Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Vives
Palma
 
Inici: Pluja Negra

Capítol 1 Perdere Perdendo Perduto
Feia fred a Nuraiò aquell matí, el cel gris i baix amollava una pluja pesant espessa, i vent glaçat del nord, vent d’hivern de debò com pràcticament mai en aquell poble de cremors estivals i sequera, l’aigua picava fort contra els vidres, rebotava a l’asfalt els clots les voreres, la terra al cap de poques hores ja era sadolla, n’hi començava a haver massa, de pluja gelada d’aquella.



Na Marta s’havia llevat d’hora, no havia anat a escola, no li tocava, dimarts dia lliure, dia lliure i dia de mercat, dia de finar-se per a les dones de Nuraiò no pas per a ella, que comprava als carrers amples de la ciutat. Com li agradava, la ciutat. Els edificis més alts i més moderns ornamentaven cada un dels amples carrers alhora omplerts de luxoses botigues. Era un altre món. La metròpoli posseïa una atmosfera de vitalitat efervescent que convidava tothom a perdre's entre els angosts carrerons i les espaioses avingudes. La sensació que envaïa el seu cos quan caminava sobre l'asfalt urbà distava molt de la monotonia que vivia a Nuraiò. No era tan sols que fos lliure a la ciutat, és que a més era feliç. El somni de deixar enrere la rudimentària ruralia per instal·lar-se a l'avantguardista urbs rondava per la seva ment d'una manera tan repetitiva que arribava a ser exhaust. Però, al cap i a la fi, era l'única manera d'escapar de l'encalçadora realitat: Nuraiò.



Mai no s'havia sentit lligada a les quatre o cinc cases de pedra que componien aquell poble allunyat de tot. No era una vida per a ella, la de Nuraiò. Asseguda al tren, observava a través dels vidres bruts del comboi com la seva vila poc a poc es feia cada cop més gran a mesura que s'hi acostava. Deu minuts més tard, romania quieta davant casa seva. Immòbil, estàtica, contemplava el casal amb atenció. Un silenci sepulcral s'havia apoderat dels carrers del poble. Era com si ningú hi visqués. «Necessito marxar...» va murmurar abans d'entrar al domicili.



- Espero que amb tot el temps que has estat fora t'hagis comprat alguna cosa decent per avui vespre. -La seva mare es va adonar que na Marta havia arribat quan les claus que aquesta va deixar sobre el rebedor produïren un renou metàl·lic.



- Necessites ajuda amb el sopar? -la noia no volia iniciar una discussió sobre les més que evidents diferències sobre els gusts per la moda que tenien la seva mare i ella.- Pujo a la meva habitació. Estaré escoltant música. -va afegir després de veure la seva progenitora negar amb el cap.



Ajaguda sobre el llit, havia clavat la seva mirada sobre els incomptables pòsters que cobrien cada centímetre de la seva paret. No havia tornat a casa per quedar-se gaire més estona. La seva mare anava boja pel sopar de Nadal i el seu pare no feia més que col·laborar en el creixement progressiu de l'estrès que la seva dona sentia en no ajudar-la en cap tasca.



El seu mòbil va sonar. No li va fer falta saber qui la cridava. Ràpidament, va agafar la jaqueta, va baixar les velles escales i va sortir de casa seva ignorant per complet les preguntes de la seva mare. Li havia promès arribar a temps pel sopar, no que estaria tota la tarda tancada al domicili. A fora, n'Ada l'esperava recolzada a la casa de davant. N'Ada era una figura alta i prima, molt esvelta i tapada per roba sempre negra i sempre del mateix to. L’únic que donava un punt de diferència a la seva imatge eren uns mitjons de colors estridents que es mostraven tímidament. A na Marta li agradava molt aquest detall, definia a la perfecció la personalitat de la seva amiga, una noia silenciosa i tancada que, amb prou confiança, deixava veure la màgia que portava dintre.



