Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



R.O. Serra
Manresa
 
Inici: Catherine

Capítol 1 Capítol 1
Catherine

Pròleg

 

Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació. Ressegueixo amb els ulls la seva esvelta figura, les seves cames primes i els seus peus àgils, mentre ella, a la llunyania, esbossa formes invisibles a l’aire tot fent elegants cabrioles. Puc veure com les vores vaporoses del seu tutú es balancegen al ritme del seu cos, els plecs de les seves sabatetes en besar el terra llustrós del saló, fins i tot algunes marques de suor al seu clatell, humitejant els pocs flocs de cabell que s’han escapat del seu monyo alt i negre.

La situació està tan curullada de detalls que m’atreviria a dir que és veritable. Però em fa por aquesta afirmació. M’aterreix fallar i que a continuació la crua realitat em miri als ulls, rigui i em colpegi com acostuma a fer en les comptades ocasions en què deixo endur-me pel dolç analgèsic de la fantasia. Per tant, permeto que les volves de neu volin, s’escampin de manera desordenada i engoleixin l’acadèmia de ballet, el meu pis del carrer 59 i a mi mateixa, i em soterrin.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CAPÍTOL 1

L'inspector Cooper gairebé va relliscar quan va sortir del seu bloc de pisos. Havia plogut durant la nit i bona part dels bassals del carrer havien triat acumular-se davant de l’entrada de l’edifici on vivia, provocant que perdés l’equilibri. Per sort, va aconseguir agafar-se bé al pom negre i metàl·lic, i tot seguit va tancar la porta curosament. No volia arribar a comissaria amb la gavardina mullada i ser la riota dels seus companys... de nou.

Evitant més obstacles aquosos, en Cooper es va començar a moure per aquells carrers llargaruts i atapeïts de Brooklyn que coneixia des de ben jove. Va saludar un parell de cares conegudes sense fixar-se massa bé a qui pertanyien mentre lliscava sobre les voreres humides i s’esperava al costat de semàfors perquè es tornessin de color verd. Avançava amb certa pressa, ja que els dies plujosos no solien a ser els seus preferits; curiosament, li provocaven un lleuger degoteig nasal, el qual havia d’anar aturant amb un mocador de quadres vermells que sempre portava a la butxaca per a emergències. Era com un refredat passatger, que desapareixia quan l’ambient humitós finia. No el preocupava, però li donava una pinta de malalt deixat. Per això, frisava per arribar aviat al Patsy’s [[1]], on segur que estaria més calent.

El Patsy’s era una pizzeria situada gairebé a sota del Pont de Brooklyn, el número 19 d’Old Fulton Street. Servien exclusivament pizza, però en Cooper hi anava a esmorzar gairebé cada matí perquè rebia una mena de tracte especial per part de l’amo, en Patsy Grimaldi. Una vegada, feia una dècada aproximadament, un client del Patsy’s va caure rodó al terra del local en provar un tall de la pizza que li havien servit. Tot apuntava que havia mort per intoxicació per culpa de les pizzes del senyor Grimaldi i la policia volia tancar-li la pizzeria sense més preàmbuls. Però en Cooper, que era conegut per la seva diligència i integritat, va decidir investigar més a fons i va fer que examinessin al cadàver. Després de l’autòpsia, van dictaminar que no havia mort per culpa de la pizza, sinó a causa d’un verí anomenat ricina, que no es va considerar com a tal fins anys més tard. La metzina en qüestió es troba a les llavors de ricina, i si s’ingereix pot provocar la mort al cap de deu hores. No hi va haver manera de saber si l’home havia pres la metzina inconscientment o si l’havien enverinat, però en Patsy Grimaldi va quedar impune i va poder continuar amb el negoci obert.

Enormement content amb ell per haver tret l’entrellat del cas, l’amo de la pizzeria va creure que el mínim que podia fer per agrair a en Cooper la seva feina era convidar-lo al seu establiment per prendre qualsevol cosa quan fos necessari. Per això, cada matí l’inspector esmorzava de franc al Patsy’s un cafè i un parell de dònuts. Gràcies als favors i agraïments de favors, havia brollat una forta amistat entre en Patsy Grimaldi i l’inspector Cooper, d’aquelles que eren com teranyines: anaven creixent i enfortint-se amb el pas del temps.

—Bon dia, Andrew —va saludar-lo alegrement en Patsy quan el va veure entrant per la porta —. Cada dia véns més tard. Un dia arribaràs i ja hauré obert als clients, i et trobaràs que hauràs de fer cua, com tothom.

