Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Errapepé
Palamós
 
Inici: Nou dies d’abril

Capítol 1 Obertura: Una mala jugada
PRELUDI




La Patro no arribava.

La Teresina malalta i la Patro no arribava.

En Miquel va passejar una mirada desconcertada per la merceria, plena de mil i una mercaderies. Fils, agulles de cosir, agulles de fer mitja, agulles de brodar, agulles de màquina, cintes, bitlles, imperdibles, ganxets, tanques, botons, troques, puntes, didals, draps, passamaneria...

Quantes coses feien servir les dones per a feines de costura?

-Ai, Senyor! -va sospirar, fent espetegar la llengua.

La Patro no arribava.

La Teresina malalta i la Patro no arribava.

I ell allà.

Amo inesperat d’una merceria des de feia un parell de setmanes.

La vida tenia coses ben estranyes.

Si li haguessin dit abans de la guerra que un dia tindria un negoci, hauria somrigut. Si li haguessin dit que aquest negoci seria una merceria, hauria esclatat a riure.

Llavors sentí el soroll de la porta a l’obrir-se.

Mirà esperançat, desitjant que fos la Patro. No va tenir sort, era un client. Es mossegà nerviosament una ungla i decidí anar a atendre’l. Això era feina de la Patro, pensà. Quan arribés ja li podria donar una bona excusa. Es tragué la mà de la boca i, fent un somriure tant gran com va poder, digué:

-Que potser voldria alguna cosa?

 


✹✹✹

 


En Miquel mai no havia vist una mirada com aquella. Era una barreja entre crueltat i bogeria. Es mirà el braç, inquiet i atemorit, i veié que tenia tots els pèls eriçats. S’obligà a prestar atenció a la partida. No podia fer cap moviment en fals. Una gota de suor li regalimà pel front. Finalment una idea li vingué al cap. Mogué la peça amb la mà tremolant. Premé el rellotge. Veié al seu contrincant somriure amb malícia.

Dues hores més tard notà que estava contra les cordes. Sabia que no aguantaria gaire temps. Només podia esperar l’error del seu adversari. Mogué. Premé el rellotge. El somriure es repetí en la cara del seu rival, però ara d’una manera més exagerada. Llavors el seu oponent agafà una peça i la desplaçà pel tauler, mentre que en Miquel no podia fer altra cosa que mirar el moviment amb terror i estupor. Aleshores, amb un esglai, va veure la jugada del rival, que deixà la peça i digué:

-Escac i mat.

 


Capítol 1 - Obertura: Una mala jugada

 


Em vaig despertar fent un gran badall. Vaig mirar al rellotge que feia un soroll infernal. Eren les 07:20. Devia fer almenys vint minuts que sonava el despertador. El vaig apagar i em vaig aixecar del llit, preparat per dutxar-me, vestir-me i esmorzar en un temps rècord.

Al cap d’un quart d’hora ja estava sortint per la porta de casa meva, preparat per un altre dia de treball. Em vaig aturar uns segons abans d’engegar el cotxe per mirar-me pel retrovisor. Tenia el cabell castany perfectament pentinat. Els meus ulls blaus ja estaven desperts i alertes. No quedava cap rastre ni del bigoti ni de la barba que tenia fins feia tres dies.

Ara em penedia d’haver fet cas a en Jaume i haver-me’ls afaitat. Ell em deia que em feien semblar més vell. Ximpleries. No crec que ningú hagi pensat que superi els 26. Amb aquests pensaments de ràbia envers el meu amic vaig conduir fins a la central.

Quan vaig arribar-hi ja vaig intuir que seria un dia molt llarg. L’inspector en cap estava pujant a un cotxe, fent senyes que m’afanyés, i diversos cotxes patrulla estaven connectant les seves alarmes i sortint disparats cap a un lloc inconcret de la ciutat. Només havia vist aquesta moguda feia cosa de 6 anys. Mentre aparcava el meu automòbil i anava corrents cap a l’inspector vaig pensar que el motiu devia de ser el mateix que llavors: assassinat.

Vaig arribar esbufegant. Em vaig asseure al costat de l’inspector, que va confirmar les meves sospites. Es tractava d’un homicidi.

-El cos ha estat trobat avui al matí a la part de darrere d’una botiga per una de les seves treballadores. – em va dir- Diria que el mort era l’amo del comerç, però ens cal confirmar-ho.

