Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



mireia_bort
Almussafes
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 L'estació
Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.

Després d'aquest pensament em pose a caminar fins al punt d'informació, allí hi ha un xic d'uns trenta-cinc anys assegut en una cadira del Ikea fullejant una revista barata on apareixen paisatges exòtics. Posiblement estiga pensant en les seves vacances ja que estem prop de l'estiu. M'aclare la veu per veure si em fa cas, no vull semblar massa desconsiderada per interrompre els seus pensaments, el xic no se'n adona de la meva presència. Em dispose a seure a la cadira que es troba situada just davant del jove empleat de Renfe, vull cridar la seva atenció; però, una senyora es precipita contra el seient i estorba els pensaments del xic. Sembla molt disgustada, es pot notar per la manera tan precipitada de comunicar-se i el seu gesticular tan agresiu. Mirant la situació, es veu de lluny que aquesta conversació va per a una llarga estona, així que serà millor que em busque jo sola la vida.

-Atenció per favor...

Una veu monótona sonava pels altaveus indicant que estava a punt de sortir un tren direcció l'Alcudia de Crespins.

En menys de cinc segons es va produir una aglomeració de gent que es dirigia en totes direccions i ninguna d'aquestes persones era capaç de fer el més mínim senyal d'apartar-se. La meva respiració començava a accelerar-se i el cap va iniciar un trajecte on no paraba de donar voltes i més voltes. La foscor es va fer immediata i quan vaig aconseguir recuperar el coneixement l'estació estava completament buida. M'alçe encara un poc marejada, m'espolse la roba amb les dos mans i tot seguit em dispose a sortir de l'estació. En arribar al carrer veig que les llums de les faroles ja estan enceses,el cel està cobert d'un lila que va fonent-se amb el sol i va adquirint la negror de la nit. Han passat ja diverses hores des que vaig pedre el coneixement a l'estació, la mare estarà preocupada, hauré d´afanyar-me a tornar a casa. Vaig fent camí a l'estació d'autobusos mentre xiule ja que no porte al damunt els meus auriculars, no sé on els hauré deixat. Quan arribe a l'estació, veig un lloc lliure al costat d'una velleta amb aparença simpàtica. Porta els cabells platejats agafats amb molta cura i duu un vestit negre amb flors blanques. Em recorda a la meva besàvia, tenia tota mena de vestits d'aquest estil. L'autobús para deu minuts després. La senyora i jo som els únics passatgers d'aquesta parada. El conductor polsa l'interruptor que obri les portes del vehícle i la senyora comença a pujar. Quan la dona passa per la porta el conductor torna a polsar i les portes de l'autobús es tornen a tancar amb la meva presència reflectida al cristall de l'autobús.
-Ei, espera! - Cride corrent darrere l'autobús.

 

Maleisc el conductor per no deixar-me pujar. Aquest era l'últim autobús del dia, ara em tocará anar a peu fins a casa. Vaig poc a poc per l'avinguda principal sense parar de xiular aquella cançó... Com es deia el grup aquell que tant li agradava a Tom? Ah,sí! System of a Down, en tot el que m'ha parlat Tom d'aquest grup i encara se m'oblida el nom.

Qué ha sigut de Tom? Pensaba que vindría a buscar-me a l'estació com cada divendres. Encara que aquestes setmanes ha estat molt extrany i hem discutit diverses vegades. Pense que els meus amics no li cauen massa bé, sempre que decidisc sortir amb ells Tom fa mala cara o em diu que prefereix que ens quedem els dos sols...

Gire a l'esquerra en arribar al final de l'avinguda i seguisc avançant cap avall. És una nit tranquil.la. Al cel nocturn no hi ha cap núvol, tot i que la contaminació lumínica és un impediment, es poden observar diverses estrelles. Arribe al Mercat Principal i mentre mire el cel, vaig creuant pel pas de peatons. Una llum cegadora em trau dels meus capvilaments i quan mire a la dreta veig un Toyota blanc a punt d'arrosegarme. Done un bot i acabe en el cul pegat al mig del carrer.

-Aprèn a conduir, imbécil! - Cride amb el cul ben posicionat al terra.

Tots els transeünts passaven pel meu costat sense donar-me ni una ullada. No tenien cap intenció d'ajudar-me a ficarme de peu i tampoc pareixien massa preocupats pel meu benestar físic. Com si fos el més normal que intentaren aixafar a una adolescent les vint-i-quatre hores del dia. Ja que ningú esta dispost a ajudar-me, m'alçe tota sola del terra com a dona independent que soc i continue el meu trajecte cap a casa. Em note molt cansada, el camí sembla més llarg del que sol pareixer la resta de dies. Agafe la drecera que hi ha entre el carrer de Marta i el Mercadona. Puje pel carreronet i ja sols estic a tres carrers de casa. Tinc moltes ganes d'arribar i poder tombar-me al llit... Ja comencen a sentir-se els sorolls del bar de davant de casa, es veu que hui hi ha partit de fútbol perquè un grup d'homes ha esclatat un animós crit celebrant un gol.

La porteria de casa esta oberta així que no tinc que trucar. Comence a pujar escales ja que l'ascensor encara no l'han arreglat. Després del meu trajecte des de l'estació,el que menys em ve de gust és pujar quatre pisos plens d'escales.

Des de la porta s'escolta la veu dolça de la mare:

-Sí,soc jo. -Respón la mare.

-Sí, sí. Està vosté segur?- Contesta ella. Es veu que està -parlant per telèfon.

-No...no pot ser. Deu ser un error.

-Però com?

-Vaig de seguida.

La porta de casa s'obri de sobte i la mare ix a tota velocitat.

-Mare! On vas?- La cride des de la porta però és massa tard,està baixant les escales a tota velocitat.



Entre dins de casa i tanque la porta que la mare s'ha deixat oberta. Quines ganes tenia d'arribar per fi a casa! On haurà anat aquesta dona amb tanta pressa? Me'n vaig cap a la meva habitació. Esta al final del passadís.Obric la porta i em trobe l'habitació com l'havia deixat aquest matí: feta una lleonera. Encara que la meva habitació segueix un patró molt simple: La roba de la cadira es pot tornar a utilitzar, la del terra és per a ficar-la a la rentadora i la de l'armari és la que està totalment neta, no te cap confusió. Encara que els llibres i apunts que tinc apilats son el que formen la major part del gran desastre de l'habitació, però aquest desordre és normal en la vida d'un estudiant. Agafe el mòbil que està a la motxilla de l'institut, encara no sé res de Tom, no m'ha enviat cap missatge. Deu haver-li passat alguna cosa? No hauria de ser tan pesimista i pensar sempre que ha passat alguna desgràcia però no puc evitar fer-ho.



