Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ClàudiaSo2707
- ALTRES
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 Justament aquella nit
En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a quedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar. Últimament brillava més que mai, més mai que més; i més mai que mai. En Damià ja l'enyorava.

La mestra era tan irritant com els altres matins. La primavera ja s'olorava, i el verd humit de la gespa també. No obstant això, l'olor intens i penetrant de la pintura no es podia comparar amb el de la seva sang. Faltava la seva sang.

 

El partit del Barça de la nit anterior li va jugar una mala passada, aquell matí se li havien apegat els llençols. Quedaven deu minuts per a la classe, i la seva "moderna " cafetera no tardava menys de cinc minuts en preparar un maleït cafè. El rondinaire del seu pare estranyament havia accedit a dur-lo a la universitat aquell dia.

Al pujar al cotxe, com a gran fanàtic de la música espanyola, el seu pare tenia Cadena Dial a la ràdio. La neu de febrer vestia de blanc el seu camí fins a la facultat, al ritme del clàssic Yo no te pido la luna de Sergio Dalma. Molestava al Damià, però inevitablement vocalitzava la cançó com si se la sàpigues de ja tants cops haver-la escoltat.

Pels pèls Damià s'havia lliurat de que la Griselda li cridés l'atenció. Aquell dia a Belles Arts tocava començar amb els retrats, cosa que apassionava al noi.

Per al Damià, era la perfecció personificada, era la persona perfecta. Era increïble, indescriptible. Els seus cabells castanys combinaven a la perfecció amb la mel dels seus ulls, ametllats. La seva pell blanquinosa demanava a crits ser acariciada. Els seus llavis eren carnosos i d'un vermell tan pujat que semblava artificial, irreal; impossible. Exactament, impossible. El seu no era amor, era obsessió.

Quan estava sumit en els seus pensaments, el seu millor amic, Mateu, el va fer tornar de peus a terra de forma impertinent:

-Què? Ja estàs amb les teves cabòries?- va dir en to bufó, acompanyat d'una petita clatellada.

-Ec, deixa'm estar pesat! Continua amb el teu, que tens prou feina...

-D'acord, d'acord...Et deixo estar somiatruites.

Un cop havia acabat la primera classe, van canviar d'aula i es van asseure un al costat de l'altre. Llavors, va entrar per la porta una noia alta i esvelta.

-Hòstia, has vist a la tal Marta, Damià? És ben maca, oi?

-Sí, no està mal...

-Com que no està mal? Està de puta mare!

-...

-Trobo que li aniré a dir alguna cosa.

Però abans que anés a cap lloc, el mestre va arribar i els va interrompre de la millor manera possible amb un examen sorpresa.

Damià, en arribar a casa, es va dirigir cap a l'habitació i es va disposar a fullejar els nous apunts de classe, quan va creuar la seva mirada amb el mirall que tenia al costat de la còmoda; i al seu torn, amb ell mateix. El seu rostre era tan entretingut que no va poder evitar distreure's amb ell. Es va aixecar de la cadira i es va aproximar al mirall sense treure els seus ulls d' ell. De les seves pigues mal distribuïdes per les galtes. De les seves celles mal definides i les seves dents massa separades. Es va treure la dessuadora i els pantalons. El seu cos no era més que una sopa de lletres de defectes, un sac d’ossos. Una panxa més cap a fora que cap a dins, i uns braços que podrien fer-se servir tranquil·lament per a copejar una bateria. El mirall era el seu pitjor enemic. Mentida, ell mateix era el seu pitjor enemic. Com havia d'impressionar a ningú així, com l'havia d'enamorar?

Al matí següent, la Marta es va aproximar al pupitre del Damià. Impactava més quan estava prop.

-Hola Damià, ens han manat cap tasca a classe de Fotografia?

Les seves paraules se li havien clavat com escarpies a la gola prohibint-li emetre res paregut a un so.

-No.-va contestar el Damià, com si aquelles foren les dues lletres més curtes que s'hagueren pronunciat mai.