—He trigat una mica més per la pluja —va excusar-se en Cooper mentre s’atansava a la taula on seia normalment —. Les rodes es mullen massa per culpa del terra amarat i poden arribar a descontrolar-se. M’he de moure una mica més a poc a poc.

En Patsy se’l va mirar i va assentir, comprensiu. L’Andrew Cooper ja anava en cadira de rodes quan el va conèixer. No sabia que al Departament de Policia de Nova York s’acceptés personal amb paraplegia, i per tant es va quedar una mica parat quan va veure aquell inspector apareixent entre els agents de policia assegut en una cadira de rodes el dia en què va succeir aquell fatal accident a la pizzeria. En un principi, secretament, no esperava que aquell homenet (que, a pesar de la seva alçada, assegut a la cadira de rodes li semblava poca cosa) l’alliberés del mal tràngol. Així doncs, quan va saber que aquell inspector paraplègic l’havia salvat i havia salvat la seva pizzeria, va emportar-se una gran alegria. Posteriorment, quan el va anar coneixent, va saber que havia perdut la facultat de moure les cames en un accident que havia patit als vint-i-sis anys, quan ja feia temps que havia entrat al Departament de Policia, perseguint el cotxe d’un delinqüent. Això va passar quan encara tenia esposa i fills. La seva dona va deixar-lo uns mesos després de tot aquest enrenou, i amb ella el fill de sis anys i el bebè de tres mesos que tenia al ventre. L’Andrew Cooper no va tornar a parlar mai més d’ells.

Malgrat patir aquesta terrible i perpètua conseqüència, el criminal es va atrapar gràcies a en Cooper, i per això el van ascendir a inspector. «Una gratificació justa pels serveis oferts i una compensació més que insuficient pel preu que ha hagut de pagar», li havia dit el comissari just després de proclamar el seu nomenament. Les seves paraules eren certes, no obstant això no va fer callar les males llengües dels inspectors més gelosos de la comissaria, que al·legaven que l’ascensió laboral del seu company havia sigut per pena. I ho era, en certa manera, pensava en Cooper. Però també havia realitzat més coses que  l’havien fet mereixedor del seu nou rang.

—Estigués atent amb el que et diré. Porto notícies fresques provinents del primer fil de l’alba —va dir en Patsy mentre li servia una tassa plena de cafè calent i els dos simbòlics dònuts de cada matí. Entretant, en Cooper sentia com la calidesa de la pizzeria escalfava el seu cos entumit i com l’olor de les pizzes acabades d’enfornar es filtrava per les seves narius. Satisfet, va constatar que l’impertinent degoteig del seu nas anava cessant.

—Notícies fresques sobre què?

—Aquest és el quid de la qüestió —va dir en Patsy Grimaldi amb sorna, somrient mentre s’asseia al seu costat. No semblava ser tan sols nou anys més jove que l’inspector, el qual ja en tenia quaranta-cinc. En Patsy no aparentava més de vint anys, i al seu costat en Cooper era quan se sentia més vell —. Bé, no seran precisament fresques per a tothom. Probablement a la teva comissaria ja estan avisats, però gràcies a mi no arribaràs allà desfasat. Però segur que encara no ha arribat a les orelles de la premsa.

—Com t’encanta crear suspens, oi? Sembles Alfred Hitchcock —va comentar en Cooper mentre mossegava un dònut —. Vinga, escup ja el que sigui el que m’hagis de dir.

—D’acord, d’acord —va concedir en Patsy mentre esbufegava i reia. Coneixia prou bé la impaciència d’en Cooper —. Tens menys paciència que la... —Va callar quan va veure la mirada que l’altre li dirigia —Està bé. Hi ha hagut un assassinat als ports de la Cuina de l’Infern[[2]]. Una noia. Jove, d’uns trenta anys. Apunyalada a l’esquena, crec.

—I què té això d’extraordinari? —va dir en Cooper amb una mica de fredor. Una persona corrent hauria adoptat un to de veu més afectat, però ell tendia a treballar en coses així constantment.

En Patsy Grimaldi va encongir-se d’espatlles.

—No en conec els detalls exactes però... Hi havia un testimoni. I aquest testimoni assegura que la persona que matava a la jove era algú que va morir anys enrere —va dir.

—De debò? —En Patsy va assentir —I tu com saps aquestes noves si no obres fins d’aquí deu minuts?

—M’ho ha dit un ocellet preciós molt abans. Faig una altra mena de vida social a banda de pizzer, saps? —va declarar en Patsy mentre corbava els llavis en un somriure enjogassat.

—L’inspector en cap deu estar frenètic. I jo aquí esmorzant! —Va fer una última mossegada al dònut i va deixar-ho tot sobre la taula —Com és que no m’han trucat?

