Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



XENIA_VALERO
Cerdanyola Del Vallès
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 Pensaments creuats
Falten cinc minuts perquè arribi el tren cap a l’estació d’Arc del Triomf. M’encanta la Vil·la Olímpica a Barcelona; sempre que puc, a les nits, vaig a fer un tomb pel passeig marítim; veig parelles agafades de la mà, nens penjats de la piràmide que hi ha a la platja, i molt al fons, algun  vaixell; els quals em fan enveja, perquè poder desconnectar del món i ficar-te enmig del mar és un luxe que no sabem apreciar tant com hauríem de fer-ho.

Falten quatre minuts. Miro al meu voltant buscant un forat en un banc, m’assec i torno a mirar aquelles peces de roba. Són tot un misteri. Algú interromp els meus pensaments:

  • - Tu també te les has quedat mirant? Aquestes peces que han tingut tota una vida i ara són aquí. De cop. De cop apareixen aquí sense donar cap explicació. No t’intriga?- per què em parla? No ho entenc, però m’agrada que tingui un punt de vista semblant al meu.

    - Mmmm... El que m’intriga a mi no són les peces de roba sinó les persones. Què farà ara aquesta persona només amb una sabata? – normalment em costa molt interactuar amb la gent del meu voltant, però ell, m’ha transmès confiança.


Falten tres minuts. Noto la seva mirada sobre mi. M’incomoda molt i em comencen a donar atacs d’ansietat com sovint em passa si em poso nerviosa. Em prenc unes pastilles, tanco els ulls i em relaxo. Ell no triga a tornar-me a parlar:


  • - Tinc una teoria. Hi havia un fugitiu. Un fugitiu que escapava d’un temut mafiós. En aquest perseguiment, el fugitiu va trobar una maleta i va tenir tanta sort que a dins hi va trobar roba, així que se la va posar ràpidament, perquè no el reconegués tan fàcilment i es va treure la seva i allà la veus, i el tema de les sabates és perquè no li va donar temps a posar-se les dues i va sortir corrents amb una. Què et sembla? – em diu tot emocionat. Jo em quedo en silenci pensant, la veritat és que ens assemblem molt, té molta imaginació i això m’agrada.

    - Penso que la teva teoria és molt encertada, però hi ha un detall que no has tingut en compte. I és que a l’altra banda de les vies hi ha l’altre parell. Aquí què hi tens a dir? – li responc, no estic gaire acostumada a converses tan llargues amb desconeguts així que m’ho he de pensar tot molt abans de dir-ho.

    - De veritat?! Pensava que tu m’ho sabries dir! – no pot ser, ja l’he fet enfadar, sóc un desastre; se’m salta una petita llàgrima.

    - Ei, per què plores? No pensaries que  m’havia enfadat, no? Bé, et diré jo la resposta: aquest fugitiu va veure que venia el tren, així que va aprofitar l’ocasió per saltar a l’altra banda de les vies i com que després passaria el tren  no li donaria temps al mafiós de creuar a l’altra banda. I la sabata està allà perquè se la va treure, ja que no era el seu peu i li anava massa petita. Ara no m’hi pots ficar cap queixa, eh?- em tranquil·litza que em digui que no està enfadat, perquè ja m’havia espantat. És un noi molt agradable i molt maco de la seva part que vulgui començar una conversa amb mi, ja que molta gent ho evita.


Arriba el tren. Li dedico un tímid somriure i entro al vagó. Ell entra darrere meu. S’asseu al meu costat. I em poso nerviosa, no entenc per què em segueix, així que li pregunto, o més ben dit li crido:


  • - Per què em segueixes?! Deixa’m tranquil·la! – i començo a plorar. Ho faig sense voler i en Tom diu que no passa res, que no és culpa meva i que és totalment normal en gent com jo.

    - Si vols me’n vaig, però no cal que ploris. – em diu compassiu i em quedo callada observant-lo durant minuts.


L’observo mentre pren notes en una llibreta, de tant en tant, em va mirant, i quan veu que li estic mirant la llibreta la tapa.


  • - Per què no puc veure el que escrius? – dic encuriosida

    - Perquè... Perquè són coses privades. Bé, jo ja  baixo en aquesta parada, adéu! – miro a la pantalla del vagó on diu les parades i és també la meva!

    - Jo també he de baixar aquí.

    - Ara qui és qui segueix a qui, eh? – quina vergonya, es pensa que el segueixo; no sabia que era tan complicat saber parlar amb un desconegut sense espifiar-la.


Sortim a la vegada de la boca del metro, i m’ofereix anar a la platja amb ell i després de callar un minut per pensar-m’ho li dic que sí. En Tom em diria que li digués que no, però també em diu que m’he de comunicar més amb la gent, així que en realitat es contradiu.

Passegem per la zona del port, i xerrem; bé, millor dit ell xerra i jo escolto. De cop, de lluny veig  la meva germana amb les seves filles i el seu marit.

  • - Eh! Aquella és la meva germana! Corre, anem a saludar-la! – dic molt emocionada i seguidament l’agafo del braç i començo a córrer, però noto en la seva mirada preocupació, a més, no es deixa arrossegar.

