortines que lluïen totes les finestres de la casa, amb un brodat molt acolorit de lliris malva i roses vermelles. També el va sobtar que el professor no vivia en un pis, com els habitants de tots els edificis que s’havien trobat, sinó en una casa de dos pisos i unes golfes a la part alta.

Es va treure una clau de la butxaca i va fer entrar en Damià. Va passar cap a dins el Sr. Sans també i va tancar la porta. Alumne i professor eren a la sala d’estar de l’home. Era una habitació petita, amb les parets grises i el terra de parquet de roure. Al fons, un gran finestral donava a un jardí molt verd, emmarcat per dos testos que contenien unes orquídies de flor rosa. Davant d’un dels tests, el de la dreta, descansava un còmode sofà color mostassa i una butaca a joc, mentre que prop de la planta de l’esquerra es trobava un moble de televisió de fusta clara amb un plasma i diverses fotos emmarcades a sobre. A dalt, una posella contenia una dotzena de llibres

En Damià no s’hauria imaginat mai així la casa d’un professor de matemàtiques. De fet, no se l’havia imaginat mai, però si ho hagués hagut de fer, hauria pensat en una cosa bastant més friqui: una sala amb un paper de paret amb dibuixos de números de colors, amb uns números pi de plàstic penjant de les parets i uns coixins amb x i y estampades, o quelcom semblant.

Després de penjar la boina i l’armilla al penjador de l’entrada, i amb la seva calma habitual, el Sr. Sans va seure a la butaca mostassa i va fer un gest al noi perquè segués al sofà, i quan ho va fer, l’home va ajuntar els dits i va començar a parlar.


- Així que ara t’haurem de considerar un dels nostres, vaja, vaja...- el noi comprenia menys el que estava passant aquell dia que no les mateixes equacions de segon grau.

- Perdona, però no entenc res.

- Bé. Així doncs, comencem pel principi. Ahir quin any era?- preguntava, seriós, el professor.

- Com que quin any és, doncs el mateix que avui, sembla mentida que no ho sàpigues, portes mesos escrivint la data a la pissarra.

- Damià, ja sé que sembla una pregunta bastant estúpida, però és de summa importància que em responguis.- el noi va vacil·lar uns segons, però al final, per la mirada del seu mestre, va saber que havia de contestar. I així ho va fer. El professor va quedar en silenci uns segons, per després contestar:

- Doncs el que et deia abans, benvingut al futur! T’has saltat noranta anys de la història en poc menys de noranta segons, noi.





Ai Déu, la confusió es va apoderar del cap d’en Damià, però, per sort seva, el professor va semblar entendre-ho i, en silenci, mentre escrivia en un quadern que s’havia tret de la butxaca, va deixar-li temps per pensar. I havia escrit ja dos o tres fulls de la llibreta quan el noi va poder articular les primeres paraules que li van venir a la ment:


- I com ho faig per tornar enrere?

- No ho faràs, almenys de moment. El temps és capritxós, i la teva màgia et portarà de nou als teus temps quan ho cregui oportú.- Màgia? Viatges en el temps? Benvingut al futur? Tot això flotava al cap d’en Damià, i, de nou, unes paraules van brollar de la seva boca.

- Així que tot el passat, els amics, la família, la ciutat tal i com la coneixia, ja no hi són?

- No, ja no hi són.

- Però, i casa meva? En noranta anys no ha canviat? És a dir, avui al matí era igual que ahir a la nit. Com pot ser això?

- Perquè casa teva no existeix. Ni la meva.

- Com que no existeix?

- Bé, existeix per a tu, i per a mi, però no per als mortals normals.

- I que no ho som, nosaltres, de normals?- va voler saber el noi, intentant creure que ell era normal. En tots els llibres, la gent amb poders especials era perseguida per monstres o éssers així. I no és que cregués que existissin els monstres, tot i que amb tot el que estava passant aquell matí ja no estava segur de res.

- No Damià, nosaltres no som gent normal, tot i que no en som tant diferents. No t’ha passat mai, que quan volies alguna cosa (no et parlo d’un gran desig, sinó més aviat d’un got de taronjada a l’estiu, o alguna cosa semblant) te l’has trobat per casual? Bé, doncs comencem a dir les coses pel seu nom. No era casualitat, sinó màgia. I per molt que no es pugui comparar amb la màgia de les fades dels contes, continua sent màgia, tot i que molt feble. I només aquesta màgia que t’ha portat al futur podrà tornar-te a la teva època.

