Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



maccam
Palma
 
Inici: Catherine

Capítol 1 Comença el viatge
Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació. 







Mentre em preparo el cafè em venen moltes coses al cap; la dansa, la neu, la Judith… coses properes. Però també faig memòria i començo a recordar vells moments de la joventut, quan vivíem a Manresa. Recordo la meva infància, els vells amics, la facultat, la mare, ho recordo tot. De vegades penso si ha valgut  la pena haver arriscat tota una vida per la dansa, i sense trobar mai resposta, em dono la raó per evitar sumergir-me en una mar de dubtes inconcluents. M’estimo més pensar que vaig fer el correcte, que no hem vaig equivocar. Em formulo preguntes tan sòlides que deixo les respostes en l’aire, perquè, per desenvolupar-les, caldria viatjar seixanta anys enrere… I, és clar que no puc viatjar en el temps, però no fa gaire, ordenant l’estudi, em vaig retrobar amb una vella llibreta; la qual havia sigut la meva agenda personal  durant més de deu anys. Vaig dubtar una mica abans d’obrir-la, però un cop vaig llegir la primera pàgina, em vaig enganxar com un adolescent a una sèrie televisiva. Així dons, comença el viatge: 







12 de gener de 1963







Avui fa una mica més de fred que ahir, però a casa s’hi està prou bé. La mare ha preparat llenties, com sempre. Diu que he de menjar molt per ser un bon jugador de futbol. Però estic cansat de dir-li que el que m’agrada és ballar, sembla que per ser un nen hagi nascut per ser futbolista, que la dansa és cosa de nenes… Dons tant de bo em pogués canviar els papers amb la meva germana Laia per així poder participar de les classes de ballet que fa la senyoreta Àngels els diumenges pel matí.







14 de gener de 1963







Tenc les idees confoses, no sé si estic anant massa lluny amb això de la dansa. Ahir vaig seguir a la Laia cap a les seves classes, i hem vaig amagar darrere un munt de faldes i mallots per veure com les ballarines movien sigil·losament les mans alhora que feien un moviment amb els peus creuats. Gairebé vaig estar cinc minuts observant-les, però vaig gaudir molt imaginant-me a mi en el seu lloc. 







Ja ha m’he pres el cafè, i sembla que està parant de nevar. Agafo les claus de casa, hem poso la jaqueta i estic disposat a sortir al carrer. En sortir de l’edifici se m’enfonsen les sabates a la neu i deixo unes petjades prou grans fins arribar a l’acadèmia. El primer que faig, com sempre, és anar a saludar a la Judith, la meva filla:








     
  •  

    Ei! Ja has acabat les classes de ball contemporani?











    Si, ara acaba de marxar en Tom… 











    Altra vegada aquest noi per aquí? Sembla que li agrades!











    Que dius pare! Té un accent molt americà i gairebé ens entenem…











    Dons hem sembla que et considera una gran amiga! 







     

     
    M’acomiado de la Judith i em vaig a passejar per SoHo mentre segueixo pensant si ha valgut la pensa haver arriscat tota una vida per la dansa… Tenc ganes d’arribar a casa, agafar la  llibreta i llegir un capítol més de la meva vida. Així dons, canvio de direcció i escoltant una canço dels Beatles m’imagino una coreografia pels alumnes de primer grau. Arribo a casa, m’estiro al sofà, em poso la manta sobre els peus i em deixo emportar pel temps:








  •  

 

15 de gener de 1963







Estic decidit, marxo de casa. N’estic fart de comentaris sexistes i incomprensivitat, vull ser lliure, vull prendre les meves decisions, vull aprendre a ballar. No se on aniré, ni tampoc amb qui però de moment tenc estalvis per subsistir a un petit refugi de les afores del poble. Demà a la matinada partiré, això si, no se pas si penso tornar algun dia… encara que sigui per conquistar a la Rim, l’amor de la meva vida. 







