Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



papaia2001
Inca
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 Meva
En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a aquedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar. Mentre observava la lluna no podia deixar de pensar en ella, en el seu rostre, en l'olor d’ aquell perfum que tant li agradava i aquells cabells que el tornaven boig. No podia deixar de pensar en la noia que s'havia convertit en la princesa dels seus somnis.

Va tornar a mirar l'hora en el mòbil un altre cop. Quan es va adonar que eren les set, es va començar a preparar per anar a esmorzar on podria tornar a veure-la.


***

 

Na Mariona s'havia passat una altra nit sense poder dormir, pensant en els ulls que no la deixen d'observar, en aquelles mans que només la volen tocar. En aquell nin que no la deixa descansar.

No aguantava més aquesta opressió que sentia al pit, necessitava contar-ho a algú en qui confiés. La persona indicada per allò era la seva companya d'habitació, la seva millor amiga, la germana que mai no havia tingut. Aquella persona era na Carme.

Va decidir apropar-se al seu llit. Es veia que la seva amiga no compartia el sofriment de na Mariona: na Carme dormia relaxadament sobre aquells matalassos vells de l'orfenat, aquells matalassos que les acompanyarien durant tota la seva joventut. Va començar a moure-la fins que va obrir uns ulls blau cel que li resultaven tan familiars a na Mariona.

-Què vols Mariona? No has vist l'hora que és ?-va dir na Carme mentre ficava el cap davall el coixí.

-Carme he de xerrar amb tu -respongué na Mariona mentre li treia el coixí de sobre.

-Deixa’m dormir encara falta una hora perquè soni l'alarma, no m'ho pots contar a l'hora de l'esmorzar?

-No, és urgent.


***

 

Una vegada vestit i preparades les coses per anar a l’institut, en Damià va anar a esmorzar. Al menjador ja hi era tothom menys na Mariona i na Carme, la qual cosa li va semblar estranya,ja que elles no acostumaven a fer tard. Va decidir no capficar-se més per allò i  s'assegué amb els seus pocs amics. Era un grup de gent no massa social. Amb qui s'havia fet més en Damià era amb en Toni, l'única persona que realment sabia per tot el que havia passat en Damià abans d’acabar a l'orfenat.

 Ell era l'única persona en la qual confiava i l'únic amb qui s'havia atrevit a parlar sobre el passat amb el seu pare. En Damià havia acabat a l'orfenat per culpa del seu pare, un home masclista, cruel, que tornava a casa gat cada matinada,un monstre, que li havia fet de tot a la seva mare, fins que ella s’hi va enfrontar. Aquest enfrontament li va costar la vida, a la mare, i tot passà això davant els ulls d'en Damià. El seu pare va acabar a la presó i ell va ingressar a l'orfenat, ja que cap membre de la família se'n volia fer càrrec. En Damià va anar a psicòlegs per recuperar-se del trauma, però ell no se sentia malament, al contrari. Si ho pensava amb una altra persona que no fos la seva mare li agradava, li resultava divertit, era així com creia que s'havien de fer les coses, ell creia que la dona s'havia de sotmetre a l'autoritat de l'home i l'únic que volia era a la persona que més anhelava, a la noia que sempre tenia al cap, fer-li el mateix. És més, ja li començava a fer, encara que ella mai no voldria estar amb ell.

De sobte en Damià veu passar na Mariona i na Carme. Es varen seure a la taula del seu costat. Quan na Mariona s’assegué va creuar mirades amb en Damià. Va sentir per un instant una fúria que li cremava per dins, però es va contenir i va seguir parlant amb na Carme. En Damià no va escoltar de què parlaven, però podia posar la mà al foc  que era d’ ell, per les diverses mirades que li feien.

Una vegada acabat l’esmorzar, en Damià no es va poder contenir. S’aixeca de la taula i l’agafa de la mà amb força, mai no l’havia tocat, era com tocar els fins pètals d’una rosa.

-Què fas? Deixa-la estar, que no t’ha fet res, qui et creus... –va dir l’amiga mostrant-se a la defensiva.

-Només vull parlar amb ella –digué el noi, mentre rebia mirades de sorpresa– A soles –va replicar mirant a tots els presents.

-Ara tornem, Carme, no em passarà res.

 

Els dos nois sortiren de l’ orfenat per dirigir-se cap a l’institut.

-Què vols de mi? Ets tu el que no atura de mirar-me, d’empipar-me, de perseguir-me i de... –no va poder acabar l’oració ja que en Damià li va tapar la boca.

