Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Joan Martínez
Barcelona
 
Inici: Nou dies d’abril

Capítol 1 UNA BENVINGUDA UNA MICA ESTRANYA
En Miquel va asseure’s en una cadira al costat del mostrador, i va continuar mirant les mil i una coses que hi havia en aquella petita i a la vegada acollidora merceria.Al cap d’uns minuts, quan la seva mirada ja s’havia passejat quatre cops per tot l’establiment i havia observat tot el que l’envoltava, es va aixecar i va començar a treballar amb aquells productes, cosa que mai havia fet i, per tant,no en tenia ni idea.

Va agafar un rotllo de fil blanc i una agulla i va provar de cosir.

Quan ja semblava que havia agafat el fil a allò de cosir, va entrar el primer client i el va desconcentrar tot fent que es clavés l’agulla al palmell i que se li desmuntés el que fins ara havia fet.

Va decidir deixar aquella tasca i es va disposar a la primera clienta del dia.

Semblava una vella amb molts calés, vestida amb un abric de pell de bisó, una bufanda de pell de guineu i guarnida amb un collaret de maragdes.Síque ve gent rica a aquesta merceria –va pensar.

-Bon dia.

-Hola, bones. On és la Teresina? I la Patro?

-La Teresina malalta i la Patro no ho sé pas, potser s’ha adormit o quelcom per l’estil, però no agafa el telèfon i no la puc localitzar.

-I vostè? Qui és?

-Sóc el nebot de la malauradament difunta mestressa d’aquesta botiga, i com que les dependentes habituals no hi són i el seu fill ha marxat a estudiar a l’estranger, m’han demanat si podia encarregar-me deportar aquesta botiga durant uns dies.

-Ho sento molt per la seva tieta. Quèli va passar?

-Ningú ho sap.

-Bé doncs, deixant les penes a un costat, posi’m una cremallera de color blanc, una caixa dels botons rodons que teniu aquí tan bonics i deucaixes amb fils de color rosa.

-Perdoni’m pel que pugui trigar a atendre-us, però és que sóc un principiant en aquest món de vetes i fils.

-No es preocupi, no hi ha pressa.

-Seran vint-i-cinc euros i deu cèntims.

-Tingui.

-Gràcies! Adéu.

-A reveure.

 

La dona havia marxat i en Miquel ordenava tot el que havia tret per aquella senyora i a la vegada es deia a ell mateix que no era el que s’esperava, que en aquella botiga li acabaria agafant afecte.

Quan va haver acabat de recollir, va tornar a trucar a la Patro,que seguia sense contestar el telèfon.

-Hola.

-Què voldria?

-Vull que em cusi aquesta brusa que se m’ha trencat a l’enganxar-seamb una branca.

-Perdó però aquí no  acostumem a cosir, a més jo no en se de cosir, sóc nou en aquest món.

-Com que no? Jo no tinc ni la més mínima idea de cosir, m’ho fas i punt!

-Ho sento.

-Que ho sent? Au vés a fer punyetes.

-Que li vagi de gust.

Tan de bo tots els clients siguin com la primera senyora, la mar d’amables i simpàtics, no com aquest foll de senyor amargat.

A quina hora deuen tancar aquesta botiga? –se li va ocórrer a en Miquel.

Va trucar a en Pere, el recentment vidu de la senyora Mercè, la seva tieta, i li va preguntar aquella mateixa qüestió que segons abans havia pensat.

–Si no tens ningú a qui despatxar i cap encàrrec elaborar, pots tancar a dos quarts de vuit;contràriament, quan hagis atès tota la clientela,tanques i marxes. Màxim a les nou en punt, si ho fas més tard, ens posaran una multa.

-Gràcies!

Penjà. Tancà l’establiment i marxà a dinar.



No, no, no pot ser! – va cridar.

El vidre de la porta era trencat i la porta oberta, i a l’interior de la tenda hi havia fils pel terrai estris trencats.

En Miquel va entrar espantat i intentant no fer soroll, va agafar un pal de fusta que es situava darrere la porta i va seguir caminant endavant.

Un cop ho va haver registrat tot, va tancar la porta, va seure en una cadira darrere el mostrador i va posar-se a pensar en el que havia succeït.

No volia trucar ala policia, ho volia descobrir ell, el que havia passat no era normal; la Teresina malalta, la Patro incomunicada, la tieta morta per causes desconegudes, el cosí a fora, el marit de la tieta a casa sense moure un dit, ell treballant allà, sol, a la botiga de vetes i fils i ara, un robatori, o alguna cosa per l’estil.

