Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Carmen Moína Canigó
Barcelona
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 Més que un començament
Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven. Submergida en els meus pensaments quasi me n'oblido de tot el que deixo enrere. Mai és fàcil acomiadar-se de tot el que es té, i menys encara quan és per sempre. Suposo que sona millor un "fins aviat" que un "adéu" congelador. I per moments penso, i si fos veritat el que m’ha dit? I si aquest cop no menteix? Suposo que ja mai ho sabré.



Acabava d’arribar a Toulouse. Mai he dominat l’idioma però em defensava prou bé. L’àvia sempre ha insistit en una bona educació basada en el coneixement de les arts, les llengües clàssiques i la literatura. Tot fonamentat en una certa fluïdesa amb el francès, ja que, segons la seva teoria, és una llengua d’aparença amb la qual es pot improvisar i fingir que se saben coses que semblaven inexistents. Feia vuit anys que era víctima d’aquestes conjectures sobre l’educació sota la cura de la tia Marian. Ella sempre ha dedicat cos i ànima per proporcionar-me la millor formació. Ho agraeixo, de debò, però a vegades em preguntava si d’alguna cosa servia els títols i les llicenciatures si encara no sabia per a què les volia. No vull que sembli el típic raonament adolescent d’una noia que no vol complir amb el que toca, només pretenia trobar raons per les quals fer el que feia.



Jo ja havia fet els 18 anys i m’esperava tot un any d’estudis a la universitat Le Mirail. Sempre s’escoltaven comentaris del seu gran prestigi a les reunions socials que tantes vegades organitzava la tia Marian. Aquest cop era jo qui s’enfrontava a la Universitat de la qual tant parlaven. Tots sempre hi opinaven però ningú havia posat un peu a la recepció de l’edifici. Em tocava a mi.



Estava nerviosa però semblava tranquil·la. Amb el temps havia après a dissimular el que realment sentia. Suposo que tots ens obliguem a fer-ho.



Vaig entrar a la classe. Tal com corresponia, la majoria d’homes era indiscutible, però encara es podien contar unes vint dones. Vaig agafar cadira i, crec que sense voler, els meus ulls coincidien constantment amb la mirada d’una de les noies que, com jo, formava la minoria. Era una mica més alta que jo. Els cabells castanys amb reflexos vermellosos, la cara allargada i uns ulls insinuants d’un verd intens. Semblava més gran. Jo li posava vint anys, però a mi també m’ho deien.



Va finalitzar la primera classe i se’m va dirigir amb un ample somriure. Es deia Clara. Des d’aquell primer dia ens vam convertir en el suport recíproc que sempre es necessita quan s’arriba nou a un lloc. Passaven les setmanes i, a poc a poc, els meus gustos es van anar adaptant a les assignatures. Hi mantenia una bona relació amb els companys i professors i les notes eren bones.



Als estudiants amb notes avançades se’ns van proposar algunes optatives per combinar amb els estudis. La idea d’exigir-me més treball era molt poc atractiu. Vaig observar ràpidament la llista on figuraven les assignatures extra amb l'esperança de no ser seduïda per cap. El meu objectiu s’estava complint fins que vaig veure l’opció d'Història de l'art i Dibuix artístic que va atrapar els meus sentits. El dibuix sempre ha protagonitzat una gran part de la meva infància. La mare i jo solíem pintar els capvespres de la platja d’ Altafulla. Per a ella, era a través del dibuix artístic que l’ésser humà adquiria un equilibri perfecte entre les passions i l’harmonia formal. Ella era capaç d’aconseguir una combinació genial entre els difuminats de la llum, el color i la perspectiva. Jo ja feia molt que no deixava volar la meva imaginació sobre el paper però vaig sentir un fort impuls que m’obligava a inscriure’m. No vaig dubtar-ho. Vaig signar deixant el full carregat de tinta.



Començaven les classes de les optatives. Anava amb pressa i sense adonar-me vaig topar amb un noi que em sonava haver vist anteriorment. Era del tercer curs. Alt i d’ample espatlla. Els seus ulls castanys es van postrar sobre els meus.





-Sóc Tom - va dir.
 Comenta
 
Capítol 2 Pels carrers de Toulouse
Tom era el prototipus de noi apassionat. Li agradava el que feia, especialment el dibuix. Quan agafava un pinzell li canviava la cara carregant-lo, més que de pintura, de tot el que ell portava dins. Al principi tot eren bones conversacions, però superficials. No anaven més enllà d’un parell de bromes. Aquella tarda va canviar tot.



