Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ProjecteCatherine
Tremp
 
Inici: Catherine

Capítol 1 Quan l'Alice balla
Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació.

Tinc fred. Em dirigeixo al foc a terra i hi llenço amb rancúnia la cigarreta fumejant, gairebé apagada. Les brases que es reflecteixen a les meves pupil·les espeteguen dèbilment i engendren espurnes a tocar del marc ennegrit. Em poso el jersei de la mare, contemplo detingudament la seva fotografia a la tauleta de nit retenint les llàgrimes que m’esborren la vista.

Les noies surten de l’acadèmia comentant la jornada, en canvi, l’Alice es queda a l’aula i representa la seva peça preferida de Tchaikovsky, El llac dels Cignes. En Thomas hi va cada dia per tocar el piano mentre ella balla. Avui, però, no hi ha anat. M’assec a la butaca que dóna a la finestra; sap que l’estic mirant amb mig somriure, però fingeix no saber-ho. Gaudeixo veient aquest espectacle. L’orgull vessa en mi, tot plegat és el resultat de la meva obra: un cos tan ben fet, que traça moviments tan perfectes i transmet vibracions tan immenses. Sento que dins seu floreix un do exorbitant, un talent exitós.  Es desplaça amb tanta subtilesa i dolçor... Es mou amb una seguretat que jo mai he arribat a assolir durant els vint anys que fa que faig dansa. És capaç de calcular les distàncies amb una precisió admirable. Les rajoles fredes trontollen sota seu. Quan l’Alice balla, el món fa silenci.

El cel s’enfosqueix i la neu va deixant de caure. De sobte, distingeixo a la penombra una figura que s’apropa a l’Alice, em sembla en Thomas. Ella, quan se n’adona, apaga l’aparell de música i s’hi adreça. Alguna cosa succeeix: els seus rostres foscos dibuixen expressions estranyes que són difícils de desxifrar. M’ajupo sota l’ampit de la finestra perquè no em puguin veure. La meva filla es treu les sabatilles rosa i es desfà el recollit mentre es gira per comprovar que no sigui a la finestra. No em veu. Parlen una estona gesticulant molt, gosaria dir, fins i tot, que discuteixen. Finalment l’Alice intenta fer un petó a en Thomas però ell s’hi nega i se’n va. Algú apaga els llums de la sala. Ja no veig res més, la funció s’ha acabat.

Preparo una mica de sopa mentre m’esforço a deduir què ha passat entre ells.  M’hi sento identificada.  ¿Com seria tot si en Nicolas no m’hagués enganyat amb una altra dona, o si jo hagués cedit a perdonar-lo? Per què ho va fer? Potser jo mereixia aquella traïció? Potser sí. A vegades crec que els fets estan lligats al destí com un pres a les seves cadenes. Perquè tot sobrevé per algun motiu en concret, per causar repercussions disposades a definir nous camins i nous plantejaments de veure la llum del dia. Qui sap, potser si hagués estat jo qui l’hagués enganyat a ell, després li hauria suplicat de genolls a terra que em perdonés, com va fer ell amb mi. Tal vegada vaig ser massa cruel. Segur que m’havia estimat, però segur que no m’estimava quan se’n va anar amb aquella. Dubto que hagi de pensar-hi ara, l’Alice i en Thomas han discutit. Ella aviat pujarà a sopar.

M’encenc una altra cigarreta i poso les tovalles a la taula. El Nadal s’acosta i els carrers ja estan guarnits amb llums de colors. He de treure la decoració nadalenca i embolicar l’avet del jardí amb la garlanda que em va regalar la Senyora Madeline l’any passat. Hi fa massa fred, a fora. M’assec a l’escriptori i reprenc el quadern que vaig deixar a mitges ahir. A les alumnes els agrada escoltar les històries que succeeixen als seus personatges. La proposta de la Sophia d’atorgar-ne un a cadascuna no em va desagradar. Fa molt temps, escrivia un quadern de viatge, i com que voltava pel món, recollia les aventures que vivia. Ara les llegeixo cada dia i revisc els moments feliços de la meva joventut. Certament, l’únic que aconsegueixo és adonar-me que cada cop faig menys coses i que la meva rutina s’ha tornat monòtona i ensopida. El quadern que vaig començar ençà de la proposta, m’ocupa força i em distreu prou perquè no hagi d’obsessionar-me novament amb el temps. Em toca acceptar la meva derrota definitiva.