-Amor meu, com t'ha anat el día? Com és que no has vingut a l'estació? He estat buscant-te però no t'he vist per cap lloc.



El rellotget del Whatsapp continua apareixent a la pantalla com a senyal de que el missatge encara no s'ha enviat. Espere per si alguna cosa canvia pero pareix ser que no.

Deu minuts després el missatge encara no s'ha enviat. El mòbil no envia el missatge. Que estrany, reincicie el router a veure si el maleït aparell funciona. No és la primera vegada que falla internet de sobte, així que hi ha que estar preparat per si coses importants com aquesta o com un treball de classe es deuen entregar online. Apague el router i espere cinc minuts. Se'm fan eterns,i el silenci que regna a casa no m'ajuda. Estic acostumada a la vida alegre de ma mare, que canta a totes hores. En aquest cas ella no hi és, i tot és massa estrany.

Després de ficar el patró a la pantalla, entre a l'aplicació i comprove si el missatge s'ha enviat. Per a la meva sorpresa el maleït rellotget encara apareix al telèfon.

Aquesta batalla l'ha guanyat el mòbil, si no vol funcionar no hi ha res a fer.

Deixe el maleït aparell damunt l'escriptori, o aquesta és la meva intenció ja que una pila de llibres i papers s'han apoderat de l'habitat natural d'aquest moble.

Vaig cap a la cuina i l'oloreta de la cassola m'envolta. Aquest aroma m'acaricia i em convida per a que taste el sopar que estava preparant la mare. Quina fam que tinc! M'escudelle un bon plat d'arròs al forn i pare taula. Té un aspecte deliciós, com el que fa l'avia Teresa.

Li done una cullerada i el taste. Aquest arròs no fa gust a res. A la mare se li haurà oblidat ficar-li sal. No havia menjat mai un arròs amb tan poc sabor. M'acabe el plat i la meva fam no ha disminuït gens ni miqueta. M'alçe i em fique un altre plat d'arròs,cosa que mai he fet,sóc més be de poca gana ja m'ho diu la mare i l'avia.

El segon plat acaba buit i la meva gana segueix intacta. Però no em convé menjar-me un altre plat d'arròs o reventaré. Obric la nevera i agafe una poma, a veure si així la meva gana disminueix una mica. Impossible, el meu estómac és un pou sense fons, però si continue així acabaré per buidar la nevera.

Em fique de peu amb la intenció d'anar altra vegada a la meva habitació i així mirar també quina hora és. Fa una llarga estona que la mare se n'ha anat sense dir res. El meu cap comença a donar voltes i més voltes. Una foscor s'apodera de l'habitació, una llum fràgil es deixa veure en mig de la penombra i un colp sec al meu cap és l'última cosa que note. Em fique de peu amb dificultat,estic un poc atordida, no sé quant de temps ha passat des que vaig tornar a perdre el coneixement, però sembla que ha passat una eternitat. He de tindre baixa la tensió o alguna cosa per l'estil. Demà li ho diré a la mare a veure que en pensa al respecte. Encara que no crec que siga necessari dur-me al metge. Però com seguisca amb aquest ritme em tindràn que atendre a la consulta per la quantitat de bonys que acabarà per tindre el meu cap...



Mire des de la porta la fotografia que està dalt del capçal del llit. Som Tom i jo a la fira que fan a l'estiu. Aquella nit ens ho passarem d'allò més bé. Encara que en un principi jo no em volia pujar a la noria perquè em fan por les altures, però ell va insistir molt i vaig poder veure des de dalt tota la ciutat il.luminada. En aquell moment no vaig tindre por a res, ell estava al meu costat i la seva mà em donava tota la seguretat que necessitaba.Trobe a faltar al Tom, sempre que em preocupa alguna cosa ell em tranquil.litza. Ell sabria com animar-me i allunyar dels meus pensaments tots aquestos mal de caps. Estarà enfadat amb mí per haver sortit ahir amb el meus amics? Sé que ell volia anar amb mi a sopar fora. Però ultimament no vec gaire als meus amic i em venia de gust quedar amb ells, prendre alguna cosa i que em posaren al tant de les novetats, però be, quan puga parlaré amb ell i intentaré fer les paus, com sempre. No m'agrada quan està de morros...



Arribe a la meva habitació i agafe mòbil. Res, en Tom i el meu internet s'han aliat per a no donar cap senyal de vida. De la mare tampoc hi ha ni rastre. Maleït aparell! Torne a deixar el telèfon on estava i em gite al llit. La foscor va començar a visitar-me i el meu cos es va deixar emportar per l'esgotament del dia.



La llum és inexistent i regna un silenci típic de les películes de terror, on el protagonista està a punt d'obrir una porta on segurament estiga l'assassí o un cadaver. El meu cos es fica en tensió i intenta fer un moviment per a posar-se en guardia. Una força externa s'apodera del meu cos i m'impedeix fer cap moviment dictat pel meu cervell. Cride i torne a cridar però no aconseguisc que la meva boca puga emetre cap sonit. Comence a suar i note com el meu cor va bombejant cada vegada més sang i les meves pulsacions augmenten el seu ritme habitual. Vull plorar però els meus ulls estan fixes i parpallejar és fins i tot una tasca impossible. De sobte un resplendor m'encega. Tot es fa blanc i no distingisc res. Em desperte acalorada i amb la respiració entretallada a la meva habitació. Analitzant tots els racons em torque la suor de la cara amb la màniga i la respiració es torna a estabilitzar.Regna la pau i la tranquil.litat. Per la finestra entra un poc de claror produïda per les faroles del carrer i no es sent cap soroll de l'exterior. Al rellotge les agulles marquen les cuatre en punt de la matinada.