Els carrers de Nuraiò estaven decorats amb petites bombetes de diferents colors, però ni de lluny s'acostaven a aquell sumptuós i elegant neó que cobria cada un dels gratacels de la ciutat. Era inevitable per a ella tornar a pensar en la metròpoli. Aquella il·lusió de fugir s’havia convertit en la droga més potent. Havia desenvolupat una empiocada dependència cap a la seva ambició més profunda. Era una fixació malaltissa en què pensava cada segon de la seva minúscula existència. A n'Ada no li agradava. Gens. Na Marta no s'adonava que la seva millor amiga formava part de Nuraiò. Allunyar-se de Nuraiò era allunyar-se d'ella. No ho podia permetre. Era massa dolorós per a ella.



- Per què no m'escoltes? -la ignorància de na Marta cap a la seva persona se li clavava com un punyal al cor. Era inevitable, se l'estimava tant i ella ho sabia tan poc...- Saps de què t'estava parlant?



- Perdona, Ada. Avui he estat a la ciutat. He quedat esbalaïda quan he vist tota la vida que allà es respira...



- Què hi té de dolent, Nuraiò? -N'Ada no podia més.- Escolta, acabo de recordar que vaig prometre al meu pare que l'ajudaria a preparar el menjador per al sopar. -la noia esperava que la seva amiga quedés convençuda després de la simple excusa que acabava de donar-li, estava farta de la seva actitud.



- Tranquil·la. Vés a casa. Tanmateix la meva mare estarà histèrica i, coneixent el meu pare, necessitarà ajuda.



- Bon Nadal, Marta. -va sentenciar.



- Bon Nadal.



La noia va endinsar-se a la foscor, direcció a casa seva. A pas lleuger, N'Ada fugia. No entenia l'actitud de la seva amiga. No va poder evitar sentir el seu cor fer-se mil bocins.




* * *




Un tènue raig de llum li il·luminà la cara, despertant-la abans d’hora. La claror que entrava per la finestra l’abraçava i feia lluir la seva pell càlida. Estava cansada per la festa del vespre anterior, però era de les sensacions que més li agradaven. Feia recordar-li que no havia perdut aquella nit. La música i les llums seguien encara dins ella, i esperava que no l’abandonessin mai. Potser era una sensació típica a l’adolescència, però gràcies a això, na Marta se sentia viva i lliure, salvatge.



Rere la porta de la seva habitació podia escoltar els seus pares que preparaven el dinar de Nadal. Quan sortí del llit i baixà al pis inferior, encara amb el pijama i restes de maquillatge, la seva mare cuinava tan engrescada en la seva feina que no s’adonava que suava. Davant aquesta escena, na Marta decidí tornar al seu llit en silenci.



Poques hores més tard, estava asseguda enfront d'una gran taula preparada per rebre grans àpats. Envoltada per familiars i amics que només veia durant aquesta època, i que estava convençuda que només venien pels regals, es distreia pensant en la pròxima vegada que visitaria la ciutat, la nit de cap d’any. El temps es perdia entre converses banals i brindis i d’igual manera ho feia la ment de na Marta, que tractava desesperadament de fugir del circ que era per a ella el Nadal, almenys en família.



Quan els rellotges ja no sabien si era tarda o vespre, na Marta arribava al parc del poble, on l’esperava la seva millor amiga. Estava gronxant-se en una de les atraccions infantils, mentre la música del seu mòbil acompanyava els sorolls quasi esgarrifosos del metall en moviment.



Després de perdre uns minuts parlant dels companys de classe, massa immadurs i típics, na Marta va dirigir la xerrada de tal manera que, sense gairebé saber com, n’Ada accedí a acompanyar-la el vespre del trenta-u a la gran festa que preparava la ciutat. S’acomiadaren i na Marta tornà a casa seva molt satisfeta del que havia aconseguit, com un caçador amb molta sort i una gran presa.



N'Ada seguí al gronxador una estona més, però sense moure’s. Mentre s’estava quieta pensant si no s’havia equivocat acceptant la invitació, una petita gota de pluja li acaronà la mà.

