Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



leccom
Cerdanyola Del Vallès
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 Desitjos en veu alta
En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a aquedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar. Instintivament, mentre observava la lluna, la seva mà va pujar fins a tocar el seu penjoll. Aquest tenia forma de clau de fa amb tres noms gravats: Cristina (el de la seva mare), Charlotte (el de la seva germana) i el seu.

No va poder evitar recordar l'últim cop que les va veure feia ja 12 anys. Va recordar aquell horrible dia en que tot va caure en picat, el dia en que va fer-se una promesa; promesa que encara ha de complir. Avui recorda com va succeir tot.

─Aniversari feliç!─ van cantar juntes la mare i la Charlotte mentre en Damià bufava set espelmes d'un gran pastís de xocolata.

─ Quin desig has demanat? ─ va demanar innocent la Lottie de 4 anys.

─ Si t'ho dic no es complirà. ─va contestar-li ell.

─ De veritat?- va interrogar la petita. ─ I si mai ho dius en veu alta com sap ningú quin és el teu desig? Si cap persona el sap no t'ajudaran  que es faci realitat.

Això va fer rumiar en Damià, que tot seguit li va confessar el seu desig.

─Vull conèixer algun dia el pare. Això és el que he demanat. Tens raó, saps, mai hauríem de guardar-nos els nostres desitjos, és una bajanada. A partir d'ara sempre els diré en veu alta.

La Lottie va somriure cap al seu germà i la seva mare, que observava l'escena amb molta tendresa, va dir-li  que anés preparant-se,  era l'hora de donar el regal a en Damià.

Feliçment la petita va obeir i va marxar a preparar-ho tot.

─ Damià─ va anomenar-lo─ De debò desitges tant conèixer el teu pare?─ va preguntar amb precaució. El nen va fer que sí amb el cap.─ Doncs crec que ja ets prou gran per saber-ne una mica més, no et sembla?

En Damià quasi no va poder contenir l'alegria que va sentir, sense pensar-s'ho va saltar sobre la seva mare per donar-li una gran abraçada.

Just en aquell moment la petita Charlotte va reaparèixer a la sala amb una carpeta gairebé més gran que ella. Era la carpeta de partitures de la seva mare. En Damià que no va poder amagar la seva curiositat va preguntar:

─ Per què portes això, Lottie?

La Charlotte en lloc de contestar va col·locar una partitura al faristol del gran piano de la seva mare i va dedicar una mirada plena d'emoció al seu germà gran.

─ La Lottie i jo hem volgut fer-te un regal que poguessis conservar sempre.─ va començar a explicar sa mare─ Estàvem pensant què podríem regalar-te quan es va apropar el piano i va tocar unes notes a l’atzar i... la resta ja és història.─va finalitzar amb un somriure d'orella a orella mentre s'encaminava al piano.

La seva mare va començar a tocar una melodia preciosa i única. La cançó feia la sensació de tenir vida pròpia, de tenir la seva pròpia història, una vida plena d'alts i baixos, plena d'alegries i esperances. Simplement magnífica.

La Lottie se la mirava embadalida i en Damià gairebé no s'aguantava les llàgrimes plenes de tot tipus de sentiments. Sentiments molt intensos per a un nen de 7 anys. Però ell era en un dels millors moments de sa vida.

Quan la cançó va haver acabat, la Cristina va mirar-se els seus fills amb molt d'amor, la peça que acabava d’interpretar l'havia composta pensant en ells i no podia estar més contenta.

─ Apa, veniu aquí.─va dir obrint els braços i amb la veu entretallada per l'emoció─ Aquesta és la vostra cançó, recordeu-la sempre, segur que us ajudarà quan la necessiteu i us recordarà qui sou.

Es van abraçar com poques vegades ho havien fet. La Cristina sabia prou bé que encara que fossin nens petits de 4 i 7 anys, aquell moment els ajudaria a definir-se com a persones i els marcaria.

