Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ganomar
VALENCIA
 
Inici: Nou dies d’abril

Capítol 1 MEMÒRIES D'UNA MERCERIA
      Eren les nou del matí, hora d’obrir la tenda, encara no hi havia arribat la Patro i Miquel estava desesperat. No sabia què fer. Entrà la primera clienta del dia, aquest  es va posar molt nerviós, i la senyora començà a demanar-li coses:

  • Vull passamaneria daurada fent ziga-zaga amb flocs, borles blanques , una mantellina blanca , fil de cosir blanc i una agulla del número 3.

    Mmm... Pots tornar-ho a dir?

    Xiquet que no t’adones o què? fill meu...

    Doncs no, ja que no tinc ni idea de tot el que m’has dit perquè jo mai he treballat ací, sóc  l’administrador, el que fa els comptes i posa tots els documents en ordre.

    I on està la Teresina?

    Està malalta.

    I la Patro?

    No ha arribat encara, crec que li ha passat alguna cosa i no sé  què. Si vols entra i agafa el que necessites et cobre només 100 pessetes.

    Gràcies.


     Després  que la dona agafara el que necessitava, Miquel va tancar la merceria i se’n va anar corrent a la seua casa on vivien ell i la Patro. No sabia per què la porta estava oberta i a més ja feia massa hores que no veia la Patro, concretament des del matí al desdejuni. Des que eren marit i muller estaven contínuament junts. De sobte se li van caure les claus a terra i quan les va agafar va veure davall de la taula del menjador una nota que deia:

 

 

Si a la Patro vols trobar,

al Cabdill daurat buscaràs,

al carrer San Pere aniràs i

20 passos avant donaràs

i un xiquet menudet veuràs,

i et dirà on has d’anar.

Parlar mal del Generalíssim

l’hem escoltat.

Si a algú ho contes, mai la veuràs

a la policia no aniràs o el joc acabarà

 

El F

 

 

    Va decidir no anar a la policia, perquè seria pitjor, com ja era de nit va anar a la seua casa i així al dia següent s’alçaria prompte per anar al lloc indicat en la nota i poder buscar  la Patro.

No va dormir bé, va tindre diverses malsons, quan de sobte es va despertar i va escoltar un soroll en la seua cuina, lentament va anar, no hi havia ningú, però notava com si algú respirara darrere d’ ell. Es va donar la volta, i va veure com una figura, segurament d´ home, o això li va parèixer , eixia de la cuina i escoltava el soroll dels seus passos . Va deixar d’escoltar-los però, quan va anar corrent per a intentant atrapar eixa figura solament va poder veure com es tancava la porta.  Va eixir a mirar però no hi havia ningú. No sabia què fer, va decidir que pel matí aniria a buscar l’estàtua que deia en la pista per a trobar  la Patro.

 

     A les deu del matí va anar al carrer Sant Pere a ple centre de València. Quan arribà no va trobar al Cabdill daurat. Se’n va anar a prendre un cafè, ja que no  havia desdejunat i a més així podia pensar què fer ara, i de sobte mentre el prenia va veure com un home alt, prim amb una mirada molt penetrant el mirava fixament sense parpellejar.

     Es va alçar per anar cap a la persona, es va voltejar per agafar el seu barret i quan es  va girar es va adonar  que aquella figura era pareguda a la figura que havia vist la nit anterior. L’home duia a la jaqueta un símbol estrany com si d’una banda es tractara.

      Quan va eixir corrent per aconseguir parlar amb ell, va ser quan va divisar a la llunyania l’estàtua daurada al davant d’una tenda. En eixe moment, es va adonar que hi havia al terra com  un camí de pedres que resultava un tant estrany. Va caminar seguint-lo i de sobte es tallà en front de la mateixa església. Mirà atentament a tots els llocs, i ahí,  a la porta de l’església hi havia escrit amb un ganivet: “L’aventura comença ací, 1 de setembre de 1950”.

     Miquel es va estranyar d’això, doncs feia ja 18 anys d’això, hui era 1 de setembre de 1968, justament el temps i la data des que estava amb la Patro com a nuvis, encara que no s´ havien casat. Va decidir tornar a casa perquè no sabia què fer i allí podia pensar més tranquil·lament. Quan va tornar a sa casa va veure que la porta estava forçada una altra vegada i hi havia una altra nota:

 

 

La Patro segrestada està,

i morir la veuràs

si no vols que això passe

la clau en 19 passos trobaràs i a casa de la Teresina aniràs.