 


* * *

 


El tren trontollava sobre les vies humides que les portaven a tota velocitat cap a la gran ciutat. Ada es mostrava insegura de la seva decisió, i na Marta semblava dur a terme la seva rutina, però amb una il·lusió especial, sentint-se les dues incòmodes sota la mirada incrèdula cap als seus estrets i elegants vestits de la nombrosa companyia de la qual disposaven.



El seu destí es trobava a la darrera aturada de la travessia, i això donà a n'Ada massa temps per a la reiteració sens fi del seu penediment. Estava segura que l'angoixa no li deixaria gaudir del que més entusiasmava la seva amiga, però, així i tot, feia el sacrifici per ella. Realment, hauria fet qualsevol cosa per complaure-la, tot i que fos en contra de la seva voluntat. L'emoció de la seva victòria sobre els principis de n'Ada traspuava als ulls de na Marta, i l'exaltació del moment no li deixava copsar l'angúnia que patia la seva companya, que hauria trobat ridícula.



El tren es va aturar amb un eixordador gemec de les rodes sobre els raïls de l'estació de la capital. N'Ada quedà paralitzada davant la petita visió que tenia dels llums de la ciutat a través de l'entelada finestreta vora el seu seient, i no s'adonà que aproximadament un centenar de nous viatgers anaven omplint el vehicle i que només elles quedaven com a reducte de l'anterior trajecte. Només reaccionà quan notà la mà de la seva amiga tocant la seva i la tènue rialla que se li escapava entre les dents; una rialla burleta que exterioritzava la curiositat que despertava en na Marta el seu comportament.



En sortir de l'estació, travessaren els amples i espessos carrers que la metròpoli els oferia, l'una bocabadada i l'altra com qui passeja per la llar, però, ara sí, totes dues emocionades fins a un extrem que cap no esperava assolir aquella nit. Anaven agafades de la mà i corrien sota la pluja, com si fossin lliures i, alhora, disposassin de tota la immensitat que s'aixecava al seu voltant. Després d'una bona estona gaudint de passejos sense rumb, varen arribar a la porta de la discoteca que na Marta freqüentava des de feia temps, i, per aquest motiu, el porter les deixà entrar gratuïtament.



Un cop a dins, seguien pensant que eren capaces de menjar-se el món aquella mateixa nit. Entre llums de colors i música que feia mal de cap, ballaren i begueren fins a perdre la noció del temps, la vergonya i gairebé la consciència.



Estaven totes dues allà, ja a altes hores de la matinada, quan de sobte entre el goig i l'entusiasme es besaren. Na Marta s'apartà de seguida, massa borratxa per a articular paraula, acció que Ada emprengué:



- Marta jo... fa temps...



En aquell mateix moment, un noi agafà na Marta per la cintura, que rigué i el besà.



- Ada, ara torno, no te'n vagis, no em torbaré gaire... -digué amb un somriure maliciós.



I, de la mà d'aquell desconegut, s'allunyà de n'Ada i de tota la confiança i complicitat que s'havien proporcionat durant quasi tota la seva existència. Trencà la idíl·lica aparença que per ella tenia, el fil de música que guiava els seus passos i el seu cor. I, sentint-se desorientada per haver perdut la seva amiga, la seva excepció davant l'adversitat que impera el món, n'Ada sortí corrent de l'antre desitjant perdre's a ella mateixa.



Minuts després, na Marta tornava al mateix lloc on tot havia esdevingut sense ella adonar-se'n. Havia viscut en una etèria ignorància sobre el que passava pel cap de la seva millor amiga fins aquell moment en què tot semblà encaixar i esbucar-se alhora. Paralitzada per haver comprès la situació, no fou capaç de divisar les ombres que tenia davant ni de sentir la música que les feia ballar. Cercà per tot el recinte, per l'entrada, pel carrer, per tot el barri, res! Estava desesperada. Milers de llàgrimes arrossegaven cap a fora del seu cor bocins de l'amor que amagava sense haver-ho sabut mai. La sobrietat i el seny no serien l'única cosa que la pluja s'havia endut aquella nit.

