Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



mcampmanycanigo
Barcelona
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 La curiositat em persegueix
Va arribar el meu tren, m’hi vaig pujar, no podia parar de pensar en aquell tros de roba, potser se li hauria caigut a un passatger, o una ventada l’havia fet arribar fins allà i si s’hagués caigut d’un helicòpter? Li donava voltes i voltes, però la veritat es que vet a saber per quina raó aquella peça de roba havia arribat fins allà i segurament jo mai la sabria. Mentre la meva imaginació volava pensant multitud d’històries per explicar l’arribada d’aquell tros de roba, en Tom va entrar al tren i va seure al meu costat com de costum. Se’l veia preocupat, em va explicar que l’examen de física no li havia anat gaire bé. Llavors li vaig explicar la meva historia sobre el tros de roba i tots dos vam començar a inventar històries cada cop mes surrealistes i divertides que van aconseguir que en Tom s’animés una mica i m’ho va agrair. Tant distrets estàvem que una mica més i se’m passa la meva estació, vaig creuar la porta just en el moment en que es sentia el xiulet de tancada de portes i de poc se’m queda travada la motxilla.



Feia una tarda molt agradable, es notava que la primavera estava a punt d’arribar. Encara hi havia llum del dia i venia de gust anar caminant fins a casa, no com a l’hivern que ja es de nit, fa fred i només tens ganes d’agafar el bus per ficar-te a dintre casa el mes aviat possible.  Per aquest motiu vaig decidir torna a casa caminant vora el riu que passa pel costat de l’estació. Quan començava a baixar els esglaons per agafar el caminet del riu, vaig veure un altre cop una peça de roba de color blavós igual que la que havia vist abans des de l’andana del tren. Aquesta vegada estava sobre una roca, possiblement per que s’assequés perquè estava molla. Com pot ser? Era la mateixa roba? Seria de la mateixa persona?

Vaig mirar el rellotge i ... per l’amor de Déu! Ja eren en punt, feia un quart d’hora que hauria de haver arribar a la classe de musica! Vaig córrer el màxim possible fins la parada de bus. Adéu al passeig vora el riu...., al bus estava la Laia, la meva veïna que fa música amb mi i que també arribava tard però ella arriba tard sempre i no estava nerviosa, jo en canvi com que no m’agrada fer tard, estava molt estressada.



Per fi vam arribar a un quart de vuit. La professora ens va deixar entrar amb una mirada com qui ens perdona la vida.

Teníem una prova de música amb el violí, individualment davant de tota la classe. Mentre els meus companys anaven fent la prova, el meu cap no parava de pensar d’on dimonis havien sortit aquells trossos de roba. De sobte sento a la professora que m’està cridant per fer la prova i jo sense adonar-me!!!!



-Maria! Maria! Et toca a tu! On tens el cap?



-Si, si ara hi vaig, estic traient el violí...



-Pots començar amb la partitura número 32.



Hi vaig tocar la peça el mes be que podia però, es veu que no tinc gaire traça i  la professora només em va donar un suficient.

Pot ser si hagués practicat una mica i hagués estat mes concentrada en el que feia i no tant en la maleïda peça de roba m’hauria sortit millor.



Al arribar a casa, el meu germà petit Ignasi estava jugant a basquet, ja que li agrada molt, m’hi vaig posar a jugar amb ell, vam fer un vint-i-un i com sempre ell va guanyar la partida. Asseguts a terra descansant em va preguntar que tal havia anat el dia i li vaig explicar la historia de la meva troballa i el suficient a musica. Ell em va preguntar intrigat:



-Creus que la roba del riu es de la mateixa persona que la de l’andana?



-Hi ha moltes probabilitats de que sigui així.



-Podríem anar junts demà a l’escola i m’ho ensenyes?



-Demà tinc classe molt d’hora però si matines per mi cap problema!



-Perfecte, demà vindré amb tu.



L’Ignasi, també ha heretat aquest gen de la curiositat. Me’n recordo que un estiu vam fer de detectius per esbrinar qui s’havia menjat la xocolata del rebost!















 
 Comenta
 
Capítol 2 Llençar-me
L’endemà em va despertar l’Ignasi tot il·lusionat vam esmorzar  un got de llet i quatre galetes i vam sortir corrents per poder contemplar mes estona aquella peça de roba.



El tren va arribar com estàvem adormits no vam parlar durant el viatge i el vam aprofitar per deixar volar la nostra imaginació.



-Propera estació la Rocadera.



Es va sentir pel megàfon.



Sense dir-nos res es vam posar les motxilles i cordar els abrics mentre es dirigíem cap a la porta. Al sortir feia menys fred que de costum. Vaig mirar l’altre andana i.... allà estava la peça de roba! la vaig senyalar amb el dit perquè l’Ignasi s’hi fixes. Tot seguit vaig veure de llampada una nena que s’amagava entre les roques on estava la peça de roba. Vaig al·lucinar no podia creure el que estava veient.