Mentre intentava acabar de processar la notícia em vaig posar la gorra de 2n inspector al càrrec.

Per qui no ho sàpiga, l’inspector és una persona de poques paraules i força insensible. El seu nom és Mateu, però no tolera que cap policia de rang inferior el tracti d’una manera diferent a la d’inspector. És un home d’uns 40 anys. Si no recordo malament, porta uns vint anys servint a la justícia i quatre fent-ho des de la nostra comissaria central.

La seva aparença reflecteix el seu caràcter: la seva pell blanca, els seus cabells negres despentinats i els seus ulls marrons absents mostren el seu principal tret, la falta de sentiments i la manca, o almenys així ho creia, d’amabilitat i educació. És força intel·ligent, però sempre havia tingut el dubte de si podria arribar a resoldre un assassinat. M’imagino que avui ho descobriré.

Uns minuts més tard vam arribar al nostre destí. Era una merceria. A la porta hi havia el comissari Jack, el cap del departament local. Ens estava esperant amb una expressió de fàstic i horror, segurament provocada per la visió del cadàver. Vam sortir del cotxe.

-Bon dia, inspectors-  va dir.

-On és el mort?- va respondre l’inspector, sense retornar la salutació.

Vaig recordar amb una certa rancúnia que en Mateu, l’inspector, aquest matí tampoc m’havia saludat.

-Just aquí a la rebotiga. Ningú ha tocat el cos. Seguiu-me.- va dir en Jack sense cap mostra d’especial il·lusió per tornar a veure el  difunt.

Ens acompanyà per la botiga fins a l’escena del crim. Es tractava d’un petit magatzem ple d’agulles de cosir, fils i altres productes per a fer teixits. Al centre d’aquesta petita sala hi havia una taula quadrada i dues cadires de fusta.

L’escena era horrorosa. Em va fer venir arcades i ganes d’expulsar l’esmorzar.

A la taula hi havia un tauler d’escacs, amb una posició en què, si no recordo malament, les blanques estaven fent escac i mat a les negres. El seient que devia ocupar el jugador de les blanques estava buit. Per desgràcia, el de les negres no.

Era un senyor d’uns 40 anys. Tenia poc cabell i un ample front. Però no vaig poder fixar-me en cap altre tret físic perquè la meva mirada estava, com hipnotitzada, en l’orifici que tenia en el centre del front. La visió m’esgarrifava. Per sort, ja no brollava del forat la sang que ara tenia per tota la cara i  vestimenta.  

La veu de l’inspector em va fer tornar a la realitat.

-Nom de la víctima?

-Miquel Casavella.- va respondre en Jack, sorprès per la falta de reacció de l’inspector en veure aquella escena. – Feia menys d’un any que havia tornat de l’Iraq. Junt amb la seva dona i una amiga, era el propietari d’aquest establiment.   

-El metge de capçalera ja ha fet l’anàlisi?

-Sí, ha mort per un tret al front fa entre 14 i 16  hores.

-Això vol dir que va morir entre les 17:00 i les 19:00 d’ahir. - va dir l’inspector pensatiu-Ningú ha sentit el tret?

-No, però no és d’estranyar. Totes les habitacions de l’edifici, incloent aquesta, estan insonoritzades. –en veure la meva cara interrogativa, aclarí el fet-  És un d’aquests nous edificis que et protegeixen de la contaminació acústica.

-Entesos.- digué l’inspector i es girà cap a mi- Ara m’agradaria buscar petjades, empremtes dactilars o qualsevol objecte que pugui servir-nos de pista. Vol acompanyar-me en la tasca, Andreu, o prefereix anar amb en Jack a buscar la senyora que ha trobat al difunt?

Sense vacil·lar gaire vaig decidir sortir de l’escena del crim tant de pressa com vaig poder. Em provocava  nàusees estar a la mateixa habitació que el mort.

Vint minuts més tard va sortir l’inspector, una mica decebut.

-Ni una sola empremta, ni tan sols una petjada o un tros de tela.- murmurà. A l’adonar-se de la nostra presència afegí-Detectiu Jack, ja pot emportar-se’l a la forense. M’agradaria saber quina ha estat l’arma del crim.- es va aturar uns segons per respirar i va dir-  On és la persona que ha trobat el cos? M’agradaria fer-li unes quantes preguntes.