 Comenta
 
Capítol 2 RECORDARE REMINISCENS RECORDATUS
La foscor de la nit emmascarava els seus pensaments. Com si es tractés de llampades, les imatges del passat apareixien a la seva ment per després fondre's amb el negre més absolut. Només la insistent alarma del despertador aconseguí alliberar-la de la presó dels seus records. Les gotes de suor producte dels seus malsons regalimaven front avall mentre seia. Alhora, una respiració molt ràpida l'ajudava a mantenir-se desperta per no tornar a sucumbir a la seva tortuosa memòria. Na Marta va fixar la seva mirada en el calendari que romania immòbil a la taula i no va poder evitar capbussar-se en un plor profund en veure la data que aquest indicava: set de desembre. N'Ada faria trenta-sis anys aquell mateix dia. El problema és que ja feia massa temps que n'Ada no hi era i que havia desaparegut na Marta del passat.


─Necessitam que ens digui alguna cosa més. Ho comprèn, no?

─És que... és que no recordo més, senyor. ─Una Marta de devuit anys plorava sobre la taula de casa seva, quatre dies després de la fatídica nit de cap d'any.

─Una adolescent no desapareix així com així. Senyoreta Vives, de veres que no sap res de n'Ada March?





Per molt que haguessin passat denou anys, la veu d'aquell inspector ressonava en el seu cap dia rere dia, amb la mateixa perseverança que el primer cop. Després de pocs mesos, na Marta havia après a viure amb aquella reverberació present a cada un dels seus pensaments. Era la seva penitència.

Si tot s'hagués quedat en una simple conversació entre policia i civil, potser les coses serien molt diferents ara. Nuraiò va solidaritzar-se amb n'Ada March i el seu record era més viu que mai entre la gent del poble. Tot eren massa preguntes. La gent era xafardera. Sempre ho havia estat i na Marta sabia que sempre ho seria. L'animadversió que la jove sentia cap a casa seva es va veure augmentada per la pressió social a què estava sotmesa a causa de la desaparició de la seva amiga. Era tan difícil entendre que no sabia què havia passat? A l'escola, a la plaça, al mercat, per tot. Tothom demanava. Sempre demanaven i ella mai no contestava. No sabia què dir. I després, quan res no podia anar pitjor, hi havia els plors dels pares. «Necessitam saber que la nostra filla està bé...».

Se sentia invisible en aquell laberint d'interrogacions. Ningú no havia notat el dolor que sentia en haver perdut l'única persona que l'estimava, i a qui ella s'estimava, encara que va descobrir-ho massa tard. Tothom veia na Marta com la responsable de la desaparició de la noia predilecta de Nuraiò. Aquesta, aquesta sí que era l'autèntica penitència.

Després d'un minut de tortura, el despertador va callar. Na Marta s'aixecà del llit amb uns moviments tan pausats que feien confondre la mandra amb embriaguesa. Tants pensaments de bon matí van deixar-la atordida. La seva ment es tancà en un buit infinit, mentre feia la rutina de cada dia, durant la que feia un esforç per només reparar en allò imprescindible. Havien passat anys ja, des que adoptà el costum de limitar-se a pensar en la justa mesura. L' adolescent que va deixar a Nuraió l'hagués odiada per això, pel seu pensament conformista, però ara tant li feia. Ja no era jove, ja no era la mateixa Marta i ja no era res. Havia après a resguardar-se en una manca d'estímuls que confonia amb felicitat.

El camí cap a l'escola era el seu moment preferit del dia. Viure els sons monòtons que havia incorporat al seu passeig després de tans anys de costum; distreure’s amb les cares adormides de la gent; el sol tímid. Era com un petit món que només ella era capaç d'entendre. Un món privat que protegia amb gelosia, i que tan sols hagués volgut compartir amb una persona.

