Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Winter
Salt
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1
 
“però potser la felicitat no es troba a triar. Potser està en la ficció, a fingir que el lloc on vam acabar era on volíem estar des del principi.”

Rèquiem de Lauren Oliver

 

 

En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a quedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il•luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar.

Quan va sonar l’alarma a les set, en Damià es va adonar que s’havia adormit mirant la lluna. Va aixecar-se pensant en el dia que l’esperava: anar a classe, dinar, anar a jugar tennis, tornar a casa, dutxar-se, deures, i llit. Així havien estat tots el dies del seus divuit anys.

Després d’esmorzar va sortir a fora per esperar en Miquel perquè el passés a buscar, i com sempre, feia tard. Passats tres quarts de vuit va decidir anar-hi sol, ja que el seu amic no arribava. Solien anar amb la moto d’en Miquel, i arribaven just a temps, ara que anava a peu suposava que arribaria més tard.

Era hivern. El carrer estava fosc i buit. Cadaqués era poesia buida. Cadaqués era poesia buida amb en Damià caminant pel mig. Caminava mirant al terra derrotat per la rutina, no tenia per què aixecar el cap, se sabia el camí de memòria. Tot i així, a pocs metres de casa va haver de parar quan va sentir un soroll que no encaixava en la rutina d’aquell poble. Estaven fent obres i no podia passar per allà. No tenia cap altre remei, havia de passar pel camí més llarg que travessava la part boscosa. Arribaria més tard, però al menys arribaria a temps per fer l’examen a segona hora. Va tornar sobre el seu pas i va girar camí a un petit bosc per on no passava quasi ningú. Cada pas que feia sentia com s’aixafaven les fulles congelades sota els seus peus. Es va posar la caputxa i els auriculars i va pujar el volum d’Imagine Dragons. Ara no podia mantenir la vista al terra,  no se sabia tan bé el camí, però baixava la vista cada dos per tres, potser perquè li agradava veure com es partien les fulles. Es va acabar la primera cançó i, mentre esperava que la segona comencés, va sentir que algú més partia les fulles però amb més velocitat i per més que mirava per tot arreu, no veia res fora de lloc.

Arbres despullats amb algunes fulles ballant al ritme del vent, el cel fosc, a punt de plorar, i el camí recte, com si portés cap a l’infinit. Li va passar pel cap tornar una mica enrere i veure si hi havia algú però se li va esfumar del cap aquella idea quan va començar a sonar la següent cançó. Es va posar les mans a les butxaques i va seguir el seu camí.

 

Dos quarts de tres. A aquella hora Cadaqués era poesia contaminada.

Aquell matí va veure com dos dels seus companys copiaven a l’examen de literatura i ni tan sols ell sabia per què, de seguida li ho va comentar a la professora. Els dos nois el van mirar amb cara de fàstic, i ell n’estava quasi segur que es venjarien. Però tant li feia, ja no venia d’aquí que hi hagués dues persones més al món que l’odiessin!

S’anava a posar els auriculars quan va sentir que algú el cridava: era en Miquel.

—On t’has ficat a primera hora? —va dir tot donant-li una empenta amistosa.

—Esperant-te nano, podies haver-me avisat que avui no passaries per casa. —digué en Damià amb una veu cansada. Es va posar els auriculars, encara que no va engegar la música i va començar a caminar a pas lleuger— per culpa teva he fet tard, i com que ja havia passat mitja classe, he esperat fins a la segona hora per entrar.

—Però què dius ara? si et vaig enviar un missatge!  —va dir en Miquel anant-li al darrere—  te´l vaig enviar ahir. Tinc la moto espatllada, i si hagués de passar per casa teva se’m faria molt lluny.

En Damià va fer un gest indicant que ignorava el que havia dit el seu company encara que el va sorprendre no haver llegit el missatge que li havia  enviat. Va accelerar el pas, va aixecar la mà tot dient –ens veiem a l’hora de tennis- i va posar la música sense esperar resposta.

Tornant pel camí boscós va parar la música per si tornava a sentir res. I aquesta vegada no va sentir res: va veure algú, a uns deu metres d’on era ell.

