Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



santlluisponsa
Begues
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 Pròleg/ Sr. Grau
EL LLIBRE SENSE NOM



 



Pròleg



Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.



 



Això em va fer recordar el dia en que el Tom i jo estàvem gaudint del nostre viatge de noces i mentre ens traslladàvem en tren des de Barcelona a Madrid, a l’alçada de Saragossa vam sentir uns crits uns vagons enrere. Vam aixecar-nos i vam anar a veure que passava i ens vam trobar amb un home que estava despullant-se i tirant la roba per la finestra mentre cridava:



 



- Traieu-me-les de sobre!, Traieu-me-les de sobre!



 ----------



1. Sr. Grau



  Dos mesos abans…



 



- Senyor Grau. Podria explicar-me què ha somiat avui?- em diu el Dr.



Sorribes.



- Avui ha sigut un dels meus pitjors malsons. M’he aixecat suant.



Estava viatjant en tren, quan de sobte dos homes de cara fosca es van apropar a mi i sense adonar-me’n van deixar un paquet al costat del meu seient… De cop, el paquet es va obrir i va sortir un fum negre donant forma a una silueta diabòlica. Em va envoltar i em va fer desaparèixer…



 



Quan vaig sortir de la consulta del Dr. Sorribes, no vaig deixar de pensar en el que m’estava passant. Des de que vaig comprar aquell llibre, tinc somnis estranys. Em dona la sensació que no somnio sinó que el llibre m’absorbeix. Per això vaig al psicòleg. Els que tinc més a prop tenen la sensació de que m’estic tornant boig i tinc la necessitat d’explicar tot allò que estic visquent, confiant en que algú em cregui.



 



Vaig comprar el llibre a un antiquari. Em va cridar l’atenció aquella botiga: tota plena d’objectes absurds i antics. Vaig entrar per curiositat. Volia tafanejar tot el que es podia arribar a vendre, encara que semblés inútil. La estància estava plena de tota mena de coses que mai pensaries que podrien estar allà esperant a que algú li piqués la curiositat i la comprés, com em va pasar a mi. Revisant les prestatgeries vaig adonar-me’n que al fons de la segona filera de llibres hi havia un que només veure la seva portada em va cridar l’atenció. Era de color negre i en relleu sobresortien dues serps entrellaçades entre sí. El que més em va sobtar es que no tenia títol. El vaig comprar només per dos euros. El botiguer em va dir que portava molts anys aquell llibre sense vendre’s i que era el  primer que havia pres interès en ell.



 



Quan vaig sortir de la botiga, em va semblar que el temps estava canviant. Es va enfosquir el cel i uns trons a la llunyania van començar a apropar-se acompanyats per uns llamps que il·luminaven el barri. Em va sobtar que al mes de Juliol canviés el temps així, d’aquesta manera.



 



De cop i sense adonar-me’n va començar a ploure tan fort que vaig haver de guardar el llibre a sota de la meva gavardina per que no es fes malbé i sortir corrents cap a casa.



 



Vaig obrir la porta i la tempesta il·luminava tot el menjador. Els trons cada vegada sonaven més a prop i semblava que trenquessin el cel.



 



Em vaig treure les sabates, vaig seure al sofà i vaig encendre la lampareta de la tauleta que tinc al costat, desitjant desvetllar tot el misteri que semblava que podia tenir aquest llibre sense nom.



 



 



 











 
 Comenta
 
Capítol 2 La llegenda
2. La llegenda

  

Veure aquell home com es treia la roba i finalment saltava del tren em va fer venir al cap una història que em va contar la meva àvia quan era joveneta: la llegenda es deia “ El llibre sense nom”.

Em va explicar que es deia que hi havia un llibre que tenia poders  hipnòtics. La persona que es feia amb ell, estava predestinada al suïcidi. Cada vegada que algú es feia amb ell, el temps canviava i començava a crepitar el cel ple de llamps i trons. Deien que cada història que llegies, durant aquesta tempesta, acabava als teus somnis i et feia tornar boig.

“Podria ser que aquest home tingués alguna cosa a veure amb aquest llibre diabòlic del qui parlava la iaia?” No pot ser… Aquesta llegenda es de fa molts anys i és gairebé impossible que algú trobés aquest llibre després de tants anys.

La meva àvia em va explicar que durant molt de temps apareixien persones mortes sense cap mena de sentit i la policia tancava els casos perquè no es trobaven proves d’aquestes morts. Sempre es donaven per suïcidis de gent desequilibrada o amb problemes mentals.

Quan li vaig preguntar si podien haver estat conseqüència del llibre em va dir que gairebé segur, ja que aquestes morts sempre ocorrien quan feia mal temps o plovia. Sempre, un dia o dos abans de cada mort havia hagut tempesta.

Em va dir que finalment, després dels anys va aparèixer el llibre a la casa d’una de les persones que es va suicidar, però quan es va buidar la casa, es va portar tot a la deixalleria i mai més no s’ha sabut res més del llibre.

 

Tenia tanta curiositat sobre allò que vaig començar a investigar.. Volia saber si realment era una llegenda o era veritat que existia aquest llibre.