Les classes se succeïen amb una lentitud molt accelerada. Na Marta es sentia com una estàtua clàssica. Era com una figura de marbre, freda i bella davant la pissarra durant un minut, una hora, una vida. Aquest pensament li recorria per la ment molt sovinrt. Tenia la sensació de ser l'art dins un museu. Que els seus alumnes eren els visitants, uns interessats i d'altres distrets, que cercaven entendre el que l'estàtua els oferia. Aquest sentiment d'exposició anava lligat a la vida de ciutat, i li agradava molt, sobretot perquè l'allunyava de l'esperit del poble. Allà no hi havia visitants ni museus, només una verdor intensa que solia explorar de la mà de l'Ada.

Ara que havia abandonat la innocència,  sabia amb certesa que aquests eren els seus records més preuats. Uns tresors daurats de la memòria que amb el pas del temps s'havien enfosquit. Ja no recordava de quin color eren els estels que feien volar juntes fins que els núvols es fonien entre les estrelles. Ja no recordava el gust de l'aigua del petit riu on feien jugar els peus, ja no recordava la seva mirada.

El timbre va sonar i na Marta va abandonar la classe per dirigir-se a l'aula de tutoria, on una alumna l'esperava. El soroll dels seus tacons contra el terra, contundents i accelerats, van recordar-li els tambors de les festes del poble, els balls que improvisava amb n'Ada; i també la nit de cap d'any. La professora va tancar els ulls esforçant-se per reprimir una llàgrima i amb l'esperança de poder visualitzar la cara de la seva amiga; però la seva ment seguia dins el buit infinit.

Na Marta es precipità a entrar a la menuda habitació on es trobava la nena que havia sol·licitat la seva presència, mentre es demanava com encara algú podia confiar en ella després que ella mateixa deixés de fer-ho.

La petita devia tenir uns onze anys i esperava inquieta, agitada, asseguda a una cadira del despatx, gronxant frenèticament els peus, que no li tocaven a terra, jugant amb les seves pròpies mans sobre la taula en signe de nerviositat. Ella es va seure just davant. Va allargar una mà fins acaronar les mans de la criatura, que va somriure tendrament i innocent.


Et dius Ona, m'equivoco?





N'Ona féu que sí amb el cap. Na Marta sabia de bona mà que era tímida, i no podia estar-se'n que s'hagués atrevit a demanar per parlar amb ella.


Què et preocupa? - digué, amb un to dolç i suau, quasi maternal.

Els meus pares m'han dit que vengués a parlar amb, tu perquè tinc problemes amb uns nens de classe, des de fa molt temps... - n'Ona tremolava i tenia els ulls humits i, bé, no crec que tu puguis fer-hi res al respecte però,  almenys ho he d'intentar...

Tranquil·la, respira. Quins són aquests problemes? Necessito que m'ho expliquis per poder solucionar-ho. Si necessites el teu temps per respondre, ho entendré.





Na Marta demostrava tota la compassió i empatia que podia cap a aquella persona que necessitava la seva ajuda, que dipositava amb una confiança gairebé nul·la les seves preocupacions sobre la taula que les separava.

La nena va començar a relatar com, des de sempre, els seus companys de classe s'havien ficat amb ella per ser tan tímida i com, a rel d'això, la seva millor amiga havia començat a distanciar-se d'ella per no ser víctima també de les burles constants.

Marta no tenia ni idea de què havia de fer per solucionar el tema i només podia pensar que seria per a aquella menuda noia perdre el que semblava ser el seu únic suport davant una vida que no era fàcil.

Després d'estar-se una estona muda, l'alarma del seu mòbil sonà. No se'n recordava que havia d'anar a dinar a Nuraiò amb la família, i no s'ho podia creure pas. Aquell no era un bon dia per trepitjar el poble, encara que cap ni un de la seva vida ho fos.