-Elisabet fa tres mesos que estem  en aquesta ciutat i encara no hi sabem res d’ ella. Em sembla indignant. Penso que és la nostra obligació no anar a classe aquesta setmana i informar-nos sobre els secrets que amaguen els carrers de Toulose - Va dir amb un to exageradament irònic.



Em va agradar la seva proposta.



-Amb una setmana no voldrem tornar a visitar la ciutat perquè ja haurem vist tot. Penso que amb un dia ben aprofitat tindrem més que suficient i ens quedarem amb les ganes per tornar-hi! –Amb aquestes paraules vaig intentar dissimular que no volia saltar-me les classes tota una setmana. La tia Marian havia insistit molt en el bon compliment del deure.



Era una tarda extraordinària. El sol cada cop brillava més, però no feia calor. Una brisa suau acariciava l’herba humida dels jardins del gran parc central. Vam visitar els museus, els camps i les grans obres arquitectòniques. Examinàvem cada detall de tot el que vèiem. Vaig notar que ell incidia especialment en observar les cases i no vaig poder evitar sentir curiositat i pregunta-li el motiu.



-Sembla que no passi res dins de les cases, però al seu interior es troba una gran part del que som. De com som en veritat.



Vaig percebre una mena de decepció al seu rostre en pronunciar la paraula “veritat” i em vaig adonar que jo no sabia res de la seva vida. Vaig decidir obrir-me jo primer amb l’únic que encara no li havia contat per por que em tractés amb llàstima o d’una manera diferent.



-Els meus pares van morir -va sonar brusc, però de seguida vaig suavitzar la conversa-. No estaven malalts i tothom diu que va ser un accident de cotxe a la nit: "El tràgic accident que va deixar òrfena a la pobra Elisabet" - vaig dir com si estigués anunciant el títol d’una pel·lícula –. Però jo sé que és mentida. El cotxe estava bé, el vaig veure abans que se’l portessin. He superat la mort dels dos. Penso que estan en el cel i que allí m’esperen. El que no he superat són els enganys amb els quals han pretès ocultar-me el que va passar aquella nit.



Vaig notar que estava commogut i amb poques ganes de parlar. Canviant bruscament de tema per evitar les típiques paraules buides sentint la mort dels meus pares, vaig disposar-me a preguntar-li sobre la seva família i amics abans del seu ingrés a la universitat.



-No vull parlar d’això, d'acord? El meu passat es queda amb mi i a tu no t’interessa la vida que he portat fins ara. És millor d’aquesta manera.



No entenia el motiu de la seva agressivitat però el misteri i la curiositat no feien més que augmentar. Al principi vaig optar pel silenci, però més tard vaig replicar.



-No pots pretendre que una persona s’obri amb tu i mantenir-te tancat. Es tracta de la unió de dues voluntats.



Els dos minuts després de la breu conversa van ser protagonitzats pel silenci, però no em va resultar incòmode, no hi havia res a dir.



Els dies següents vam mantenir una relació tensa i distanciada. Jo no estava del tot enfadada, però l’orgull m’impedia dirigir-li la paraula i ell tampoc semblava disposat a reconciliar-se. Em sentia infantil, poc madura, però m’havia promès a mi mateixa que no seria jo la primera a abaixar la guàrdia. Vaig explicar el succeït a la Clara que em va escoltar i aconsellar com sempre havia fet d'ençà que ens vam conèixer.



Les classes continuaven i cada cop eren més intenses.



-Molt bé nois, vull que realitzeu un quadre on es vegi reflectit la combinació entre els següents estils artístics –deia el professor mentre apuntava a la pissarra desprenent pols amb el guix- el romanticisme, el neoclassicisme i el barroc. Tots ells diferents.



Em va semblar una tasca complicada i, quasi sense voler, vaig girar-me buscant la coincidència amb els ulls d’en Tom. No hi era.



 
 Comenta
 
Capítol 3 L'últim tren
Les classes havien acabat. La tia Marian volia que hi tornes amb ella, l’últim mes no havia cessat de dir-me per cartes les ganes que tenia d’abraçar-me. A mi també em feia il·lusió tornar, però deixava moltes preguntes sense resposta entre les parets de la universitat i els carrers de Toulouse que havien protagonitzat grans moments els últims dies.