- I això quan serà?- va poder dir el noi, després d’escoltar atentament l’explicació del mestre.

- Doncs la veritat és que només les tres parques et podrien donar la resposta a aquesta pregunta, però mentre això no passi, agafa una profecia- ho va dir com qui ofereix un caramel de menta. I li va allargar una urna on descansaven les cendres dels avantpassats del professor. En veure que el nen havia quedat parat i no sabia què fer, li va insistir:

- Au, a què esperes, agafa un grapat de cendra i prem-lo fort amb la mà.- i tot i l’angúnia que li feia a en Damià fer allò, va saber que havia d’obeir, i, per tant, va posar la mà a l’urna i va prémer un grapat de cendres amb força entre els dits. I tot d’una la seva textura va canviar. La cendra es va fer més sòlida, més aspra, fins a convertir-se en un tros de paper rebregat. I en obrir-lo, la profecia de la que li havia parlat el Sr. Sans va aparèixer davant dels seus ulls:




 

Aquells que cap a l’oest se n’han anat podràs retrobar

Al temps que et pertoca seràs retornat

Quan de la mà del nouvingut viatger

Els estrangers que et dominen acabin el seu regnat.

 Comenta
 
Capítol 2 En ruta
En Damià no entenia res del que estava escrit al paper. Però, a aquelles alçades, allò no el sorprenia. Va allargar el paperet cap al seu professor amb l’esperança que pogués traduir-li el poema, però la cara de perplexitat del Sr. Sans va demostrar que no obtindria totes les respostes que desitjava. Tot i així, la seva expressió es va suavitzar, però enlloc de donar una resposta a les preguntes del noi, com ell s’esperava, va aixecar-se i va caminar fins a la cuina.

Es va sentir el soroll d’una cafetera, i tot seguit, el professor va aparèixer i va tornar a posar-se còmode a la seva butaca, i va posar-se a remenar, amb una cullereta, la tassa de cafè que s’havia preparat. Després de fer-ne un parell de glopades, per fi, va parlar:


- Bé, doncs ja saps què et toca, noi!

- Com que ja ho sé? És que ho has entès, el que deien els teus avantpassats, o qui fos? Perquè jo no!

- Ni jo tampoc, almenys parcialment. A veure, el que està clar és que podràs tornar al passat quan els invasors deixin lliure aquest país, el que no tinc clar és ni com, ni quan. Però sembla que qui ens ha d’alliberar ets tu, o almenys hi has d’ajudar.

- Com que jo? Que vols que faci! I a més jo, que pertanyo al passat! Recorda al teu oracle que en aquest temps, jo ara tindria uns 105 anys. Ui! Em puc conèixer? O ja he mort? Espero que no! S’ha allargat l’esperança de vida, no? Ara la gent deu morir als 120 anys o així, oi? Però, i tu? També tens el mateix aspecte que 90 anys enrere!

- Calma, calma, aquest no és el tema que ens ocupa. Però tens una bona feinada a combatre els estrangers. Abans de tot, potser que aprenguis a controlar la teva màgia. A veure, converteix aquest cafè en aigua.- i li va allargar la tassa de cafè, ara ja fred, que s’havia preparat.

- Però com vols que ho faci? No en sé, de controlar aquesta màgia que assegures que tinc! No ho volia pas jo, de saltar-me quasi cent anys de la història!

- Vinga, prova-ho. Observa la tassa fixament i intenta transformar-la en aigua.





 

I el noi es va posar a mirar la tassa, plena del líquid marronós, i va imaginar-se com es convertia en aigua. I tot seguit, es va obrar el miracle. El cafè va anar aclarint-se i tornant-se més transparent, semblava que el cafè s’evaporava, o es dissolia en l’aigua que anava apareixent. Quan tot el líquid va ser transparent, i només va quedar el pòsit marró del cafè al fons de la tassa, el noi va deixar de pensar tan intensament en l’aigua, però tot i així, els grumolls de color fosc es van esvair sense deixar rastre.

 

I, davant la sorpresa del noi, el professor va agafar la tassa i en va beure una glopada. Va fer una cara com la de qui es menja un tros de llimona, però tot seguit, va deixar anar:


- Té un cert regust amarg, però has fet bona feina. Ara haurem de provar alguna cosa més complicada. Apa, ara vull una espasa.- va posar-se la mà a la butxaca, i en va treure una moneda daurada brillant que el noi no reconeixia, i la va tirar a sobre la taula.