Era un noi. Alt i ros. Estava d’esquenes a ell, estava parat mirant alguna cosa. Al terra, al seu costat, hi havia una motxilla i uns papers a sobre. En Damià va suposar que devia ser algú que s’havia perdut per allà, i es va apropar. Set metres. – Tant me fot, si s’ha perdut que es busqui la vida-. Cinc metres –si fa o no fa, només li diré com se surt del bosc-. Dos metres. El noi es va girar. Devia tenir la seva edat més o menys o potser una mica més gran que ell i tot. Portava una samarreta llarga i vella, estava una mica bruta i li donava un aspecte rebel juntament amb els pantalons desgastats i unes sabates també desgastades. El va mirar als ulls, els tenia d’un blau molt clar, del blau que envoltava Cadaqués a l’estiu i feia la vida més bonica. Va pensar en el mar i la sorra. Uns ulls blaus contrastant amb una pell morena. Semblava sorprès però no feia pas cara d’estar perdut. Va donar un pas enrere:

—Tu qui ets? —va preguntar ell amb un to segur. Tenia la veu aspra, semblava enfadat.

—I a tu què t’importa? Només vaig a casa— Va dir en Damià. Va pensar que hauria estat una ximpleria dir-li que el volia ajudar per si estava perdut.

—El camí per sortir del bosc és per allà— i va assenyalar cap a la dreta- no està darrere meu. Què volies de mi? qui ets?

—Coi que ja sé per on se surt. No volia res, ho entens?— Dit això, en Damià es va posar en marxa.

Estava enfadat o potser decebut. Hi havia alguna cosa estranya en aquell noi. No es parava de preguntar què devia fer allà, amb aquella pinta.

 

Ni tan sols va saludar la mare.

Va pujar directament cap a la seva habitació. Normalment s’hauria tret la jaqueta i hauria baixat per dinar. Normalment. Aquell dia no. Aquell dia en Damià no volia baixar a dinar, no volia anar a tennis, no volia tornar a veure en Miquel, no volia tornar a escoltar música. Aquell dia en Damià no volia existir. I es va passar la tarda estirat al llit.

Llavors va pensar en mi. En Damià. Ai, en Damià. Es va asseure, mirant per la finestra. Va alçar el cap, la Lluna ja no hi era però mentre se li tancaven els ulls, podia veure com els núvols s’enfosquien, a punt per trencar a plorar quan la veiessin.

I efectivament, així va ser. En Damià es va despertar en sentir el plor dels núvols. Ja era negra nit i la Lluna havia tornat al seu llit. Ploraven fort, plovia massa, tot i així va obrir la finestra i va estirar el braç a fora. Cadaqués era poesia nocturna. Li agradava sentir la natura. Aigua, neta i clara. Transparent. Tothom hauria de ser com l’aigua, va pensar.

Va retirar el braç i just quan anava a tancar la finestra va veure el noi ros del bosc. Estava parat a l’altre costat del carrer, per l’entrada del bosc  amb la motxilla a l’esquena i amb la mà estesa. En Damià es va quedar mirant com el noi tocava l’aigua i la sentia. De cop i volta va aixecar el cap mirant cap al cel i va tancar els ulls. En Damià va pensar que si el noi hagués començat a plorar ningú ho hauria notat. La seva tristesa passaria com a desapercebuda davant dels plors dels núvols.  –El nano està boig- es va dir per a si mateix. I abans de tancar la finestra va veure com el noi obria els ulls, els tornava a tancar i obria la boca per assaborir l’aigua. Se’l va quedar mirant fins que el noi va abaixar el cap. Tot d’una, va treure una ampolla de la motxilla i la va estendre a l’aire perquè s’emplenés. I ho va repetir amb tres ampolles més.

 

El dia següent, va haver de tornar a passar pel bosc. No es va posar els auriculars ni va baixar la vista, per si tornava a veure el noi. Però quan  havia fet la meitat del tram algú li va cridar:

—Eh! Damià! —Eren els companys que havien copiat a l’examen. Havien decidit venjar-se aquell dia.  En el fons sentia una mica de por, ho sabia, però no ho volia reconèixer. Ell mai s’havia barallat i sabia molt bé que acabarien donant-li una bona pallissa. Encara no sabia per què coi havia hagut de parlar.  

—Què voleu? —Va dir dissimulant la por i la impotència.