La porta de ferro grinyola i les claus giren al pany, unes passes creuen el passadís del rebedor. Em trec les ulleres i tanco el quadern amb cura, l’Alice ja és a taula, amb els ulls vermellosos. Poso la sopa als plats.

Un silenci incòmode em neguiteja però no dic res.

-Tu voldries tenir un fill, mare?

La meva filla esclata a plorar. Entre gemecs m’explica la discussió amb en Thomas, ell sí que vol l’ésser que s’està gestant dins les seves entranyes.

-Tindria unes mans que mourien ditets menuts, pestanyejaria suaument cada cop que es murmurés el seu nom, es bellugaria innocent... Descansaria entre els meus braços i jo l’hauria de definir, això és realment emocionant. Però creixeria, i aprendria a caminar, i a parlar, i a pensar... I si no li agrada aquest món tan fals i mentider? Tampoc vull ser egoista, no m’arrisco a concebre una vida que no sé si vol viure.

-Alice, si és el millor que et podia haver passat! Com pots...? Què has dit a en Thomas? -miro la meva filla amb ulls d’il·lusió, però ella no s’hi correspon.

- Li he dit que no té cap veu en aquest assumpte. No em podràs convèncer: tinc dret a decidir sobre mi mateixa.

-Escolta’m -intento agafar les seves mans-. Que no l’estimes, a en Thomas? No pots dir-li que no té veu en aquest assumpte, això que portes dins depèn de tots dos, ara. Mira, sóc incapaç d’explicar-te el que sento quan estic amb tu, perquè ets sang de la meva sang, Alice, i carn de la meva carn, i pell de la meva pell. No ets meva però formes part de mi, ets el que més m’importa a la vida. Segur que no vols sentir el mateix algun dia?

La meva filla s’aixeca d’un impuls vigorós i em mira fixament als ulls. Aleshores vessant llàgrimes de ràbia sentencia el que em fa més mal, amb un fil de veu trencada:

-Ets una egoista.

I seguidament tira la cullera dins el plat de sopa produint un escampall de brou a les tovalles i se’n va. Em resigno i tanco els ulls amb molta força. De segur que l’Alice esperava una altra reacció per part meva, però decideixo deixar-la estar i me’n vaig a dormir. Ella es passa hores parlant amb la Harper, sento un murmuri inacabable des de la meva cambra que es dilueix en la negror de la nit. 
 Comenta
 
Capítol 2 La Senyora Madeline
Em llevo aviat per recollir l’encàrrec dels troncs. Esmorzo una torrada amb melmelada i encenc el foc a terra. Obro l’acadèmia a tres quarts de nou, les noies tenen temps fins les nou en punt per canviar-se al vestuari i presentar-se per començar les classes. Estan esverades perquè avui és l’últim dia abans de les vacances de Nadal. Més tard dino amb la Vanessa i  després tenim una estona per fer un tomb i respirar aire pur vora el Central Park. Ella sempre m’entén.

Imparteixo les classes de tarda i, quan toca la relaxació l’Alice no ve, així que decideixo escapolir-me a buscar-la. Mentre em poso la bufanda de llana, alço la vista als finestrals dels pisos i veig que s’espera a la porta del tercer primera. La meva filla em dirigeix una mirada buida que no sé interpretar, però, com dictada pel que mana el meu interior, faig mitja volta i informo a les ballarines que avui sóc jo qui guia la relaxació. Totes s’encurioseixen, volen saber on és l’Alice. I per evitar indiscrecions, els dic que ha començat les vacances abans d’hora. Elles mai es complauen prou amb les meves excuses. Aquest cop em toca dignar-me a llegir els fragments del quadern que vaig escriure ahir, segur que estaran intrigades per saber com continua la història dels seus personatges. Riem molt i just una mica abans d’anar-se’n em donen un ram de flors violetes desitjant-nos un bon Nadal per a mi i la meva filla.

