Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Paulatinament
Esplugues De Llobregat
 
Inici: Pluja Negra

Capítol 1 L'altre costat
Feia fred a Nuraiò aquell matí, el cel gris i baix amollava una pluja pesant espessa, i vent glaçat del nord, vent d’hivern de debò com pràcticament mai en aquell poble de cremors estivals i sequera, l’aigua picava fort contra els vidres, rebotava a l’asfalt els clots les voreres, la terra al cap de poques hores ja era sadolla, n’hi començava a haver massa, de pluja gelada d’aquella.



Na Marta s’havia llevat d’hora, no havia anat a escola, no li tocava, dimarts dia lliure, dia lliure i dia de mercat, dia de firar-se per a les dones de Nuraiò no pas per a ella, que comprava als carrers amples de la ciutat.

 

Un parell de carrers més enllà, en Fabi remugava dins el llit, entortolligant-se les cames amb els llençols. Els calfreds no el deixaven dormir, i aquesta havia estat la situació tota la nit. Cansat de fer voltes, va posar els peus nus sobre les fredes rajoles  i va tancar la finestra, que s'havia obert amb un cop de vent. Feia un dia veritablement horrible.

 

De puntetes va córrer fins l'armari i va posar-se roba d'esport, la que acostumava a utilitzar dies com aquells en que només sortia al carrer a buscar el pa de les torrades i córrer una mica. Era dimarts, dia sense feina, però dia de pluja i per tant dia de no fer res. Va pentinar-se una mica la barba, que acostumava a revolucionar-se als matins, i va sortir per la porta jugant amb les claus. El so dels trons retrunyia als vidres de l'escala, fent-lo esgarrifar mentre baixava. Els edificis eren massa vells, a Nuraiò, qualsevol dia caurien les escales a trossos.

 

D'un cop de peu va obrir la porta, tasca fàcil gràcies al fort vent que amenaçava amb colar-se dins el replà. En Fabi va avançar carrer amunt, seguint la remor de veus que provenia del carrer major, on tothom aprofitava per comprar. Era curiós com la vorera s'anava omplint progressivament, a mesura que un s'apropava al centre del poble. Semblava que la gent aparegués per art de màgia, i aquell dimarts no va ser una excepció. La pluja començava a frenar, però en queia la justa per fer venir calfreds a en Fabi i fer-li ficar les mans dins les mànigues a mode de peülla, resguardant-les del fred. Creuava els canals a pas ràpid, sempre amb por que s'ensorrés algun dels ponts, i intentant no respirar profundament per evitar l'olor a aigua estancada que pujava dels canals.

 

Aquesta olor no arribava, però, al mercat. Allà, la Marta s'omplia les fosses nasals amb olor a espècies i formatges forts mentre recorria els laberíntics carrers entre les parades. Portava ja el cistell ple de provisions, tapades amb un mocador perquè no es mullessin. Ella, en canvi, portava el cabell i les espatlles xopes, tot i haver intentat córrer sota els paraigües de la gent. Quan l'olor a pluja va esfumar-se, la flaire a pa acabat de fer va aparèixer per atraure la seva atenció, i ella no va dubtar a córrer fins arribar a la fleca on ja treien les safates del forn.

 

-Quina bona olor!- va fer tot apropant-se al taulell, brut de farina.

 

-Compte no et cremis, maca- contestà l'amo, un home gras amb les ulleres de llegir entelades.

 

En Fabi entrava per la porta en aquell precís moment, mirant de no ensopegar amb el graó. Però, va passar desapercebut, subordinada la seva presència a la de la noia petita i peculiar que era la Marta. Aquesta clavava ara el nas al vidre on reposaven els dolços.

 

-Et poso alguna cosa?- va dir l'amo, ara ja darrere el taulell per atendre clients.

 

La Marta va alçar la mirada amb un somriure.

 

-Un parell de ferratellas, siusplau.

 

L'home va somriure i va pinçar les dues pastes amb un guant transparent. Mentre les guardava a una bossa de paper, la Marta deixava unes monedes al taulell i continuava parlant:

 

-Volia preguntar-li també si sap on puc trobar l'estació del vaporetto. Mirant a la biblioteca del poble he vist que hi ha una estació, però no sé si encara existeix.