 

I, sense fer preguntes, en Damià es va imaginar una espasa allargada amb empunyadura de bronze, mentre mirava fixament el dibuix d’un president desconegut a la moneda. I llavors, la cara del president va començar a deformar-se, i la moneda es va allargar i va començar a canviar de color. De daurat, va passar a color platejat per una banda i color de bronze per l’altra. Però no es va transformar del tot. Es va quedar a mig camí entre moneda i espasa, però el Sr. Sans no va semblar amoïnar-se, al contrari que el noi, que es va desanimar una mica.

 

Els següents dies, en Damià va continuar fent pràctiques, no tan sols de transformar objectes, també va intentar atraure cap a la seva mà galetes, fruita i, quan en va saber més, ho va provar amb les espases que ell mateix havia imaginat. El seu mentor d’arts màgiques també li va ensenyar a intuir, vagament, el que passava per la ment de les persones del seu entorn.

 

I passades dues setmanes, quan en Damià va despertar-se i va sortir de la polida habitació de convidats, va trobar-se amb una sorpresa. La saleta d’estar del professor era plena de gent que conversava animadament al voltant de la tauleta de cafè, on reposava un joc de te de porcellana blanca amb dibuixos de flors de color anyil. Hi havia una dona amb aspecte de sàvia. Duia els cabells grisos recollits en un monyo alt, i els seus ulls verds reflectien una expressió severa en una cara plena d’arrugues. Portava un vestit vermell una mica antiquat, i als peus se li entreveien unes sabates de franel·la.

 

Al seu costat, un home de mitjana edat, de cabells negres abundants que li queien a flocs sobre el front, vestit amb una samarreta moderna i uns texans, xerrava animadament amb dos nois joves, que devien tenir no més de vint-i-cinc anys, i eren completament iguals; bessons, segurament. Els dos rossos i amb els ulls blaus.  Anaven vestits un amb una dessuadora blava, i l’altre, amb una de vermella. Els dos portaven texans i bambes, tot i que tampoc eren igual.

 

D’esquena al noi hi havia un home i una dona, parella segurament, que es van girar quan van sentir en Damià baixant per les escales. El noi duia els cabells molt curts, negres, i tenia els ulls blaus. Portava una camisa i uns texans negres. La noia, per contra, lluïa unes metxes californianes de color blau en un cabell ros. Els seus ulls eren marrons i portava un pírcing al nas, entre els dos narius.

 

A la sala també hi havia un home pèl-roig d’uns trenta anys, amb una barba de tres dies, que portava una samarreta que devia ser d’un grup de rock del futur, perquè no en va reconèixer la imatge ni el nom. No parava de picar galetetes de te d’una plata que hi havia a la tauleta.

 

En aquell instant, l’amfitrió va aparèixer a la porta de la cuina, ornat amb un davantal que resava: Kiss the chef. Va escrutar la sala amb els seus ulls blaus, i quan va trobar el noi, encara endormiscat, li va presentar tots els convidats: la dona del vestit vermell es deia Àgata. Posseïa la mateixa màgia que el professor i en Damià, igual que els bessons rossos, en Magí i en Genís.

 

L’home de la samarreta moderna es deia Nèstor, i treballava d’infiltrat al govern dels invasors que hauríen de vèncer. La parella, l’Eduard i la Zenaida, també col·laboraven amb el grup que s’havia reunit al saló per recuperar el control del país.

 

L’home pèl-roig, el Blai, era fill d’un home, ja difunt, que també era com el professor i en Damià, i, per tant, també tenia un bri de màgia a les venes.

 

Després de canviar-se de roba a l’habitació, el noi va retornar a  la saleta, i va començar una reunió clandestina. L’Àgata, que donava molta importància a les profecies dels avantpassats, estava completament convençuda que en ben poc temps, ells i “l’elegit” derrotarien els invasors. D’altra banda, en Blai li discutia que tot i haver-hi en Damià allà, no es podien creuar de braços i esperar que tota la feina es fes sola.

 

Un dels bessons, en Damià no sabia qui, estava d’acord amb l’home pèl-roig, i coincidint el Sr. Sans amb ells, es va donar per finalitzada la petita discussió, en la què s’havia parlat molt de “l’elegit”, però en Damià no hi havia pres part en cap moment.