─ Aix, per poc se m'oblida. Tinc un regal per a tots tres─ va comentar ella traient tres capsetes de la butxaca ─ Un per a en Damià, un per a la Lottie i un per a mi.

En el moment en què cadascú va tenir una capseta, les van obrir. Dins hi havia un preciós penjoll en forma de clau de fa amb els seus noms gravats al darrere. Era el seu símbol.

Estirat al llit en Damià no podia impedir que l'enyorança  el colpegés i unes llàgrimes treien el cap pels seus ulls. Aquell era un dels millors moments que era capaç de recordar, el problema era que venia seguit del pitjor.

─ Us agrada?─ va preguntar la Cristina, referint-se als penjolls.

─ Són increïbles, mare. M'encanten.─ va contestar en Damià.

La Lottie no feia més que mirar-se el magnífic penjoll com si fos el més valuós dels tresors, amb el que ja responia perfectament la resposta de sa mare.

─Porteu-lo sempre amb vosaltres, així sabreu que mai esteu sols. Cuideu sempre l'un de l'altre. Estimeu-vos. Aquest és el meu desig. ─ va dir la Cristina─ Sou tot el que tinc, us estimo més que a ma vida ─ se'n va adonar que si seguia parlant no s'aguantaria les llàgrimes, així que va canviar de tema─ Bé! Qui vol pastís?

Encara no havia obtingut cap resposta quan, de cop i volta, un estrepitós soroll va inundar l'ambient. Un tret. La Cristina va notar un fort dolor al ventre i no li va fer falta mirar per saber que l’havien disparat.

En Damià va veure com la seva mare es duia les mans a la panxa i aquestes es tacaven de sang. Estava mort de por però no permetria que res li passés. Va agafar  la Lottie de la mà i va fer que s'amagués dins l'armari del menjador. Amb molta cura va anar ràpidament cap a la seva mare per ajudar-la.

Un altre tret els va alarmar.

─ Mare, què està passant? Per què han disparat? Per favor, estàs ferida, necessitem ajuda.─ es notava perfectament que en Damià era un cúmul de nervis, no entenia què estava passant.

De sobte, uns cops a la porta els van posar els pèls de punta. Si la continuaven colpejant així, la tirarien a terra. I així va ser. Cinc homes alts i fornits amb la cara tapada van entrar un cop la porta va ser oberta.

─Damià! Ves-te'n, corre, agafa la Lottie i marxeu, ràpid! ─va implorar la Cristina.

─ No penso marxar. No, sense tu.

La Cristina se'l va mirar amb un gest de tristesa. Ella va notar com les forces l'anaven abandonant. Va saber en aquell moment que no podria fer que en Damià canviés d'opinió però això no l'impediria protegir-lo amb la vida que li restava.

─ Quant de temps sense veure'ns les cares Cristina. Quina pena que per a tu tot acabi aquí. ─ va dir un dels homes  macabrament─ Vaja, veig que has cuidat prou bé del teu fill, eh?

─ Ni te li acostis malparit!─ va cridar ella.

En Damià es va sentir desconcertat: com podia ser que els conegueren? Què tenien a veure amb aquells homes? No sabia què podia fer, se sentia immòbil.

─ Em sembla que ja n'he tingut prou de les teves ximpleries. N'estic fart!

Tan bon punt l'home va acabar de pronunciar aquestes paraules, va alçar la seva pistola i va disparar  la Cristina, acabant així amb la seva vida.

─ Mare! ─ en Damià va saltar sobre la seva mare, encara no podia creure el que els seus ulls acabaven de presenciar. Tot havia de ser un malson, no podia ser veritat. Les llàgrimes no van trigar en sortir─.L'has mort, imbècil!

Va intentar abalançar-se sobre l'home però aquest amb un simple gest va fer que els seus seguidors l'aturessin.

─ Agafeu-lo.─va dir─ És jove, segur que serà un noi fort. Ens anirà molt bé per als nostres  plans.─ un somriure psicòpata va aparèixer a la seva cara─ Netegeu tot això i marxem. Desfeu-vos del cadàver.