-Just a fora de la tenda. Es tracta d’una dona d’uns 50 anys. Sigui amable, pensi que la pobra dona està molt trasbalsada.

L’inspector es dirigí cap allà a grans gambades. Vaig recordar que en Mateu no era gaire sensible, així que el vaig seguir, pensant que amb la meva presència podria tranquil·litzar-la.

Abans de sortir per la porta vaig preguntar-li, encuriosit:

-Què n’opina d’aquest cas?

Un petit somriure li va aparèixer a la cara i va respondre:

-Que acabo de descobrir que els escacs són un esport de risc.

Mentre acabava de processar la seva xocant resposta vam sortir per la porta.

La infeliç que havia trobat el cadàver estava asseguda en un banc davant la merceria. Sanglotava.  Al seu costat un policia intentava, en va, consolar-la.

L’inspector va aproximar-se-li i, ignorant els consells que li havia donat en Jack, va dir secament:

-Sóc l’inspector Mateu, la persona que ha d’intentar resoldre aquest assassinat. Li faré unes preguntes. Per a començar, quin és el seu nom?

-Patro.

Vaig treure una llibreta i, tal com havia vist fer en una pel·lícula de detectius, vaig anotar les respostes de l’interrogatori.

-Quin lligam manté amb el difunt?

-Junt amb la seva dona, ell i jo érem els propietaris de l’establiment. La idea d’obrir una merceria va ser meva i de la seva muller, la Teresina, amb la qual sóc força amiga. Jo volia obrir-la tot el dia, però ella va insistir en què la tenda només estigués oberta a les tardes, de 16:00 a 19:30.

-Ens podria explicar les circumstàncies en les quals va trobar el cadàver?

-Des de dilluns la Teresina estava malalta. El dimarts havia d’anar a visitar uns parents a Barcelona. Com que el viatge d’anada és d’almenys dues hores, planificava quedar-me allà tot el dia. Però, com que la Teresina continuava malalta vaig decidir ajornar el viatge i quedar-me amb en Miquel  a la tenda. Sobretot m’encarregava de tractar amb els clients. Ahir, dijous,- va fer una pausa abans de continuar- vaig rebre una trucada de la Teresina mentre anava cap a la merceria. Hi devia haver mala cobertura, perquè amb prou feines li vaig reconèixer la veu. Em va dir que ja es trobava bé i que aprofités el dia per anar a visitar els meus familiars. Així ho vaig fer. Vaig marxar ahir a les 16:00 i vaig arribar a casa cap a les 22:00. Me’n vaig anar a dormir. Aquest matí he pujat fins al tercer pis, on viu la Teresina, i li he preguntat com havia anat la jornada d’ahir. Ella encara estava al llit malalta. M’ha dit que ahir no va fer cap trucada. Li he preguntat on es trobava el seu marit per disculpar-me i m’ha respost que devia estar dormint a la seva habitació. La Teresina hi ha entrat per a despertar-lo però ell no hi era. Estranyada, he baixat a la tenda amb l’esperança de trobar-lo. I... l’he trobat mort.

-Moltes gràcies, senyora.- vaig dir ràpidament en veure com li empal·lidia la cara.

Ens vam allunyar unes passes i l’inspector em va dir:

-La trucada m’ha confirmat les sospites que tenia des que no vaig trobar cap empremta. –va agafar aire i, amb cara de preocupació, va continuar- Es tracta d’un crim premeditat.

 

 Comenta
 
Capítol 2 ​Capítol 2 - Mig joc: Atac contra l’enroc
Em vaig asseure lentament a la cadira, recordant els esdeveniments que havien ocorregut en els últims tres dies. En aquest breu període de temps havíem esbrinat que en Miquel, el mort, havia sigut soldat en una de les múltiples guerres que hi havia a l’Orient Mitjà.Per culpa d’una ferida a la cama en ple combat, va haver de deixar l’exèrcit i es va instal·lar aquí amb la seva muller. La seva passió pels escacs havia començat de ben petit, i havia continuat allà, resistint el pas del temps. Més enllà d’aquesta afició, no hem pogut descobrir cap altre lligam entre ell i els escacs.



