Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



santlluismarp
Begues
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 Les bombes que ho van canviar tot
En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a aquedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar.

Es respirava un aire tranquil, era un dimecres com qualsevol altre. La gent del poble sortia al carrer per anar a treballar, però en  Damià feia campana, fingia una grip per tal de no fer l’examen de matemàtiques. Va passar tot el dia estirat al llit, tot i que cap a dos quarts de sis es va llevar i va anar a fer un tomb pel poble i acabar prenent una beguda al seu bar preferit. Les hores passaven i en Damià estava feliç per haver-se saltat l’examen, però aquella felicitat va acabar-se en uns instants.

Exactament a les 17:48 una sirena va començar a alertar a la gent del poble. En Damià es va mostrar desconcertat, confús però al cap d’uns segons va comprendre el que passava.

En establir contacte visual amb les forces de l’Imperi Reial que es deixaven veure per l’Avinguda Andorra, el carrer principal del poble, va córrer cap a casa seva, o el que en quedava.

Desesperat, va tirar la porta al terra de una puntada i, només en veure l’estat de la casa, va comprendre que no hi havia supervivents. Va buscar desesperadament una sortida per escapar els seus pensaments dolorosos i tornar a la realitat, però el seu cap ho impedia. Llavors els trets dels fusells el van fer reaccionar i va arrencar a córrer cap el refugi soterrani municipal. Va ser el primer i l’últim en arribar, les forces Reials havien planejat molt bé la seva incursió per no deixar a ningú viu. Havia esperat tres dies, amb el menjar i aigua del búnquer, esperant el moment idoni per iniciar la seva fuga.

Ho va fer un dimecres a mitjanit, esperant que les defenses estiguessin baixes per esmunyir-se  entre les ombres fins al port, on va agafar la barca del seu avi i va remar fins a Calella de Palafrugell, esperant que la vila no hagués estat envaïda desitjant que el seu amic Roc encara fos viu.

Va trucar a la seva porta a les 3 de la matinada, primerament ningú va respondre, aleshores ho va tornar a provar, però aquesta vegada amb èxit. En Roc estava espantat, adormit però a l'aguait, es podia deduir fàcilment per les seves pintes de psicòpata que a sobre anava amb una arma de foc pensant-se que en Damià era un delinqüent. En Damià va articular el seu nom varies vegades perquè no el disparés. Llavors en Damià el va reconèixer i el va fer passar cap a dins. Van compartir una tassa de te i en Roc va demanar explicacions.

En Damià va explicar fil per randa tota la història sobre la invasió del seu poblat, i van anar immediatament a la casa de la vila per avisar a l’Alcalde però, evidentment no era allà. La seva única esperança era que la policia cregués el que estava succeint i sol·licités ajuda immediatament. Però no va ser així de fàcil. La policia ja s’havia noticiat de l’enfrontament, però els reforços no van poder arribar perquè les forces reials havien tallat totes les vies d’accés generals.

Ells ja no podien esperar més, durant el seu retorn a casa no sabien si esperar que es produís un miracle o fugir com dues ovelles aterroritzades per un llop. Veure com la mort anava avançant cap al poblat en forma d’exèrcit, els dos joves no sabien que fer amb tot aquell escàndol i enrenou.

  • I si fugim?- va suggerir en Damià

    No puc Damià, m’he de quedar a protegir la meva terra, m’hi he passat tot la meva vida aquí i no ho penso deixar tot a fer orris.

    Però si et quedes aquí et mataran! No pots lluitar tu sol contra tots aquells!

    No tot es pot preveure.


De cop i volta les sirenes van començar a sonar i del cel va caure una pluja de bombes interminable. Moltes de les cases del voltant van quedar fetes miques i els animals de la granja d’en Roc es van esvalotar i van fugir entre la metralla i els crits de desesperació de la gent. L’aire era sec i feia pudor de socarrim, en Damià va mirar per la finestra per examinar-la zona i va fer un crit al Roc amb la intenció de que havien de marxar ja. L’amic va assentir i junts van fugir per la porta del terrat, haurien de saltar uns tres metres fins a terra per escapar vius.