 

L'home no va moure un múscul. A canvi, va aguantar la mirada uns segons i la va desviar cap en Fabi.

 

-En cas que ho diguis seriosament, nena, això és Nuraiò. D'aquí no s'hi pot sortir, com no vulguis nadar. Ho sap tothom.

 

Semblava tens, nerviós. En Fabi feia veure que contava caldereta dins la butxaca del pantaló per evitar ser partícip de la situació.

 

-Però com s'ho fan per anar a l'altre costat?

 

L'altre costat. Així anomenaven Venècia els més conservadors del poble. En Fabi va posar més atenció en escoltar aquestes paraules de boca de la Marta.

 

-Ningú té la necessitat de fer això. Ara, si no vols res més, ves-te’n. Hi ha un noi fent cua- va contestar l'home donant-li el canvi bruscament.

 

En Fabi va sobresaltar-se en ser mencionat i va avançar per demanar una de les ja no tan fumejants barres de pa. El forner va fer com si la noia ja no fos allà i aquesta va sortir per la porta sense dir res més, amb pas decidit, deixant la seva empremta de fang sec sobre les rajoles de l'establiment. El noi no va fer cap comentari i va sortir darrere d'ella el més ràpid que va poder, tan bon punt va haver pagat uns pocs cèntims.

 

El carrer, però, era massa ple. El color de les fruites relluents distreia la seva mirada en la obscuritat del paisatge i no va aconseguir trobar rastre del cabell d'atzabeja de la desconeguda. Va decidir fer un cop d'ull entre parades mentre rossegava un tros de pa, per provar sort. Per un cop en molt de temps, la va tenir.

 

La Marta, encara sense nom per ell, era dreta davant les taquilles del servei de gòndoles. Una dona seia amb un ponxo de plàstic dins la cabina d'informació, tot menjant alguna cosa semblant a una terrina de tiramisú. En Fabi va apropar-se a la vora del port, intentant escoltar alguna cosa.

 

-Les gòndoles només circulen pels canals, i no trobaràs pas res que navegui més que això. No sé on ho has llegit, però és estúpid- deia la dona amb veu ronca i amb força mal humor. Pel que semblava, la noia no es donava per vençuda.

 

En Fabi va observar les precioses embarcacions trontollant, com si intentessin alliberar-se de la corretja que les retenia ben ordenades al port. No sabia per què aquella noia misteriosa volia sortir de Nuraiò, però no li era difícil ser empàtic amb ella. Qualsevol persona amb seny voldria fer-ho, aquell poble era com un quadre cobert amb una tela. Preciós, una barreja de Venècia i qualsevol altre ciutat italiana, un paradís per a qualsevol amant de l'arquitectura, però descuidat, fosc i tètric, com una bola de vidre amb neu a dins. El mal temps no podia sortir-ne, però tampoc els habitants.

 

Abans que en Fabi se n'adonés, la Marta ja era al seu costat, amb el cabell ballant-li sobre les espatlles al ritme de la brisa marina. Ell va mirar-la, creient que li preguntaria també per l'estació. Però, la Marta no va fer-ho, només era dreta, amb el seu abric groc botonat fins dalt i les cames tremolant-li de fred, amb el cistell pesant-li a la mà. Semblava trista i absorta en els seus pensaments, mentre mirava l'horitzó boirós com visualitzant l'altra banda. En Fabi va refregar-se les mans i, tremolós, va trencar el silenci.

 

-Fa fred, oi?- va dir amb un núvol de baf, apropant-se a ella.

 

Ella va girar-se sobtadament, amb un estrany entusiasme.

 

-Ets el noi d'abans, el del forn- va afirmar.

 

Començava a ploure fort un altre cop.

 

-Mira, sé que no ens coneixem, i no sé per què busques una forma de sortir de Nuraiò, però vull ajudar-te a trobar-la.

 

Va ser tan directe que la Marta va quedar-se callada, observant-lo, recollint-se els descontrolats blens de cabell rere l'orella. No es coneixien de res, i cap dels dos recordava haver-se trobat mai amb l'altre, malgrat els pocs veïns que vivien a Nuraiò.