Després d’haver llegit aquest fragment no he pogut evitar  començar a plorar. Mentre em cauen les llàgrimes penso amb el seu cos i veig com un núvol de boira se l'emporta del meu pensament com la pols. La Rim no només havia sigut l’amor de la meva vida, va ser la meva esposa fins farà aviat cinc anys, quan el malaït càncer la va allunyà del meu costat. Prenc forces, i una mica menys deprimit retorno al punt:







17 de gener de 1963







Ahir no vaig poder escriure, va ser un dia difícil, però potser el més intens de la meva vida. Em vaig atrevir a fer el pas i sense acomiadar-me de ningú, aquí estic, a prop del Parc de l’Agulla, disposat a menjar-me el món. He consultat diferents llibres i al barri antic de Barcelona hi ha una acadèmia que fa classes de ballet per a principiants. Per ara no tinc presses, ningú sap que estic aquí, però caldria que marxés abans de topar-me amb algun veí. 







18 de gener de 1963 







Estic a l’estació, me’n vaig a Barcelona. Avui passaré la nit al carrer, no pens malgastar els diners pagant-me un sostre cada nit. El primer que he de fer és anar a l’acadèmia, i llavors  llogar un piset senzill que m’abasti. Seria convenient que em fes net una mica abans d’anar a sol·licitar plaça, perquè la gent que es dedica al ballet és caracteritza per ser molt pulcre i elegant. 











Recordo aquella freda nit com si l’estigues visquent ara mateix. Els peus gelats, els ulls cansats i l’olor a fum de tabac. S’ha fet tard, vaig a sopar a la cuina mentre miro la darrera actuació de Paulina Semionova. Quasi m’estic quedant adormit, apago la llum de la cuina i em fico dins el llit recordant-me a mi mateix les coses que he de fer demà al matí. I m’adormo lentament com un suau moviment de plié. 
 Comenta
 
Capítol 2 La Rim
M’ interromp un malson. Són les cinc de la matinada; tot i estar en ple mes de gener, estic suant. Estic una mica nerviós, no paro de rumiar sobre totes les coses que he llegit. Aprofitant que és prest, decideixo endinsar-me una mica més en la lectura...



19 de gener de 1963



Es pot dir que la primera visita a l’acadèmia l’he superada amb èxit. Abans d’entrar em feia una mica de vergonya, però les senyoretes m’han atès molt amablement i m’han facilitat els tràmits. De moment classes de ballet, i més endavant, salsa, això em suposarà un cost de 4000 pessetes aproximadament.

Tot i tenir els meus estalvis, crec que hauria de començar a treballar. Si segueixo gastant, aviat em quedaré sense recursos i això suposarà la meva tornada al poble, i la meva misèria. He sentit a parlar sobre l'obertura d’una nova cafeteria, i potser la meva experiència al bar del Benito servirà d’alguna cosa.



Recordo quan vaig començar a treballar a la cafeteria de la Diagonal, allí vaig coincidir amb l’Albert, qui m’ajudà pocs anys més tard a venir als Estats Units… Acabo de llegir aquest fragment i me n'adono com a poc a poc es van enllaçant els vincles que avui dia constitueixen la meva vida.



Se m'ha fet tard, he d’anar a l’acadèmia. Surt de casa escopetejat, la Judith no te torn de matí, així que em toca a mi obrir les portes. En arribar trobo a tots els professors esperant a l’entrada, un poc més, he fet tard. Entro al despatx, fins a les deu no tinc res a fer, obro la llibreta i segueix llegint el que havia deixat a mitges:



22 de gener de 1963



Tinc feina! Ja fa dos dies que no escric res, no tinc temps, em passo el dia treballant a la cafeteria, i a les tardes, a classes… Espero que aquesta esgotadora vida acabi algun dia per poder anar a cercar a l’amor de la meva vida, Rim...

En acabar de llegir aquest bocí, observo que m’estan esperant a l’entrada del meu despatx per avisar-me que ja és l’hora de tornar al treball.