Els homes no van trigar en obeir les ordres del qui era el seu cap.

En Damià es trobava en shock fins que va apreciar com la porta de l'armari del menjador s'obria i deixava veure a la seva germana amb els ulls plorosos. Abans que ningú altre s'adonés va fer-li un gest  que no es mogués. Intentant no cridar l'atenció va ser capaç de fer-li entendre que tornés a amagar-se a  l’armari. Volia dir-li més coses però un dels homes el va agafar de forma violenta i el va forçar a sortir de la casa.

Just abans de sortir, en Damià va mirar enrere, va clavar els ulls en sa germana i, amb la boca, va articular: Tornaré a buscar-te. Et trobaré.

Només calia veure la cara de la Lottie per saber que l'havia entès i que confiava en la seva paraula.

Era una promesa.

 Comenta
 
Capítol 2 Parlar en clau
Eren les 10:30 i en Damià es trobava assegut a l'herba d'un parc d'una de les tantes ciutats que ja havia recorregut durant la seva recerca. Aquell matí, després d'haver patit les conseqüències dels seus records, havia decidit sortir un últim cop abans de marxar a la cuitat del costat per continuar cercant.

Feia ja dos anys que la seva rutina era la mateixa: una o dues setmanes a una ciutat o poble diferent buscant qualsevol pista que pogués obtenir per trobar a la seva germana. Aquesta vegada, però, tenia un pressentiment que li impedia marxar, un raig d'esperança infundada.

Mentre veia a la gent passejar i jugant, la seva atenció va anar a parar a una noia d'uns 16 anys que parlava amb un nen de sis i li donava una dent de lleó, la flor que s'utilitza per demanar un desig.

─ Agafa-la, demana un desig i bufa ─ va sentir que deia ella amb molta dolcesa.

El petit disposat a fer el que li deia es va rumiar un desig i just quan anava a bufar ella el va aturar.

─ Ei, espera, no bufis encara. Que no has dit el teu desig.

─ Ja, però no diuen que si el dius en veu lata, no es compleix? ─ va preguntar el nen confós.

En Damià no va poder evitar parar encara més l'orella a aquella conversa.

─ Això diuen, sí, però jo sempre dic que si te'ls guardes per a tu, els desigs, ningú no et podrà ajudar a fer-los realitat.

Davant aquelles paraules en Damià es va quedar en shock. No podia ser, aquelles paraules... Immediatament es va trobar dempeus, observant la noia mentre s'apropava a ella corrents com un boig. Era alta, rossa i amb els ulls verds: els mateixos cabells rossos que sa mare, els mateixos ulls verds que els seus propis. Un cop va ser-hi just davant va notar com tot el seu cos flaquejava, notava com si la sang li hagués fugit del cos.

─ Lottie. ─ va pronunciar en un sospir gairebé sense força. Aquell simple nom ho deia tot per a en Damià. No tenia cap dubte, era ella. Sense pensar-s'ho dos cops la va abraçar com feia temps que no abraçava a ningú.─ Lottie...─ va repetir.

La noia ràpidament el va allunyar de si, estranyada i sorpresa.

─ Eee... Què fas? Com saps el meu nom? ─ el to en què va dirigir-se a en Damià no transmetia més que incredulitat.

─ Lottie... ─ era com si ell només pogués repetir aquella paraula. Amb les seves mans va agafar la cara d'ella, com per comprovar que era real, que no era un somni. Això va fer reaccionar a la Charlotte.

─ Eie, ei. Però de què vas? ─ va dir mentre el separava. En Damià dubtós va dir:

─ Què no em reconeixes? ─ la cara de la noia va donar-li la resposta abans que li digués ─ Sóc... sóc en Damià, si us plau, di- deguem que em recordes. Sóc el teu, el teu germà! ─ en Damià es trobava com en un núvol, no podia creure's que per fi, després de dos llargs anys, havia trobat a sa germana. Estava que el cor podria sortir-se-li del pit

─ Però que t'has pres, tu? És una mena de broma, oi? El meu germà es mort imbècil.

