Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



laura_codina
Barcelona
 
Inici: Catherine

Capítol 1 La sorpresa
<div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació.







Sé que està cansada, però tot i així segueix, la Berta és així. Des de molt petita que li agrada ballar, però últimament amb la ruptura recent amb la seva parella, el Xavi, està més centrada. Va ser bastant dur per a ella, es veu que ell es va enrotllar amb una altre o alguna cosa així.







Ara ha connectat molt amb una nena que es diu Catherine té dos anys menys que ella i l’altre dia em va dir que li recordava molt a ella, la veritat s’assemblen bastant, de pell tirant a morena, el cabell ondulat, castanyes, tot i que la Catherine porta una metxa rosa. Tenen uns ulls grans, la Berta verds i la Catherine marrons. De caràcter també s’assemblen bastant, són esbojarrades i es fan estimar, transmeten molta confiança i són molt xerrameques, de vegades fins i tot massa. Tot i així, la Catherine és bastant insegura i innocent amb si mateixa, ha tingut bastants problemes per por a quedar-se sola, fent tot el que li deien que havia de fer sense oposar-se. En canvi la Berta és molt segura amb si mateixa, acostuma a ser la líder del seu grup, tot i així amb la ruptura, s’ha tornat una mica insegura.







S’acaba la classe i reuneixo a tota la gent al saló d’actes, tinc una notícia molt important i l’he de dir com abans millor. Quan tothom està assegut i va fent silenci. Començo a parlar:







-Bon dia, tinc una sorpresa per a vosaltres, serà el projecte que farem des d’ara fins a final de curs. Recordeu el certamen internacional en el qual ens vam apuntar a principis d’estiu? Doncs ens han escollit!- crido tota emocionada quasi sense alè.







Al sentir tota la gent que està present cridar m’emociono i em poso a plorar. De sobte comença a sonar una cançó de la Beyoncé, i totes les noies de l’últim curs de hip hop, pugen a l’escenari i comencen a ballar com només elles ho saben fer. A mesura que passa el temps les noies van pujant a l’escenari, cada cop està més ple, hi ha gent ballant per tot arreu, pels passadissos, per sobre de les cadires... Sembla una pel·lícula americana d’adolescents, al final quan ja estic més relaxada em poso a ballar jo també.







L’endemà al matí em desperto molt d’hora, estic molt nerviosa, tinc ganes de veure la reacció de les ballarines, espero que estiguin més motivades que mai. I així és, al arribar ja en veig unes quantes ballant a les seves classes i creant noves coreografies. Vaig al meu despatx i miro l’horari, em toca a la sala Piroutte, amb les alumnes més grans. Em dirigeixo cap a la classe, però al entrar, em trobo amb la Berta, la meva filla, que em tapa els ulls amb una cinta de cabell fosca, d’aquesta forma no veig re del que m’envolta, em començo a posar nerviosa i ella ho nota, per això em diu, tranquil·la, tu segueix-me com si seguissis el ritme de la música. I així ho faig, sento com s’obre una porta al meu davant i un xiuxiueig d’unes deu persones. La Berta diu:







-Preparada? Tres, dos, un, ja...- em treu la cinta dels ulls i em trobo en el saló d’actes.







A l’escenari trobo projectada una planificació de tots els solos, parelles, grups de cada curs que participaran al concurs amb la cançó que faran.







Estic molt contenta, em pensava que em portaria molta feina preparar tot això i ells ho han fet en un matí. Ara només em faltarà que els alumnes portin el permís firmat pels pares, practicar  i donar-ho tot el dia del concurs. Els hi dono les gràcies i els convido a fer un bon esmorzar, s’ho mereixen. Ja ens posarem a treballar més tard.







Després d’un dia llarg de treball, preparo un bany ben calentó, el necessitava. El meu marit, el Martí arriba a casa a les deu així que encara tinc temps de fer el sopar. Faré un menjar ràpid ja que estic molt cansada, unes pizzes que ens agraden a tots, sobretot a la Berta. Mentre sopem mirem Dirty dancing, la meva pel·lícula preferida. Quan s’acaba me’n vaig a dormir estic rebentada.
 Comenta
 
Capítol 2 Berta
<div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">Només queden dues setmanes per al certament, tothom està molt nerviós, portem tres mesos practicant molt i esforçant-nos al màxim. Per fi, després de tant esperar, demà marxem cap a França. Com és normal, la gent ja va fent parelles per l’autocar, esperem que ningú es quedi sol. Avui pleguem més d’hora, hem de fer les maletes i descansar, quan arribem tindrem dues setmanes per practicar intensament i, hem d’estar descansats.



Arribo a casa i em poso a fer la maleta, de sobte sona el mòbil, però és el de la Berta, l’agafo i li porto a l’habitació, està dormint, la desperto i li dono. Quan veu qui és, es posa trista i em diu suaument que me’n vagi. Li faig cas i continuo fent la maleta mentre penso què li pot passar, des que va tallar em el Xavi que la veig malament. Va haver-hi una temporada que va millorar, però jo crec que va tornar a recaure. Sincerament no sé què va passar, però de ben segur que no va ser res bo, mai l’havia vist així.