—Perquè no tens telèfon, Andrew.

En Cooper va assentir, distret, i va dir:

—Ja. Bé, me’n vaig. Com sempre, gràcies per l’esmorzar —va concloure fent una espècie de rictus com a somrís, i va fer un gir amb la cadira de rodes per anar-se’n.

La One Police Plaza, la seu del Departament de Policia de Nova York, es trobava a l’altra banda del Pont de Brooklyn, just a les acaballes d’aquest. Es trigava una mitja hora a travessar-lo, però l’inspector Cooper, amb cadira de rodes després d’una nit de pluges, potser va tardar un quart més.

Va afanyar-se a arribar a l’edifici tan ràpid com va poder. Aviat va albirar-lo. Com un cub, de planta rectangular, sempre li havia recordat a un rusc quadrat, ja que les finestres, monòtones i idènticament quadrades, semblaven les bresques per on entraven i sortien les abelles. Només entrar va notar aldarull al despatx de l’inspector en cap.

En James Morgan, o senyor Morgan, o inspector Morgan, era sabut a tota la One Police Plaza pel seu caràcter adust i les contínues escridassades que feia als seus subordinats. Amb tot, cada membre del Departament de Policia sabia que més enllà de l’aparença severa que sempre mostrava, era un home amb un cor bonhomiós, de manera que no temien dirigir-se a ell amb el seu nom de pila. Tenia unes celles abundants i negres que sempre estaven corrugades i un front ample, ple de blecs, més marcats a la seva edat de cinquanta-nou anys per culpa de les coses que havia presenciat durant els anys d’ofici. Sempre lluïa gavardines embotonades d’un to beix colrat, tirant cap a bronze vermellós. La seva mandíbula corpulenta es va serrar quan va veure a en Cooper entrant al despatx i tancant la porta rere seu. Llançant sense voler un parell d’escopinades en parlar, va ordenar-li que s’acostés:

—Cooper! Vingui, ja!
 
[1] Actualment s’anomena Grimaldi’s, i és una de les pizzeries més conegudes de Nova York.


[2] Un barri de Manhattan també conegut amb el nom de Clinton.


 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2
Catherine


 


CAPÍTOL 2


 


—Es pot saber on eres? —va dir-li l’inspector en cap Morgan a en Cooper, crispat.

—Esmorzant —va contestar ell. Va fer una ullada al despatx del seu superior, on no hi havia ningú més tret d’ells dos —. A qui cridaves? Se’t sent des de l’entrada.

—A aquesta estúpida màquina de cafè, que no funciona ni que l’apuntin amb un revòlver —va remugar en James Morgan, donant un petit cop a l’artefacte —. Saps que prefereixo el molinet de cafè de la meva mare? Aquestes invencions d’avui en dia em sobrepassen...

—Sento arribar tard, James —va interrompre’l en Cooper suaument, tement que comencés a divagar com de vegades solia fer —. Però ja estic al corrent del nou cas. Un mort que ha decidit aixecar-se de la seva tomba per fer que altres persones comparteixin el mateix destí, eh?

L’inspector Morgan va parar de barallar-se amb la cafetera i es va asseure a l’enorme taula de fusta de roure que ocupava bona part de l’habitació. Va remenar entre un pilot de fulls que hi havia arxivats en un extrem i en va triar un parell, mostrant-los-hi a en Cooper.

—No te’n burlis, que pel que sembla el testimoni no feia broma... Mira, aquí és on va succeir l’assassinat —va dir, assenyalant en un petit mapa amb el dit índex un dels ports protuberants en forma de rectangle que hi havia al barri de la Cuina de l’Infern, davant del riu Hudson —. Ben a prop hi ha el De Witt Clinton Park i l’àrea ja ha sigut acordonada per la policia, per tant no et serà difícil trobar-ho... Els nois ja han fet cap allà. De totes maneres, no vull que hi vagis de seguida.

—Per què?

En Morgan va assenyalar una mica més amunt al mapa.

—Primer vull que passis per aquí —va dir —. Número 123, Avinguda Sant Nicolau, Harlem. Allí s’hi podria trobar una pista per la qual començar a buscar el culpable. El testimoni que ens ha denunciat l’homicidi, un tal Edmund Barns, ens ha dit que la persona que havia vist cometent el crim era la filla d’una dona que viu al cinquè pis d’aquest bloc. Segons ell, va assistir al seu funeral d’aquesta noia fa tretze anys —L’Andrew Cooper va alçar una cella, escèptic, i en Morgan va encongir-se d’espatlles —. No em miris així, saps que sóc tan incrèdul com tu en aquests camps, i això és el poc que hem aconseguit arrencar-li... Amb prou feines ha volgut declarar. Potser a tu et farà més cas.

