Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



elenaametllerllovet
La Bisbal De L’Empordà
 
Inici: Catherine

Capítol 1 Ann
Per què sempre em recordes el meu passat? Si el passat és passat, per què sempre em preguntes per ell? No vull saber res. No vull tornar. No vull tornar a les memòries d’un passat enfonsat, ple de llàgrimes. No em preguntis més. Però a vegades el passat ve per si sol, sense avisar, ell torna. T’agafa i se’t menja. Se’t menja per dins. A mi em passa sovint.

Carrer 59, allà on va començar tot.

-

Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació.

L’aroma de la tassa de cafè que sostinc amb les dues mans, puja fins a tocar el meu rostre. M’agrada olorar aquesta fragància que es va escampant amb lentitud per tot el meu pis, mentre la neu cau a fora, avui més blanca que mai. El fred entela el vidre del meu finestral però encara puc observar a la meva preciosa Ann. Analitzo cada un dels seus moviments. Es mou suaument, poc a poc, amb delicadesa, com si un moviment erroni hagués de trencar l’aire, l’ambient, l’atmosfera que crea a cada pas. Balla amb llibertat, allà és ella mateixa. No es jutja, no la jutgen i es converteix en una persona segura i forta. M’encanta veure el seu sentiment, la forma en què el seu pit es mou a causa de les seves respiracions profundes, l’expressió amigable al seu rostre, el somriure marcat als seus llavis carnosos i la timidesa il·lustrada en els seus ulls rodons i verds com la primavera. Sempre que la miro els records d’un passat atrapat tornen a la meva ment. M’esvaren, noto com el meu ritme cardíac accelera i perdo el control.



“Crack!”



Mil vidres per terra. Les meves mans tremoloses turmentades per uns pensaments que ja s’haurien d’esvair han deixat anar la tassa de cafè. Esbufego, cansada. M’ha passat altre cop. Ja no ho puc aturar. Amb les poques forces que em queden em poso la mà al pit i respiro amb dificultat. El ressò de l’aire que trec per la boca viatja per tota l’estança. M’estic marejant.

De cop, tot és foscor. Noto un punt de fredor al costat esquerre del rostre i entreobro els ulls, plorosos. Noto una forta pressió al cap que es fa més intensa a cada segon, fins que puc visualitzar aquell record, aquella presència. La meva respiració adopta un ritme entretallat mentre crido paraules que no puc escoltar, horroritzada.

La foscor del carrer 59 m’envaeix cada cop que veig a l’Ann ballar a través del finestral. La meva vida no ha tornat a ser com abans des de llavors. Jo només tenia quinze anys, era una nena, no sabia res sobre la vida ni sobre l’amor. No sabia res. Recordo que em creia la reina del món, pensava que res no em podia parar, que era invencible, forta, independent. Però no ho era. Aquella nit havia sortit de casa sense el permís de la meva mare, m’havia escapat sense pensar en el que podria passar, en les conseqüències que tot va tenir després. Recordo la fragància d’alcohol que recorria per l’interior del meu cos i el paisatge que lentament es feia borrós al meu voltant.

-Catherine!

Vaig sentir una veu masculina que cridava amb força darrere meu.

-Catherine, gira’t!

No volia girar-me, però la força del seu braç va aconseguir tombar-me cap a ell. Era fort, corpulent, dominant, i tenia un aspecte fastigós, perdut. La suor que ocupava el seu front brillava a causa dels fanals encesos que feien llum enmig de la boira d’aquella nit fosca. Respirava neguitós, i la seva boca escopia paraules confoses; unes paraules que ni ell ni jo recordaríem l’endemà al matí quan ens despertéssim enmig de records en blanc i ressons estranys dins els nostres caps. M’agafava el braç amb força i el seu cos em va esgarrapar mentre m’observaven uns ulls injectats d’un verí blau cristal·lí. El seu rostre es va apropar al meu i, tapant-me la boca perquè no pogués demanar auxili, va besar-me el coll lentament mentre jo em maleïa per no haver fet cas a la meva mare. “Per què no t’has quedat a casa, Catherine?” Em repetia el meu subconscient una vegada i una altra.

