Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ppaf
Vilafranca Del Penedès
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1
Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel -una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.

Però no és la meva imaginació el que més em preocupa, l’únic que vull és marxar del poble on m’he criat i que m’ha fet marxar. Així doncs, em dirigeixo a l’estació, els bitllets ja els havia comprat fa unes setmanes, quan la decisió era gairebé irreversible.

Un cop al tren, em disposo a col·locar la maleta i a acomodar-me. Barcelona és una mica lluny, i per no fer-me enrere intentaré dormir. Em resulta impossible descansar mentre veig com el paisatge rudimentari canvia per la gran ciutat. A la vegada penso en els problemes que m’ha portat el poble i en la decisió que va fer que volgués marxar definitivament. Principalment, però, marxo perquè sempre he sentit més veus de les que senten els altres. La raó, no la sé. Únicament sé que aquestes veus a vegades em resulten familiars, sempre he pensat que són fantasmes, tot i que no he vist mai ningú. Sempre he volgut desfer-me d’ells, però els meus pares i en Tom, el meu germà, eren la causa de no fer-ho. Però tot ha arribat massa lluny, amb els meus vint-i-un anys no puc estar així. Finalment m’adormo.

De cop i volta, em torno a aixecar, però no sóc al tren, sóc a una mena de cambra molt semblant a la dels psiquiàtrics, noto unes cadenes que em lliguen per tot arreu. Veig també a la meva família plorant. Sento pena i por, però m’altero sense voler-ho. I de sobte un home amb una xeringa que s’apropa a mi, me la vol clavar. Sense poder moure’m, ho fa. Noto com s’escampa pel meu cos, em provoca dolor i m’adormo.

Em torno a despertar, aquest cop al tren, penso i només ha sigut un somni. La gent diu que són una recreació dels sentiments i records del nostre subconscient, i entenc perfectament el perquè d’aquest somni. Estic cansat del tren, per sort només falten cinc minuts per arribar a l’estació. Les primeres setmanes em quedaré en un hotel fins que tingui els suficients diners per comprar-me un pis.

Ja he arribat a Barcelona, agafo les maletes i surto del tren disposat a començar de nou. Fa dos dies que em vaig canviar de telèfon per estar incomunicat.

El primer que faig quan arribo a l’hotel que m’ha semblat apropiat és demanar habitació: ─Per una sola persona, l’estança serà indefinida.─ Li dic al recepcionista. Em dirigeixo a l’habitació 362 de la tercera planta. És molt acollidora. Desfaig les maletes i surto de l’hotel per veure la ciutat; hi he anat poques vegades a Barcelona. El primer que faig és anar a plaça Catalunya, que és a prop de l’hotel. Hi ha molta gent, la qual cosa m’atabala. Començo a sentir les veus, totes diferents i parlant a la vegada, és molt atabalador. He de marxar d’allà, no vull que la gent em vegi. Vaig a marxa ràpida fins a un petit carreró gairebé buit. Un, dos, tres... Començo a comptar i van marxant.

Aquells dos homes d’allà em miren estranyats, segur que pensen que em persegueix algú. Crec que cap d’ells té una bona situació econòmica; la seva roba els hi va petita, fan cara de bruts. Però veig que de cop i volta, després d’estar una estona mirant-me, s’apropen a mi. No crec que vulguin dir-me res ni donar-me algun remei al meu mal de cap. Tot i això, creuant els dits i a marxa ràpida, vaig on hi ha la gent per perdre’ls de vista. Quan ja no els veig més, torno a l’hotel. He tingut prou emocions fortes per avui. Vull descansar, però abans vaig a una farmàcia a comprar medicaments pel mal de cap. Un cop els compro, torno al lloc on volia anar. A l’habitació, em poso a llegir, que és una afició que m’ha agradat des que era petit.

Quan es fan les vuit, vaig a la planta baixa de l’hotel per fer una volta. Sempre m’ha agradat fer-ho amb la meva família, però ara que ja no estic amb ells no tinc més remei que fer-ho sol. L’hotel està bastant bé tot i no ser molt car. Hi ha una barra, la qual està ocupada per força gent. A prop seu hi ha un parell de billars. I una zona amb taules i petits sofàs per descansar i prendre alguna cosa. Es fan dos quarts de nou. Aniré a sopar a un restaurant de l’hotel que havia vist en un cartell publicitari.