Era tradició a la universitat de Toulousse celebrar l’acomiadament entre alumnes i professors. M’havien dit que era una cerimònia molt emotiva. Tots assistiríem. Tots menys el Tom. Potser en Tom era una d’aquelles persones amb qui només es coincideix una vegada a la vida i basta per, després, recordar sempre.



Els discursos dels professors van emocionar a tots els presents a la immensa però acollidora sala d’actes. Les columnes d’estil jònic no desentonaven amb els quadres realistes que adornaven els amples murals. Entre els ensordidors aplaudiments vaig sentir un so estrany que venia de fora, probablement del jardí. La tercera vegada que vaig sentir-ho, em vaig veure dominada per la curiositat i vaig decidir sortir a examinar d’on provenien els sorolls.



Plovia. Vaig obrir la porta amb delicadesa i em vaig trobar amb el que menys m’esperava. Era el Tom. Se’m va oblidar l'enuig anterior i ens vam somriure l’un a l’altre.



Un cop dins la recepció em va donar un quadre de mitjanes mesures. Més gran que petit. Em va dir que era el quadre que havia manat realitzar el professor on s'havien de veure reflectits una gran quantitat d’estils pictòrics. Era el meu retrat. Quan em vaig veure reflectida entre colors no vaig saber que dir. Només un tímid “ets un artista” se’m va escapar dels llavis, però no era el que volia dir...



-Volia donar-te’l perquè dubto que ens tornem a veure. Perdó per haver desaparegut sense donar una explicació, però la veritat és que...no puc.



No entenia res, què és el que no pot?



-No va ser un accident el que va matar els teus pares.



Em vaig posar nerviosa. Feia temps que havia superat el tema i podia parlar-ho amb absoluta normalitat, però a què venia aquesta afirmació? Li vaig demanar una explicació.



Es contradeia cada cop més, sempre l’havia considerat un jove sincer, sense mentides, ara no em fiava de cap de les seves paraules. Cap d’elles m’agradaven.



Vaig entendre la por que tenia Tom de parlar del seu passat, el valor que ell donava al perdó i la culpa que jo sempre havia vist reflectida als seus ulls quan em mirava.



-Era de nit- va començar amb llàgrimes que s’havien cansat de romandre dins els ulls- el meu pare bevia molt, era un absolut addicte de les begudes alcohòliques i aquell vespre no estava d’humor. Em va agafar d’un braç amb molta força i em va fer pujar al cotxe. Jo tenia sis anys. Ell em parlava fort donant cops a la finestra com si la volgués trencar. Jo no aguantava més els seus crits i em vaig posar sobre ell exigint-li que aturés el cotxe. El meu pare no veia el que tenia al davant i, en pocs segons, ens vam veure responsables de la vida de dues persones. Responsables de la vida de dues persones i d’una nena que s’havia convertit en una òrfena.



Quan va finalitzar, l’ultima frase se’m va clavar al cor. No em veia capaç d’assimilar tot el que deia, volia estar sola i em disposava a anar-me sense dir res, quan sense jo esperar-ho, va reprendre la paraula.



-Entendré que no vulguis saber res de mi. De veritat que ho entendré, no podia deixar que te’n vagis sense saber la veritat. Quan et vaig conèixer no sabia que eres tu però en escoltar-te parlar sobre els teus pares... Tot coincidia.



Vaig assentir, com dient amb la mirada que agraïa la seva sinceritat. Vaig girar-li l’esquena i em vaig allunyar. No vaig dir res. Tom havia sigut part de la causa de la mort dels meus pares i això no es podia canviar. Aleshores vaig comprendre totes les mentides que havien tingut l’objectiu d’ocultar tot el que, minuts abans, hauria donat la vida per no escoltar mai.



Deixava molts records enrere. No havia tornat a veure a en Tom des d'aquella nit, i dubtava fer-ho. Em dirigia a l’estació de tren amb pressa, arribava tard i el meu era l'últim. De sobte, el porter, a qui tants matins havia saludat, se’m va apropar dient-me que em deixava el quadre de Tom. M’ho vaig pensar però no podia no agafar-lo.



Asseguda al tren, vaig contemplar el quadre i, en aquell moment vaig percebre unes lletres difícils d’entendre en un lateral del dibuix. Esquivant amb la mirada les gruixudes capes de pintura vaig distingir un parell de paraules que em van aturar la respiració: “t’estimo Elisabet, Tom”.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]