Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



santlluislligadasa
Begues
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 Un mal començament
Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.



He agafat la roba i me n’he anat a casa, pensant de qui deuria ser aquella roba, i així, pensant, he arribat a casa. Estan els meus pares mirant la televisió, i he vist a les notícies que havien assassinat una noia a la via del tren, i aleshores me n’he adonat, el que tenia ara mateix a les mans podia ser perfectament una prova de l’assassinat.



Me n’he anat a l’habitació tot pensant, pensant que podria tenir el culpable a les mans, que podria una prova imprescindible per a la investigació, i he decidit anar a dir-li això al Tom. M’acomiado dels meus pares i vaig a casa del Tom amb aquella peça de roba del color d’un cel d’estiu.



Quan arribo a casa del Tom, li ho explico tot, i en lloc d’alegrar-se, es comença a posar nerviós. Li pregunto que què li passa i em respon que si no me n’he adonat. Li dic que no, i es posa les mans al cap, en senyal de desesperació, i jo sense saber què estava passant. De sobte em diu:



-No t’has adonat que ara estàs en perill? Si això és una prova de veritat, l’assassí és possible que no vulgui deixar ninguna prova de que ha sigut ell, i ara mateix aquesta peça de roba i tu en sou, de proves!



Llavors, entenc el Tom, em començo a espantar, a preocupar, fins i tot a plorar. I aleshores li dic:



-I ara què faig?



-Hem d’anar a la policia i explicar-los això, quan abans millor – respon el Tom-.



Així doncs, agafem la camisa o el que sigui, i les bicicletes i ens anem a la comissaria més propera a nosaltres. Un cop allà, els problemes augmenten, perquè la policia no ens creu, el policia ens diu que està malament mentir a la policia, i que ens en anem a casa. Genial, ara sóc una molèstia per l’assassí, i és possible que es vulgui desfer de mi, i a més, per culpa meva, ara en Tom també, i a sobre la policia no ens creu. En resum, que es voldran desfer de nosaltres, i no podem fer-hi res perquè no ens creuen.



No hi ha cap sensació pitjor que aquesta, saber que estàs en perill, i que no et creguin i per això no et protegeixin. Parlem d’explicar tot el que ens ha passat als nostres pares, i que ens ajudin però acabem decidint que millor que no.



Tornem a casa d’en Tom, i ens quedem força estona en silenci, cada un en el seu món, pensant, plorant, desesperant-se... Sense saber què fer, acabo dient, jo, la somiadora hiperactiva:



-Potser, això no és cap prova, i només ens ho hem imaginat, i en realitat no estem en perill ni res, i només és un producte de la nostra imaginació.



En Tom assenteix, i ens tranquil·litzem els dos. Li dic adéu i començo a anar cap a casa. Arribo a casa, i me’n vaig a dormir sense sopar, després de tot no tinc ganes de res. I en un tres i no res m’adormo.



Passen dies, més d’una setmana i el cas de la noia del tren encara no s’ha solucionat, però en Tom i jo, ja casi ens hem oblidat, però aquella peça de roba segueix a la meva habitació, fent-me impossible acabar d’oblidar-me’n. Tot estava molt tranquil fins aquesta tarda. Després de l’institut, de camí cap a casa, amb companyia del Tom, comencem a sospitar que ens segueixen, i així és. L’home, d’aspecte sinistre, amb un barret negre, barba, ulleres de sol, roba negra i bambes també negres. Mesura més d’un metre noranta i fa bastanta por. Nosaltres, molt espantats, comencem a girar a l’esquerra a la dreta, altre cop a l’esquerra... fins que el podem despistar, per sort.



Inevitablement, el tema torna a sortir entre nosaltres. Arribem a la conclusió que la nostra primera idea va ser certa, i després de rumiar-ho una bona estona, decidim que la millor solució, de moment, és desfer-nos de la camisa blau cel.



