Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



cafiag
Badalona
 
Inici: Nou dies d’abril

Capítol 1 La cambra secreta
La Patro no arribava.

La Teresina malalta i la Patro no arribava.

En Miquel va passejar una mirada desconcertada per la merceria, plena de mil i una mercaderies. Fils, agulles de cosir, agulles de fer mitja, agulles de brodar, agulles de màquina, cintes, bitlles, imperdibles, ganxets, tanques, botons, troques, puntes, didals, draps, passamaneria...

Quantes coses feien servir les dones per a feines de costura?

-Ai, Senyor! -va sospirar, fent espetegar la llengua.

La Patro no arribava.

La Teresina malalta i la Patro no arribava.

I ell allà.

Amo inesperat d’una merceria des de feia un parell de setmanes.

La vida tenia coses ben estranyes.

Si li haguessin dit abans de la guerra que un dia tindria un negoci, hauria somrigut. Si li haguessin dit que aquest negoci seria una merceria, hauria esclatat a riure.

***

En Miquel ja veia que tot allò no anava massa bé.

La Patro no arribava i la Teresina malalta. Amb la Teresina no hi havia solució: s’hauria d’estar una setmana estirada al llit per la pneumònia; però la Patro no podia ser que no vingués. Així que vaig decidir trucar-li i preguntar-li què li passava que no arribava.

-Si?

-Hola Patro, sóc en Miquel. Què és això de no venir el primer dia de feina?- preguntà enfurismat-.  Però tu qui t’has cregut que ets? Què vols, que et despatxi?

-Perdó, Miquel, no he tingut temps de trucar-te. Aquesta nit han ingressat la meva mare a l’hospital i encara no he pogut avisar a ningú.

-Perdona’m per contestar-te així, però entén-me, avui tenim molta feina... -s’excusà d’haver-la tractat tan bruscament.

-No passa res home, jo també estava preocupada per la feina. Malauradament la meva mare estarà una setmana ingressada a l’hospital.

-Quina llauna, quin mal començament de negoci. Això no podia anar pitjor: la Teresina malalta i tu no podràs venir en uns dies.

-Ho sento, Miquel, però ara haig de tornar a l’hospital perquè haig de portar l’historial mèdic a la meva mare.

-Tranquil·la dona. Records a la teva mare i que es recuperi.

En Miquel va penjar el telèfon mosquejat,  pensant que aquell dia ja no podria treballar.

Com que al local estava tot molt desordenat va decidir que no obriria la botiga i aprofitaria el dia per endreçar tot el desgavell que hi havia. Havia de revisar que el material que li havia portat el majorista era correcte. I també tenia pensat treure la pols dels racons.

Per sort no tot el món li anava en contra. Almenys els productes que havia encomanat eren els correctes.

Amb tot això, a l'església de santa Maria ja havien tocat dos quarts de tres. Ja era l’hora de plegar, i va decidir que deixaria la feina del magatzem per l’endemà.

De bon matí, aprofitant que no obriria, es va posar a treballar al magatzem traient els mobles antics que havia deixat l’antiga propietària de la merceria i substituint-los pels nous que havia comprat a l’Ikea. Al principi no els volien substituir, però com que eren molt vells i estaven rossegats per tot arreu, al final van decidir canviar-los.  Mentre s’enfrontava a un moble que es resistia a ser desmuntat,  amb un cop de mall mal dirigit va obrir una escletxeta a la paret.

D’aquell petit forat en va sortir un cop de puny de pudor que el va obligar a fer uns passos enrere. Aquella terrible ferum era una barreja entre podrit i humitat que no el va permetre treure el cap pel forat que havia obert fins al cap d’un temps. Va fer uns quants cops més fins que l’obertura va ser prou gran perquè hi pogués passar ell. Mentre anava fent cops de mall va notar una olor d’herbeta seca molt peculiar que li recordà a la que feien les discoteques on ell anava de jove. Va agafar una vella lot i va il·luminar la nova cambra que s’obria pas entre la pols. Quan ja no quedava polsim flotant per l’aire, en Miquel va entrar a l’habitació.