Pregant perquè la Marta acabés la conversació en un simple "gràcies", la Marta va replicar:

-Ah, no? A mi em sona que havíem de fer una petita recerca sobre un tal Ronis, un fotògraf del segle passat.

-Sí, potser.

-Segurament. Si ho esbrino ja et diré.

El Damià es va limitar a assentir amb el cap, i va agrair que aquella mala estona hagués acabat.

 

 

Les llums penetraven els ulls de la gent jugant amb la possibilitat d'encegar-los, la música creava una atmosfera d'eufòria, tensió i calidesa tirant més a calentor. La beguda ja estava causant els seus efectes. Molts recorrien a l'aigua amb misteri: el misteri porta a la curiositat, i la curiositat matà al gat. Al gat no sé si l'acabaria matant, però el temps es matava d'una forma inexorable. El Damià no solia beure gaire quan sortia: tot el contrari al cas del Mateu. No hi havia festa en què no acabés imitant a l'Elvis Presley i tots es posaren a seguir-li el rotllo. Quan ja havien passat un parell d'hores, hi va arribar la Marta. Per molt que li costés reconèixer al Damià, la Marta brillava amb llum pròpia. Estava preciosa. Lluïa un vestit cenyit blau elèctric que dibuixava totes les seves pronunciades corbes, a conjunt amb unes arracades i uns tacons que ni li feien falta.

Quan el Damià va posar-se a intentar localitzar al seu amic, se’l va veure amb qui menys gràcia li podia fer. La Marta somreia a cada cosa que el Mateu li deia. El Damià va dubtar d’ajuntar-se a la conversa per no posar la pota, així que es va posar a ballar amb una noia que hi havia prop de la piscina per intentar escoltar-los dissimuladament. Quan es va apropar, anhelava que el Mateu ja estigués en la seva fase Presley, però malauradament semblava que tot el que deia era prou decent. Llavors es van allunyar a un racó on la nit deixava encara més la seva essència. El Damià va deixar de ballar amb la noia amb subtilesa i es va posar darrera d’un tronc per discernir quelcom com a mínim. El món se li va caure a terra. Tots dos s’estaven besant com si no hi hagués un demà i la seva pròxima parada fora l’habitació de la casa.                                                                               El Damià no s’ho va pensar dues vegades i va sortir de la casa abans de fer res del que se’n pogués penedir. Justament aquella nit, hi havia lluna plena.

 

 

 

 

 

 

 







 

 Comenta
 
Capítol 2 La mel és molt dolça
En arribar a casa, realment angoixat, el Damià es va fer una petita dutxa i es va posar uns pantalons de xandall grisos que hi havia llençats pel terra. Va sortir al balcó de l'habitació per fumar un piti, dels que temps enrere havia estat profundament en contra per  l’interès econòmic i consumista que considerava que suscitaven, però que ara ell consumia per consumir-se. Va asseure's i no va tardar en posar-se a contemplar la lluna. El seu somriure en mirar-la va anar esdevenint un esclat de rialles que només les calades del seu cigarret podien pausar.

El Damià es trobava de nou a la facultat. En entrar només tenia un sol objectiu, i va disparar tan aviat com se'l va veure:

-Què? Tu ho trobes normal això?

-De què coi m'estàs parlant, si es pot saber?

-Com que de què t'estic parlant?

-De la Marta, hi és clar inútil!

-Com si tingueres cap compromís amb ella!

-Era obvi, Mateu.

-Au, deixa'm en pau. Si tan la volies hagueres anat a per ella, ara ja és massa tard Damià. Com sempre.

-Ah sí? Doncs me'n vaig, "gran amic". I tu vés-te'n a la merda.

En Damià se'n va anar a pas lleuger evadint cap contestació del Mateu. Gairebé es podia apreciar el fum que li sortia de les orelles. De camí a la sortida, va ensopegar amb la Marta, que li va llençar un somriure com a mode de disculpa per l'espenta. Aquella "disculpa" el Damià se la va passar per on es pot imaginar. Va seguir la seva trajectòria, sense mirar-la a la cara en cap moment, fins arribar a la porta. Pensava no trepitjar aquell sòl en molt temps.