A part de buscar informació sobre el difunt, vam demanar a l’operadora de comunicacions que investigués tot el que pogués sobre la misteriosa trucada que havia rebut la Patro. Ens havia promès de mantenir-nos informats sobre els seus progressos, però coneixent-la diria que anirà per llarg. La veu ferma de l’inspector va fer que deixés de divagar i em vaig centrar a seguir la rutina per l’ interrogatori que estava a punt de dur-se a terme.



La primera interrogada fou la Patro, que repetí el que ja ens havia dit el dia del crim. Després va venir la, ara vídua, Teresina. Aparentava haver envellit dècades en els dos últims dies. Vaig pensar que l’aspecte demacrat  era més causa de la mort del seu marit que per la malaltia.  Ens va explicar que l’havia conegut als disset anys i al cap de poc es van casar. Eren una parella molt feliç fins que a ell li van oferir d’allistar-se a l’exèrcit. Ella va fer tot el possible perquè no se n’anés a la guerra, però va fracassar. Feia 3 mesos que havia tornat i van decidir comprar aquest pis i traslladar-se aquí. La idea d’obrir una merceria va ser de totes dues, una tarda assegudes al sofà. Mentre elles atenien la clientela, el seu home s’encarregava d’ordenar la mercaderia. El dilluns va emmalaltir. Tenia febre i un mal de cap que li impedia abandonar el llit. El dijous no havia passat res fora del normal. El seu marit havia sortit cap a les 15:30 per a fer-se càrrec de la botiga. Cap a les 19:00 s’havia quedat adormida. Al matí següent la va despertar la Patro, que li va preguntar com havia anat la jornada d’ahir. Va contestar que no ho sabia, que no havia vist en Miquel des d’ahir al migdia. Va suposar que encara devia estar dormint. Fent un gran esforç es va aixecar del llit i va anar a la seva habitació. Ens va aclarir que dormien en llits separats perquè a les nits tenia espasmes musculars a causa dels anys de servei. Allà no hi era.Com que el llit estava fet, va pensar que es devia haver llevat d’hora i que devia estar revisant els comptes a la tenda. La Patro va baixar. Minuts després va tornar, aterrida. Va trucar a la policia mentre feia esforços per mantenir la calma.



Vam interrogar la majoria dels  veïns. Una dona d’uns 75 anys d’edat ens va explicar les xafarderies del barri. Entre elles n’hi va haver una de força interessant. No era més que un rumor, però es creia que la Teresina havia estat sortint amb algú  mentre que el seu marit era a la guerra. Aquest algú es tractava de l’Arnau, el carnisser. El vam interrogar, però va negar haver tingut qualsevol relació amb el mort o la seva muller.



Finalment vam preguntar a en Jaume, el sabater que hi havia enfront de la merceria, si havia vist alguna cosa sospitosa. Va respondre titubejant, evidentment nerviós. Tant jo com l’inspector Mateu crèiem que ens amagava alguna cosa, així que vam decidir organitzar una batuda dins la sabateria per a veure si podríem esbrinar alguna cosa.
✹✹✹



La batuda no va durar més d’una hora. Jo revisava les factures mentre que en Jack i un parell més de policies buscaven l’arma del crim. Però els resultats van ser insatisfactoris. No vam trobar res fora de l’habitual.



Sense estar convençuts de la innocència d’en Jaume  vam tornar a comissaria. Allà la forense  ens estava esperant. Ens va explicar que l’arma del crim era un antic model de pistola que s’havia fet servir a l’exèrcit. També ens va confirmar que el mort patia una lleugera coixesa en la cama dreta provocada per la metralla d’una explosió.



Vam decidir seguir la pista de l’Arnau, així que ens vam dirigir a la seva carnisseria. Pel camí li vaig preguntar a l’inspector qui creia que era l’assassí. Em va respondre que la clau per a trobar-lo era intentar trobar el motiu de l’assassinat. Va afegir que la gent que podria tenir un mòbil serien la Patro, la Teresina, l’Arnau, en Jaume o un desconegut que estigués ressentit amb ell del temps en què estava a l’exèrcit. Llavors comentà que de la gent que havia pogut cometre l’assassinat s’havia de descartar la Teresina, que estava malalta i, a més, una càmera de seguretat situada a l’escala recolzava la seva coartada. També descartaria  la Patro perquè, pel lapse de temps que havia passat no ho hauria pogut fer.