Va posar-se a pensar en això últim, en el robatori, i no es podia creure com algú voldria malgastar el temps robant fils i agulles, que no valen per res més que per cosir i fer roba. No s’ho podia creure. Va fer unes fotos, va recollir-ho tot i va marxar, aquest cop deixant la reixa baixada per possibles incidents que poguessin passar.

Va anar a la parada de l’autobús per anar a casa la Patro.

Ding-dong. Ding-dong. Ding-dong.

-Patro! Patro! Patro!

Ningú contestava.

Va decidir marxar a casa i tranquil·litzar-se una mica assegut al sofà, mirant les notícies.

Tornà a agafar el bus, però aquest cop per anar a casa, i un cop allà, va estirar-se al sofà i es va quedar adormit mentre pensava:

Què deu haver passat? Qui deu haver entrat a la merceria? Qui deu haver mort la tieta? On és realment el meu cosí, fill de la Mercè? Què fa el marit de la Mercè? I la Teresina? I la Patro?...
 Comenta
 
Capítol 2 QUÈ ESTRANY...
Al dia següent, el jove Miquel es va despertar suant; no havia dormit bé a causa dels esdeveniments ocorreguts el dia passat car havia estat pensant tota la nit en aquelles preguntes sense resposta, de moment.

Va dutxar-se, es va vestir, va prendre un cafè amb llet i un croissant i va marxar a la merceria.

En Miquel va entrar a l’establiment i va posar-se a treballar, més ben dit, a malgastar el temps, ja que per la botiga no hi passava ningú.

Va decidir posar-se a investigar sobre el que havia passat, començant per localitzar la Teresina, que tot i estant malalta li podria dir on era la Patro i què feia que no venia a la merceria.

Per fi! –va dir en veure que anava a entrar un home a la botiga.

-Bon dia.

-Bones.

-Miquel Bastors?

-Jo mateix, en què el puc ajudar?

-Bé, sóc un funcionari del departament de seguretat de Barcelona,  i vinc perquè ahir em van informar d’un robatori o alguna cosa similar, és cert?

En Miquel s’ho va pensar car volia esbrinar pel seu compte el que havia succeït i, al final, va respondre negativament.

-No, aquí tot va de meravella menys la clientela, que no ve ningú. Però...qui els ho va dir?

-Un veí que diu que ho va veure.

-De debò? Va veure qui era o eren els que van entrar?

-Segons ell, un home amb una màscara negra que va sortir amb una bossa gran, també de color negre. Va afegir que creia que dins aquella bossa hi havia diners.

-Doncs no, no em consta cap robatori.

-Gràcies i disculpi’m per les molèsties!

Una altra dada... una bossa plena de bitllets. Com pot ser que algú s’arrisqui a entrar en una merceria, a plena llum del dia, a robar? A més, no hi ha més que fils i agulles! Cosa que no dóna gaire calés... pensava en Miquel.

Al cap d’uns minuts, va tornar a recordar allò que havia de fer: localitzar la Teresina.

Va trucar a casa seva i va contestar una veu greu, provinent d’un home:

-Què hi és la Teresina?

-Amb qui parlo?

-Miquel Bastors, actualment encarregat de dirigir la botiga “MERCÈria”. -Doncs no hi és, aquest matí ha sortit per anar a treballar a la merceria.

-Aquí no hi és, no estava malalta?

-Si, però només era un mal de panxa puntual, avui ja estava molt millor, per això ha dit que aniria a treballar.

-Doncs per aquí, li puc assegurar que des de dos quarts de nou fins ara, les dotze en punt,no ha aparegut.

- Que estrany, mai arriba tard enlloc. Canviant de tema, per què ha trucat?

-Volia parlar amb ella, la seva companya de feina, la Patro, no agafa el telèfon ni és a casa des d’abans d’ahir, i li trucava per veure si ella sabia on podia ser.

-Doncs no ho sé, de debò que no ha aparegut?

-Li ho asseguro. Ara faré quelcom per veure si la localitzo. Per cert, amb qui parlo?

-Josep Maré, el seu company de pis.

-Gràcies, que vagi bé.

-Adéu.

Mentre penjava el telèfon estava bocabadat, no sabia què estava passant, però cada cop les coses s’enredaven més...

Va asseure’s una cadira i, tot i estar derrotat, va seguir pensant què podia fer.

Va analitzar el següent: La meva tieta és morta (causes desconegudes); el meu cosí, estudiant a l’estranger (això m’han dit); la Teresina ha desaparegut quan venia a treballar; la Patro està incomunicada (és a dir, ha desaparegut també).

