Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



tumblrgirls
Argentona
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 Apareix un enigma
Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel – una camisa, potser – entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que la portaven. Tal com no puc evitar investigar el perquè d’aquest misteri.

M’apropo lentament a la pila de roba tirada de qualsevol manera. Finalment, eren una sabata sense parella i una samarreta d’un blau clar amb unes lletres estampades al ben mig d’aquesta. A la samarreta si pot llegir, amb dificultat, un missatge secret; l’estampació ha estat deteriorada pel temps. I la sabata, desgastada per la part de la puntera. Estic molt sorpresa i no puc evitar treure el meu telèfon mòbil per fer una fotografia.

Segueixo el camí de les vies, cap a direcció nord. Mentre passejo escolto com xoquen les onades del mar contra les roques del port. Hi ha vegades que només amb un so tan simple, pots desconnectar completament de la vida.

Una altra sabata uns cent metres més enllà de l’anterior. Aquesta és diferent. D’un altre color, d’una altra talla. Però amb una cosa comuna: ambdós eren pertanyents a una dona. A aquesta li faig també una fotografia. Quan arribi a casa li enviaré un correu al Tom, comentant-li tot aquest misteri que no acabo d’entendre.

 

Continuo caminant durant el quart d’hora que queda perquè el rellotge doni les vuit del vespre. I quan són en punt, arribo puntual a la porta de casa. Obro amb les claus, saludo a la mare i l’informo que avui aniré al llit sense sopar, no tinc gana. Aquest embolic de les sabates i la samarreta em tenen amb el cap ocupat.  Només li enviaré el correu a en Tom i me n’aniré a dormir – o ho intentaré -.

“Hola Tom. Avui, mentre caminava per les vies del tren m’he trobat amb un munt de roba per allà tirada. Li he fet fotos i no he deixat de pensar en qui hi són pertanyents. Necessito parlar-ho amb algú. Ens veiem demà?”  Li dono a enviar, em poso el pijama i m’adormo en qüestió d’un parell de minuts.

 

L’endemà em trobo la resposta d’en Tom dient que passarà sobre allò de les deu del matí. Observo un instant el rellotge del despertador que marca les “09:55”. Entorno els ulls i m’aixeco ràpidament. Em vesteixo i esmorzo un suc a tota pressa.

Ja són les deu en punt, en Tom truca al timbre de casa. És un noi molt puntual, hi ha vegades que desitjaria que no ho fos tant; així podria quedar-me al llit una estoneta més.

-Hola, Tom –dic amb una cara de dormida i un to mandrós.

-Hola, Dakota. Anem a veure-ho.

Pugem a la meva habitació i ens estirem al petit sofà. Encenc el mòbil, entro a la galeria. S’està obrint la imatge. Li explico a en Tom el que vaig veure, i trobo que al final de la imatge  hi ha un cotxe amb una persona dintre. Anava a ampliar-la  just quan algú toca al timbre.

-Vaig a obrir. Espera’t aquí si vols.

-D’acord.

Baixo les escales i en obrir la porta em trobo amb la meva mare. Diu que no tornarà fins al migdia i que és millor que anem acabant. Mai li ha agradat que estigui amb amics a casa, si no hi és ella.

Pujo les escales i veig que el Tom seu de cop al petit sofà. Sembla nerviós i preocupat. Quan arribo a l’habitació i tanco la porta em diu que el seu pare li acaba de trucar i ha de marxar de pressa a casa. Ens acomiadem i quedem per veure’ns l’endemà i continuar investigant. Tot és molt estrany.

No resisteixo més temps sense saber qui hi ha dins del cotxe. Obro l’ordinador per tornar a concentrar-me en la fotografia. Però que ha passat? A la pantalla de l’ordinador apareix una advertència que diu que la fotografia ha sigut eliminada.                        

