Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



LANE
Lleida
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 Algú que no sóc jo.
Va decidir que ja era hora de llevar-se, no volia estar més estona en aquella cova fosca que tenia per habitació. Directament va entrar a la dutxa i va deixar que caigués l’aigua  freda a sobre de les seves espatlles, li agradava pensar que les gotes podien anar arrossegant els seus problemes i cavil·lacions per tot el seu cos i caure finalment en el desguàs, deixant-lo així lliure de totes aquelles idees que l’anaven portant de mica en mica fins a l’abisme. En sortir es va embolicar amb una simple tovallola blanca i va sortir al passadís. Anava descalç i les rajoles estaven gelades, ja es notava l’arribada del fred i això li encantava. Sempre havia estat un fanàtic de l’hivern, li agradava quan no era l’únic que es quedava a casa per les tardes assegut en la butaca solitària del menjador. Un cop vestit va baixar les escales cap a la planta de baix disposat a fer-se un cafè amb extra d’escuma. Allí el va sorprendre trobar-se al seu pare preparant alguna cosa per menjar, normalment a aquelles hores ja hauria d’estar treballant, a part no li feia especial il·lusió compartir amb ell una estona pare i fill a l’hora d’esmorzar, bàsicament perquè no volia tenir que començar una conversa forçada i fer veure que estava interessat en els temes virals que li explicaria.

-Que hi fas aquí? – la seva veu era cansada i amb poc entusiasme.

-Avui començo a treballar més tard, ja saps com funciona aquest món, un dia volen que treballis fins l’extenuació i al següent sembla que molestis. – en realitat en Damià no sabia com funcionava però tampoc volia saber-ho, només estava interessat en descobrir la manera d’escapolir-se d’aquella incòmoda situació. Va engegar la cafetera i mentre esperava va decidir fullejar el diari que hi havia damunt el mabre.

- I...que? com van les notes? – Això va sorprendre a en Damià. Que passava? Perquè de sobte tenia interès en la seva vida? Des de quant a aquell home s’interessava per el que feia o el que deixava de fer?

Va contestar amb un simple “Bé”, esperava que allò fossi indirecta suficient per entendre que preferia reduir les seves converses matinals al zero, enlloc d’una al mes preferia no tenir-ne cap.

-No tindràs alguna amiga especial amagada per allí oi que no? – En Damià va riure per dins, allò ja era del tot irreal. Doncs no, no s’havia explicat amb claredat, semblava o que el seu pare ja començava a fer-se vell i no hi tocava,  o bé que s’havia llevat amb ganes de fer-li una mica la punyeta. Si ho estava fent per ser educat no estava elegint temes massa adequats, i estava segur que ho sabia.

-Mmm... no. De moment no. Però tranquil que quan la trobi seràs el primer en saber-ho. – aquella frase la va dir amb odi, i amb un somriure a la cara que donava a entendre clarament que no estava precisament d’humor. El seu pare per fi semblava que reaccionava i va treure aquell fals somriure de la seva cara, en aquell moment la seva expressió es va tornar neutral, com si no hagués sentit la resposta del seu fill, com si ni tan sols s'hagués adonat de la seva presència. Simplement es va girar donant-li l’esquena i va seguir tallant llesques de pa. En Damià no ho va poder suportar més i va decidir aixecar-se i marxar deixant el cafè a mig fer, de sobte ja no l'hi venia de gust. Va agafar la motxilla i la jaqueta i va sortir per la porta, el dia havia començat extraordinàriament bé, preferia no saber com acabaria.

Els passadissos del institut estaven plens de gent anant amunt  i avall, tothom parlava amb algú i reien per qualsevol cosa, ell feia molt temps que no reia de veritat, aquells riures que omplen i et deixen sense respiració, però no ho trobava a faltar perquè ja gairebé no se’n recordava. Quedaven dos minuts per entrar a classe i va decidir a apropar-se a en James i en David que estaven tranquil·lament parlant a davant de les portes dels lavabos.

-Ei! hola Damià, com va ? as estudiat per el control de física? Es un pal increïble!- va dir un d’ells amb entusiasme.