Anem a casa meva a fer-ho, però quan hi arribem, la finestra de la meva habitació està trencada i el tros de camisa no hi és. En aquest precís moment ens entra el pànic perquè si ja tenien la peça de roba i ens han seguit, vol dir que ara el problema resulta que som nosaltres, i la solució és acabar amb el problema. De sobte, escoltem la porta de l’entrada obrir-se silenciosament...
 Comenta
 
Capítol 2 El segrest inesperat
En Tom i jo ens espantem moltíssim en escoltar la porta obrir-se, xiuxiuejant, em pregunta què fem. Ens amaguem dins l’armari, escoltem passes, ens espantem més, més passes, cada vegada més a prop, escoltem la porta de la meva habitació obrir-se lentament, ens entra encara més el pànic, comencem a suar com pollastres. De sobte, escoltem una veu, no l’entenc, veig el Tom respirant alleujat, no entenc res del que està passant, i, per sorpresa, en Tom obre la porta del armari, penso que està boig i me’n vaig el més endarrere que puc, fins que l’escolto parlar amb la meva mare.

Surto de l’armari i la meva mare ens pregunta que què hi fèiem allà dins. El Tom i jo ens mirem, no sabem què fer, explicar la veritat o inventar alguna excusa, veiem la opció de la excusa complicada, però la de la veritat encara més. Així que comença ell:

-Estàvem allà dins perquè teníem fred...

La meva mare ens llança amb una mirada incrèdula, seguida d’una assassina. Al que jo segueixo:

-Sí, i estava buscant la meva jaqueta, i com que no la trobava, li he demanat ajuda a en Tom. Em creus oi?

-Sincerament, no gaire, però faré l’esforç per fer-ho –diu ella.

-Gràcies mama.

Amb tot això, es fa de nit, i en Tom se n’ha d’anar a casa. Ens acomiadem. La mare em pregunta què vull per sopar, i li dic què m’és absolutament igual. Acabem menjant macarrons i després de sopar me’n vaig a dormir. Dormo fatal, amb malsons terrorífics sobre el dia abans.

Em llevo vora les vuit del matí, avui no vaig a l’escola perquè és dissabte. Com que m’estic aborrint decideixo anar a buscar en Tom a casa seva, per parlar una estona…

Agafo la bicicleta i baixo pels carrers freds i solitaris d’una Barcelona de dissabte al matí. Quan arribo a casa el Tom, veig a la mare plorant com una boja i el pare parlant amb dos joves policies. Entro esperitada i pregunto de seguida què ha passat, un dels policies em respon amb molta serenor:

-Han raptat a en Tom.

-Què!?

-Sí, el nen no hi és, a la seva habitació hi ha lampàres trencades… desvelant que hi va oposar resistència i la porta del darrere ha estat forçada.

-Crec que jo sé perquè l’han raptat -dic ja una mica més calmada.

-Sí!? Doncs ens ho hauries de dir -respon l’altre jove policia molt intrigat.

Començo a explicar la història d’aquestes últimes semanes als dos policies, i per sorpresa meva em sembla que em creuen.

Estic molt preocupada, fa dies que no surto de casa per por, a en Tom encara no l’han trobat, això no és com a les series de la tele que en un o dos dies ja s’ha solucionat tot, no, ja han passat 4 dies i encara no tenen una idea clara. El que ha passat ha sortit a les notícies i tot i he hagut d’acabar explicant-ho als meus pares tot.

Ja ha passat una setmana del segrest d’en Tom, i finalment rebo una trucada. Tota la por m’entra al cos, començo a suar, a tremolar, a posar-me més i més nerviosa, penso que és mort, i, acabo agafant el telèfon, al final no és el que pensava, han trobat en Tom sa i estalvi i ja han detingut al que l’havia segrestat, el mateix que ens havia perseguit aquell dia després de l’escola. Decideixo anar a veure  en Tom, però per si de cas amb els meus pares i amb cotxe.

Un cop hem arribat allà, baixo a tota pastilla i truco a la porta, m’obre en Tom i li salto als braços sense pensar-m’ho dues vegades.

-Estava molt preocupada per tu -li xiuxiuejo a l’orella- t’he trobat a faltar.

-Jo també -i deixe’m d’abraçar-nos.

-Estàs bé?T’han fet mal?

-Tot bé, gràcies -em respon.

-Ja està, ja s’ha acabat tot, ara només falta que relacionin aquell home amb l’assassinat de la noia del tren i a nosaltres ningú ja no ens molestarà més -li dic tota emocionada.

- Sí, Marina! Tens raó! No me n’havia adonat! Ara ja tot sí que ja s’ha acabat.
 

