Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



American Boys
Barcelona
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 Tot va començar
Capítol 1: Tot va començar





-Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.



La Michelle Holmes, la nostra protagonista, tampoc podia evitar recordar el que va passar a l’hivern del 85.

Un d’aquells matins, la noia, s'havia aixecat d'hora per recollir algunes de les destrosses que havia fet la nit anterior quan es va enfadar durant la xerrada, no molt amigable, que havia tingut amb el seu pare, en Tom. Mentre recollia, va trobar una fotografia dels seus pares i ella, quan la seva mare encara no havia mort i ells vivien feliços a Londres, abans de que la seva mare morís i ella i el seu pare anessin a viure a Barcelona, on des de llavors la seva relació havia sigut molt delicada perquè el seu pare havia desistit a resoldre l’assassinat de la seva mare, i moltes vegades s'enfadaven. Mentre la Michelle mirava la fotografia melancòl·lica tot es va apagar i els seus ulls es van tancar. Al recobrar el sentit, va sonar el telèfon fix de la cuina i, sense tenir temps de pensar en tot el que acabava de passar, va deixar la fotografia que encara tenia a la mà i va anar a la cuina per agafar-lo; al despenjar, una veu femenina estranyament familiar va parlar:



-Senyoreta Holmes, ha sigut seleccionada entre cinc mil persones per tenir la valuosa oportunitat de fer un viatge amb tren a Budapest.

-Què? Com sap el meu nom? Qui és?! -va respondre la Michelle desconcertada-

-Ha estat citada a la fàbrica del carrer Joan III número 15 a les 15:08 del dia 5 de novembre, si no arriba a l’hora perdrà l’oportunitat -i va penjar-.

-Què? Però...



La nostra protagonista, desorientada, va penjar també el telèfon i es va asseure a una cadira tota confusa per reflexionar sobre aquella trucada. Després de donar-li voltes i voltes, a les 15:08 es va presentar a la fàbrica. Una suau brisa acariciava el seus cabells llargs i rosos, i el seus ulls blau cel estaven concentrats en l’horitzó i no deixaven que res ni ningú la distragués. Les seves galtes vermelles eren lleugerament tapades per una bufanda de color rosa que combinava amb la seva jaqueta d’un lila molt potent, que feia entreveure la seva estilitzada figura.

Va entrar a la fàbrica, aquesta sembla abandonada; avança unes passes buscant algun indici de persones a la central. Aleshores sent un soroll, mira d'on prové, és d'un fluorescent que avança cap a ella des del sostre, i al veure’l, instintivament, es llença cap a un costat per evitar el cop. Entre la pols que ha aixecat la caiguda del fluorescent, la Michelle només pot adonar-se d'una ombra peculiar que s'allunya ràpidament cap a la sortida d'aquella instal·lació. La nostra protagonista, a l’intentar perseguir-la, ensopega amb uns taulers de fusta que hi havia al terra i cau perdent així el coneixement.


1




Quan desperta, mira al seu voltant i s’adona que es troba fora de la fàbrica i sense rastre d'aquella ombra estranya que havia vist moments abans. Al ’incorporar-se, de la seva jaqueta li cau un petit sobre d'un groc pàl·lid, s'ajup per agafar-lo, i, a l’obrir-lo, veu que al seu interior hi ha un bitllet de tren i una carta on apareix reflectit el perquè del viatge i les seves condicions.



Benvolguda senyoreta Michelle Holmes,

Ha sigut escollida en un sorteig d'una emissora de ràdio local, molt popular, i ha guanyat un fantàstic viatge a Budapest, Hongria. Farà quatre parades en el seu recorregut, París, Estrasburg, Munic i Viena abans d'arribar al seu destí, la capital hungaresa. El viatge durarà set dies, donant-li temps de sobra per explorar i descobrir les meravelloses ciutats i paisatges on el nostre tren farà escala. El premi inclou totes les despeses pagades i vostè s'allotjarà a la cabina de luxe 815, vuitè vagó del Tatínic Express, el nostre extraordinari tren que consta del millor i més sofisticat equipament per satisfer al màxim les necessitats dels nostres estimats passatgers. S'haurà de presentar el dia 7 de novembre a les 9:30 a l'Estació de França. Haurà d’anar a la consigna de l’estació i donar el seu nom per obtenir tota la documentació necessària pel seu viatge, així com una quantitat de diners per les seves despeses personals. No porti objectes metàl·lics i vingui sola ja que el bitllet és individual...