Mentre el busco, sento algú que em crida: ─Que busca alguna cosa aquest noi?─ em giro i veig un home sol, no parla amb ningú, és estrany. Jo li contesto dient si parlava amb algú, i ell em diu que si busco alguna cosa. ─Sí, buscava el restaurant de l’hotel, sap on és? ─li dic.─ Sí, però es troba a la segona planta, un cop allà, haurà de dirigir-se a la dreta, i tot seguit ja hi serà. ─Em va dir ell. Li dono les gràcies, i ell em pregunta el meu nom:  Enric. Ell també es presenta, es diu Martí. Em diu que és metge i que està a Barcelona per una substitució del seu company, tot i que ell viu a Girona. M’acomiado, però abans de marxar em diu que demà farà una conferència sobre un tema interessant. Marxo i vaig al restaurant pensant si hi aniré o no.

Aquell home era simpàtic, penso pel seu anell, que deu ser casat. I per la cara deuria tenir uns quaranta-cinc anys. Després de sopar vaig a l’habitació, estic esgotat. Intento dormir, però després de tot el que he passat és difícil. Sort que feia temps el meu metge em va donar uns medicaments per dormir. Sempre me’ls prenc, però aquest cop no ho faré, vull dormir per mi mateix.


Penso en el dia de demà, però en un moment, penso en les veus. Les havia sentit altre cop a plaça Catalunya, però potser ja no passava més. Intento ser positiu amb mi mateix per no angoixar-me. Al cap d’una estona sento gent que torna de festa a la seva habitació; són bastant escandalosos. Alhora, també sento les veus, no en són gaires, però són allà. Tracto d’identificar el que diuen, però es barregen les unes amb les altres. En puc identificar una que diu que està cansada, que vol dormir durant molta estona i que ningú la molesti. Potser és un dels fantasmes que vol que l’ajudi a descansar per sempre. Espero que demà no senti res més.


 

 

 

 Comenta
 
Capítol 2
M’aixeco a les nou del matí, ja que a les deu comença el primer torn d’esmorzar. Durant la nit he decidit que aniré a la conferència, pot ser interessant. Esmorzo un cafè amb llet i un croissant. Després surto de l’hotel a les onze. La conferència és a la tarda, a les set en punt. O sigui que encara tinc temps.

Ara vaig a fer un tomb per veure algun restaurant per dinar. Les vegades que he vingut a Barcelona, els restaurants sempre m’han semblat únics, aquí, com si tinguessin una característica especial.

Finalment em decideixo per un restaurant molt acollidor: és d’un estil antic, la qual cosa fa que sembli car, però el menú no passa dels dotze euros. Les taules em recorden les de casa meva; bé, on vivia abans. Un cop he dinat, torno a l’hotel per preparar-me per la conferència, tot i que tinc temps. Són les tres i és a les set. Puc passar l’estona i no anar a un pas gaire ràpid.

Es fan les set. Baixo a la sala d’actes de l’hotel per quedar-m’hi i escoltar sobre què parla el Martí. La gent arriba de mica en mica, mentre que jo ja estic assegut. La veritat és que no pensava que hi vingués tanta gent... Un cop tothom està acomodat, comença la xerrada. El Martí es presenta, i també la seva especialitat dins la medicina: la neurologia. Al principi m’espanta una mica que sigui aquest tipus de metge per tot el que va passar a casa meva o el que podria haver passat i pel meu problema amb les veus. Però no té per què saber-ho, i no tinc cap problema al cap, ho sé, si no fos així, les veus serien sempre les mateixes, i no és el cas ,la qual cosa em fa dubtar que siguin fantasmes.

El Martí parla sobre el funcionament del cervell, com arriba la informació i com es transmet. També parla de les seves limitacions i d’alguns dels problemes més freqüents que pot tenir. Tot anava bé fins que, de cop i volta, en el moment menys oportú, començo a sentir les veus. La gran majoria, tot i que no puc distingir el que diuen, em transmeten cansament. Sabia que tornaria a passar, tot i que em mentís a mi mateix dient-me que tot podia anar bé. No tinc més remei que sortir a prendre una mica l’aire.

