Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



irinacastella
Barcelona
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 Absolutament sola
Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.



Però ara, no m’hi entretinc, miro a un costat i a un altre, per assegurar-me de que estic sola, i inspecciono acuradament la roba de la via. Ni és de la meva talla, ni m’agrada, així que la torno a deixar tal i com l’havia trobada, com si jo mai l’hagués tocada. Poc a poc un soroll molest es va fent notar i les vies comencen a tremolar. M’arrambo a la paret tant com puc, ficant-me entre els arbustos. Mentre el tren passa arran meu no puc evitar mirar-lo. És un tren de l’exèrcit, com la majoria, que porta els nois que han fet quinze anys aquell mes de maig, cap a la guerra.



No puc evitar pensar que, en dos mesos, jo aniré en un tren com aquest, deixant enrere tot el que mai he estimat, per acabar el que dos polítics van començar. Finalment, quant passen els vagons de mercaderies, em trobo, altre cop, en mig del silenci. És llavors quan, en adonar-me que ja faig tard, arrenco a córrer cap a l’escola.



Just com n’he sortit, torno a entrar-hi, darrere d’un cirerer hi ha quedat amagat un forat a la reixa, provocat per un intent de fuga. Per sort, ara tenim entrenament a l’exterior, i em fico entremig del cúmul de gent abans de que ningú no noti la meva absència. Mentre l’entrenador passa llista, no puc evitar fixar-me en els companys que falten, tant a la llista, com entre la gent, que es renova mes rere mes. Els meus pensaments queden interromputs quan, de sobte m’adono de que en Tom no hi és, ni tan sols a la llista.



-I en Tom Recot?- Ni tan sols acabo de dir la frase quan em dono compte de la estupidesa de la meva pregunta, però ja és tard per a fer-se enrere.



-Soldat en pràctiques Kimberly, està qüestionant la meva capacitat de llegir una estúpida llista? Quedi’s quan acabi la classe! Ara tots fareu cent flexions, per cortesia de la vostra companya- Quan començo a fer les flexions vaig sentint les queixes de la gent, en veu baixa com “moltes gràcies” o “que el teu amic hagi marxat no és culpa nostra, bocamolla”. Fins ara m’havia negat a pensar-ho, però tenen raó, en Tom ha marxat sense avisar-me, ni tan sols pensant en que jo m’he quedat sola, absolutament, i tots els dies en aquest lloc tornaran a ser un infern, com abans de conèixer-lo a ell.



Passo la classe atomentant-me, pensant en que he fet jo per haver d’acabar amb una mentida així, del meu millor amic, que m’havia dit que també era del Juliol, i que així sempre estaríem l’un amb l’altre, fins i tot al tren, d’on s’expliquen històries no precisament boniques. Després de tres llargues hores, l’entrenador diu:



-S’ha acabat la classe, tothom a la seva habitació! Excepte tu.- Diu mentre m’assenyala. Quan els companys marxen, es gira cap a mi.- Tu, soldat insolent, a quina classe pertanys?



- Avui passo a la dos, Senyor- les classes són, simplement, els mesos que et queden per a marxar, i els entrenaments es donen de deu en deu, que llògicament, canvien cada mes.



-Doncs ara aniràs a buscar la nova companyia deu, que está a la sala comuna, passaràs llista, els faràs un entrenament extra de benvinguda, els ensenyaràs el pavelló, els donaràs l’horari i demà a les set en punt, t’asseguraràs de que estiguin tots al camp de tir, tu inclosa, ho has entès?



-Si Senyor- Arrenco a córrer cap a l’edifici, entro i no m’aturo fins a arribar a la sala comuna. No tots els presents són de la classe deu, però se’ls reconeix a simple vista. Estan tots arraconats a l’esquerra, parlant massa alt i fent emprenyar als altres. Pujo dalt d’una taula i dic- Companyia deu, en fila!- Per una vegada en aquell lloc, jo mano, i tinc poder absolut sobre d’aquells adolescents - Seguiu-me en fila recta, i no oblideu que cada paraula que senti son cinquanta flexions!- Comencen a seguir-me com a bons minyons, fins que un diu:



- I qui ets tu precisament? No tens cap dret a donar-nos ordres.