—Que què volem? —Va dir el més alt, i seguidament va córrer cap a ell empenyent-lo al terra— seràs fill de puta!

El tenia a sobre seu, no passava ni un segon entre puny y puny, havia perdut el compte de les vegades que li havia girat la cara. Sentia com la sang  li sortia del nas i de la boca, i com la cara se li escalfava.

—Què et penses que estàs fent idiota? –Va sentir de sobte dir a una veu coneguda.

—I tu per què coi ho estàs gravant? —van cessar els punys i segons després el pes del cos que tenia a sobre va desaparèixer.

En Damià sentia que estava a punt de perdre la consciència però tot i així va aconseguir aixecar-se. No podia distingir qui estava picant a qui. De cop i volta les cames li van començar a fallar i el cap li donava voltes, les últimes paraules que va sentir van ser de la veu coneguda:

-Com us torni a veure us mato.

 

En despertar-se la primera cosa que va veure va ser la cara del noi ros del bosc.

-Vaja, com et trobes? —va dir amb la veu aspra. En Damià estava estirat en un llit improvisat fet de llençols, es sentia desorientat i marejat— eh tu, que em sents?

—Què ha passat? —va preguntar desconcertat

Es va incorporar i se’n va adonar que estava en un lloc tancat on l’única il·luminació que hi havia era la de unes quantes espelmes i una llanterna que estava penjada en una cantonada. El noi va observar com en Damià observava confús el lloc on es trobava i va anunciar:

—És l’únic lloc on et podia portar —es va posar de peu i va anar a despenjar la llanterna— tens un got d’aigua al costat per si en vols beure. Jo visc aquí. T’estaven donant una pallissa. T’he tret de la baralla però tenen un vídeo. Jo de tu l’aconseguiria i el boraria.

Després de despenjar la llanterna i apagar-la, la va deixar en una mena de forat que hi havia al terra. En Damià es va aixecar i el noi ros es va posar d’esquenes a ell tot continuant:

—ja està fosc, però no et tallaré pas si vols anar-te’n ara i si et vols quedar fins demà tampoc et diré res. Com et dius?

En Damià va començar a tocar les parets.

—Em dic Damià i visc no molt lluny de l’entrada del bosc— va aixecar el cap observant el sostre, intentant esbrinar què hi havia d’estrany en aquell lloc­— I tu? tu com et dius?

El noi es va girar cap a ell i abans que tingués temps de respondre en Damià digué

—Les parets, el terra, el sostre, tot està fet del mateix material? —va arrufar les celles i sense esperar resposta va continuar— això és una cova? vius en una cova?

Es va fer un silenci absolut i amb una mirada distant va respondre:

—Em dic Ethan i sí, visc en una cova.

 
 Comenta
 
Capítol 2
“Només es mira cap endavant, el suposat destí, i no als costats on passen els moments pels quals val la pena pagar el viatge” –Cada set onades, DANIEL GLATTAUER

 

 

—Damià! —va cridar la mare— Damià coi aixeca’t!

En Damià estava cansat. Era a la seva habitació i la seva mare estava davant la porta. Portava l’uniforme del treball i se li veia enfadada, frustrada.

—Quina hora és? —va preguntar en Damià— no vull anar a classe, estic cansat. Pots tancar la porta siusplau? vull dormir mare!

L’Anna, que semblava més jove del que era i pocs dirien que té un fill, va encreuar els braços i va arrufar les celles.

—És dissabte, ni tu ni ningú anirà a classe avui.

—I es pot saber per què vas vestida pel treball? ­—va dir mentre s’incorporava i s’asseia al llit— o per què coi m’has despertat?

L’Anna va dirigir la mirada al rellotge de paret que tenia en Damià a l’habitació i el fill li va seguir la mirada. Eren les dues del migdia.

Se’l va mirar i se’n va anar amb un cop de porta mentre xiuxiuejava alguna cosa. El noi, acostumat a l’actitud de la seva mare, es va tapar la cara amb les mans i va romandre així uns quants segons.

Després de dutxar-se, en Damià va sortir corrents de casa i va sentir com la mare li cridava alguna cosa però ell li va fer cas omís. Abans d’anar on portava anant quasi tota la setmana va passar per un supermercat. Allà va comprar dos entrepans de formatge, un paquet de suc de taronja i dues barres de xocolata. I amb la bossa a la mà va anar direcció al bosc, lloc que ja no li era tan desconegut.