Finalment, vam arribar a la carnisseria. L’Arnau ens va comunicar que després de molt pensar, i sense ànim d’incriminar ningú,es recordava que en Jaume havia estat a l’exèrcit i  estava gairebé segur que l’arma del crim, la pistola, li pertanyia.



Jo pensava en els mil i un escenaris que haurien pogut tenir lloc. El sabater seria un malalt mental que s’hauria venjat de la derrota d’una partida d’escacs amb en Miquel, o potser hauria tingut una discussió amb en Miquel uns dies abans, i enfadat deuria entrar a la botiga , van fer una partida d’escacs per a recordar vells temps i el va matar...



Llavors vam anar a casa de  la Teresina per a preguntar-li si coneixia algun lligam entre el carnisser i el seu marit que pogués ser el mòbil del crim. Ella va negar tenir-ne coneixença que ells dos mai haguessin parlat mes enllà d’un bon dia i un adéu.



Quan vam ser al replà ens va trucar l’operadora de comunicacions, que ens va anunciar la seva inesperada descoberta: la trucada a la Patro s’havia fet des del mòbil de l’Arnau.



Vam dirigir-nos a comissaria per a sol·licitar una ordre d’arrest per l’Arnau.

Dues hores més tard vam encaminar-nos cap al pis on vivia. L’inspector va trucar a la porta. No hi hagué resposta. Vam repetir l’operació. Silenci. L’inspector em xiuxiuejà que tenia un mal pressentiment. Vam esbotzar la porta i vaig proferir un crit.



Allà davant hi havia el carnisser assegut en una cadira, davant d’una partida d’escacs. Però el més esgarrifós era que l’Arnau estava mort, amb un ganivet clavat enmig l’esquena.
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3 - Final: Caçat per Zugzwang
Era dijous. Havia passat exactament una setmana des del primer assassinat. Jo ja no sabia de qui sospitar. No havia pogut aclucar els ulls les últimes nits perquè no podia deixar de rumiar sobre l’afer, però no havia pogut arribar ni a intuir qui podria haver estat l’autor dels dos assassinats. Dels sospitosos que m’havia mencionat l’inspector  no en podria treure res. La Teresina i la Patro havien quedat descartades perquè no havien pogut cometre el primer assassinat. El carnisser quedava òbviament descartat en haver estat assassinat. I en Jaume havia estat a la botiga tota la tarda del segon assassinat i tenia molts testimonis que ho confirmaven, ja que la botiga era plena de gom a gom. No veia de cap manera la relació que pogués haver-hi entre els dos morts, i el que fes que un tercer els assassinés.  L’única pista que havíem trobat, la misteriosa trucada que havia provingut del mòbil de l’Arnau, s’havia esvaït, ja que el mòbil estava perdut des d’uns quants dies abans del primer assassinat. Definitivament, aquest crim era un impossible trencaclosques.



Vaig dirigir-me com cada matí a comissaria. Allà m’estava esperant l’inspector, que em va comentar que aquell matí s’havia aixecat inspirat i que tenia una idea. L’únic inconvenient d’aquesta idea, em va dir textualment, era que estava coberta de boira i que calia desfer-se’n. Jo, cansat de metàfores, li vaig preguntar què volia dir amb allò, però em va etzibar que estava sent impertinent i que hauria d’esperar. Fart de les brusques maneres de l’inspector vaig decidir allunyar-me’n tant com fos possible.  Vaig anar a la sabateria. Em vaig trobar amb una gran sorpresa quan vaig arribar-hi. En Jaume em va dir que li sabia molt de greu haver-ho amagat, però que conservava una pistola vella dels seus temps a l’exèrcit i pocs dies abans de l’assassinat havia desaparegut. Teòricament hauria de tenir llicència d’armes per a conservar-la a casa, però com que només la tenia com a record no creia que li fes falta. Estava dins d’un calaix tancat amb clau, però dimarts a la nit algú va forçar el pany de la porta, va trencar el calaix i es va endur l’arma. Ell no podia denunciar la desaparició d’una cosa que representava que no tenia, així que no va dir res. Quan va saber que l’assassinat s’havia produït amb la seva arma es va posar nerviós i va mentir en  l’interrogatori. Però ara s’havia armat de valor i acceptaria la seva responsabilitat. Li vaig preguntar qui sabia que guardava il·legalment una arma. Em va respondre que les úniques persones que ho sabien eren els difunts Miquel i Arnau, perquè feia unes setmanes en Miquel havia obert el calaix buscant un parell de sabates i, per un descuit, no estava tancada amb clau. L’Arnau havia presenciat l’escena.



