Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Eric Vílchez
Manresa
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 Nano-carboni
En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a aquedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar. 



Al Damià, tot i que tenia set anys, sempre li havia fascinat la lluna, el far mil·lenari que guia a totes les naus, ella tan sinistra i misteriosa, simplement li fascinava. En Damià al veure que entre malson i malson no podia dormir més, va decidir llevar-se. Tot seguit es va aixecar i va desactivar l’ alarma, va posar-se les sabatilles i va sortir al passadís amb direcció a la cuina, on es va trobar la seva mare.



-Salam  -va dir en Damià amb un to apagat-



-Saba'a AlKair -li va respondre la seva mare-



En Damià no volia esmorzar ja que tenia por de què s’exhaurís la despensa de menjar que tenien a casa. Malgrat això, la seva mare el va forçar perquè mengés alguna cosa. Mentre en Damià esmorzava una petita llesca de pa amb mig got de llet, va començar a plorar. La seva mare que el va veure, li va dir:



-Ei, Damià no ploris, tots trobem a faltar al papa, però ara més que mai ha de servir al país. -No passa res Damià, el papa no morirà. No veus que és molt fort? El papa no et faria mai alguna cosa així. No et preocupis, que ja veuràs com d’aquí una setmana el papa tornarà a casa i esmorzarem tots junts –va continuar ella- -No ploris més, entesos?



En Damià va fer que sí amb el cap, mentre li donava una queixalada a la llesca de pa i la seva mare li acariciava el cap. De sobte, una notícia d’última hora va sortir al televisor:



-Una notícia d’última hora, els tres avions portadors de les tres bombes metanuclears “IS1”, “IS2” i “IS3” tot just s’han enlairat des de tres bases militars diferents. El govern central està començant a forçar a la població que s’allunyi dels nuclis urbans el màxim possible. Els mantindrem informats. –va dir el presentador de les notícies sense gairebé respirar-



La mare del Damià, que tenia els ulls com dues taronges , quasi desmaiada va agafar de la mà al Damià i un cistell ple de queviures. Va arrencar a córrer en direcció a les muntanyes de l’est. 



La ciutat on vivia el Damià, era una de les ciutats on tenia més probabilitats de què la bomba metanuclear caigués. Tenint en compte la població i el lloc des d’on els avions s’han enlairat. 



Per aquest motiu, tots els habitants de la ciutat sabien el destí que els tocaria si es quedaven dins la vall. No obstant això, ningú s’esperava que de cop i volta, els invasors utilitzessin les “IS” ja que tot just s’havien complert dos mesos des  que va començar la guerra.



Evidentment, com tothom pensava, al voltant de la una de la tarda, la bomba metanuclear “IS2” va caure a la ciutat. Aquesta bomba a més de què portava elements tan nocius per la salut que acabava amb la vida d’una persona mitjana en menys de deu segons, llençava flamarades de foc a més de vint kilòmetres de distància. En Damià i la seva mare que van veure com queia la bomba i es creava el núvol de radioactivitat des del cim de la muntanya de l’est, es van afanyar per allunyar-se del nucli urbà i resguardar-se a la baixada de la muntanya.



Allà cap al vespre, el Damià i la seva mare van creuar la primera barrera muntanyosa de llevant, on van descansar. La mare va començar a parlar-li al seu fill:



-Damià, vull que sàpigues una cosa perquè crec que ja ets prou gran. Sigui com sigui, si jo no estic al teu costat, vull que igualment prenguis rumb cap a la frontera de l’est i alliberis a la nostra família del terror d’occident. D’acord? Sé que ets tan fort com el teu pare. En Damià va fer que sí amb el cap, mentre la seva mare li acariciava el cap.



-Tot ha passat molt ràpid Damià i també vull que prenguis consciencia del que està succeint, fes-ho per mi –va continuar-



Després, els dos van menjar-se una llauna de tonyina en conserva que la mare duia al cistell i unes prunes que van trobar a la falda de la muntanya i  tot seguit se’n van anar a dormir coberts per una gran manta de llana de color vermellós.



Al dia següent la seva mare va llevar d’hora al Damià, havien de continuar el seu rumb. Aquell dia havien de baixar la muntanya i creuar la segona cadena muntanyosa. Mentre baixaven per la muntanya, la mare i el fill anaven agafant fruits dels arbres. 



De sobte,  en Damià va arrencar a córrer en direcció a una morera. La mare va somriure ja que el seu fill, tot i que vivia en el món de la mentida, vivia feliç i era el més important per a la mare. La mare, de cop i volta, se’n va adonar de què al terra hi havia una placa de metall tenyit de verd fosc per simular herba. La mare que no se’n refiava gaire, va ordenar al seu fill que s’aturés. Després coberts per un petit matoll. La mare va llençar una pedra a la placa per assegurar-se del que era. La placa va resultar ser una violenta mina de terra. Tot i que mare i fill estaven coberts per un matoll, va propulsar als dos uns quants metres, causant a la mare un gran dolor al final de l’esquena. Malgrat aquest fet, la mare no es va aturar ni un sol moment i van continuar la seva travessia, ara tenint més de compte.  