 Comenta
 
Capítol 3 Un final tràgic
Dissabte pel matí, em llevo vora les deu, fa un dia esplèndid, amb un sol que espetega les pedres. M’aixeco del llit i decideixo anar a esmorzar per començar bé aquest fantàstic dia. Baixo les escales, travesso el menjador i obro la porta de la cuina:

-Tom, què hi fas aquí? –dic sorpresa i emocionada alhora.

-M’he llevat i tenia ganes de veure’t, els teus pares m’han obert. No pensava que et llevaries tan tard –respon amb un to burleta.

-No hauries de ser a casa amb els teus pares i la teva germana –dic.

Em mira de forma incrèdula i decepcionada.

-No em mal interpretis, estic encantadíssima que siguis aquí amb mi però, et van trobar ahir després d’estar més d’una setmana segrestat i jo crec que la teva família té dret a estar amb tu –dic intentant aclarir el mal entès.

-Sí però... Jo també tinc dret a estar amb tu no? Que és el que ara mateix vull, m’entens oi? –respon ell.

Sense pensar-m’ho dues vegades, em llanço als seus braços i li faig un petó.

-T’estimo –diu ell.

-Jo també t’estimo –li dic vermella com un tomàquet.

Passem la resta del dia junts, anem a dinar a un bar de la rambla i fem una volta per Barcelona, després, quan ja és fosc cadascú se’n va a casa seva i li dic que passi el diumenge amb la seva família, que també ho necessiten. Acordem de quedar dilluns pel matí per anar a l’escola i ens acomiadem amb un petó.

Dilluns pel matí, deuen ser les set aproximadament, m’acabo de llevar i me’n vaig a la cuina a esmorzar. Un cop he acabat em vesteixo, m’arreglo i vaig a la parada on vam quedar de trobar-nos amb el Tom, quan arribo ell ja hi és i anem passejant tranquil·lament cap a l’escola.

Després de l’escola, ja de tornada cap a casa, mentre jo i en Tom anem caminant sense pressa per un carrer solitari, apareix un home i treu una pistola, nosaltres comencem a córrer, s’escolta un tret, segueixo corrent, canvio de carrer i dic:

-Sort que no ha passat res, oi Tom? –pronuncio sense alè.

Al veure que no em respon em giro, en Tom no hi és, torno per on he vingut, corrent, cridant el seu nom, espantada, desesperada, tement-me el pitjor. Arribo al lloc on érem, el Tom està a estirat a terra, amb un tret a l’espatlla, l’han mort! Em poso a plorar a bots i barrals, a cridar, no sé què fer. Trec el mòbil, truco al 112, els hi ho explico tot, casi ni se’m entén, però acabo aconseguint que m’entenguin, després decideixo trucar als meus pares i els del Tom.

Arriba tothom la policia, l’ambulància, els meus pares, els del Tom. Els nostres pares es posen a plorar com jo, la policia m’interroga, em demana descripcions de l’home que l’ha disparat, els hi explico lo de la roba del tren, lo del recent segrest d’en Tom i que ja havien trobat l’home que el va segrestar.

No surto de casa en tres o quatre dies, la policia em segueix preguntant i m’informa de tot el que va passant, el que van descobrint de l’assassinat d’en Tom. Un dia venen els policies a casa meva, em diuen que tenen uns tres sospitosos, hem porten les fotos d’aquests homes i els hi dic quin és el que va disparar en Tom, em donen les gràcies i se’n van cap a comissaria.

A casa no en parlem d’això, estem tots afectadíssims per el que ha passat, des d’aquell dia encara no he menjat gairebé res, em passo tot el dia a la meva habitació, en pijama, amb una cara de plorar i sense arreglar que faria por a qualsevol nen petit. No sé que fer, tinc por de sortir de casa, i també em fa por cada vegada que surten els meus pares. Estic feta pols i ja no puc més, he perdut el meu millor amic de tota la vida.  

Vaig a la cuina sense ni pensar-m’ho, no sé perquè, estic nerviosa, suant, plorant, ho he passat tant malament que ja no li tinc por a la mort sinó a la vida. Estic tremolant, ja no puc més, no puc viure més, obro el calaix tota tremolosa i agafo un ganivet, a casa no hi ha ningú, sense rumiar-m’ho gaire em tallo les venes, faig un crit esgarrifant, em començo a dessagnar, vaig veient més i més borrós, fins que el meu cos ja no pot més.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]