-No cal que ho diguis, no hi ha manera d’entendre aquells gargots. Ni ho he intentat, per  a que?-  Tots tres van riure. Així era el seu dia a dia, anar a classe, dir dos o tres coses als seus “amics” i fingir una mica. Era senzill i no li suposava massa esforç perquè els coneixia des de feia temps, vivien a prop de casa seva i de petits sempre jugaven. Però feia anys que ja no quedaven, tot i això la confiança no s’havia perdut, per sort encara quedaven aquelles curtes converses que el feien sentir un noi més.

Es va asseure a última fila, justament en el puìtre que estava darrere d'en James. Era un noi bastant gran i el tapava completament, de manera  que la professora no el veia i podia treure el mòbil per escoltar música amb els auriculars. Normalment ningú es posava a aquella taula perquè des d’allí la visió de la pissarra era pràcticament nul·la.

A l’hora del pati s’unia a un dels grups que s'hi formaven, era el grup dels que anomenaven “frikies” però perquè bàsicament estaven a la classe de programació i es pesaven el dia davant de l’ordenador. Ell es va posar amb ells i va treure el seu ordinador de la bossa, a comparació del dels seus companys semblava tret d’una deixalleria i estava gairebé obsolet. Ells solien ser les persones amb les que més parlava al llarg del seu dia, el trobaven incús divertit, això a en Damià li agradava, li recordava al seu passat , quan la seva mare encara estava viva  i tothom reia de les seves bromes, solia ser el més popular a primària, però moltes coses havien canviat i del antic noi jove i rialler ja només en quedava un dolç record. El timbre va tornar a sonar i la rutina es va repetir, es va passar el dia mirant l’hora i esperant amb impaciència que acabés l’última classe.  

I per fi va arribar, el seu moment preferit del dia, quan després de dinar s’asseia a la cadira del seu escriptori, obria l’ordinador de sobretaula i començava el joc. Portava jugant-hi des de feia dos anys, sabia que no estava bé però a aquelles alçades ja no podia parar, s’havia tornat la seva droga, l’únic fil que el lligava a la vida real, el que feia almenys no odies al complet la seva absurda vida. Era divertit per a ell asseure’s en aquell racó del menjador, amb la casa tota en silenci, i transformar-se en aquella persona que no era.

Portava amb aquell perfil falç durant dos anys, el tenia en diverses xarxes socials i el feia servir per fer-se passar per algú que no era o que desitjava ser, però de vegades sabia que el que en realitat semblava ser un simple personatge era en realitat el antic Damià, un noi amb una personalitat explosiva, sociable, malcarat i divertit. Però aquell noi vivia atrapat dins seu i no sabia com fer-ho per a mostrar-lo al món i lliurar-lo de les cadenes que ell mateix l’hi havia imposat.

 

 
 Comenta
 
Capítol 2 Descobrint-se.
Ja portava mitja hora absent de la seva vida, teclejant sense parar. Es trobava tafanejant en aquella pàgina que apareixia tantes i tantes vegades en el seu historial, li agradava llegir totes les publicacions que posaven els desconeguts, descobrir tots els sentiments amagats que es trobaven en simples frases, es trobava distret intentant esbrinar que passava pel cap de tota aquella gent.

El seu perfil estava en blanc des de feia temps, se’l va crear un dia qualsevol però mai havia volgut exposar-hi la seva vida, no volia que aparegués algú com ell i descobrís com es sentia realment, no volia que ningú pogués veure a través d’aquella cuirassa que s’havia esforçat tant per posar-se.

En aquell instant va trobar una noia, semblava de la seva edat, tenia un perfil força curiós, un perfil on parlava de les seves pors, unes pors que mai havia vist. Aquest perfil va despertar moltes preguntes, un ventall d’incògnites que mai s’hagués imaginat. En aquell instant gràcies aquell perfil, va poder despertar noves idees i noves sensacions que mai havia tingut. Va decidir que ja era hora d’afrontar les seves pors, no volia seguir amagant-se, volia començar a donar-li vida al seu perfil. El primer que va fer va ser canviar el seu nom d’usuari, va estar una estona pensant com podia dir-se i finalment va escriure 5 simples lletres. “AIMAD” , era Damià, però al revés. Aquell nom significava més del que semblava, era el seu oposat, una persona que no tenia res a veure amb ell, o potser sí, potser representava el Damià real, però no ho volia assumir.