El mòbil no para de sonar, m’estic posant nerviosa, m’apropo a l’habitació, està escoltant una cançó de l’Amaia Montero, obro la porta i me la trobo plorant al llit, quan em veu s’eixuga les llàgrimes i intenta dissimular. M’assec al seu costat i espero que comenci a parlar, sempre m’ho acaba explicant si no insisteixo. I al cap de cinc minuts comença a parlar:



-Mira, resulta que fa uns tres mesos, la Carla, una amiga meva, em va dir que s’havia assabentat que el Xavi m’estava enganyant amb una altra noia, jo al principi no m’ho volia creure, no em pensava que ell em pogués fer alguna cosa així, a part, estàvem a punt de fer 1 any des que vam començar a sortir i tot anava molt bé. Al cap d’uns dies el Xavi em va començar a posar excuses per quedar, jo me’l creia, però al final vaig començar a fer-me pel·lícules i em vaig anar convencent que m’estava enganyant amb una altra noia. Per fi vam poder quedar un dia i li vaig preguntar si li passava alguna cosa amb mi o si simplement ja no m’estimava. Per dintre estava desitjant que ell m’estimava i que només li importava jo, que sempre seria la seva princesa, així era com em deia ell, i jo me’l creia. Però la cosa va empitjorar, les poques vegades que quedàvem es passava tota l’estona amb el mòbil i només portàvem mitja hora junts, que ja se n’anava posant alguna excusa. Finalment, cansada de tot, em vaig decidir a deixar-lo, i així ho vaig fer, li vaig dir que estava cansada de mentides, que no sabia si m’estava enganyant o si simplement ja no m’estimava. Ell es va quedar sorprès i trist ho vaig notar, però també s’havia que estava fent el correcte. El trobaria a faltar, sí, però no em podia enganyar més a mi mateixa. Si ara estava trist no era culpa meva, que s’ho hagués pensat dos cops abans de fer-ho. Me’n vaig anar abans de recaure i perdonar-lo, encara que no s’havia si ell volia torna amb mi, al cap d’una hora en vaig saber la resposta. Em trucava cada cinc minuts, al principi no contestava encara que estava desitjant contestar quant abans millor. Al final després de tan insistir vaig agafar el telèfon, però, no vaig contestar, volia que fos ell el que parlés, això em va deprimir encara més, no feia més que posar excuses i dir-me que m’estimava, però sincerament ja no em creia les seves mentides. Jo el que volia és que fes alguna cosa especial, per demostrar-me el seu amor.- en aquest moment parà de parlar i mirà el rellotge.



-Què et passa?- li pregunto.



-Ens hem passat tota la nit parlant, queden dues hores per agafar l’autobús, i encara no he fe la maleta!



M’he quedat al·lucinada, se m’ha passat volant, així que ens hem posat a fer la maleta, sorprenentment callades i, hem marxat cap a l’acadèmia, que era el punt de quedada. Espero que durant el viatge d’anada m’expliqui el final de la història, la pobra ho deu haver passat molt malament, i tinc moltes ganes de saber com continua...
 Comenta
 
Capítol 3 El certamen
Ens trobem a França, queden cinc dies perquè finalitzi el certamen, només queden els solos de totes les edats, però tot i així no aconsegueixo concentrar-me. La veritat és que la Berta m’amoïna bastant, no he pogut tornar a parlar amb ella des d’aquella matinada. A l’autocar va anar amb la Catherine i no vam poder parlar. Em va deixar molt tocada com ho va passar de malament; i això de no poder parlar amb ella durant tant de temps em fa sentir fatal, sobretot perquè mentre ella no ho passava gens bé, no me’n vaig preocupar.



Avui li toca actuar a ella, balla Te voy a olvidar de Malú, descriu bastant bé la seva situació. Espero que guanyi i així es distregui, o com a mínim gaudeixi i s’evadeixi del món que l’envolta. Encara queda una hora i mitja per a la seva actuació, em diu que va al seu vestidor a preparar-se, li demano que vagi ràpid que vull parlar amb ella i em respon que en trenta minuts quedem al bar dels ballarins.



Passat un quart, d’hora em dirigeixo cap al bar, arribo cinc minuts abans i aprofito per demanar-me una aigua freda i unes patates fregides. Espero que arribi la Berta, cinc minuts, deu, quinze... Al veure que no ve, li truco; no és normal en ella arribar tard, potser li ha passat alguna cosa. Quan veig que no contesta, em començo a posar nerviosa, però em dic que estarà bé i em tranquil·litzo.