S'aixecà de la cadira i féu via a arribar a la porta i obrir-la, sense pensar en n'Ona, que la mirava atònita. En adonar-se'n, es girà i digué:


No et preocupis, Ona. Veuré què puc fer per tu en aquesta qüestió, però ara he d'anar-me'n, que m'esperen i perdo el tren. Deixa-ho a les meves mans.





La nina s'aixecà també i sortí per la porta oberta, mentre Marta l'observaba en el seu pas nostàlgic pel passadís del centre. Aleshores s'adonà que n'Ona li resultava familiar, molt familiar, i no sabia per què. Es passà uns segons eterns recolzada al marc de la porta intentant esbrinar què amagava aquella criatura que havia copsat tant la seva atenció, mentre ella seguia el seu camí cap a la porta de sortida. Li analitzà la mirada, els cabells, la veu, però res no li venia en ment.

De sobte, vegé com el pare de la seva alumna l'agafava en braços, i ho pogué albirar. N'Ona anava vestida de negre i portava uns mitjons de colorins fosforescents. N’Ada. N’Ona era la viva imatge de n’Ada

Va començar a córrer cap a l'estació de tren a tota pressa, sense mirar al seu voltant un sol segon, volia fugir de la seva pròpia consciència, però no sabia on anar per aconseguir-ho. Pujà en el primer tren amb destí al poble on ella i n'Ada foren felices durant tant temps i on li esperaven tots els xiuxiuejos de les males llengües, les desagradables mirades de tots aquells amb qui es creués, un clima familiar incòmode, fals i un mar de records.

Mirà per la finestra per adonar-se'n que, a més a més de tot això, també l’esperava dia de mercat, un dia de mercat banyat per una pluja suau i malencòlica que repicava la finestra del vagó acompassadament.

 Comenta
 
Capítol 3 SUPERARE SUPERANDO SUPERATO


Cercant les seves pupil·les en el mirall, na Marta va adonar-se'n que el pas del temps havia deixat marca en el seu rostre. Ja feia més de vint anys que havia tornat a Nuraiò, després d'una crisi d'identitat. Potser el problema que sempre havia tengut era que mai no havia arribat a saber què en volia fer de la seva vida. Els núvols negres que veia per la finestra del bany evocaven aquell dia, quan, asseguda en el tren, tornava als seus orígens. Quants cops més hauria de marxar del poble per després tornar-hi per saber qui era? En un principi, quan es va instal·lar com una professora moderna a la gran urbs, no va enyorar gens Nuraiò. Però ara, vint anys després d'haver deixat enrere la feina i la metròpoli, tampoc enyorava aquell món. Na Marta no recordava el darrer cop que havia estat feliç. Només era conscient que les seves oportunitats de ser-ho desaparegueren el dia que també ho féu la seva estimada Ada.

Era dimarts. Dimarts dia lliure, dia lliure i dia de mercat. Una altra mostra de la monotonia que es vivia a Nuraiò era aquell mercat, el qual, després de més de tres dècades, seguia decorant els carrers de la vila amb petites parades on es podia adquirir qualssevols dels productes elaborats artesanalment pels residents del poble. Per molts anys que passessin, l'essència de Nuraiò romania intacta. Era com si tots els alts i baixos de la vida de na Marta haguessin transcorregut en un segon. Res no havia canviat. Nuraiò mai no canviava, en el fons aquest era l'actractiu que tenia. Potser era aquella virtut la que havia cridat na Marta a tornar. El poble era com un vell record que lluitava per mantenir-se viu. Com el segon mig adormit abans dels somnis o un instant de breu despertar. Un paisatge d'antiga fusta, càlid i fràgil.

El camí des de casa seva fins al mercat no era llarg, però na Marta tenia com a rutina perdre's pels carrers de Nuraiò. Mentre passejava, s'imaginava les vides de les cases, les llars de les famílies, generació rere generació, passant d'avis a néts, sempre amb els mateixos cognoms. Tothom pareixia enamorat de la vida al poble, i ara ella també se'n sentia part; no obstant això, un petit crit dins la seva consciència no deixava anar el record que, en una joventut ara molt llunyana, havia renegat d'aquest amor.