El seu passeig infinit va acabar esdevenint nocturn i fosc. Durant aquell dia havia plorat un parell de vegades, més del que havia plorat en molts anys. Les seves passes l'havien dut irònicament fins a la part més recòndita i alhora lluminosa, més ben bé; neó, de Barcelona. Estava envoltat de tot tipus de clubs, pubs...en resum: envoltat de nit. Un d'ells semblava un toc més diferent a la resta, encara que el Damià sabia perfectament on s'estava dirigint i, si no recordava malament, portava la cartera a la butxaca. Va entrar al prostíbul i va ser atès per una xica, intuïtivament romanesa pel seu accent, realment afable. El Damià s'havia d'oblidar de les seves penes d'una forma o altra. Aquesta no era la via més digna, però sí la més fàcil. En acabar, va acomiadar-se educadament i va marxar, com si en aquella estona no hagués succeït res. A qui intentava enganyar? El que ell sentia era insubstituïble, aquesta sensació viscuda al prostíbul no era comparable al seu sentiment. Això no el saciava ni podia reemplaçar el que ell buscava reemplaçar d'alguna forma. Per molt que ell intentés sortir d'aquell lloc convençut de la seva satisfacció, en el seu fons sabia perfectament que això havia sigut un mer placebo i que s'havia quedat tan buit com abans, o més.

Hi va arribar a casa amb la sensació d'anar carregat amb una "llarga història" a les seves espatlles. L'escena es feia tan repetitiva i monòtona que semblava la capçalera d'una sèrie. El seu pare seguia assegut al sofà en front de la televisió a fosques. Va preguntar al Damià amb la mirada i ell va contestar amb la indiferència.

Des d'aleshores, va passar-se tot el temps a la seva habitació. Detenia els seus dubtes, però no els resolia. Com deia aquella cançó, es passava els dies esperant la nit. Mirava la lluna i amb el mateix silenci que ell li parlava ella semblava contestar-li.  

Al cap de dues setmanes, va decidir tornar a emprendre els seus oblidats estudis i la seva oblidada vida i tornar a la facultat, per a que passés el que hagués de passar.

A l'entrar va veure com tot era igual que sempre, les mateixes cares de sempre, les mateixes plantes de sempre... Semblava que tothom estigués feliç excepte ell. Algú s'estava dirigint cap a ell, era una noia. La Marta. El Damià va preferir evitar fer-se el suec i simplement, com va poder, la va afigurar.

-Hola Damià.- va dir la Marta de manera simpàtica.

-Hola.

-Què ha sigut de tu en aquests dies?

-Res, la grip...

-Vaja...

-Que com va amb el Mateu?

-Anem a prendre un cafè.

El Damià, contra tot pronòstic, va acompanyar a la Marta a la cafeteria de les instal·lacions. Al seu interior, es respirava una calidesa pròpia de qualsevol pastisseria i aquell típic olor a dolç que fa preguntar-se a un quina pasta el deu desprendre. Es van seure en una taula propera a la barra i tots dos van demanar un cafè, el del Damià complementat amb un croissant. La Marta li va explicar que el Mateu li havia sigut infidel amb una altra, i una altra i una més. Ho van deixar uns dies enrere i des de llavors ella no es va parlar més amb ell. El Damià va haver de fer un esforç extraordinari per evitar somriure amb tot el que estava escoltant. En finalitzar la conversa, el Damià va anar a buscar al Mateu per parlar amb ell. Era fàcilment recognoscible fins i tot d’esquenes.

-Ui! Damià...- El Damià no va saber distingir si aquella reacció de sorpresa era bona o dolenta.

-Sí, sóc jo.

-Feia temps que no hi eres...

-Sí, ja. Una llarga història. He sentit que la Marta i tu heu trencat, oi?

-Ah, o sigui que ara tornes content amb mi tan sols perquè hem tallat ella i jo?

-No, no, que va. És que...

-Bé, perdona’m. Tens raó, hagués hagut de comprendre que això t’hagués molestat.- va interrompre el Mateu.- Amics, doncs?

-Sí, arreglat.- van acabar amb una encaixada de mans posteriorment abraçada.