 

El F

 

     Va anar corrent a casa de la Teresina i va observar des de la finestra a aquell home obscur que el vigilava des de davall, el que podia ser el segrestador.

Miquel va parlar amb la Teresina que ja estava bé i li va dir que es fera càrrec de la tenda. Aquesta li va dir que un home li havia trucat a la porta feia uns minuts preguntant per ell i que li va dir que si el veia  li diguera que anara a la cafeteria, a les deu, demà.  Hores després es va gitar pensant en per què volia que anara a la cafeteria. Quan es va alçar se’n va anar a la porta de la cafeteria i va veure com estava un xiquet posant les pedres al terra, fent un caminet fins a l’església. Va anar corrent al xiquet i li va preguntar per què feia això i el xiquet sense parlar li va assenyalar una dona que hi estava asseguda, es va adonar que era la Patro. En aquell instant anà corrent a agafar-la.

     L’home obscur es va adonar i l’agafà en braços i se l’emportà a un carruatge. Amb un cavall que hi havia per llogar Miquel  va anar a seguir-los.

Van arribar a una casa i es van parar, amb fortes empentades, l`home alt i obscur va endinsar la seua dona i va tancar la porta. Al cap d’uns minuts es van escoltar crits d’auxili i un fort colp va fer que tots els sorolls s’esfumaren.

Aquest va decidir tirar la porta avall. Després d’ entrar va observar que hi havia un caminet de sang, el va seguir i es van adonar que arribava fins  la finestra. Es va assomar  i va veure un cadàver. Va baixar corrent i es va adonar que l’ home mort era realment un maniquí. De sobte des de la finestra va caure un avió de paper.

 

El joc comença ara,

només has de jugar

les normes seguiràs,

si la teua dona salvar vols.

Parlant mal del Generalíssim estàveu

Per fer això condemnats esteu

I ambdós pena pagareu.

 

El F...

 

     Aquella mateixa nit no va pegar ni ull perquè sabia que la Patro corria perill i no sabia si ell a soles podria salvar-la. Ella estava segrestada en un edifici de quatre pisos d’alçada amb unes pintes fantasmagòriques i voltejat de murs de 5 metres, d’ahí no es podia eixir. Era de nit i no sabia que hauria de fer. Va decidir entrar per rescatar  la seua dona, estava disposat a fer tot el que fóra per salvar-la.

 

     Només entrar la porta es tancà de sobte amb un increïble soroll, i unes candeles es van encendre il·luminant la sala, al fons es podia divisar una escala torta, antiga i obscura. Va caminar per la sala com si no hi passara res però, de sobte, quan va posar un peu sobre l’escala, es va escoltar un clic i un comptador amb mitja hora de temps es va iniciar. En eixe moment Miquel es va adonar que era una mina antipersones això significava que si s’esgotava el temps explotava i si llevaves els peus també. Miquel no sabia què fer i el temps passava cada vegada més de pressa...29...,28...,27...
 Comenta
 
Capítol 2 El segrest sense cap ni peus
El segrest sense cap ni peus.

     26...,  25..., 24..., 23... L´ home misteriós, s´estava emportant a la seua nòvia pujant per les escales, i ell no sabia si llançar-se a córrer per al menys intentar salvar-la o quedar-se quiet. I va decidir salvar el seu amor. Però en eixe moment es va adonar que hi estava damunt d’una mina, no sabia què podia fer.

En veure que al seu costat hi havia una torre de llibres en una prestatgeria antiga, tenebrosa, d’un color marró rogenc i pesadíssima, va començar a posar-los  damunt de la bomba i anava llevant el peu a l’hora que posava llibres fins que aconseguí igualar el seu pes, va eixir corrent per l’escala pujant al pis de damunt i ahí va ser quan al fina d’un llarg corredor va veure  una dona amb una corda al coll i un home que anava estirant , pareixia la Patro, era la Patro!.