Mitja hora abans que surti a actuar, m’aixeco i la vaig a buscar, desitjo que se n’hagi oblidat i hagi anat directament a l’escenari. Al no veure-la, començo a preguntar a tothom però pel que es veu no l’han vista des de fa hores. Cada cop estic més nerviosa. I si li ha passat alguna cosa? Em dirigeixo cap a la Catherine, si ella no sap on és, no em vull ni imaginar què li pot haver passat. Efectivament no l’ha vista des que ha anat al vestuari. Li explico què ha passat i s’alarma molt; em diu “Quedem aquí en quinze minuts, jo la busco per la planta de baix, tu mira per la de dalt”. Així ho faig. Primer miro per tota la part de l’escenari, després vaig a la saleta on es troben alguns ballarins, però res, no és enlloc. Penso que potser encara pot estar a la seva habitació, així que em dirigeixo cap allà. Pel camí sento un crit, començo a córrer, estic molt espantada, penso en tot el que li pot haver passat, en si aquest crit era seu i se’m posa la pell de gallina.



Arribo, la porta no s’obre, pico un parell de cops a la porta bastant fort, per si s’ha quedat adormida. Al veure que ningú contesta, em poso a plorar. I si l’han segrestat? Em poso a córrer cap a l’escenari, queden dos minuts perquè arribi la Catherine. Desitjo amb totes les meves forces que vagi amb ella.



Per desgràcia, quan hi arribo, la Catherine està sola, no hi ha cap presència de la Berta, li dic que es canviï, si la Berta no arriba en deu minuts, sortirà ella, ja que és la seva substituta. Mentre és al vestuari, em sembla veure la Berta, però com que està acompanyada d’un noi penso que m’estic tornant boja. A mesura que la parella s’apropa, veig que tenia raó. La cara del noi em recorda a algú, però no sé qui pot ser, vaig corrent cap a la Berta, tinc ganes de fer-li una bona abraçada. Quan em vaig apropant, veig que té sang a les mans. Li faig una forta abraçada i li dic:



-Què ha passat? Estàs bé? Per què has trigat tant? Qui és?- em poso a preguntar com una boja fins que em talla.



-Mama, tranquil·la, estic bé. Saps on està la infermeria?- En aquell moment apareix la Catherine, que es dirigeix corrent cap a ella i la fa una abraçada afectuosa. -Catherine, pots portar el Xavi amb la infermera, si us plau?



-Sí. Estàs bé?



-Tot bé, gràcies. Després t’ho explico tot- li diu mentre s’emporta el Xavi.



-Bé, m’explicaràs el que ha passat? Com és que el Xavi és aquí? No estaves enfadada? -li dic estranyada.



-Ara t’ho explico, tranquil·la. Resulta que després de tantes trucades vaig contestar, el vaig escoltar durant un minut i, cansada de tantes excuses, li vaig dir que no volia saber res més d’ell, que fins que no decidís dir-me tota la veritat no l’escoltaria. Fins avui que, quan he entrat a l’habitació, he vist una ombra que em tapava la boca i tancava la porta amb clau. Quan m’ha deixat anar, he vist que era el Xavi, he tingut la temptació de donar-li una bufetada i sortir corrent, però l’he vist tan destrossat que he preferit no fer res i escoltar-lo. Hem estat una hora parlant sobre el que havia passat, he notat que em deia la veritat i que tornàvem a connectar com abans, però tot i així jo no el podia perdonar amb tanta facilitat. Així que em feia la dura, aleshores ha fet la ximpleria més gran que ha fet mai algú, ha agafat la navalla que tenia guardada i m’ha dit, “si tu no vols sortir amb mi de nou, es millor no viure per veure-ho”. Abans que pogués reaccionar, s’estava tallant les venes del braç esquerre. He intentat parar-lo, però no ha servit de res. He agafat el primer drap que m’he trobat i, he premut ben fort perquè no es dessagnés. Ha fet l’intent d’apartar el braç, però no l’he deixat. Li he dit que jo també l’estimava, però que em feia ràbia que m’hagués mentit i per això l’havia fet esperar, que no em pensava que pogués arribar tan lluny. Ell m’ha fet un petó i m’ha dit que no ho tornaria a fer mai més. Li he dit el creia, però que no em tornés a fer una cosa així, li he donat un petó i m’he dirigit cap a la porta, ell no volia marxar, però li he dit que havíem d’anar a l’escenari, que quedaven deu minuts perquè comences el certamen. I ja està, això és tot- m’agrada veure-la així, feia temps que no estava tan feliç.



De sobte, per megafonia criden, a la Berta perquè es prepari. Però ella li diu a la Catherine que surti, està molt cansada i creu que ella s’ho mereix.



Dos hores després fan sortir a totes les escoles a l’escenari, han d’anunciar als guanyadors de la fase de solo. Creuem els dits per què guanyi la Catherine i... Hem guanyat! Tots la felicitem, ella li dóna les gràcies a la Berta i s’abracen.



Pròxim destí Anglaterra!
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]