La noia va finalitzar la lectura i es va prendre, encara, uns instants per assimilar tota la informació de la carta. Era el dia 5 de novembre, només faltaven dos dies perquè arribés la data que indicaven. Deixant de costat aquests pensaments, es va adonar de l'hora que era i que feia tard a la cita amb els seus vells amics de quan anava a l'institut.

Després d'unes hores de rialles, converses i bons moments, la nostra protagonista va arribar a casa baldada; es va treure la roba i va entrar a la dutxa, aleshores tots els pensaments sobre el viatge i la fàbrica van envair el seu cap. <<Qui era aquella noia que havia trucat a casa i tenia una veu tan familiar? Per què havia guanyat un sorteig de la ràdio si ni tan sols s'havia presentat? I de debò estava pensant en presentar-se a l'Estació de França el dia set?>> Mentre es feia aquestes i més preguntes, sortia del lavabo quan va sonar el timbre, es va posar el pijama en un tres i no res i va anar a obrir la porta preguntant-se qui podia ser a aquelles hores. A l’obrir-la no va veure ningú, només va sentir un so, i, al mirar cap abaix, va veure un petit gatet la mar de bufó d'un taronja com una posta de sol ratllat amb fines franges blanques i marrons que recorrien tot el seu petit i fràgil cos. El gat portava un collar vermell sang d'on penjava un cascavell i alguna cosa més que la nostra protagonista no podia veure bé, al apropar-se per observar-ho millor, es va adonar que era un paper doblegat moltes vegades. El va agafar i el va desplegar.



Hola Michelle, sóc el teu pare, en Tom, ja que veig que no vols passar molt de temps amb mi, t’he enviat un amiguet perquè et faci companyia i et recordis de mi. Es diu Àngel, però entendré si li vols canviar el nom. Si vols veurem la meva direcció segueix sent la mateixa de sempre.



Petonets, el teu estimat pare.



PD: L’Àngel ja ha sopat.

 


2






La Michelle va acabar de llegir la carta i va agafar l’Àngel (va decidir deixar-li el mateix nom) i tots dos junts van entrar a casa. Ella, amb el gatet amb braços, es va estirar al llit per intentar dormir una mica, ja que havia sigut un dia molt llarg i havien passat moltes coses estranyes.

La seva habitació era força lluminosa, ja que la seva làmpada donava molta llum, la cambra era petita, però tenia força espai. A l’esquerra, hi havia un armari alt i de fusta de roure, aquest armari, era l’únic moble que havia aconseguit arribar sa i estalvi des de Londres, i per això li tenia un fort valor     sentimental.                                                                                                                   Al costat de l’armari tenia un llit per una persona, acuradament vestit amb un fi llençol d’un verd maragda i un coixí de cotó amb una funda verd caqui a joc.                                                                                                               A sobre, tenia un munt de coixins i animals de peluix que li feien companyia en els seus moments de solitud i agonia i, finalment, a l’altre costat tenia un petit escriptori on es passava molt del seu temps lliure escrivint una novel·la, així que estava ple de fulles desordenades.

Mentre feia un intent fallit de dormir, el seu cap va ser abordat per tots els pensaments dels fets que havien tingut lloc durant aquell llarg dia, la trucada misteriosa, la fàbrica abandonada, l’ombra peculiar, el desmai ocasional, el gatet que li havia enviat el seu pare… I el viatge!

Què faria amb el viatge? Era una broma? I si era de debò? Seria una oportunitat única per sortir del seu ambient personal tan mogut. Entre badalls i miols va decidir que sí que es presentaria el dia 7 a l’estació just abans de quedar-se adormida.