Va escriure la seva primera entrada, va començar dient que no era fàcil descobrir-se a un mateix.

“ Imagina’t que en un moment de la teva vida tot s’atura i desapareixes i no saps qui ets de veritat, et tornes invisible, fantasma, on realment només existeixes en somnis i il·lusions; llavors com enfoques la teva vida?. Una vida que no té sortida, on les portes es tanquen i no veus la llum al final del túnel; llavors decideixes desfogar-te en un perfil on molta gent podrà saber de tu però ningú sabrà qui ets realment.”

Va continuar escrivint i explicant les seves sensacions, però allí era diferent, era diferent perquè es sentia fort, valent, segur de si mateix, i sabia que no era l’únic a qui passava això. Podríem dir que tenia dues vides o realment era

ell ? Però, per què actuava així?. Hi ha vegades que diuen que hi ha preguntes sense resposta.

De sobte el va sorprendre una notificació a la pantalla, acabava de rebre un comentari d’una noia que li donava les gràcies i li vaig respondre:

-Grâcies perquè? Jo només he escrit com em sento, ni tan sols em coneixes i no crec que els meus avorrits pensaments siguin d’agrair.

Em va explicar que havia trobat algú que era com ella perquè es sentia sola, i es sentia desentesa, marginada, i per fi havia trobat una persona amb la que sentia que podia encaixar

Va continuant escrivint en aquell perfil que cada vegada li agradava més, ara podia escriure, sobre una infantesa digna, perquè es preguntava com viuria cadascú la infantesa. Devia ser dur pensar que hi havia nens que, al mateix temps que una altra persona està feliç i gaudint ,no paren de treballar de sol a sol per poder viure. És dur pensar això, ell pensava que de vegades s’ha de ser una mica tolerant, hauríem de valorar més el que tenim, perquè algun dia no saps el que pots perdre. Valorem el suficient les coses? Hi ha cops que tenim molt i sempre en volem més?

Una altra vegada va veure el comentari d’aquella noia on em deia que tenia raó, no entenia que es referia , no se que buscava. Havia trobat algú compatible amb mi? . Va decidir obrir el xat i van estar parlant molta estona, més de la que cap dels dos voldria assumir, però és que aquella noia li transmetia seguretat per la forma que tenia d’escriure, la veia real, però ell no sabia que fer, mai s’havia sentit així.

Sabia que tot era diferent, perquè per fi es sentia de veritat com era, s’anava descobrint a poc a poc a cada resposta que donava, era com si a cada pregunta només pogués respondre el que sentia de veritat tot i que ni ell mateix ho sabés ben be.

I de sobte una sensació va començar a créixer amb dins seu, volia conèixer aquella noia, volia saber d’on venia i cap on anava, que sentia, perquè deia que es sentia tan identificada amb ell, havia de descobrir-ho.
 Comenta
 
Capítol 3 EL DOLOR D'UNA PANTALLA
Van estar parlant dies sencers sense parar. Se li feia estrany arribar de l’institut i no trobar un missatge seu. Les classes se li feien eternes i, és clar, al no poder treure el mòbil, no podia parlar amb ella. Cada nit, quan el pare li deia que anés a dormir, ell no sabia com deixar la conversa, sempre tenia ganes de més, de quedar-se fins ben tard parlant a través d’una pantalla amb ningú a qui tan sols coneixia, però amb la que s’identificava com mai ho havia fet amb ningú.

Després d’estar dies i dies parlant va pensar que es podrien conèixer, ja que havien estat parlant molt i pel que es veia, s’avenien bé i tenien molt en comú. El que passa és que en Damià tenia por de que ella s’enfadés o alguna cosa semblant. Però, ben pensat, valia la pena arriscar-se ja que si li preguntava hi havia la possibilitat de que digués que sí. No sabia com plantejar-li la pregunta, així que li va escriure sense embuts, “vols quedar un dia i així ens coneixerem?- li va dir”. Va trigar uns segons a contestar que al Damià se li van fer eterns. Després de l’espera, un curt i decebut “no” va sorgir de la pantalla. El missatge deia: “no, millor que no”. I ara com havia de reaccionar en Damià? Com que ja era tard li va dir que estava cansat, que necessitava dormir, una excusa barata per no dir-li que necessitava pair la seva resposta.