-Soldat Kimberly, classe dos- Després d’aquesta última afirmació, van callar sobtadament – I com que us puc donar ordres i gràcies a la teva curiositat, això son cinc-centes cinquanta flexions, però com que sóc bona persona, us en descompto cinquanta.- Em mira amb cara d’odi mentre anem cap al exterior. Després de passar llista comencen a mirar-me, esperant que no me’n recordi del seu càstig -Comenceu les flexions, cada deu feu una volta a la pista i torneu a començar!



No m’havia avorrit tant en la meva vida, com mirant córrer a la classe deu. És clar, córrer és avorrit, però sents el vent a la cara, avances als teus companys amb un somriure burleta i intentes parlar amb algú mentre proves d’agafar aire. En canvi, plantar-se al centre de la pista a mirar com es molesten entre ells, uns adolescents que no saben que és patir de debò en un entrenament, m’adorm.



Quan acabo l’entrenament, els duc fins al edifici i els ensenyo les habitacions, que estan separades per classes, amb un lavabo comunitari per a tothom. Els ensenyo el circuit de proves -és, simplement, una reixa des d’on just saltar caus en un bassal de fang, continuat per una petita piscina a nedar en deu segons- els indico on és el camp de tir, el simulador, l’hípica, l’edifici d’infermeria i el nostre mini-aeroport. Al donar-los l’horari, com sempre, hi ha el llest que sap restar i diu:



-Només tenim set hores per a sopar, dutxar-nos, dormir i esmorzar?



-Sí, soldat, i si no voleu fer flexions altra vegada, ja que no podies parlar, ens veurem demà a tres quarts de set. Ara tenim tots entrenament al circuit de proves, i ja que he malgastat el meu temps lliure amb vosaltres, us prego que us porteu bé, ja que l’entrenador no serà tant benevolent amb vosaltres com he sigut jo.



Després de l’entrenament, esgotada, vaig cap a les habitacions, em dutxo, i vaig cap al menjador per a sopar. Com sempre, el menjar té una pinta horrible que treu tota la gana que puguis tenir, i diuen que és per a preparar-te per a la guerra. Jo mai m’ho he cregut, però igualment em fico a la cua i agafo  una de les safates que, com totes, ja ve preparada amb el menjar. M’assec al fons, com sempre, però sense en Tom. M’avorreixo veient com la gent parla amb els seus amics i es seuen en taules plenes, pensant que es just el que vull, companyia, en comptes d’estar sola. Distreta amb els meus pensaments, no m’adono quan un grup de nois i noies s’acosten a la meva taula, fins que ja hi són.



-Kimberly, mira’m a la cara o et juro que t’hi obligaré.- Diu un noi que juraria que és de la companya u, és corpulent i moreno, i sembla el cap del grup. Així que,fingint indiferència,aixeco el cap. -El teu guardaespatlles ha marxat, oi que sí?- El miro directament als ulls, tots sabem la resposta.- I què ens importa a nosaltres? Res. Però tu i la teva boca no podíeu callar, no? No, i ara hem hagut d’aguantar les conseqüències entre tots. Doncs ara tu, personalment, ens tornaràs aquest temps tan apreciat en que, gustosament, faràs de sac de boxa al pati per a nosaltres. – Es gira cap a dos nois que són darrere meu.- Agafeu-la.- M’agafen dels braços, i no m’hi oposo. Sé perfectament que no puc fer res per escapar-me.



Mentre em porten al pati, la gent del menjador comença a tirar-me menjar per venjança o, simplement, per avorriment. Quan arribem a fora, em tiren a terra. És llavors quan, en un moment de distracció, començo a volar per sobre els seus caps, sense mirar-los. M’encanta volar, però no puc controlar quan ho faig. Al sentir emocions fortes com tristesa, alegria o por el meu cos flota i m’encanta la sensació de l’aire sota el meu cos. Però alhora quan jo volo hi ha una reacció estranya, i es que quan volo les persones del meu voltant comencen a sagnar. Ho sé, molt estrany tot.