—A mi? —va fer en Cooper, perplex.

—Sí, sí, a tu —li digué en Morgan, i va treure un puro de la marca Marlboro d’una de les butxaques interiors de la gavardina que tenia en un penja-robes —. Bé, la gent acostuma a estar atenta quan parles. Tens una veu potent, i tot i així no resultes amenaçador o terrorífic.

Va encendre el cigar i, ben aviat, el diminut despatx sumit en la penombra va ser envaït per núvols de fum que, gairebé amb vida pròpia, es movien lentament per l’aire com llengües de cendra, fent un ball macabre amb olor de gust de tabac.

—M’agradaria que parlessis primer amb el testimoni, Cooper —va concloure l’inspector en cap, sospirant —. No sóc el primer que creu en fantasmes, igual que tu, però hem fet venir un doctor a examinar-lo i no ha detectat cap tipus de desequilibri mental. D’altra banda, tampoc veig la raó per la qual algú inventaria històries d’aquesta mena a la policia. Sé que m’ajudaràs a treure’n l’entrellat abans que la premsa comenci amb tot el seu sensacionalisme.

En Cooper va assentir, mossegant-se el llavi i va fer mitja volta. Se’n va anar del despatx sense dir una paraula més. Mai li havia confessat a l’inspector en cap Morgan, però detestava l’olor dels seus puros.

No li va costar trobar les habitacions on feien seure els acusats o testimonis. Eren al primer pis, prop de la recepció, i sempre estaven aïllades del món exterior per unes parets verticals de vidre recobertes des de dins amb persianes de color verd fosc. De fet, tot semblava molt tenebrós, a la One Police Plaza: el mobiliari, les parets, les portes, fins i tot els treballadors de dins. Quan hi entrava cada matí, a en Cooper li feia l’efecte que el sol el deixava enrere en creuar la porta principal i que la nit el xuclava una altra vegada. I considerant la mena de feina que tenia allà, tot creava una atmosfera pessimista i carregosa.

Edmund Barns, el testimoni, es trobava sol quan en Cooper va entrar. L’havien deixat en una petita saleta on únicament hi havia una taula de fusta grisa, dues cadires negres, un petit sofà atrotinat del mateix to que les cadires i un prestatge ple de llibres gruixuts que dubtosament havien sigut mai llegits fins al final. Damunt de la taula hi havia una tassa de cafè fumejant i, no gaire lluny, els dos ulls del senyor Barns, que l’observaven amb expressió bovina.

—Bon dia —va saludar-lo secament l’inspector Cooper —. Senyor Edmund Barns?

Sentir-lo parlar va semblar que retirava al senyor Barns del seu ensopiment.

—Jo mateix —va contestar. Tenia una veu trèmula i els ulls no paraven de ballar-li nerviosament de dreta a esquerra. Va fer una temptativa d’aixecar-se de la cadira negra on seia, però en Cooper va indicar-li amb un gest que no es preocupés:

—Segui, si us plau, i segueixi prenent-se el cafè —va dir en Cooper amb veu cordial però distant —. Sóc l’inspector Cooper, i encara que sóc conscient que abans ja l’han interrogat, em temo que no ha sigut gaire concís amb les seves respostes. Per tant, si no hi té inconvenient, m’agradaria que em tornés a explicar tot el què ha vist des del principi, si pot ser, sense escatimar cap detall. Tinc la sospita que m’han col·locat al capdavant d’aquest cas i vull assabentar-me de tantes coses com sigui possible. Així doncs, quan vostè vulgui.

Ell era un home que s’expressava sense gaires dilacions, però en canvi, el senyor Barns va resultar ser un home que no parava de titubejar i balbucejar. En Cooper el va escrutar amb atenció mentre s’asseia de cara cap a ell. Tenia la cara allargada com una barra de pa, els cabells curts i negres i el nas afilat. Amb prou feines aixecava la vista del seu cafè i parlava arrossegant les paraules amb timidesa. Devia rondar els cinquanta anys, seia amb les espatlles caigudes i tenia el rostre més ben afaitat que en Cooper havia vist mai.

—Bé... —va començar, insegur —Ho vaig... Ho vaig presenciar que devien ser poc més de les cinc de la matinada. Encara no clarejava, però jo ja feia cap al port. Tota la meva vida he treballat allí, sap? El meu pare, que en pau descansi, m’ha ensenyat tot el que sé sobre la pesca, i des dels meus dotze anys que no hi ha hagut matí en el que jo no estigui des de les sis en punt endinsant-me al riu Hudson a pescar amb xarxa... En fi, m’encaminava cap a la meva barca quan vaig sentir un soroll rere unes caixes de mercaderia colossals. Semblava com si algú hagués relliscat i hagués caigut al terra. M’hi vaig acostar i...