Ja endinsat en el bosc, es tardava menys de cinc minuts per arribar a la cova. L’entrada estava il·luminada pels rajos inusuals del sol d’hivern però, a mida que s’hi anava endinsant, l’entorn es feia més fosc i al cap d’uns segons veia aquell petit forat il·luminat per unes llanternes.

L’Ethan estava assegut en el lloc de sempre amb la mateixa posició remenant alguns papers. Quan en Damià el va saludar es va sobresaltar i es va girar amb por als ulls que de seguida es va esfumar mentre esbossava un petit somriure.

 —No saps trucar a la porta? —bromejà el noi mentre s’aixecava.

En Damià va somriure. En Damià té un somriure molt bonic i l’Ethan també ho pensava.

L’Ethan també somreia però en veure la bossa se li va esborrar el somriure.

—No feia falta que em portessis res, saps? —va dir i es va tornar a asseure, d’esquenes a ell.

En Damià no va respondre. Va començar a treure les coses de la bossa i es va asseure de cara a l’Ethan.

—No he dinat, no volia dinar a casa. I bé, tampoc em ve de gust dinar sol per tant, per educació has de dinar amb mi —va dir mentre obria els entrepans i li oferia un— són de formatge. A mi m’encanta el formatge, saps? de petit la mare sempre em posava entrepans de formatge per emportar-me al col·legi—va prosseguir amb la boca plena— a tu no t’agrada el formatge?   

L’Ethan va començar a abaixar el cap.

—Sí, sí que m’agrada el formatge —digué mentre començava a menjar.

—Per cert, què miraves en aquests papers? —va agafar uns papers i de seguida l’Ethan li ho va arrencar de les mans. Entre els papers hi havia una foto que es va trencar en dos. En Damià se la va quedar mirant— vaja jo...ho...ho sento Ethan.

—Hostia nano! —tots dos van deixar l’entrepà sobre la bossa i es va crear un silenci incòmode. El noi va ajuntar els dos trossos a terra i en Damià va veure la fotografia on sortia un nen, que suposà que devia ser l’Ethan, abraçant a una nena més petita amb un somriure d’orella a orella.

—És la teva germana? —preguntà en Damià— és molt maca. Dubtava sobre si preguntar-li on era però al final la curiositat va matar les set vides del gat— on està?

L’Ethan es va aixecar. Va anar a una cantonada de la cova on hi havia una pedra, la va aixecar i del forat que hi havia a terra va treure una capsa de tabac. Es va seure a terra i del mateix forat va treure un encenedor vermell i va encendre un cigarret. En Damià el va seguir i es va asseure el seu costat.

—No volia... —va començar. El seu company va fer cas omís de les seves disculpes incompletes i li va allargar un cigarret i després l’encenedor. En Damià el va agafar iva encendre el seu cigarret.

—Es diu Elsa, ara té 15 anys. —va començar desprès de la primera calada—. Els meus avis eren de les illes Scilly, unes illes al costat d’Anglaterra, els hi encantava viatjar sobretot a països amb poc turisme, tot i així anaven sovint a països coneguts. Quan van tenir el meu pare es van estar uns anys sense viatjar però des que va començar l’institut aprofitaven qualsevol vacances per viatjar i va passar a ser un costum: els viatges familiars. De petit el meu pare m’explicava moltes històries que havia viscut en diferents països. Quan el meu pare es va graduar a l’institut van decidir fer un viatge a Barcelona —es va parar uns segons i després d’una altra calada va continuar— allà el meu pare va conèixer a la mare, la princesa Julieta, li deia ell. La meva mare no era una bona estudiant però dominava més de dues llengües i sobretot. Es va enamorar, com s’enamora el llop de la lluna, i va fer tot el possible per quedar-se a Barcelona. Al principi els avis es van negar però a mida que anaven coneixent-la anaven somrient cada cop que el pare els hi preguntava per quedar-se. La meva mare tampoc era un àngel de nena i es rebel·lava molt amb els seus pares. Quan els hi va dir d’anar-se’n a viure amb un anglès es van negar rotundament i com que no hi havia manera de fer-los canviar d’opinió se’n va anar de casa. Llavors tenia 19 anys i el meu pare en tenia 18. Els pares de la mare van intentar de tot perquè ella tornes i com que la mare veia que no paraven d’insistir i amenaçar, vuit mesos després es van casar i la mare va perdre tot contacte amb els seus pares. I amb 20 i 21 anys ja eres pares. Mentrestant el pare anava aprenent el català i quan jo havia nascut ja el dominava força i de mica en mica el català va passar a ser la llengua amb la que parlàvem a casa. Quan vaig fer 4 anys va néixer l’Elsa. Els avis, que aleshores havien decidit fer un viatge amb cotxe per tota Espanya, estaven a València i de camí al naixement de la seva néta van tenir un accident de cotxe i van morir tots dos. Sempre que em venien a veure em portaven records, souvenirs de tot tipus —amb l’ànima entristida pels records del passat, l’Ethan va aturar les llàgrimes de les quals en Damià no se’n va assabentar i amb un sospir llarg va continuar— tot i així, cada 4 de Març, en lloc de recordar que havia passat un any més de la mort dels avis, celebràvem un any més amb la nena més bonica que teníem a casa.