    - Mmmm... Se m’està fent tard, potser que vagi tirant cap a casa meva. Et sembla? – noto un to diferent a tot el que ha estat utilitzant durant la tarda.

    - Carlota! – la crido amb totes les meves forces. En el fons vull que vegi que he millorat molt i ara em relaciono amb més gent. El miro i veig que es gira o es tapa la cara. Li farà vergonya que algú el vegi amb mi?


La meva germana es gira i ve corrents a saludar-me.


  • - Mira Carlota a qui he conegut! – i el faig girar-se i destapar-se la cara. A la meva germana se li canvia la cara de cop. A ell també.

    - Què passa? – no em contesten cap dels dos.

    - Carlota em vols dir què passa? – li suplico.

    - Noa, què et sembla si segueixes passejant amb nosaltres? – em diu.


 Comenta
 
Capítol 2 Respostes per a preguntes
No sé el que està passant. La Carlota m’agafa del braç i li llença una mirada penetrant al meu amic, si se li pot dir així; nou. Ell fuig amb una cara d’aspecte avergonyit.

  • Carlota, es pot saber que estàs fent, sempre m’esteu dient tu i el Tom que he de fer amics i ara que en faig me’l traieu, no ho entenc! – dic tota enfadada, però callo de cop quan em dono compte de que tothom em mira, amb menyspreu? Amb fàstic? Amb por?


M’entra molta angoixa i surto corrents cap a la platja, tot i això la Carlota no triga en atrapar-me. 


  • Noa, fes el favor de calmar-te si us plau! Tot això té una explicació, i dintre de poc et donaré totes les respostes a les teves preguntes, però ara mateix no puc. Prefereixo poder-t’ho explicar tot amb detalls amb l’ajuda d’en Tom, d’acord? – la seva veu em tranquil·litza, tot i que estic molt nerviosa per saber perquè la meva germana ha fet fora al recent conegut i perquè necessita l’ajuda d’en Tom, m’omplo de paciència  i la segueixo cap al seu cotxe.


Em porta en cotxe cap a casa, i quan hi arribo i em fico al llit, em costa molt dormir-me, tinc el cap ple de preguntes les quals no tenen respostes. Dono voltes al llit com si allò m’ajudés a descobrir-les, però, he de tenir paciència, demà tindré totes les respostes.

Tal qual com havíem quedat, a les 11.30 del matí davant el restaurant italià de la meva cantonada. La meva germana tan puntual com sempre em recull amb el cotxe i ens dirigim cap a la consulta d’en Tom. Una vegada arribem, ell ens rep tan amable com sempre.

  • Hola, Noa! Hola, Carlota! Volíem parlar sobre el doctor Antoni, oi? – Jo pensava que anàvem a parlar sobre el meu “amic”, però ell treu el tema d’un tal doctor Antoni, cosa que m’estranya bastant. La meva germana fa que sí amb el cap.

    Bé, em penso que estàs força impacient Noa, així doncs calma’t. El que t`hem d’explicar és una llarga història, i com hem anat treballant, hauràs de mantenir la calma. – les seves paraules m’espanten, però a la vegada és amb la única persona que he assolit el meu major grau de confiança. El miro per a que segueixi parlant.

    Quan eres petita, tindries uns set anys; va entrar a treballar a la consulta una mena de psicòleg nou, el doctor Antoni. Ell, es va començar a interessar molt per tu, tot i que no eres la seva pacient; fins i tot va robar els teus informes, això i un seguit més de successos va fer que el fessin fora. – diu pausadament en Tom.

    Sí, vam deixar córrer el tema, fins que un dia ens vam adonar de què ell et va continuar seguint durant tres o quatre anys més; aquí va ser quan ens vam començar a preocupar molt. – segueix la meva germana.

    Vam estar investigant-lo fins que ens vam donar compte de que t’estava observant i investigant a tu i a unes sis o set persones més que tenen el teu problema o semblants per fer una recerca i experimentació sense cap tipus de compassió o empatia per guanyar un famós premi psico-científic. – continua explicant en Tom mentre jo estic bocabadada intentant contenir els meus nervis.

    Per exemple, te’n recordes d’aquell cop que van venir uns quants brètols perseguint-te pel carrer i que no et van deixar en pau fins que vas arribar a casa? – faig que sí amb el cap- doncs aquesta mena d’experiments eren el que feia aquest home.- aguanto les llàgrimes mentre recordo el moment, va ser la pitjor estona de la meva vida.

    Quan ens vam donar compte del que t’estava fent a tu i als altres, vam decidir denunciar-lo i es va acordar un ordre d’allunyament i no hem sabut res més fins ahir per la nit, quan la Carlota em va trucar alterada dient-me que estaves passejant i xerrant amb ell.- em quedo sense paraules i ara ja si  que no em puc aguantar les llàgrimes, em sento estafada i traïda.

    No ho entenc, perquè hi ha gent així? Perquè quan m’obro a una persona em donen més raons per tancar-me més? Perquè? – i ploro, la Carlota m’abraça i en Tom em dóna la mà.