     La dona estava esbalaïda, però tenia la boca tapada amb un drap, per a que deixara de cridar.  Va avançar un pas i l’home va estirar la corda un poc més. Aleshores, va retrocedir un pas i va veure com l’ home anava estirant molt a poc a poc, es va adonar  que quant més avançava, més aire perdia la Patro. Cada segon la corda es tensava més i més, prompte moriria. El Miquel va decidir que abans de moure’ s havia de pensar un pla per a que no mataren la seua estimada .

     No sabia què fer, estava frustrat.  << I si... i si avisava la policia? No, ja li havien dit que si avisava  la policia la matarien, a més no hi havia cap mitjà per a avisar  prop d’ ell... i si buscava ajuda? No, la matarien igualment>> Observant pel corredor va veure un llum de grandària considerable,  que podia deixar inconscient  una persona.  Era de cristall, havia d’intentar donar-li un cop amb això. Va agafar el llum ràpidament i el va llançar amb tota la seua força cap a l’ home. Aquest, en veure’s atacat va estirar tant la corda que va asfixiar del tot la dona.

     Un cristall del llum va travessar el seu pòmul. Això va fer que començara a sagnar. L’home va eixir corrent, colpejant Miquel en el muscle i deixant una gota de sang en la seua camisa blanca. Miquel va eixir corrent darrere d’ell, la Patro estava morta i ara el que més importava era que havia d’agafar l’assassí. Va anar darrere del segrestador, però es va escapar, i va decidir que ja havia d’avisar la policia i que s’emportaren el cadàver de la Patro.

            Quan es va acostar al cadàver es donà compte que no era ella, si no que era un altra dona major amb els cabells del mateix color dels de la Patro, de manera que si la miraves d' esquena, o des de molt lluny pareixia la Patro, però no hi era ella, d' això estava segur.

Tot i la situació, Miquel va respirar  alleugerit, la seua dona podia estar viva. Va recordar el que li va dir una de les primeres notes, <<No has de cridar la policia , no has de cridar  la policia >>- Es repetia Miquel al cap contínuament, encara que desitjava fer-ho.

 

     Com que de moment no sabia on trobar la Patro va decidir anar-se'n d’allí el més prompte possible.

Quan va arribar a la seua casa, es dirigí a l’armari on guardava en una caixa totes les notetes. Va obrir-la  i va veure com hi havia una nova nota escrita que deia:

 

A la teua dona no han assassinat,

en un lloc antic segrestada està.

Si a aquesta vols trobar aquest lloc

hauràs de trobar.

Assassinada no hi era,

doncs al lloc del maniquí

la següent pista trobaràs. El F.

    

     Miquel es quedà desconcertat per que no sabia què fer, ja que pensava que ell sol no podria trobar  la Patro, en canvi si avisava  la policia anirien més ràpid, encara que “El F” segurament la mataria. Tot allò era un embolic i tot pareixia un conte de xiquets, semblava ser mentida. Al dia següent Miquel despertà amb fortes trompades en la seua porta de casa i va anar corrent a obrir.    

     Va mirar abans d’obrir. A l’altra banda de la porta l’esperava un home alt, guarnit amb un corbata roja i una americana negra intensíssima amb camisa blanca de fons. Deia ser el que s’encarregava de recollir mensualment els diners que pagava la gent per lloar la seua casa, ja que en aquell barri la gran majoria vivia en pisos llogats.

     Quan va tancar la porta l’home de l’americana va agafar Miquel del coll i li posà un mocador a la boca que el deixà adormit. Va envoltar el cap de Miquel amb un sac i el va portar a un cotxe de cavalls, Miquel es trobava en un estat de seminconsciència,  sí que sabia que es trobava lligat a una barra d’acer i recolzat vora una paret. Miquel s’adonà que es trobava on podia ser la seu del F, ja que hi havia una efa gegantina en la paret, de prompte s’escoltà un fort soroll i tot seguit un silenci esgarrifós.

 

     Sincerament Miquel es posà a observar i solament veia una xicoteta esquerda a la paret de fusta que li podia ajudar a deslligar-se de la corda, s’alçà com pogué i va anar corrent a fregar les cordes en la fusta per      trencar-les i poder alliberar-se.