-Ho has vist?



Vaig preguntar-li al l’Ignasi per assegurar-me de que el que estava veien era cert.



-Si! Que fort! Semblava de la teva edat! Què feia allà a sota de la andana? D’on pot venir? Creus que estava allà sola?



-Em va rodejar de preguntes, preguntes que jo ja m’havia fet.



Devia ser cosa de germans. Vaig decidir baixar a la via i anar a la part de les roques on s’havia amagat la nena. Mentre baixava l’Ignasi em va preguntar.



-Però Maria què fas? Què t’has tornat boixa?



L’hi vaig respondre que volia saber tot d’una d’on venia aquella peça de roba, no podia passar ni un dia més sense saber d’on venia.



-Maria, farem tard!



Va cridar l’Ignasi tot histèric. El vaig Ignorar i vaig continuar amb la meva expedició. Vaig creuar la via vigilant que no passes cap tren i em vaig dirigir a la zona de les roques. Ell em va seguir sense dir res més. Quan estava a punt de ficar-me en el forat de les roques, em vaig adonar que feia estona que la noia havia passat i no tenia ni la mes remota idea de en quina direcció havia anat.



L’Ignasi continuava insistint que fèiem tard i no vaig tindre més remei que tornar a pujar i deixar l’expedició per un altre dia, potser podria tornar a la tarda desprès de l’escola.



De l’estació a l’escola hi ha una bona estona caminant, però no m’importava gaire, ja que feia molt bon dia. S’apropava la primavera i els dies son cada cop més lluminosos i la temperatura també es molt agradable i com el dia anterior no havia pogut fer la meva excursió vora el riu vaig decidir fer-la avui. El meu germà caminava darrera meu, arrossegant els peus com si anar caminant a l’escola fos un castic molt feixuc. A mi en canvi em relaxava aquella estona caminant, era el meu moment, en el que deixava volar la imaginació i els meus pensament. En aquest moment li vaig començar a donar voltes a la historia de la peça de roba, la nena que es ficava entre les roques i si potser existia una connexió entre aquests dos fets. Sabia que estaria totes les classes pensant diferents histories que els connectessin.



De sobte vaig veure que el meu germà estava parlant amb els seus amics i vaig decidir anar una mica mes lent i deixa que poc a poc s’allunyessin fins que ja casi be no els veia i llavors vaig gira cua i me’n vaig tornar cap a la Rocadera. No podia estar tot el dia donant-li voltes a allò havia de resoldre avui aquest enigma.







Al baixa un altre cop a la via i creuar per les roques, em vaig fixar be per veure si hi trobava alguna pista de la nena d’abans, una mica amagades es veien unes trepitjades d’una mida semblant a la meva, però com que jo no havia passat encara havien de ser per força d’ella. Les vaig seguir casi be uns 50 metres fins arribar a una espècie de cabana feta amb la mateixa roba que la peça que havia vist dies abans. Vaig suposar que allà dintre deuria estar la nena. Reconec que en aquell moment em va agafar una mica de por. Vaig dubtar si entrar o no, però si no ho feia tornaria amb aquell neguit de no saber quina es la connexió i que es lo que deuria estar passant, havia de sortir de dubtes i tirar endavant. Com que la cabana era de roba la única manera de saber si havia algú a dintre va ser cridant. Que hi ha algú? Però ningú va respondre, vaig cridar per si no m’havia sentit però res, cap resposta.



La curiositat em matava i vaig retirar molt lentament la roba per la part de sota i em vaig ajupir per mirar per sota. A dintre no hi havia ningú. Però hi havien dos llits i un cubell d’aigua, també es podien veure estris de cuina una mica rovellats i roba estesa. Vaig entrar a dintre per veure tot de mes a prop i just quan estava a dintre mirant unes fotografies que hi havia sobre d’un dels llits, va entrar una dona d’uns 35 anys amb uns sacs plens de roba a les mans i va començar a cridar. Jo em vaig espantar tant que sense dir res vaig començar a córrer i no vaig parar fins que vaig arribar a l’escola. Semblava que el cor em sortiria per la camisa, la meva cara deuria estar tan blanca que la meva amiga quan em va veure em va preguntar si em trobava be, semblava que hagués vist un mort.
 Comenta
 
Capítol 3 El cistell de les taronges
Bon dia, em va dir la meva mare, jo confusa vaig obrir els ulls. Aquella nit havia dormit tant profundament que no recordava si avui era divendres o ja havia arribat el cap de setmana. Però el sol que penetrava per la finestra i travessava les cortines acaronant la meva cara em va indicar gratament que per fi era dissabte.



Quan estava esmorzant em va venir el record del succés de la cabana. Avui tenia partit de Hoquei a l’escola Betúlia, molt a prop de la meva.