Entro per la finestra del segon pis, i corro cap a la meva llitera. Agafo una muda neta i surto disparada cap a la porta del darrere, i baixo per les escales d'incendi, que estan prop del forat de la reixa. En passar-hi  començo a córrer per les vies del tren, sentint la culpabilitat dins meu. No m’aturo fins que veig un tren que ve cap a mi, i m’aparto una mica de les vies. El tren de passatgers passa per davant meu, hi puc veure el meu reflex. Una noia amb uniforme militar, plena de menjar, amb els cabells brutíssims i, el pitjor, la cara. Al centre d’entrenament no hi havia miralls, i ja quasi m’havia oblidat de totes les cicatrius que tenia. A la cara, se’n veien moltes més, sobretot la que anava des de la cella fins al pòmul. I vaig fer l’única cosa que li havia promès al Tom que no faria, reviure com me les vaig fer. Centenars de records travessen la meva ment. Com havia volat per primer cop, sola, al saltar de la llitera, sentint que jo mateixa sagnava, fins que vaig caure de cap a la cantonada de la taula. En recordar-ho, la cicatriu de la galta em va tornar a fer mal, recordant-me el que li havia fet. O quan vaig saltar del segon pis, per demostrar-li a en Tom que si que podia volar, però en veure’l a ell sagnar em vaig deixar caure.



Quan els meus records em deixen en pau, em dono compte de que el tren ha marxat ja fa estona, deixo de plorar, em canvio de roba i, en ficar la mà a la butxaca, hi noto alguna cosa. Fico la mà cautelosament i descobreixo un sobre. Fica: "per a la Kimberly, d’en Tom" amb la seva típica lletra torçada. En obrir-la en trec una carta de que diu:



"Em sap greu haver-te mentit, Kimberly, no sé perquè ho vaig fer.



Jo no volia abandonar-te, ho saps, però no volia desertar. Coneixes tan bé com jo el rumors de que la guerra acabarà d’aquí poc, i no volia estar condemnat de per vida. Ara que no t’ho puc dir en persona, recorda que ets preciosa, intel·ligent i ràpida, i que pots fer el que et proposis. No et fiquis en problemes, que ja ens coneixem, i no t’oblidis de portar-li menjar a la nostra rata, que ja saps que no és molt espavilada. Si has de volar, no te’n arrepenteixis, perquè no es culpa teva. Espero veure’t abans de dos mesos,



Tom Recot



P.D: intenta fer algun amic a la nova companyia deu, et trobaré a faltar."







Em guardo la carta a la butxaca abans de que llàgrimes que baixen per les meves galtes la taquin, me les eixugo i torno passejant tan lent com puc cap a l’escola militar.
 Comenta
 
Capítol 2 el camí és llarg
No m’hauria imaginat mai que al tren hi fes tanta calor fins que hi he entrat. Els meus companys, la majoria, estan arraulits a l’esquerra del vagó, massa acalorats i espantats com per parlar, mentre que a la dreta hi ha un grup de nois i noies de la nostra edat, que semblen estar com nosaltres, potser una mica més cansats, ja que porten més temps dins el tren.

M’assec a una cantonada, sentint l’aire fresc que entra entre els taulons de fusta. Un oficial ha tancat la porta, i cada vegada fa més calor aquí dins. Ningú no gosa dir una sola paraula, ni després de dues hores de viatge sentint el rugit del motor i el soroll que fan les rodes del tren al xocar amb les vies, així que intento entreveure alguna cosa entre els taulons de fusta, i ho aconsegueixo, però no és res bo. És una altra acadèmia, on parem a recollir més gent.



Un dia i mig, aquest és el temps que hem estat escarxofats en aquell tren infernal. Ara, després d'estar tant temps olorant suor, una brisa freda ens avisa que aviat es pondrà el sol, i la fredor de la nit regnarà de nou.

-Benvolguts soldats, sóc el general Nickens -va dir algú a través dels altaveus- sabeu perfectament que ara passareu la vostra penúltima nit a resguard del elements, així que si seguiu al meu becari cap a la tenda central, podreu sopar i dormir a les vostres tendes assignades. Demà a trenc d'alba escollireu el vostre camp de batalla, i hi sereu destinats. Bona nit.