En Miquel mai s’hauria imaginat que tindria una merceria i molt menys que aquesta tingués una falsa paret on a dins s’hi amagava una petita estança. De sobte els rajos de la llanterna van topar amb un petit embalum de la mida d’una caixa de sabates. Aquest era seguit per un altre embalum molt més gran al qual li sortien quatre extremitats. En Miquel estava molt aterrat, no s’ho podia creure. Davant els seus nassos hi havia una persona estirada al terra!

S’hi va acostar per veure-la més de prop. Era una senyora de mitjana edat sud americana que duia un vestit tot esparracat. La va intentar fer reaccionar, inútilment, perquè aquella pobra dona ja devia fer un temps que havia mort. Estava freda, immòbil, com un ésser inert i les formigues ja se l’havien començat a devorar.

Sense pensar-s’ho dues vegades en Miquel va trucar als mossos que es van plantar a la merceria en pocs minuts. Ell els va conduir cap el lloc dels fets i li van prendre declaració. Després els va donar el número de telefon on podrien trobar l’antiga propietària. Els mossos se’n van anar sense donar massa explicacions. Les úniques coses que va poder sentir és que la policia sospitava que aquella senyora havia mort per causes naturals feia més d’un any i que algú, per alguna raó, l’havia amagat per obtenir alguna cosa a canvi. Però els resultats no se sabrien fins al cap d’una setmana quan ja li haguessin fet l’autòpsia.

En Miquel no és que en sabés molt de criminologia, però quan ell era petit es va mirar totes les temporades de Casel i per això en sabia una mica de forense i, pel que va veure en el lloc dels fets, aquella mort no era molt antiga i tampoc no havia mort per causes naturals ja que a la paret hi havia rascades provinents d’una baralla i la difunta tenia les pupil·les molt dilatades, possiblement provinent d’una droga.

 Comenta
 
Capítol 2 Aquí no es juga amb droga
Ja havia passat un temps que se n’havia anat la policia i en Miquel encara no ho entenia, com podia ser que a dins d’una sala completament tancada hi aparegués una dona morta? Per no caure rodó, blanc, al terra es va estirar a la cadira de despatx que tenia darrera del mostrador. Al cap d’una estona, quan ja s’havia refet, es va aixecar i va tornar al lloc dels fets. Al tornar-hi a ser va recopilar els fets. Ell estava trencant un moble vell quan de sobte s’equivoca i li fa al cop a la paret, aquesta cedeix i en Miquel fa el forat més gran fins que ell hi cap. Hi entra i a dins s’hi troba una dona sud americana morta vestida de dona de fer feines.


una senyora sud americana vestida de senyora de fer feines, devia ser la senyora que netejava la merceria a l’antiga propietària. Curiós. Per què la van matar aquesta pobra dona? -pensava i es preguntava en Miquel.





La policia havia comentat en veu alta que la senyora havia mort per causes naturals però que no era segur fins que no sortís l’autòpsia. Tot i això, ell ja sospitava que aquella cambra havia estat construïda per amagar la difunta i que ella no havia mort per causes naturals, sinó assassinada! Hauria sigut molt estrany que s’encobrís una mort natural.

Va observar l’habitació i va descobrir que a les parets, darrera del verdet que ja s’havia format, hi havia una mena d’esgarrapades i cops, <<això nomes podia ser fruit d’una baralla>> va pensar. Va anar a buscar una rasqueta que havia trobat sota unes velles calaixeres de l’any de la picor i es va posar a rascar una mica el verdet que hi havia a les parets. A sota el florit, com ja havia intuït, hi havia unes rascades a l’arrebossat de les tres parets que quedaven. Eren molt profundes, no podien estar fetes per les ungles, i a part, la paret que ja no hi era no tenia rascades a la part que donava a la cambra. Aquest últim raonament el va dur a pensar que aquella paret falsa havia estat feta després que la senyora morís.