Va parar de narrar, i va fixar la seva mirada als ulls d’en Cooper, com si temés continuar. L’inspector el va animar a continuar, però ell va remenar el cap.

—Disculpi, inspector Cooper, però sé què pensarà vostè quan li expliqui què vaig veure —va dir el senyor Barns, i va esbufegar —. Li asseguro que no estic boig, m’és igual el que pensi el company que m’ha fet el mateix interrogatori prèviament... Ha vingut un doctor i ha confirmat la meva salut mental, oi? No vull que vostè em miri amb igual recel!

—Senyor Barns, li asseguro que, digui el que digui, no el jutjaré —el va tranquil·litzar en Cooper, veient la desesperació de l’home —. Segueixi, i sàpiga que ningú l’està prenent per un desequilibrat en aquesta oficina. Pensi el que pensi l’agent que l’ha interrogat abans, això no immiscirà en el cas ni el criteri que tinc jo sobre vostè.

L’home va fer que sí amb el cap, entenent-ho, però seguia agitat quan va reprendre l’explicació:

—Com li he dit, vaig anar a mirar què havia passat. Quan vaig haver rodejat les caixes, vaig veure dues siluetes una mica més enllà, prop de l’aigua. Una d’elles semblava un home, i estava estiregassat al terra. Agenollada a la seva vora hi havia una dona jove, ho vaig saber pel barret arrodonit que duia, amb una rosa enganxada en una cinta. Va ser aquest detall el que em va aturar, ja que em va fer-me mala espina...

—Com va poder veure el barret de manera tan precisa si encara era de nit?

El senyor Edmund Barns va respirar feixugament.

—Al principi només vaig distingir-ne el contorn, però això va fer encendre una bombeta al meu cap. La forma que tenia va forçar-me a evocar un record que tenia enterrat a la meva memòria d’un capell idèntic. I quan la meva ment va reconstruir els trets del barret que jo recordava, es va donar el cas que coincidien amb els de l’altre barret que estava veient en aquell instant: una cinta fosca que l’encerclava, una flor enorme enganxada. Podria haver sigut una coincidència, però no hi vaig creure. No sé com ni per què, però en aquell moment sabia qui era el propietari, o més ben dit, la propietària d’aquell barret.

—I qui era, senyor Barns?

—La vaig conèixer fa catorze anys. Es deia Catherine Bennett, i era la professora de ballet de la meva neboda petita —va explicar el senyor Barns —. Ensenyava a l’escola de la seva mare, la senyora Constance Bennett, que també vaig tenir l’oportunitat de conèixer, tot i que breument. Li va prendre el relleu quan ella ja era massa gran per seguir impartint classes. La senyora Constance Bennett encara viu, però... —El senyor Barns va agafar aire —la seva filla Catherine va morir l’any 1947. Jo en persona vaig fer acte de presència al seu funeral.

En Cooper se’l va quedar mirant fixament, i el senyor Barns no va saber discernir què pensava en aquell moment. Se’l creia? S’estava burlant d’ell interiorment? O, senzillament, no sabia què pensar? Es va fer un silenci durant uns quants segons, silenci que l’inspector Cooper va trencar fent una pregunta tan lògica com neutral:

—Si aquesta noia, la senyoreta Catherine Bennett, va morir fa catorze anys, com pot ser que vostè l’hagi vist aquesta matinada als ports de la Cuina de l’Infern, viva?

El senyor Barns es va posar a parlar atropelladament.

—Cregui’m quan dic que tampoc ho sé, inspector Cooper. Estic en xoc, com comprendrà, però li juro i perjuro que no menteixo. Havia conegut i parlat amb aquesta jove quan anava a recollir la filla de la meva germana a l’acadèmia de ballet de Harlem. Era una noia encantadora, molt competent... Recordo que moltes persones la van anar a veure quan la van enterrar, va ser una commoció per a tothom que morís assassinada... Tenia només vint-i-quatre anys. Segur que vostè recorda el cas, inspector... Forçada, i a continuació colpejada mortalment al crani. Vostès, la One Police Plaza, van trobar el culpable i el van empresonar.

—Recordo el cas —va concedir l’inspector Cooper, fregant-se la barbeta —. No vaig treballar-hi personalment, però se’n va parlar bastant aquí a l’edifici. Una tragèdia...