Van agafar aire i sense pensar van saltar a terra, l’impacte va ser dur i van dolorós, però l’adrenalina del moment els va permetre aixecar i arrencar a córrer. Una bomba va caure just al costat dels dos nois i això els va deixar atordits durant un breu instant, llavors la polseguera no els deixava veure res i van caminar a les palpentes pel bosc, però de sobte en Roc va començar a fer gemecs de dolor. Quan la boira de pols es va desfer en Damià va poder veure que el seu amic havia caigut en un filat de punxes esmolades.

El noi va anar al seu rescat però entre els troncs va veure un soldat Reial que van apuntar-lo,en Roc no podia escapar perquè estava entortolligat entre els filferros i va ser massacrat pels soldats.

La sang li bullia a en Damià que tenia tota la ràbia del món dins seu en aquells moments, per això es va aixecar i va córrer cap a ell amb una fúria major que la d’un tigre de Bengala, però un cop al cap d’un fusell el va deixar estabornit al terra.                                                                

En Damià només podia sentir un irritant soroll a les orelles, llavors, al obrir els ulls amb les poques forces que li quedaven un núvol de confusió i imatges borroses li impedien assimilar la situació. Quan finalment va poder aixecar-se, va adonar-se d’una hemorràgia lleu al front, el cop havia sigut realment fort.

Ell sabia que en Roc era el metge del poble, així que havia d’anar a casa seva per agafar unes venes i frenar la ferida, si no, es dessangraria. Explorant la zona, al seu costat hi jeia mort el soldat que l’havia disparat, probablement quan va saltar sobre ell va picar amb el cap contra una pedra. La casa d’en Roc era a escassos metres d’en Damià, però la zona estava custodiada per la Guardia reial així que va decidir que es posaria la roba del soldat per passar desapercebut i entrar a casa d’en Roc. Tal i com ho havia planejat va funcionar. Amb l’uniforme de soldat ningú no el va reconèixer, fins i tot tenia un fusell per si de cas.

Amb la vena posada i amb set de venjança, en Damià va prometre que no es quedaria de mans creuades davant el que estava passant. Una vegada va haver sortit de la ciutat, va entrar en una casa enmig del camp per buscar refugi on uns encantadors ancians el van acollir desprès que en Damià els convences que no era de l’exèrcit.

Passats uns dies, en Damià va prendre una decisió: no podia viure així, entrant a casa dels altres, així que va decidir que es faria passar per un dels que donen suport a les tropes reials i es faria criat d’una família rica perquè al menys tingués menjar. Bé, la idea no va ser ben bé seva, li va donar un cartell publicitari. I sí, s’havia de fer passar de “fan” de la Guardia reial perquè aniria a casa de Gustavo Moreno, uns dels generals de l’exèrcit reial. I així va ser, allà es trobava, a les portes de la vida o de la mort? De la vida si l’acceptaven ja que tindria roba i un plat calent a taula, però de la mort si coneixen el seu historial als registres familiars. Passi el que passi, aquesta és la única possibilitat per a en Damià de sobreviure, i potser, de complir la seva venjança o d’alguna cosa més...
 Comenta
 
Capítol 2 L'amor no té barreres que el separin.


 

Em trobava allà, davant d’aquell portal immens fet d’una fusta que semblava tallada per el millor especialista del mon. A pressionar dèbilment el timbre de la porta per culpa dels nervis, una veu molt grau em va dir que si venia per la feina i evidentment, vaig acceptar.

Una espècie de soldats privats a la disposició de Gustavo em van obrir la porta, em van revisar per comprovar que no portés cap arma de foc i em vam portar agafat dels braços en aquell meravellós jardí. Mentre aquells homes m’acompanyaven cap a l’oficina de Gustavo, vaig observar la casa. Era impressionant, el somni de qualssevol persona. Estava feta d’una fusta pintada de blanc que desprenia un agradable olor rústic però es desveia amb la presència de Gustavo, que deixava un acabat agre i confós, amb un regust a repte i a por, a amor i a odi… Nomes en veure la casa, o més ben dit, palau, ja es veia que en Gustavo era un home molt poderós.