—Sembla una família molt feliç —va intervenir en Damià.

—El meu pare era un gran informàtic, va començar treballant amb unes empreses i a poc a poc va anar ascendint. Però el meu pare no es limitava a la seva feina, tenia curiositats, sabia que hi havia un món fosc rere de cada xarxa i un dia va trobar una amb una encriptació molt avançada. Va estar-hi mesos per descodificar-ho i quan ho va fer es va trobar amb una pàgina il·legal on feien tot tipus de tràfics però sobretot abundava el tràfic de persones. El meu pare era un bon informàtic però no tan bo com els que havien creat aquella pàgina. Se’n van adonar de la filtració del meu pare, que tenia intenció de acabar amb ells, i es van sentir amenaçats, insegurs. Van estar dies vigilant a la meva família i un diumenge fred i plujós ens van atacar, van entrar a casa nostra. Eres cinc homes i una dona i, sense dir paraula, van apuntar al pare i en dos segons estava tirat a terra envoltat d’un riu de sang. La meva mare es va agenollar al seu costat i l’home que va disparar al pare la va apuntar amb la pistola. L’Elsa em va abraçar molt fort, sentia les seves llàgrimes al meu ventre i no podia fer res més que abraçar-la jo també. Jo no sentia res, sabia que la meva mare estava cridant i que la meva germana plorava molt fort però no sentia res. Vaig veure com l’home movia el dit de la mà amb la que agafava la pistola i m’hi vaig llençar amb la meva germana sobre la mare, ella ens va abraçar mentre plorava i quan pensava que ens traurien la vida també a nosaltres, la dona va cridar alguna cosa i l’home va baixar l’arma. Ens van portar en un camió. Vivíem en una casa una mica aïllada a Vic i ningú se’n va adonar de tot el que passava. No sé on ens van portar, vaig tenir el ulls tancats durant molt de temps i quan els vaig obrir només veia parets i cares desconegudes. Estàvem en una mena d’estable gegant enmig del no res on hi havia més homes i algunes dones més vestits de negre, i també hi havia nens i dones amb els quals mai no vam poder establir una conversa més llarga de quinze minuts. I des de llavors allò es va convertir en casa meva. Em van fer moltes fotos quan era petit i a la meva germana també, fotos on ens obligaven treure tota la roba. M’hi vaig acostumar, ja no intentava saltar a sobre d’ells quan li treien la roba a la meva germana petita, ni quan agafaven a la meva mare pels cabells i la lligaven a una barra vertical i mentre ella cridava i plorava, tot home que passava pel seu costat s’aprofitava. Quan teníem algun moment per estar sols, la meva germana, que ja s’estava fent gran, deia que ara dins de l’habitació ja no li fan fotos sinó que la tracten igual que a la mare i li feien molt de mal. Deia tot això plorant, una nena de 12 anys plorava perquè homes li feien mal abusant d’ella quan a aquella edat hauria de queixar-se perquè se li ha trencat alguna nina.  La mare ens abraçava els dos i plorava. Deia que mai, mai havíem de perdre l’esperança i que no havíem de deixar que ens rentin el cervell, no havíem de deixar que ens fessin creure que tot allò no era dolent encara que portéssim més temps allà que a casa nostra. Mai vaig intentar escapar perquè allà tenia tot el que estimava i no volia perdre-les de vista ni un dia. Fa dos mesos van matar a la meva mare. Va ser tan fàcil per ells... es van cansar. Van dir que ja no servia per res, ni es podia moure bé ni podia fer res útil. La van lligar a la barra vertical que hi havia al centre de l’estable, despullada, i li van disparar. Tres vegades. Una al cap, una al pit i una a la zona íntima. Jo i l’Elsa estàvem lligats també, lluny però ho vam poder veure, mentrestant tots els homes es reien amb alcohol a la mà. La meva petita es va estar dies plorant, sense menjar i ens uns dies li va tocar fer la feina que feia de la mare. Me’n vaig adonar que d’aquí a un temps també es cansarien d’ella i vaig començar a planejar com escapar-me. No li vaig dir res a l’Elsa però li vaig prometre una vida millor. Un mes després de la mort de la mare em van dir que hi havia un client que em volia, que tenia molta mala sort perquè era un home boig però que ells ja estaven cansats de mi i que ja no es venien tan les meves fotos. Em van portar en un cotxe i només em va portar un home. Abans de pujar al cotxe vaig aconseguir agafa tots aquests papers i després, ja en el camí me les vaig apanyar per desfer-me’n del conductor i vaig sortir corrents. No sé quan de temps vaig estar corrents, a vegades tinc la sensació que encara estic corrents. I de fet encara estic corrents, ells m’estan buscant Damià.