El senyor Barns va assentir, i va rodejar el cafè amb ambdues mans. Va parlar amb veu baixa:

—Aquí no s’acaba tot, però. Com ja li he dit, aquest matí, quan vaig veure qui era la noia inclinada damunt de l’home que semblava jeure inconscient, em vaig aterrir i vaig vacil·lar si havia d’aproximar-m’hi més o no. Tot plegat era tan misteriós... Amb tot, va ser pitjor quan vaig veure que la senyoreta Catherine tenia un ganivet a una mà. Vaig... Vaig veure com el desincrustava del pit de l’home que estava estirat a terra.

—Està dient que va veure a la difunta Catherine Bennett assassinant a aquell home, senyor Barns?

Finalment, Edmund Barns va atrevir-se a desencorbar l’esquena i va mirar a l’inspector Cooper als ulls durant una bona estona.

—Exacte, això és el que vaig veure —digué, embargat per un to ferm molt insòlit en ell —. No sabria explicar-li el motiu pel qual vaig veure a una morta dempeus, bellugant-se i matant a una altra persona, però sé amb certesa que no m’ho vaig imaginar i que no vaig confondre-la amb cap altra jove de vint-i-quatre anys. Era ella, senyor Cooper. Era ella.

 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3
Catherine

CAPÍTOL 3



Quan finalment va arribar davant de l’edifici número 123 de l’Avinguda Sant Nicolau, l’Andrew Cooper va esbufegar. Havia hagut de desplaçar-se des de la One Police Plaza fins a l’estació de metro més propera, on havia hagut d’esquivar tota la turba que entrava i sortia del subway, i fer transbord un parell de vegades fins a arribar al seu destí. Realitzar tot aquest itinerari fins a Harlem ja era carregós, però a ell li costava deu vegades més, amb la cadira de rodes. En Cooper va maleir interiorment a l’inspector en cap Morgan mentre examinava la façana del bloc de pisos.

Estava feta de maons que en alguna època devien haver sigut de color granat, però aquell color s’havia desgastat amb el temps fins a convertir-se en un vermell pàl·lid. Hi havia les mateixes finestres repartides de manera gairebé simètrica per la cara davantera del bloc, totes amb un ampit grisós i amb flors pansides. L’entrada li recordava a les portes reixades de color negre de les esglésies: les puntes, afilades com ganivets, gairebé tocaven la superfície de l’enorme llindar, i a sobre d’una dels barrots hi descansava un petit i inofensiu colom, que va alçar el vol espantat quan el va veure traspassar la porta.

Tot plegat emanava una constant sensació de desolació, de soledat. Si no fos perquè havia vist un lleu moviment rere una de les cortines del pis de baix, hauria dubtat seriosament que l’edifici estigués habitat. El vestíbul era alt, llarg i espaiós, però estava enfosquit i no hi havia ni una ànima. Al terra hi havia brutícia: burilles de cigarretes, restes de menjar escampat de manera irregular, marques de vòmit i de pixum als racons... Malgrat tot, no feia pudor, tan sols l’aire es notava enrarit, feixuc, com si costés respirar-lo.

En Cooper es va dirigir a les bústies de correu que hi havia a la paret esquerra del rebedor, preguntant-se si el seu inspector en cap l’havia informat correctament sobre la direcció de la casa. Cada bústia estava abarrotada de correu i de fullets de propaganda, sobresortien de les escletxes. L’inspector Cooper en va agafar uns quants i va veure que eren principalment publicitat de restaurants de menjars exòtics, avisos d’impagament del lloguer i factures de llum i de gas. Una de les bústies fins i tot havia caigut al terra, potser pel pes de les cartes o perquè alguns vàndals l’havien arrencat, i el correu s’havia espargit per fora, sumant-se al caos. En Cooper va trepitjar els papers amb una roda mentre es movia per llegir els noms que hi havia escrits a cada bústia en plaques rovellades. Va haver d’estirar el coll per veure els que estaven més amunt, però finalment va entrellucar els noms «Bruce i Constance Bennett», i a sota hi posava «5è pis. Porta B».

—Fantàstic —va remugar l’inspector, emmurriat —. L’última planta de totes.

Va observar al seu voltant, però ni un ascensor per cap cantó. Les parets eren de color groc clar, però en la majoria de llocs la pintura s’estava esquerdant i havia caigut a trossos. No hi havia cap mena de decoració, i molt menys ascensors, ni tan sols els antics amb reixes metàl·liques que feien un soroll estrepitós quan es posaven en marxa. Es va acostar a les escales, que començaven just a la paret del davant de les bústies del correu, però no les hauria pogut pujar mai ni de broma. Eren colossals, amples, de marbre pàl·lid, amb una barana negra i llustrosa que s’enroscava modelant bucles i remolins elegants, encara que també es veia corroïda, com la resta de mobiliari a l’edifici. I s’enfilaven cap amunt sense contemplacions, ben dreçades.