De moment tot el que havia pensat podia ser possible però el que encara no li acabava d’encaixar era si la sud americana havia mort de causes naturals o no. No tenia la difunta al davant per fer cap prova però el que recordava clarament és que tenia les pupil.les molt dilatades, cosa estranya en una persona sana. En Miquel va començar a fer hipòtesis. Ell no havia tractat mai amb la mort per això no sabia com quedaven les persones al morir i a Casel els morts no sortien en primer pla. Per això una de les hipòtesis va ser que la senyora havia mort de manera natural. Una altra és que abans de ser morta havia anat a l’oculista i que per això tenia les pupil.les dilatades. Ja no se li acudia cap més hipòtesis quan, mentre pujava a la planta de dalt, va tornar a sentir aquella olor d’herba seca que se sentia a les discoteques; llavors se li va encendre la bombeta i va recordar que una de les drogues que els seus companys d’insti prenien et dilatava les pupil.les. En Miquel es va estrènyer les neurones fins que li van treure fum i va recordar el nom: cocaïna!

En aquell moment ell no tenia cap manera de comprovar que les seves hipòtesis eren certes fins que sortís l’autòpsia.

En miquel ja tenia les idees més clares, ja tenia proves per comprovar les seves teories de la mort. Va pujar al pis de dalt i va veure que el campanar de Santa Maria ja assenyalava tres quarts menys cinc de tres. Hora de tornar a casa a dinar.

Per deixar de capficar-se amb el crim es va posar a mirar Plats bruts, a ell el feien riure molt i es mantenia distret sense pensar en res. Aquella nit se li va fer molt pesada, no parava de donar voltes al llit i pensava tota l’estona en el primer cop que li feia a la paret.

L’endemà era diumenge. No tenia ganes de fer res, però aquestes intencions se li van trencar

al trucar els seus tiets a casa dient-li que s’emportes el seu fill al Tibidabo, que ells havien de fer unes gestions i que no patís per l’entrada, ells el convidaven. D’aquest manera es va mantenir distret tot el dia. Al tornar cap al tard a casa ni se’n recordava de l’assassinat. No va ser fins que l’endemà que, al arribar a la merceria, plantat a la porta hi havia un agent. De cop i volta li va tornar a la memòria tot el marró amb el que s’havia trobat al destruir la paret. Aquell agent li demanava el numero de l’antiga propietària, ell no entenia res, no els l’havia donat ja? Li va tornar a donar el número que ell tenia però el policia li va dir que ja no existia. Encara que ell dues setmanes abans hi havia trucat i l’havien respost. Era com si algú s’intentés amagar sense deixar rastre. El pobre policia se’n va haver d’anar amb les mans buides.

L’antiga propietària havia deixat a una de les calaixeres dels soterrani els informes de ventes, despeses i beneficis. Va començar a fullejar per aquells històrics que començaven abans que  que naixes ell.

1 d’agost de 1966:


despeses: 750.000 pts

benefici: 95.400 pts





1 de setembre de 1966:


despeses: 620.000 pts

benefici: 108.600 pts





1 de novembre de 1966:


despeses: 750.000 pts

benefici: 205.400 pts





1 de desembre de 1966:


despeses: 860.000 pts





benefici: 160.800 pts







Aquesta sèria més o menys normal de números seguia així per uns anys. En Miquel es va saltar sis anys d’informe i va anar al juny de 1972, l’any i el mes en el que ell havia nascut.


Oooh! -es va exclamar- Si que van tenir sort el mes que vaig néixer jo! Van començar amb bon peu aquell juny.





Va seguir fullejant, va anar al 1982, quan ell ja havia complert 10 anys

1 de maig de 1982:


despeses: 615.000 pts





benefici: 1.320.000 pts





1 de juny 1982:


despeses: 785.000 pts





benefici: 1.820.000 pts







Curiós, en Miquel no s’ho podia creure, si que li donava negoci a l’antiga propietària el fet de vendre fils i agulles i fer quatre jerseis. No ho entenia. D’on treia aquella senyora quasi dos milions de pessetes de benefici? Ni que tingués un pou de petroli!

De cop i volta el nou propietari de la merceria se li van acabar d’endreçar les idees. Aquella oloreta que havia sentit al tirar a terra el mur era marihuana! Ara ja començava a lligar tot. L’antiga propietària era un camell, per això podia fer tanta fortuna! I devia fer servir la botiga com a “tapadera” d’aquest segon negoci. Ara ja li encaixava tot.