Al sortir de classes, el Damià va tornar a coincidir amb la Marta, que el va cridar:

-Ei Damià, tan sols volia dir-te que gràcies per la conversa a la cafeteria. M’ha servit bé per desfogar-me.

-Tranquil·la, no ha sigut cap molèstia.

-Em costarà treure-me’l del cap...

-No val la pena, Marta.

-Gràcies Damià.

-Fins aviat.

Aquell va ser un dels dies més alegres per al Damià. Havia tornat a recuperar la seva oportunitat d’or. Aquella tarda, en arribar a casa, en lloc de pujar directament a l’habitació, va asseure’s al sofà al costat del seu pare. Per un instant, el seu pare va canviar el seu aspecte d’amargat.

Al dia següent la Griselda els va dir que havien de començar amb la pràctica dels retrats, i per a això havien de treballar en parelles. Naturalment, el Damià es va emparellar amb el seu millor amic. Per fi començava amb la seva passió: el retrat. El treball consistia en que cadascú d’ells havia de pintar un retrat de l’altre.

Per la nit van quedar a casa del Damià per començar amb el retrat. Començava com a retratista el Damià, que havia triat com a escenari la seva habitació, i com a retratat el Mateu.  El Damià va acabar de muntar el seu llenç i les pintures, i va indicar al Mateu com s’havia de col·locar assegut a la finestra. Mentre, el  Mateu  va començar a preguntar al Damià:

-Llavors què, amb la Marta?

-Molt bé. És prou simpàtica.

-I...?

-Trobo que ella no està feta per a mi.
 Comenta
 
Capítol 3 Però la sang, més
-Ah, no?

-No, ella no.

Al matí següent el Mateu i el Damià van quedar amb el Toni, un amic del Mateu, per esmorzar a la cafeteria de la facultat. El Toni era d'aquelles persones que no té pèls a la llengua, que mai atorga; ja que qui calla atorga, i ell no calla. Era tot un bufó, tot i així, prou simpàtic.

-Hola nois! Vinga, demanem ja, que em retrona la panxa.- va dir el Toni.

-D'acord, doncs jo vull un entrepà de tonyina.-va dir el Damià.

-I jo truita de patata i pa amb tomàquet, com el Toni.- digué el Mateu.

Van anar cap a la taula que hi havia al costat de la finestra.

-Ahir vaig veure una pel·lícula guapíssima, sortia aquella actriu rossa que està tan bona, com es deia ara...

-La Scarlett Johansson?- va contestar el Damià al Toni.

-Molt bé, aquesta.

Llavors el Toni va semblar saludar a algú, el Damià i el Mateu van girar el coll per intentar distingir qui era. Justament era la Marta. Va mirar de reüll al Mateu amb un fàstic indiscutible. El Damià va negar amb el cap discretament al Mateu abans que aquest digués res.                                                                         El Damià d'immediat es va sentir identificat amb la Marta. L'odi que li recorria pel cos en el seu moment, ara recorria pel d’ella. Era la primera vegada que el Damià la veia sense el seu lluent pèl solt, aquell dia portava una cua baixa, caiguda com ella. Fins i tot quan el sol la tocava de cara, es podia apreciar com la brillantor dels seus ulls ja no era la mateixa. La Marta anava tan perduda com la seva mirada.

El Damià i el Mateu continuaven quedant a casa del Damià totes les nits, de dilluns a divendres, per seguir amb el retrat. El fons del requadre era un cel nocturn, així que havien de quedar a partir de les 19.00h.                                                                     L'escena estava enfocada en la figura del Mateu assegut de perfil a la lleixa de la finestra, la qual donava a un salze ploraner que gairebé cobria la lluna creixent. L'única llum que il·luminava l'escenari, a més del llum de tauleta, era el blanc de la lluna.                                                                         Entre acudit i acudit, el temps passava volant i el quadre era cada cop més definit. Quedaven ja pocs retocs, però el Damià sempre trobava quelcom per polir. El blau de les últimes pinzellades de cel sempre estava fresc, no acabava d’assecar-se. El rostre del Mateu estava perfectament plasmat, el Damià era realment bo en el que feia.

