Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Tiger power
El Prat De Llobregat
 
Inici: Nou dies d’abril

Capítol 1 Primer dia d'abril
La Patro no arribava.



La Teresina malalta i la Patro no arribava.



En Miquel va passejar una mirada desconcertada per la merceria, plena de mil i una mercaderies. Fils, agulles de cosir, agulles de fer mitja, agulles de brodar, agulles de màquina, cintes, bitlles, impedibles, ganxets, tanques, botons, troques, puntes, didals, draps, passamaneria...



Quantes coses feien servir les dones per a feines de costura?



-Ai, Senyor! – va sospirar, fent espetegar la llengua.



La Patro no arribava.



La Teresina malalta i la Patro no arribava. I ell allà.



Amo inesperat d’una merceria des de feia un parell de setmanes.



La vida tenia coses ben estranyes.



Si li haguessin dit abans de la guerra que hauria tingut un negoci, hauria somrigut. Si li haguessin dit que aquest negoci seria una merceria, hauria esclatat a riure.



I ell allà, jo mirant des de  la porta, i ell perdut dins un món nou. Un món que va aparèixer amb l’arribada d’aquella carta.







Durant el temps de guerra, les coses es van complicar, en Miquel i jo amb 25 anys vam haver de marxar del país. Vam perdre el contacte amb parents, amb família i amb amics. Aquells anys van ser molt durs, on vam aprendre a viure sent estrangers en una nova terra. No coneixíem ningú, no teníem feina, però tot i així, l’esperança que les coses anirien a millor no ens abandonava. Però, com tot, la vam perdre quan vam haver de tornar a casa.







Els records que teníem de la nostra antiga vida, no coincidien amb allò que teníem davant nostre. Les imatges que guardàvem de la nostra infantesa desapareixien als nostres ulls. Tot allò que observàvem no era igual. Vam buscar la casa de la meva tia. Era buida. Vaig sentir un calfred per tot el meu cos, una sensació de por i preocupació alhora que no m’agradava. Vaig buscar per tota la casa algun senyal que hagués deixat per poder trobar-la. Vaig obrir armaris, calaixos, bosses. En Miquel buscava pels llits mentre jo registrava la cuina. Cada cop estava més desesperada quan el meu marit em va cridar.







-Aquí hi ha una capseta de fusta! – deia mentre corria cap a la cuina.







La vam obrir, i dins seu vam trobar una carta vella, desgastada pel temps. Estava perfectament tancada amb un segell vermell de lacre. La  vaig agafar cuidadosament, dubtant del que podia trobar. Vaig veure antigues fotos d’ella a la merceria, que em van fer venir a la ment records que creia perduts. Vaig continuar mirant totes les fotos que la meva tia guardava com un tresor, fins que vaig trobar una que em va omplir el cor de felicitat. Recordava aquell dia perfectament, ella i jo dins la merceria. M’agradava escoltar la màquina de cosir i la música de la ràdio acompanyant-la. I jo, allà, asseguda al tamboret de sempre, mirant la quantitat de teles de colors perfectament col·locades. Ella era una dona feliç, que no va viure més enllà de la seva botiga i la seva família. Aquell dia, recordo que, per primera vegada, vaig aprendre a fer punt. Mai m’oblidaré d’ella asseguda a la seva cadira, amb mi sobre la seva faldilla i en Tom, el gat de la meva tieta, jugant amb la bola de llana cada cop que queia a terra. La mà d’en Miquel i la seva veu dient el meu nom em va fer tornar a la realitat.



Vaig recordar que encara tenia la carta a la mà, la vaig desdoblegar amb cura.







 “Estimada neboda, sempre has sabut que això d’escriure cartes mai no ha sigut el meu fort. Però sentia la necessitat de fer-ho.



La situació empitjora. La guerra avança. I cada cop tinc més por. Cada dia és més gris que l’anterior i se’m fa difícil mantenir l’esperança. Això em fa rumiar dia i nit sobre el fet de perdre-ho tot. Què passarà amb les meves possessions més importants si no arribo al final de la guerra?



És molt probable que si estàs llegint això és que, per a mi, ja ha arribat el final.