 

 

 

 



 
 Comenta
 
Capítol 3
 

"No vam ser, ni som, ni serem. Perquè per ser cal estar, i no vam voler ni ser, ni estar, ni voler."  - Fer Dichter

 

Plovien estrelles blanques per primer cop després de cinc anys. En Miquel estava sota els arbres que hi havia a l’entrada del bosc, tot i el fred que feia es permetia tenir una mà fora les butxaques, amb la que aguantava el cigarret. Una calada, aixecava el cap i expulsava les seves incerteses al cel.

Portava ja mitja hora esperant quan van aparèixer en Damià i l’Ethan corrents. Tots tres es van estar un moment en silenci i veient que ningú s’atrevia a ser el primer en dir res, el noi del cigarret va deixar anar:

—Què teniu pensat fer?

Els altres dos es van mirar uns segons i mentre l’Ethan girava la cara cap a un altre lloc en Damià digué:

—Sabem que estan aquí i que estan buscant els paper que té l’Ethan. No sabem com els podem trobar, ens superen en número i en experiència, per tant hauríem de deixar que ens trobess...

—Però tu què t’has fumat? ­—li va interrompre en Miquel— què penses fer quan sàpigues on estan? anar per ells, entrar com si res i dir-los “escolti, no volem molestar però tenim els papers que vostès estan buscant i vosaltres teniu la germana del meu amic, fem un intercanvi i com si res, d’acord?”  ets un nano de divuit anys, què coi vols fer? i tu —digué dirigint-se a l’Ethan— com a màxim deus tenir uns dinou o vint anys, què penses fer? posar en perill la vida del meu amic per una noia que segurament ja està morta? però que us passa? voleu obrir els ulls siusplau! per quina raó hauria d’estar encara viva? vols acabar amb la família d’en Damià i amb la meva també o què coi passa aquí?

S’hi va instal·lar un silenci incòmode entre la por que inundava l’aire que hi havia entre els tres nois, l’Ethan, amb un sac de dolor, por i impotència a sobre, va donar dos passos endavant fins tenir la cara a pocs centímetres d’en Miquel, i amb to decidit i flames als ulls li va dir:

—M’importa una merda la teva família ara mateix, jo sé que la meva germana està viva i tu no hi tens res a fer. Pots seguir amb la teva vida perfecte, pots seguir esmorzant tots els dies amb la taula plena i ocupada amb els que t’estimen, pots seguir sortint cada dia amb els teus, jo seguiré buscant i lluitant per l’única persona que em queda en aquest món, perquè ja no podré tornar a fer res del que tu seguiràs fent. No ets amic meu i no tinc per què destruir la teva família, queda’t aquí, quiet, com els arbres d’aquest bosc, adaptant-te a totes les estacions perquè no faràs res més, perquè no ets capaç de moure’t ni un pas, ni tan sols ets capaç de girar la cara, mirar als altres arbres i amb altres ulls. Queda’t aquí Miquel i no em tornaràs a veure, i tot seguirà igual —dit això va donar la volta i, mentre s’endinsava al bosc continuà— per tu, esclar.