Un cop torno a entrar, la reunió ja acaba. Escolto el final i el Martí es dirigeix a mi a soles per preguntar-me com és que havia marxat. M’excuso dient que no em trobava bé, que em feia mal de cap. Em pregunta si és per alguna raó concreta, i jo, amb desconfiança, contesto que no ho sé, simplement li dic que em passa freqüentment. ─Potser és migranya. ─diu ell, quan jo sé que no és per això, sinó una barreja de sentiments, records, angoixa i, sobretot, veus. Em desitja que em millori i em dóna remeis per poder fer fora el mal de cap independentment dels medicaments. Li dono les gràcies.

Mentre marxo, sento pena, pena per ell, ja que em vol ajudar, però no puc permetre que ningú més sàpiga el meu problema després del que va passar. Potser si li tinc la suficient confiança seré capaç de fer-ho.

Al dia següent, em trobo el Martí a l’esmorzar i, com que ell també està sol, em diu si vull seure amb ell i ho faig. Parlem durant una estona i sortim a fer un tomb per visitar el canal Olímpic. Diu que també ha vingut amb tren, i que per tant, podem anar-hi amb metro. Un cop hem agafat els tiquets, començo a sentir angoixa perquè hi ha molta gent, i sempre m’ha produït aquesta sensació. Però penso que no té perquè passar res. Un cop pugem al nostre vagó, noto una sensació semblant a la de totes les vegades, començo a sentir gent. No puc distingir res, són com mil persones parlant a la vegada, paraules que no puc distingir. Cada vegada va a més i no puc sortir del tren. Veig que el Martí em diu alguna cosa, però no sóc capaç de sentir-lo ni de distingir el que diu. De cop i volta em trobo al terra, si no faig alguna cosa per parar això, m’esclatarà el cap. Aguanto fins a no poder més, la gent em mira preocupada, i jo tanco els ulls.

M’aixeco alterat, sóc a una habitació, sobre un llit. Pel blanc tan fred que hi ha a les parets intueixo que sóc en un hospital. Haig de fugir d’aquí, de seguida els doctors vindran i buscaran un “perquè” al que m’ha passat. Primer de tot em preguntaran; no puc dir que les veus que sento des que era petit m’han fet sentir que el cap m’explotava. Respiro i veig el Martí que entra a l’habitació. ─T’has desmaiat, portes aquí unes hores, encara no has dinat; si vols podem baixar a la cafeteria i parlem.- em diu el Martí. Ho sabia, vol parlar amb mi per preguntar-me si tinc alguna cosa que em produeixi el mal de cap i que hagi portat fins aquí.

Baixo amb ell, totalment en silenci, pensant si explicar o no el meu calvari. Pensant en les probabilitats que em porti a algun lloc per fer-me proves i dir-me definitivament que estic boig. Finalment, decideixo explicar-li. La resposta és la que pensava: em mira amb estranyesa, i em diu que ell s’encarregarà de fer-me unes proves cerebrals avui mateix. Li asseguro que no estic boig, i, per canviar de tema, em pregunta la raó per la qual vaig marxar. Decideixo no contestar, tot i que ho dic de bones maneres. És un fet que avui dia em fa molt de mal, i que no crec que marxi. Evito dir el dolor que em fa.

Tres hores més tard, quan són dos quarts de set, és hora de fer-me les proves. Li pregunto quan les tindrà, i diu que possiblement demà. També em diu que depèn del que indiquin, em farà també una anàlisi de sang.

Sóc a la cambra on s’està a punt de decidir si aniré al manicomi. Després de l’examen, el Martí decideix que em quedi a l’hospital per descansar, i, tot i que no em sembla bona idea ja que no podré marxar quan em vulguin tancar, m’hi quedo esperant els resultats, sabent que no seran pas bons.  

 

 Comenta
 
Capítol 3
M’aixeco sobresaltat, impacient pels resultats i a la vegada penedint-me d’haver explicat el meu problema al Martí. Miro l’hora, són les sis de la matinada, i encara és de nit. No sé què és el que vull exactament, vull trobar una solució a tot, però si no passa això, em tancaran a un manicomi per sempre més. I no tinc cap deficiència mental, n’estic segur. Em torno a adormir.

Em desperto, aquest cop ja és de dia, són les onze. És curiós, però des que he arribat a l’hospital, també he sentit algunes de les veus. Molt dèbils, per la sensació que em donaven. Bé, prendré l’esmorzar i esperaré, no tinc cap més remei.