Va tornar a fer hipòtesis: si la víctima era una compradora de droga i que per no pagar-li la va matar, o si potser era la proveïdora de droga, o…

En Miquel es va quedar en blanc. El seu subconscient l’advertia d’un pensament que havia tingut que el podia afectar psicològicament.


I si la propietària va matar a la senyora de fer feines perquè havia descobert a el seu magatzem grans quantitats de drogues?





Aquest assassinat ja no era una lluita per vendre drogues sinó un assassinat per protegir-se de possibles boca-xancles que es xivessin a la poli!

En Miquel veia que s’estava implicant massa en aquest cas, per això va decidir tancar la paradeta i anar a casa a descansar, que li convenia. Aquella jornada havia sigut massa dura. Encara que encara no hagués comensçat a vendre. Estava molt nerviós, volia saber els resultats de la autòpsia fos com fos.

Aquell vespre no tenia ganes de sopar, va treure una Cocacola de la nevera i es va estirar al sofà on de mica en mica li va anar agafant la son.


 

 Comenta
 
Capítol 3 Les parets falses


  • Aquell matí de diumenge no tenia res a fer.





  •  







Amb la merceria havia tingut sort perquè també havia heretat tots els client, especialment clientes, que tenia l’antiga propietària. Només feia una setmana que havia obert oficialment i ja veia que aquell negoci li aniria molt bé. La Teresina ja no estava malalta i ja havia vingut a treballar, i afortunadament, la mare de la Patro ja es trobava a casa, ja li havien donat l’alta.



Com sempre, quan no tenia feina, s’espatxorrava sobre el sofà i s’empassava tota la merda anxovada que feien a la tele, desde “Mujeres y hombres” fins a “La que se avecina”. Pero sempre a les nou del vespre ell ja sabia el que tocava, TV3. Aquell dia una mica més i se li passa. Com sempre les notícies eren les mateixes: la ONU envia tropes a Ruanda, creixen les tensions al senat, el Barça empata amb el Saragossa i, de sobte, sent la notícia que el fa despertar del seu avorrriment. Les notícies deien:



-La policia investiga el cas d’una dona morta per sobredosis que es va trobar amagada dins d’una falsa paret d’un magatzem.



A en miquel, que per més despistat que estès, tenia l’antena posada, es va incorporar de cop. En obrir la botiga havia decidit que no es preocuparia més per aquella mort, però de cop li va tornar tot a la memòria i li van aparèixer tots els remordiments. Ell ja s’havia que havia mort per sobredosis i perquè havia mort, però no ho havia dit a la bòfia. Mentre es capficava amb el que havia fet malament es va adormir.



L’endemà al matí de seguida va trucar a la Teresina:



-Sí?



-Hola Teresina, sóc en Miquel -va contestar ell.



-Que passa? Com es que truques abans d’anar a la merceria?-es va interessar ella.



-No passa res, tranquil.la. Desafortunadament avui no podré venir a treballar per assumptes personals.



-No passa res, tranquil. Jo i la Patro ja ens encarregarem soles.



-Moltes gràcies. Adéu- es va acomiadar fent un sospir d’alleujament al saber que la botiga estava en bones mans.



Ell ja sabia per on començar a buscar encara que no tingués el número de l’antiga propietària per contactar. Començaria a buscar al Bar-Tender, el bar del barri on hi havia tots els clans de la ciutat i el bar per on passaven algun cop tots els camells.



No quedava massa lluny del seu barri, només havia de pujar tota la rambla dels xiprés.



Per anar a aquell bar no hi podia anar de qualsevol manera. Si hi anava com un fill de papà el més probable es que n’acabés sortint amb una ganivetada.



Va deixar les claus a la veïna de dalt per si l’atracaven: no volia que li robessin el pis. Va agafar la seva navalla suïssa i va sortir disparat cap al Bar-Tender.