Tornà el silenci. En Damià va mirar al seu amic amb ulls tristos, baixà el cap i quan el va tornar a pujar el tenia banyat de llàgrimes.

—No saps què vol dir patir —dit això, en Damià se’n va anar. El noi, acompanyat d’un sentiment de solitud completa, tirà el cigarret a terra i mentre el trepitjava digué fluixet:

—Sóc com tu, amiguet. Em fumen i després em trepitgen.

 

L’Ethan començà a recollir totes les seves coses amb ira, estava confús i en el fons tenia por de fer mal a en Damià. Estava decidit a marxar, no sabia a on, però seguiria buscant a la seva germana des d’un altra lloc. Abatut per la confusió es va permetre plorar. Tornar a plorar. Buidar l’oceà que ja no cabia dins d’un cor tan ple de dolor.  Va començar a sanglotar cada cop més fort fins que va sentir una veu rere seu.

—A vegades neva més dintre que fora —en Damià es va començar a apropar— però allà dins no et serveix cap paraigües, no et pots amagar enlloc. Ethan escolta’m, t’ajudaré. Trobaràs a la teva germana, t’ho prometo —i es va agenollar al costat del seu amic.

L’Ethan, casi fora de si, es va llançar a sobre en Damià plorant. El va abraçar tan fort que per un moment estaven segurs que els seus cors també s’estaven abraçant. Plorava fort, cridava el nom de l’Elsa i cada cop abraçava més fort a en Damià.

La neu va cessar fins a tocar al silenci i el fred cada vegada cridava més, els dos amics, després dels plors, van decidir que anirien a Vic, a l’antiga casa. Encara no sabien com ho farien però estaven segurs que els estarien esperant allà.

Aquella nit en Damià es va quedar a dormir a la cova.

El dia següent pel matí trucaren a la porta de la casa d’en Damià. L’Anna, amoïnada pel seu fill, havia dormit molt poc i tot i que era molt aviat, estava desperta quan van trucar. Corrents va anar a obrir la porta amb l’esperança de veure el seu fill però en canvi es va trobar amb una altra cara familiar.

—Anna, hem de parlar sobre en Damià —digué.

 

 

En Damià va comprar els bitllets del tren, tot i que l’Ethan no li agradava molt la idea que algú pagués per ell, sabia que no tenien altra solució i hi va accedir sense dir res. Tenien un pla. Parlaven convençuts però tots dos sentien una barreja de por i confusió.

 

L’Anna i en Miquel ja estaven davant l’entrada de la cova i en veure que no hi havia ningú se’n van adonar que havien arribat tard.

—Però on coi deuen haver anat? —digué la mare amb pànic— per què en Damià no em va dir res? podríem haver trucat a la policia, podríem haver collit al nano...Oh Déu meu senyor! Espero que no els hi hagi passar res. No li haurà passar res al meu nano, oi Miquel?

—Anna, calma’t. No sé on deuen haver anat, però jo vaig estar aquí un cop i l’Ethan tenia aquesta cova plena de coses seves i papers que ara ja no estan. En Damià va parlar sobre trobar-se amb la màfia del tràfic de persones però no sé com coi ho vol... —va baixar la veu fins quedar-se en silenci. Havia tingut una idea però per la seva cara no semblava ser bona— Anna, ja sé on han anat. Aniré a casa a buscar la moto, hem d’arribar a Vic abans que ells.

I mentre creuaven el bosc en Miquel li explicà que havia buscat la casa d’on havia desaparegut una família sencera, va ser una gran notícia feia ja més de deu anys i que segur que havien anat allà.

—Déu meu! Agafarem el meu cotxe, arribarem abans.

 

 

En Damià es va quedar a uns dos quilometres de la casa de L’Ethan, mentre aquest cada cop s’apropava més.

La casa estava igual. La mateixa porta, ara més vella. Ja no hi havien flors davant la porta principal però ell encara podia veure com la seva mare sortia i les regava.