Enrevessat en tots aquests pensaments, el viatge no se m’havia fet etern, però havia arribat a la porta del seu despatx. Els soldats em van fer una senyal amb el cap dient que entrés, però jo vaig esperar a que se n’haguessin anat per pensar-m’ho dues vegades i, de sobte, la porta es va obrir i va aparèixer una figura alta i esvelta, era Gustavo. Tenia els cabells negres, amb un tupé no gaire exagerat, els ulls color castany gairebé mel i portava una barba de uns tres dies, suposo que per mostrar respecte. El cas es que no semblava un general antiquat, sinó que, per primera vegada en la història, hi havia un general que es pentinava per infiltrar-se a la societat d’avui en dia, i no per intimidar a tothom.

Em va convidar a passar, fins i tot em va moure cordialment la cadira perquè em segués sense cap mena d’esforç. Vaig pensar que no devia tractar així segons a quines persones.

Ell va anar al gra, em va dir que si volia la feina, i jo vaig dir que si, va passar tot el contrari del que jo prevenia, però em va semblar bé.

Em va mostrar la casa, que em va costar de memoritzar, em va mostrar l’habitació on dormiria  i finalment em va donar una espècie d’uniforme, conforme treballava per ell. Va tancar la porta de l’habitació, i em va deixar vint minuts perquè em situés. L’habitació era molt petita, jo diria que la pitjor de la casa, però fins i tot era millor que la meva antiga, que carai! Molt millor! tenia un aspecte molt similar a la casa per fora, de fusta, blanca, i només constava d’un armari, una gran finestra i un llit a la cantonada. Sincerament, la finestra era la millor part de tota l’habitació.

Al mirar a través d’ella, no em vaig fixar en el jardí que semblava tret d’un somni, sinó que em vaig fixar en ella. Una dona de cabells rossos com l’or, en els que el sol s’hi reflexava, combinats amb uns ulls de color blau intens i el cos d’una dona perfecte. Portava un vestit blanc brodat amb seda.  Era guapíssima, creia que m’havia enamorat moltes vegades, però m’equivocava. En aquell moment vaig suposar que fos cosa del destí, si, el destí ha fet que els nostres camins es trobin ara. Ara mateix havia estat víctima d’una malaltia anomenada amor i en que la única cura es ser amat també. Per desgràcia, el destí també ha volgut que la dona dels meus somnis sigui la filla d’un general que està destruint la meva pàtria i que si em veu apropant-me a ella molt probablement acabi amb una bala el cervell. Jo la podia estimar, però com em podria acostar a ella sense semblar res sospitós? No sé com fer-ho, però ho faré. L’endemà em vaig aixecar neguitejat per el malson que havia tingut sobre la meva captura i en Gustavo. Vaig anar al menjador ja que el servent de la casa havia vingut a la meva habitació a prendre’m mesures i a donar un avís de que l’esmorzar estava llest. Al arribar no hi havia ningú, excepte els cuiners que anaven amunt i avall portant plats que semblava que alimentessin a un exèrcit. Cada vegada que pensava en això tenia records de la meva mare i de la meva germana, quan anàvem a córrer al camp i sentíem la gespa als nostres peus descalços. A la meva sopa matinal va caure una gota, una llàgrima de tristesa que de seguida es va escolar entre els meus somnis de poder ser lliure un altre cop. Vaig girar el cap ja que per la porta va entrar en Gustavo amb el seu tupé majestuós, però el més majestuós que hi havia era al seu costat, la seva filla de cabells d’una majestuositat incomparable amb una de les set meravelles del món. Semblava trista, alguna cosa li deuria de rondar pel seu cap, va seure a l’altra punta de la taula i el cap de l’exèrcit va entrar a una sala tot parlant per tres telèfons alhora. Ens havíem quedat sols. Sols.

-Quin bon home és el teu pare no?

Em vaig quedar sense resposta. Ho vaig tornar a intentar.

-Que no menges res?

-No -em va respondre, sec i hostil, com una bala directa al cor.