-Maria, reina, avui no et puc portar al partit em sap greu, però hauràs d’anar en tren. Va dir la mare.



Vaig assentir amb el cap, mentre m’empassava l’últim boci de torrada amb mantega.  No volia agafar el tren per no trobar-me la dona de la cabana, vet a saber que podria passar.



-Maria, va dir l’Ignasi



-mani?



-Avui t’acompanyo al partit, he quedat amb l’Eduard per fer un partit de futbol mentre la seva germana i tu esteu al partit.



-D’acord, però ja pots córrer perquè jo marxo ara mateix.



L’Ignasi es va veure el got de llet d’un glop i es va anar corrents a vestir-se.



Tots dos vam sortir de casa a corre-cuita per no perdre el tren, ja que els caps de setmana passen a hores molt concretes i si no ets al moment ja pots esperar mes de mig hora que passi el següent tren.



El tren anava tan vuit els dissabtes que podíem escollir el lloc on volíem seure, jo li vaig dir a l’Ignasi de seure a la finestra per la banda on era la cabana, volia veure-la de lluny un altre cop. Al apropar-se el tren al lloc dels fets el cor m’anava a cent per hora. Vaig mirar, però no es veia res des del tren perquè la cabana estava entre les roques. Però de sobte vaig veure sortir la noia que havíem vist la primera vegada, tornant a ficar-se entre les roques.



Al arribar a l’estació l’Ignasi es va trobar amb el seu amic Eduard i tots dos van marxar camí de l’escola Betulia. Jo em vaig quedar una mica endarrerida i quan els dos van passar les portes de sortida del vestíbul, em vaig girar i vaig córrer a veure si la trobava encara a les roques.



Ella estava ajupida recollin taronges del terra que semblava que li haguessin caigut d’un cistell que portava al braç.



-Vols que t’ajudi? Li vaig crida a l’hora que saltava a la via per no deixar la possibilitat de que em digués que no.



La noia es va espantar una mica i no va respondre, es va limitar a deixar que li anés posant les taronges al cistell.



-L’altre dia et vaig veure corrents per aquí, on anaves?



-A casa meva.



-On esta casa teva, si per aquí tot es bosc?



-Ja però visc just al creuar-lo a l’altre banda.



-Et deus conèixer molt be aquest bosc, oi?



-Si hi passo cada dia.



-Llavors deus saber que hi ha una cabana de roba al mig del bosc.



-Si, allà no hi viu ningú, esta mig abandonada. Va dir amb un to sec, nerviós sense voler que la conversa continués.



-Dons, jo l’altre dia vaig trobar-hi a dins una dona d’uns 35 anys i semblava que allà a dintre i visqués algú mes, perquè hi havien dos llits.



-Em.....ho sento molt. Haig de marxar.



-No... espera t’acompanyo. Així t’ajudo amb la cistella que pesa molt.



-No cal... no cal.



Però de tota manera vaig agafar una nansa de la cistella i caminant al seu costat no vaig fer cas de la seva negativa.



Caminant per dintre del bosc, ja a punt d’arribar on es trobava la cabana. Ella es va parar i em va dir que ja no necessitava que l’ajudes i que podia marxar. Jo li vaig contestar.



-Però si estem a mig camí, de casa teva, o no es veritat?



-Doncs.... pot ser t’ho hauria de haver dit abans. Jo visc aquí. Va dir assenyalant la cabana.



-Què? Aquí?



-Si...



En aquell moment em vaig quedar bloquejada, aquella nena, que podria ser jo, vivia a una cabana de mala mort, en mig del bosc, sense aigua, ni llum, ni calefacció.... sense res!



Que podia haver passat per acabar vivint en aquestes condicions? La dona de 35 anys podria ser la seva mare?



Em vaig girar per preguntar-li tot això que em preguntava, però ella es va avançar i em va dir:



-Vivim aquí la meva germana gran i jo, des de fa dos mesos. Hem arribat aquí fugint d’una espantosa guerra que hi ha al nostre país. Nosaltres no en tenim res a veure amb aquest conflicte però hem hagut de marxar quan els meus pares van morir al esclatar una bomba a casa nostra. Després d’aquest terrible succés i de la constant persecució a la gent de la nostra religió ens vam veure obligades a marxar de casa nostra i del nostra estimat país, per no haver de renegar de la nostra fe o morir per ella.



Em vaig quedar de pedra. Es tractava dels famosos refugiats que sortien cada dia a les noticies a la televisió, però aquesta vegada no era una imatge virtual sinó una realitat que podia veure i tocar amb els meus propis ulls i mans. Em va envair una sensació d’angoixa que em va remoure per dintre fins al fons de la meva ànima.



Jo estava allà davant d’aquella persona que necessitava ajuda. Aquesta vegada no n’hi havia prou amb lamentar-se davant d’un televisor sinó que calia actuar. Seria capaç de fer-ho? 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]