Vaig marxar cap a la comissaria amb ganes de veure la cara que faria l’inspector un cop sabés la notícia. Segurament es mostraria més respectuós amb mi quan veiés que sóc jo qui fa que avanci la investigació i no ell. Potser  fins i tot apareixeria en la seva cara impertèrrita un rastre de sorpresa. Però no vaig tenir tanta sort. L’inspector acceptà la notícia com si ja conegués el fet. A més, va afegir que estava a punt de resoldre el misteri, que només li faltaven acabar de polir uns petits detalls. La curiositat va vèncer la ràbia, així que vaig seguir  l’inspector.



Vam tornar a l’escena del crim, al pis de l’Arnau. A la porta hi havia el comissari Jack. Ens va preguntar per què l’havíem fet vindre. Jo li vaig dir que ho desconeixia, mentre que l’inspector el va ignorar i va entrar al pis. Tot restava igual que l’última vegada, exceptuant el cos, que es trobava amb la forense. L’inspector va dir que ens esperéssim un moment, que buscaria empremtes dactilars en el taulell d’escacs. Li vaig dir que no s’hi esforcés, que ja havíem vist que a les peces blanques (les de l’assassí) no n’hi havia cap. Va fer cas omís i va agafar les peces negres. Es va estar uns minuts examinant-les meticulosament, sota la meva impacient mirada meva i del comissari. Sense previ avís xisclà “Eureka!!!”. Ens el vam quedar mirant bocabadats. Ell es girà cap a nosaltres i va dir:



- Les peces negres tampoc tenen cap empremta dactilar. Ho enteneu? Significa que l’Arnau el van matar primer i després l’assassí va col·locar les peces com si juguessin a escacs. La meva idea ara està menys enterbolida.



Llavors es va girar cap al comissari.



– Comissari Jack, faci venir la Patro, la Teresina i en Jaume a comissaria.



Dues hores més tard estàvem tots reunits en el despatx de l’inspector. Tots estàvem asseguts en cadires fent una rotllana al voltant de l’inspector. Aquest, recordant els millors actors, va dir amb veu profunda:



-Tres sospitosos. I un d’ells és culpable. S’ha de dir que el disseny d’aquest crim és obra d’un geni i que ha estat planificat amb tots els detalls. A més, qualsevol de vosaltres tres té motius per a assassinar en Miquel. Comencem amb la Teresina. Encara no ho sabeu, però el difunt havia fet una important fortuna de jove. Avui al matí he anat a veure el notari i m’ha assegurat que en el seu testament et llega quasi mig milió d’euros.



El comissari deixà anar un sospir d’exclamació. L’inspector, visiblement satisfet de l’impacte de la notícia, va continuar.



- Però no el va poder matar, ja que una càmera de vigilància ho prova. Continuem amb la Patro. Segons m’he informat el dia anterior havia tingut una discussió amb el mort, o això asseguren unes veïnes. Podria ser que estigués ressentida i per això el va matar. Però tampoc el va poder matar, ja que es trobava a mig camí de Barcelona.



Va fer una petita pausa i es va girar cap en Jaume.



- Per a acabar hi ha en Jaume. Ell és el propietari de l’arma del crim, però suposadament no té res en contra d’en Miquel. Ara, he fet una mica d’investigació  i resulta que van coincidir en la seva estada a l’exèrcit. Però llavors no va poder cometre el segon assassinat, ja que almenys trenta clients asseguren que es trobava a la sabateria.



Es va girar cap a tots nosaltres i, emfatitzant cada paraula va dir:



- I aquí ve la gràcia d’aquest doble assassinat. Ningú no ha pogut cometre els dos crims, així que, citant a un famós personatge fictici, quan s’elimina l’impossible, el que queda, per molt improbable que sembli, és la veritat. I així vaig arribar a la conclusió que tot això era obra de no un assassí, sinó de dos. Així, sempre un dels dos tenia coartada davant de cada assassinat.