M’estimo molt les alumnes. Em proporcionen vitalitat i energia i m’ajuden a ser com sóc, al mateix temps que jo els procuro una doctrina artística i un ambient social harmoniós. Em commou saber que porto bé l’acadèmia, avui tinc la certesa que estic cobrant per fer una feina que pagaria per fer. Altrament, m’adono que és la meva ocupació i que els diners que obtinc són la recompensa de la feina ben feta. Potser quan em jubili seguiré treballant a canvi de res, i aleshores em sentiré millor.

Els llums del meu pis estan encesos. Pujo amb pressa les escales i em planto al menjador d’una revolada, l’Alice no és a casa. Trobo una nota seva al marbre on em demana que vagi a veure la Senyora Madeline. Tanco la porta darrere meu i m’adreço de seguida al tercer primera. De sobte em sobrevenen unes nàusees molt intenses i desagradables: tinc el pressentiment que m’he equivocat de mig a mig. La meva veïna tarda a obrir-me i em convida eufòrica a prendre un te. Deu fer un parell d’anys que no visito casa seva, gairebé no recordo com és, ara em sembla molt insòlita i extravagant: el terra està cobert amb una gran catifa d’un color vermell fosc i les parets no es distingeixen sota la col·lecció de quadres de tota mena. Mentre l’espero a la sala, passejo la vista i em fixo en una barra d’encens consumint-se sobre una estanteria immensa de llibres que conceben la seva presència aparentant un espai més reduït. Les cortines, majestuoses, deixen entreveure vistes de la ciutat que ja s’ha vestit de festa.

La Senyora Madeline torna arrossegant unes sabatilles rosa i una pila d’anys que li han fet emblanquir els cabells i arrugar la pell. Sosté a cada mà una tassa de te sobre un platet de ceràmica que es mouen al seu pas. M’aixeco un moment per agafar-los i dipositar-los a la taula amb compte.

-Estimada Catherine... -s’asseu dificultosament al meu costat i em mira als ulls. -Com passen els anys, oi?

Em limito a assentir amb el cap i somriure. Un sentiment de vergonya m’assalta aleshores.

-Ha d’aprendre molt de la seva filla.  Perquè... Sap què? Avui he decidit fer sardines, però com que m’he fet vella i m’he tornat despistada, les he oblidat al foc i s’han socarrimat. Sí, així és: tot el pati interior i la roba estesa del veïnat està empudegada per les meves maleïdes sardines -s’aclareix la veu-. Ja és el segon cop que em passa... La seva bona minyona, llavors, ha vingut a avisar-me. Ja era tard, però hem tingut temps de teixir una conversa prou interessant.

-Li ho agraeixo, Senyora Madeline, la meva filla està vivint una època complicada...

-Bé que ho sé, maca, ja ho pot ben dir. La seva filla està obrint els ulls i adonant-se de moltes coses que poca gent s’adona. La seva filla no està d’acord amb aquest món. Cregui’m, esmerci els seus esforços en entendre-ho. L’Alice m’ha confessat que estem miserablement condemnats a viure tal i com ho fan els altres. Però això no és cert; el cert és que estem miserablement condemnats a sobreviure. Vostè hauria de fer el possible perquè pugui deixar enrere les imposicions que ha rebut. Tan bon punt una persona s’adona de la neciesa  de la societat, esdevé incapaç de consentir de nou el seu funcionament. Prengui’n consciència, som éssers dirigits per les masses: seguim modes, complaem els altres, actuem sovint per interessos, aparentem ser algú que no som, ens regim pels sistemes i ens deixem influir. Estem sotmesos, Catherine. Sotmesos. I realment no podem fer més del que està a les nostres mans per alliberar-nos-en.

La dona ha acabat el discurs i es treu un mocador de la màniga per eixugar-se el nas. Jo em sento com una aranya menuda, ben esclafida dins un llibre de quatre-centes pàgines. El meu desconcert em produeix una sensació de llunyania, distant d’ella i de les seves paraules, que intento recobrar en pocs segons. Tanmateix es digna a dibuixar una expressió burlesca, i intueixo que s’escarneix de la meva presència atònita i indisposada. Per abreujar la situació, aleshores, em faig confusament la badoca i agafo la tassa per fer-ne un glop. La calor del te s’ha esfumat. Em miro la Senyora Madeline que s’apropa la seva tassa als llavis.