No sé si la mare ja haurà arribat a casa. A l'entradeta no estan les seves claus i pareix ser que a la seva habitació tampoc hi és. On podrà haver anat amb tanta presa? No m'agrada gens el que està passant, deu haver ocorregut alguna cosa greu. Agafe el telèfon per a cridar a la mare. Creue els dits resant per a que done senyal i després de marcar una veu em diu:



-Ha sigut impossible realitzar la conexió...



No tinc altra cosa que fer que gitarme i esperar a que es faiga de dia i vore si la mare arriba a casa i em conta que és el que ha passat.

Després de tancar els ulls tot era pau, cap malson em va pertorbar la resta de la nit. Notava com el meu cos anava pesant cada vegada menys.

Em desperte agotada com si no hagués dormit durant molt de temps. Després d'estirar-me vaig cap a la saleta d'estar i veig a la mare al sofà. Es troba ajupida i té les mans recolsades a la cara. Mira al buit, els seus ulls estan irritats i humits. Sembla que ha estat plorant tota la nit sense pegar ull, ja que és pot observar el color morat apareguent baix dels seus ulls.

-Mare, estas bé? Ha passat alguna cosa?- Li dic a la mare amb un to suau.

La mare es va alçar i es dirigia cap a mi amb la mirada perduda i trencada. Em vaig fer a un lloc i quan passava pel meu costat li vaig acariciar el muscle. Un calfred va recórrer el seu cos i va seguir endavant, sense dirigir-me la paraula i amb aquella mirada que duia dibuixada a la cara. La porta de la seva habitació es tancà. Jo esperaba al sofà on havia estat abans la mare sentada. Uns quinze minuts després la mare va sortir de l'habitació. Portava una roba distinta.

-Mare,on vas? Que ha passat?- Insistia jo ja que el seu comportament em preocupava.

La mare agafà les claus de casa i se'n anà altra vegada.

Estava queta davant la porta. Aquesta situació em té descolocada, no sé que fer ni com actuar. Estic molt preocupada per la mare i pel que puga haver passat.

Vaig a la meva habitació a la recerca del meu telèfon, però no hi és. Les meves claus de casa tampoc estan on les havia deixades. L'habitació està escorcollada. Em dona la sensació de que em falten més coses. Ho haurà agafat la mare, més tard li preguntaré.

Torne a la saleta d'estar, serà millor que mire la televisió una estona i així em distrac.

L'encenc i comence a passar els canals. No fan ninguna cosa interesant. Deixe Antena 3 i apareix al meu televisor la famosa família groguenca. Veig quinze minuts d'aquestos dibuixos i canvie de canal ja que aquest capítol ja l'he vist massa vegades. Fique Canal 9 on estan començant a fer les notícies de mig dia. Parlen sobre les retallades i diverses manifestacions i vagues a causa d'aquest fet. La seguent notícia parla d'un incendi la passada nit a un poblet de València. Es veu que es deixaren connectat un secador i una pujada de tensió va produïr un curtcircuit. Al jove que vivia a l'apartament va tindre el temps necessari per alertar als veïns i que sortiren de les seves respectives cases.El presentador comunica que no hi ha ningún ferit greu, sols els xic que te diverses cremades per intentar apagar el foc.

Una nova notícia comença a ser relatada per un dels presentadors.



-La nit del divendres trenta de març es va trobar a l'estació Renfe de València el cos d'una jove de disset anys, resident de la ciutat. Ens informa des de l'estació, Jaume Roig Villalba, el jove que va fer l'alerta a la policia.

-Anit estava tancant l'oficina ja que el meu torn havia acabat feia mitja hora i ja havia posat els papers en ordre, així que vaig ixir i vaig veure una estranya silueta a la penombra al mig de les vies del tren. Em vaig acostar per si de cas fos un animal,espantar-lo. Quan vaig estar prop de les vies vaig veure que no es tractaba d'un animal, era una xica jove plena de sang i amb la roba feta esquinçalls. Al veure-ho vaig córrer per a avisar a la policia i a l'ambulància.



El xic que ho estava contant estava pàlid, tremolava i es podía veure als seus ulls que estava afectat per la tragèdia que havia presenciat.

El presentador tornà a parlar. Deia que la jove portava uns pantalons negres i una samarreta blanca amb el logotip de Red Hot Chili Peppers com la que tinc jo.



-L'estació Renfe estarà tancada durant el període en que els policies investiguen aquesta tragedia que ha envoltat els veïns de la ciutat. Ens han facilitat una foto de la jove. Es tracta d'Ainhoa Romaguera Sanz.



I a la pantalla del meu televisor va aparèixer una imatge que coneixia massa bé. Era una foto d'unes setmanes enrere, feta al riu. Però a la foto no ixia la mare, sols estava jo, somrient i amb els cabells solts...
 Comenta
 
Capítol 2 No pot ser real.
-No pot ser... No... Ha de ser un error! Però si jo estic viva! Ben viva que hi soc. Algú haurà donat una falsa notícia, és l'única explicació posible...



















Totes aquestes coses les dic cridant per tota la casa i no puc evitar soltar un riure histéric que resona estrident per totes les parets. Done voltes i més voltes per tota l'habitació. Em mire les mans; son corpòries. Evidentment estic viva. Com he de ser morta? A veure, si fos així no podría veure'm tan clarament,la meva mà seria més transparent i podria veure el que hi ha darrere d'ella. També seria capaç de creuar portes sense la necessitat d'obrir-les. D'alguna cosa m'haurà servit veure totes aquelles pel.lícules de fantasmes i coses paranormals, no?







Deuria parlar amb Tom, sí, això serà el millor ja que la mare no hi és encara.







D'acord... la casa de Tom està a una hora d'açí, en direcció contrària a l'estació de Renfe. Tanque la porta i baixe per les escales amb rapidesa, no puc pedre temps, he de resoldre aquest conflicte com siga...



















Una hora després estic davant del portal de Tom i busque el seu nom per a cridar-lo. Toque al timbre però no emet cap so, així que prove a tocar el timbre d'algun veí per a que m'obriga baix. Després daquest intent amb el mateix resultat em desespere i colpege la porta amb resignació. Estic molt frustrada i no puc fer altra cosa que cridar.







-Tom...Tom!- el meu enuig i la meva desesperació augmenten amb la resposta que no em dona ningú.