En Cooper va tornar a sortir a fora i va mirar els timbres. Decidit, va pitjar el botó al qual hi deia «5è B», i va esperar. Al cap de mig minut va tornar a prémer-lo, però no rebia resposta. No podia haver-se equivocat, va pensar, ja que havia vist el nom de «Constance Bennett» escrit a la seva bústia. Així doncs, potser la dona se n’havia anat a comprar o a passejar. Va pitjar els altres timbres, però tampoc el va contestar ningú; ni els del pis de baix, on havia vist com algú es movia darrere de la finestra. «Per què m’ignoren?», va pensar, «Tenen por?».

Certament, era molt estrany que l’edifici semblés tan deshabitat. Encara no havia vist a cap veí i el correu de les bústies datava del 1958. Tampoc hi havia cap porter, cap empleat de la neteja, ningú que fregués la vorera de davant. Però l’inspector Cooper no creia adient tornar a la comissaria fins que no hagués parlat amb la senyora Bennett, de manera que va esperar-se al costat de la porta principal. Probablement tornaria aviat, ja que pel que li havien dit sobre ella tenia pinta de ser una dona d’edat bastant avançada, i la gent gran no solia freqüentar el carrer durant estones massa llargues.

Va romandre vora la porta durant almenys una hora. Havia seguit tocant timbres, però continuaven sense contestar-lo, i com que la pluja havia retornat amb força, s’havia vist obligat a entrar a dins del vestíbul. També s’havia acostat a les escales i havia cridat per si algú el sentia i l’ajudava a pujar d’alguna manera, però com a resposta només hi havia hagut un silenci sepulcral. Estava sorrut i se sentia calat pel fred. Ara ja no podia ni tornar al Departament de Policia, sortir al carrer amb aquell xàfec era temerari. A més, el nas li tornava a rajar.

Finalment va veure aparèixer algú. Però no era una dona gran. Una noia jove amb un paraigües negre havia entrat a corre cuita per la porta, esquitxant el terra de l’entrada amb cada pas.

—Buf! Quin aiguat! —va exclamar, i la seva veu va ressonar per tot el portal.

Aleshores es va adonar que no estava sola i va mirar a en Cooper. Ell va veure que tenia els ulls blaus i espantadissos, i un cabell arrissat de color panotxa que portava lligat en un monyo gairebé desfet. La seva pell era molt blanca i es realçava sota un uniforme negre de minyona que duia, tan negre com el seu paraigües. Les seves sabates igualment negres amb taló baix i quadrat estaven xopes, i deixaven petits bassals al terra mentre s’apropava nerviosament a l’inspector. El mirava amb expressió de desconcert, com si fos el primer cop que veia a un paralític. Potser només estava sorpresa de descobrir una cara nova a l’edifici.

—El puc ajudar en res? —va demanar-li educadament amb veu baixa i vacil·lant. En Cooper va veure, a pesar de la poca claror, que li tremolava una mica el llavi de baix.

—De fet, sí —va dir, anant cap a ella —. Sóc l’inspector Andrew Cooper, i estic investigant un cas d’assassinat que ha tingut lloc recentment. Venia a veure a la senyora Bennett. Constance Bennett. M’han dit que viu al cinquè pis, però no em contesta ningú al timbre. Saps si trigarà a tornar?

—Oh —va dir la noia, mirant-lo fixament. Tenia els ulls molt oberts, penetrants, porucs —. Jo... Jo sóc la criada d’aquesta senyora que busca, la senyora Bennett. No es preocupi, ella no és fora de casa. Últimament, el simple fet de caminar durant una estona és massa fatigós per a ella.

—Llavors per què no respon quan truco al timbre? —va preguntar en Cooper, exasperat.

La noia va començar a retorçar-se les mans agitadament.

—Li demano disculpes en nom de la meva senyora, senyor inspector. Té un caràcter una mica... reservat —Parlava nerviosament, molt nerviosament. Tenia la veu trèmula i trencada, com si estigués a punt de plorar en qualsevol instant —. És possible que no li digués res perquè es... malfiava de vostè.

En Cooper va arrufar les celles.

 —Malfiar-se de mi? Si encara ni m’ha sentit la veu —va dir, empipat.

—Em sap greu —va tornar a excusar-se.

Es van quedar callats un moment en què només s’escoltava la pluja repicant a fora el carrer. L’inspector va decidir no enutjar-se amb la pobra noia, ja que ella no tenia la culpa de res. I es veia tan afectada...