    Tranquil·la Noa, tornarem a aconseguir l’ordre i ell mai més se’t aproparà, d’acord? – agraeixo molt tot el que fa la meva germana per mi, així que d’una manera per agrair-s’ho paro deplorar i proposo anar tots tres a dinar junts i convidant jo, és clar.

    D’acord, em sembla una bona idea, però no cal que ens convidis!- diu tot content en Tom, veritablement és el meu millor amic.

    Exacte!- diu amb el mateix entusiasme la meva germana.


 Comenta
 
Capítol 3 Després de la superació
Arribo de la feina cansada, em faig el dinar i em sento a taula. Avui dino sola ja que el meu marit no acaba de treballar fins les cinc de la tarda. Quan ja he acabat de dinar, remeno entre les coses de la meva bossa i trobo el llibre que tenia en procés de lectura, l’agafo i em sento al sofà. El llibre és per guanyar autoestima i de superació personal, d’alguna manera dir-ho.

Estic a punt d’acabar-lo quan rebo una trucada, és en Tom:

  • Hola reina! – em diu

    Hola! Que passa alguna cosa? – li pregunto perquè em sembla estrany que em truqui mentre és a la feina.

    Res greu, tranquil·la. Lo únic és que avui no podré anar a recollir la Marta a l’escola, et sabria greu anar-hi avui tu?

    Si, ja hi vaig jo. Però això perquè? – sóc insistent i no ho puc evitar.

    Relaxa’t, avui tinc més feina de lo normal, han arribat més pacients – em diu amb la seva típica veu tranquil·litzant.

    D’acord. Adéu! – i penjo.


Torno a la lectura però no se’m allarga més de cinc minuts, ja l’he acabat. Com que queda encara una hora fins les cinc, penso que és una bona idea anar a alguna llibreria i mirar a veure si hi ha algun llibre interessant.

Em dirigeixo cap a la llibreria, que és al Centre de la Vil·la, un petit però acollidor centre comercial del meu barri. Una vegada entro a la llibreria vaig cap a la meva zona preferida, és una la qual està formada per llibres que estan basats en històries reals. M’agrada molt aquest apartat perquè penso que tenen un esperit de superació molt important i t’ajuden a conèixer més el teu voltant, i això m’agrada perquè em vaig passar molts anys de la meva vida sense interessar-me pel que passava al meu voltant.

Demano ajuda a la meva dependenta particular, és una noia molt agradable i sempre encerta en els llibres que em recomana. 

  • Hola Noa! – em rep tan simpàtica com sempre.

    Hola maca, estic buscant algun llibre i segur que tu saps algun que em pugui agradar, oi que si?

    És clar! Mira fa poc va sortir un llibre molt interessant que està tenint molt d’èxit, vols mirar-te’l?

    Sí , d’acord. – dic convençuda


Em senyala l’estanteria on és el llibre i torna a l’entrada. L’estanteria on es troba és molt gran i amb moltes edicions d’aquest. N’agafo una i em poso a llegir mentalment l’argument que hi ha a la contraportada.

“Aquesta història és real, la història seguida des d’a prop d’una noia amb un problema que no està gaire difós en la nostra societat però que hi és i té importància. En aquest fascinant relat posarem a prova el nostre subjecte per veure fins a quins límits pot arribar i fins a on aguantarà. També, podrà gaudir d’interessants entrevistes i converses amb la persona que us deixaran bocabadats. En aquesta novel·la podrà viure des de primera persona com es viu tenint síndrome d’asperger en la societat actual, la societat del segle XXI. Endinsi’s en les pàgines d’aquest llibre i descobrirà fets que feia uns moments ignorava.”

Em deixa sense paraules la descripció de la novel·la, miro al meu voltant buscant un lloc per poder i com que no trobo cap lloc em sento al terra. Sinó ho arribo fer això de asseure’m m’hauria esvaït. Es refereix a mi la història? No, no pot ser. Hi ha més gent que tingui el meu problema, no sóc l’única amb síndrome d’asperger en aquest món així que em tranquil·litzo. M’aixeco ja que m’he adonat que més d’un client se m’havia quedat mirant, reflexiono sobre el resum que acabo de llegir i m’acabo decidint amb que pot ser una ona idea agafar-lo així podré conèixer una mica més la meva malaltia i els diferents casos que hi poden haver.

El fullejo una mica i em paro en una pàgina i llegeixo part d’un paràgraf:

“...cada divendres tarda-nit se’n va cap al seu barri preferit, la vil·la olímpica. La observo sovint i sempre es queda asseguda en un banc d’aquella gran filera que hi ha al passeig marítim mirant cap al mar...”

Em quedo totalment paralitzada, aquella descripció és meva i ara no tinc cap dubte. Lo primer que em ve a la ment és sortir corrents cap a casa i no tornar a sortir mai més, però en Tom m’ha ensenyat a ser forta.

Giro el llibre, miro la portada. El llibre és diu La noia del tren de Doctor Antoni Figueres.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]