Quan la reminiscencia arriba a aquest punt, veig una llum groga, sento crits i l’impacte d’un cos sobre el meu, afogant-me, atrapant-me.

 

Una simple afirmació, que ho va canviar tot. La meva vida, els meus somnis, la meva trajectòria. El meu destí. El meu futur.

-Mare, estic embarassada.

Encara avui puc evocar els sentiments d’aquella nit turmentosa, la pluja que repicava contra el finestral i el vent que feia moure les bigues de fusta de la meva petita habitació. Els crits de la meva mare, desesperada, arribaven cap a mi amb una intensitat terrible.

-Catherine, què coi has fet? Què estàs fent amb la teva vida?

La mateixa proposició que es repetia un dia i un altre, alterant la meva consciència, i fent-me sentir més culpable a mesura que anaven passant els mesos.



Ell no va tornar, i a vegades suplico entre la boira que no torni mai més, que no em faci més mal.



Quinze anys són els que té la meva filla ara.



El tic-tac sovintejat del rellotge de paret em desvetlla i comprovo que una vegada més, el meu deliri m’ha portat a aquell somni obscur tant freqüent. M’alço parsimoniosament , incorporant-me. Quan vull localitzar la meva filla a l’edifici de davant, ja no puc, els llums estan apagats i s’hi pot olorar un clima calmat. Una alenada d’aire fresc topa amb el meu clatell i un calfred avança amb cautela dins meu.

Al girar-me la puc veure, assentada al sofà, amb aquell somriure sincer que tant m’agrada.

-Ann, filla, si que has arribat d’hora.

Aixeca el cap i em clava una mirada salvatge, que em glaça per dins.

El so insistent del telèfon colpeja l’aire i una veu apagada comença a pronunciar unes paraules amb no gaire entusiasme.

-Catherine?

-Catherine? –repeteix la veu, incessant.

-Sí, sóc jo.

-D’això… Ho sento, em sap greu. No sé què dir en aquests casos, però has de saber que tens el meu recolzament.

-No sé qui ets. I tampoc sé perquè m’estàs dient tot això. –contesto, amb cert punt de confusió.

-La teva filla, Catherine. M’en vaig assabentar l’altre dia.  
 Comenta
 
Capítol 2 Matt
“La teva filla, Catherine. Me’n vaig assabentar l’altre dia.”

Com un ressò maligne s’escampen aquestes paraules per la meva ment. Aquesta veu, tan coneguda i tan freda a la vegada, m’horroritza. “La meva filla?” Penso, “què passa?”

-Catherine? Ets aquí? – pronuncia la veu, insistent.

-Sí.., és clar. – noto el meu pols accelerat.

–Ah, d’acord. S’havia format un silenci... Sóc jo, la Deborah.

-La... veïna del segon?

-Sí. – ho diu amb seguretat, amb força.

Les meves mans tremoloses sostenen el telèfon, mentre penso en les paraules de la Deborah, confosa. No entenc el motiu de la seva trucada. De sobte, noto un sospir que topa contra el meu clatell. Un xiuxiueig suau que porta el meu nom apareix a prop de la meva orella esquerre i em provoca un calfred inevitable. Em giro i em sorprèn un rostre conegut a dos centímetres del meu, amb uns ulls rodons, verds i plens de malícia. Em mira fixament i faig el mateix mentre noto el pessigolleig dels seus dits freds acaronant-me, amb recel.

-Ann... –murmuro lentament.

La meva filla s’allunya de mi i parsimoniosament mou la mà d’un costat a l’altre dient-me adéu. Em somriu i vull abraçar-la però no puc, s’esvaeix entre els meus braços.

-Catherine...? –altra cop sona la veu a través de la línia telefònica.

Estic fora de lloc però de cop, ho recordo tot. Passen imatges per la meva ment ràpidament, gairebé borroses. Recordo tot el que fins ara no volia recordar perquè no volia enfonsar-me en un mar de llàgrimes i tristor. Recordo el que va succeir fa tres dies en aquest mateix edifici. La trucada m’ha fet reaccionar de nou, estava absent en una realitat que em colpeja. Tot just em desvetllo, inconscient.



