Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



belenvq_canigo
Barcelona
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 La meva distracció.
Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.

 

Se’m està fent un viatge molt llarg comparat amb les altres vegades que anàvem a visitar a l`àvia Roser, potser és perquè el tren està començant a fallar tenint en compte els anys que té. Però no m’importa perquè així tinc més temps per poder contemplar el paisatge que ens rodeja. La meva mare sempre s’enfada amb mi per aquestes coses que faig, diu que perdo el temps contemplant  ja que el podria aprofitar fent els deures o llegint un llibre com ella o com el meu germà, Xavi. Ella és una persona d’una estatura mitjana i prima. Té el cabell llis i de color negre com el carbó. Els seus ulls són grans i rodons, això li dona un aspecte més amable. Sempre porta un somriure a la cara, i encara que de vegades no ho sembli, com quan ens renya a en Xavi i ami, sempre fa les coses per ajudar-nos. El meu germà Xavi és més petit que jo però d’estatura ja em passa. Té els cabells rossos i els ulls verds. Sempre que s’avorreix no sap fer un altre cosa que molestar-me, però l’estimo igual. Quan Xavi i jo érem petits el meu pare va morir a causa d’un càncer, la meva mare em diu que he sortit a ell, sempre deixant-me portar per la imaginació.

 

Cada vegada que faig aquest trajecte m’agrada preguntar-me  el perquè de les coses que observo per entretenir-me. La millor part és quan travessem el camp ple de margarides perquè m’imagino que són allà per una història d’amor on el noi li va fer un regal a la noia omplint-li tot el camp de flors com una mostra del seu amor infinit. Sempre que li explico això a la mare i li dic que m’agradaria que algú m’ho fes ella riu dient que quan trobi aquella persona li avisi. Però, en aquest viatge la meva imaginació s’ha centrat en un noi que es troba als seients del nostre costat. Sembla de la meva edat. Té uns ulls de color blau cel que acompanyen a una mirada un xic misteriosa. Al principi semblava que estava amb algú perquè no parava de treure el cap i de moure’l cap als dos costats com si estigués buscant algú, però m’he adonat que no, doncs durant tot el que portem de viatge ningú s’ha assegut amb ell. Porta un llibre a la mà,“la lliçó de August”, però no sembla parar-li molta atenció perquè quan es posa a llegir sembla com si fullegés, tret que sigui un d’aquells professionals de la lectura que diuen que saben llegir en diagonal, la qual cosa no té molt sentit perquè només “llegeix” durant un minut i després es posa a observar per la finestra. Portava una estona observant-lo quan ha girat la cara i m’ha pillat in fraganti. M’he degut posar vermella com un tomàquet, perquè la mare m’ha preguntat si tenia calor, però quan ha vist que al noi se li escapava un somriure i s’havia ruboritzat, ha entès, o això espero, el que estava passant, i no ha pogut evitar fer-me un també. He passat moltíssima vergonya. Ara he decidit no tornar a mirar-lo perquè no vull que em torni a sorprendre mirant-li, i vaig a desviar la meva imaginació cap a la finestra.

 

Estic contemplant el cel ple de núvols amb els que entretenir-me intentant esbrinar quina forma tenen, però, acaba de passar un avió i ho ha desfet tot. Sembla un avió una mica petit, deu ser d’un famós o d’algun polític important, segurament d’algú de Hollywood perquè porta un adhesiu amb la bandera dels estats units, o, qui sap, fins i tot podria ser el president. Me’l imagino dormit amb un antifaç negre al costat de la seva dona. Sempre m’han encantat aquests avions privats i estic segura de que quan sigui gran em casaré amb un home que tindrà un d’aquests i ens anirem a viatjar un cap se setmana al mes a llocs extravagants del món. De sobte el tren s’ha parat bruscament. De seguida he començat a fer-me preguntes: es que ja hem arribat? o potser ja no queda mes combustible, potser algú ha pressionat el botó de emergència, s’haurà mort algú? O... potser algú està segrestant el tren? Sempre m’he fet preguntes, però mai he pensat que una d’elles es podria arribar a complir.
 Comenta
 
Capítol 2 El segrest
Li pregunto a la meva mare perquè ens hem aturat però ella em diu que sap el mateix que jo. Veig que tothom està igual de desconcertat i sovint escolto els murmuris de la gent que inventen teories del que podria estar passant, o fins i tot fan apostes.

