Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



LittlePanda
Pineda De Mar
 
Inici: Pluja Negra

Capítol 1 Com la palla en el graner
Feia fred a Nuraiò aquell matí, el cel gris i baix amollava una pluja pesant espessa, i vent glaçat del nord, vent d’hivern de debò com pràcticament mai en aquell poble de cremors estivals i sequera, l’aigua picava fort contra els vidres, rebotava a l’asfalt els clots les voreres, la terra al cap de poques hores ja era sadolla, n’hi començava a haver massa, de pluja gelada d’aquella.



Na Marta s’havia llevat d’hora, no havia anat a escola, no li tocava, dimarts dia lliure, dia lliure i dia de mercat, dia de firar-se per a les dones de Nuraiò no pas per a ella, que comprava als carrers amples de la ciutat



Ella era com aquella pluja, forta, i sempre portava un somriure a la cara des que va morir el seu pare, quan ella només tenia set anys. Ell era comandant de les forces armades i va haver d’anar a lluitar pel nostre país, a la guerra civil que va tenir lloc ja fa deu anys. Per a la Marta ell va morir com un heroi, perquè ell sempre, abans d’anar a lluitar, s’acomiadava dient “fins demà” i sempre tornava amb un munt d’històries que li explicava per la nit, i aquella nit d’hivern, també se’n va acomiadar així, però per a mi, aquesta història era una enganyifa, ja que el seu pare ens va abandonar a totes dues, sense nosaltres saber-ho. 



Vam estar esperant alguna cosa d’ell durant més d’un mes; no arribaven notícies, no contestava a les meves cartes... I vaig decidir anar a la caserna general de la guàrdia civil, que es trobava a uns dos quilòmetres de Barcelona. Vaig preguntar al coronel què se n’havia fet de Martí Gavarró, el meu marit. Ell, estranyat, em va respondre que el meu home, no havia volgut participar en la guerra. Que, finalment, el van haver de degradar perquè ja feia molt temps que no es presentava al treball i no feia bé la seva feina. Que feia més de quatre mesos que no el veia passar per allà. Em vaig haver d’empassar totes les culpes. “Però, què m’està dient?” Li vaig demanar que tornès a revisar-ho, per si s’havia confós, ja que ell sempre anava a treballar. Novament em va respondre que no, i el meu cor es va fer petit.



En aquell moment vaig pensar que estàvem perdudes; si ell no havia anat a la guerra ni a treballar en aquells mesos... Ens havia abandonat? Potser sí o potser retornaria més tard. El vaig esperar i el temps anava passant. Ara, deu anys després, ho puc confirmar: en Martí ens havia abandonat.



No em podia treure aquell moment del cap. Mentre anava cap a casa amb el ferrocarril hi pensava, en allò. Recordo com mirava cap avall, al terra, mentre hi havia altres famílies per allà, amb un munt de problemes, potser més o menys greus que els meus, però que també en tenien. A la meva esquerra hi havia un nen amb la seva mare. Tots dos molt bruts. I a la meva dreta una àvia plorant amb una fotografia d’un home, potser el seu marit o el seu fill. Era molt clar que aquella no era una bona època per al nostre país i menys encara per a nosaltres. Vèiem la gent morir de fam, de la falta d’higiene, de grip, i sobretot de pena. Perquè quan mor un soldat, mor la seva família.



I era per això que la veia tan forta, a la Marta, perquè ella mai ha deixat d’anar cap endavant amb el cap ben alt, ajudant-me per portar diners a casa, ajudant-me a mi per no decaure i sobretot ajustant-se al que jo li podia permetre. Però per altra banda, ella viu en un engany total. Tot el que li vaig haver d’explicar per evitar un possible trauma, era mentida. I sempre em martiritzo dient-me “he fet bé, explicant-li-ho això?”. Però, si no ho hagués fet, com estaríem ara? M’inclino a creure que sí vaig fer bé.



La mirava per la finestreta de casa, i la veia com venia des del carrer principal, on a una mà portava el cistell de vímet i a l’altra el paraigua. Sempre anava a comprar ella, no m’hi deixava anar; deia que la compra pesava molt i que jo havia de descansar per no perdre les forces per a treballar a l’hort. En part, tenia raó. No podia anar carregada, ja que jo tenia el braç mig trencat. Mentre ella anava, jo descansava. No podia perdre la mobilitat del braç, no puc perdre la feina, no tenim diners. En Martí es va emportar més de la meitat dels nostres estalvis i eren ben pocs.