Recordo que era una tarda d’un dilluns plujós i trist, jo havia acabat de treballar i pujava al meu pis després de prendre’m un cafè a la cafeteria de l’acadèmia de dansa. En obrir la porta vaig dirigir-me a la sala d’estar i vaig tombar-me al sofà, esgotada. S’hi respirava un ambient tens però càlid a la vegada. L’aroma de tabac m’envoltava i vaig pensar de sobte en la meva filla.

-Ann? –vaig dir amb un to de veu fort, però el ressò del seu nom va tornar a mi sense cap resposta.

Vaig pensar que ja hauria d’haver arribat, però potser s’havia entretingut pel camí. Vaig aixecar-me del sofà amb dificultat a causa del meu cansament, i vaig trucar-li, preocupada.

Un truc. Dos trucs. Tres trucs. Cap resposta.

Se’m feia estrany que encara no fos a casa. Vaig tornar a marcar el seu número i aquesta vegada, per sorpresa meva, em va sobresaltar el “ring” d’un telèfon que es delatava, llunyà. Després de trucar diverses vegades, vaig deduir que el so venia de la seva habitació. Confosa, vaig dirigir-me a l’estança i el que vaig trobar darrere la porta vaig desitjar no haver-m’ho trobat mai. Llàgrimes espesses, plenes de dolor i traïció, queien per damunt de les meves galtes, els meus ulls vermells a causa del plor no s’ho creien; jo tampoc m’ho creia. El cos sense vida de la meva filla descansava damunt del terra gèlid i una carta de paper rosat es descobria sobre el seu pit. M’hi vaig acostar i vaig besar-li el front, destrossada, fent-me preguntes que sabia que mai ningú em podria respondre. Amb cautela, vaig prendre la carta amb les meves mans tremoloses i em vaig disposar a llegir-la. Deia:



Catherine, mare,

Si estàs llegint aquesta carta és perquè ja estic morta. La deus haver trobat damunt del meu cos sense vida. Si us plau, perdona’m... és l’únic que et demano. No t’enfadis, mare. Has sigut molt forta sempre i vull que ara ho siguis encara més, perquè tu en saps, tu pots. Per més que no hi sigui has de saber que no estàs sola. Jo estaré amb tu sempre i mai et deixaré. No marxaré, pensa que sóc aquí.

Fa temps que volia fer això però fins ara no he tingut valor. Però no he pogut més, ja no puc més... Sento que mai he merescut aquesta vida perquè tu no em volies, no m’esperaves. Però vaig arribar per culpa d’un imbècil aquella nit turmentosa allà al Carrer 59, com tantes vegades m’havies explicat. Mare, està viu. El vaig veure. Et busca, et vigila, sap què fas dia a dia i em coneix. Mare..., no vull que et faci mal. Vés amb compte, t’ho demano.

T’escric per dir-te en aquesta última línia que t’estimo i sempre ho he fet, encara que de vegades no t’ho hagi demostrat. Sé que tu sempre m’has estimat, encara que hagi sigut amb silenci, sé el mal que et feia veure’m dia a dia.

Ens trobarem aviat,

ANN.

 

-Escolta, Deborah, agraeixo molt la teva trucada, però... –sentencio amb lentitud.

-L’Ann m’ho va explicar tot. Érem amigues...

Cada paraula que pronuncia aquesta joveneta em desconcerta més.

-Només fa tres dies, d’això. –dic amb inseguretat.

-Vols que anem a fer un cafè, potser?

-Mmm... Mira, Deborah...

Però abans que pugi acabar la frase, ella m’interromp.

-T’anirà bé, dona. A més, fa temps que no passem una tarda juntes. Te’n recordes, de quan ho fèiem? Va, t’espero d’aquí a cinc minuts a baix de l’edifici, et portaré a un lloc preciós. Vindré amb en Matt, el  meu xicot, si no et fa res.