Tal i com havia dit el general, un noi va aparèixer d’entre les tendes, i mentre passa llista, veig una cosa estranya entre els arbustos, i sembla que ningú se’n ha adonat. M’hi acosto lentament, aparto els arbustos, i no hi trobo res més que una nota. Posa: Si ets la Kimberly, i coneixes en Tom, vine prop de la tenda blava dues hores després del toc de queda.



Son les dotze de la nit, dues hores després del toc de queda, i em dirigeixo cap a la tenda de campanya. Intento córrer silenciosament, i crec que ho aconsegueixo, ja que ningú em diu res. El vent em congela les orelles i escolto com les meves bambes piquen al paviment produint un eco que a mi em sembla que pot ser escoltat per tothom. Finalment trobo el lloc de reunió, amb la adrenalina fluint pel meu cos. Hi ha una tenda blau cel, que ondeja suaument, i no sé per què m’arriba una sensació de pau. No veig a ningú fins que uns nois s’acosten, van una mica beguts i porten una ampolla de ron a la mà. Tinc por durant un segons, fins que calculo que deuen de tindre la meva edat, i que per tant, també s’estan saltant el toc de queda. Tot i així s’acosten i em diuen “guapa” o “quin cul mes maco, nena”. Maleïts borratxos. Normalment els hi hagués donat una bufetada, una patada o els hagués apuntat amb una pistola. Però semblen de una o dues classes més altes, i a sobre són sis. Ells es van acostant cada cop més a mi i continuen dient bajanades, fins que els tinc a dos metres i penso un pla per a sortir corrents, sabeu el millor dels borratxos? No poden córrer. Mentre estic planificant el meu pla un d’ells, que es ros i alt , em dona un cop al cul. Ara sí, li dono una bufetada al seu cul i marxo corrent. Quina fixació hi tenen, els nois, amb els culs? Merda. Segueixo corrent silenciosament fins que m’adono que al final no he vist la persona misteriosa amb qui he quedat. Em toco el cul, adolorit, el noi ros m’ha donar fort, quin tros de cabró, penso, i m’adono que tinc el gluti esquerra més dur que de costum i noto que hi ha un tros de paper, i per sorpresa agafo el que sembla una nota o una carta i hi llegeixo:

Kimberly, no sé que faràs dema, ni et vull obligar a venir amb mi, però només et vull dir de que jo he anat a la unitat del sud-est. Espero poder deixar-te una carta més bonica o llarga quan arribi al campament, però nomes et vull dir que et trobo a faltar, amb amor,Tom.

P.D: deixaré la següent carta al costat de les vies del tren, si puc.



M’amago la carta a la butxaca interior de la jaqueta, al costat de l’anterior, i m’adono que encara sóc a camp obert, i que algú em podria veure desperta fora del toc de queda, així que m’arrambo a una tenda i les vaig saltejant, fins que arribo a la número vuit, on he de dormir jo. Entro silenciosament, m’assec al meu llit i, com no, fa soroll i el company que dorm a la llitera dalt de la meva es desperta i diu alguna cosa indesxifrable, es para a escoltar, i s’estira de nou, deixant que el silenci regni. Encara que sé que no és veritat, jo noto el cor a la gola, palpitant, com si tothom pogués sentir-lo, i m’estigués mirant. M’estiro, encara nerviosa, però no puc parar de pensar en la carta, i en que, per el que he sentit, la unitat sud-est té grans problemes i , bàsicament, està perdent la batalla, així que, pot ser que demà en Tom sigui mort, o ferit, o que l’hagin canviat de lloc, o que comencin els bombardejos o moltes coses més. Miro el rellotge, són tres quarts de dues, i encara no he pogut dormir, així que intento pensar en alguna cançó relaxant, fins que m’adormo.