El nen petit, en Noah, que fins aleshores només s'observava l'escena sense entendre res, va dir innocent:

─ Mira, Charlie, porta un penjoll com el teu. Em pensava que només el tenies tu.

Aquelles paraules van ser suficients per fer que la Lottie callés i es mirés en Damià de cap a peus. Tenien els mateixos ulls, i com havia dit en Noah, el mateix penjoll.

─ Qui ets? ─ va qüestionar ella amb un deix d'optimisme contingut.





─ Així que fa dos anys que em busques ─ va afirmar la Lottie amb llàgrimes als ulls. Un cop va haver acceptat escoltar la història d'en Damià, van anar a seure a un banc i allà li va dir tot.

─ Sí, des que vaig poder sortir d'aquell infern ─ va dir el noi ─ No he parat fins a donar amb tu.

─ Tan horrible va ser? ─ va interrogar la Lottie amb tota la cura que va poder.

─ Ni t'ho imagines. ─ va contestar ell ─ Quan em van segrestar em van portar a una casa amb molts nens més, amb els que vaig créixer, i ens van ensenyar a robar, a barallar, a... a matar, després ens posaven a prova i els que no la superaven desapareixien. Vam aprendre a actuar per poder sobreviure i els que anàvem restant cada cop érem més forts i més hàbils, però les proves anaven sent més dures i la nostra por anava augmentant a la mateixa mida. Fins que un dia, quan vaig complir els setze, un company i jo vam idear un pla per fugir, necessitàvem marxar d'allà. Només vaig aconseguir sortir jo, el vaig deixar allà, mai m'ho perdonaré.

La Charlotte gairebé no es podia aguantar les llàgrimes.

─ Déu meu, Damià... Ets molt valent per haver deixat tot això enrere . No em puc ni imaginar que hagués fet si m'hagués passat a mi. És horrible.

─ Abans de marxar ─ va continuar ─ vaig entrar al despatx del cap de la banda, en Josep, i vaig agafar tots els papers que em poguessin ajudar a trobar-te, a saber com havia donat amb nosaltres o quina relació tenia amb la nostra mare. He estat més de dos anys investigant, analitzant cada una de les paraules que surten en tots els documents, només he trobat coses que ja sabia i que tenim familiars arreu del món. Per això he trigat dos anys en trobar-te.

─ Oh, Damià! ─ va dir la Lottie compungida ─ Ara em tens a mi. Em tens al teu costat. T'ajudaré en tot el que necessitis. Porto tota la vida pensant que t'havia perdut i ara que et torno a tenir no et penso deixar sol, no et penso tornar a perdre.

En Damià, amb uns nus a la gola, va dir:

─ Et trobava a faltar petita ─ no va donar temps que afegís res més quan la Charlotte ja s'havia abalançat per abraçar-lo.





2 mesos després



─ Sí, Lottie, he comprat pa, pernil, tomàquet... tot el que posava a la llista. ─ va dir en Damià al telèfon.

Estàs ja de camí? ─ va preguntar-li ella.

─ Sí, per què? Necessites alguna cosa?

Doncs, la veritat és que sí. Recordes l'altre dia que vam estar mirant el Document 22, aquell que parlava sobre quan la mare anava a l'institut? Bé, va haver-hi un nom que em va cridar especialment l'atenció, no sé per què però em resultava familiar; vaig investigar una mica pel meu compte i vaig veure que era un antic treballador del meu institut, així que vaig trucar a un contacte que m'ha aconseguit el seu expedient. Li han portat aquest matí. Si et dono la direcció, podries anar a buscar-lo?─ ho va dir tot d'una tirada sense aturar-se, predient que al seu germà no li agradaria el fet que hagués investigat sola.

─ Charlotte! ─ la va renyar, com ja esperava ─ Com és que no m'havies dit res? Estem en això junts, per què m'ho havies amagat? ─ la va recriminar ─ És igual, ja parlarem a casa ─ va dir donant la lluita per perduda ─ Quina és la direcció?