-Doncs no sé com t’ho fas perquè aquest plat està boníssim.

I s’aixeca i entra amb el seu pare a la sala misteriosa, jo amb molt de compte em poso al costat de la porta a escoltar a veure si deien alguna cosa.

-Pare, el teu “protegit” ha volgut parlar amb mi.

-No m’estranya filla, tot això és nou per ell.

-Però crec que m’ha tirat la canya!

De sobte la porta s’obre i jo em dono un cop i caic al terra fent evident que estava escoltant-los.

-Que has fet què senyoret Damià?!

-Jo res senyor, és la seva filla que s’ho inventa tot!

-Jo no m’ invento res! Has volgut parlar amb mi!

-I que vols que faci en aquest casalot? No parlar a ningú i ser una estàtua?

-Prou! Els dos accepteu el que ha passat i punt i s’ha acabat. I quant acabis la feina, tindré unes paraules amb tu Damià!- Em va escridassar em Gustavo

-D’acord senyor Moreno.

Però ella va marxar tota sola a la seva habitació. I això feia que m’enamorés més d’ella, es que era perfecta.

 

Va passar tot el matí i ja era hora de fer alguna cosa interessant, ja que allà un es podia morir d’avorriment i d’escapar-me d’en Gustavo vaig anar a fer un tomb per aquella súper mansió, que alguna cosa hauria d’amagar. Mentre anava observant cada racó i cada sala de la casa vaig passar pel davant d’una porta de vidre que vaig poder veure a través a la filla d’en Gustavo, que encara ni sabia el seu nom. Em vaig quedar a observar-la quan ella estava llegint un llibre. Jo estava tant encantat que no em vaig adonar de que m’havia vist i venia cap a mí feta una fúria.

-Es pot saber que hi fas aquí?-Va preguntar la filla d’en Gustavo

-Jo.. eehhh…. el teu pare m’ha dit que doni un tomb.- Vaig posar com a excusa ràpida-

-Ah, bé doncs si és així, vols una visita guiada?- Va dir plena d’ironia-

-D’acord, si insisteixes…-Vaig dir esperant que vingués-

Vaig poder veure com les seves galtes es posaven vermelles, o potser era la meva emoció que ja m’havia jugat una altre mala passada.

Vam passar per uns grans salons i passadissos, cuines, sales d’estar i un munt de coses més, fins que es va aturar al davant d’una porta.

-Aquesta és la meva habitació, au va, entrem. Però no podràs entrar mai sense el meu permís, entesos?-Va dir fent-me un gest de confiança

-Entesos, com vostè vulgui- vaig dir mentre feia una reverència-.

Va obrir la porta i una flaire d’olor a roses em va embolcallar, aquella habitació era digna d’una princesa, parets decorades amb frases d’aquelles tan inspiradores, fotos d’ella i les seves amigues, una catifa gegant i un llit que hi podrien dormir fins hi tot els set nans de la Blancaneus!

-Què, t’agrada?-Va preguntar emocionada-

-Si bé, és la primera habitació d’una adolescent del altre sexe que veig, però és molt bonica.

-Que no tenies amigues?-Va bromejar ella-

-Era un seductor- Vaig dir tot amb ironia-

-Ja. Doncs vigila amb mi que el meu pare es general, i té molt bona punteria. -va contraatacar-

-I això que vol dir?-Vaig preguntar curiós-

-Que no podrà saber res d’això.

Màgia. Absolutament increïble. Els seus llavis es van trobar amb els meus i es van fondre en un peto molt tendre. encara que jo estava amb una cara de sorprès que hauria de fer molta gràcia. Ella es va separar.

-No t’ha agradat?-Em va dir com si fos un secret-

-Doncs em sorprèn una mica que una noia em doni un peto abans de saber el seu nom.

-Ui perdona, pensava que ja ens havíem presentat. Em dic Elvira.

-Damià. Ara ja pots tornar a repetir el que has fet. -Vaig dir impacientment, tant, que gairebé no podia vocalitzar-

I ens vam fer un altre petó. Llavors va obrir la finestra i em va indicar que saltés, ja que abaix hi havia una zona de matalassos per descansar al jardí. Jo no les tenia totes però ella em va donar confiança i vam saltar junts.