 Un matí de dijous, mentre estaven esmorzant a la cuina, el Damià i el seu pare van iniciar una conversa amb una pregunta d'àvia per part del pare:

-Bé, i com van els estudis?

-Molt bé.

-Me n'alegro. I...com vas de relacions? Fa temps que no et veig amb cap noia.

-Doncs mira, res a dir.- va dir el Damià canviant el semblant.

-Ah, d'acord.

El Damià va fer silenci, va beure's l'últim glop de llet del bol i el va llençar a la pica bruscament.

-Ei! De què vas noi?- va replicar el pare.

El Damià va anar cap a l'habitació, pujant les escales de dos en dos. Encara quedava algun estri de pintura de l'altre dia. Merda, tornava a notar-ho, li estava ressorgint la rancúnia. Estava sentint aquella ràbia, s'estava contenint les ganes de pegar la paret de nou. No podia ser, era la realitat: el tornava a colpejar bruscament quan menys se l'esperava.                                                                    El Damià estava enamorat, i això no podia evitar suscitar-li bogeria. Sobretot si, a sobre, no hi havia correspondència. Arribaria un punt en què ni ell podria ser el propietari del seu control, de la seva ràbia; un punt en què la ràbia ja no seria d'ell, sinó que ell seria de la ràbia. Se li aniria de les mans, travessaria la línia.                                                   El divendres, el Damià portava per escut un somriure esgarrifant, fals. No semblava l'únic, l'expressió de la Marta era un calc de la del Damià. Malgrat els seus ulls vidriosos, que encara no havien canviat dels dies anteriors. La Marta ja no era la mateixa. Semblava que aquell dia tots dos s’intentarien creuar amb el menor nombre de persones possible.                                          Després de tant de temps, la ràbia del Damià va servir per trobar-li la solució a totes les seves calamitats.                                                                  Aquella tarda, el Damià havia de tornar a quedar amb el Mateu per al retrat. Es van col·locar en les seves respectives posicions. Al Damià només li quedava perfeccionar la lluna. Aquella nit feia lluna plena. Va acabar de pintar-la sencera, per fi. El Damià mai havia sentit una satisfacció igual a la d'aquell dia. Aquí no acabava res, aquí començava tot.

 

El dilluns era de nou. En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a quedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar. Últimament brillava més que mai, més mai que més; i més mai que mai. En Damià ja l'enyorava.                                                                 La mestra era tan irritant com els altres matins. La primavera ja s'olorava, i el verd humit de la gespa també. No obstant això, l'olor intens i penetrant de la pintura no es podia comparar amb el de la seva sang. Faltava la seva sang.                                                                           

Al Damià no se li havia esborrat aquell somriure esgarrifant de l’última vegada en tot aquell temps, doncs ja formava part de la seva expressió i, fins i tot; de la seva anatomia.   

-Sònia Abellà.

-Sí.

-Tatiana Agustí.

-Sí.

-Antoni Bertomeu.        

-Present.

La Marta tampoc era a classe aquell dia, això feia inquietar el Damià. No eren pocs els que estaven revolts a classe, recentment s’havia denunciat una desaparició.

-Iris Ferran.

-Sí.

-Oriol Garcia.

-Sí.

-Mateu Gari. Ah, perdó.

Es va fer el silenci. Trencant el silenci ensordidor i les mirades incòmodes, de sobte, es va obrir la porta de l’aula. Un cos de policia va irrompre bruscament la classe. 

-Bon dia, venim a buscar algú d’aquesta aula.

Era tant impossible com la lluna. Tanmateix, estimava tant la seva mel, estimava tant la mel dels ulls.

-Damià Sentís. Queda arrestat per l’assassinat de Mateu Gari.

Però s’estimava més la seva sang, la sang del Mateu. Si no podia ser d’ell, no seria de ningú. El Damià no treia el seu somriure, doncs sabia que no hi ha res més infinit que el que ja s’ha acabat. Ara, el tindria per sempre.

 

          

 

 

 

 

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]