Va fer una altra pausa per a deixar que assumíssim la informació. Llavors va prosseguir dient:



- I pensant, he arribat a dues possibles solucions. La primera és que en Jaume està ressentit amb en Miquel per un problema del passat. Aquest roba el mòbil a l’Arnau i truca a la Patro. Llavors agafa la seva pistola, creua el carrer, arriba a la merceria i obliga en Miquel a fer una partida d’escacs, amenaçant-lo de disparar si no coopera. Un cop acabada la partida el mata i torna a la tenda. Com que comencem a sospitar d’ell, la Patro, que acaba coneixent la veritat i creu que s’ha fet justícia, s’assegura que la tenda està plena de gent, agafa un ganivet, va fins al pis de l’únic sospitós amb el qual no té cap relació, parlen de temes casuals fins que s’apropa sigil·losament per darrere i...



La Patro va interrompre el relat de l’inspector.



- És vergonyós que  pensi això de mi. A més, la nostra discussió era trivial, no pas per voler matar-lo!



L’inspector la va calmar amb una educació que fins llavors hagués dubtat que tingués.



- Disculpi, senyoreta. Aquí ningú insinua que ho hagi fet vostè, tan sols deia que podria haver estat el cas. Ara, la segona solució em sembla la vàlida.



Va tornar a agafar l’aire de dramaturg i va continuar:

Com anava dient, la segona solució, en canvi, es basa en què el crim ha estat premeditat des de fa molt de temps. La Teresina estava farta del seu marit. L’únic motiu pel qual es va casar amb ell va ser pels diners. Més endavant va decidir enviar-lo a l’exèrcit, a veure si moria en una guerra. Però va tornar. Aleshores va idear tot el pla. Va decidir anar a viure en un pis insonoritzat. Es va assegurar de tenir coartada, així que va fer instal·lar una càmera de vigilància just davant de la seva porta. Va decidir muntar un negoci amb una amiga. Es va assegurar que en Miquel estigués sol a la tenda. Llavors va venir la part brillant del pla. Va fingir tenir una relació d’amistat amb l’Arnau. En realitat són còmplices, i pretenen compartir el botí. Així, mentre la Teresina està dins de la seva habitació, l’Arnau, que molt destrament havia robat la pistola a en Jaume, truca a la Patro, entra a la tenda, apunta a en Miquel, l’obliga a fer la partida d’escacs i el mata. La partida d’escacs només era per fer veure que havia estat obra d’un psicòpata. Neteja les seves empremtes dactilars, amaga l’arma i se’n torna cap a casa. Però llavors van arribar els problemes. La Teresina després del nostre interrogatori sent que hem localitzat qui va fer la trucada. Com que no pot avisar a l’Arnau per telèfon, decideix visitar-lo personalment. Un cop allà parlen de com solucionar aquest punt. Arriben a la conclusió que el millor és dir que el mòbil s’havia perdut feia temps. Però quan l’Arnau es gira per agafar el mòbil li ve l’horrible idea. Com que ningú sospitarà d’ella perquè tenia coartada del primer assassinat decideix aprofitar l’ocasió i apunyalar-lo per l’esquena. Així tot el botí seria per a ella i evitaria que el seu soci la traís. Aleshores, per fer veure que era obra del mateix psicòpata, prepara el taulell d’escacs. Llavors marxa del pis pocs minuts abans que arribem nosaltres, es desfà del mòbil i torna a casa. És cert això, senyora Teresina?


     







La Teresina estava feta un flam. La seva veu tremolava:



- Jo no l’he mort. Ho juro. A més, no té proves.



L’inspector, triomfal, va dir:



- Però resulta que sí que les tinc. Una veïna la va veure sortir de casa l’Arnau poc abans que arribéssim nosaltres. Li recordo que si confessa voluntàriament probablement tindrà menys anys de presó que si va al judici.



La Teresina, morta de por, va respondre:



- Doncs si és així ho confesso. He estat jo l’autora de l’assassinat de l’Arnau. Tot ha anat tal com ho ha explicat l’inspector.



Vam detenir la Teresina. Uns dies més tard l’inspector em va explicar que el testimoni de la veïna era una mentida, que si la Teresina no hagués confessat  no haguessin pogut detenir-la, ja que no hi havia cap prova.



Jo, meravellat pel seu ingeni, vaig pensar que encara tenia un llarg camí per recórrer abans d’esdevenir inspector.



 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]