Carrer Felip III, número 104. Un cop en Damià va trobar-se davant la casa, va picar al timbre i una noia pèl-roja d'uns 25 anys amb una mirada segura i agressiva va obrir la porta.

─ Ets el germà de la Charlie? ─ va preguntar ella.

─ Sí, sóc en Damià. Vinc a recollir els papers que et va demanar.

─ Sí, sí, ja. Espera aquí. Ja vinc ─ el noi no es va atrevir a contestar-li, la noia era realment intimidant. No havia passat un minut quan ja tornava amb una gran carpeta a la mà ─ Té. Aquí està el que em va demanar ta germana. Espero que trobeu el que busqueu ─ va afegir abans de tancar la porta als nassos d'en Damià.

─ Quin caràcter ─ va murmurejar per ningú més que ell mentre girava cua.

En Damià anava engrescat en els seus pensaments de manera que va trigar a notar que l'estaven seguint. Va agafar el mòbil i va trucar a la seva germana, que va despenjar de seguida.

─ Lottie, ja tinc els papers, ara vaig pel carrer Joan Carles, en cinc o deu minuts haig de ser a casa ─ va dir, remarcant bé el nom del carrer i el que trigaria a arribar, amb la intenció que la Lottie s'adonés que alguna cosa passava. L'havia ensenyat a parlar en clau, així que tenia esperances que l'entengués.

─ Damià estàs bé? Què passa? ─ la noia havia reaccionat tal com ell esperava.

─ Saps què? Després podríem veure aquella pel·lícula que tant t'agrada. Aquesta d'un policia que segueix al seu sospitós i tot això ─ va comentar fent èmfasis en la paraula segueix.

─ T'estan seguint? Com és la persona? Activa el localitzador del telèfon per si de cas. Vés amb compte, que no et faci res. Ja vaig de camí.

─ No, no tranquil·la, ja passo jo pel vídeo-club i llogo la pel·lícula. Tu vés preparant les coses a casa.

Sense esperar resposta va penjar, va activar el localitzador i va girar a mà dreta al carreró següent, parant-se en un punt on el seu `perseguidor no el podria veure. Quan aquest va passar davant seu en Damià es va abalançar sobre ell i agafant-lo pel coll de la camisa, el va arraconar contra la paret.

─ Per què m'estàs seguint, eh? Qui et mana i com m'heu trobat? ─ en aquells moments ell ja havia vist el tatuatge que marcava als de la banda que l'havien retingut tants anys.

─ Et pensaves que podries fugir tan fàcilment, Damià? No, no. Portem controlant-te molt de temps. Ara mateix deu haver-hi unes tres persones vigilant la casa on viu la teva germana. No voldràs que li passi res, oi?

─ No, perquè no li passarà res. Per la teva desgràcia em vau entrenar molt bé. ─ en dir aquestes paraules, en Damià, va alçar el braç i li va propinar tal cop de puny que el va deixar inconscient a terra.

Amb l'eufòria del moment, en Damià, ràpidament, va registrar tot el que portava l'home a sobre: un mòbil, una pistola i la cartera. Ho va agafar tot i, seguidament, es va aixecar. Quan era dret va notar un cop ben fort i sec al cap. Hi havia un altre home darrere seu.

─ Oh, Damià, Damià, sembla mentida. Has oblidat que mai s'ha d'abaixar la guàrdia.

En Damià va voler atacar i defensar-se però al intentar moure's tot es va tornar fosc.
 Comenta
 
Capítol 3 Cristina Abelló
Quan en Damià va despertar, desorientat, va trobar-se lligat de mans i peus a una cadira, a una habitació de quatre parets. De seguida va recordar com havia arribat a aquella situació i es va posar alerta. Va provar de desfer-se'n del nus que l'oprimia les extremitats però no va obtenir cap resultat. Mentre pensava quin podria ser el seu pròxim moviment per intentar sortir d'aquell embolic, la porta es va obrir donant pas a dos homes, els va identificar: en Josep, el cap de la banda, i en Miquel, la seva mà dreta.