-El te fred no val res -alça la tassa i la decanta al terra, el te llisca fins crear un toll que s’absorbeix a la catifa.

-Però què fa? No el llenci...

-I ara! Que no hi està d’acord? El te fred no val res. A mi no m’agrada, em fa fàstic i tot.

He d’aturar-me a endevinar si  s’està empescant algun tipus de provocació, o bé si es tracta simplement d’un detall de l’edat, que l’ha fet embogir. No recordo que la meva veïna fos una dona tan sorprenent. Ella mateixa, responent el meu silenci, procedeix amb la conversa:

-Jo, com a presidenta de l’escala, li concedeixo el permís d’escampar el seu te fred per la meva catifa tal i com he fet fa un moment. Miri que n’és de fàcil.

-Ho trobo un malbaratament -m’hi nego i m’observa amb menyspreu.

-Fa bé,  Catherine, fa bé. Jo me’n penedeixo. I sap què? Amb el seu permís vaig a preparar-me’n un altre -s’aixeca recolzant-se a la taula. -Fixi’s què pot fer vostè encara: escalfar-se’l. Jo no, però també podria resignar-me a penedir-me’n i prou, o acceptar el meu error i prou. La vida és com una tassa de te.

“La vida és com una tassa de te”, aquesta frase ressona solemnement dins meu com si ho fes en l’eco d’un gran abisme i s’aferra als meus anhels. Quedo uns instants absorta per la commoció del moment, contemplant pensativa el somriure de la Senyora Madeline que em tranquil·litza i m’inquieta a la vegada. Potser l’Alice té raó, la ràbia que guarda en el fons és deguda al seu fort caràcter. El seu món està en flames. Un egoisme traïdor m’impulsa a la sortida.
 Comenta
 
Capítol 3 La sentència final
Una música nadalenca s’escola per la finestra entreoberta de les escales amagant una fredor que m’abraça amb tanta força que em produeix un calfred a l’esquena. És molt tard i al carrer regna una foscor infernal en contrast, mentre camufla el silenci atordidor de sempre. Els veig a la llunyania, veig els estels que em miren amb complicitat i m’animen a somriure. Perquè és Nadal, i tothom està infeliçment feliç.

M’apresso a arribar al meu pis. Potser convé que parli amb la meva filla, però m’ha quedat clar que manco de llicència per convèncer-la. Allunyant-me inconscient de mi mateixa m’arriba de sobte una olor indiscreta que ja havia oblidat. Molts pensaments convergeixen alhora a la meva ment, i en aquest precís instant límit es desprenen les connexions del meu enteniment. Encaixo maldestrament el peu a l’últim esglaó i ensopego, i em precipito al terra i faig un salt per salvar la caiguda, i reincorporo el meu cos i l’engalzo diligent a l’aspre perfum que ja havia oblidat. I em trobo de nou recolzada a les pupil·les color corall, que brillen il·luminades en l’obscuritat de besllum.

-Nicolas...

-La nostra filla ens espera. En saps alguna cosa?

Un bocí del meu passat em mira impacient, esperant una resposta. És ell, sens dubte, la persona que més he estimat i la que més he odiat des que vaig trepitjar per primera vegada les entranyes d’aquesta terra. Res no ha canviat entre nosaltres, però ara ho percebo d’una forma diferent. Segueix sent ell el jove cambrer d’accent francès que em va enamorar perdudament fa una pila d’anys, durant la meva estada en un hostal a prop de París. “M’agrada parlar amb els viatgers perquè saben compartir la seva passió”, sempre es justificava així. I encara recordo què em va dir quan ens vam conèixer: “Senyoreta, admiro la seva valentia. No acostumo a trobar viatgers de condició femenina.”