 

Seguidament, en Nèstor es va posar a compartir informació sobre els estrangers: els seus punts febles, les seves estratègies de rentat de cervells als ciutadans i tots els seus secrets, per facilitar la rebel·lió. D’altra banda, la Zenaida va enumerar tota la gent que participaria en la revolució: màgics, no màgics, els que havien resistit als atacs psicològics dels invasors i els que es resistien a acceptar la seva existència.

 

I en Damià, aliè a tot l’enrenou que havien originat els nouvinguts els últims anys, va començar a assabentar-se de tot el que havia passat, i, per tant, el que ell hauria de parar.

 

I així, entre discussió i discussió, la reunió clandestina va acabar, poc abans de migdia, i tots els convidats se’n van anar. Durant el dinar, en Damià i el professor van estar molt callats, sense fer cap comentari sobre el que havia passat aquell matí, tot i que a la tarda van tornar a donar voltes a la profecia.

 

El primer vers parlava dels que se n’han anat cap a l’oest. Això, per al noi, no tenia cap sentit. En canvi, el professor va ser capaç de deduir que allò guardava relació amb la mitologia grega. Assegurava que a l’Odissea, d’Homer, l’entrada a l’inframón se situava més enllà de l’horitzó occidental, per la qual cosa la profecia es referia als morts.

 

El segon vers de la profecia era més clar: Al temps que et pertoca seràs retornat. No els va caldre fer deduccions sobre aquella frase. I els dos últims versos feien referència a allò que tant havia amoïnat en Damià els últims dies. Hauria de derrotar els estrangers que havien envaït el país per tornar a la seva vida normal.

 

Després d’uns quants dies, els entrenaments màgics anaven progressant. En Damià ja era capaç de transformar, atraure i fer aparèixer objectes, llegir la ment i una cosa que no sabia si es podia considerar volar, més aviat nedava a l’aire. No sabia de què li serviria allò per vèncer els invasors, però era divertit.

 

Al cap de poc més d’una setmana, quan en Damià es va despertar, va trobar la gent que havia participat en aquella reunió de feia dues setmanes. Quan va fixar-s’hi més, el noi va veure que també hi havia gent, que ell no coneixia, a la cuina i al jardí. I va quedar mort quan el Sr. Sans li va dir:


- Canvia’t de roba que avui toca fer front als invasors.




 Comenta
 
Capítol 3 El retorn
Obeint al professor, en Damià va posar-se la roba de carrer i quan va baixar a la sala altre cop l’Àgata el va sorprendre amb una vareta màgica, que no era res més que un branquilló torçat. Després de fer un moviment suau de canell, va notar una sacsejada a la samarreta.

- És un encanteri per convertir la teva roba en una armadura, què et sembla?- va dir, fent-se la interessant.

La veritat és que no notava res però li va dir que es trobava diferent, per no perdre l’educació. I entre tots els presents a la sala, li va cridar l’atenció una noia, si fa no fa de la seva edat, que es repenjava a la paret del saló que donava al jardí, vergonyosa. Duia una roba còmoda i resistent per a la batalla i una trena d’espiga en els seus cabells entre castanys i rossos li queia suaument sobre l’espatlla dreta. Els seus ulls blaus miraven alguna cosa que tenia a les mans, però abans que en Damià pogués veure què era, el professor el va estirar cap a la cuina. Allà li va explicar el seu pla.

En aquells moments els informàtics que es trobaven entre els rebels estaven intentant afeblir les defenses dels invasors: deixar fora de combat els seus tancs, avions i totes les defenses que poguessin tenir. Quan avisessin que els estrangers ja estaven fora de combat, tots els altres sortirien fins la plaça dels Lliris, on els enemics tenien la seu principal. En veure tots els rebels el Sr. Sans estava segur que les principals autoritats del que es feia anomenar “Govern” (tot i que més aviat era una dictadura) sortirien de l’edifici, i si no tenien tancs, ni avions, segurament sortien a cavall (a cavall? Sí, als estrangers els agradaven molt les entrades triomfals a l’estil de l’edat mitjana) acompanyats d’una tropa d’infanteria.

El professor assegurava que ells s’encarregarien de l’infanteria i dels alts càrrecs de la dictadura, però que ell s’hauria d’enfrontar al “president” en persona. Deia que hauria de convertir qualsevol objecte que trobés en una espasa, llança o javelina, i ferir de mort el governador.

En Damià no ho veia tan clar, però va assentir durant tota l’explicació, i quan va acabar, va deixar anar un «faré el que podré», seguit d’un «més et val» del professor.

