Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



maria_cdb
Vinaròs
 
Inici: Pluja Negra

Capítol 1 LA DISTÀNCIA DE L'OBLIT
La jove passejava lentament admirant grans taulells plens de menjar de tots els colors i olors, i de ceràmica de tots els tamanys i formes, fins que va trobar la parada de teles que buscava.  La seua mare, la Júlia, l’havia enviat junt amb les seues dues germanes petites: Núria i Sara, a comprar-ne per a fer servir de robes, i li havia donat 3 pessetes que la jove guardava amb firmesa i afany, com si fora un petit tresor.

Quan van arribar a casa, ignorant el cansament del camí des de Nuraiò, totes tres germanes es van posar a ajudar a la seua mare en les tasques domèstiques i de la granja que tenien en la petita masia. El pare, en Josep, va arribar de la ciutat; dies de mercat, dies de màxima feia per agricultors i ramaders, per la venda i l’intercanvi dels seus productes. En el seu rostre s’hi apreciava decepció, o més bé, una mena de preocupació. El més previsible, era que es posara a maleir la Guerra Civil que Espanya patia en aquells moments, que l’únic que feia era que cada cop la vida en aquest món fora més difícil. Però aquest cop, en Josep va seure i va dir eixa temuda frase que ningú desitja escoltar: “Hem de parlar”.

Es van seure tots cinc a taula i el pare els va començar a explicar que la situació havia canviat; les xiques ja no estaven segures allí. En les darreres setmanes hi havia hagut diversos saquejaments en algunes masies properes a la ciutat, i no sols havien acabat amb el robatori de menjar o les poques coses de valor que tenia la gent humil en aquella època, sinó també havien acabat amb l’empresonament d’algunes persones. O fins i tot, algun mort, ja que s’havien oposat que persones sense escrúpols els llevaren tot pel que havien estat treballant tota la seua vida i havien guanyat amb esforç i sacrifici.

Va seguir:

-Noies, la mare i jo hem pres una de les decisions més difícils de la nostra vida, però pensem que serà el millor per a vosaltres. D’ací unes setmanes sortirà un vaixell cap a Rússia, per a portar a nois com vosaltres, per a començar-hi una nova vida.

Mentre el seu pare pronunciava aquelles paraules amb la veu més dolça que podia i amb un intent de somriure, els ulls de Marta començaren a inundar-se de llàgrimes amb la força d’un tsunami, i el dolor que sentia l’arrasava per dins, sense donar-li l’opció de cedir.        

-M’han assegurat que una família us acollirà i us tractarà com si fóreu les seues filles. Petites, us donaran una vida millor, una vida que a la nostra desgràcia, la mare i jo no podem donar-vos.

Aquella simple conversació va fer que la vida de les xques donara un gir inesperat, un gir de 360º que va canviar el seu futur per complet, sense donar-los temps a preguntar.                               

Després de sis setmanes estaven al port de Bilbao; veient per primera vegada el mar, i per última als seus pares. Van tardar quasi quatre setmanes en arribar al seu destí, en un vaixell on les condicions eren penoses, ni tansols tenien menjar per a tots els dies. Tal i com havia dit el pare, estava ple de xics i xiques de totes les edats i localitats d’Espanya, però hi havia alguna cosa que tots tenien en comú; una gran sensació d’inseguretat i tristesa, pel simple fet de no saber que els depararia el futur.



Van arribar a un gran port ple de famílies, algunes amb xics i xiques que esperaven expectants als que serien els seus nous germans i germanes. Un home va començar a llegir un llistat, on deia el nom del xiquet i la seua nova família. De sobte va sonar en veu alta i clara: “ Núria Garcia i Sara Garcia, destinades a la família Kuznitjova”  . En sentir aquelles paraules els ulls de les tres noies es van trobar, pareixia que el temps s’havia detingut. Sense tenir temps a reaccionar, van sentir: “ Marta Garcia, destinada a la família Zaitcheva”.

Sense dir-se res, es van abraçar, tant fort, que pareixia que tot al seu voltant havia desaparegut, fins que una veu va fer desaparèixer per complet eixa bonica sensació de benestar. Un home alt i ros va cridar a la Marta amb un accent molt peculiar, i li va fer una senyal perquè el seguira. Abans de fer-ho, es va agenollar i amb una veu tremolosa i entretallada va dir:

-Us prometo que ni res ni ningú farà que ens separem. No us n’oblideu; us estimo.