No obstant, a partir d’aquell moment els dos van anar amb més compte, a 350m hi havia una altra mina que en Damià no va veure. La mare que veia que s’apropava a la mina, va córrer cap al Damià per avisar-li de què hi havia una mina i per que anés amb compte amb tant mala sort que quan estava a punt de tocar al Damià, el seu peu esquerre es va lligar a un esbarzer i va caure de cara a la mina de terra. L’onada explosiva va ser molt forta.



Aproximadament tres hores després, en Damià es va despertar sobre unes roques, amb un horrible xiulet a les orelles i un impressionant dolor al coll. Plorant, va córrer per buscar a la seva mare, ja que no recordava res del que havia passat. Després d’ una llarga estona intentant trobar a la seva mare, es va trobar el cràter que havia provocat la mina i sobre un matoll, el cadàver amb la cara totalment desfigurada, cremada i plena de sang de la seva mare.



En Damià va agafar el cistell del menjar i va arrencar a córrer amb la imatge més horrorosa que mai hagués pogut veure. Se’n va adonar de què la seva mare l’havia deixat, però l’havia deixat per salvar la seva vida. Va córrer el més ràpid que podia mentre feia un immens xivarri, que no era característic ni d’ell ni del viatge cap a llevant que feia amb la seva mare.



Amb tot el xivarri que va muntar, va atreure a un home. Quan en Damià el va veure, va arrencar a córrer encara més fort cap a ell per a que l’ajudés. Però això no és del tot el que l’home ros d’ulls blaus va fer. En comptes d’ajudar al petit nen, va riure i va exclamar:



-Oh! Look that cute tiny jihadist! –mentre dotze nano-bales de carboni travessaven el cap del Damià-
 Comenta
 
Capítol 2 Barchuvs
S’han complert set anys des de què el Damià i la seva mare no veuen al seu pare. En Damià com qualsevol dia, se’n va a l’escola. Avui la seva mare li ha posat una nespra a la motxilla com a esmorzar. El dia del Damià va anar passant amb normalitat fins a l’hora d’art, de sobte els seus companys el van acusar de ser fill de pares no hebronites. En Damià va repetir que tant els seus pares com els seus avis eren nascuts a la vall, però que el seu nom provenia d’una sèrie, replicava que es fixessin en el seu cognom; El-Chartouni. Però els seus companys corroboraven que un hebronita de debò tindria un nom també hebronita.



Llavors el Damià, va sortir de la escola tancant la porta d’un cop sec. En Damià no comprenia com els seus companys, els que compartien més de mitja vida amb el Damià, tenien aquests pensaments tan retrògrades i antiquats. En aquell moment odiava a tota la humanitat, inclosa a la seva mare, ell la culpava per posar-l’hi aquest nom tan terrorífic, al seu pare per ser militar i als seus “amics” per ser tan lamentablement antiquat. En aquell moment el Damià no tenia suport de cap mena, estava decebut per la societat.



Estranyament, en Damià se semblava molt a la seva mare, emocionalment parlant era molt precipitat, és a dir era massa emotiu per als set anys que tenia.



En Damià va fugir al bosc, per a evadir-se fins a la hora de sopar més o menys. Quan en Damià tornà a casa, la mare va començar a plorar mentre abraçava al seu fill. En Damià va explicar-li que es penedia molt d’haver fugit de l’escola i no haver tornat a casa, però que tot i així, tenia motius. La mare va qualificar als seus companys de vetusts i li va comentar que no es preocupés, ja que la setmana vinent s’acabava el trimestre escolar i el canviaria d’escola. Realment, el Damià no tenia gaires amics per no dir cap, ara que l’havien humiliat i a més que el Damià no passava una bona època, a la mare no li importava dur al Damià cada dia a 12 kilòmetres fins a l’escola més propera. El Damià se sentia deplorable i tonto per haver-se comportat  d’aquesta manera i per aquest motiu. Va reflexionar sobre que no li havia de donar importància al tema i així els seus companys no el criticarien gaire més.



Van sopar plegats, alegrement mentre el Damià li comentava la seva reflexió  a la mare. La mare que el coneixia ja sabia que el seu fill era molt reflexiu, potser massa i ella patia per aquest motiu, però no  podia fer res per a solucionar-ho.



Quan s’estaven menjant els Barchuvs per postres, un senyor alt i sec vestit amb un mono blau marí, va entregar una carta a la mare sinistrament mentre deia adéu amb la mà d’una manera molt fluixa i deprimida.