Em sentia molt malament i em deia a mi mateixa “Elvira, la nena voldrà tornar a casa”. I sempre em repetia el mateix. Les dues volem tornar a casa. Ens van fer venir a un poble aïllat a Galícia en una espècie de carruatge. Vam estar-nos molt de temps a un pavelló amb més gent, on es contagiava tot, no hi havia higiene, ni tampoc espai. Però després de la guerra, ens vam quedar aquí, perquè em va sorgir treball. Però penso que només penso en mi i no en ella. Jo vull que la meva filla serveixi per alguna cosa i no que sigui com jo, que només sé treballar al camp, i no sé ni llegir ni escriure.



Vaig veure que la Marta pujava amb algú. Vaig obrir la porta i quan va arribar, vaig veure que venia amb un policia.



“Señora, la andaba buscando. Tenemos un caso muy importante en el cuartel relacionado con usted. Acompáñeme, por favor”. 















 















 
 Comenta
 
Capítol 2 Una més, una menys
De tant estranyada que estava no vaig dir res. No sabia què dir. Què devia passar? Vaig mirar la meva filla que a l’instant em retornà la mirada, una mirada d’estranyament i sorpresa.



El guàrdia em va fer un gest amb la mà i vaig anar amb ell. No se m’acudia què podia passar. Em venien tantes coses al cap, tantes preguntes, i preguntes sense resposta. Ens feien tornar a casa? He fet alguna cosa malament? I si... no, no podia fer-me aquella pregunta. Ja sabia la resposta i no era la que jo realment volia. 



Vam pujar al carruatge on el guàrdia va intentar iniciar una conversa amb mi, o almenys, fer que estigués còmoda.


- ¿Está usted bien? No se preocupe, no la meteremos en el cuartelillo ni nada por el estilo.-va riure, però no em va fer gràcia.





Encara que portava vuit anys en aquella terra, jo no dominava gaire el castellà. Però vaig intentar dissimular, evitant parlar massa.


- Llavors, què quieren de mi?

- Ahora se lo explicaremos. No es nada que sea fácil de decir.





Els meus nervis van augmentar, així com els batecs del meu cor, que anava a mil per hora. No em podia controlar, ho volia saber. Tenia la intenció d’arribar allà i trobar-me’l. Trobar-me’l allà assegut. Ho volia. Realment el desitjo, no ho puc superar. No puc viure sense ell. Una llàgrima em va caure, no ho vaig poder evitar.



Mirava pel carrer i veia tanta desgràcia i tanta misèria... Aquella guerra va devastar el país i ens va deixar arruïnats. Hi havia crisi i moltes barates, barates per estalviar, i estalviar per sobreviure.



Quan menys ho esperava, vàrem arribar. El policia em va ajudar a baixar, i amb vergonya vaig entrar. Vaig quedar sola, ja que el policia va marxar a no sé on. Però de cop i volta en va arribar un altre de diferent, el qual em sonava... Tenia l’estranya idea que el coneixia.


- Buenos días, señora Elvira ¡Qué bien se conserva!





No sabia qui era, fins que em va dir la clau que m’ho va revelar tot definitivament.


- Elvireta, que sóc jo! No te’n recordes? En Carles! –em va dir parlant baixet.





El vaig reconèixer i li vaig fer una forta abraçada. Era un company més jove que en Martí i també veí del poble.


- Carles, quant de temps! Com et va? Què fas aquí? –de cop i volta em va manar que callés.

- Estic aquí perquè vaig ser també un dels teus, uns dels enviats cap aquí, i al final, vaig acabar de treure’m la mili i vaig fer-me general. Per cert Elvira, no sé si ho hauràs sentit però no parlis en català perquè et poden ficar a la presó!

- Quina rucada és aquesta? D’on l’has treta? –vaig riure, però no anava en broma. –Llavors digues-me, què vinc a fer aquí?





En Carles em va mirar amb una cara inexpressiva.


- Sí, es clar... Vine amb mi, si us plau.





No sabia de què es tractava aquell tema tan... Important? Em sentia malament i cada segon que passava era una agulleta més al meu cor. En Carles em va agafar i vàrem anar a una sala on no hi havia ningú.


-Tenim notícies sobre... en Martí.





No, no ho volia escoltar. No volia saber res d’ell, si ell m’havia abandonat jo no tenia perquè haver de mostrar cap sentiment cap a ell.


- Carles, si és per això, marxo. Ho sento –vaig dir quasi plorant.