No deixo de pensar en la merceria. Necessito que t’encarreguis de mantenir-la. Hi ha una cosa que mai t’he explicat . Carta 1”
 Comenta
 
Capítol 2 Arriba la Patro.
Escolto  la porta obrir-se i entra la Patro.

Sembla cansada. Ha vingut corrents.

-Sento haver arribat tard – ens diu mentre recupera l’alè – he tingut un problema pel camí.

-
Me n’alegro que hagis pogut arribar. En Miquel ja s’estava preocupant. Encara anem una mica perduts.

-
Tranquils, la Teresina ja m’ha posat al dia.

Es dirigeix cap a la part de darrere de la merceria. Deixa la jaqueta i torna amb una llibreta a les mans. Va dir que necessitaven fer inventari, per veure el material. En Miquel va empal·lidir, el pobre no coneixia ni la meitat de les paraules que la Patro esmentava. A mi, aquella situació em va fer riure. La Patro fent recompte tranquil·lament i en Miquel, darrere d’ ella com un nen petit, preguntant-li per cada cosa que deia.

-Tenim prou material per obrir avui mateix,- va dir al cap d’una estona- però serà millor netejar una mica per donar una primera bona imatge.-va anunciar la Patro des del final de l’estança.

En Miquel em va mirar de cop, amb els ulls molt oberts, i fent que no amb el cap darrere la Patro. I no va fer falta que obrís la boca per entendre que aquella idea no li feia gràcia.

-Crec que el primer que hauríem de fer és aprendre a utilitzar-ho tot.- vaig respondre.

Després de passar tota la tarda provant les màquines, aprenent colors, textures i teixits, tots tres vam acabar farts de tants noms nous. La Patro tenia la típica cara d’una professora que ha explicat molts cops una lliçó i encara ningú l’entén. Per a ella, després de tants anys treballant amb la meva tieta, era molt fàcil familiaritzar-se amb tot allò, però nosaltres érem novells. Hi havia paraules que no havíem escoltat mai abans. Per sort, la Patro era una dona molt pacient i ens va ajudar amb tot el que necessitàvem. Després de tot un dia a la merceria, en Miquel i jo érem a casa, veient la televisió al sofà. La Patro va demanar si es podia quedar per acabar d’endreçar-ho tot per obrir el més aviat possible.

En Miquel i jo sempre vèiem les notícies mentre sopàvem, però avui tot eren reportatges sobre la guerra. Les imatges eren devastadores i no podia evitar recordar la meva tieta.

-No tinc gaire clar aquest tema de la merceria...-va dir de sobte en Miquel- és tot massa precipitat.

-
Però no podem oblidar-nos, era de la meva tieta i ara tinc la responsabilitat de mantenir el seu somni.

-
Sí, ho sé. Però tot són problemes, no coneixem els materials, no sabem com portar un negoci, no sabem si tindrem clients...

-
Miquel, si portes una ment negativa, llavors no ho aconseguirem, hem de mantenir l'esperança.- vaig interrompre'l.

-No m'interrompis, ja saps que no m'agrada!- va dir molt seriós- Me'n vaig al llit.

Jo sabia que tot això de la merceria portaria problemes i que no seria fàcil, però era l’única cosa que mantindria viu el record de la meva tieta. Parlaríem demà al matí, amb un bon cafè, unes torrades i “un bon dia” amb un somriure a la cara. No seria senzill convèncer en Miquel, però s'havia d'intentar. Al cap de poc vaig sentir el telèfon sonar. El rellotge marcava les vuit i mitja. En Miquel es va queixar pel soroll, però no es va moure del llit. Al telèfon, s'escoltava la Patro, tenia la veu cansada.

-Estàs ocupada?-Va preguntar un cop es va assegurar que era jo- Sento trucar a aquestes hores, però necessito que vinguis a la merceria, ara mateix.

-
Què?!-Ara? Per què em necessitava ara?- Ha passat alguna cosa?

-
He trobat una carta de la teva tieta, que va dirigida a tu.

En aquell moment tot tipus de queixa es va esfumar. Vaig agafar l'abric, i mentre penjava el telèfon i agafava les claus, en Miquel, des del llit, preguntava què qui era i què passava. Vaig dir que la Patro volia parlar amb mi i que tornaria aviat, i tot i que va desconfiar, al final va dir que m'esperaria despert.  