 Comenta
 
Capítol 2 Sospitós
Torno a llegir l’advertència “la imatge ha sigut eliminada”. Com pot ser? En cap moment he eliminat cap foto. De cop, recordo que he deixat sol a  en Tom, però ha dit que anava al lavabo. Potser ha acabat aviat de fer les seves necessitats i s’ha passat el temps restant a la meva habitació, esperant. Ell ha pogut eliminar les fotos,  a més, des de que li vaig explicar el que em passava, ara actua d’una manera molt estranya. Però,  per què no vol ajudar-me a descobrir de qui son les peces de roba? En aquest moment l’única cosa que se m’acudeix es que potser vol ser ell el “detectiu” d’aquest misteri i no vol formar un grup amb mi. Estic enfadada. No sé perquè m’ha traït el meu amic. Reflexiono i me n’adono que enfadant-me no solucionaré res, així que decideixo tornar al lloc dels fets per trobar més proves. 







Quan arribo allà, torno a trobar roba. Com pot ser? La roba es diferent ara, l’única coincidència que trobo és:  que és roba de noia. De cop escolto un soroll  al fons del camí per on he arribat. Tinc por.  No sé què fer.  Finalment decideixo que el millor és amagar-me. Vaig darrere d’un mur i de cop i volta, veig a en Tom a la llunyania. Porta unes peces de roba a les mans i me n’adono que són d’una noia també. S’apropa amb un pas ferm directe cap a mi.







- Dakota! –crida amb un to seriós. Sembla fins i tot enfadat. Giro cua i començo a caminar cap a la porta de l’estació de tren, com si no hagués sentit res. És ell qui es va desfer l’altre dia de la roba tirada a les vies de l’estació? És ell qui ha eliminat les imatges que vaig fer a les peces de roba? Tot em fa mala espina.







-Dakota espera’m un moment. He de parlar amb tu.







Finalment decideixo aturar-me i esperar-lo. Potser tot són imaginacions del meu cap. Conec a en Tom des de fa molts anys, és un bon noi.







-Ei Tom. M’havies cridat per casualitat? 







-Eeeeh –veig com les seves galtes es tornen d’un to vermellós- sí. Què fas aquí? No hauries d’estar a casa fent deures o alguna cosa per l’estil?







En Tom sembla nerviós. Porta la cara amb alguna esgarrapada que potser li ha fet la seva gata i un parell de blaus pels braços. Crec que ha tirat les peces de roba que portava tot just passar pel costat d’una brossa.







-Tu ho has dit, hauria. Havia sortit a agafar una mica d’aire fresc, com sempre. Ja vaig cap a casa.







-Vols que t’acompanyi?







-No es necessari, gràcies Tom –he d’investigar més. Què feia en Tom amb la roba?-.







-Insisteixo, Dakota –diu mentre m’agafa pel colze.







-Tom! Deixa’m anar. Estaré bé. Només hi ha un parell de minuts fins a casa.







-D’acord. Ens veiem demà.







-Adéu.







Giro sobre els meus talons i surto de l’estació ràpidament. Les meves passes són cada cop més veloces. En qüestió de dos minuts arribo al portal de casa. Sempre m’han dit que quan estàs en una situació d’estrès, el teu cos actua d’una manera extraordinària. Jo mai creia a les persones que m’ho deien. Exagerats els anomenava. Doncs ara bé que puc assegurar que, en situacions d’estrès, el nostre cos actua més veloç, més àgil o més fort. En el meu cas, només les dos primeres de les abans nombrades.







Entro a casa i passo directa cap a la meva habitació. Encenc l’ordinador, potser les imatges s’han modificat de carpeta o potser han retornat. Amb l’informàtica mai se sap, i més si ets una inepta com jo. Quan finalment s’encén em trobo amb un correu d’en Tom que diu el següent:







“ Sé que m’has vist amb les peces de roba i amb les esgarrapades per la cara. Ara creus que sóc jo el que llença la roba a les vies del tren, creus que potser sóc un assassí o un violador, oi? Tot t’encaixa: la roba, les esgarrapades... Doncs no estàs pas equivocada. Si no calles la teva boca, seràs la següent.”



