El dia 6 va passar molt ràpid, entre les maletes i pensar que faria amb el gat, la senyoreta Holmes quasi no va tenir temps per fer res més. Al final va decidir que portaria el gatet de tornada amb el seu pare, ja que no se’l podia emportar al viatge, així que a les 18:30, quan els carrers només estaven tènuement il·luminats per la clara llum que despenien els fanals, la Michelle es va presentar a la porta de casa del seu pare. En Tom era un home alt, de cabells marrons i ulls blau marí, de veu molt masculina i caràcter sensible. Era molt treballador, no es donava per vençut, i per això mateix a l’arribar a Barcelona, havia començat a treballar en una fàbrica, i li havia anat tan bé, que, poc a poc, havia anat pujant esglaons fins arribar a ser director executiu en finances de la fàbrica. Gràcies al seu exagerat sou es va poder permetre comprar una cosa luxosa en un dels barris rics on ell i la noia van viure fins que ella va ser major d’edat i es va voler independitzar.

El seu pare va obrir la porta després que la nostra protagonista  truqués vàries vegades al timbre. Sorprès, va preguntar-li si volia passar, però la Michelle va ser breu i, amb un to aspre i no gaire amable, li va dir que se n’havia d’anar uns dies de viatge i que li cuidés el gat fins que ella tornés. Li va entregar el gatet i se’n va anar per on havia vingut.



Per fi era el dia 7 de novembre, el dia estipulat a la carta que havia trobat la Michelle Holmes feia dos dies a la fàbrica, ella estava esperant a l’andana de l’Estació de França que arribés el vehicle que l’havia de portar al  seu esplèndid destí. A les 9:30 puntualíssim, el tren es va presentar a la via i la noia hi va pujar amb la seva voluminosa maleta al darrere, després  de recollir tota la documentació tal i com estava estipulat a la carta. Quan ja s’hi havia instal·lat i aquest començava a arrencar, per la finestreta de la cabina, va veure un gat corrent per l’andana. Al fixar-s’hi millor, va veure que era l’Àngel, el gat que li havia regalat el seu pare. Aquest corria darrere del felí cridant el nom de la seva filla. Just quan el tren estava edinsant-se al túnel, una ombra peculiar que la Michelle ja havia vist en algun lloc, va entrar a l’andana deserta i va aturar-se                                    

 


3




davant del seu pare; va treure, de la gavardina que ocultava la seva cara i cos, una pistola amb la qual, intencionadament, va pitxar el gallet contra el cap d’en Tom i aquest es va desplomar contra el fred terra de l’andana.  La nostra protagonista va ofegar un crit just quan el Tatínic Express va entrar totalment al túnel i tot es va enfosquir.                                      









































































 


4

 Comenta
 
Capítol 2 Fent una parada


CAPÍTOL 2: Fent una parada





La Michelle, comença a córrer pel tren cridant com una boja, va directe al primer vagó, on, al seu final, troba la cabina del maquinista tancada, i, la tènue ombra que s'entreveu a través, sembla que no tingui ninguna intenció de girar-se. Quan la nostra protagonista, desesperada per la inactivitat del maquinista, es comença a desesperar, comença a sentir els murmuris dels altres passatgers, clarament parlant sobre el seu comportament estrafolari de fa només uns segons. Tots semblen gent adinerada, vestits amb roba de marca i amb un somriure inapreciable enganxat a la cara. No obstant, un dels passatgers, sembla diferent dels altres, és ell qui s'apropa a la noia i li pregunta que que és el que la té tan esverada. És un noi alt i amb un complexe musculós, deu tenir uns 25 anys, cabells negres com el carbó i ulls d'un blau radiant, vesteix amb una camisa llisa d'un blanc tan pur que sembla nova de trinca, uns pantalons llargs de color beix i unes sabates de xarol tan negres com el seu cabell. La Michelle li explica amb pèls i senyals el que acaba de succeir a l'Estació de França mentre ella ho mirava impotent des del seient que se li havia estat assignat. El noi, qui respon al nom de Joan i afirma ser policia, en veure que no es pot contactar amb el maquinista, arriba a la conclusió de que, segurament, la paret que els separa deu estar insonoritzada perquè ningú pugui distreure al maquinista. Llavors, treu el telèfon mòbil i truca a emergències per comunicar la mort d'una persona a l'andana número 13 de l'Estació de França, mentre ell i la Michelle estan en espera, un altre passatger, aquest si amb aspecte d'adinerat, se'ls apropa i els pregunta que és el que està passant. En Joan li respon que no passa res, que és un assumpte personal d'aquella senyoreta i que si us plau torni al seu seient. Al cap d'uns minuts, la veu del telèfon els informa de que la policia ja ha trobat el cadàver de l'home que afirmaven que estava a l'andana de l'estació i l'han identificat com a Tom Holmes, antic membre del cos de policia de Gran Bretanya, en Joan, els informa que a la següent parada del tren, acompanyarà personalment a la Michelle a comissaria perquè identifiqui el cadàver i respongui a unes quantes qüestions que li faran els agents de la llei.