Quan estava arribant, vaig veure el llum de la merceria encès i a la Patro fent-me senyes des de la porta. Vam entrar juntes, semblava molt intrigada amb la carta però potser només era efecte del cansament. Un com me la va entregar, vaig estar un temps sense saber què fer, no sabia si obrir-la allà mateix, davant de la Patro, o si era millor a casa, amb en Miquel, amb qui podria parlar tranquil·lament. En veure la meva cara de dubtes, la Patro va dir que millor me n’anés a casa i demà ja parlaríem del tema.

Vaig arribar a casa sobre les deu, vaig trobar-me en Miquel al sofà, mig adormit, en bata, com si fos un pare que espera que la seva filla arribi d'una festa. Però jo el vaig despertar voluntàriament.  

-No deies que m’esperaries despert? – vaig dir mentre encenc el llum.

En Miquel va obrir una mica els ulls i em va mirar amb cara d’adormit. Feia una expressió que em donava a entendre que no sabia que estava passant.

Ja no aguantes com abans, jovenet.- li vaig dir fent broma.

Vam anar tots dos a l’habitació. Mentre em posava el pijama, vaig escoltar els roncs del meu marit. Només tocar al llit s’havia quedat adormit. Encara recordo quan teníem 20 anys i sortíem de festa plegats amb tot el grup, i era ell qui aguantava més temps despert de tots els nostres amics. Vaig ficar-me al llit i vaig recordar que en tota l’estona no havia obert la carta. Vaig sortir, la vaig agafar i vaig començar a llegir-la.

 

Estimada neboda.

Suposo que et vaig deixar una mica intrigada amb la primera carta. M’agradaria poder explicar t’ho tot, però és massa complicat, o sigui, que he pensat que és millor anar a poc a poc.

Gràcies per no deixar la merceria. Ara que estàs aquí, és molt important que no la tornis a tancar. No ho facis fins que entenguis el que ha passat. Però no tinguis pressa, saps que la vida a la merceria mai ha sigut fàcil. Tu i jo, des que eres petita, hem passat molt de temps darrere de totes aquelles teles. No sé si t’enrecordes, perquè fa molt de temps que vas marxar, però van començar a haver-hi problemes.

Aquesta carta la vaig deixar expressament aquí perquè la trobessis. La merceria té més secrets del que et vaig poder ensenyar abans de la guerra, però t’ho has de prendre amb calma, com jo sempre et deia, tot arriba en el seu moment. Per això, et deixo aquesta clau, només obre el calaix que et vaig ensenyar quan tenies 9 anys, quan estiguis sola a la merceria, busca al fons de tot, on només tu i jo sabem. Necessito que agafis tot el que trobis i ho guardis amb tu.

P.D. M’has de prometre que no explicaràs res d’això a ningú que no sigui de plena confiança. Per cert, el tiet ha tornat al poble. CARTA 2.

 

No sabia com reaccionar davant aquella carta. Secrets? Quins secrets podia tenir la meva tieta dins d’una petita merceria? El tiet? No recordava la seva cara. En aquell moment em va recorre un calfred. No recordava el meu oncle. Només recordo que va marxar abans de la guerra, però res més. Tampoc recordava de quin calaix em parlava, havíem estat mirant, i n’hi havia moltíssims. Vaig buscar dins del sobre la clau a la que es referia la meva tieta, però no vaig trobar res. Vaig mirar per terra, no fos que s’hagués caigut però no hi era. Demà tornaria a la merceria i trucaria a la Patro per preguntar-li si sap alguna cosa al respecte. Necessitava saber-ho. Vaig decidir anar-me’n a dormir, havia estat un dia molt llarg.