 
 Comenta
 
Capítol 3 El final
 En rebre el missatge, la Dakota es va quedar paralitzada. «Si no calles la teva boca, seràs la següent.» Això li deia el seu amic de tota la vida, en Tom. Va intentar dormir, però estava completament aterrada. Tenia por de sortir al carrer, encara que fos per anar a comprar el pa. Va deixar d'anar a l'escola fins que un dia al cap de tres setmanes, la seva mare li va dir:

—Dakota, filla, ha vingut en Tom a veure't. Et vindrà bé una petita distracció. Portes unes setmanes molt distant, no vas a l'escola ni res...

—Mare! —va interrompre amb un crit. Es va tranquil·litzar i va afegir—: No hi vaig perquè no hi vull. Punt final. Ah, i millor que no entri en Tom a casa. No vull parlar amb ningú.



La mare va sortir de l'habitació i al cap de vint segons apareix en Tom sense trucar a la porta. A la mare li deu importar un pebrot la seva opinió.

—Dak, anem a fer una volta —va dir en Tom amb mal humor. Semblava enfadat.

—No em ve de gust.

—He dit que anem a fer una volta, i per tant, anirem a fer una volta—va insistir mirant a la Dakota amb una mirada furtiva.

—Està bé.



Surten per la porta principal i comencen a caminar agafant el mateix camí que agafa sempre ella, és a dir, cap a l'estació. Ella frena en sec quan comença a donar-se compte de les intencions que té en Tom.

—Para. No em facis res, Tom. Som amics, oi? No diré res, començaré a anar a l'escola com si no succeís res. Ho prometo. Però, si us plau, no em facis res —va dir la Dakota amb els ulls humits.

—Mmm —va rumiar en Tom— Et penses que em mamo el dit o què? Se que, quan tinguis l'oportunitat ho diràs tot a tothom. Així que, no hi ha tracte.

La Dakota tenia por. Ella seria la següent.

—Faré el que sigui, però no em facis mal.

—I què faràs tu? —va dir deixant anar un riure i després va afegir—: De fet. Si que hi ha tracte, et deixo escollir: o bé em portes a tres noies joves com tu i ja me'n encarrego jo d'elles o, com a segona opció, mors aquí desengran-te lentament.

A la Dakota se li va empal·lidir l'expressió en qüestió de segons. S'ho havia de rumiar a casa. Volia seguir amb vida, però no volia causar-li problemes a cap altre persona.

—Ens veiem demà, aquí mateix i a les nou del vespre. He de rumiar.

—Està bé. Però si m'estàs mentint: ho sabré i no hi haurà cap tipus d'acord.

La noia va girar cua i va tornar a casa sense girar el cap en tot el camí. Va estirar-se i va començar a idear un pla. Ella no podia ser la conseqüent de la mort d'altres noies. Simplement, no podia. Mentre pensava en la solució, va caure en un somni per causa del seu esgotament psíquic.



Es va aixecar a les tres del migdia. Portava dies sense poder dormir plàcidament, i estranyament, aquella nit va poder dormir. Van passar les hores i les agulles del rellotge van donar les vuit i va començar a preparar una bossa de mà. Just abans de sortir de casa, va córrer cap als braços de la seva mare i li va fer una forta abraçada, acompanyada d'un «T'estimo mama». La porta es va obrir i es va dirigir a on havia quedat amb en Tom: just davant l'estació.



Hi va arribar amb només trenta minuts, a l'hora perfecta. En Tom es trobava segut en un banc de la vora i quan va veure que la Dakota venia sola, va començar a treure fum per les banyes.

—Vens sola. Bé, bé. Llavors seré jo mateix qui et deixarà morir dessagnada.

— Tom, amic meu. No penso donar-te aquest plaer.

Llavors la Dakota va treure una arma de foc de la seva bossa de mà i se la va col·locar a l'alçada de la templa, amb un somriure es va acomiadar d'en Tom i va prémer el gallet que va disparar la bala que va acabar amb la vida de la Dakota. El seu cos jeia inert en la vorera del carrer.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]