Es va armar de valor, va tancar els punys i va entrar. Sabia molt bé que l’olor que sentia no era la que recordava però tot i així es va tornar a sentir a casa. Li van assaltar totes les festes que havien celebrat en aquella casa, tots i cadascun dels records que tenia d’aquella casa fins que es van interrompre per una veu femenina.

—Es veu que els homes d’aquesta llar esteu destinats a morir en el saló de casa vostra —era la mateixa dona que hi havia quan van matar el pare, no l’havia tornat a veure des de llavors.

—No em mataràs, perquè si ho fas acabaràs amb el vostre negoci i acabareu tots a la presó —va dir l’Ethan intentant dissimular la impotència­— tinc tots els papers amb el quals us podrien rastrejar en un no res i si no torno amb la meva germana d’aquí a una estona seran enviats a la policia, que per cert, porta temps buscant-vos.

La dona, ara amb la cara sense tapar, va tensar la mandíbula i l’Ethan sabia que havia aconseguit fer-la enfadar. Se sentia bé.

—Et torno a repetir que he de tornar amb la meva germana. On és l’Elsa?

—Portem dies, no, setmanes esperant-te. S’ha cansat. Dormia tots els dies en aquest sofà i totes les nits deia el teu nom en somnis. Però s’ha cansat. Ha pensat que l’havies abandonada i..

—On és l’Elsa? —va interrompre l’Ethan.  

La dona es va aixecar i va començar a donar voltes pel saló. Va parar davant l’Ethan i va cridar un nom.

L’Ethan es va girar. De la cuina va aparèixer un home vestit de negre amb la cara tapada agafant pel braç una noia amb els cabells bruts i els ulls vermells que en veure el seu germà es va alliberar del braç que l’agafava i va saltar sobre el seu germà.

—Sabia que no em deixaries, sabia que vindries —va dir la nena entre plors— t’he trobat molt a faltar.

—Oh Elsa! La meva petita, no he deixat de pensar en tu ni un dia.

—Haureu d’aparcar la vostra conversa —va dir la dona— com esperes que en fiem de tu? per què creus que us deixarem marxar? qui ens assegura que no enviaràs els arxius a la policia?

—Res. Absolutament res. Us heu de sacrificar com ens hem sacrificat tots. Si no ens deixeu anar tingueu per segur que no durareu molt de temps lliures i si ens deixeu anar us tornaré a construir una nova vida lluny de vosaltres i sabreu mai més res de mi. No us queda res més que fiar-vos de qui un dia li heu arravatat tota la felicitat perquè altra opció no teniu.

Dit això, l’Ethan va treure els papers de la motxilla i els va llançar als peus de la dona.

Quan pensaven que tot havia acabat, la dona va ordenar perquè marxessin tots i van sentir com arrencaven tres cotxes. Per la finestra l’Ethan encara observa un últim cotxe que suposà que seria de la dona i l’home que encara estaven amb ells.

I de sobte, va aparèixer un altre home vestit de negre apuntant amb una pistola a en Damià.

El món va parar. L’Ethan estava congelat. La dona va començar a riure i l’Ethan començà a abraçar més fort a la seva germana.

—És aquest nano qui havia d’enviar els papers a la policia si no apareixies? quina pena que no hagi seguit les normes del teu joc, oi que si maco? —digué mentre es dirigia a en Damià.

Els nois es van quedar en silenci. La dona es va posar d’esquenes a ells i va anunciar:

—Mata’ls.

Dos trets. Un i dos.

El saló es va convertir en un llac de sang. Aquesta vegada la sang no era innocent.

La mare d’en Damià aguantava el calibre 38 del seu marit i mig espantada per la situació en la que es trobava el seu fill, mig contenta per haver encertat amb els tirs va començar a abaixar l’arma.

I en pocs segons es van fondre en els braços de les persones que més estimaven. L’Ethan abraçava amb força la seva germana mentre ploraven fort tots dos, i en Damià repartia les seves llàgrimes entre els braços de la seva mare i del seu amic.

Llavors van buidar tots els oceans. Van buidar tota la por que sentien, totes les paraules que no havien dit, tot l’amor que havien regat. Llavors van tornar a néixer.

 

 

 

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]