 

-Què se t'hi ha perdut, a Venècia? Sempre he somiat amb com deu ser- va continuar ell, provant sort d’ obtenir una resposta.-Em dic Fabi, per cert. De Fabian.

 

La noia va trigar uns segons en contestar.

 

-Jo em dic Marta. De Marta- va riure fluix.- Busco el meu pare.

 

Les gotes caient de nou sobre ells van ser l'únic so que es va escoltar després de la confessió. En Fabi no va riure després d'escoltar-la, en veure que després d'acabar la frase, el somriure petit d'ella s'havia esfumat. Es va limitar a oferir-li ajuda per portar el cistell carregat i, amb un intercanvi de mirades confidents i desconegudes, van córrer poble endins, lluny de les embarcacions cap enlloc, fugint de la tempesta que sotjava.
 Comenta
 
Capítol 2 La notícia
La boira abraçava les cames de la Marta mentre aquesta esperava el seu company de fuga, amagant-se d'un possible alguatzil fent la ronda nocturna. Als seus dotze anys, la nena era més valenta que no pas en Fabi, estava decidida a fugir aquella mateixa nit. L'única manera de fer-ho, però, era violant les normes, i hi pensava mentre rossegava una de les ferratellas del matí, ja fredes i no precisament toves.

Al cap de pocs minuts va sentir un xiulet, el senyal d'en Fabi, que l'esperava darrere la cabina d'informació del port.

La boira no deixava veure res, remolinava entre les extremitats i donava un aspecte fantasmagòric al poble, més encara de l'habitual. La Marta va avançar fins la posició del noi amb passos llargs, poruga.

 

-N'estàs segura, Marta? No es preocuparà la teva mare?- va preguntar el Fabi després de saludar-la, escampant la calitja que els separava.

 

-Ella ja sap el que vull. Som-hi- va contestar ella.

 

Un veí de la nena, el senyor Carduccio, havia comprat una barca dies enrere, de segona mà però bastant ample, més del necessari per navegar pels canals. Això la Marta ho sabia, i no va dubtar en guiar en Fabi entre els núvols baixos cap al seu carrer, on l'embarcació descansava lligada al seu respectiu amarrador.

 

-Vols robar una barca? Estàs boja?

 

-Què vols fer, sinó? Les góndoles són massa estretes, i cap dels dos sabem manejar aquells rems- va contestar, una mica empipada.- Vaig llegir a la biblioteca que hem d'anar cap a l'oest.

 

Va treure's una brújola de la butxaca mentre en Fabi remugava, tot deslligant la barca.  Un cop fet, els dos van pujar-hi, deixant la tela que cobria els rems a terra. Remant lentament per no fer soroll, van avançar canal avall, direcció al mar.

La boirassa no es difuminava, i no va ser fins uns minuts després que van saber del cert que havien deixat enrere Nuraiò. Cap dels tripulants parlava, estaven massa concentrats en l'ambient fantàstic que els envoltava. Semblava que naveguessin sobre núvols, pràcticament a les fosques.

 

-Marta- va dir en Fabi, ja acostumat a trencar silencis.-No vull semblar estúpid, però, què passa si la foto que vas trobar del teu pare no és més que el record d'un viatge? Vull dir, hi he estat pensant, i potser no hi viu, a Venècia. Ho hauries de tenir en compte.

 

-Ho se- va contestar ella, mirant al que seria l'horitzó en un paisatge clar.

 

-Espero que si, de totes maneres- va somriure en Fabi, sense deixar de remar ni un segon.

 

El noi va obrir la boca per continuar parlant, però els ulls fixos de la Marta el van desconcentrar.

 

-Fabi, mira! Déu meu, ja hi som!- va cridar ella, incorporant-se perillosament.

El noi va fer-li cas, incrèdul, i va girar-se per contemplar com la boira s'obria davant un moll, el moll de Venècia, carregat de llums que els donaven la benvinguda.

 

-L'altre costat és més a prop del que pensàvem, eh?-va riure la Marta.

 

-Fa trenta anys que visc en un poble suposadament aïllat, i ara em trobo això. Quin dia!- va continuar ell, remant amb més força per poder trepitjar ja terres venecianes.