—D’acord, no t’amoïnis —li va dir, més serè —. Com et dius?

—El meu nom és Àngela, senyor.

—Molt bé, Àngela. Perdona’m tu a mi si he perdut els estreps. De vegades puc ser un pèl voluble —la va mirar —. Podria pujar a veure a la senyora Bennett?

L’Àngela va assentir.

—Però com? No he vist cap ascensor per aquí, i tu no podries aixecar-me, i menys carregar-me mentre puges les escales —va dir en Cooper.

Va resultar que la noia coneixia una solució. Al bloc de pisos del costat sí que hi havia ascensor, i feia temps havien construït enmig dels dos edificis unes escales d’emergència en cas d’incendi que els unien a cada planta. El conserge d’allí els va deixar passar amablement, van pujar fins al cinquè pis i després van sortir a l’exterior per una porta. Rere aquesta porta s’alçava una rampa de ferro que conduïa cap a l’edifici lateral. Mentre l’Àngela l’empenyia endavant, en Cooper va mirar avall i va notar una mica de vertigen.

—També ens podria haver ajudat algun veí teu —va comentar l’inspector Cooper quan van ser al replà i l’Àngela tancava la porta. S’havien remullat mentre passaven per la rampa, a cel obert —. Així no hauries hagut de fer aquestes voltes.

—No m’importa —s’apressà a dir la noia —. D’altra banda, no estic segura que els pocs veïns que queden aquí haguessin mogut un dit per ajudar-lo. La majoria són immigrants que hi viuen il·legalment, i no els he vist sortir mai per res.

Això explicava el moviment que havia presenciat darrere de les cortines d’una de les finestres. En Cooper va fer que sí amb el cap, i va veure que l’Àngela es treia unes claus de la butxaca del seu abric. El replà semblava més ben cuidat que el vestíbul de baix, i esperava que el pis també, ja que no sabia com algú podia viure en un apartament barroer com aquell.

L’Àngela va obrir la porta amb un cruixit, i de seguida va tornar a agafar els mànecs de la cadira de rodes de l’inspector Cooper.

—Entrem —va xiuxiuejar —. Pot ser que en realitat estigués adormida...

—Àngela? Ets tu? —va cridar una veu freda de dona des de l’interior del pis.

Quan va sentir-la, la noia va encorbar les espatlles i el llavi li va tremolar més perceptiblement. Ara que la tenia més a prop, en Cooper va observar que els seus llavis amb prou feines tenien color.

—Sí, senyora Bennett! —va cridar ella, i es va afanyar a entrar amb en Cooper.

—Arribes tard —va dir la veu, severa, mentre passaven per un llarg passadís de parets blanques. Tot i la urgència amb la qual l’Àngela es movia cap a la saleta, l’inspector va ser capaç de veure alguns quadres de colors ataronjats i groguencs, possiblement d’escenes del camp, gerros daurats amb flors i un rellotge de cucut de fusta negra —. Digues-me, has comprat la verdura i els ous al mercat?

—Sí, senyora Bennett. Perdoni, senyora... —va dir l’Àngela, tossint perquè ella notés la seva presència.

Constance Bennett estava asseguda en una butaca de quadres escocesos grossa i flonja, amb els ulls tancats. Era una senyora prima, però de cames rabassudes, i vestia una brusa de punt d’un blanc esgrogueït, amb una rebeca vermella a sobre i unes faldilles negres que li arribaven fins a mitja cama. Els seus cabells eren del color de la cendra i també els duia subjectats en un monyo alt. El seu rostre ple d’arrugues, igual que les seves mans, les quals descansaven sobre el seu ventre, tenia una expressió de placidesa. Ara bé, quan va obrir els ulls, l’inspector es va topar amb dues taques negres que semblaven dos pous sense fons, uns ulls desperts i sinistres com els d’una au rapinyaire, i va percebre com el cor li saltava un batec.

Aleshores, aquells ulls van moure's cap a l’Àngela.

—Pensava que series prou espavilada com per no deixar-lo pujar —li va dir amb un to tan ofensiu i mancat d’emoció que en Cooper es va sorprendre —. Però ja veig que encara que la intel·ligència et persegueixi, tu sempre ets més ràpida.

—Senyora Bennett... —La criada es notava inquieta, tremolava i no la mirava directament —Ell és un inspector. Ha vingut per...

—Ja sé que és un inspector, beneita —la va interrompre la senyora, i va tornar a escodrinyar a l’inspector Cooper —. Fins i tot des d’aquí dalt puc distingir-los, no és tan difícil com et penses. I ja sé també per què ha vingut. Ho sé perfectament.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]