A la paret d’enfront hi havia una porta amb nou panys, i de sobte començà a introduir-se una clau al pany i començà a donar voltes, “cloc” una.... “cloc” una altra... Miquel continuava fregant les cordes per a que en el moment que s’obriria la porta estar solt i poder salvar la vida. El pany continuava donant voltes, ja en portava quatre ... ara cinc ...
 Comenta
 
Capítol 3 Al final del laberit
     Miquel portava ja les mans deslligades i agafà un tros de fusta de l’esquerra que li serviria per poder pegar-li una furgada a qualsevol que s’endinsara en aquella fosquíssima habitació. De sobte la porta començà a obrir-se i va veure que no hi havia ningú, a solament un llarg corredor en el qual hi havia una porta al fons.

     Va córrer desesperat fins que obrí aquella porta, encara que li semblava que era molt fàcil aquella situació comparada amb les altres. Així va ser que en obrir la porta hi havia una gegantina habitació feta un laberint de corredors i corredors. Miquel es desconcertà, però així i tot va començar a caminar per l’únic camí que hi havia.

Quan va arribar a una plaça va veure que es trifurcava el camí. En cada un dels camins hi havia una noteta, en el primer camí deia:

 

     Porta I: Caminant en ziga-zaga aniràs

Com una serp reptaràs

També de sargantana faràs

I finalment a Roma aniràs.

 

     En la segona posava:

 

     Porta II: Ací camines botant i amagant-te

Perseguiràs un camí interminable

Que com la porta de la serp

A Roma aniràs per desfici.

 

     I Finalment en la tercera deia:

     Porta III: El camí més recte que veuràs

Potser més fàcil que cap altre

Però tu veuràs

Que a Roma també aniràs.

     Pel tercer camí,  Miquel va decidir d’anar per ahí,  encara que li semblava molt fàcil aquell camí però no volia perdre temps.  Només començar va veure que era tot recte que no hi havia res més que després d’uns 20 metres hi havia una girada cap a l’esquerra, caminava molt lleugerament però en girar va veure com es va tancar un corredor ple de portes  les quals no tenia cap idea d’on duien, ni quina havia d’agafar per poder eixir, solament s’apreciava que s’havia de posar un codi segurament indesxifrable per a ell.

     Miquel estava desesperat, si es quedava allí l’enxamparien fàcilment però no podia anar enrere, devia de salvar la Patro. Va començar a pensar codis, segurament el codi era alguna cosa relacionada amb els segrestadors, molt important per a ells per a no oblidar-lo. Però... qui els havia segrestat? En les pistes sempre deixava una F com a signe. Qui s´ amagava darrere                  d´ aquella F? Va repassar nota per nota pensant en alguna pista per a poder descobrir qui era aquella persona, fins que va caure. “ Parlar mal del Generalíssim l´ hem escoltat” , Franco!

 

     - Clar , deuria ser algú relacionat amb ell o algú del seu exèrcit que volia assassinar  les persones que anaren contra ella, però ni la  Patro ni jo hem dit mai en públic que som  antifranquistes, i no sé com s´han adonat.- Pensà Miquel.

     Ja sabia perquè l’havien segrestat, però no sabia el codi per a eixir d´ aquell laberint. Va començar a pensar dades que tingueren a veure amb Franco, el seu naixement, el dia del seu casament...cap era la dada correcta. Va tindre una idea, la dada de quan va començar a governar, la va posar corrent sense estar segur si era eixa, però als segons de posar-la va escoltar “Portes obertes”.  Va sentir tanta alegria que per un moment es va oblidar d´ on estava. Quan es va adonar de la situació va eixir corrent sense mirar enrere, fins que va arribar al fi del laberint, i allí estava, la seua desitjada nòvia, la Patro.

    

     Va ajudar- la, ja que estava lligada a una cadira, es van abraçar i després van a anar corrent buscant una eixida, fins que es van topar amb un guarda de seguretat a la porta principal. Estaven a punt de tocar la victòria, la llibertat, però tot s´ havia arruïnat per aquell home.  De sobte es va girar lentament i ells dos no van tindre altra opció que amagar-se en un quartet que hi havia en el corredor.

    

      Dins van veure que estava ple d´uniformes de militars, es van canviar de roba i van eixir dissimuladament i amb tranquil·litat d´ aquell quartet, fins arribar al lloc del guarda. Els va mirar, inspeccionar millor dit, però, aquell home no sabia res de qui eren, solament estava contractat pels segrestadors. Els va deixar eixir, van somriure i van anar corrent a la policia, els seus mal somnis havien acabat.  
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]