En acabar les sessions de ball, cerco a la meva filla dins l’acadèmia per tornar junts cap a casa. Arribo a casa, deixo les claus damunt el canterano de l’entrada, m’estiro al sofà, com sempre, i just abans de començar a llegir, la Judith em pregunta de què tracta aquest llibre que llegeix-ho des de fa un parell de dies. Li explico que és un antic diari de quan era jove, mostra curiositat, i no massa convençut opto per llegir en veu alta un fragment:



23 de gener de 1963



La dansa o la Rim? Aquesta és la pregunta que em venc formulant des de fa un parell de dies. No he escrit gaire sobre ella, bé, es tracta d’una bella amiga que em fa sentir molt especial, porto mitja vida enamorat d’ella, però no ho sap… Una part de mi vol tornar al poble per conquistar-la, però d’altra banda penso que si reapareix després d’un mes, sense donar senyals de vida potser el pare em treu fora de casa, i no n’estic segur si val la pena arriscar-se…



Una llàgrima llisca sobre la pell de la meva filla i amb una veu molt dolça em pregunta:



- Suposo que vas tornar al poble a cercar a la mamà, veritat?

- No exactament… Veuràs, resulta que la teva mare se’n havia adonat que jo em trobava a Barcelona, i va decidir venir-me a buscar

- Com? Però no has dit que ella no estava enamorada de tu?

- Doncs aquell dia n’estava ben equivocat! La Rim i jo ens agradàvem molt…

- Quina història més maca pare, contem més!



25 de gener de 1963



Estic mort de fred, avui a la nit ha nevat molt! He rebut una carta, però no he sabut identificar-ne la direcció; tinc por d’obrir-la, potser és algú de Manresa, o potser són els meus pares que m’han descobert… Vés a saber! Crec que l'obriré més tard, ara vaig a comprar una barra de pa per tenir alguna cosa per esmorzar.



Paro de llegir perquè la Judith m’interromp altra vegada, aquest cop més sincera que mai:



- La carta era de la mare, veritat?

- Com ho saps?!

- Per què si n’estava tan enamorada com tu, degué moure cel i terra fins a trobar-te!

- Tens raó, n’estava molt enamorada… I jo també! Maleït càncer!

- Segur que vàreu viure moltes coses plegats abans de venir fins aquí

- I tant que sí! Varen ser els millors anys de la meva vida!

- I no vas tornar a Manresa aquells mesos?

- M’hauria agradat tornar per acomiadar-me de les meves arrels, però no ho podia posar tot en perill per un petit atac de nostàlgia

- Però la mare em va dir que mentre tu treballaves a Barcelona, ella anava i venia de Manresa

- La teva mare tenia un cor gegant! No volia decebre als seus pares i els anava a veure els caps de setmana

- I els teus pares? Vull dir, els meus avis? Mai varen venir a buscar-te?

- No, no fou fins ben entrats els anys setanta quan vaig tornar a sentir la veu de la mare, em va dir que el pare estava molt malalt però que era millor que no l’anés a veure, que ell s’ho hagues estimat més així…

- Però tu no trobaves a faltar a la teva mare?

- Em va costar arribar al punt d’enyorar-la, la teva àvia Joana no era tan bona com semblava. Sé que puc arribar a ser una mica cruel amb el que et diré ara, però crec que mai la vaig estimar de debò. Recordo moments agradables amb ella, però en recordo moltíssims desagradables també…

- Doncs jo crec que vas fer molt bé! Mira’t ara, has aconseguit el que volies no?



Sona el telèfon i trenca aquesta llarga conversa. Tots dos tenim gana, vaig a la cuina i preparo unes torrades amb oli, sé que li agraden molt. Sopem junts, davant el televisor, i quan acaba la sèrie que ens agrada anem a dormir, esgotats per la rutina; amb prou feines ens posem el pijama i ens diem bona nit.
 Comenta
 
Capítol 3 Gràcies per tot el que m'has donat
Avui comença un nou dia, però no gaire diferent de la resta. Continua fent un fred d’aquests que te congela fins els pensaments, la neu deixa Nova York amb unes vistes increïbles i em dirigeixo cap a l’acadèmia de ballet amb l’ entusiasme de sempre.