─ Bon dia, Damià ─ va saludar, sarcàstic, en Josep ─ Espero que la teva estànça estigui sent d'allò més confortable.

─ No t'ho pots ni imaginar ─ va segur-li en Damià amb cara de pocs amics ─ tant m'enyoraves que m'has fet segrestar? ─ el va picar ell.

─ Si fos tu ─ va començar amb un aire amenaçador ─ deixaria de banda el costum de fer-t el burleta amb mi, saps? Perquè amb una trucada puc fer que la teva germana sigui aquí en deu minuts.

Això va fer callar a en Damià, que va adoptar una actitud encara més seriosa.

─ Què vols de mi, Josep? No podíeu deixar-me tranquil? ─ va interrogar.

─ Sembla ─ va parlar per primer cop en Miquel ─ que el ximple encara no s'ha assabentat del que passa aquí.

─ No, encara no sap qui és ─ va afirmar el cap.

─ Què voleu dir? Com què no sé qui sóc? ─ va preguntar endebades.

─ Tot al seu moment Damià. Primer t'hem d'explicar una història. La de la teva mare.





La Lottie no aguantava més. Feia tres quarts d'hora que en Damià havia tallat la trucada i no havia tornat. Estava realment preocupada. Necessitava assegurar-se que es trobava bé, però tenia un mal pressentiment.

Va decidir trucar a l'última persona que l'havia vist, la Marina, la noia que li havia aconseguit d'expedient.

─ Va, despresa, agafa'l ─ implorava ella mentre esperava que despengés

─ Charlie? ─ va dir la veu de la noia.

─ Marina! Gràcies a Déu! ─ va cridar ella ─ Veuràs: és que el meu germà encara no ha arribat i em penso que li pot haver passat alguna cosa. Quan ha anat a recollir els documents, has vist algú que el pogués estar seguint? ─ va preguntar desesperada.

─ Doncs... tot semblava normal ─ va comentar la Marina mentre feia memòria ─ Espera! Ara que ho dius, sí que hi havia un home... em resultava familiar, pensava que l'estava acompanyant però ja veig que no.

─ Pel que més vulguis, si us plau, fes memòria. Haig de saber qui era.

Durant uns segons la Marina va repassar d'on coneixia a l'home fins que va dir:

─ Mare de Déu! Charlie, ja sé de què em sonava ─ va dir ─ Era l'home de l'expedient, el que em vas dir que busqués. Era en Miquel Bansells.

─ Merda, merda, merda!─ va escridassar ella ─ Guardes una còpia de l'informe?

─ Sí, sempre guardo una còpia per si de cas

─ Prepara'l. En menys de cinc minuts sóc a casa teva. Hem de trobar a en Damià.





─ De la meva mare? Em direu de què collons la coneixies? ─ va saltar en Damià

─ Sí, has de saber qui era la teva mare ─ va contestar el Miquel amb calma.

En Josep va començar a relatar la història

─ De jove, la teva mare tenia un grup d'amics, entre els quals estàvem en Miquel i jo. Ens havíem criat a un orfenat junts i quan vam complir els 18 vam marxar a viure tots a una casa de lloguer. La teva mare sortia amb un noi, eren la parella del grup, però no s'estimaven, ella estava enamorada del germà del seu xicot i era correspost així que no van trigar gaire a veure's d'amagades.

Tots els del grup, emportats per l'eufòria de ser independents, no vam trigar a ficar-nos en un món que no ens convenia: drogues, carreres il·legals, baralles, màfies...

