Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Mateu Farrés T.
Banyoles
 
Inici: Nou dies d’abril

Capítol 1 La Patro
                                         CAPÍTOL 1 : LA PATRO



La Patro no arribava.

La Teresina malalta i la Patro no arribava.

En Miquel va passejar una mirada desconcertada per la merceria, plena de mil i una mercaderies. Fils, agulles de cosir, agulles de fer mitja, agulles de brodar, agulles de màquina, cintes, bitlles, imperdibles, ganxets, tanques, botons, troques, puntes, didals, draps, passamaneria...

Quantes coses feien servir les dones per a feines de costura?

-Ai, Senyor! -va sospirar, fent espetegar la llengua.

La Patro no arribava.

La Teresina malalta i la Patro no arribava.

I ell allà.

Amo inesperat d’una merceria des de feia un parell de setmanes.

La vida tenia coses ben estranyes.

Si li haguessin dit abans de la guerra que un dia tindria un negoci, hauria somrigut. Si li haguessin dit que aquest negoci seria una merceria, hauria esclatat a riure.

Aquest no era el tipus de negoci que ell volia. No tant pel fet de ser una merceria, sinó perquè no sabia el paper que hi hauria de tenir. Ell voldria tenir un negoci on poder vendre com qualsevol altre, guanyar-se un salari per poder viure més o menys decentment amb la Teresina i ja està.

Però la Teresina estava malalta i la Patro no arribava. En aquells moments tot girava al voltant de la Patro. Tot aquell rebombori de la merceria girava al voltant de la famosa Patro.

En teoria havia d’arribar a les set en punt de la tarda però en Miquel al alçar el cap mirant l’antic  rellotge , va comprovar que es començava a fer tard. Ja passaven deu minuts i continuava allà palplantat darrere el taulell del seu nou negoci. Va llençar una mirada al voltant d’aquella merceria. La veritat és que estava ben arreglada. Totes les mercaderies ben arrenglerades al llarg de l’aparador. Un terra blanc de marbre , net i lluent. Unes prestatgeries també noves i esplendoroses. Tenien un color marró vermellós realment espectacular. El taulell des d’on en Miquel observava els vianants mentre passaven amb pressa era fred i brillant , d’un marbre ja més aviat grisós tret de vés a saber on. El sol s’estava ponent i els últims raigs de sol entraven pels vidres de l’aparador. És ben bé que l’Anna i en Joan vivien la bona vida. Ara per aquí ara per allà i els altres ja els hi cuidaran el negoci. Això si , de calés no els en faltaven pas. Però bé , eren uns antics companys de la Teresina i ja se sap ,  mai no saps quan et seran d’ajuda a tu. Davant d’aquella situació en Miquel s’anava posant nerviós per moments. A ell li hauria agradat que hi hagués sigut la Teresina , ja que si era sincer gaire bé no la coneixia aquella nova amiga de la seva esposa. La Teresina li havia dit que era molt bona dona , però no sabia què era el que volia aquella Patro. Però bé , si hi havia algú amb qui confiava era la Teresina, per tant li havia fet cas.

De cop es va sentir el soroll que feia la porta de la botiga en obrir-se. Va entrar una dona soprenentment alta i prima. Era una mica més jove del que en Miquel s’imaginava. Portava una gran bossa de mà penjada a l’espatlla. Tenia uns llargs i estirats cabells negres , portava una brusa molt senzilla i uns pantalons llargs , de color blau marí. Va fer unes quantes passes amb determinació cap al botiguer. Deixà caure la bossa sobre el taulell i abans que en Miquel pogués obrir boca , aquella nouvinguda es va presentar.  



-Hola ! Patrocinio García , em pot dir Patro si a vostè li ha de resultar més còmode. Encantada de conèixer-lo senyor Puig.



-Benvinguda senyora Patro , jo també estic encantat de conèixer-la. Si li ha de resultar més còmode també em pot dir Miquel. - Va dir amb un to mig irònic - Passi , passi Sra. Patro.



-Què tal ? La seva dona m’ha parlat molt bé de vostè. Realment és molt bona dona. Va tenir molta sort de conèixer-la.