L’esmorzar dels hospitals té mala fama, de fet, tot el menjar que serveixen a l’habitació no és bo. De moment només he esmorzat i ja són dos quarts d’una. Estic tranquil pensant en el que em va fer venir aquí, fins que arriba el Martí. Té una cara no gaire bona, tot i que sembla més que res estranyada. Adéu, llibertat, és hora que em tanquin. ─Agafa’m ja, porta’m al lloc on estaré millor.- li dic al Martí, sabent que no estic boig. És contradictori que ho digui, però el que un veu per ell sol no és mai el que veuen els altres des d’una perspectiva diferent, de manera que les meves veus, tot i que sé que són reals, per a una altra persona signifiquen que sóc boig.

Aquests moments se m’estan fent eterns, fins que per fi el Martí s’asseu davant meu, disposat a dir-m’ho tot. Sento tot al meu voltant, cada soroll, l’infermer que corre pel passadís, l’aigua del got... tot. El Martí comença a parlar:–Haig de dir que el teu cas és completament anormal, mai ningú s’hi havia trobat, amb això. Pel que sembla, les teves ones cerebrals tenen una intensitat més alta de la normal, tens una amplitud dels teus impulsos neuronals superior a la normal. No és una millora dels sentits, sinó de la teva ment. ─Què vol dir tot això?- li dic. ─Vol dir que tens la suficient capacitat neuronal com per infiltrar-te o entrar dins la ment de la resta de la gent i sentir els seus pensaments. És el que s’anomena telepatia. ─Aquestes paraules em deixen paralitzat durant deu segons, no sé què dir. Em dic a mi mateix que tenia raó, que no estava boig. ─D’acord, i per què tinc això, jo?-li dic al Martí. ─No ho sabem, et farem una anàlisi de sang per veure si el teu ADN ha sigut alterat. ─ Tot i que no puc dir que no, responc que em sembla bé la idea, i també li pregunto si la gent poderosa m’agafarà per experimentar amb mi. Ell em respon que serà un secret, que ho sap molt poca gent de l’hospital, i que la gent que se n’adoni no s’ho creurà. Em diu que podem anar a donar un tomb després de fer-me l’examen de sang, i que segurament tindran els resultats cinc dies més tard. Accepto la proposta.

Un cop ja són les vuit de la nit, torno a l’hotel; li he dit que vull descansar. No s’ha oposat que no em quedi a l’hospital ja que només necessito anar on no hi hagi gaire gent fins que sàpiga com controlar-ho, em fa una mica de por, no sé com fer-ho, tot i que, després de tot, prefereixo que sigui telepatia a sentir fantasmes. Crec que soparé a l’habitació, he quedat amb el Martí per parlar amb ell demà. Però avui només vull reflexionar sobre què faré d’ara endavant.

Ja sóc al llit des de fa una estona, he demanat el sopar a l’habitació i ara ja són les onze de la nit; estic cansat i vull pensar.

Penso, penso en tot el que va passar, en el que sé, i en el futur. No tornaré a casa després del que va passar; no estic boig, i només em volien ajudar, els meus pares, però no eren capaços de confiar en mi. Aquesta habilitat que tinc haig d’utilitzar-la de forma correcta, no tothom pot tenir aquest do o maledicció, puc fer-ho servir per ajudar, no sé com fer-ho, però trobaré alguna manera. Pensant, m’adormo.

M’aixeco a les deu, he quedat a dos quarts d’onze amb el Martí a la recepció de l’hotel per anar a esmorzar. Baixo i esmorzem amb tranquil·litat, no hi ha gaire gent, i això m’ajuda a estar més concentrat. Ell em diu que ha trobat una manera de poder practicar per poder controlar-ho, la manera és fer-ho a consciència, de manera que quan no vulgui sentir res pugui fer-ho. També em diu que és important el fet de mantenir la calma si no va bé al principi, que la por no em domini. M’ofereix si vull practicar amb ell, tot i que marxa d’aquí a dues setmanes. És un bon amic, jo sempre m’havia recolzat amb la família, ja que les poques amistats que havia tingut no sempre acabaven bé. Però aquesta vegada ho veig diferent.