La nostra protagonista, encara es passa uns quants minuts plorant a l'espatlla d'en Joan fins que, una estranya veu no molt entenedora per la Michelle, ressona per la megafonia del tren i diu:





-Estimats passatgers, sóc Erikson, el maquinista,els informo de que acabem de sortir d'Espanya, satisfactòriament, a més a més, també els informo de que la nostra pròxima parada serà a París, d'aquí a un dia, gràcies per viatjar amb nosaltres.





La nit cau molt ràpid, tant ràpid que la Michelle no es dóna compta de que són les 3:30 de la matinada i ella segueix desconsolada plorant en l'espatlla d'en Joan, que es va oferir a quedar-se amb ella aquella primera nit, desprès de la mort del seu pare. Quan el rellotge del camerino marca les 4:00, entre pensaments foscos i sanglots, la noia cau per fi rendida de son sobre el tou matalàs de l'habitació.

Al matí següent, la nostra protagonista i en Joan es desperten amb una veu que trenca el silenci d'una matinada freda, és la veu d'Erikson, el maquinista:



                                                            1



-Estimats passatgers, el maquinista d'aquest tren, Tatinic Express, els informa de que, en pocs minuts, passarem a la vora d'una parada abandonada, no s'espantin si veuen que no parem, ja que, com ja he dit, la parada està deserta, gràcies per viatjara amb nosaltres.





Mentre la Michelle i en Joan esmorzaven al vagó bar, la llum se'n va anar i tot el tren es va parar, deixant així el tren a les fosques com una nit sense estrelles, davant de la parada abandonada.





Ràpidament, el pànic es va estendre per cada un dels passadissos del tren, per cada habitació, per cada vagó, per cada racó. Pel que deia algun crit, les portes no s'obrien, i, al anar-ho a comprovar, la parella va veure que era veritat. Entre el pànic i la confusió, la porta del maquinista, que sempre havia sigut focus de mirades, ja que estava tancada, en aquell instant, es va obrir i va sortir un home. Amb la poca llum que entrava de l'exterior, no se'l podia apreciar bé del tot, però més tard, alguns passatgers, van declarar que era un home d'uns 35 anys, de complexió atlètica, d'origen nòrdic, alt, ros, d'ulls blaus com el mar. Sinó hagués sigut en aquestes circumstàncies, la Michelle l'hagués trobat atractiu. La veu del noi, aquesta vegada més entenedora, va calmar a tots els passatgers i els va informar, de que ,desgraciadament, el motor del tren s'havia espatllat, però que un altre tren venia de camí per recollir-los i portar-los al seu destí. Mentre tothom es calmava, de sobte, la llum va tornar i després d'un instant enlluernador, una nena d’uns vuit anys aclareix amb el seu crit d’espant que alguna cosa no anava del tot bé. Al apropar-s’hi, la Michelle i en Joan van poder veure com un cadàver d’una dona d’uns 40 anys es dessagnava lentament en el fred terra del tren, segurament era la mare de la nena que acabava de cridar. Mentre la nena petita plorava, en Joan va veure per la finestra del tren un cotxe a la llunyania, com que a pesar de que havia tornat la llum però el tren encara no responia, la Michelle i ell, acompanyats d’alguns passatgers i la nena, van sortir del tren per anar a demanar ajuda a la persona que estigués en aquell cotxe. Mentre s’allunyaven, la Michelle, sabia que alguna cosa no anava bé, i al girar-se per comprovar-ho, va poder observar com el Tatínic Express era engolit per una gran bola de foc i fum negre com el carbó. Havia explotat.