-Tom! Maleït sigues, obri! Tom,contesta!



















Unes llàgrimes d'impotència s'escapen dels meus ulls i fent un intent poc convencional intente obrir el portal. Espente la porta i es mou un poc, continue espentant i la porta acaba obrint-se. Tanque al meu darrere i vaig fins al final del passadís on està l'escala. Puje amb velocitat ja que estic alterada per tots els fets ocorreguts. Arribe al segón pis i truque a la porta situada baix del número vuit.







Un minut després la resposta que esperava segueix sense aplegar. És impossible que no estiga a casa, el seu Ford Fiesta blau de segona mà està a la porta de l'edifici.







Continue trucant a la porta.







-Tom, obri. Soc Ainhoa, he de parlar amb tu.- Pare l'orella a la porta i escolte el soroll de la televisió.







-Tom.obri! Ja estic farta,obri!- Cap resposta. Em recolze a la porta i s'obri de sobte fent-me caure a terra. Quin mal. M'alçe i mire al darrere. Tom està en el sofà vegent les notícies amb total concentrament. Em fixe en el que estan dient i per a la meva sorpresa es tracta d'una repetició de la notícia que tant m'ha alarmat: la meva suposada mort.







-Tom,estic viva, estic açí!- però Tom ni em mira, s'alça i sen va donant-me l'esquena.



















Un pitit comença a sonar, és el seu mòbil.







-Si? Qui és?- contesta Tom.







-Sí,soc jo. Tom Aleixandre Bosch.







-Clar, comprenc. Cap problema-respón després d'una pausa.







-Sí, jo era la seva parella i eixa nit no vaig anar a buscar-la perque les classes es van allargar i em vaig tindre que passar per la biblioteca...







-Clar que sí! La nostra relació no tenia cap problema, que insinua vosté?- el to de Tom havia canviat bruscament, estava molt enfadat.







-Mire, jo a la meva nuvia la estimava, i em pareix una falta de respete que en un moment com aquest siga capàs de dir unes coses com aquestes.-Dit això,deixa el telèfon bruscament damunt la taula i se'n anà de casa.



















Molt be, serà millor que anal.litze la situació: Estic morta, no hi ha cap explicació perquè hi no és el dia dels innocents. El Tom no em veu i no em sent, la mare igual. No puc comunicar-me amb ningú i no sé que fer ni com he arribat fins a aquesta situació. La televisió diu que em va atropellar el tren, però el que no diu és com vaig arribar fins a les vies.Encara que sospiten de un presumpte suicidi, jo obviament sé que no ha sigut així. He de trobar la manera de saber que ha passat, que fer o alguna cosa, perquè supose que no hauré de quedarme per a la resta de la eternitat com a un fantasma, no?



















Ja que no tinc res millor que fer vaig a fer-li una ullada a la casa de Tom.És un pis menut d'estudiant. La saleta està juntament amb la cuina i hi han pocs mobles. Una taula de cristall i uns armaris menuts a la paret, el sofà no és menut, però tampoc se'n passa de gran i la tele es troba situada damunt d'un moble de fusta. Un parell de quadres i una xicoteta llibreria mig buida acaben per decorar la saleta. Vaig cap a la seua habitació que es troba al fons del passadís. El llit és de cos i mig i les estanteries están repletes de mangues i figuretes d'animes. No sabía jo d'aquesta afició pels dibuixos japonesos...



















Una sensació coneguda comença a aparèixer de nou. Totes les estanteries comencen a donar voltes juntament amb l'habitació. La iluminació comença a ser escassa i el meu cap es perd amb el moviment. Ja sé el que ve ara, pedre el coneixement, així que m'aprope al llit abans de colpejar-me una altra volta. Després d'un calfred la foscor es va fer total.



















Una llum em cega i m'impedeix distingir que tinc al voltant. Em menege a dures penes, la meua intuició em diu que no em convé quedar-me queta. Quan done la volta vec el rostre de Tom que em mira fixament.







-Tom! Soc jo! Soc Ainhoa! Em veus?- cride amb emoció.







La seua mirada segueix fixada als meus ulls.







-Tom,pots sentir-me? Soc jo!







-Ainhoa?- pronuncia amb un filet de veu.







-Eres tu? On estem?







-Clar que soc jo Tom!- exclame mentre li abrace amb força.-T'he trobat a faltar Tom.







Tinc tantes coses que contar-te. No sé d'on s'ha tret la gent que estic morta, t'ho pots creure? Morta jo! Tu que trobes?Quines coses diuen. Tu saps d'on s'ho han tret?







-Ainhoa... No... Tu no pots estar açí. Eres un producte de la meua imaginació... Tu,tu estas morta. Ho han dit a la tele, ho ha dit la teua mare, fins i tot ho he vist al tanatori...Ainhoa tu ja no existeixes...







-Però, però com pot dir això? Si que soc real,estic viva. Estic açí parlant amb tu, t'he donat un abraç... No ho veus? Deu ser algún tipus d'error, una broma, alguna cosa. Però jo sé que estic viva.- intente agafar la ma del Tom però l'aparta amb por.







-Ainhoa... ho senc...



















Una forta llum torna a envoltarme. Obric els ulls i una xicoteta penombra m'envolta. Puc distingir les figuretes del Tom i el seu rellotge digital marcant les tres de la matinada. Les tres? Però, però que ha passat? Em gire a l'esquerra i veig el Tom gitat al meu costat. Està tot suat i no para de tremolar i de moures. Pareix que té un mal son.







He perdut el coneixement altra volta, però és extrany que haja somiat. No deuria de haver-ho fet. Però... era el meu somni?



















El Tom es desperta de sobte i veig com es fa un embolic amb les seues cames. Crec que està plorant, no puc distingir bé la suor amb les llàgrimes amb tan poca llum. Es fica recte al llit i es neteja la cara. Es veu que ho ha passat malament, pobre. Dos minuts després es torna a col.locar al llit i s'adorm. Jo faig el mateix. Encara que siga extrany,és la primera vegada que dorc amb Tom.Busque una posició cómoda i tanque els ulls per a intentar dormir. Uns minuts després la tranquil.litat m'envolta i el meu cos sense ànima o la meva ànima sense cos es relaxen i comencen a endinsar-se en un somni profund.