Han passat cinc dies des que em van comunicar el que tenia, avui em diran si la telepatia és deguda a alguna qualitat de la meva sang. Ja no tinc por d’anar al metge, el Martí em dóna la confiança. Abans de dir-me els resultats, m’aconsella que accepti fer el mínim d’anàlisis de sang possible, ja que és una alteració de l’ADN; pel que sembla és un gen nou desconegut. No en sap la causa, i jo tampoc. Cap familiar meu ha estat a un lloc radioactiu. ─Potser es tracta d’una adaptació.-Li dic. Ell em contesta que és possible, que la naturalesa té moltes qualitats desconegudes.

Avui és el dia de la marxa del Martí; quan ha tingut temps lliure ha estat per mi ajudant-me a controlar les veus. Ja fa dies que hem compartit dades i que ens permetran veure’ns. És un amic que conservaré per sempre, a l’igual que l’experiència. M’acomiado d’ell.

Ara que ha marxat el Martí em quedo sol a Barcelona, avui a la nit pensaré sobre el meu futur. Però abans, per comprovar si la pràctica funciona, faré un examen, aniré a plaça Catalunya disposat a no sentir res sense que jo vulgui.

Un cop sóc allà, em quedo a un racó, respiro i només sento la gent parlant. Vull comprovar si sóc capaç d’entrar als pensaments a consciència, em concentro, i penso en aquell nen d’allà, puc sentir com vol anar a pintar a la paradeta però no ho fa perquè sap que no el deixaran. Estic molt content d’haver-ho aconseguit i ara crec que és hora de marxar.

Avui passo l’última nit a l’hotel pensant on aniré, tinc dues opcions, o bé anar a casa meva, o bé marxar lluny, més lluny d’on sóc. M’adormo pensant.

M’aixeco a les deu per anar a buscar els tiquets del tren, esmorzaré alguna cosa a l’estació. Agafo el tiquet, dubtant si és la decisió correcta o no.

Ara mateix sóc al tren i penso en aquell dia, aquell dia tan horrorós per a mi. Va ser quan vaig explicar als meus pares això de les veus; el Tom ja ho sabia, i no havia dit res. Vaig explicar als meus pares que eren fantasmes, que necessitava ajuda, però no aquella ajuda que no volia, sinó que ells fossin capaços de calmar-me. La meva mare sempre s’ha preocupat per mi, i va pensar que el millor era buscar un psiquiatra, no volia lliurar-se de mi, ni el meu pare ni el meu germà, ho vaig veure als seus ulls; simplement no es veien capaços de donar-me les necessitats que volia. No van confiar en mi quan els deia que no estava boig. És normal, però em va fer molt de mal.

El tren està arribant al seu destí, estic nerviós, no sé si he escollit bé.

Camino cap a una direcció, sé quina és i la conec. Sóc davant d’una casa, i pico al timbre, sona, i sento la gent de dins que pregunta qui deu ser. Una dona obre la porta, és la meva mare. De sobte comença a plorar, i crida el meu germà i el meu pare mentre m’abraça intensament. La resta de la família ve ràpidament i alterada, i quan em veuen tenen la mateixa reacció que la  meva mare. Jo també, ja que al cap i a la fi els estimo i ells m’estimen a mi.

Els poso al dia i, sense llegir el seu cap, veig que m’han trobat a faltar i que em necessiten només amb els ulls.

Tres anys més tard, visc al poble que ha decidit tot a la meva vida, que m’ha fet marxar, però que m’ha fet tornar. Els meus pares estan molt orgullosos de mi; estic estudiant medicina, tal i com el Martí, i en el meu temps lliure ajudaré a la policia dient qui està en perill mitjançant la telepatia. Utilitzo aquest do per fer feliços als altres i no com a interès propi.

L’altre dia mentre tornava a casa vaig ser capaç de sentir dos infants que demanaven ajuda, vaig comunicar-me amb ells per saber on eren; es trobaven sota una placa de fusta prop del bosc. La placa era molt dèbil, per tant hi van caure. Vaig dirigir-me al lloc per veure si era capaç de rescatar-los per mi mateix o si calia trucar la policia. No va caler, vaig portar-los al metge ja que tenien algunes ferides poc importants. Tot va sortir bé.

Definitivament puc dir que hi ha alts i baixos, i que tot i estant dins un pou, si ets amb les persones adequades, mai t’ofegaràs.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]