                                                          2

 
 Comenta
 
Capítol 3 Regressió
Capítol 3: Regressió

Uns segons després, tothom va mirar enrere i va veure a la Michelle tirada al terra a causa de l’ona expansiva de l’explosió.

La nostra protagonista va obrir els ulls, per un instant, li va semblar veure a la seva mare i al seu pare junts mirant-la amb un sostre blanc de fons. Però, al parpellejar i tornar a obrir els ulls, només va veure al seu pare assegut en una cadira dormint. Quan va intentar descobrir on es trobava, va poder observar que estava en una habitació totalment blanca, sobre un llit també blanc, amb una finestra de grans dimensions al costat i una petita televisió penjada del sostre. El que va veure li va confirmar les seves sospites; estava en un hospital. Aleshores va recordar el que li havia passat, quan intentava avisar a aquell cotxe de que hi havia un mort al tren, el Tatínic Express havia explotat. Mentre pensava en això, es va despertar en Tom, i ràpidament, al veure que ella també estava desperta se li va apropar i li va preguntar que com estava. Ella li va preguntar que s’havia fet de tots els altres passatgers del tren, i ell li va contestar:


Michelle, que dius? Portes dos mesos inconscient a l’hospital. Et vaig trobar tirada al terra del teu pis quan vaig anar a disculpar-me per la discussió que havíem tingut la nit anterior i a donar-te els antics diaris de la teva mare que jo mai he tingut el valor de llegir.







La Michelle, desconcertada, va preguntar que com podia haver estat dos mesos inconscient, però quan el pare li anava a contestar, un metge va entrar a l’habitació per veure en quin estat físic i mental es trobava la pacient. El Doctor Scalpel, James Scalpel, li va fer un seguit de proves per determinar si estava prou bé com per donar-li l’alta mèdica.

Al cap d’uns pocs dies d’internament a l’hospital, la Michelle va poder tornar a casa. Pel que li havien explicat, s’havia desmallat el matí següent de la baralla amb el seu pare, i havia estat aquells dos mesos en coma mentre somiava tot el seu viatge amb el tren. El doctor li va recomanar que tornés a casa seva i que es prengués uns mesos de descans abans de tornar a incorporar-se en la seva vida laboral i social. Durant els primers dies, la nostra protagonista no sabia que fer, es passava els matins i tardes anant d’una punta a l’altra de la casa. Quan ja portava unes quantes nits sense dormir, pensant en tot el que li havia passat, però que en realitat no li havia passat, un dia, al despertar-se, va decidir que començaria a llegir els diaris de la seva mare, la Blanca, es va aixecar, es va vestir i es va dutxar ràpidament, en una hora ja era asseguda al sofà amb el primer diari. Era un llibret de tapa dura, folrat de


-1-


cuir marró, tenia les pàgines esgrogueïdes pel temps, però encara es podia llegir el seu contingut força bé. Va obrir el llibret per la primera pàgina, la primera entrada era

del 15 d’agost de 1965, una setmana després  del naixement de la Michelle:


Avui m’he hagut d’aixecar quatre vegades per calmar a la meva petita boleta, una de les vegades m’he fet la dormida i en Tom s’ha hagut d’aixecar per anar a veure que li passava. Pel matí he anat amb la Michelle a comprar i s’ha portat prou bé. Més tard vam anar a la consulta del metge i llavors...