La mare va obrir la carta. Era del pare, no era res greu, únicament deia que els trobava molt a faltar i que tant de bo tornés a casa però que havia de “lluitar per la pàtria”. L'únic greu era que la carta datava del 2011, és a dir, feia cinc anys que el pare l'havia escrit. La mare desolada al veure això es va deixar dur pel negativisme característic d'ella, ja pensava el pitjor. Es va aterrar al composar que si el seu marit morís, no ho sabria fins al cap d'un lustre. La mare a partir d'aquell moment fins a l'endemà es va resguardar sota els llençols, per tant el Damià no sabia el que estava fent.



El  Damià se’n va anar corrents però no va plorar, no li importava el seu pare. El Damià va refugiar-se allà on sempre se sentia segur, a la terrassa, mirant la lluna. Malauradament aquell dia no podia veure-la ja que estava ennuvolat. Li va fer molta llàstima ja que aquell dia era el ple. Així que va decidir anar-se a dormir d’hora per veure-la a l’alba.



No eren bons moments pels hebronites,de fet ni pels hebronites  ni pels habitants de la vall sencera, quatre-centes dones havien quedat vídues i prop de quaranta havien mort de fam.
 Comenta
 
Capítol 3 Un pare, un pecat
El Damià El-Chartouni va ser un nen nascut a Hebron, Cisjordània l’any 2006, per part de pares també palestins, tot i que el seu nom feia dubtar a les males llengües. El Damià tot i que tenia encara una curta edat, tenia un raonament molt avançat. Semblava El Detectiu Conan, i això feia enorgullir molt als seus pares. Mai s’havia ficat en problemes, tot i que els seus companys de classe no paraven d’empaitar-lo

La família del Damià, era la família tòpica de pel·lícula; uns pares i un fill que s’estimen molt, fins i tot, massa. O això pensava el Damià quan tenia cinc anys.

Un bastant fred gener per ser a Orient Pròxim de 2011, una mortificadora noticia va esclatar a nivell global. Israel envaïa Palestina, com si d’un efecte Domino es tractés, diversos països van posar-se del costat d’Israel, principalment l’OTAN. Es va creure que Gaza havia començat la batalla. Els altres, qui estaven del costat de Palestina, no o eren tants com els qui recolzaven Israel però els països que recolzaven Palestina tenien un enorme impacte a nivell global, si giressin una torca, girarien al planeta sencer.

En aquells moments, Palestina era governada per un malaltís partit polític, que misteriosament havia guanyat les eleccions. Aquest, va suprimir l’exèrcit de la república, convencent a la gent que aquest costava molt capital i que milloria moltíssim la economia del país.

Com a contraposició, tots els ciutadans barons de més de 16 anys havien de “lluitar per la pàtria” tal i com ho venia el president. Així que el pare, com a qualsevol home va haver de anar al camp de batalla.

La desafortunada mare del Damià, recordava en aquells moments veure al seu fill preocupat, plorant per la pèrdua del seu pare. Ell creia que ja era mort i ni la seva mare ni ningú el feia canviar d’opinió, molt obert era, sí, però tossut encara més.



-Tres anys després...



La guerra va acabar, amb cap dels dos caps ni perdent ni guanyant, degut a que es va fer un tractat per no matar a més vides innocents, que en total van ser 8000 i ferits  11000, el següent tractar tractava del següent: Es va reconèixer la independència de l’Estat Palestí i Israel va annexar al seu territori la Franja de Gaza y la ciutat de Jerusalem completa.

El que no sabia la família i el que tot aquest temps estaven esperant arrancant-se els cabells, es que el pare seguia viu. Afortunadament, aquesta guerra no va ser gaire mortífera, comparada amb les guerres contemporànies com la Guerra dels Hulapuka o d’altres.

Cosa que els mitjans de comunicació d’aquella època de Orient Mitjà no s’havien encarregat a fer. El pare amb un somriure de orella a orella va agafar un autobús per anar a Hebron. Quan una corba va fer aparèixer la suposada ciutat, el pare va poder contemplar com la ciutat, ja no hi era, hi havia aparegut en el seu lloc un enorme forat i un bosc socarrimat al seu voltant.

Uns  senyors que estaven per allà van fer aturar el bus, i van pregar que ningú s’apropés a la ciutat ni traspassessin aquell punt de la vall. Per aquest motiu, l’autobús va girar cua, i va deixar al pare sol a aquell punt de la carretera. El pare va pensar que la població hebronita hauria estat transportada cap a Yata, una petita ciutat més enllà de les muntanyes, així que va emprendre rumb cap allà, passejant per un tènue i esgarrifós camí endinsat al més profund de l’ara fos bosc. Quan li faltaven poc més de tres kilòmetres per a arribar a l’altra ciutat, va poder observar un altre gran forat al terra, semblant a una explosió de deu dinamites, amb vegetació i altres matèries del bosc escampades en forma del cercle al voltant d’aquest forat el que va veure que també havia sortit volant va ser el cos en semi-descomposició de la seva dona i deu passes més enllà el del seu fill.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]