-És clar que no. Fins ara.

 

Deu minuts després i un xic absent, em trobo en una cafeteria propera, amb el rostre curiós de la Deborah davant meu, i uns ulls desconeguts que m’observen. En Matt m’analitza lentament, mai abans l’havia vist, però hi ha alguna essència en la seva mirada que m’és intimidant i a la vegada, coneguda.

-Catherine, -diu ella- com estàs?

Però, abans que jo pugi respondre, ell s’interposa en la conversa i amb violència, diu:

-Catherine?

Un calfred viatja dins meu amb una intensitat terrible. Em llença una ullada maliciosa amb aquests ulls blaus cristal·lins, amb el mateix verí que temps enrere.

-Matt. Pensava que mai més et tornaria a veure.

 

 

 

 

 
 Comenta
 
Capítol 3 Catherine
Recordo els ulls verinosos d’en Matt clavats en els meus, amenaçant-me sense paraules. M’ho va dir tot sense ni tant sols obrir la boca, i aquest sentiment m’horroritzava. Estava neguitosa, intranquil·la, encara no em creia que ell fos aquí.

De cop recordo les paraules de la meva filla en aquella carta: “mare, ell és aquí. Sap qui ets, sap qui sóc. Et vigila.”

Obro els ulls sobtadament. No sé què ha passat. No sé on sóc ni què faig aquí. Em sento bruta, no sé com he arribat ni què m’ha portat a aquest lloc obscur. Observo l’estança. És petita, rectangular i amb el sostre baix. Les parets són blanques i estan tacades a causa de la humitat. Una bombeta cau del sostre, subjectada només amb un tros de fil prim. Entra poca llum per una finestra petitíssima situada a la paret esquerra i només hi ha un armari a uns quants centímetres de mi, vell i desgastat. Sembla que en el seu moment va ser de color groc.

 Estic en estat de xoc. Assentada i lligada de cap a peus amb cordes dures en una cadira gens còmode, me n’adono que només puc respirar a través del nas. Poc a poc, aquestes respiracions s’acceleren i tinc por de perdre el control. No puc més. No aguanto més. Vull cridar. Vull desaparèixer. Sacsejo el cap violentament i intento projectar un crit agut per tal que la mà que m’està tapant la boca em deixi d’una vegada.

Quan em puc girar, comprovo que és la Deborah. Els ulls li brillen com mai i tinc temps de fer una ullada al meu cos, ple de ferides mig obertes i la pell coberta de suor, rascades i brutícia. Què m’han fet?

-Filla de...

Abans que pugui acabar de sentenciar la frase em torna a tapar la boca, em priva d’expressar-me. M’espanta un cop de porta, just darrere meu i la figura d’en Matt s’alça davant la meva persona. Està exaltat, respira profundament i també té suor a la pell. Porta una camisa de màniga curta descordada, de manera que té el pit descobert.

-No saps el que m’ha costat portar-te fins aquí... – diu amb un to misteriós.

Fa una ullada ràpida a la Deborah i li diu que marxi, dominant. Vol estar sol amb mi. Ella l’obeeix sense protestar i marxa tancant la porta, aquesta vegada, suaument.

Estic gairebé absent, esgotada, enrabiada.

-La meva filla és morta! – m’atreveixo a dir, agitada.

-No t’oblidis que també era la meva. – ell està exaltat, però encara conserva un punt de calma.

-No t’atreveixis a dir això. Tu no te n’has cuidat mai. Mai!

-Què? T’equivoques, Catherine. Sempre t’has equivocat.

-Seràs imbè...!

No puc acabar de pronunciar la paraula perquè de seguida em tapa la boca i m’estira els cabells amb força, amb violència, sense miraments. No té pietat amb mi. Els seus ulls agitats s’apropen, té ganes de fer-me mal.

-Et penses que no sabia que tenies una filla? Tu no vas saber res més de mi, tampoc em vas buscar... Però jo sempre he sabut què feies i com estaves. T’he seguit sempre, des del principi. Perquè sí, perquè volia, perquè...