L'enamorat de la teva mare va ser l'únic que va negar-se a relacionar-se amb aquell món, així que es va allunyar del grup, inclosa ella, durant un temps. La Cristina va reprendre la relació amb el que sempre havia estat el seu xicot i tots van oblidar-se'n del germà. Va passar el temps i ells formaven part d'una màfia molt perillosa. La teva mare es va casar amb el noi, que s'havia convertit en el cap, i poc després va quedar-se embarassada de tu. Tots els seus plans anaven a la perfecció fins que un malentès va confrontar-los a tots amb un altre grup molt fort i amb molt poder. Tu devies tenir un any i mig, potser menys quan tot això va succeir. La teva mare volia salvar la vida, així que va fer un dels actes més rastres que he vist mai. Es va aliar amb l'enemic, en contra de tots els seus amics, del seu propi marit. Va aconseguir que esborressin del mapa a quasi tot el grup. Un acte de covardia, repugnant i imperdonable.



La rabia amb què parlava en Josep feia por. En Damià encara estava processant tota la informació quan una idea horrible va passar pel seu cap

─ Com es deia? ─ va preguntar amb molta cura ─ Com es deia el meu pare?

En Josep, que s'esperava la pregunta, va somriure mentre contestava:

─ Saps un costum típica de la nostra banda? Quan dues persones es casaven adoptaven el cognom d'un dels membres. En el cas de la teva mare el del seu marit. A la teva mare se la coneixia com Cristina Abelló.

No podia ser. No, no i no. Aquell era el cognom que no volia sentir. Ja sabia a qui pertanyia cognom. Josep Abelló.

─ No! Tu no, tu no ets el meu pare!

En Josep amb una mirada de suficiència va somriure. Abans que pogués contestar van picar a la porta i va entrar un home.

─ Josep sento interrompre però mira a qui hem trobat intentant fer-se l'heroïna.

Sense afegir res més va empentar el cos d'una noia dins l'habitació. En Damià estava impactat que va trigar a adonar-se'n de qui era aquella noia de cabells rossos.

─Lottie ─ en veure a sa germana els ulls van omplir-se-li de llàgrimes ─ No hauries de ser aquí... ─ les paraules d'en Damià eren gairebé inaudibles, ja que el nus de la gola no el permetia parlar.

─ Damià! ─ la Charlotte, que no estava pas retinguda per ningú, va córrer a abraçar al seu germà ─ T'he trobat.... T'he trobat ─ el seu to de veu, tan baix, només el sentia en Damià ─ Sortirem d'aquí.

─ Mira que bé! ─ va interrompre en Josep ─ tota la família reunida.

La Charlotte es va girar cap en Josep

─ Família?

─ Sí, li acabava d'explicar a en Damià que la teva mare, al casar-se, va convertir-se en Cristina Abelló.

─ Què!? ─ la Charlotte, impactada, es va quedar blanca com la neu ─ No pot ser. Estàs mentint. Tu no ets el nostre pare.

Una riallada va sortir dels llavis d'en Josep.

─ No, ja ho crec que no. No sóc el vostre pare. El vostre pare era en Marc Abelló. El meu germà.

En Damià que havia romàs immòbil va reaccionar immediatament.

─ Com? ─ va dir ─ m'està dient que tu, el que mana en tota aquesta història, ets el germà bo que no va voler saber res de les màfies? No et crec ─ a en Damià li van brotar les paraules plenes d'odi.

─ Encara no saps el final de la història.

─ No ho entenc ─ va dir ella desorientada ─ Què voleu dir?

─ El que passa és ─ va respondre en Josep ─ que la vostra mare va preferir la vida que li oferia el meu germà a mi que me l'estimava més que a tot. Però això no va tenir comparació amb què va ser la causant de la mort del meu germà i dels meus amics al decidir aliar-se en la seva contra. Va deixar que els matessin, i després va fugir. Vaig decidir que no pararia fins que a ella no li quedés res, vaig ocupar el lloc del meu germà en la banda per honrar-lo i vaig iniciar la seva recerca.

─ I ens vas trobar ─ va avançar-se en Damià ─ La vas matar, malparit!

─ Sí, la vaig matar i vaig endur-me'n el que ella més estimava. A tu ─ en Josep s'havia alterat i va intentar tornar a la calma ─ Vaig pensar que a ella no li agradaria que formessis part del món que havia volgut destruir i per això et vaig portar amb mi. Però em va passar per alt un detall, la Charlotte... la petita Lottie que devia ser al ventre de la Cristina quan va marxar; de la qual no hagués conegut l'existència si no haguessis intentat escapar fa més de dos anys.