A les sis, com era d’esperar, sonen unes trompetes, que em treuen del son profund on estava. Estic molt cansada ja que he dormit poc, i no necessito un mirall per a saber la cara que tinc, així que, amb pressa, em canvio la muda i vaig a la tenda central. Ara que és casi buida, sense taules, ni gent, m’adono de que és  molt més gran del que hauria imaginat, i que estic realment sola aquí, no conec a ningú, excepte de vista, i em dedico simplement a complir ordres, sempre escoltant a mitges, pensant en les meves coses. Ara pot ser un fet irrellevant, però i si allà fora, al camp de batalla, em distrec un segon, què podria passar? Podria morir, o, pitjor encara, deixar que algú morís per mi, que es sacrifiqués perquè no sé escoltar les persones que em rodegen més que als meus pensaments. Aquesta idea m’esgarrifa, sobretot si penso que pot passar realment. Em sobresalto quan una veu diu per els altaveus que si no estem a la fila en dos minuts comptarà igual que desertar, així que, igual que jo, tothom comença a córrer donant cops i apartant-se per arribar a la fila, fins que s’aturen i es comença a fer una fila.



He arribat a la central sud-est, en baixar del tren, altre cop, m’adono de que està sortint el sol, i quan ens apilonem en un grup un general s’acosta a nosaltres i ens comença a donar el típic discurs de “benvinguts al món real, aquí s’acaba el joc”, però, encara que ho intento, no li puc fer cas, i no paro de girar-me buscant en Tom, encara que el més probable es que ja no sigui aquí. Quan s’acaba el discurs ens dónen menjar, i aconsegueixo esmunyir-me cap a les vies del tren. Busco per les poques plantes que hi ha a la vora de la via, per terra, i fins i tot sota les vies, però no trobo res, fins que, poc després de pensar en el pitjor que pot haver passat, veig en el tronc d’un arbre algú ha tallat amb una navalla el meu nom, i una fletxa cap amunt. I, efectivament, veig que hi ha una carta lligada a una branca. No necessito enfilar-me gaire per a agafar-la i, quan la tinc, la obro i llegeixo:

Kimberly, si mai em veus quan no estem sols, ignora’m, com si no ens coneguéssim. Si aquí descobreixen que som amics en separaran, ja que “no donarem igual ajuda a tot l’equip” i probablement no ens tornarem a veure. Jo he anat a un poble anomenat Sgik, amb la meva unitat, la dos, així que fàcilment podràs descobrir on hem acabat. Espero de tot cor tornar-te a veure,

Tom.

Al cap de dues hores, i després de rumiar molt en la carta d’en Tom, sentim per l’altaveu que en deu minuts tenim que estar al menjador. Quan hi arribem hi ha unes deu taules blanques, d’aquell blanc malalt d’hospital, i uns soldats al darrere. Un d’ells es posa dret sobre la cadira i ens diu que tenim que escollir una unitat, i sobre el seu cap ens ensenya una gran pantalla on estan conectats tots els ordinadors, i on hi va sortint el nombre de places que queden lliures per a cada unitat. Davant meu, a la fila hi ha unes quaranta persones i darrere, moltes més. Quan arribo davant la taula una soldada rossa, amb els llavis extremadament prims, així com el seu cos, que sembla desnodrit, em demana el nom i la unitat on em vull apuntar. Miro la gran pantalla i veig que la unitat dos, la d’en Tom, encara no s’hi a apuntat ningú, miro a la noia i li pregunto el per què.

-Hi ha hagut una màsacre. Necessitem soldats forts a la unitat dos i tu no tens pas la pinta de soldat fort- M’indigno, però recordo que ningú no em pot obligar a apuntar-me, o no apuntar-me a cap unitat, i menys ara que sé el que ha passat, no em quedaré de braços plegats.-

- Kimberly Jefferson. Unitat dos.- dic esperant que m’apunti a l’ordinador, alhora que li dedico una mirada assassina. Ella em respon amb un somriure fals, com aquells somriures que dónes una tieta llunyana que només fa que criticar-te.

-Molt bé, maca. Tu t’ho has buscat. Escolta, si de debò vols fer alguna cosa útil no t’intentis fer la valenta, si vols ser útil fica’t a primer a fila i sigues carn de canyó, així, com a mínim, donaràs la oportunitat de viure a algun company teu. Deixa de ser una inútil.- La noia em llença tot aquest verí amb un somriure d’orella a orella, com si m’estigués donant un bon consell.

-Sí, podria ser carn de canyó i ser útil, però també podria ser una soldat idiota de baixa categoria que apunta els noms dels soldats útils per el seu país que es volen inscriure a unitats, no? Encara que, suposo, que una noia estúpida com tu deu de sentir que es útil, apuntant noms.