-Ha estat divertit eeeh, el meu pare no va pensar gaire al posar això aquí.

-Però tu això ho fas per rutina o què? -Vaig dir nerviós per el que acabava de passar-

-Només quan tinc alguna festa important o algun motiu que m’afecti.-Va dir com di fos la cosa més normal del mon-

Després de la conversació vam anar cap el bosc, ja que ella havia quedat amb uns amics i volia que els coneixés.

-Una cosa. Saps que el teu pare es cap d’un exèrcit no?-Vaig dir traient el tema-

-Em sí, soc la seva filla.-Va respondre amb seguretat-

-Doncs aquest exèrcit ha matat als meus amics i a la meva família.

-És que no es normal tot això, no entenc perquè ha de passar tot.

-Només això?

-Em sap greu Dami, per què et puc dir Dami no?

-Gràcies, i sí, em pots dir Dami.

Vam caminar durant una mitja hora tot xerrant sobre les nostres vides, i quant ja havia detectat que hi havia prou confiança, vaig aprofitar per fer una pregunta una mica incòmoda:

-Saps per què el teu pare està arrasant amb els pobles del litoral?

La Elvira es va quedar tallada, molt tallada, però finalment va respondre per la pressió que li estava causant:

-El nostre cap, del qual no en se el nom, és un home molt misteriós, i de sobte li va ordenar al meu pare que organitzés aquesta guerra, vol provocar un cop d’estat. El meu pare no ho vol fer, però està entre l’espasa i la paret, si no ho fa, el mataran. Jo prefereixo no pensar-hi i ja està.

-Què et passa alguna cosa?-va preguntar estranyada-

Jo no podia respondre, ara mateix rondaven més d’un milió de preguntes al meu cap. Perquè? Qui és, aquest home tant misteriós?

Totes les meves preguntes es van esvair quant vam arribar a un llac. Era preciós. L’aigua era cristal•lina i transparent, algun peix es podia veure com venia a veure els nous inquilins, nosaltres.

-És aquí.

-Aquí que?

-Aquí he quedat amb els meus amics, hem quedat a les 6, així que ja haurien d’arribar.

I al cap de 20 minuts van aparèixer.

Però no. No podia ser.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Molt més que el destí
De cop, uns deu soldats rebels ens van envoltar i van començar a riure. Jo estava a favor d’ells, però com que ara treballava pel senyor Moreno i estava junt amb la seva filla es van pensar que jo també era enemic. De cop i volta, un va treure una pistola que ens va electrocutar i ens va deixar estabornits al terra. Vaig mig veure que ens ficaven a una camioneta i no recordo més del que va passar, el dolor em va guanyar la partida i vaig tancar els ulls.

Van tirar-me una bona galleda d’aigua freda perquè em despertés. Al obrir els ulls vaig veure un home d’uns trenta cinc anys que anava vestit d’una forma molt peculiar, pantalons de pell de cocodril que gairebé semblava que encara fos viu, una americana amb uns “tocs especials” i uns guants bancs i a sobre tenia una gran placa al costat esquerre de l’americana (o el que fos allò) i portava un bastó vaig suposar que ell era el màxim dirigent dels rebels.

-Qui ets i que tens a veure amb tot això?

Abans de respondre vaig observar el meu voltant. Estava com en una espècie de presó i al meu costat estava la Elvira amb un munt d’esparadraps a la boca. Un atac de desesperació sobrehumana em va agafar i em vaig agitar tot el que vaig poder però em trobava encadenat a la paret. Jo no volia parlar, no volia que la Elvira descobrís que era de l’altre bàndol, així que em vaig resistir a parlar. Van estar uns 10 minuts intentant que parlés fins que van dir “ si no es per les bones serà per les dolentes. Tot seguit em van desencadenar i em van agafar per portar-me a una sala de tortura, suposo. Així que un altre cop, ara sense les cadenes, vaig fer un cop de puny a cada guarda que tenia al costar i els vaig deixar inconscients al terra. Vaig agafar de la ma de la Elvira i vam sortir corrents. Mentre m’allunyava per un passadís, vaig sentir aquell home de l’americana estranya que deia “ Em dic Roger Ballbé, marrec, i no deixo que cap rata s’escapi del meu laboratori, recorda, Roger Ballbé!!!