 
 Comenta
 
Capítol 3 L'últim record
Al matí següent em desperten uns lleugers raigs de sol que es filtren per la finestra. Em fregue els ulls per a despertar-me un poc més i veure tot allò que m'envolta. És estrany, encara que sé que no estic viva no ho sembla. Puc dormir, tinc somnis, note fam... Això sí, una fam voraç que no disminueix per cap motiu. Sóc capaç de notar el meu propi cos, inhale i exhale oxigen. Fins i tot puc notar com el meu cor batega rítmicament. Estic viva però no en un plànol adequat. El món dels vius i el món al qual forme part jo estan units per un delicat fil sense arribar a tocar-se, però compaginant-se mútuament. Ells no saben que hi sóc, però poden sentir-me d'alguna manera. No puc parlar amb ells, però puc formar part d'una mateixa realitat al món del somnis...



L'habitació de Tom està revolta. Tots els seus calaixos estan al terra amb la seva roba i els seus llibres dispersos al seu voltant. Hi han figuretes que estan trencades i alguns trossos arriben fins al passadís. A la saleta d'estar em trobe una imatge similar; quadres per terra,plats fets miquetes i llibres fora de la seva prestatgeria. La televisió està encesa.



-La investigació de la mort de la jove Ainhoa Romaguera Sanz segueix el seu curs. Fonts de la investigació policial creuen que podria ser un cas de suïcidi. Els psicòlegs han descartat el suïcidi després de parlar amb els allegats.La jove tenia un entorn familiar estable, no hi sofria cap trastorn emocional. Segons els professors i amics de la jove, Ainhoa era una persona sociable i amb gran capacitat intel.lectual, no mostrava cap signe de depressió i el seu rendiment acadèmic era l'adequat.

La seva parella es troba a disposició judicial ha sigut acusada de maltractament tot i que ell nega qualsevol implicació en el cas.



Maltractament? Suïcidi? Ara sí que ho he sentit tot!. Jo sé que no m'he suïcidat, la meva vida no era perfecta,com la de ningú,tenia els seus alt i baixos però era una vida i això és més que el que tinc jo i el que ha tingut molta gent. No seria capaç de privar-me de la satisfacció de viure. Encara que és de veres que no he apreciat la vida com hauria d'haver fet,encara que aquest error el cometem tots els humans. Vivim limitats, vivim amb presses, donant-li importància a les coses més estúpides, fent insuperables els problemes que no tenen rellevància i no apreciem les coses importants de veritat. Les persones treballen per a tindre una vida millor i donar-li els millors luxes a la seva família,però aquesta vida millor mai acaben d'aprofitar-la com volen, el temps s'esgota i ningun moment es tornarà a repetir mai. Hauríem de gaudir més dels moments en els que som persones. Un passeig pel parc amb un vell amic, la primera paraula del nostre fill, aquell somriure de la xica del bar... Tot això és vida en estat pur, però no sabem apreciar-ho fins l'últim alé, quan és massa tard. Els humans tenim aquest defecte en el nostre xip, no veure les coses que tenim fins que desapareixen. Trobe tant a faltar sentir-me viva... Trobe tant a faltar a la meva mare, a Iris,la meva millor amiga, sempre ha estat amb mi... Què estarà fent?



Després d'aquest pensament la llum canvia,és fa fosc, però no una foscor absoluta com quan em desmaie, sinó una foscor blavosa,com quan és fa de nit...



Aparec en un jardí enorme,ple de verd i de flors,però una sensació estranya m'envolte. Comence a caminar i m'endinse uns metres, em fixe bé en les pedres que han aparegut. No és un jardí,estic al cementiri i tot el que em pensava que eren pedres són làpides. Un calfred em recorre l'esquena de dalt a avall i m'esgarrife. Continue caminant, al fons veig la figura d'una persona, l'única que he pogut veure al voltant. No pare de caminar cap a la seva direcció per a veure de més a prop. La xica té els cabells negres i curts,no li arriben als muscles. És d'una baixa estatura, passarà a dures penes el metre i mig. Porta una samarreta i uns texans cenyits. Així que deduïsc que serà d'una edat aproximada a la meva. La xica gemega escandalosament i de cop s'agenolla davant la placa. Murmura alguna cosa que no entenc. Es frega les llàgrimes i s'alça del terra.

-Et trobe tant a faltar...- diu de sobte.

-Iris!- Cride quan es dona la volta.

No pot ser,la meva Iris... Que mal està passant-ho...

-Jo també et trobe a faltar.-Li dic i en un impuls li acaricie la mà.

En aquell moment Iris es fica blanca amb els ulls oberts com a plats i es frega la mà que acabava de fregar amb la meva, li queia una llàgrima que va capturar amb el seu dit índex. Va sospirar i se'n anà.



M'acoste a la làpida en la que plorava Iris i allí veig escrit: Ainhoa Romaguera Sanz i la data del meu naixement i del dia que vaig morir.

És difícil veure amb els teu propis ulls el lloc on el teu cos està reposant per tota l'eternitat. En veure el meu nom escrit en aquell tros de marbre s'em fa un nus a la gola, és esgarrifador pensar que estic allà baix soterrada, em donen ganes de cridar o d'intentar salvar-me. És dur saber que no puc sortir d'aquell clot,encara tenia l'esperança de que en algun moment màgicament tornara a la vida, però la realitat és aclaparadora, no hi ha res a fer, el meu cos no té salvació. La tindrà la meva ànima? Vull dir, és açò el que m'espera per a la resta de l'eternitat? Si fos així no hauria d'haver-me trobat amb més individus com jo? Tot això del cel... quan arriba? Quan arriba el moment on vaig a poder descansar? Arribarà alguna vegada? He de tranquil.litzar-me, estic ficant-me massa nerviosa. Trobe a faltar tant a la mare... Què estarà fent?

De nou aquella blavor comença a envoltar-me, una suau brisa m'acaricia les galtes, trobava a faltar aquesta sensació,la del vent fregant-me...