-Vols abaixar la veu, ens estan mirant, i a mi cap dona no em crida.

En aquell moment na Mariona  es va adonar del caràcter violent i masclista del nin. Va decidir fer el que deia, ja que no volia que passés cap desgràcia. El seguí sense amollar ni mitja paraula. Va veure que girava en sentit contrari del seu destí. En aquell moment va decidir parlar.

-Cap aquí no s’hi va, a l’ institut -digué mentre entrava lentament en aquell carreró.

-Només serà un moment.

Quan ja eren al final d’aquell carrer estret i obscur, en Damià  va acostar-se a ella, però na Mariona anava retrocedint cada vegada més i més.

-Acosta’t, no et faré res, però et vull dir una cosa.

-Digues-me el que m’hagis de dir o arribarem tard a l’institut.

-Mira, Mariona, només t’ho diré un pic- s’ explica mentre li apujava aquell rostre que la feia única- t’estim, et desitjo com mai no he desitjat a ningú, vull que tinguis molt present el que ara et diré: des del dia que vaig entrar a l’orfenat sabia que series meva, pot ser que no ho vegis, però estam predestinats, som l’un per l’altra.

-Què dius? Estàs boig, jo sóc meva i de ningú més –digué ella molt espantada.

-En això t’equivoques, ets meva i de ningú més. No he aturat de pensar en tu, ho faig setmana a setmana, dia a dia, hora a hora i minut a minut.
 Comenta
 
Capítol 2 Passat
Na Carme feia deu minuts que esperava a l'entrada de l'institut, al seu costat hi havia en Toni, el millor amic d'en Damià, va decidir acostar-s'hi i obrir-li conversació per saber si sabia els plans que tenia en Damià per na Mariona.

- Ei, tu també esperes na Mariona i en Damià?

- Si, ja haurien de ser aquí.

- Què saps on han anat?

- En principi havien de venir cap aquí.

- Toni darrerament de na Mariona què en saps res?

En Toni intentava evitar la pregunta, però finalment va decidir contesta.

-He xerrat amb en Damià, i el trobo molt estrany, sé coses del seu passat que tu ni ningú no sap.
***

Feia uns minuts que havien sortit d'aquell carreró on en Damià havia expressat els seus sentiments a na Mariona. El que li havia dit havia deixat impactada a la noia. Na Mariona es va adonar que en Damià no sentia amor per ella, sinó que era una obsessió. Ella no sabia per què no es va fixar en altres noies de l'orfenat amb un millor físic que el seu, per exemple la seva millor amiga.

Varen estar durant tot el camí a l'institut en silenci, fins que quan quedaven uns metres per arribar en Damià va obrir conversació:

-Bé què em dius?, crec que has tingut temps per pensar-ho.

Na Mariona no sabia què dir, es va quedar aturada en mig del carrer durant uns instants, fins que caigué de genolls al terra, no podia més, dels seus ulls varen començar a caure llàgrimes com dos torrents després de la tempesta, la potència i la ràbia envaïen el seu cos i digué:

-No puc més, per què jo, per què jo?

En Damià la va mirar sense saber bé el que havia de dir, però les paraules varen sortir d'ell com un llamp abans del tro.

-Perquè ets perfecta, perquè veig el teu rostre cada nit quan miro a la lluna des de la meva habitació, per ser tu.

De sobte veuen na Carme acompanyada d'en Toni, però al veure l'estat de la seva amiga corr per ajudar-la.

-Què li has fet?- digué na Carme per defensar la seva amiga.- Ni la miris.

-Jo no he fet res, ha caigut ella tota sola.-contestà en Damià mentre anava a cercar el seu amic.

Una vegada en Damià va estar al costat d'en Toni, el seu amic li va demanar:

-Què ha passat, no hauràs fet cap bogeria?-li demana en Toni.

-L'únic que he fet ha estat dir-li el que necessitava saber.-va contestar en Damià, sorprès per la desconfiança del seu amic.

Els dos amics entraren a l'institut mentre na Carme ajudava a aixecar na Mariona, que al veure que els nois s'havien marxat li digué:

-Mariona, què t'ha fet? Mentre vos esperàvem, en Toni m'ha contant coses d'ell que et deixaran com una pedra.

-Ara no tinc ganes de parlar, ja m'ho contaràs el temps del pati.