L’home la va conduir fins a un cotxe, on fora hi havia una dona alta i prima. Aquesta només veure-la va avançar cap a ella i li va donar una gran abraçada. Aquella mostra d’estima li va fer sentir una grata sensació de que no estava amb simples desconeguts, sinó amb les persones amb les quals compartiria la seua vida a partir d’eixe moment. De sobte, algú li va tocar suaument el muscle, i ella es va girar espantada per veure qui era. Es va trobar amb un xic d’uns 17 o 18 anys. Els seus grans ulls blau grisenc es trobaven emmarcats per un rostre perfectament escolpit, i els seus cabells foscos es movien suaument junt a les petites ràfagues de vent. El que més li va cridar l’atenció va ser el somriure que li dedicava deixant aparéixer unes grans i brillants perles .

Li va dir: Sóc Dani, estàs bé? Però la noia s’havia quedat completament bloquejada, i no va reaccionar, fins que la seua mare d’acollida li va obrir la porta del cotxe, i tot seguit va intercanviar unes paraules amb el xic i ell va pujar per l’altre costat. La Marta es va passar tot el trajecte en silenci, esperant impacient a arribar a un destí desconegut. Les cases allí eren molt més grans que les de Nuraiò, però en canvi, quasi no tenien jardí. El cotxe es va aturar, i ella es va girar cap a Dani amb una mirada plena de por, que ell va respondre amb un altre somriure. La jove no sabia la raó, però aquella mirada juntament amb aquell somriure, van fer que notara un lleu pesigolleig  a l’estómac.

 Seria eixa sensació de tindre papallones a la panxa, de la que tots parlen?         
 Comenta
 
Capítol 2 LA DURADA D'UN SOSPIR
La jove es va passar les dues primeres setmanes en terres russes sense parlar amb ningú. Estava viva, però la seua ànima havia quedat naufragant en les aigües de l’Atlàntic esperant que algú la salves. Un dia pel matí es va alçar i li van dir que es preparés per al seu primer dia d’escola. Després d’acomiadar-se, Dani i ella van sortir de casa i van emprendre el seu camí pels gelats carrers soviètics.



Van entrar en un vell edifici i en Dani la va dirigir per un llarg passadis fins una acollidora classe. Allí van seure en unes velles cadires de fusta formant un cercle, on hi havia la que seria la seua professor d’ara endavant. Aquesta va començar a parlar amb un idioma completament desconegut per a la jove, cosa que va provocar que una gran sensació d’agonia l’envaïra per dins. De sobte va notar com la mà de Dani s’ajuntava amb la seua, convertint les seues ànimes en una sola. Aquest senzill acte, va fer que se sentira una miqueta més còmoda, per la qual cosa, no li la va deixar anar fins que tots van començar a alçar-se i es va desfer el cercle.



Recorrent aquells passadisos en recerca de la porta de sortida al  pati, Marta va sentir com dues veus cridaven el seu nom superant tot el soroll que l’envoltava. Va fer un recorregut amb la mirada i es va trobar amb el rostre emocionat de les seues germanes. Després de dues setmanes, es va repetir el moment del seu comiat al port, però aquesta vegada, van canviar la tristesa per l’alegria de poder tornar a estar juntes.



Mentre dinaven asseguts a un banquet, Dani i Marta van començar a parlar sobre la seua vida i sobre com havien arribat a aquella situació. Van coincidir en que els dos havien sigut assotats per la injustícia de la Guerra Civil. En Dani li va explicar que portava allí cinc mesos, i que per a ell havia sigut molt difícil adaptar-se a una cultura tant diferent amb gent completament desconeguda. A tot això va haver d’afegir que al principi, els nois de l’escola el molestaven i el feien sentir molt incòmod. Però ell va traure les seues armes i es va fer valer per ser com era. En el cas de la Marta, res seria tan difícil tenint-lo a ell al costat.



En el cap de la noia hi havia dos pensaments completament diferents que feien que l’envadira per dins un gran sentiment de contrarietat. Per una part volia tornar a Espanya per tal que tot fora com abans; tornar a viure amb tota la seua família en la petita masia, tornar a xafar els carrers de Nuraiò. Simplement, tindre la possibilitat de fer que res de tot alló haguera passat. No obstant, en aquell nou territori havia descobert alguna cosa que mai pensava que trobaria. Havia descobert que en els mals moments, sempre hi haurà una persona que estarà amb tu, i que si t’estima, no t’abandonarà fins que tot acabe; seguirà al teu costat fins al final. Perquè tot passa per alguna raó, i hi ha cops que no cal preguntar-se el perquè, simplement s’ha de deixar que la vida decidisca el nostre destí, i acceptar-lo gaudint al màxim cada instant.