 

Desvio la mirada cap al noi amb els ulls de color blau cel, està mirant cap als costats intentant trobar una explicació. De sobte se sent una veu que ve del micròfon, és el capità, o això suposo. El primer que ens diu és que no s’estengui el pànic, en la meva opinió això es l’últim que s’ha de dir, i com és de suposar tothom comença a xiuxiuejar, després continua dient que estan mirant si tot està correcte i que segurament haurà sigut... però no acaba la frase, s’escolten uns crits i la veu que torna a parlar pel micròfon ja no sembla la d’abans. Aquesta ens amenaça dient-nos que si no li donem totes les nostres pertinències de valor algú sortirà ferit i ell no serà.

 

Reina un silenci sepulcral en tot el tren, les cares de la gent reflecteixen una sensació de desconcert , però el dubte que tots tenim es resol quan s’escolten uns tirs de pistola, la gent comença a cridar i intenta trencar els vidres del tren per poder escapar. La mare ens mira i ens diu que és molt important que no ens posem nerviosos. Ràpidament li diu a Xavi que s’amagui sota el seu seient i jo li ajudo a posar-li la jaqueta a sobre perquè no se’l vegi. Després em diu que em fiqui en el lloc de les maletes, jo insisteixo en quedar-m’hi amb ella però al final accedeixo a pujar encara que no em dona temps perquè de seguida dos homes vestits de negre entren en el nostre vagó. En el moment en què entren tothom calla i torna sigil·losament al seu seient. Els dos segrestadors porten una pistola a la mà i un passamuntanyes que els cobreix tota la cara perquè no els puguem reconèixer. Un d’ells és alt i prim en canvi l’altre sembla més gras i baixet. Comencen a parlar entre ells en un idioma que ningú sembla entendre i al mateix temps s’escolten de lluny frases com: ens mataran, agafaran tot el que tenim i després ens deixaran morir aquí...Un d’ells al veure que la gent comença a comentar llença un crit i ens diu en un català més o menys comprensible: Ja podeu començar a treure les vostres coses de valor i si m’adono de que algú s’ha amagat alguna cosa el mataré i si algú es mou de seu seient o parla també.

 

Torno a desviar la mirada cap al noi dels ulls de color blau cel però aquesta vegada no el trobo. Li busco per tot arreu dissimuladament amb la mirada però segueixo sense trobar-lo. On s’haurà amagat?. Potser ha volgut fer-ho en el bany, i si l’han pillat?  Això em fa recordar que el meu germà està a sota del seient de la meva mare. Miro per veure si té un forat per on poder respirar, per sort la meva jaqueta té un descosit a la màniga dreta. Pobre en Xavi no m’imagino la por que deu està passant, i potser no es nota però jo estic quasi tremolant el que passa és que estic intentant dissimular-lo perquè la mare no es preocupi més. Després pujo la mirada cap a ella. Se li nota una mica nerviosa perquè te les galtes vermelles, i que està patint pel que ens podria arribar a passar.

 

La gent es comença a aixecar un per un per agafar les maletes. La mare em demana que agafi la seva ja que si és mou podrien descobrir a Xavi. Per sort comencen a agafar els objectes de valor per l’altre banda del vagó. La mare em dona amb molt de compte un anell d’or de la meva àvia per que el guardi en un lloc on no el puguin trobar ja que té molt valor, tant de diners com de sentimental. L’únic lloc que se’m acudeix per amagar-lo abans que arribin els dos homes és dins de la meva sabata. Veig cam la mare agafa diners i les seves arracades, però s’amaga el collaret que li va regalar el meu pare el dia que li va demanar matrimoni. Ella sempre ens diu que aquell va ser un dels dies més feliços de la seva vida.