Em giro amb un somriure a la cara, mentre sento com ella m’insulta. Miro la pantalla gran i encara somric més quan veig que hi ha una persona apuntada per a la unitat dos.
 Comenta
 
Capítol 3 La batalla començarà
El camí de terra per on va el camió és ple de sots, i començo a estar cansada del moviment que fa. El conductor deu estar motivat, o molt avorrit, ja que no parem d’accelerar i de donar corbes exagerades, i ja portem dues hores de trajecte, asseguts a terra.



-Són les set en punt de la matinada- diu el conductor- jo us aconsellaria clapar tot el trajecte que us queda, ja que després d’això no en tindreu gaires oportunitats. Si algú té gana que agafi un entrepà de la caixa verda. Arribarem en tres quarts d’hora.



Nosaltres seguim callats, sense immutar-nos. Un noi comença a repartir entrepans i jo devoro el meu, i quan l’acabo, començo a mirar amb desig el del meu company, que encara està menjant. Em mira amb cara interrogativa, i quan s’adona del que vull, me’n dóna un tros.



-Gràcies.- Em dedica un somriure curt i s’acaba el tros de entrepà que li quedava.



-No tinc massa gana, en realitat. Perquè et vas apuntar a aquesta unitat? Jo vaig arribar just quan no quedaven més llocs on anar. Però no et vaig veure a la fila.- diu la frase ràpid, fins a quedar-se sense aire, i em mira expectant.



-En realitat vaig ser la primera en apuntar-me aquí, volia venir- Es va quedar amb cara d’incredulitat, mirant-me.



-De.. De debò? Tu ets boja o què? T’han dit que això es quasi una missió suïcida, no?



-Em.. jo..- no sabia què dir, ja que si li explicava la veritat, podria delatar-me. Però ja li havia dit abans que venia per voluntat pròpia, així que li deixo anar el primer que em passa per el cap.- De petita vivia en aquesta regió, i volia tornar-la a veure abans de..., ja saps, que no tenim masses oportunitats.



-Sí, almenys tu tens una història bonica, jo de petit... -  El camió s’atura, i el soroll d’un  tret ens sobresalta just quan el meu “amic” cau desplomat a terra, mort. Abans de que puguem reaccionar, una vintena de soldats enemics ens apunten i ens fan baixar del camió. Ens fan agenollar-nos amb les mans a la nuca, en fila, i un soldat ros, que deu tenir vint anys com a màxim, ens diu:



-Vosaltres, soldats de l’enemic, sou condemnats a mort per bla, bla, bla, bla, i per cabrons inútils que ens toquen els collons. Apunteu.- I seguint la seva orde, cada soldat apunta a una persona.- I disp...- El seu discurs queda interromput quan el conductor del camió, que no havien vist abans, arrenca a córrer entre els arbres. Aprofitant el moment de distracció, jo i una companya, que ha pensat el mateix, ens fiquem sota el camió.



-Vosaltres dos.- Diu la veu del soldat d’abans- Mateu al fugat. Els altres, dispareu. -Podem sentir els trets, sincronitzats, i el soroll que fan els cossos dels nostres companys al caure a terra. Mentre un regueró de sang s’aproxima al meu peu, les llàgrimes m’omplen els ulls, i començo a elevar-me, fins a xocar amb el terra del camió. Em tranquil·litzo, intento pensar en un altre tema pacientment, fins que torno a tocar el terra altre cop, i a sentir la gravetat. Sento com els soldats marxen i es pugen a uns jeeps, que arranquen i s’allunyen per la carretera. Espero uns minuts, i surto de sota el camió.



 Ja no hi ha ningú, a fora, i sembla que estem en un bosc poc dens. Entro a la cabina del camió, i començo a buscar per la guantera. Hi trobo una pistola, carregada, i un mapa del camí que hem de seguir per reunir-nos amb els altres. La meva companya ha sortit de sota el camió, tota vermella per plorar, i em diu:



-Saps on hem d’anar?



- Sí, hem de seguir el camí de terra. Saps conduir?- Em mira amb cara de nerviosisme, com si jo hagués de saber fer-ho tot.