Abans d’emprendre camí cap a casa d’en Gustavo, l’Elvira em va fer un petó als llavis i va estar agraint-me el que havia fet per ella. Jo gairebé no l’escoltava, la frase que em va dir en Roger no se me n’anirà mai del cap.

***

Cada vegada que ens anàvem apropant més a casa d’en Gustavo, apareixien cendres i més cendres enlloc d’arbres i plantes, però no m’hi vaig preocupar gaire.

La Elvira es va avançar una mica més que jo quan anàvem caminant perquè en Gustavo no ens veiés junts. Però de cop, quan ja havia perdut de vista la Elvira, vaig veure que corria venint cap a mí amb els ulls plorosos.

-Que passa?-Vaig preguntar preocupat

-La casa, l’han… l’han….. bombardejat!-Va dir gairebé sense poder vocalitzar

-Què?!-Vaig exclamar tot confús

I era veritat, al establir contacte visual, d’aquella preciosa casa que semblava treta d’un somni, només hi quedava un munt de cendra, llàgrimes i dolor. En Gustavo era mort.

Ens vam quedar petrificats, l’un abraçat a l’altre, amb les paraules d’en Roger barrejades amb els plors de la Elvira. De sobte, el soroll d’un avió bombarder va tallar aquells plors i els va convertir en un etern silenci. Al cap d’uns segons, el motor d’un cotxe ressonava per tota l’àrea, que alhora es complementava amb un milió de passes de soldats. Jo vaig tenir com a acte reflex agafar l’Elvira i amagar-nos en un arbust. Quant els soldats s’hi van apropar, jo vaig posar les dues mans sobre la boca de l’Elvira perquè no fes soroll. Quan aquests van haver passat, ens vam esmunyir en un bosc per fugir d’allà.

Havíem de sortir del país, i l’Elvira era l’única persona que ens podia treure d’allà, així que la vaig calmar i tots dos ens vam posar a pensar solucions, enmig d’un bosc, sentats en unes roques, i portant gairebé un dia sense menjar i beure. Després d’una bona estona pensant, l’Elvira va tenir una idea, millor encara, tenia un helicòpter, però no tenia les claus i l’helicòpter no estava davant nostre, però sabia on estaven aquestes dues coses. Entre la pinassa del bosc i les seves paraules, em va explicar el pla, però era molt complicat. Havíem d’anar fins al heliport privat d’en Gustavo, molt probablement custodiat per soldats hostils, forçar la porta d’una caseta i agafar les claus i tot seguit, sortir i agafar l’helicòpter que es trobava just a l’altre punta de l’heliport, que són cent metres escassos, però són cent metres intensos, diguem-ne. A part, també hem d’arribar a l’heliport, que està a escassos quilòmetres, però són escassos quilòmetres intensos.

Anàvem corrents desesperats per la tragèdia que suposava perdre la casa i la teva família, i mentres la mirava, em veia reflectit en els seus ulls, tot el que li ha passat, també m’ha passat a mi. Vam arribar al heliport, però el que jo suposava, un munt de soldats l’estaven utilitzant com a zona segura per descansar. Jo volia esperar-me a la nit, però l’Elvira va dir que havíem d’actuar quan el canvi de guàrdia es realitzés. Mentrestant jo la vaig tranquil·litzar i li vaig dir de tot per intentar calmar-la, però ella estava plena de ràbia i fúria per la mort del seu pare, i això a mi m’espantava. Sabia que era una bona noia, però i si de sobte fa un acte suïcida i intenta fer l’impossible? Ho havia d’impedir, per això li vaig dir que es posés a dormir, que jo la vigilaria.