Vaig descobrir per què es deia El llibre sense nom: senzillament per que no hi havia cap títol a la seva portada. Només sobresortien dues serps entrelligades en un fons negre…

Després de varies setmanes intentant saber-ne alguna cosa més sobre on podria estar aquest llibre, vaig trobar un petit article a l’hemeroteca de Barcelona, sobre una botiga d’antiguitats que possiblement havia adquirit el llibre llegendari…

 

Plena de curiositat em vaig apropar a aquella botiga que afortunadament no quedava gaire lluny de casa meva. Quan vaig entrar vaig quedar bocabadada. No hi cabia ni una agulla… Estava plena dels objectes més extravagants e impensables… La cosa més estranya allà la trobaves, segur.

 

Em vaig apropar al botiguer. Era un home que semblava igual de vell que la resta d’objectes que venia a la seva botiga. Li va costar aixecar-se de la cadira per atendre’m.

 

- Bona tarda, volia preguntar-li per un llibre que m’han dit que poder el tenia a la seva botiga. Es un llibre de color negre amb dues serps a la seva portada.

- Ho sento senyoreta -em va contestar- Aquest llibre el vaig vendre justament fa dos dies a un home que el va trobar per casualitat i li va picar la curiositat. No ho entenc… Feia molts anys que el tenia a la botiga i ningú havia parat amb ell. Vostè sap si tenia alguna cosa especial aquest llibre?

- Doncs, sincerament, crec que podria formar part d’una llegenda… - li vaig confessar-. Moltes gràcies, molt amable- i vaig marxar sense donar la opció de que em fes més preguntes.

 

Quan vaig sortir al carrer em vaig empenedir de no haver-li preguntat sobre aquell home; el seu aspecte per si pogués trobar-lo. Però realment, aquell vell botiguer no crec que m’hagués donat cap detall fiable..

 

Així que ho vaig deixar correr. Vaig voler pensar que només era una llegenda i encara que el llibre existís, seria simplement un llibre d’aventura amb una portada curiosa…

 

Però quan vaig apropar-me al seient on havia estat assegut abans de saltar i trobar un llibre negre amb dues serps, sense nom… vaig saber que no era coincidència…

 
 Comenta
 
Capítol 3 3. El destí
3. El destí

 

 

Gràcies al Dr. Sorribes portava més d’un mes que els somnis no m’afectaven tant. Aquest llibre espantós no m’ha deixat descansar ni un dia des de que el vaig comprar; no he parat de tenir al·lucinacions. Sempre apareix el mateix: jo viatjant en tren amb un paquet que de sobte s’obre i d’ ell surt un fum fosc que es converteix en dues serps que m’envolten i m’arrosseguen cap a un forat negre...

 

Ara que el Dr. Sorribes ha marxat a Madrid no he trobat cap altre psicòleg que m’ajudi a controlar aquest desig de continuar llegint aquest llibre maleït. És com una força que m’atrau i que no em deixa pensar per mi mateix. És una barreja de plaer i por que em transporta a un món que em sembla fantàstic però alhora, quan estic sota el seu poder puc arribar a fer coses de les que no sóc conscient.

 

Necessito trobar al Dr. Sorribes i desfer-me definitivament d’aquest llibre. Així que ja ho he decidit, agafaré el primer tren que surti demà cap a Madrid.

 

Assegut al meu seient torno a tenir la temptació d’obrir el llibre per última vegada... No em puc resistir... De cop entro en un estat hipnòtic i deixo d’existir... Sento crits, semblen crits però no estic segur, probablement formen part del meu estat...Sembla que volo, és un moment, una sensació i de sobte deixo de sentir...



 

Epíleg

 

No em podia creure el que acabava de descobrir. Aquell home era el que, afortunadament, havia adquirit el llibre abans que jo. Si no hagués sigut així, probablement seria jo la que estaria tirada a les vies del tren amb el cap obert.

 

Mentre tothom estava cridant i pendent del que acabava d’esdevenir jo vaig apropar-me al seient on havia estat ell i vaig agafar el llibre.

No sabia que fer. No volia mirar-ho per que sabia que si ho feia estaria perduda. Finalment, vaig decidir desfer-me d’ ell. Abans de decidir quelcom, el Tom es va apropar a mi i el va agafar abans que jo pogués fer-ne res. Si l’obria, estava perdut... Vaig reaccionar ràpid, no sé d’ on va sortir aquest reflex inconscient, però no va ser suficient... Ell ja l’havia obert i el cel va començar a enfosquir-se...

 

Després dels anys d’aquell viatge de l’ infern, cada vegada que, des de la meva finestra veig passar el tren, m’esgarrifa pensar que estava predestinada a connectar de la manera que fos amb el llibre sense nom. Era el meu destí, un destí que m’ha perseguit durant tot aquest temps i que m’ha fet perdre la persona que més m’estimava.

 

No puc més, ho he decidit. Tinc que llegir-lo. Necessito saber si jo seré diferent que ells. Si jo ho suportaré. Si podré trencar aquesta maledicció per sempre...

 

M’apropo a la prestatgeria que tinc al menjador i després de respirar un parell de segons, em recolzo sobre les puntes dels meus peus i aconsegueixo agafar-lo de l’ últim prestatge.

 

Em tremolen les mans, em venen molts records... Tinc por, ansietat, curiositat... Moltes sensacions. Una força inexplicable comença a envair la meva consciència quan obro la primera pàgina. No puc deixar de llegir. Però no m’ importa, em sento bé.

 

Total, què més puc perdre?
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]