- No, i tu?- Nego amb el cap, i ella segueix parlant-  Doncs a caminar, noia, que és per avui!



Ja portem unes tres hores ben bones caminant, i encara no hem vist a ningú de la nostra unitat esperant-nos, com indicava el mapa.  Parem uns segons a descansar sota un arbre, quan sento unes branques trencar-se.



-Ho has sentit?- murmura la meva companya, i jo assenteixo. A poc a poc, trec la pistola, i m’aixeco sense fer soroll. Trec una mica el cap de darrere de l’arbre, i veig a en Tom, vestit de militar, apuntant-nos amb un rifle.



-Hi ha algú?-diu. Jo em guardo la pistola i surto amb les mans enlaire.



-Si, som dos. Veníem en el camió quan ens han parat una emboscada. Només hem sobreviscut nosaltres.- Quan em reconeix, somriu, i en sortir la meva companya de darrere l’arbre, torna a fer com si no em conegués.



- A nosaltres també ens han agafat per sorpresa. S’han endut a tota la unitat que no  han matat,  crec que per treure’n informació. Com us dieu?- Mentre pronuncia aquestes paraules, puc veure com s’aguanta les ganes de riure. Abans de que pugui respondre, la meva companya se'm adelanta i diu:



-I a tu que més et dóna? Ara que han massacrat el nostre camió, ens donaran per mortes. Jo piro d’aquí, diuen que al nord es pot creuar la frontera.- Ni per un moment se’m havia passat per el cap desertar. Abandonaria a tota la unitat, per caprici meu? Deixaria que torturessin als meus companys, fins a matar-los quan un d’ells canti? No, per molt que la idea fos temptadora, no podia fer això. Seria avariciós, i sobretot, cruel.- I vosaltres, enamorats, pareu de fingir que no us coneixeu i que no us agradeu.- En sentir aquest comentari, em poso  vermella i baixo una mica el cap, perquè sé que no va desencaminada, la noia. En Tom fa el mateix, i ella se’n adona.- Us deixo sols, parelleta, perquè ho discutiu. Ja que no marxeu, espero que intenteu salvar aquell grup d’idiotes capturats. Ens veurem als meus malsons.- Diu, i s’allunya fins a perdre’s entre els arbres.



El silenci regna durant un parell de minuts, fins que en Tom diu:



-Tu no volies anar amb ella, no?- Nego amb el cap- Fantàstic. Crec que sé on els han portat, és a deu minuts a peu d’aquí. Tens alguna arma? Es que ja no esperava trobar-vos, i només tinc el meu rifle.



-Si, el conductor tenia una pistola. Quants son ells, i quants en queden dels nostres?



-Ells deuen ser cinquanta, i nosaltres érem trenta abans del tiroteig. Ara? Set o vuit, com a molt.



S’acosta a mi, a poc a poc, i m’agafa les mans. Noto com el meu cor s’accelera, a mida que ell s’acosta. Em mira directament als ulls, i aproxima els seus llavis als meus. Una sensació estranya em recorre el cos, i noto com comença la sensació d’ingravidesa.



-No podria morir sense fer això abans- I just quan acaba de recitar aquestes paraules, el soroll d’un motor ens sobresalta. Ell m’estira del braç per



amagar-nos rere un arbre, i m’aguanta perquè no m’elevi. Un jeep passa per la carretera, i esperem uns segons abans de moure’ns.



- D’on venia?- Dic amb un murmuri.



- No ho sé, però sé on anava. - Diu en Tom. -  Crec que hi ha un camí secret a l’oest de la carretera.- Sense dir res més, comença a caminar silenciosament cap al nostre objectiu. El segueixo fins que s’atura i em fa un gest perquè no parli, ja que se senten dues veus llunyanes parlant, o més ben dit discutint. No entenc l’idioma que parlen, però sembla que s’insulten. Els crits continuen acompanyats d’un tret d’una arma. En Tom em treu dels meus pensaments, i m’indica que el segueixi.



