Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



MAROLGA
Sant Vicenç Dels Horts
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 LA CAMISA IMPURA
Torno a adreçar la meva mirada a la peça llançada als arbustos de l’altra banda de l’andana, aquest cop amb més detall. El color cel d’aquella camisa no és pur, una taca del que sembla ser sang, l’impregna. Això m’estranya, és habitual veure roba abandonada vora les vies del tren, però no així, més aviat són velles o estripades. M’aixeco del banc on era asseguda, creuant la passarel·la que uneix ambdues andanes arribo davant l’arbust. El pànic comença a recórrer cadascuna de les venes del meu cos, fins al punt de no poder-me moure. Amb tot el valor que puc reunir estenc la mà cap a la camisa tacada de sang, l’aparto lleugerament i guardada en una funda de cuir blanc hi trobo una pistola. De pressa, la torno al lloc on era. Intentant aparentar tota normalitat, m’apropo a un dels revisors del tren que acaba d’arribar. Enmig de tot l’enrenou de gent que puja i baixa, ell decideix acompanyar-me, tot i que, clarament veig que no creu el que dic. I efectivament així és, mentre ens apropem a l’arbust caminant l’un al costat de l’altre, aquell home alt i amb un bigoti frondós no para d’incomodar-me amb estranyes preguntes sobre el que he vist.

Si tanco els ulls, sembla que em trobi en una sala d'interrogatori policial responent a preguntes sobre el detall més mínim. Fins que l’emmudiment de la seva veu em torna a la realitat, simplement em mira incessablement. Hem arribat davant l'arbust, el revisor deixa anar una rialla, em dóna un parell de cops a l'espatlla i diu alguna cosa a la qual no presto atenció. La meva ment no reacciona, l'arma i la camisa de color cel impregnada de sang ja no hi son. Davant meu únicament tinc un simple arbust mig pelat pels continus cops amb el tren.

A la fi sóc capaç de tornar a reaccionar, giro el cap a banda i banda buscant del revisor però ja no hi és. S'ha esfumat com les proves del crim que jo podria haver descobert. Com ho feia amb en Tom quan érem nens, plegats resolíem tots els fets enigmàtics i misteriosos que succeïen al barri, tot i que la gent ho veiés inútil, mai ens rendíem. No ho feia llavors ni tampoc ho faig ara. Tant ràpid com puc, m'obro pas entre tota la multitud buscant algú que hagués pogut endur-se les proves per a no ser descobert com a culpable. Per desgràcia, la jugada no li ha sortit com esperava. De seguida el veig, entre tota aquella gentada vestida elegantment i caminant cap a una mateixa direcció al mateix monòton ritme. Hi ha un home que, com jo, intenta obrir-se pas, tot i que ell ho fa de forma més inadvertida, ja que a mi ja m'han etzibat més d’un cop de colze i m'han insultat un parell de cops. Vesteix diferent dels altres, duu una gavardina marró com les dels detectius a les pel·lícules i un barret a joc. La veritat no entenc com algú tan pintoresc aconsegueix passar tan desapercebut entre tanta gent.

M’aturo un moment per tal d’orientar-me, veig com l’home creua el torn de l’estació i s’allunya lentament camuflant-se amb l’ara ja no tant espessa multitud. Travesso la porta de l'estació, miro a banda i banda del carrer, corro fins a una cantonada, però res.  Sembla que al final el sospitós ha aconseguit el que volia, volatilitzar-se entre la gent i aconseguir deixar en l'oblit aquell crim. Però no tot li ha sortit tant bé com es pensava, just davant meu hi ha aquella camisa de color blau impur per una taca de sang. Aquest fet em causa un lleu somriure. Fins i tot l’assassí més acurat va deixant pistes al seu pas. Satisfeta pel meu avenç decideixo agafar la prova retrobada amb el puny del meu jersei per a evitar alterar alguna possible prova per haver-la agafat directament amb la mà.

En aquell mateix instant, noto una gèlida i rugosa mà que em pressiona la cara i em dificulta el fet de respirar. Noto com cada sospir allibera el poc aire que queda dins el meu organisme. Intento resistir-me, alliberar-me, però és impossible. La mà que ha col·locat al meu clatell per a immobilitzar-me cada cop és més ferma. Pensaments confosos passen cada vegada més lentament pel meu cap, però no tots em són indiferents, unes preguntes ballen pel meu cap sense parar: "Com pot ser que la gent passi pel meu costat i no m’intenti ajudar?" "Com és possible que no ajudin a una noia que està sent segrestada a la cantonada de l'estació?". Aquestes preguntes no paren de repetir-se una i altra vegada dins el meu cap. Cada cop amb menys intensitat, amb menys força fins que es converteix en un simple murmuri. És llavors quan l'home em destapa la boca. Intento omplir els meus pulmons d'aire, però ja és inútil, començo a adormir-me. Noto com el meu lleuger cos és arrossegat pel terra i no tinc forces per a evitar-ho. Començo a marejar-me, obro els ulls en un intent desesperat de tornar a la realitat i entre imatges borroses, em sembla reconèixer un rostre, el del meu segrestador: Tom?