En Miquel havia fumat quan encara no sabia com n’era de dolent, però tot i així el fum del tabac el molestava molt. Només entrar en aquell barri ja feia olor a herba. Imagineu-vos en entrar al bar. Allò va ser un concentrat que va deixar en Miquel mig marejat. Va caldre Déu i ajuda perquè es mogués per aquell aire podrit i pogués arribar a la barra. Per no donar molt la nota va demanar dues xibeques.



El cambrer no tenia massa feina i mentre vigilava als clients anava fullejant el “Marca”. En Miquel va aprofitar per obrir una conversa:



-     Feia temps que no passava per aquest barri, pel que veig, aquest bar ancara funciona –va comença ell.



-     I a què vé això?-es va posar agresiu el de la barra.



-     Mira, jo vinc de Sant Adrà i si no vols tenir problemes, respon-me a les preguntes que et faci –s’hi va tornar en Miquel.



-     Tranqui tiu! No fa falta que et piquis tant...



-     Doncs segueixo. Fa uns mesos es va passejar un peix gros per el nostre territori i quan anàvem a clavar-li una pallissa va avisar a la bòfia i quasi que ens porten tots a la presó. Aquesta noia va desaparèixer i no l’hem tornat a veure però igualment li volem tornar aquesta mala passada.



-     Uf, aquí venen molts peixos grossos i de noies camell n’hi ha unes quantes. Què es el que venia? –es va interessar el cambrer.



-     No ho se ben bé, però el que segur que venia és xoco, cocaïna i per suposat maria.



-     Pel que em dius només hi ha dues persones, la Jenny i la que tothom li diu la iaia de la Merceria, però no crec que sigui aquesta segona.



-     Maleïda iaia de la merceria! Ara que ho recordo ella tenia una merceria! –en Miquel va seguir improvisant- i sap on la puc trobar. L’haig de veure aviat.



-     Tranqui tiu, saps la plaça dels tarongers?- en Miquel va assentir- doncs ella sempre passa per allà cap a les vuit del vespre.



-     Moltes gràcies soci. Té, queda’t el canvi i sobretot calla si no vols tenir problemes.



En Miquel va deixar dos bitllets de mil pessetes i se’n va anar per on havia entrat. No s’aguantava dret. Estava més col·locat que ni que li haguessin punxat coca.



En arribar a casa va trucar al seu millor amic. Treballava com a administratiu a la policia local però tot i així també havia perseguit a algun delinqüent.



-     Pol, necessito que m’ajudis, m’he posat en un bon marron -va començar en Miquel molt preocupat.



-     Que massa Miki, què has fet?



-     Tu vas veure les notícies que parlaven d’un assassinat molt estrany en un magatzem?



-     Sí, i tant. Se’n parla per totes les oficines, es veu que es un cas molt estrany.



-     Doncs mira, aquesta merceria es la meva i jo vaig ser qui va descobrir el cadàver per pura casualitat.



-     En sèrio? Hem de quedar un dia perquè m’ho expliquis tot, eh?



-     Mira, avui a les sis de la tarda a casa meva. Enxamparem l’assasí.



-     Què dius? Tu has fumat alguna cosa?-va fer mofa en Pol.



-     Doncs sí, he anat al Bar-Tender.



-     I què hi feies tu allà? Estàs boig o què?



-     Hi he anat per saber on podia trobar a l’assassí.



-     I qui és l’assassí?



-     L’expropietària de la merceria.



 



Aquesta conversa va seguir mitja hora més mentre s’ho explicaven tot. Van quedar que anirien a la plaça dels tarongers. En Pol no podria fer servir la pistola, però sí la porra. I que sobretot en Pol no podia dir res a la resta de polis.



A les sis, com havien quedat en Pol va anar a casa en Miquel. Allà li va explicar com havien anat les circumstàncies i també la bola que li havia fet creure al cambrer.



A tres quarts de set van sortir els dos cap on trobarien la presa. Com ja li havia dit el cambrer, certament la vella de 60 anys es trobava donant menjar als coloms que se li acostaven. En Pol i en Miquel se li van acostar tímidament i se li van asseure un a cada banda i li van preguntar si tenia foc. Ella els allargà un encenedor.