 

Van amarrar la barca entre d'altres que reposaven al port, vigilant que no hi hagués ningú a la guait. No havien de confiar-se massa, al cap i a la fi ells no eren d'allà.

 

-Haurem de dormir al carrer aquesta nit. Fa molt fred, hauríem de buscar algun carrer estret sense corrent- va xiuxiuejar en Fabi tot observant l'indret.

 

La nena va assentir, tremolejant sota l'abric. La boira era gairebé imperceptible a Venècia, tot i que seguia tenint un aspecte fantasmal amb tants clarobscurs. Els fanals allargassaven les figures dels dos mentre s'endinsaven en els carrers, estrets i bruts, no massa diferents als de Nuraiò.

 

 

***

 

Els rajos de sol van aparèixer acompanyats d'un sacseig a l'espatlla d'en Fabi, que va caure de costat creient que encara era al seu llit.

 

-Noi, no podeu dormir aquí, no saps que està prohibit?

 

El noi va fer un gemec de dolor per la mala posició en què havia dormit i va observar l'home, ajupit davant seu. Semblava un pintor de carrer, duia un cavallet sota el braç i un davantal tacat.

 

-Perdoni, no ho sabiem- va contestar aleshores, caut.

 

-Què diantres feu aquí? Heu fugit de casa?- va somriure el pintor.

 

En Fabi sabia que ho deia per fer broma, però realment era així, en certa manera.

 

-Sí, estem buscant el nostre pare. Som germans- va contestar ràpidament, donant un cop de colze a la Marta perquè es despertés.

 

-No se si us puc ajudar, veig massa gent cada dia. De fet, esteu ocupant el meu lloc de treball, nano- va contestar l'home, col·locant pots de pintura a terra.

 

La Marta estava ja desperta en aquell moment, i va observar l'home, confosa.

 

-Germaneta, li he dit a aquest home que busquem al pare. Però no ens podrà ajudar, així que ja ens hem podem aixecar i continuar buscant- va continuar en Fabi, intentant que ella li seguís el corrent. Així va ser.

 

-El pare es diu Carlo Marinetti- va dir la Marta.

 

El pintor va reaccionar de la mateixa manera que ho havia fet el forner de Nuraiò el dia anterior. Va callar, pensatiu, però la seva resposta no va ser una negativa brusca.

 

-Sou fills d'en Carlo Marinetti?- va preguntar, sorprès.-Però, heu d'haver vingut d'algun altre lloc, mai n'hem sabut res, dels seus fills, aquí.

 

La Marta va mirar en Fabi, sense saber què dir. El noi, finalment, va contestar:

 

-Hem vingut de Nuraiò, un poble proper. Si en sap alguna cosa, digui-la, si us plau.

 

L'home va col·locar el cavallet i el llenç en posició, ja incorporat. En Fabi i la Marta el van imitar, netejant-se la roba bruta del terra amb les mans.

 

-Lamento dir-vos que el vostre pare va morir farà cosa d'una setmana. Era amic meu.

 

L'expressió exacta dels dos joves no es pot descriure amb paraules. En Fabi va quedar petrificat, sense saber que dir. La Marta semblava indiferent, però plorava per dins. No sabia com sentir-se davant la mort d'un pare que no havia conegut mai.

 

-Us puc acompanyar al cementiri,  si ho voleu- va dir l'home.- Jo sabia que havia vingut tot sol a Venècia, sense dona ni nens, però mai hauria imaginat, i ell tampoc, que apareixeria algú per buscar-lo. Hauríeu fet bé de no venir, però ho entenc, vaja.

 

-Sap per què va abandonar-nos?

 

La veu de la Marta va sonar com un fil, agut, fluix i amable.

 

-Oh, estigues segura que no ho volia així. Però la seva vida era la pintura, i, com molts dels que ens hi dediquem, només va trobar una sortida aquí. Cap altra ciutat dóna oportunitats com Venècia- va contestar l'home.- He estat a casa seva, i et puc dir que és un quadre en si mateixa, encara hi ha tots els seus materials.

 

-Creu que podríem anar-hi?- va preguntar en Fabi, abans d'abraçar la Marta, que ja plorava en silenci al seu costat.