- Elvira, escolta, si us plau. Tinc notícies d’ell, notícies que t’impactaran, i que de ben segur, et faran feliç, tant a tu com a la Marta.





De cop i volta no em sentia. El meu cos no responia i el meu cervell tampoc. No tenia cap resposta per allò. M’havia quedat sense paraules, o almenys, paraules coherents. Sentia que dia a dia la meva vida anava a pitjor, però això no l’importava a ningú.


- Està a Astúries.

- I per què? Per què va fugir, Carles? Per què? Ens va deixar de la nit al dia. A més, la Marta ja té disset anys, s’ha perdut la seva infantesa! –vaig esclatar a plorar i a cridar com una boja.





En Carles em va fer callar una altra vegada, però no ho podia suportar. Ho feia sense voler, sense cap mala intenció.


- Si us plau, escolta’m! –semblava enfadat. –Hi ha una raó per la qual va marxar. Una raó per la qual no va participar en la guerra, es va emportar els diners i es va perdre la infantesa de la teva nena i tot de la nit al dia.

- Quina? I no em menteixis! Les mentides tenen les potes molt curtes, ja ho saps.





Jo ja no sabia què fer. No sabia si tot allò era veritat o mentida, si realment era viu o fins i tot a la península. Jo no podia més amb mi mateixa, no. Tampoc m’ho podia creure. Encara que no sabia què fer, vaig decidir escoltar-lo, perquè realment vull que torni i no puc enganyar ningú... Una llàgrima em queia. Una més, una menys. Com jo. Jo sóc com un poble sense nom. És allà, però ningú sap res d’ell, ni el que passa ni el que se sent allà dins...

 Comenta
 
Capítol 3 Com si res hagués passat
- No sé si ho saps, Elvira, que a la guerra civil hi va haver molts militars segrestats per combatre i així tenir més força. Ell va ser un d’ells.



- No ho entenc. I per què va acomiadar-se de nosaltres? Per què ens va dir adéu? I per què se’n va emportar diners? –vaig dir plorant –No entenc res, Carles...



- Elvira, és un gest bonic. Ell va fugir un moment d’allà per poder acomiadar-se... Ell us estima i us vol tornar a veure. I els diners... Ja saps com són els segrestadors.

 





     

 

- Elvira, estàs bé?

 





     

 

- I com està? –li vaig preguntar.



- Està bé –va dir somrient–Vols que l’anem a veure?



- Res no m’agradaria més, però demà treballo i no puc faltar... –vaig dir trista.



- Això no importa. Si no triguem gens en anar-hi.

 





     

 

- Com que no triguem gaire? Si hem de creuar tota Galícia per arribar a Astúries!



- És que... T’he dit una mentida...



- Quina? –em vaig començar a espantar.



- Ahir al vespre va sortir cap aquí –va dir content i agafant-me les mans- Elvira, que ja el tenim ben a prop!

 





     

 

- Elvireta, vinga! Anem cap allà, al punt de trobada –va dir molt content.

 





     

 

- Ja veuràs que en un moment el veurem!

 





     

 

- Elvira! Amor meu!



- Martí!

 





     

 

- Amor meu, no saps el que he patit! Us he estranyat tant a tu i a la nena... No t’imagines fins a quin punt!



- I nosaltres a tu, amor! Com estàs? Què t’han fet? Estàs molt prim! -vaig dir tocant tot el seu cos per comprovar la seva resistència- Estàs bé?



- Estic bé, Elvireta meva. Ara sí. Ara que estic aquí amb vosaltres, sí –em va agafar les mans- Elvira, perdona’m per no dir-te res. Jo no et volia preocupar.  Sóc un idiota. Perdona’m, si us plau.



- No cal que em demanis tantes vegades perdó, perquè quan m’ho han explicat tot ja t’he perdonat. Pensava que ens havies abandonat! No saps com ho hem passat sense tu.



I si us porto a casa i allà parleu millor? Ja saps el que pot passar, Elvira –va dir en Carles en veu baixa.- Som-hi. Jo us hi portaré.

 





     

 

- Martí, fem una cosa. Jo no pujo, puja tu sol, a veure què fa?

 





     

 

- Hola! –va dir en Martí.



- Hola! Digui’m.



- Perdó per marxar del teu costat, Marteta.

 





     

 

- Sabia que no estaves mort. Sabia que tornaries. Ho sabia. –el va abraçar. –Sabia que tornaries. Ets el millor pare del món. No tornis a marxar mai més del meu costat, m’entens? T’estimo, pare. 

 





     

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]