Per casualitat vostè no ens podria aconseguir haixix? -va entaular conversa en Pol.



Sí, i tant. voleu una bosseta ara?



Uauu!-va exclamar en Miquel- vostè es la famosa vella de la merceria?


  • Per què ho preguntes?En aquest moment els dos es van aixecar i en Pol va treure la identificació de policia i li va demanar que no fes oposició.



    En aquest moment es va sentir una forta explosió. Un tret. Seguidament, davant seu, la vella es desplomava pels afectes de la gravetat. Aquell tret que venia de no sé on li havia foradat els pulmons!



    La gent es va anar apartant i va encerclar els dos nois i l’assassinada. En aquell moment va sortir cap al mig una noia d’uns trenta anys que va cridar: <<Mare!>>. En Pol sense pensar-s’ho va treure la porra i les manilles i va anar cap a ella.



    L’heu matat vosaltres! -cridava ella- sou uns assassins!En Pol no va canviar de direcció però es va haver d’aturar al veure que ella treia un matxet de més d’un pam. La noia va fugir corrents. Ells dos sense dubtar la van començar a perseguir per aquells carrers estrets i ombrívols.



    Aquesta persecució va ser interrompuda quan, de sobte, d’un edifici en va sortir un noi amb un revòlver que feia por. Els dos es van aturar.



    Que ningú es mogui o disparo! -va bordar el noi- Com us heu atrevit a tocar la meva nòvia? Què voleu, que us deixi com un colador?El tiu que ara els parlava era el noi del bar on havia anat en Miquel! Era ell. Ja va lligar caps.



    Ja sabia jo que era un farol allò que m’has explicat al matí. Però gràcies a tu ja m’he tret de sobre a la iaia drogoaddicta.





  •  



 

 


  • Més tard, a la tarda, al veure que la iaia xerrava tant no va aguantar més i li va llençar un tret que li va posar fi a la vida.



    I per acabar aquells homes que van sortir del no res. En Pol li va dir a en Miquel que eren companys seus. Ell els havia demanat ajuda però que sobretot no diguessin res al cap.



     



    Des de aquell dia en Miquel va tornar a treballar a la merceria i a fer vida normal. Però sempre es preguntava:



    Hi haurà alguna paret més on s’hi amagui algun cadàver?Què dius Kevin, tu has matat a la meva mare? -va dir la noia plorant.La Júlia, la novia d’en Kevin va començar a pegar-lo sense descans.



    De cop la situació va empitjorar. Aquell noi estava boig. Estava a punt de matar a la seva nòvia!



    De cop, d’una altra porta d’un altre edifici van sortir dos homes vestits de carrer amb pistola i manilles que van neutralitzar al noi boig i a la Júlia.



     



    ***



     



    El divendres es va desfer tot l’entrellat. A les notícies van explicar el cas fil per randa. La senyora de la merceria era camell. Aprofitava la merceria per encobrir els guanys del tràfic. La senyora que es van trobar morta, ho va confessar la Júlia, era la senyora de fer feina i havia descobert el magatzem de marihuana, cocaïna i alguna altra cosa més. Per protegir la seva mare la va matar i al adonar-se del que havia fet va decidir amagar-la.



    Quan va sortir per TV3 que s’investigava aquest cas en Kevin, a qui no li queia gens bé la vella, va pensar que li havia tocat la loteria, culparien a ella de la mort. Però les coses se li van avançar, quan al dilluns, en Miquel va anar a preguntar per ella. En Kevin ja sospitava que el que li explicava era fals i que era un simple poli. Per això li va dir la veritat.

    Més tard, a la tarda, al veure que la iaia xerrava tant no va aguantar més i li va llençar un tret que li va posar fi a la vida.




I per acabar aquells homes que van sortir del no res. En Pol li va dir a en Miquel que eren companys seus. Ell els havia demanat ajuda però que sobretot no diguessin res al cap.

 

Des de aquell dia en Miquel va tornar a treballar a la merceria i a fer vida normal. Però sempre es preguntava:

  • Hi haurà alguna paret més on s’hi amagui algun cadàver?







     





  •  

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]