-Doncs anem a classe que ja feim tard.
***

Na Mariona es trobava asseguda a l'ombra d'un arbre, pensant en el que na Carme li havia de contar, duia tres hores pensant de què devia tractar, ja sabia que era d'en Damià, però què? Va veure na Carme sortit al pati amb un llibre de text a la mà, quan na Carme va veure la seva amiga en el lloc on sempre berenaven juntes. La va saludar i s'assegué al seu costat.

- Vinga, què m'has fet passar les tres pitjors hores de la meva vida!- digué na Mariona ansiosa.

- No et creuràs el que m'ha dit en Toni! Però abans m'has de prometre que no t'espantaràs.- na Mariona va assentir amb el cap.-Mai t'has demanat per què en Damià va arribar a l'orfenat als vuit anys? Bé, doncs jo, avui, mentre vos esperàvem ho he sabut. La mare d'en Damià està morta, igualment que molts dels pares dels nins de l'orfenat.- a les dues noies se’ls varen banyar els ulls del bonic record dels seus pare.-Però amb el seu pare no va passar el mateix, el seu pare ara és al lloc que li correspon, la presó. Segurament no ho acabis d’entendre, t'ho torno a dir no t'horroritzis. Aquell monstre maltractava la seva donà, li feia passar per coses inhumanes, la tractava com si fos un simple objecte, com si fos un drap que podia manipular, com si això no fos suficient, ho feia davant la presencia d'en Damià.- en aquell instant la cara de na Mariona va canviar per complet, ara ho començava a entendre tot, aquell nin havia estat educat per un home masclista, no havia conegut res més que aquest sistema de vida, com no havia de ser masclista, si era l'únic que coneixia!- Per això, Mariona, ell ara creu que totes les dones han d’estar sotmeses a l’home, és a dir, que comparteix pensament amb el seu pare.
 Comenta
 
Capítol 3 Canvi
Na Mariona després d'escoltar el passat d'en Damià, va canviar de pensament totalment respecte al comportament obsessiu d'aquell noi.

-L'hem d'ajudar a canviar, li hem de demostrar que les dones no som com li va ensenyar el seu pare, som lliures de creure i opinar el que vulguem. - digué na Mariona.

-Però no sabem del que és capaç, i tu saps del que t'estic parlant, tu ho has viscut. -respongué na Carme.

-Tens raó, però no puc deixar que en Damià segueixi pensant així, ara és el moment d'actuar, d'aquí uns anys ja no s'hi podrà fer res, i no vull ser jo la seva víctima. -va replicar na Mariona.

- Mariona fes el que hagis de fer, com a millor amiga la meva obligació es recolzar-te en tot el que facis, ara bé, hem d'anar amb compte, no volem acabar a l'hospital. -digué na Carme tan directe com sempre.

-Doncs, vens amb mi a parlar amb ells?

-Sí. -afirmà na Carme i s'aixecà juntament amb na Mariona.

Les dues amigues varen anar a la cerca d'en Damià i en Toni. Varen veure als nois asseguts a les escales de la sortida de l'institut, s'hi acostaren per obrir conversació.

-Hem de parlar amb vosaltres. -els dos nois en escoltar la veu de na Mariona alçaren la vista sorpresos per la seva presència.

-Què voleu? -demanà en Damià.

Va ser acabar de parlar i va sonar la campana que indicava el retorn a les aules.

-Ja ens ho direu després, ara hem d'anar a classe. -comunicà en Toni.

-No, és important, no ho vull retardar més. -expressà na Mariona.

-Doncs si és tan urgent ens haurem de botar les classes i anar a un altre lloc, com el parc, on puguem parlar. -proposà en Damià.
***

Mentre es dirigien cap al parc na Carme i en Toni varen quedar al darrera dels seus amics i el noi va aprofitar per contar-li les darreres notícies.

-Carme, vaig parlar amb en Damià i hi ha coses que em va dir, que en un principi no hem pareixien clares, però ara se m'ha encès la bombeta. Em va dir que no aguantava veure la noia que li agradava al costat d'una altra persona amb qui tingués confiança, ja que ell creia que si aquella persona passava molt de temps amb ella podia dir coses dolentes sobre ell.-en Toni al veure que na Carme no entenia res va decidir continuar amb la seva explicació- No ho entens, a en Damià no li agrada na Mariona, l'únic que vol és tenir-la controlada per evitar que influeixi negativament en els teus pensaments sobre ell, el que li passa és que sent enveja d'ella, de que pugui estar cada dia al teu costat. Té por que descobreixis el seu passat. -la noia encara mirava desconcertada a en Toni- Carme!, no estima a na Mariona, t'estima a tú.
***

Davant na Carme i en Toni, estaven na Mariona i en Damià, el qual va decidir parlar, intrigat per el tema que els havia conduit fins allà.