 

De cop i volta vaig notar alguna cosa que queia a la meva cara. Vaig obrir els ulls i va resultar ser la mà d’en Miquel, que s’havia donat la volta. Vaig treure’m el braç del meu marit de sobre i vaig llevar-me. Miro en Miquel com dorm tranquil·lament, agafant tot el llit per ell. Vaig decidir anar a fer un bon esmorzar, per prendre’l junts. Desprès trucaria la Patro per obrir la merceria. Mentre ens preníem el cafè i esperàvem que les torrades sortissin de la torradora, vaig començar a pensar en tot el que podria canviar la nostra vida amb la merceria al nostre càrrec. Semblava un bon moment per tornar a parlar del tema que vam deixar pendent la nit anterior. Però no sabia com començar. Vaig decidir que primer havia de saber que hi havia al calaix tancat amb clau. Per tant, em vaig vestir i vaig sortir de casa. Els carrers estaven bastant buits, i vaig pensar que seria un bon dia per trobar aquell petit tresor que amagava la meva tieta.

 

Vaig arribar a la merceria i vaig començar a buscar mentre esperava que la Patro arribés. Abans ja m’ha dit que arribaria tard. No se quant vaig estar mirant, però la clau no apareixia i la Patro no arribava. Vaig escoltar la campaneta de la porta, senyal de que l’havien obert.

Patro on vas trobar la carta?- vaig dir sense mirar.

Però em vaig quedar gelada quan vaig veure que a la porta no hi era la Patro. 
 Comenta
 
Capítol 3 El llibre "clau"
Em vaig quedar parada uns segons abans de reaccionar. La seva cara em resultava familiar, però no sabia qui era. Segurament l’havia vist passejant pel poble. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure que estava tot desendreçat, ho havia remogut tot intentant trobar la clau.



-Ho sento, encara no estem oberts.



-Només venia a veure que era tot aquest enrenou- Va dir aquell home.



-No sabia que havia fet tant escàndol, perdoni’m si l’he molestat.



-No és res, tranquil·la –va dir entrant a la botiga- està tot una mica de potes en l’aire. Vols que t’ajudi?



-No, no cal, ho tinc tot controlat.



-Sí, dona, que se’t veu enfeinada- va insistir.



-Bueno, com vulguis, però amb compte si us plau.



Vam estar una estona endreçant la merceria, alhora que jo li anava enviant missatges a la Patro de que no trigués gaire.



-No pensava que tornaríeu a obrir la merceria, després de tot.



-Suposo que necessitava una manera de passar el temps, i guanyar diners...-Vaig dir sense mirar-lo – Després de tot? De tot el què?



La campaneta de la porta va tornar a sonar i la veu de la Patro es va sentir per tota la mereria. L’home i jo ens vam girar i jo vaig sentir una sensació de tranquil·litat en veure-la. L’home se la va quedar mirant amb una cara de sorpresa, i després de mig minut en un silenci horriblement incòmode per fi va parlar.



-Bueno, jo ja m’he n’anava, ja ens veurem pel poble senyoretes! – va dir mentre marxava.



La Patro el va seguir amb la mirada. Quan es va girar cap a mi vaig veure la seva cara de desconcert, va ser tot un poema. Jo no entenia el perquè de la seva expressió. Però vaig intuir que no volia parlar del tema, quan de sobte em va preguntar que hi fèiem totes dues tan d’hora a la merceria. Ella era una dona a qui se li enganxaven el llençols, i això de llevar-se d’hora mai l’havia fet gràcia; ho recordo des de petita. Però avui la necessitava allà amb mi.



Vaig decidir no esperar més i vaig demanar-li on havia trobat la carta. Em va guiar cap al fons de la merceria, on hi estaven tots els llibres que guardava la meva tieta. Li agradava llegir quan tenia temps lliure, i molts cops m’explicava histories que s’inventava amb els personatges que més li agradaven. Jo ja no recordo moltes d’elles, però sí que recordo la il·lusió amb que m’explicava els contes.



La Patro em va dir que la va trobar entre uns llibres de la segona prestatgeria. Però quan vaig buscar la clau no hi era. Vaig re buscar pel dos estants de la paret, pensant que potser, la clau hagués caigut. Seguint aquesta idea, també vaig mirar per terra. Però vaig recordar que el dia anterior, quan la Patro va escombrar abans de marxar, no va trobar res. Després de passar una estona mirant per tot arreu, esgotada, vaig preparar uns cafès, i la Patro, un cop va acabar d’endreçar les teles, va seure amb mi..



-I què necessites de la prestatgeria? No has parat de buscar en tot el matí.



-No res, records de la infància. – vaig dir ràpidament, buscant una manera de canviar de tema.