 Comenta
 
Capítol 2 El segrest
Una gota d'aigua cau sobre el meu front, poc a poc llisca pel meu nas i humiteja els meus llavis. Cessa el seu camí a la barbeta, des d'on cau a terra. Una altra gota. Aquest cop sobre la meva parpella. Arrufo les celles a causa de la desagradable sensació que em provoca i em frego els ulls, que encara no he gosat obrir. Quan una tercera gota torna a caure sobre el meu rostre, decideixo aixecar-me i observo el meu voltant. Tot és fosc. Em trobo en una presó d'ombres on l'única sortida és un fi raig de llum que intenta obrir-se pas pel que intueixo que deu ser la escletxa inferior d'una porta. També fa fred. És un lloc força humit i al racó on em trobo hi ha una petita gotera que sembla ser incessable. El so de cada gota que cau ressona fortament en aquella diminuta habitació, la veritat, em sorprèn que aquell continu i monòton so de l'aigua contra el terra no m'hagi despertat abans... Quan temps dec portar entre aquestes quatre parets? Com he arribat fins aquí? L'últim que recordo és haver perseguit a un peculiar home a la porta de l'estació, recordo una mà que m'immobilitzava, recordo la cara d'en Tom...  

Abans de poder seguir desxifrant els meus confosos pensaments, la porta s'obre i es tanca d'una revolada. La llum m'encega per uns escassos segons, durant els quals em sembla reconèixer la silueta d'un home entrant en aquell desconegut espai. Noto que poc a poc s'aproxima a mi, el ressò d'un pas sec contra el terra cada cop sona més a prop. Fins que s'atura. 


-No has pas canviat en aquest temps, sempre darrere els misteris, oi? 


Sabia perfectament de qui es tractava, no va ser una falsa il·lusió, l'última cara que els meus ulls van reconèixer, era en Tom. El meu millor amic d'infantesa: un noi entremaliat, astut i molt tímid. Recordo com ocultava la seva clara mirada darrere d'aquell cerrell pel-roig mentre interrogàvem als veïns en les nostres innocents investigacions, a les que ningú més semblava donar importància. Ara però, semblava diferent, la seva veu era fosca, dura. 


-No com tu, Tom. On vas deixar aquell tímid i educat noi? Ell mai hagués tractat així a una dama. 


Va burlar-se de la meva replica. 


-Què et passa? No tens valor de dirigir-me una mirada després d'haver-me abandonat en la nostra última investigació? 


Un silenci incòmode va inundar l'habitació, en Tom va parar de riure després de que jo pronunciés aquestes últimes paraules. Vaig escoltar els seus passos allunyant-se de mi, alguna cosa dins meu deia que em mataria, afortunadament, vaig adonar-me que estava equivocada quan una petita bombeta de llum tènue va encendre's il·luminant el que ara reconeixia com la saleta de descans del revisor. 


El vaig contemplar detingudament, de dalt a baix. Per un moment em va semblar detectar un bri de culpabilitat en la seva mirada, potser tot havia estat una broma pesada i era el mateix Tom de sempre, el meu gran amic. De cop es va girar, d'esquena a mi, i quan em va tornar a mirar, ho va fer amb uns ulls gèlids i penetrants. No vaig poder evitar que un calfred em recorrés l'espinada, el meu amic havia tornat a desaparèixer. Ara només tenia davant meu els vestigis d'aquell nen, convertit en un home totalment desconegut per mi. El seu rostre mostrava una indiferència sorprenent vers totes les meves preguntes.   


-Què vols de mi aquest cop, Tom?   


Tampoc es va dignar a respondre'm, seguia ignorant-me.   


-Deixa de fer-te el dur! Per què m'has portat aquí?  


Aquesta vegada va somriure de manera socarrona, però hi havia alguna cosa tenebrosa darrera d'aquest gest, no era propi del Tom...  


-Segueixes sent tan ingènua com quan eres petita. Saps perfectament per què estàs aquí. 


Vaig intentar pensar el perquè, però estava massa cansada per concentrar-me en aquella pregunta. En comptes d'això, el meu cap em va portar fins a l'última vegada que el vaig veure, ja feia dotze anys. Estàvem immersos en una nova investigació, una de les més grans en les que mai ens havíem vist involucrats i, per aquest mateix motiu, també una de les més perilloses. Quan ja estaven molt a prop de resoldre el cas amb èxit, en Tom va desaparèixer i amb ell gran part de les proves de la investigació. Vaig intentar posar-me amb contacte amb ell per tots els mitjans possibles, però els meus esforços van ser en va. Per què havia tornat ara? Potser tenia un nou cas entre mans i necessitava reforços... Havia d'esbrinar-ho fos com fos.   


-Darrere de qui vas aquest cop, Tom? De qui era la roba de l’andana?  


Va agafar una cadira de la petita habitació i la va col·locar davant meu. S’hi va seure sense treure’m la mirada de sobre. Tot i que els anys havien passat seguia tenint la mateixa mirada misteriosa però alhora captivadora.  