Un senzill “no”, dos lletres, poden arribar a fer més mal que qualsevol acte. Ja ho sabia bé en Damià, que durant dies, en el seu cap, només hi sortia la paraula “no”. “Com es parla amb una persona que t’acaba de dir que no et vol conèixer? Per què no el volia conèixer?” Es preguntava en Damià, “si jo pensava que havíem connectat bé...”

Va intentar continuar parlant com fins ara ho havien fet. Era difícil, però, alguna cosa havia canviat. Ella tampoc estava igual, ho notava, responia amb frases curtes i trigava molt a contestar.

Cada cop van començar a parlar menys i menys. Les hores del dia semblaven allargar-se sense poder parlar amb ella. La vida d’en Damià va tornar a ser com abans, avorrida i monòtona, sense una raó per llevar-se al matí, content, i aguantar totes les classes del dia per arribar a la tarda i asseure’s davant l’ordinador.

Va arribar un dia en que va deixar de connectar-se, no contestava els seus missatges ni donava senyals de voler comunicar-se amb en Damià. Simplement va desaparèixer. Us ha passat mai que una persona, amb la qual semblava que ho teníeu tot en comú i us portaveu tan bé, un dia desapareix, així, simplement desapareix. Diuen que no t’adones del que tens fins que ho perds i llavors va ser quan en Damià es va adonar de tot el que havia perdut. No sabia on vivia, ni cap contacte amb el que es pogués comunicar amb ella. Un dia, ell, sí que li va donar la seva adreça, però ella li va dir que no se la sabia, així que se la va creure.

Van anar passant els dies sense ella, uns llargs dies que no sabia ni ell com havien pogut passar. La trobava a faltar, no ho negaria, però una part d’ell estava enfadada amb ell mateix. Per què havia estat tan egoista per voler-la conèixer? I si ella no estava preparada per fer-ho? I si no se’n refiava d’ell? I si tot havia estat una gran mentira o una broma de mal gust? Un munt de dubtes convivien amb en Damià i el seu dia a dia dels quals no es podia desprendre.

Una tarda, estava avorrit estirat damunt del llit pensant en res qual va sonar el timbre. El pare no era a casa, per tant s’hauria d’aixecar ell mateix a obrir. Va sortir de l’habitació i va dirigir-se cap a la porta, devia ser el carter o el pare que s’havia oblidat alguna cosa abans d’anar a comprar. Va obrir i es va trobar una sorpresa en majúscula. Una dona, més aviat gran, estava plantada davant la seva porta, amb un petit sobre a la mà. La dona, que devia rondar els 45 anys, se la veia cansada. Unes grans bosses creixien sota els seus ulls, portava el cabell desarreglat, uns quants cabells blancs començaven a sortir-li. “Què devia voler?” Es va preguntar en Damià. La dona li va entregar el sobre sense dir res. En Damià no sabia si agafar-lo, no la coneixia de res. Llavors la dona va parlar,” tu ets en Damià? li va preguntar”, ell li va dir que sí i llavors la dona va afegir: “ la meva filla, l’últim que em va dir va ser que et portés aquesta carta, ja que havies significat molt per ella.” Llavors la dona es va posar a plorar i abans que pogués preguntar res, va marxar.

En Damià no sabia què fer, què significava allò? Qui era aquella dona? I la seva filla, qui devia ser i per què el coneixia? Va anar cap a l’habitació, a asseure’s al seu llit, decidit a posar fi a totes les preguntes de les quals encara no en sabia la resposta. Va agafar el sobre i va girar, per veure si hi havia alguna cosa escrita, ho va fer i el món va caure-li a sobre, no podia ser. En aquell sobre blanc, a la part davantera hi havia escrit: “ la sang és més dolça que la mel, per a la meva ànima bessona, la persona la qual la vida no va voler que ens poguéssim conèixer més. Signat, la noia de l’ordinador.”
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]