Va passejar entre els jardins aliens com una visitant furtiva, emportant-se de tant en tant flors que no li pertanyien, per repartir-les pel poble. Caminà també per davant l'escola, on l'aire feia l'olor de l'Ada. Va respirar profundament i es dirigí al mercat.

El mercat s'alçava com la deconstrucció d'un tot multicolor amagat sota un teló dens i pesant de crits i riures festius. L'alegria de les gents que anaven d'una banda a l'altra comprant o simplement passejant, trobant amics i familiars entre els venedors i els clients, era encomanadissa per a tots aquells que no freqüentaven el lloc. Era l'únic i petitíssim caràcter turístic que tenia Nuraiò, el seu poble natal, i arribat aquest punt de la seva vida se li manifestava molt tendre i familiar. Una vida de records se li juntava tota en una festivitat efímera, però periòdica. Qui li ho hauria dit quan era jove? De segur que ella no se l'hauria cregut pas. Aquella fira de colors radiants i flaires exòtiques era a hores d'ara la representació de la seva evolució existencial que, mentre a la seva adolescència lluitava per fugir-ne, ara li proporcionava una petita i delitosa nostàlgia que experimentava amb gust cada dimarts matí junt amb la resta de coneguts i turistes que exploraven amb curiositat les nombroses paradetes de què els encants de Nuraiò disposava.

Caminava lentament i amb un somriure tímid pels petits camins que travessaven el mercat pensant com la seva vida havia canviat des de l'incident. Es plantejava si allò era precisament el que necessitava per començar a valorar les coses que ja tenia i abandonar aquell esperit rebel i aventurer; aquell afany per trobar la felicitat lluny de tots els que l'estimaven de veritat. Caminava i es perdia entre el rebombori de la gent, i, per primer cop, sentí que es trobava a ella mateixa, el seu veritable jo, i sentí dins ella el que sempre havia cercat arreu del món i mai no havia trobat: l'essència de n'Ada.

Sentí ben endins com encara cremava la flama del seu record i com ella mateixa havia esdevingut un reflex del que la seva amiga sempre havia desitjat que fos. I, mirant els espessos núvols que cobrien l'escena, va sentir la mirada orgullosa de n'Ada clavada als seus ulls, aquella mirada enigmàtica i intensa que a la fi podia recordar.

S'apropava cada cop més al seu lloc, al lloc que havia construït i ocupat com a monument a la infància perduda on fou tan feliç de forma absoluta i incondicional, al petit raconet on se sentia realitzada setmanalment. S’apropava cada cop més a superar la tristor. S’apropava cada cop més a la felicitat. Mai no hauria imaginat trobar l’alegria de viure atenent una parada d’espelmes. I resulta que era allà on s’havia amagat tota la vida. Una figura s’aturà al seu davant i entaularen una conversació, típica de la gent de Nuraiò, demostrant que na Marta ja era una més.

- Dus aquí des de sempre o fa poc que participes al mercat? Mira que jo vénc per aquí sovint i mai no t'havia vist!


Abans que na Marta pogués contestar, un llamp va il·luminar tot el mercat i la tempesta que pareixia que portava anys de camí, per fi havia arribat i havia trencat el cel en milions de bocins aquosos que començaven a banyar-ho tot. Davant la reacció de tots els veïnats, que ràpidament ho arraconaren tot per tornar a casa seva, na Marta va preferir romandre sota l’aigua. Tothom va desaparèixer, i quedaren sols ella, Nuraiò i el record de n’Ada. La tempesta es feia més grossa a cada segon, intentant dissipar els pensaments.

Va ser, però, una sola gota tímida, dansant entre el vent, la que apagà una espelma del taulell, emportant-se amb l’expiració de la flama tota la culpabilitat, tota la tristor, deixant només la imatge d’una Marta adolescent, banyada i feliç.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]