Ara va ser en Miquel qui va continuar

─ Mai has escapat de nosaltres. T'hem vigilat tot aquest temps, avançant-nos als teus moviments, fins que vam descobrir què buscaves. A nosaltres no ens va costar gaire trobar a la Charlotte, em vaig infiltrar al seu institut, sabent que tard o d'hora arribaries tu i ens donaries aquesta meravellosa oportunitat d'acabar amb tots dos.

─ I tu què hi pintes en tot això, Miquel?! ─ va interrogar fora de si en Damià

─ La vostra mare va provocar que tots morissin! ─ semblava que podria llençar-se a la jugular d'en Damià en qualsevol moment ─ Però jo vaig sobreviure, em vaig quedar sol! Tot va ser culpa seva!

─ Prou! ─ va cridar en Josep ─ Ara ja tot és igual. És l'hora d'acabar la feina.

La Lottie i en Damià es van mirar impotents.

─ Abans que moris, Damià, ─ va dir en Miquel frívolament ─ vull que sàpigues que per protegir-te, els companys que et quedaven aquí , no van durar més de sis mesos. Van donar la vida per tu. De tots els que éreu al principi, només quedes tu. Ja saps el que se sent ─ va fer una pausa i va mirar a en Josep que va assentir ─ I ara prepara't per veure com la teva germana mort davant teu i no pots fer res per salvar-la.

En Miquel va treure's una pistola de la part de l'esquena del pantaló, va apuntar a la Lottie i va disparar. Però la bala mai va impactar en ella.

Quan la Charlotte, que havia tancat els ulls, els va obrir, va descobrir que en Damià, sense saber com, s'havia mogut lligat encara a la cadira i havia interceptat la bala per ella. Tot al seu voltant va desaparèixer: en Josep, en Miquel, l'habitació... ella només veia el cos d'en Damià amb una ferida de bala i cadira destrossada al seu voltant.

─ Damià! ─ es va ajupir desesperada amb els ulls plens de llàgrimes ─ No si us plau, no! No te'n vagis, aguanta una mica més, per mi. Per favor...

─ Lottie... ─ la veu d'en Damià era massa feble ─ Et vaig trobar, vaig complir la meva promesa ─ va tossir sang ─ M'has de prometre que... que continuaràs demanant... demanant els desitjos en veu alta.

─ T'ho prometo Damià. T'ho prometo ─ ella notava com el ritme de les pulsacions del seu germà era cada cop més lent ─ Però ara desitjo que et quedis. Desitjo que et quedis amb mi ─ va dir plorant.

─ Que commovedor!─ va tallar en Josep ─ quina pena que ara sigui el teu torn Lottie.

Just quan anava a prémer el gallet la porta es va obrir d'un cop de peu i un equip armat de policies van entrar i van parar a en Josep i en Miquel. La Lottie va respirar.





─ Damià, sé que potser no m'escoltes però... Han empresonat als membres de la banda d'en Josep. Ja no molestaran més, no hi ha més perills. Quan m'anaven a disparar va arribar la policia. La Marina i jo ho vam idear: jo et buscava i els despistava mentre ella avisava a la policia i els indicava el lloc que, gràcies a Déu, constava en l'expedient d'en Miquel. Per si t'ho preguntes, han passat tres dies ja, fa tres dies que ets a l'hospital i no despertes ─ el nus de la gola l'impedia seguir ─ Si us plau, Damià, et necessito aquí. Desperta.

En Damià escoltava la seva germana però no podia despertar-se. Faltava alguna cosa

─ Quasi si m'oblida! Et van haver de treure el penjoll per l'operació que et van fer. Te l'he tornat, el tinc aquí.

Va posar-li el penjoll a la mà i en Damià va sentir com tot encaixava.

─ La nostra clau de Fa, Lottie.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]