Sabent que la Patro i la Teresina treballen juntes i són molt amigues, potser han desaparegut totes dues, vinc a dir, que potser les han segrestat!

Seguidament va formular diverses preguntes: Qui haurà mort la tieta? Qui (potser) haurà segrestat la Patro i la Teresina?

(Va deixar al seu cosí de costat ja que anar a estudiar a l’estranger era una cosa bastant normal, no com que segrestin algú o que matin.)

El que es podia fer en aquells instants era anar a veure en Pere i explicar-li-ho tot. Al cap i a la fi, ell era l’única persona en qui podia confiar en aquells instants ja que la seva família vivia en una altra ciutat i ell era a Barcelona.

Va anar a dinar un entrepà i després va visitar-lo.

-Bona tarda! Pere! Obre’m!

-Qui és?

-Sóc jo, en Miquel!

-Hola, hola, què vols?

-Parlar amb tu, estàs ocupat?

-No, endavant.

-Vols prendre alguna cosa? Una copa de vi, cava...

-Un got d’aigua, si et plau.

Mentre li portava el got d’aigua li va preguntar:

-I...bé, què volies dir-me?

-Començaré pel principi: Ahir, un home emmascarat va entrar a la merceria i va sortir amb una bossa plena de diners, i jo mentrestant estava dinant.

No sé qui va poder ser, però em vaig espantar una mica; entre tot això,  

vaig trucar a casa la Teresina i em va dir el seu company que havia vingut a treballar; no va venir, cosa que explica que li va passar alguna cosa pel camí. La Patro gairebé el mateix, està incomunicada, no la localitzo enlloc, i la Mercè... com va morir?

-Ostres, si que et passen coses. Tranquil, no et preocupis per la Teresina ni per la  Patro, segur que estan bé; la Mercè no sé ben bé què li va passar i... pel que fa al robatori... denuncia-ho i a veure què fa la policia.

-Gràcies.

En Miquel es va aixecar i es va disposar a marxar a casa seva, però a l’arribar a la porta un crit li va cridar l’atenció.

-Què són aquests sorolls?

-El gos, que l’he tancat i deu estar rascant la porta i bordant per sortir. No és res.

-Adéu.

Què estrany... aquells sorolls semblava que vinguessin d’un ésser humà. D’una noia, en concret, crec que eren crits i cops a la porta...

Com és que no m’ha parlat de la mort de la Mercè? I la Teresina i la Patro?, són les seves treballadores, s’hauria de preocupar. I el robatori? Ni s’ha immutat! El normal en el cas que et robin a la teva botiga és anar-hi i preocupar-se’n una mica!

Aquest home no m’agrada gens, mai m’ha agradat, no veia la tieta gaire feliç al costat seu..
 Comenta
 
Capítol 3 MENTALITAT POLICÍACA D'EN MIQUEL
En Miquel es va despertar, aquest cop no estava suant, però quasi, puix no parava de pensar en aquells sorolls i crits que havia sentit a casa d’en Pere.

Després d’esmorzar, va anar a casa de la Teresina, a veure si podia esbrinar qui l’hauria pogut segrestar, i per què.

-Bon dia! Hola! Que hi ha algú?

Ningú no contestava i en Miquel va decidir entrar per la finestra.

Un cop a dins, va anar a l’habitació de la Teresina i va veure el seu telèfon mòbil a l’escriptori. No va dubtar d’agafar-lo.

Quan ja havia buscat informació i havia tafanejat tot el seu telèfon, va anar a deixar-lo on l’havia trobat. Llavors, va veure una conversa amb la Patro que deia així:

-De veritat m’ho dius? El vas veure fent-ho?

-T’ho juro, Teresina, t’ho puc assegurar. El vaig veure.

Després de llegir aquelles paraules, es va quedar bocabadat; no sabia ben bé de qui parlaven, però podia intuir que era d’en Pere.

Va deixar-ho tot al seu lloc, va obrir la finestra, va saltar i va marxar.

Què he de fer ara? Sé que potser en Pere les ha segrestat i, pel que he llegit, va fer alguna cosa, de la qual ningú sabia res més, i al veure que la Patro havia descobert els seus plans, la va segrestar. Tot encaixa!

Per assegurar-se’n, va anar a la merceria i va fer que en Pere sortís de casa per poder entrar ell. El va trucar i li va dir si podia anar a comprar-li un rotllo de fil blanc, que se li havia acabat.