 

-Sou els seus fills, és clar que sí. Jo mateix us hi duré, no patiu.

 

-En realitat jo només estic ajudant-la, no sóc fill d'en Carlo- va confessar en Fabi, abans de seguir l'home.

 

-No pateixis. Seguiu-me.

 

Els tres van avançar per un carrer ple de músics de carrer i pintors amb cavallets, com ell, que pintaven els vells però preciosos edificis amb tot tipus de tècniques, encara tristos per la pèrdua del seu company Marinetti.

 

 
 Comenta
 
Capítol 3 La carta
La casa d'en Carlo Marinetti era un palau de pintura,  farcit de llenços, pinzells, gots d'aigua blavosa a mig omplir i molta pols a cada cantonada. La Marta i en Fabi eren dins, en silenci, reposant després d'una hora regirant calaixos i admirant tots els retrats i paisatges pintats arreu. La nena jeia a una espècie de sofà ple de taques d'aquarel·la, mirant un punt fixe al sostre, mentre en Fabi mirava per la finestra. Les primeres gotes d'una tempesta matinera començaven a repiquejar els vidres del balcó i el sol cedia el seu torn als núvols.

 

-Està plovent, Marta- va dir el noi, tractant de fer-la tocar de peus a terra.

 

-Ho se- va dir ella, sense retirar la mirada de les esquerdes sobre el seu cap.

 

-Quan ens vam trobar també plovia, te'n recordes?- va prosseguir en Fabi amb un to suau.- Ara ets com la meva germana petita.

 

La Marta no va somriure, però sí que va mirar-lo. El noi va tornar-li la mirada i, tot seguit, va posar el dit sobre el vidre entelat del balcó. Amb l'altra mà va agafar un pincell brut que hi havia sobre la taula i se'l va col·locar rere l'orella, bromejant. Donant cops d'ull a la Marta de tant en tant, va començar a retratar-la al vidre, sense gaire traça. La nena se'l mirava, sense poder contenir aleshores un mig somriure.

 

-Què et sembla?- va dir ell un cop va haver acabat la seva obra.

 

Una nena amb els contorns regalimant vidre avall es mirava la seva model, i aquesta última reia al veure la nul·la habilitat d'en Fabi per dibuixar.

 

-No està malament- va contestar seguit d'un riure.

 

Els llums eren tancats, i l'única claror que entrava era la dels efímers rajos de sol, que desdibuixaven les ombres dels dos a terra. La pluja començava a sentir-se per sobre de les seves veus.

 

-I doncs, què vols fer ara? Podem anar al cementiri, si vols, i passar el dia aquí. Però hauríem de...

 

La Marta el va interrompre, mirant per la finestra al seu costat.

 

-Tornarem aquesta nit. No vull anar al cementiri, prefereixo quedar-me amb el record d'aquesta casa.

 

-Com vulguis, no pateixis. Vols que donem un cop d'ull a l'estudi? No hi hem mirat encara- va contestar ell, dirigint-se al passadís. La Marta el va seguir sense dir res.

 

Veritablement, aquella casa era ben curiosa, si és que aquest és l'adjectiu que li pertoca. Semblava que en Carlo Marinetti hagués dedicat cos i ànima únicament a la pintura, ja que els quadres eren l'única cosa abundant en aquell petit habitatge. Els dos intrusos van avançar per l'estret passadís, gairebé a les fosques, fins a arribar a l'última habitació, l'única on, de tan atapeïda que estava, no s'havien atrevit a entrar. Semblava un estudi, com havia dit en Fabi, tot i que costava diferenciar-lo de la resta d'estances. Aquesta estava plena de prestatgeries amb llibres, plens de pols com la resta d'objectes després de molts dies sense moviment a la casa.

La Marta va posar-se de puntetes per arribar als llibres més alts, atreta per una pàgina que sobresortia d'entre la resta. Mentrestant, en Fabi retirava la pols d'una taula per llegir unes inscripcions que hi havia tallades.