Convertia la seva feina en una inversió de temps que afavoria el seu progrés. Era una persona profunda, positiva, vivaç, molt intuïtiva i feble, en el fons. Més tard, quan vam decidir definitivament viure junts, es va fer pilot d’avions i fou anys després de tenir l’Alice quan una hostessa pèl-roja s’interposà en el nostre destí. Però no puc atribuir les culpes a aquella pobra noia, va ser en Nicolas que va decidir anar-se’n amb ella, i estrebant-me molt, fins i tot ho podria arribar a entendre. Perquè, així mateix, jo també vaig rebutjar-lo quan va tornar amb mi dient-li que ja no el necessitava. De fet ell només va complir la seva teoria sobre l’amor: Es comença amb una època dolça, intercalada amb períodes salats que ho requereixen. Després vénen els maleïts temps amargs, seguits de l’era àcida, en què compungits ens penedim de l’amargor. Aquest trajecte acostuma a correspondre amb el clima o amb el cicle de la lluna, però sovint es dicta per l’estat anímic de la parella.

En Nicolas i jo, imagino que vam caure en un pou d’amargor en el qual encara romanem. Però realment tan sols som un bocí de la nostra història feta miques que espera ser represa. Avui veig de nou aquests llavis que em corresponen. Però simplement em corresponen. No tinc prou coratge ni prou força per reaccionar d’una manera o d’una altra i definir la meva posició actual envers ell. Els rancors em pugen de l’estómac i em provoquen un formigueig interior, repulsiu i agradós a la vegada.  Avui l’únic que ens uneix és l’Alice o, com ell deia: “la nostra obra d’art” que viu un dels punts culminants de la seva vida i la situació esdevé excepcional.

Ens dirigim al meu pis, on ens esperen al saló. En Thomas mira la meva filla i somriu, fa un somriure curiós que amaga tots els secrets del seu immortal enllaç. En Nicolas s’asseu just a la meva vora en sentir un ambient tens i fa aquell gest de cargolar-se el bigoti expressant la seva preocupació. Jo estic alerta.

-Espero que us plagui de saber que em commou... em commou comprovar que podeu estar junts si cal. I em tranquil·litza.

-Què ens has d’explicar, Alice? -demana el seu pare, impacient.

El silenci ens separa a tots captivant-nos en l’instant i ens creuem unes mirades desordenades i caòtiques. Sento una nàusea dins meu, que m’envaeix impedint-me de respirar. La meva filla s’aixeca amb solemnitat i ens observa a tots com si fes molt que no ens veu.

-Vull que us prengueu aquesta trobada seriosament. Perquè tinc aquí dins algú que mereix una oportunitat. -s’assenyala el ventre-. I ningú no pot obligar-me a res o decidir en el meu lloc.

La vanitat ha recaigut sobre ella, l’ha reptat, s’ha deixat posseir pel convenciment dels altres. Em sento fora de mi, i aleshores estranyament, la decisió que prengui deixa d’importar-me.  Unes cendres de la brasa que està a punt d’apagar-se  voleien a l’exterior de la llar de foc i es mouen dansant per les rajoles.  En Nicolas dibuixa una expressió atònita en el seu rostre, empal·lideix de sobte i deixa estar-se el bigoti. Això no obstant, l’Alice somrient segueix amb el seu parlament:

-Ara puc elegir un “sí” o un  “no”, d’aquesta decisió depèn el meu futur. Perquè... Sabeu què? Seria egoista per a mi optar pel sí, ho seria. El cert és que optar pel no ho seria per a tota la humanitat.  Necessitem éssers que neixen i que moren, és el cicle de la vida. Potser abans no m’hauria arriscat, però m’he adonat que d’això es tracta.

Els presents del saló reaccionem entendrits envers la notícia. Ja no veig clarament els motius que l’hi han fet concloure aquesta elecció, no em sembla just ni racional. Per uns instants entenc els dubtes de l’Alice. I penso que a vegades els sentiments ens porten a actuar sense causa, a vegades som cecs i ingenus. La nostra existència no jutjarà els nostres actes, però fem el que fem, n’estarem sotmesos a les conseqüències. M’entristeix pensar que tot el temps invertit en viure es concentrarà en la mort, i s’evadirà del món i de la realitat. Em deprimeix pensar que existim per deixar d’existir, que s’esfumin tots els moments que romanen a la meva memòria. Perquè han existit. Però potser deixaran d’haver-ho fet a partir del moment en què ningú en tingui constància. Deu ser per això que mantenim generacions i més generacions d’existències que van deixant d’existir. I tots acabarem esperant descobrir aquest gran misteri que se’ns amaga des de sempre, que potser és tan simple, o potser simplement no existeix.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]