Vaig esperar a que el seu son fos profund i llavors em vaig esmunyir cap al heliport. Sortejant els guàrdies, vaig poder arribar a la caseta i vaig forçar la porta, però a dins hi havia un guàrdia! Ell em va intentar apuntar amb la pistola, però jo vaig veure un ganivet al escriptori, el vaig agafar i el vaig apunyalar. el seu cos va caure al terra i llavors em va dir- digues a la meva família que els estimo-. Jo vaig començar a plorar per culpa de la crueltat que havia acabat de cometre, però l’enrenou d’uns guàrdies que venien em van fer reaccionar i vaig agafar les claus i marxar. Quan vaig arribar a on estava l’Elvira la vaig despertar i li vaig dir que ens en havíem d’anar d’aquell lloc immediatament, i ens vam posar a córrer un altre cop fins a l’altra punta del heliport. quan estàvem a punt d’arribar al helicòpter, la megafonia va sonar- Però si són les meves dues rates, no fa falta que aneu a buscar l’helicòpter, tranquils que ja us el dono jo-. De sobte una obra ens va passar pel cap, i era l’helicòpter destrossat! No teníem escapatòria, llavors un esquadró de soldats va aparèixer i ens va apuntar. Jo vaig abraçar a l’Elvira pensant-me que aquell era el nostre últim instant junts. Però cap bala va sortir dels seus fusells. I entre ells va aparèixer aquell home fastigós aplaudint, era ell. Roger Ballbé.

-Vaja vaja, resulta que els dos enamorats no tenen escapatòria.

-Deixa’ns en pau malparit! que hem fet nosaltres per què ens fessis això!?

- A no? Explica-li de quin costat estàs Damià, de quin bàndol ets en realitat.

Però ell com ho podia saber? No em coneixia de res, malgrat que semblava que haguéssim viscut junts tota la vida.

-Què vol dir amb això Damià!?

-Elvira… Mira, jo no sóc qui et penses, jo era dels rebels, però per sobreviure vaig haver de passar-me a l’altre bàndol. Tota la meva gent i el meu pobre va morir a mans d’aquells soldats, per això vaig fer veure que no recordava res i em vaig fer passar per un simple noi, però tot això s’ha acabat, perquè t’estimo i ara sé quin es el meu destí, i es amb tu, ara i sempre.

Va tardar en reaccionar, jo estava molt espantat, vaig tancar els ulls per temor al que em passés, però només vaig rebre un petó tendre a la galta.

-Tant se val el que fossis, jo m’he enamorat de tu, no del teu passat, i penso assumir totes les conseqüències que comporti estar amb tu.

Em va abraçar i llavors en Roger Ballbé, va treure un revòlver de la seva jaqueta, ens va apuntar i va disparar, però la bala no anava dirigida a nosaltres, si no que havia anat al terra.

-Mira que em fa ràbia el que et vaig a dir, però escolta’m bé Damià, marxa amb ella i no tornis.

Aquell canvi d’idea em va resultar aterrador, no sabia que estava planejant. Podia confiar en ell?

-Només una cosa, recorda sempre al teu pare, que va morir en l’intent de defensar-te quan encara només eres un nadó. Recorda tots els relats que t’explicava ta mare sobre ell i sobre com va ser un heroi contra l’Imperi.

Allò em va ferir, com podia saber tot el que jo sabia sobre el meu pare?

-Va marxem! Abans que canvii d’idea, ara o mai Damià!

Vam córrer cap a un cotxe, vam entrar i vam fugir d’aquell general trastocat del cap. Vam arribar a una autopista que era recta i el sol brillava per darrere nostre. L’Elvira conduïa, mentre jo anava al seient del copilot, i no se perquè, vaig obrir la guantera i per la meva sorpresa, hi havia un diari.

DIARI DE ROGER BALLBÉ

El vaig fullejar fins que vaig decidir començar-lo a llegir en calma. I la primera pàgina em va petrificar, la segona ja pitjor i les altres ja no hi han paraules per expressar-ho. Eren anècdotes del meu pare amb la meva mare mentre festejaven. Llavors tot ho vaig entendre.

En Roger Ballbé, era ell, el meu pare.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]