Mentre en Pere anava a comprar i li portava el rotllo de fil, ell va anar a casa seva.

Va picar i, òbviament, ningú el va obrir. Va sentir sorolls.

Quan va anar a entrar per la finestra es va adonar que estava tancada.

I ara què faig? ─va dir.

Va baixar a la porteria, on va veure el conserge, adormit, com sempre, i no va dubtar de treure-li les claus del pis d’en Pere.

Ara sí, va entrar i va anar directe a l’habitació, on va veure la Teresina i la Patro lligades i amb la boca tapada.

Quan va anar a deslligar-les, va sentir el soroll que fa una clau quan entra en contacte amb el pany i comença a girar. Era en Pere! No havia anat a comprar el fil?

Ràpidament, va amagar-se sota el llit i, quan en Pere era al bany, va sortir a corre-cuita sense fer soroll.

Al sortir, va mirar cap al menjador on va veure una bossa gran de color negre.

Va agafar l’autobús i va tornar a la merceria.

D’acord, ja ho tinc: En Pere tenia alguna cosa grossa entre mans, quelcom molt important. Ell volia fer-se amb “aquella cosa” i al veure la Patro pel mig, es va veure obligat a segrestar-la. Quan va descobrir que la Teresina també ho sabia, va fer el mateix amb ella.

Suposo que el mateix va passar amb la Mercè, però aquesta, la meva tieta, no va tenir tanta sort i se la va treure de sobre.

És clar, algú havia de fer-se càrrec de la merceria, i llavors em va trucar a mi, per dur a terme aquesta tasca.

Però... què és això tan important que ha fet d’en Pere un criminal?

En Miquel va regirar tota la botiga, de dalt a baix, movent els armaris, obrint els calaixos...

La sort va arribar al cap d’una estona, quan va anar al lavabo, i sense voler va moure un quadre.

Darrere d’aquest, hi havia un forat força gran, d’uns dos metres quadrats. Va posar el cap pel forat, però no va veure res.

Va tornar a deixar el quadre al seu lloc, va aixecar la tapa del vàter i  va veure un paper mullat que no va dubtar d’agafar. Va llegir:

1.- Anar al bany.

2.- Picar un forat d’uns dos metres quadrats a la dreta del vàter.

3.- Agafar el que hi hagi dins.

4.- Ets ric!

Déu meu senyor! Ara sí que tot encaixa! Aquesta cosa que l’ha fet assassinar la seva dona i segrestar les seves treballadores, són els diners! Va analitzar-ho així:

Un dia, en Pere va anar a la merceria i va descobrir que anys enrere hi havia un banc, que va tancar. Sembla ser que el banc disposava d’una cambra secreta on s’hi amagava una gran quantitat de diners. En Pere, en assabentar-se’n, va decidir buscar més informació i, mentre ho feia, va patir algunes complicacions.

La seva dona, la Mercè (la meva tieta) va descobrir el que tenia entre mans i va obligar-lo a donar-li un cinquanta per cent de tot el que hi havia allà dins, si no, va dir, que el delataria a la policia. Clarament, en Pere s’hi va negar i no va tenir més remei que assassinar-la.

La Patro, que passava moltes hores a la MERCÈria, també el va descobrir, i li ho va dir a la Teresina.

En Pere va segrestar la Patro, i després, quan va saber que la Teresina també ho sabia, va haver de fer el mateix amb ella.

Entre tot això, quan la Teresina encara estava malalta i la Patro ja segrestada, va venir un migdia a la merceria, just quan jo estava dinant.

Va agafar els diners, simulant un robatori, i els va portar a casa seva, convertint-se així, en l’home més ric de la ciutat.

...-Quan li vaig preguntar sobre la mort de la Mercè, no va contestar, quan li vaig preguntar per la Teresina i la Patro, tampoc ho va fer, i quan li vaig parlar del robatori, em va dir que no em preocupés. ─li va dir en Miquel al cap de policia.

-Gràcies, ara mateix el detindrem. Li li agraïm el que ha fet.

-No és res, a reveure!

Dues setmanes després, en Miquel va decidir enterrar la seva tieta. A l’enterrament hi va assistir el seu fill, entre altres. La Teresina i la Patro van tornar a les seves vides i en Pere va ser empresonat.

En Miquel es va convertir en l’amo de la MERCÈria, i va aconseguir tirar endavant aquell local car el va reformar i el va posar a la moda.

Tot per tu, tieta, sempre estaràs al meu cor ─va dir a l’entrevistadora de TV3, que li preguntava per l’experiència que havia viscut.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]