El temps anava passant, i cada cop Marta estimava més a aquell xicot d’ulls blaus. Ell li estava ensenyant a sobreportar cada una de les noves experiències que estava vivint, fent-ho junts. Cada cop que hi havia alguna cosa que li feia por, Dani deia unes dolces paraules: Para, tanca els ulls, respira. Veuràs com tot anirà bé. La noia seguia amb prudència i entusiasme cadascuna de les passes que el jove li marcava, i per a la seua sorpresa, sempre li servien per a calmar-se.



Marta es va alçar d’hora per anar a l’escola com qualsevol altre dia, però aquest faria que tot canviara per a ella. La dona de la casa li va dir que es preparara i que avui l’acompanyaria ella, perquè en Dani no aniria. La jove encara que es va estranyar, li va fer cas i van eixir cap a l’escola. El dia va transcórrer molt lentament, pareixia que mai acabaria. En arribar a casa, no va veure en Dani fins que els van cridar per a sopar. Tots dos van creuar les seues mirades, i ell va tranquil·litzar la preocupació de Marta amb un gran somriure, no obstant, el seu interior sabia que alguna cosa anava malament.



En acabar de sopar en Dani va fer un gest a Marta perquè el seguira. Ella ho va fer i van entrar a l’habitació del noi, però la xicota es va quedar bloquejada només passar per la porta. Damunt del llit hi havia dues maletes a mig plenar, i l’armari obert de bat a bat. El noi va notar ràpidament el gest de contrarietat de la noia, i li va dir que s’asseguera amb ell. Llavors va dir:



- Marta he de contar-te una cosa que no és fàcil per a mi.



La xiqueta no va tenir oportunitat de dir res perquè el xiquet estava decidit a contar-li-ho tot d’una manera ràpida i fulminant, a fi que el dolor i l’angoixa no duraren tant.



- Ahir vaig rebre una carta dels meus pares  des d’Espanya. Hem deien que he d’empendre el viatge de tornada perquè ja tinc els 18 anys i hem reclamen per a lluitar a la guerra.



Aquelles paraules es repetien en el cap de la noia una i altra vegada, i la seua veu ressonava sense parar. Pareixia que l’aire tenia prohibit el pas als seus pulmons i el seu cor, simplement s’havia cansat de bategar;  no entenia perquè totes les coses bones sols duraven un sospir.



Dani es va apropar a Marta, i va passar els seus dits pels cabells foscos de la noia, suament. Llavors es van anar arrimant lentament fins que els seus llavis es van trobar, mentre ràpides llàgrimes eixien dels seus ulls en una carrera cap a l’oblit. Malauradament cap arribaria a la meta.



Aquesta vegada vaig parar, vaig tancar els ulls,  i vaig respirar. Però el que no sabia era si tot aniria bé.

 
 Comenta
 
Capítol 3 EN BUSCA DEL FUTUR
Tansols feia 5 dies que el noi havia marxat, i Marta no aguantava més. Cada segon es feia més llarg, i pareixia que un moment durara una eternitat. En aquest temps no havia pogut parar de pensar en ell, i els records es repetien una i altra vegada al seu cap, sense ordre ni raó. Els ulls de la jove havien perdut el contrast del marró mel amb el blanc perla, per donar pas a la fusió d’un marró tristos amb el roig de petites venes a punt de donar-se per vençudes en una lluita contra la tristesa. Estava cansada i no tenia força ni per a exprimir amb llàgrimes l’angoixa que sentia.



El primer record que tenia era el més recent; quan el va veure per última vegada. 7 de la matinada. Un altre cop en aquell fastigós port. La inseguretat brollava en l’ambient. Dani s’havia passat tot el trajecte dient-li a Marta que res canviaria, que els seus camins no se separaven, simplement s’allunyaven una mica per després tornar a trobar-se. Però ella no estava d’acord; més de 3500 quilòmetres els impedien estar junts. Hi ha cops en la vida que un petit canvi, fa que tot siga diferent, i per a la xicota res seria igual, perquè ell ja no estaria al seu costat per protegir-la. És curiós com un simple petó i una llarga abraçada poden marcar el canvi entre dues etapes en la vida d’una ànima maltractada.