Aquesta vegada aparec a casa. Una olor horrible em colpeja el sentit de l'olfacte, ecs! M'arrime a la cuina i veig tots els plats amuntegats per fregar, això explica la mala olor,deu fer dies que estan ahí per netejar. Deixe la cuina darrere i continue caminant pel passadís en direcció a l'habitació de la mare. La porta està mig oberta i entre dins. Tombada al llit amb postura fetal està la mare sanglotant amb la cara tota mullada i els cabells pegats al rostre. No puc suportar veure-la d'aquesta manera. Tot i així la meva mare és preciosa. Em gite al seu costat,com quan era petit i li acaricia els cabells. La mare para de plorar i la seva respiració retorna al ritme corresponent. Note com la mare s'adorm i per primera vegada entre de manera voluntària al somni d'algú.



Hi sóc en mig del oceà dalt d'una petita barca de fusta. Em trobe en mig d'una horrible tempesta. El mar està molt marejat i les ones colpegen salvatges la barca. Al meu davant apareix la mare dalt d'una altra barqueta exacta a la meva. No para de cridar.

-Ainhoa! Filla meva agafa'm, no t'afones! Per favor...

Una ona s'emporta el cos que subjectava la mare. Es fica a plorar i a cridar. De sobte aparec al seu costat dalt la barca.

-Mare...- li dic amb certa dificultat a causa de l'oratge.

-Ainhoa,filla meva,estàs viva!- crida la mare mentres m'abraça.

-No mare,no ho sóc. Vinc a parlar amb tu. Agafa'm la mà i acompanya'm.



La mare i jo ara hi érem en mig d'un prat verd ple de tulipes. Estàvem assegudes sota d'un salze. El sol resplendia amb força però no ens molestava.

-Com hem arribat fins ací?-pregunta la mare.

-Mare, he de dir-te una cosa. Les dos estem dins del teu subconscient. Ara mateixa ens trobem dintre del teu somni.

-Dintre?

-Mare, jo sóc morta des del passat divendres. Sé que és molt dur per a tu assumir-ho i que no va a ser fàcil tirar cap endavant. Però has de fer-ho per les dos. Jo estic molt bé mare,no et preocupes. Estic amb tu, et cuide i busque el meu lloc al món. Però necessite que sigues forta i continues amb la teva vida. No vull que aquesta pena acabe amb tu. Sé que aquesta tragèdia t'acompanyarà sempre però no deixes que et domine. Sigues més valenta que ella o acabaràs per deixar de ser tu,mare. I això no m'ho podria perdonar.

-Filla meva, quan has madurat tant?-em deia la mare més relaxada.

-La mort et fa aprendre molt, mare.

-Ainhoa,abraça'm...

I amb l'últim abraç la vaig deixar descansant a la seva habitació.



La foscor es pot palpar al carrer de Tom, fa moltes hores que no sé res d'ell. El trobe a faltar,com a totes les persones que formen part de la meva vida o bé... en formaven part.

Tom ja està gitat al seu llit, dorm tranquil amb un peu al descobert. Em gite al seu costat i l'abrace. És hora de descansar.



-Tom,tinc por. No sé com he arribat fins ací. No sé si seré capaç de sortir d'aquesta realitat. Tinc tanta por de passar-me tota l'eternitat deambulant en aquesta solitud fantasmal...

-Ho sent.- va dir Tom.



Aquestes van ser les últimes paraules que pronuncià.

Una llum cegadora comença a apoderar-se del lloc on ens trobàvem feia dos minuts. Em fregue els ulls plorosos per tanta claredat i quan els torne a obrir em trobe que soc al llit de Tom. Es veu que altra vegada m'he endinsat fins al seu subconscient formant part dels seus somnis.



-No puc més!- crida Tom de sobte.



Després d'aquest ensurt que m'ha donat es fica les esportives i corre cap a la porta. El seguisc fins a la saleta, intente anar darrere seva però una força externa a mi m'ho impedeix. Una pau enorme s'apodera de la meva ment i l'espectre del meu cos.

De sobte aquella pau tan immensa, incapaç de ser sentida per éssers vius desapareix i la televisió s'engega i apareix a la pantalla el canal de notícies una carta amb mala lletra.



De nou aquella llum cegadora...



Estimada:



Han passat ja massa dies des que et vaig perdre. Lamentablement ningú tria quan perdre o quan trobar allò que tant estima, senzillament succeeix i no hi ha cap força, per gran que siga que puga intervindre,sols allò que nosaltres nomenem destí.

El destí va ser qui et va portar aquell dimarts a la meva porteria perquè la pluja queia sense parar i tu, tan despistada com ets no portaves paraigües amb els teus cabells negres que et queien pegats a la cara. Per l'amor de Déu! Mai he vist un rostre tan delicat, tan dolç, tan alegre com el teu... I des d'aquell moment vaig saber que mai voldria deixar de veure'l. I que sols volia ser jo qui pogués gaudir del contacte de la teva ma amb la meva i sols volia ser jo el mereixedor del teu amor...Però estimada meva, des que no ets amb mi la nit em pertorba, la teva presència s'apodera dels meus somnis i ja no puc suportar-ho més. No podia veure com tots aquells imbècils dels teus amics absorbien el teu amor, el amor que em corresponia a mi! Solament a mi! Però aquell divendres no ho vaig poder evitar. T'esperava a l'estació com cada setmana,anàvem a passar la nit amb els teus amics i en veure't baixar del tren,tan guapa,tan somrient...No podia deixar que ningú s'apoderara del teu amor i quan vaig veure com arribava la llum de l'últim tren no ho vaig pensar dos voltes; la teva imatge acompanyada d'aquella gent em pertorbava la ment i et vaig empényer cap a la via del tren. Et colpejares el cap i vas perdre el coneixement un instant després el tren va passar per damunt teva i la por de perdre el teu amor se'n va anar. Així series per sempre meva, un tràgic romanç que duraria per sempre...

Però la teva presència al meu subconscient es fa massa difícil de suportar així que adéu estimada,adéu mare. Aquesta història acaba on va començar: en tocar les vies del tren.

Per sempre: Tom.



Uns minuts més tard recobre la visió. Hi soc a l'estació Renfe al replanell on s'espera l'arribada dels trens. No hi ha ningú, sols un xic i una xica. De sobte la xica crida:

-No,Tom,para!