El llibre que volia la Marta va caure fregant-li el nas, provocant un núvol gris. La nena, però, el va collir de terra sense esperar que la pols s'esfumés, i va extreure'n la pàgina sobrant, que semblava d'un altre color. Sempre havia llegit novel·les de detectius, i es fixava en petits detalls com aquell.

 

-Fabi, aqui dins hi ha una nota!-va cridar, desdoblegant el paper marronós.

 

El noi va apropar-se per escoltar com la llegia.

 

"Aquesta carta és per la meva filla Marta i per la meva dona Tina. Si algú que no sigui una d'elles la troba, si us plau, busqueu-les a Nuraiò.

 

Tina, Marta, vull que sapigueu que us he trobat molt a faltar, i que ho sento, però la meva vida era aquí i havia d'escollir. M'hagués agradat ser un bon pare i un marit, però la pintura és l'únic que m'ha mantingut amb forces. Ara és molt possible que ja no hi sigui, si esteu llegint això, i vull compensar insignificantment tot el que mai us vaig poder donar. Si us plau, quedeu-vos aquesta casa, els quadres i tot el que hi ha a dins. Abandoneu Nuraiò, que no és més que un poble trist, sense vida. Aquí potser podreu trobar el que em va fer quedar-me, l'olor de pluja dels carrers, l'art i els dolços de la senyora Julia.

 

Espero que em pugueu perdonar.

 

Amb amor,

Carlo."

 

La Marta va doblegar la carta quan va acabar de llegir-la i va mirar en Fabi, amb una expressió d'indiferència que amagava tristesa.

 

-Què faràs, Marta? Aquesta casa és plena de tresors- va preguntar en Fabi, pregant per no ficar la pota.

 

-Li diré a la mare- va contestar ella, amb un fil de veu.- Saps? No odio el meu pare. Entenc que se n'anés, Nuraiò és horrible. Jo només volia trobar-lo...

 

Els seus ulls tornaven a ser humits, fent joc amb el temporal.

 

-Eh, no et preocupis- va consolar-la el noi, rodejant-la amb els braços.- Tornarem a Nuraiò més tard, i ja veuràs com ta mare i tu podreu venir a viure aquí, on sereu molt més felices.

 

La nena va assentir, guardant-se la carta a la butxaca, i els dos van abandonar la casa, sense ànims per continuar donant voltes al seu interior. Plovia fort, però no els importava quedar ben xops. Com deia en Carlo, l'olor de pluja era intens i agradable a Venècia, omplia les foses nasals i ajudava a respirar. Amb aquesta sensació van travessar els carrers que duien al port, per tornar a navegar camí a casa. Ho van fer de pressa, per evitar que l'embarcació s'omplis més d'aigua, i van sortir mar endins.

 
***

 

La inauguració del vaporetto va ser defensada per més de la meitat de la població, que, per por, mai havia demanat res. Les demandes d'en Fabian havien costat temps i diners, però, finalment, ja era possible sortir regularment cap a altres ciutats italianes sense haver d'amagar-se. Ell ja s'havia casat, i esperava un fill, amb els qui desitjava poder visitar la Marta, després de tant de temps sense veure-la, i mudar-se a Venècia tan bon punt reunís els diners suficients per llogar-hi un pis.

 

La noia, ara ja més que major d'edat, esperava l'autobús aquàtic al port, al costat de la seva mare. Cinc anys havien passat ràpid, i semblava mentida que tot hagués canviat tant. La Tina tornava a somriure, i la Marta era més feliç que mai.

Ambdues tenien feina a Venècia, la ciutat de les oportunitats, i enyoraven menys en Marco veient els seus quadres cada dia, penjats ara a les parets. Un dia a la setmana obrien les seves portes als pintors i qualsevol que volgués veure les pintures d'en Marinetti, d'un gran pintor perdut entre els carrers de la gran ciutat inundada. Tot i no haver escollit bé, el seu pare mereixia poder ser reconegut i apreciat per tothom que apreciés l'art.

 

Ara la Marta sortia cada matí al balcó per ensumar l'olor a pluja que pujava de la vorera, se sentia lliure i afortunada per haver conegut en Fabi feia ja tants anys, i es prometia a si mateixa que mai tornaria a Nuraiò, que seria feliç i romandria a Venècia, fins que s'assequessin els canals.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]