 
 Comenta
 
Capítol 3 La fi del segrest
Ja han començat a confiscar les pertinències de la gent. Aviat arribaran al final del vagó que és on ens trobem nosaltres. La mare em dóna els diners i les arracades perquè jo se les doni al segrestador ja que si ho fa ella en aixecar-se podrien descobrir a en Xavi.







Cada vegada estan més a prop del nostre lloc i això em posa nerviosa, fins i tot em suen les mans. Ja han arribat fins a nosaltres. M’aixeco amb les mans tremolant per donar-lis el que tenim de valor. En apropar-me a un dels segrestadors veig que la seva mirada no sembla molt tranquil.la, és com si fos ell el que té por. Perquè deu ser això?. Potser li han obligat a fer-ho amenaçant-lo amb alguna matar-li a ell o a la seva família o potser ho fa només perquè necessita diners per poder sobreviure. Amb el pas dels segons m’adono que els seus ulls comencen a semblar més aviat enfurismats. De sobte sento un crit. Tanco els ulls per un segon i després els torno a obrir. Davant de la meva cara veig al segrestador que sembla molt enfadat. Miro cap avall i veig que encara no he obert la mà per donar-li les nostres pertinències. De seguida les deixo anar i m’assec corrents. Sento com em començo a posar vermella i veig com la gent em mira com si hagués desafiat al segrestador. La meva mare se li escapa una rialleta, per sort ella sap que quan començo a imaginar-me significats per les coses és com si estigués en un altre món. Això em fa perdre una mica la vergonya que estic passant perquè veig que al menys he pogut fer que ella es rigui i s’oblidi per un moment de la situació en la que estem.







Després d’haver-nos obligat a donar-lis totes les nostres coses de valor i d’haver parlat en el seu idioma que ningú entén deixant-nos a tots una estona per intentar deduir que és el que volen fer amb nosaltres un d’ells ens diu que hem se sortir un per un a fora del vagó perquè volen revisar tot el vagó per si de cas algú havia amagat alguna cosa però que abans ens volen revisar a nosaltres. Començo a patir per si descobreixen que tinc l’anell de la meva àvia amagat dins de la sabata o que la meva mare té el collaret que li va regalar el meu pare però m’adono que això no és el més important, el que segurament pot passar es que descobreixin que Xavi està amagat. Per sort han començat a revisar a la gent per l’altre banda del vagó el que ens dóna un breu moment per pensar una solució. Està clar que no podem fer que Xavi surti de sota del seient i que sembli que ha estat tota l’estona allà perquè mentre un dels segrestadors registra a la gent l’altre ens vigila perquè ningú tracti de fer cap moviment sospitós. La meva mare em mira a la recerca d’una resposta. Començo a donar voltes al cap per intentar saber que fer, mentre penso veig uns ulls de color blau cel que treuen el cap per un dels forats que hi ha entre les maletes i m’adono que és el noi que teníem al costat. Això em fa pensar que poden haver més persones amagades i que he d’actuar de seguida. Quan el segrestador arriba a la nostra zona m’aixeco de seguida perquè no faci aixecar a la meva mare. L’únic que se’m acudeix es llençar-me a sobre del segrestador fent veure que ha sigut un accident per així poder distreure’ls i que Xavi surti de sota del seient.







El segrestador s’aixeca abans que jo i agafant-me pel braç em puja bruscament.  A la vegada l’altre em llença un crit. Tot el tren m’està mirant, em giro i veig a la meva mare però no al Xavi. M’adono de que el que acabo de fer només ha servit per enfurismar-los. El que m’està agafant pel braç em comença a portar cap a fora del vagó, jo començo a cridar per què em solti. La meva mare s’aixeca per ajudar-me però l’altre segrestador la para. Tot em comença a donar voltes, ja no puc cridar més, cada vegada escolto més fort com la meva mare crida el meu nom. Tanco els ulls per un segon i al obrir-los veig una pistola al davant meu, em comencen a suar les mans i a tremolar tot el cos. Els torno a tancar però aquesta vegada en obrir-los veig a la meva mare davant meu i al seu costat està Xavi. No entenc res. Miro al voltant i veig al nen amb els ulls de color blau cel però no veig a cap segrestador. M’adono que tot el que acaba de passar ha sigut fruit de la meva imaginació.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]