Un segon després l'arrossega el tren. M'acoste per veure el rostre de la pobra xica i em veig a mi... Aquella pau celestial torna a aparéixer i la llum s'apodera de mi i del meu cos.
 Comenta
 
Capítol 3 L'últim record
Al matí següent em desperten uns lleugers raigs de sol que es filtren per la finestra. Em fregue els ulls per a despertar-me un poc més i veure tot allò que m'envolta. És estrany, encara que sé que no estic viva no ho sembla. Puc dormir, tinc somnis, note fam... Això sí, una fam voraç que no disminueix per cap motiu. Sóc capaç de notar el meu propi cos, inhale i exhale oxigen. Fins i tot puc notar com el meu cor batega rítmicament. Estic viva però no en un plànol adequat. El món dels vius i el món al qual forme part jo estan units per un delicat fil sense arribar a tocar-se, però compaginant-se mútuament. Ells no saben que hi sóc, però poden sentir-me d'alguna manera. No puc parlar amb ells, però puc formar part d'una mateixa realitat al món del somnis...



L'habitació de Tom està revolta. Tots els seus calaixos estan al terra amb la seva roba i els seus llibres dispersos al seu voltant. Hi han figuretes que estan trencades i alguns trossos arriben fins al passadís. A la saleta d'estar em trobe una imatge similar; quadres per terra,plats fets miquetes i llibres fora de la seva prestatgeria. La televisió està encesa.



-La investigació de la mort de la jove Ainhoa Romaguera Sanz segueix el seu curs. Fonts de la investigació policial creuen que podria ser un cas de suïcidi. Els psicòlegs han descartat el suïcidi després de parlar amb els allegats.La jove tenia un entorn familiar estable, no hi sofria cap trastorn emocional. Segons els professors i amics de la jove, Ainhoa era una persona sociable i amb gran capacitat intel.lectual, no mostrava cap signe de depressió i el seu rendiment acadèmic era l'adequat.

La seva parella es troba a disposició judicial ha sigut acusada de maltractament tot i que ell nega qualsevol implicació en el cas.



Maltractament? Suïcidi? Ara sí que ho he sentit tot!. Jo sé que no m'he suïcidat, la meva vida no era perfecta,com la de ningú,tenia els seus alt i baixos però era una vida i això és més que el que tinc jo i el que ha tingut molta gent. No seria capaç de privar-me de la satisfacció de viure. Encara que és de veres que no he apreciat la vida com hauria d'haver fet,encara que aquest error el cometem tots els humans. Vivim limitats, vivim amb presses, donant-li importància a les coses més estúpides, fent insuperables els problemes que no tenen rellevància i no apreciem les coses importants de veritat. Les persones treballen per a tindre una vida millor i donar-li els millors luxes a la seva família,però aquesta vida millor mai acaben d'aprofitar-la com volen, el temps s'esgota i ningun moment es tornarà a repetir mai. Hauríem de gaudir més dels moments en els que som persones. Un passeig pel parc amb un vell amic, la primera paraula del nostre fill, aquell somriure de la xica del bar... Tot això és vida en estat pur, però no sabem apreciar-ho fins l'últim alé, quan és massa tard. Els humans tenim aquest defecte en el nostre xip, no veure les coses que tenim fins que desapareixen. Trobe tant a faltar sentir-me viva... Trobe tant a faltar a la meva mare, a Iris,la meva millor amiga, sempre ha estat amb mi... Què estarà fent?



Després d'aquest pensament la llum canvia,és fa fosc, però no una foscor absoluta com quan em desmaie, sinó una foscor blavosa,com quan és fa de nit...



Aparec en un jardí enorme,ple de verd i de flors,però una sensació estranya m'envolte. Comence a caminar i m'endinse uns metres, em fixe bé en les pedres que han aparegut. No és un jardí,estic al cementiri i tot el que em pensava que eren pedres són làpides. Un calfred em recorre l'esquena de dalt a avall i m'esgarrife. Continue caminant, al fons veig la figura d'una persona, l'única que he pogut veure al voltant. No pare de caminar cap a la seva direcció per a veure de més a prop. La xica té els cabells negres i curts,no li arriben als muscles. És d'una baixa estatura, passarà a dures penes el metre i mig. Porta una samarreta i uns texans cenyits. Així que deduïsc que serà d'una edat aproximada a la meva. La xica gemega escandalosament i de cop s'agenolla davant la placa. Murmura alguna cosa que no entenc. Es frega les llàgrimes i s'alça del terra.

-Et trobe tant a faltar...- diu de sobte.

-Iris!- Cride quan es dona la volta.

No pot ser,la meva Iris... Que mal està passant-ho...

-Jo també et trobe a faltar.-Li dic i en un impuls li acaricie la mà.

En aquell moment Iris es fica blanca amb els ulls oberts com a plats i es frega la mà que acabava de fregar amb la meva, li queia una llàgrima que va capturar amb el seu dit índex. Va sospirar i se'n anà.



M'acoste a la làpida en la que plorava Iris i allí veig escrit: Ainhoa Romaguera Sanz i la data del meu naixement i del dia que vaig morir.

És difícil veure amb els teu propis ulls el lloc on el teu cos està reposant per tota l'eternitat. En veure el meu nom escrit en aquell tros de marbre s'em fa un nus a la gola, és esgarrifador pensar que estic allà baix soterrada, em donen ganes de cridar o d'intentar salvar-me. És dur saber que no puc sortir d'aquell clot,encara tenia l'esperança de que en algun moment màgicament tornara a la vida, però la realitat és aclaparadora, no hi ha res a fer, el meu cos no té salvació. La tindrà la meva ànima? Vull dir, és açò el que m'espera per a la resta de l'eternitat? Si fos així no hauria d'haver-me trobat amb més individus com jo? Tot això del cel... quan arriba? Quan arriba el moment on vaig a poder descansar? Arribarà alguna vegada? He de tranquil.litzar-me, estic ficant-me massa nerviosa. Trobe a faltar tant a la mare... Què estarà fent?

De nou aquella blavor comença a envoltar-me, una suau brisa m'acaricia les galtes, trobava a faltar aquesta sensació,la del vent fregant-me...