I tot seguit, sense ni deixar tornar a la sala al noi, un home jove d’uns vint-i-cinc anys, alt i prim, amb un jersei de llana, va dir al professor que els informàtics ja havien afeblit les defenses dels invasors tant com havien pogut. El Sr. Sans va sortir ràpidament de la cuina i va dir als convidats que ja podien sortir cap a la plaça dels Lliris. Tot d’una, la sala es va omplir d’una remor estranya, i tots els presents es van precipitar cap a la porta d’entrada, sortint en estampida.

La noia que havia cridat l’atenció d’en Damià romania encara repenjada a la paret, i ara el noi sí que va poder veure què tenia a les mans. Era un bolígraf platejat, que intentava convertir en espasa endebades. Li passava el mateix que li passava al noi els primers dies de pràctica amb les monedes del professor.

Finalment quan la sala d’estar del Sr. Sans es va haver buidat, la noia va guardar-se el bolígraf, que per una banda s’havia tornat punxegut, a la butxaca i quan va passar pel costat d’en Damià el va mirar, i al noi li va fer un bot el cor.

Els últims en marxar de la casa van ser el professor i el salvador que, segons la profecia, hauria d’alliberar el país dels invasors. I per la sorpresa del noi els rebels no anirien a peu fins al seu destí. Al carrer els esperaven un parell de tancs que els rebels infiltrats al “govern” dels estrangers havien usurpat. Sorprenentment, a dins van cabre tots els rebels que s’havien reunit aquell dia a casa del professor.

A dins del tanc en Damià va tenir l’oportunitat de conversar amb la Ivet, la noia que havia vist repenjada a la paret i que continuava intentant transformar el bolígraf en espasa, quan es va apropar a ella i amb un gest de la mà, va ajudar-la en la transformació. Ella el va mirar, va somriure i li va dir:

- Gràcies però no necessito ajuda, intento fer-ho jo sola.

I retornant-li el somriure el noi es va asseure al seu costat i van estar conversant una estona. La noia parlava de les barbaritats que havien dut a terme els invasors, i de tot el que havia passat al país als últims anys. El pobre Damià, que no entenia res, es limitava a assentir amb el cap i la Ivet tornava a parlar-li, amb una veu molt dolça.

Al cap d’una estona conversant amb la noia, que en Damià hagués preferit que fos més llarga, el Sr. Sans va anunciar que arribaven a la plaça dels Lliris, i en Damià se’n va acomiadar:

- Bé, pujo cap amunt, espero que puguem parlar un altre dia.

- Salva’ns, eh?- li va contestar la noia, que, per la seva sorpresa, li va fer un petó a la galta.

I en Damià va haver de pujar i treure el cap per la trapa superior del vehicle, i va veure una escena esfereïdora: una tropa d’homes amb uniformes militars que caminaven al voltant d’uns altres, a llom d’uns sementals bruns, també vestits de camuflatge, tots amb unes llances llargues. El que va estranyar al noi és que cap d’ells portés cap pistola o cap altra arma de foc. Sobre això va preguntar al professor. I el va sorprendre que li respongués que els invasors es pensaven que les seves tropes eren molt superiors a les dels rebels -que també podria ser, Déu no ho volgués- i a més, com ja havia explicat abans, els agradava reproduir les batalles de l’edat mitjana, així que potser tot plegat no era tan estrany.

De seguida, el noi va reconèixer el cap dels estrangers: era un home alt i fort, amb bigoti, que anava al centre de l’exèrcit i duia el pit condecorat amb medalles i més medalles. Per la cara de prepotència que feia, en Damià va saber que no li faria tanta angúnia com es pensava matar-lo.

El tanc anava avançant lentament entre la infanteria, mentre els soldats s’apartaven, conscients que no podrien fer res per aturar el vehicle, excepte alguns beneits que esclafaven les llances contra la seva carcassa. En Damià dubtava que encara que haguessin pogut fer res, els soldats, ho haguessin fet: el sou que devien rebre era una misèria, i l’únic incentiu que tenien per treballar eren els càstigs amb què els devien amenaçar els seus superiors. Així doncs, si es rebel·laven en plena batalla, s’unien al bàndol enemic i guanyaven, no haurien de treballar més per als invasors.

I, sorprenentment, això van fer: els homes que havien estat prou espavilats per apartar-se del camí del tanc van fer un gir de cent vuitanta graus i al cap d’un parell de segons ja apuntaven les llances cap als cavalls, els seus genets i la desena de soldats d’infanteria que eren fidels als estrangers.