Mentre el soldat enemic es preocupa d’amagar el cos del seu antic company, nosaltres entrem a la cabanya que estava protegint. No té res d’especial, és vella, i està a punt de esfondrar-se, ja que ha estat perforada per el que sembla un exèrcit de corcs. En Tom no s’ho pensa dues vegades, mou la taula intentant no fer soroll i comença a aixecar els plafons de fusta. En arribar a la meitat de la sala, n’aixequem uns que deixen al descobert un forat amb una escala de corda que baixa fins a perdre’s en la foscor. Em mira i em diu:



 -Hi ha una llanterna al fons del túnel, a la dreta.- El miro amb cara d’incredulitat, sembla com si ja hagués estat aquí abans. – Portàvem mesos planejant una emboscada, però suposo que van descobrir al nostre infiltrat. Arreglem aquest desastre i baixem, d’acord?- M’empipo. Tota aquesta estona sabia exactament on anàvem, que faríem i com ens havien descobert, i s’ho havia quedat per a ell solet fins ara.  



- Doncs ara ho reculls tu, i jo baixo, i si descobreixo alguna cosa t’ho dic quan ja ho tinguis davant dels morros, eh? – Em fico al forat i començo a baixar el més ràpid possible. Potser m’havia comportat com una nena mimada amb una rabieta, però en part  tenia raó, i per la mirada que em va llançar en Tom abans de baixar, ell també ho pensava.



Després d’esperar el que va semblar-me una eternitat, en Tom arriba a baix. Li dono una de les llanternes i avançem per el passadís de color gris. La pintura està descolorida i es cau a trossos, i el sostre té goteres. Tot això, combinat amb l’únic soroll dels nostres passos, m’inquieta.



A mida que avancem començo a sentir uns ploriquejos llunyans, i cada vegada ens hi acostem més. En arribar al final del passadís, només hi ha una porta amb un vidre a ratlles. M’aturo a uns metres del la porta, pensant si he d’obrir-la o no. En Tom se m’avança i es planta davant la porta, observant-la. Mira per el vidre, i de cop obre la porta. Una pudor aclaparadora arriba de cop, i en Tom es gira cap a mi amb cara d’anar a vomitar. M’omplo el pulmons d’aire, ja que sé que olorarà pitjor a la sala, i entro. La sala és bastant gran, i hi ha cinc cadàvers apilats a l’esquerra. A la dreta, un noi dormit, i al seu costat una noia que senyala un punt del sostre. Miro cap on ella senyala cridant i plorant desesperada, i hi veig una bomba. Els soldats enemics ja deuen saber que hi és, així com els presoners, es una bona tàctica ja que ningú escaparia si sap que al moment d’obrir la porta explotarà, així que aquesta porta no s’ha d’obrir mai. Llavors veig un forat per on els hi deuen de passar menjar i aigua per a ells, suposo que quan confessin desactivaran la bomba, o potser farien bé en perdre l’esperança perquè els mataran. També hi ha una càmera de  videovigilància, per grabar les confessions, que té una placa a sota que diu “Un secret per derrocar el vostre país, és el preu que heu de pagar per la vostra vida. La llibertat us espera juntament amb la vostra veritat.” Em giro per a explicar-li a en Tom que han estat torturant als nostres camarades per a informació i, finalment, alguns d’ells han mort, quan veig que ve corrents cap a mi mirant amb cara d’horror a la paret. Hi ha un rellotge que compta enrere i que activarà una bomba. Estic vivint els últims segons de la meva vida, i somric perquè no vull que en Tom em vegi plorar. Quinze segons, catorze, tretze...En Tom arriba al meu costat, s’atura, em mira directament als ulls i em diu:



-Et vaig dir que no puc morir sense fer això- Els seus llavis es posen sobre els meus, i comencem a besar-nos sabent que passi el que passi, allò és una promesa d’amor etern. I veig que  no es veritat allò que diuen, que veus tota la teva vida passant-te pel davant, jo només sento els llavis d’en Tom sobre els meus, i les seves mans agafant les meves, que em fan saber que mai estaré sola, i que ell sempre ha estat al meu costat. I encara amb els llavis junts els dos xiuxiuegem “T’estimo” alhora. El rellotge ens avisa de que s’ha acabat el temps, però ja no ens importa, mentre estem junts fins al final. 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]