Aparta la mà, destapant-me la boca i comença a caminar per l’estança obscura.

-Obsessió... – xiuxiuejo, però sé que m’ha sentit.

Es gira ràpidament, apuntant-me amb la mirada.

-Calla! Calla. Vols que et mati a tu també?

“A tu també.” També?

-...què? – pronuncio, dèbil.

-Que callis!

Tira alguna cosa per terra. Em causa terror. Es posa les mans al cap, està destrossat. Una llàgrima, dues llàgrimes trenquen el silenci de forma imprevista. Es tira per terra, tapant-se la cara amb les mans i s’acosta a mi arrossegant-se per la superfície rugosa. M’agafa el turmell i em vol esgarrapar amb les seves ungles llargues i punxegudes. Està malalt... malalt! S’aixeca i m’agafa la cara amb força, sense deixar-me anar. Tanco els ulls. Em costa respirar a causa els batecs accelerats. Noto les seves palpitacions i em fixo en el seu pit descobert, tremolós, brillant..., furiós. Tinc el seu rostre a dos centímetres.

-Matt...

-Shtt...

M’acaricia els pòmuls amb malícia, els ulls, el nas, fins que noto el seu dit índex resseguint els meus llavis. Em mira i, com si fos una altra persona, com si els seus impulsos haguessin canviat en tres segons, em dirigeix una expressió de fàstic. S’allunya, camina lentament fent cercles al voltant de la cadira on estic asseguda.

-Quan va néixer la nostra filla... – comença a parlar, noto que vol provocar-me.

-No diguis nostre, mai més. – l’interrompo.

-Catherine, te l’estàs jugant. Deixa’m parlar! Quan va néixer l’Ann, et vaig vigilar més que mai. Sentia que et volia controlar. A tu i a ella. Quan ella va anar creixent, vaig dir-li a la Deborah que seria millor que ens traslladéssim. Feia temps que buscàvem un pis nou pels dos, perquè la casa que havíem comprat estava una mica aïllada del centre de la ciutat. Vaig aprofitar el moment perfecte en veure un anunci on deia que es llogava un pis, i curiosament era el que està just sota el teu. Vaig obligar a la Deborah que es fes amiga de l’Ann, però mai vaig dir-li el perquè. Mai vaig dir-li que en realitat era la meva filla. Com que elles, sorprenentment, van establir una relació amistosa bastant estreta, vaig poder saber com era aquesta nena. La meva nena. La vaig conèixer a través de la meva estimada Deborah.

-Ets un monstre! –crido, de cop. – tu vas... matar... la meva Ann.

-Indirectament.

-Estàs satisfet? És això el que realment volies? Doncs molt bé, ho has aconseguit. Ja ho tens. – dic quasi plorant.

-No. No em conformo amb el què he fet. – ell es manté ferm.

-Com?

-No he acabat. Encara no estic satisfet.

-Què estàs dient... què..., no t’entenc.

-Ja m’entendràs. – va ser l’últim que va dir. L’últim que vaig sentir.

El seu to no ha canviat, és violent, fort. No veig què està fent, em dóna l’esquena i està obrint un calaix de l’armari desgastat. Està plorant, es gira i, amb unes mans tremoloses, subjecta una arma. Una pistola. Carregada. S’acosta a mi amb passos llargs i lents, el ressò de les seves sabates picant contra el terra em provoquen un calfred i no puc contenir el plor. Continua apropant-se i tanco els ulls, prefereixo no mirar-lo més. No puc. Sento la seva respiració agitada xocant contra el meu rostre i el tacte de l’arma em refreda el front per un instant.

Clac.

Clac.

Clac.

Tot esclata. Esclata el meu cap en mil ressons. El meu cor es destrossa, més del que ho estava, i s’apaga. Noto el pols lent, gairebé inexistent. Ja no puc obrir els ulls encara que vulgui, tot és negre, tot és foscor.

Els ulls verinosos d’en Matt se’m claven en el record, amenaçant-me sense paraules.

Ell sempre m’ho va dir tot sense paraules. Ni tant sols una.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]