-Doncs ara que parles de quan eres petita, pot ser et farà il·lusió saber que vaig trobar el llibre que et llegia la teva tieta des de que tenies 7 anys. El que més t’agradava.



Sí, em va fer molta il·lusió. Vaig demanar-li que em dugués a on estava el conte. Es trobava a un dels estants on jo havia estat mirant. Vaig estar tan concentrada en aconseguir la clau, que no em vaig fixar en tots els llibres que estaven allà i que feia molt de temps jo acostumava a llegir. Tots aquells volums que la meva tieta em solia explicar. A la Patro li va sorprendre que no ho hagués vist abans, ja que li vaig dir que buscava records de la infància, però no va fer cap pregunta.



Em vaig quedar una estona mirant tots aquells llibres que havien estat esperant tants anys a que algú els tornés a obrir. I de sobte, el vaig veure. Era un dels llibres entre els quals la Patro va trobar la carta. Com tots els altres, estava ple de pols, però es podia distingir el seu color lila blavós de la tapa. Vaig bufar ben fort per tal de treure la brutícia, i al passar la mà, van aparèixer les lletres, perfectament escrites en color daurat, fent corbes extremadament delicades. El vaig obrir i vaig fer passar les pàgines suaument. En arribar al final, a dins de la contraportada hi havia un sobre enganxat. Semblava que hi havia alguna cosa a dintre, i sense pensar-m'ho dues vegades el vaig obrir. Era la clau.



Vaig mirar el rellotge. Marcava dos quarts de tres. El Miquel devia estar esperant a que arribés a casa per menjar. Vaig agafar el llibre i el vaig ficar a la meva bossa. La Patro també es preparava per anar-se a casa. Vam sortir juntes i ,afanyant-me, em vaig dirigir cap a casa.



Quan vaig arribar a casa vaig trobar en Miquel a la cuina. Ja estava posant el dinar als plats i vaig ajudar-lo a parar taula. Vam seure tots dos a taula mentre parlàvem del dia. Li vaig explicar tot. La carta, com vaig trobar la clau i allò del calaix. També li vaig ensenyar el llibre. Al principi no va reaccionar i va trigar un temps en assimilar tota la informació. De sobte em va preguntar si era el mateix llibre que va guardar amb totes les altres coses abans de marxar, fugint de la guerra. Vaig contestar que no, que aquell només era la copia, i doncs, vaig caure, ja sabia quin calaix era.



Mentre en Miquel feia la migdiada, vaig dirigir-me cap a la merceria. Per un cop, era sola, davant de la calaixera. Vaig ficar la clau dins del pany, vaig girar-la, el vaig obrir, i no vaig trobar res. El cor se'm va accelerar, pensant que podia haver passat amb totes les coses que vaig guardar allà fa anys. Fins que, en un costat, vaig veure una pestanyeta de tela que sobresortia. Vaig tirar, i es va aixecar com si fos una tapa d'una capseta. Vaig veure fotos, un collaret d'or i el llibre autèntic. Vaig mirar les fotografies, sortíem la meva tieta i jo, però en algunes també sortia un home. No el reconeixia. Concentrada com estava en les fotografies, no vaig sentir la campaneta de la porta, i la veu de la Patro seguida d'un gran escàndol em va espantar. Sense adonar-me'n vaig anar a mirar que havia passat, amb les imatges a la mà. En veure la Patro al terra, vaig córrer a ajudar-la, mentre em deia que havia ensopegat amb la màquina de cosir. Es queixava molt del seu turmell, deia que no podia caminar bé i li vaig dir que s'assegués. Mentre li apropava una cadira, va veure les fotos que havia deixat a la taula. Va empal·lidir. Jo mentre trucava una ambulància per que li veiessin el peu. Al cap d'uns minuts va mencionar si sabia qui era aquell home. Jo vaig dir que no en tenia ni idea, que no el recordava, però que per la foto devia ser de confiança. Però la Patro em va mirar seria, i sense alçar la veu va contestar.



-Ell és l'home que ha vingut aquest matí.- Com va veure que jo no reaccionava em va aclarir- És el teu oncle.



I en aquell precís instant, va arribar l'ambulància. 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]