Van picar a la porta de casa de la Michelle, feia dies que ella i el seu pare ja no es portaven malament i sovint es passava per casa de la noia per veure com estava. Al obrir la porta, la Michelle es va trobar amb el seu pare acompanyat d’un petit i bufó gatet. Al veure’l la Michelle es va quedar pàl·lida, aquell gat era exactament idèntic a l’Àngel , el gatet ratllat que li havia regalat el seu pare en el somni que va crear la seva ment durant el desmall. La noia al principi no podi parlar, va quedar paralitzada, el pare va aconseguir fer-la parlar, però la Michelle no va dir res sobre el tema dels gatets, va preferir reservar-se aquella informació. Després de la xerrada amb el seu pare, aquest se’n va anar i la protagonista va decidir seguir llegint els diaris de la seva mare, ja que tenia una gran intriga. La Michelle es va aïllar durant uns dies a casa seva, per llegir amb detall els diaris personals de la seva mare, i va treure una conclusió, la mare tenia un do, igual que ella. La noia va intentar buscar més informació sobre aquell estrany do, que consistia en tindre uns desmais, però amb la fi de saber coses del futur. Durant la busca d’informació, van trucar a la porta amics i familiars, però ella estava concentrada en buscar totes les dades que pogués, només va sortir a l’exterior per anar a la biblioteca i agafar llibres sobre el tema. De camí a casa, es va trobar a en Tom i aquest, que estava preocupat, va aconseguir parar a la noia, la va acompanyar a casa i va exigir una explicació del per què no havia sortit de casa feia dies i no havia volgut comunicar-se amb ningú. La protagonista va voler solucionar-ho tot convidant al seu pare a dinar, així podria desconectar una mica. La noia estava a punt d’explicar tot el que sabia al seu pare quan, per les noticies de la televisió, va sortir que un tren havia explotat en una estació abandonada, i que només un grup de gent que va sortir del tren es va salvar. En Tom va apagar la televisió i va mirar a la Michelle amb una cara trista, ja que la noia es va començar a posar nerviosa. L’home, estranyat, la va intentar tranquil·litzar, però no va servir per a res, perquè la noia va sortir corrent i se’n va anar cap a casa. Al dia següent, un policia, va trucar a la porta de casa de la Michelle i es va topar amb la noia tota esverada encara del dia anterior. El policia la va parar i ella va mirar

la seva placa on posava un número i indicava el nom de l’oficial, era en Joan, un

 


-2-


antic company de classe de la Michelle, i el policia del somni que va ajudar a la noia al entrar al tren. El noi va entrar a casa amb la protagonista i va explicar quin era el motiu de la seva visita. Erikson, el maquinista del tren i ex company d’en Joan  i la Michelle, havia mort en l’accident del gran tren que viatjava de Barcelona a Budapest.

En Joan com a conegut d’una persona de l’accident, es va prestar voluntari per anar a tots els familiars a comunicar-li el que havia passat, i com que passava pel barri va decidir transmetre el seu dol als antics companys i amics d’escola. La Michelle, en acabar d’escoltar-lo, es va aixecar i va anar a la seva habitació. En Joan i en Tom, que acabava d’arribar, es van quedar immòbils i bocabadats, davant la reacció de la noia. Van decidir deixar-la sola en aquella moment i se’n van anar. La noia no sabia que fer. Encara que ja sabia el que havia succeït, va decidir anar-se’n de casa un temps i marxar a un lloc tranquil on poder reflexionar una mica sobre tot el que havia passat. Va arribar fins a una lloc inhòspit i una mica allunyat de la població, però això si, amb molta tranquil·litat per a pensar en el que havia passat. Després de donar-li voltes i voltes, va decidir tornar a casa i explicar-li tot al seu pare. Quan en Tom i la Michelle passejaven pel carrer una nit no molt freda, una ombra peculiar i coneguda per a la noia va sortir d’una cantonada i, aprofitant que no passava ningú per allà a part de la Michelle i el seu pare, va matar al pare amb la mateixa pistola que la nostra protagonista. El pare va caure al terra, i la noia va començar a plorar desconsoladament.

Al cap d’uns mesos, la Michelle, va ser ingressada en un manicomi, degut al seu estat mental, alterat a causa de totes les desventures que li havien passat en un període de temps força curt, i finalment, amb la mort del seu pare. Ningú es va creure res del que va dir la nostra protagonista sobre el somni, les coses que es feien veritat i l’obra responsable de la mort del seu pare.

Al cap d’uns quants anys la Michelle va deixar de lluitar contra la gent i va optar per no dir res del que sabia a ningú, fins avui que he vist una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. aleshores m´he enrecordat del somni que ha tingut la meva filla avui, sembla que aquest mal do es passa de generació en generació.















 


-3-


 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]