En Damià va mirar al voltant de la plaça. Pels carrers propers, hi havia tots els convidats del Sr. Sans, i bona part dels habitants de la ciutat, que armats amb bastons, paelles i el que havien trobat per casa, caminaven decidits a acabar amb aquella dictadura que ja feia massa anys que durava.

Els cavalls s’apropaven cada vegada més, i en Damià sabia que el seu moment s’acostava. A prop de les peülles dels cavalls més propers, va clissar una pedra, i de seguida va saber que seria la seva nova arma.

I quan la màxima autoritat invasora ja estava a quatre passes, en Damià va convertir la pedra en una llança de fusta amb punta d’acer, que de seguida va atreure cap a les seves mans. Va esperar el moment més oportú, i quan va arribar, va llançar l’arma apuntant al pit del dictador, i, tot i que el noi no tenia gaire punteria, la punta de la llança va travessar la renglera de medalles, el vestit militar i es va clavar al seu cor.

En altres  moments, al noi, aquest gest li hagués fet angúnia fins i tot vist per televisió, però llavors l’impulsava un intens sentiment d’odi després de descobrir, de la mà de la Ivet, les calúmnies que aquell home feia passar al poble.

De sobte, tots els altres generals, els que anaven a cavall, es van retirar, deixant al camp de batalla un país vencedor i un home vençut.

Quan la feina va estar enllestida, en Damià va baixar a dins del tanc, on l’esperava la Ivet, que el va rebre amb una abraçada, que primerament el va sorprendre, però que de seguida va correspondre.

Aquella nit, la ciutat es va omplir de música i colors, als carrers es respirava un ambient festiu i la gent, entaforada als pocs bars i restaurants que havien romàs drets després d’aquells temps foscos.

El matí següent, en Damià es va despertar a la una del migdia; havia estat de celebració fins tard. Durant el dinar, el professor li va recordar que segons la seva profecia, en aquells moments ja podia tornar als seus temps. Però al noi només el preocupava una qüestió. La va plantejar al Sr. Sans:

- Mentre jo sóc al futur, el temps passa al passat, o puc quedar-me aquí fins que jo vulgui i quan retorni al meu temps, encara serà el mateix matí en el que vaig arribar?

- Doncs sí- va respondre el professor, estranyat per la pregunta, encara que no va preguntar res.

 

Van acabar de dinar silenciosament i llavors va sonar el timbre. La Ivet. Venia a buscar en Damià per anar a passejar. El va portar fins al seu lloc preferit, un camp als afores de la ciutat, on un roure enorme els va fer ombra mentre parlaven:

- Així que ja marxes cap al passat, no?- va preguntar ella.

- No tinc cap pressa- li va contestar en Damià, despreocupat. I altre cop, ella se li va tirar als braços i li va fer un petó, aquesta vegada als llavis, que el noi no va rebutjar.

I quan en Damià va tornar a casa, cap al tard, se’n va anar a dormir feliç. El que no va ser tan agradable, va ser el matí següent, quan en Damià va haver de demanar al Sr. Sans si el podria acollir fins que es pogués independitzar, donat que havia decidit refer la seva vida al futur.

I així ho va fer. En Damià va viure a casa del professor, que el va acollir fins que el noi tenia divuit anys. Aleshores se’n va anar a estudiar a la universitat, i compartia un pis amb la Ivet. Tres anys després es van casar, i quan van acabar els estudis es van comprar un humil xalet als afores de la ciutat.

Els anys anaven passant. Primer va venir un fill. Després un altre. Es van independitzar, es van casar i els van fer avis.

Una tarda, quan en Damià ja tenia més de vuitanta anys, i la Ivet ja se n’havia anat, va recordar aquella tarda de feia tant temps, quan havia vençut al dictador. Llavors es va concentrar. Va tancar els ulls, va estrènyer els punys, i tot d’una el seu cos es va rejovenir, es va omplir d’energia. Va obrir els ulls i no portava la mateixa roba, no era el mateix. Tampoc era el mateix l’escenari que el rodejava. Casa seva, en la què s’havia despertat aquell matí disposat a anar a l’institut, i ho havia trobat tot tan canviat. Tornava a ser un adolescent, a anar a l’institut, a viure als temps anteriors a la dictadura.

De sobte, li van venir tots els records d’aquella època al cap. Va esmorzar, va agafar la motxilla i va marxar, més content que mai, cap a l’institut. Les cases eren de colors. Les faroles, les que ell coneixia. Tot era com sempre.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]