Aquesta vegada aparec a casa. Una olor horrible em colpeja el sentit de l'olfacte, ecs! M'arrime a la cuina i veig tots els plats amuntegats per fregar, això explica la mala olor,deu fer dies que estan ahí per netejar. Deixe la cuina darrere i continue caminant pel passadís en direcció a l'habitació de la mare. La porta està mig oberta i entre dins. Tombada al llit amb postura fetal està la mare sanglotant amb la cara tota mullada i els cabells pegats al rostre. No puc suportar veure-la d'aquesta manera. Tot i així la meva mare és preciosa. Em gite al seu costat,com quan era petit i li acaricia els cabells. La mare para de plorar i la seva respiració retorna al ritme corresponent. Note com la mare s'adorm i per primera vegada entre de manera voluntària al somni d'algú.



Hi sóc en mig del oceà dalt d'una petita barca de fusta. Em trobe en mig d'una horrible tempesta. El mar està molt marejat i les ones colpegen salvatges la barca. Al meu davant apareix la mare dalt d'una altra barqueta exacta a la meva. No para de cridar.

-Ainhoa! Filla meva agafa'm, no t'afones! Per favor...

Una ona s'emporta el cos que subjectava la mare. Es fica a plorar i a cridar. De sobte aparec al seu costat dalt la barca.

-Mare...- li dic amb certa dificultat a causa de l'oratge.

-Ainhoa,filla meva,estàs viva!- crida la mare mentres m'abraça.

-No mare,no ho sóc. Vinc a parlar amb tu. Agafa'm la mà i acompanya'm.



La mare i jo ara hi érem en mig d'un prat verd ple de tulipes. Estàvem assegudes sota d'un salze. El sol resplendia amb força però no ens molestava.

-Com hem arribat fins ací?-pregunta la mare.

-Mare, he de dir-te una cosa. Les dos estem dins del teu subconscient. Ara mateixa ens trobem dintre del teu somni.

-Dintre?

-Mare, jo sóc morta des del passat divendres. Sé que és molt dur per a tu assumir-ho i que no va a ser fàcil tirar cap endavant. Però has de fer-ho per les dos. Jo estic molt bé mare,no et preocupes. Estic amb tu, et cuide i busque el meu lloc al món. Però necessite que sigues forta i continues amb la teva vida. No vull que aquesta pena acabe amb tu. Sé que aquesta tragèdia t'acompanyarà sempre però no deixes que et domine. Sigues més valenta que ella o acabaràs per deixar de ser tu,mare. I això no m'ho podria perdonar.

-Filla meva, quan has madurat tant?-em deia la mare més relaxada.

-La mort et fa aprendre molt, mare.

-Ainhoa,abraça'm...

I amb l'últim abraç la vaig deixar descansant a la seva habitació.



La foscor es pot palpar al carrer de Tom, fa moltes hores que no sé res d'ell. El trobe a faltar,com a totes les persones que formen part de la meva vida o bé... en formaven part.

Tom ja està gitat al seu llit, dorm tranquil amb un peu al descobert. Em gite al seu costat i l'abrace. És hora de descansar.



-Tom,tinc por. No sé com he arribat fins ací. No sé si seré capaç de sortir d'aquesta realitat. Tinc tanta por de passar-me tota l'eternitat deambulant en aquesta solitud fantasmal...

-Ho sent.- va dir Tom.



Aquestes van ser les últimes paraules que pronuncià.

Una llum cegadora comença a apoderar-se del lloc on ens trobàvem feia dos minuts. Em fregue els ulls plorosos per tanta claredat i quan els torne a obrir em trobe que soc al llit de Tom. Es veu que altra vegada m'he endinsat fins al seu subconscient formant part dels seus somnis.



-No puc més!- crida Tom de sobte.



Després d'aquest ensurt que m'ha donat es fica les esportives i corre cap a la porta. El seguisc fins a la saleta, intente anar darrere seva però una força externa a mi m'ho impedeix. Una pau enorme s'apodera de la meva ment i l'espectre del meu cos.

De sobte aquella pau tan immensa, incapaç de ser sentida per éssers vius desapareix i la televisió s'engega i apareix a la pantalla el canal de notícies una carta amb mala lletra.



De nou aquella llum cegadora...



Estimada:



Han passat ja massa dies des que et vaig perdre. Lamentablement ningú tria quan perdre o quan trobar allò que tant estima, senzillament succeeix i no hi ha cap força, per gran que siga que puga intervindre,sols allò que nosaltres nomenem destí.

El destí va ser qui et va portar aquell dimarts a la meva porteria perquè la pluja queia sense parar i tu, tan despistada com ets no portaves paraigües amb els teus cabells negres que et queien pegats a la cara. Per l'amor de Déu! Mai he vist un rostre tan delicat, tan dolç, tan alegre com el teu... I des d'aquell moment vaig saber que mai voldria deixar de veure'l. I que sols volia ser jo qui pogués gaudir del contacte de la teva ma amb la meva i sols volia ser jo el mereixedor del teu amor...Però estimada meva, des que no ets amb mi la nit em pertorba, la teva presència s'apodera dels meus somnis i ja no puc suportar-ho més. No podia veure com tots aquells imbècils dels teus amics absorbien el teu amor, el amor que em corresponia a mi! Solament a mi! Però aquell divendres no ho vaig poder evitar. T'esperava a l'estació com cada setmana,anàvem a passar la nit amb els teus amics i en veure't baixar del tren,tan guapa,tan somrient...No podia deixar que ningú s'apoderara del teu amor i quan vaig veure com arribava la llum de l'últim tren no ho vaig pensar dos voltes; la teva imatge acompanyada d'aquella gent em pertorbava la ment i et vaig empényer cap a la via del tren. Et colpejares el cap i vas perdre el coneixement un instant després el tren va passar per damunt teva i la por de perdre el teu amor se'n va anar. Així series per sempre meva, un tràgic romanç que duraria per sempre...

Però la teva presència al meu subconscient es fa massa difícil de suportar així que adéu estimada,adéu mare. Aquesta història acaba on va començar: en tocar les vies del tren.

Per sempre: Tom.



Uns minuts més tard recobre la visió. Hi soc a l'estació Renfe al replanell on s'espera l'arribada dels trens. No hi ha ningú, sols un xic i una xica. De sobte la xica crida:

-No,Tom,para!

Un segon després l'arrossega el tren. M'acoste per veure el rostre de la pobra xica i em veig a mi... Aquella pau celestial torna a aparéixer i la llum s'apodera de mi i del meu cos.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]