Són dies de treball i esgotament perquè a finals d’aquest mes tenim una actuació molt important al Lincoln Center. S’espera que assisteixin més de 2000 persones, espero que tot surti bé.



Ja he acabat les meves classes, però la Judith ha quedat amb els alumnes un poc més per perfeccionar detalls. M’encanta que la Judith hi posi tant entusiasme i esforç, se nota com té la mateixa passió que el seu pare. Mentres l’espero al meu despatx tinc temps de llegir un poc més.



 



28 de gener de 1963



 



Avui he arribat esgotat a casa, no he aturat en tot lo dia! A la cafeteria havia organitzada una festa d’una empresa i hem hagut d’estar fins a les tantes de la matinada. M’ he perdut les classes de ballet… No hi ha cosa que me molesti més que no poder ballar! M’aniré a dormir perquè ja no m’aguanto  despert.



 



29 de gener de 1963



 



Quan he baixat al portal per agafar el correu no m’ho podia creure: havia una altra carta amb la mateixa direcció que la rebuda fa un parell de dies.



Aquesta vegada he de ser valent, sense cap por. El primer que he pogut observar és que té bona cal·ligrafia, suposo que serà de dona, però de qui no ho sé. En acabar de llegir-la tenia el cor al puny. Era de la Rim. A la carta me revelava tots els seus sentiments cap a mi, els mateixos que jo sent cap a ella des que la vaig veure.



M’he assegut per reflexionar, la qüestió era: la dansa o la Rim. Prendre aquesta decisió ha estat la més difícil de tota la meva vida. Finalment ha triat el cor… vull passar el que me queda de vida amb el meu amor.



Després d’un dia de tantes emocions no puc anar a treballar, necessito centrar-me en els meus pensaments. Ara trucaré a l’Albert perquè li digui al cap que avui no podré assistir al treball.



 



Llegir això m’ha fet reviure aquest moment i encara se’m posen les emocions a flor de pell. No puc evitar que em caiguin llàgrimes quan en aquest mateix instant entra la Judith per la porta.


  • - Ja podem partir. Pare per què plores?



    - No, per res. He tornat a llegir l’agenda i m’he acordat quan la teva mare me va dir el que sentia per jo.



    - La vostra història pareix de pel·lícula!



    - A les pel·lícules d’amor la història dels personatges sempre acaba bé, però la teva mare ja no... Com l’enyoro! Hauria fet qualsevol cosa perquè m’hagués anat jo en comptes d’ella.



    - Tranquil, jo també penso en la mare i se’m cau el món damunt. De vegades és com si encara estigués amb nosaltres.



    - Judith... La mare sempre estirà amb nosaltres per ajudar-nos quan més la necessitem.





  •  



 



Després d’aquesta conversa tan profunda i sincera, partim a sopar a un nou restaurant que han obert a prop de casa. Quan bé el cambrer a demanar què volem per sopar m’he quedat molt sorprès. Era en Tom, l’al·lot que havia assistit a tantes classes de la Judith. En veure’s tots dos se posen vermells i per rompre el gel me poso a parlar amb ell.



Quan ja estam tornant a casa després d’un sopar molt bo i amb sorpreses la Judith comença a dir-me:


  • - Quina vergonya he passat! I tu vas i comences a parlar-li de coses absurdes.



    - Judith sembla que t’agrada aquest al·lot. Ja l’altre dia me va parèixer veure qualque cosa més que amistat.



    - Però què dius ara! Només ens coneixem d’un parell de cops que ha vingut a classe. Tot i que és molt simpàtic i quan me sonriu...–diu murmurat.



    - Què deies?



    - Res. Coses meves...





  •  



 



En arribar a casa ja s’havia fet ben tard, era moment d’anar a dormir. El meu cap encara estava anys enrere i per estar sense fer res al llit, vaig continuar llegint.



 



4 de febrer de 1963



 



He tornat a Manresa a cercar la Rim, no aguanto més sense dir-li que jo també la estimo. Record que vivia al carrer principal, devora l’església.