-Què és allò tan important que hem vols dir?-demanà mentre passaven al costat de la font que donava l'entrada al parc.

-Hi ha coses que no entenc.-digué na Mariona rebent una mirada de confusió de part del noi.

-Com quines?

-Què és el que he fet perquè et fixis amb mi? Per què dius que som teva? Per què...?-en Damià la va interrompre.

-Saps ,Mariona? No ho sé.-aquesta vegada sonant més sincer que mai.

-Què no saps? Portes dies mirant-me, seguint-me i espiant-me. Hem podries dir què et passa? T'agrado, és això?- expressa tot el que s'havia guardat feia dies.

En Damià la va mirar als ulls durant uns minuts els quals pareixien eterns.

-Me'n record que fa uns anys vaig conèixer a una dona que mai es va enamorar per por que un home li pogués fer mal. Fins que un dia es va enamorar d'una persona que es pensava que la faria feliç. Ella es deia Laia i ell Pere, al principi l'home admirava a la dona, l'estimava com mai havia estimat a ningú. Fins i tot es casaren i tingueren un fill, però la seva relació es va torçar.- digué mirant fixament als ulls de na Mariona- Na Laia va començar a anar amb una amiga seva, que li va menjar el cap sobre en Pere, li deia que no era com aparentava, perquè rompés amb en Pere, per així ella poder estar amb ell. En Pere, a poc a poc, va començar a notar la seva dona canviada, ja no el tractava de la mateixa manera que sempre i ell volia saber el perquè de la seva nova actitud, va començar a obsessionar-s'hi tant que vigilava tot el que feia, amb qui es relacionava, com vestia, a on anava... Primer l'observava, però després prenia les decisions per ella , na Laia ja no podia opinar sobre ella mateixa i el que volia.

En Pere va començar a beure, mentre deixava a la seva família a casa.-a na Mariona aquella història ja li començava a sonar- Na Laia veia al seu marit arribar a casa a la matinada amb una olor a perfum de dona i alcohol, però va arribar un dia que quan en Pere va arribar a casa na Laia li va demanar explicacions de tot. La conversació va passar a crits i de crits a punys, en Pere exaltat per la discussió amb la seva dona va decidir pegar-li un cop de puny que va costar la vida a na Laia. Però això no és tot, el pitjor era que tot va passar als ulls del seu fill, un nin de tan sols set anys, una edat suficient per entendre el que veus, però no per saber si està bé o malament. Aquest nin era jo.-en Damià va acabar la seva història mirant tot el temps als ulls a la noia- Mariona et diré una cosa, per a mi totes les dones sou unes mentideres, algunes no podeu veure a les vostres amigues felices al costat d'un home, ja que el voleu per vosaltres. Per jo, tú ets un obstacle, sé que tú saps coses del meu passat, tranquil·la, no som com el meu pare, tan sols vull que no t'interposis entre la persona que realment m'agrada, no vull que diguis mentides sobre jo davant ella, estic enamorat de na Carme.

-Com has canviat de opinió?-demanà na Mariona després de veure que en Damià li havia obert el seu cor i expressat els seus sentiments.

Quan na Mariona va acabar de parlar, en Toni i na Carme havien arribat per sentir el darrer que havia dit ella, i en Toni va decidir intervenir.

-Jo l'he fet canviar d'opinió, abans de venguéssiu a cercar-nos el temps del pati li he fet entendre els seus sentiments.

-Carme, t'he de confessar que t'estimo, grácies a en Toni ho he vist clar, jo no soc un monstre com el meu pare i no m'agradaria que per un malentès o l'influencia d'altres persones pensis el contrari. No vull que la història del meu pare es repeteixen, ja hi ha suficients víctimes pel masclisme, he canviat.

-No ho sé Damià, qui em diu que això no és una de les teves mentides?-digué na Carme amb un to molt fred i insensible.

-Mira, jo t'entenc, ja sé que és difícil estimar una persona amb un passat com el meu, només vull una segona oportunitat, esperaré la teva resposta setmana a setmana, dia a dia, hora a hora i minut a minut.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]