-He tornat per acabar el que vaig deixar a mitges, mai hagués hagut d'abandonar el cas. Em sap greu haver hagut de contactar amb tu d’aquesta manera tan violenta però creu-me que era el més segur.  


No m’acabava de creure les seves paraules, hi havia alguna cosa que no acabava de encaixar del tot, però vaig decidir donar-li una oportunitat ja que darrere d'aquella dura mirada, jo reconeixia aquells innocents ulls clars en els que tant vaig confiar.  


-Està bé. Posa'm el dia doncs. 


En Tom va alçar el seu braç i el va introduir dins el seu abric. Quan va tornar a treure-la va fer-ho amb tot de paperassa, fotografies i mapes. Va llançar-ho tot a terra i quan jo estava fullejant i classificant totes aquelles dades com una boja, ell va començar a explicar-me tot el que havia descobert fins al moment. 


 

 Comenta
 
Capítol 3 LA VERITAT D’EN TOM
En Tom seguia absort amb la seva explicació quan de manera inesperada algú va intentar obrir la porta que havíem bloquejat amb una cadira. Vaig buscar la mirada d'en Tom espantada, havia tallat la seva explicació en sec. Vaig alçar la mirada d’aquell munt de paperassa que hem tenia tant absorta per tal de buscar la mirada d’en Tom, però ja no hi era a l'habitació. L’individu de darrera la porta seguia insistint sense cessar, ara, forcejava amb la porta per intentar accedir a l’interior de la sala. Vaig quedar-me immòbil davant tot allò, no sabia que fer després de que en Tom em tornés a abandonar. La porta es va obrir. El rostre d'un revisor, que no m'era desconegut, hi va aparèixer al darrere.



-Què hi fas tu aquí?- va dir-me amb un to desafiant i impositor.



-Jo...



No va deixar-me acabar la frase, es va apropar a mi i amb un ràpid gest va agafar-me el braç tot immobilitzar-me.



-Mai t'han dit que no has de posar-te on no et demanen?



-No he estat jo, ha estat en Tom que m'ha enredat amb les proves de la seva investigació.- vaig respondre feblement degut al gran dolor que m'estava causant.



-En Tom? Senyoreta, no sé que intenta, però no m’enganyi. Aquí no hi ha ningú mes que vostè. -va retirar la seva forta mà de la meva esquena i va contemplar el seu entorn- De quines proves parles? Aquí no hi ha res.



Vaig començar a mirar al meu voltant, efectivament, no hi havia res, tot havia desaparegut com per art de màgia, s’havien volatilitzat totes aquelles proves que feia uns segons sostenia amb les meves pròpies mans. Plena de ràbia, vaig maleir a en Tom amb un fort crit.



-Si us plau, tranquil·litzi’s. Abans d'entrar he trucat a la policia així que comportis, no vull fer-li mal.



Tot i el seu advertiment no podia parar de cridar, de regirar aquella petita habitació en busca de les proves, en busca de qualsevol cosa que mostres la meva presumpte innocència, no podia para de pensar on era en Tom, per que m’havia fet això... Vaig notar una espècie de picada en el meu clatell, una punxada massa forta per a ser tractar-se d’un insecte. Les parpelles se'm tancaven, el cos em pesava, però no queia a terra. Dos policies em sostenien agafant-me pels braços mentre m'arrossegaven fora d'aquell indret.



Quan vaig despertar-me em trobava en una sala de pures parets blanques, no estava sola. Ja no hi eren els agents que hem sostenien. Darrere un vidre hi havia un grup de gent mirant-me de forma despectiva, tots vestits amb bata blanca o amb uniforme policial. Va obrir-se la porta, en un primer moment, només vaig veure algú que s'aproximava a mi, després vaig reconèixer qui era, la meva mare. Vam abrasar-nos amb llàgrimes als ulls.



 



-Mare, jo no he fet res, ha estat en Tom... has de creure’m. Aquest cop no he sigut jo.



 



-Prou, si us plau, en Tom no és real. - va interrompre'm.- Filla, no existeix, només és una il·lusió teva, viu al teu cap però no a la vida dels altres.



 



-No, no és així. Vaig trobar les proves d'un crim que ell perseguia, em va segrestar davant l'estació perquè l'ajudés, després va ensenyar-me les proves que ell havia reunit... I, i...



 



-Reina -deia mentre besava el meu front- el teu cap t'està jugant una mala passada, altre cop. No es el primer cop que et succeeix una cosa així. M'han ensenyat les gravacions de seguretat de l'estació de l’altre dia, només se't veia corre a tu, ningú va segrestar-te, tu sola vas caure davant l'estació. Uns empleats et van veure i van deixar-te a aquella saleta perquè et recomponguessis i descansessis una estona. Però un cop allí, els vídeos mostren que vas despertar-te i vas començar a parlar sola i a fer coses estranyes... -va trencar a plorar- En Tom mai ha existit, petita.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]