Quan he tocat m’han obert els seus pares. No s’acordaven de qui era ja que no me veien des que va acabar el batxillerat.

 


  • - Sóc l’Andreu, anava a classe amb la Rim.



    - Crec que ja te començo a recordar –va dir el pare.



    - He vingut a cercar la Rim perquè he rebut unes cartes seves i necessito parlar amb ella. Sabeu on és?



    - No fa molt s’ha anat a la biblioteca per tornar un llibre que s’acaba de llegir. Crec que es deia Te deix amor la mar com a penyora –va dir la seva mare.





  •  



He anat cap a la biblioteca el més ràpid que he pogut, sort que és un poble petit. Només entrar per la porta la he vist asseguda a una taula al fons de la sala.



He anat cap a ella i quan era darrera seu he dit el seu nom, ella ha reconegut la meva veu i s’ha girat esperant que fos jo. En veure’ns tots dos ens hem quedat sense paraules. Ella m’ha abraçat i des d’aquell moment jo no volia separar-me mai més del seu costat. Amb aquesta abraçada ens ho hem dit tot, sobraven les paraules.



 



6 de febrer de 1963



 



Després de dos dies d’estar junts ja l’he contat tot el que ha estat de mi en aquests darrers anys: el motiu pel qual vaig marxar, on havia estat vivint, a què me dedicava, etc. Ella també m’ha posat al dia sobre la seva vida i el més important, era la primera persona que m’entenia. Va entendre que fins el nostre retrobament la dansa havia estat la meva prioritat, però ara sóc capaç de deixar tot per ella.



Avui, mentres berenàvem a la cafeteria més bona de tota Manresa, m’ha dit que volia començar una nova vida amb mi però amb una condició: que no abandonés la dansa. Diu que tenc molt de talent i que si continuo esforçant-me puc arribar a ser un dels grans. Ja m’agradaria ser tan bo com Rudolf Nuréyev.



 



7 de febrer de 1963



 



La Rim s’ha decidit a dir als seus pares que estam junts i que vol començar una nova vida al meu costat. Encara no sap com dir-s’ho, però jo la intentaré ajudar.



Aquest migdia m’ha cridat una acadèmia de ball de Nova York. M’han dit que fa uns mesos que tenen a un observador de noves promeses i que estan interessats en el meu talent. És una oportunitat única i per fi donarien fruit totes les hores dedicades. No sé com dir això a la Rim, tal vegada s’enfada o el pitjor, potser no vulgui acompanyar-me. No sé què fer, la meva situació és massa difícil. Però he de ser sincer i contar-li tot.



 



Són les dues de la matinada i no puc deixar de llegir. Recordar tanta emoció m’ha llevat el són. Demà no crec que me desperti amb l’alarma del despertador.



 



8 de febrer de 1963



 



Rim encara pensa què fer amb Nova York. No tenc ni idea de quina serà la seva resposta, però espero que triï pensant en ella.



M’ha dit que vol venir! Diu que quina manera hi ha millor per començar de nou que anar-se a Nova York.



Els seus pares no estaven molt convençuts al principi però han decidit que volen el millor per ella i si és el que vol sempre li donaran suport.



Ja només queda preparar la mudança i estirem preparats per la nova experiència. És el millor dia de la meva vida!



 



Aquí s’acaben les pàgines però va començar la nostra vida junts. Aquest va ser el darrer dia que vaig escriure perquè considerava que amb aquesta oportunitat meravellosa començava una nova etapa de la meva vida, sense preocupacions pel passat. Només estic en desacord amb una cosa que vaig dir quan era jove. El millor dia de la meva vida ha estat el dia del naixement de la Judith. Quan mirava a la seva cara veia la de la mare, i encara és així. És la cosa més meravellosa que ens ha ocorregut a la Rim i a mi.



Tot seria molt més fàcil si ella estigués amb nosaltres, però la vida continua i hem d’aprofitar-la al màxim. Encara no he acabat d’escriure la història de la meva vida i espero que sigui al costat de la Judith.



 



Sempre t’estimaré Rim
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]