Passaven dies i més dies, setmanes i més setmanes i Marta no rebia l’esperada carta. Fins que un dia, en arribar de l’escola, la seua mare d’acollida l’esperava amb un somriure d’orella a orella. Va allargar un braç i li va donar un  sobre de color groguenc.  Pareixia vell i destrossat, però la seua cuidada i perfecta caligrafia guardava pareules plenes de màgia. Començava amb un “Estimada Marta” i acaba amb “Al teu costat, Dani” En perfectes frases es trobaven resumits tots els sentiments que havia viscut el jove quan se’n va anar, i també hi havia els seus pensaments, però aquests estaven enmascarats per tal que la noia no sofrira. Destacaven les vegades que li deia que la trobava a faltar i que l’estimava moltíssim. I també li contava com havia sigut tornar a retrobar-se amb tota la seua família, cosa que describia amb la paraula; espectacular.



Les setmanes anaven passant i més cartes arribaven a la noia, però cada cop ho feien d’una manera més irregular. En una, aquella fina caligrafia es tornà tremolosa. Narrava que cada dia veia morir una a una les persones que l’acompanyaven en aquell viatge sense fi.  La seua vida penjava d’un fil, i en un petit moviment es podia trencar. Tenia por, l’únic que el feia seguir vivint era pensar que podien tornar a estar junts; volia abraçar-la amb força i sentir-la prop. Sabent que aquella podia ser l’última carta que la seua estimada rebrera, li va dir que passara el que passara no deixara de somriure, i de ser la xica valenta i dolça de la qual s’havia enamorat. Aquest cop la carta s’acabà diferent; “Sempre teu, Dani”.



 De vegades, quan creus que tot comença a anar bé alguna cosa canvia eixa grata sensació de seguretat. Pot tenir forma de paraules, de moments, de sensacions, de sentiments. Però hi ha una cosa que ens destrossa per dins, sense donar-nos l’opció a fer que tot torne a ser com abans, perquè simplement, no té marxa enrere. És això que ningú coneix però que tots temen, perquè és el destí inevitable de tothom: la mort. El temps corria amb rapidesa i cada cop la noia estava més decidida a fer el que el seu cor li marcava. Era alguna cosa difícil, però després d’un any i mig sense rebre cartes de Dani, ja no aguantava més. Estaria mort, o simplement s’hauria oblidat d’ella?



Va deixar-ho tot  per tornar a casa; tornar a Espanya en busca de Dani. Va repetir el mateix trajecte que havia fet per arribar a Rússia. Estava sola, però sabia que si tot sortia bé, no ho estaria mai més. La ciutat de Nuraió no havia canviat i mil vivències passaren pel seu cap,  l’alegria que sentia era insuperable. Però al seu cor li faltava alguna cosa per poder tornar a estar tranquil. En arribar a la petita masia no va dubtar en córrer amb totes les seues forces per poder abraçar els seus pares. Tots dos quedaren bocabadats en veure-la i la seua felicitat no es podia descriure en paraules. La noia els ho va explicar tot, i no va tardar en anar en recerca del seu amor.



Va començar preguntant pels quartels més propers, però no sabien qui era. Va decidir anar més enllà i enfonsar-se en l’interior de la península, però això sols va provocar que l’empresonaren i abusaren d’ella, cosa que no mereix descripció. Quan ja no podia més, va canviar la seua estratègia i va començar a buscar pels hospitals de tota Espanya. Els recorria un a un, i preguntava amb paciència i persistència, però no obtenia cap resposta. Durant el trajecte anava parant en petits hostals on treballava durament per aconseguir alguna cosa que portar-se a la boca o per tenir un lloc on dormir, però la majoria dels dies simplement buscava un arbre per cargolar-se com una boleta i estar protegida d’allò que la por inventava.



Cada cop es trobava pitjor. S’havia donat per vençuda i el seu cos li havia dit; prou. Ella, sense altra alternativa, hi estava d’acord. De sobte un dia va despertar d’allò que pensava que havia estat un malson, però no era així. Es trobava en una petita habitació, en un hospital on en l’ambient s’olorava la pressió de la guerra que els rodejava. La seua sorpresa fou que una ruda i maltractada mà envoltava la seua impedint-la fugir. Quan va tenir força suficient va obrir els ulls i el seu cor es va inundar d’alegria.



No s’ho podia creure, però era ell. Tornava a estar amb ella i sabia que aquest cop els seus camins no es tornarien a separar. Combatrien un a un els obstacles que la vida els posara, i els superarien amb força i seguretat; fent-ho junts.

 

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]