-Ja ho pot ben dir ! I bé , si no es molta molèstia , es podria saber de què es coneixen vostè i la Teresina ?  



-Doncs miri , li explico. Jo vaig arribar aquí a Barcelona ara farà un mes. Jo abans vivia a Guadalajara , però com ja sap ara va fer un any es va produir el cop d’estat , i Guadalajara va començar a rebre atacs de l’Exèrcit Nacional intentant arribar a Madrid. Així que ho vaig saber , vaig abandonar d’immediat la meva ciutat natal ja que vaig témer el pitjor. Els meus dos fills es van allistar a l’Exèrcit Republicà del Centre i vaig creure oportú marxar. Primer vaig arribar  a Terol però tampoc m’hi sentia segura i finalment he vingut a parar aquí , a Barcelona. Aquí el sentiment republicà és més fort i de moment no he tingut cap problema. Vaig trobar un piset aquí al barri vell i m’hi he quedat. A la cantonada del meu carrer hi ha un local on es reuneix un grup de dones que cusen i fan punta de coixí. M’hi vaig presentar un dia , pensant que seria bo conèixer els meus nous veïns. I aquí va ser on vaig conèixer la Teresina ,  que malauradament avui es troba malalta , cert ?  També he aprofitat per aprendre català , tot i que ja ens sabia una mica. Anteriorment , el meu pare m’hi havia portat aquí i de jove hi vaig estudiar durant un temps. Quan era més petita sempre em portava a visitar el port.



-Així es. Va agafar un refredat ara farà dos dies. Pel que veig , porta uns mesos una mica moguts no ?   



-Desgraciadament sí. Durant els últims anys no havíem tingut mai cap problema , però ara amb aquests gossos feixistes estem ben arreglats !



A en Miquel li va sonar estrany que una dona parlés amb aquell vocabulari tan malsonant. Però per sort , de moment no s’havia topat amb el problema del feixisme que semblava encara una mica lluny. Però últimament s’escampaven molts rumors que les tropes de l’Exèrcit Nacional s’acostaven i era cert que s’estaven creant moltes agrupacions per formar Exèrcits Populars. No havia parat molta atenció a aquest problema , però semblava que s’estava fent gros  i que o estaves d’un bàndol o estaves de l’altre. O blanc o negre.



-I bé … - Va titubejar en Miquel - Es pot saber que hi fa vostè aquí ? Quina és aquesta cosa tan important que porten entre vostè i la Teresina ?  



Abans que la Patro pogués respondre ,  es va tornar a sentir el soroll de la porta en obrir-se. Una dona gran de cabell blanc va entrar , lentament , i coixejant de la cama dreta. Portava un mocador al cap i una faldilla negra. Es va descordar una jaqueta de color gris , penjant-la al penjador que en Miquel havia posat al costat de la porta. La Patro es va apartar i la dona fent un gest amb el cap va saludar  en Miquel que estava assegut a una cadira.



- ¡ Buenas tardes !



-Buenas tardes señora , ¿ en qué puedo ayudarla ? -Va dir en Miquel que no havia vist mai aquella dona , ni a la botiga ni al barri. Devia ser dels afores.-



-Vengo a buscar una cajita de dedales que le encargué a su mujer , y también quería preguntar si tenían botones para camisa.



- ¡ Ah ! Ya recuerdo , justo ayer mi mujer me dijo que había llegado su encargo. Voy a comprobar también lo de los botones , ahora vuelvo. Disculpe.



-Tranquilo , tómese el tiempo que necesite.  



En Miquel va entrar a la rebotiga i baixant l’escala que portava al petit magatzem que tenien es va posar a buscar l’encàrrec que la seva dona li havia deixat preparat a la segona lleixa de la prestatgeria nova. En Miquel va agafar la caixa , i després de remenar tots els calaixos buscant els botons que li havien demanat tornà a pujar a la botiga. Quan va tornar a ser a dalt va trobar la Patro buscant alguna cosa dins la seva gran bossa de mà i la senyora mirant agulles de cosir entre les que tenien a l’aparador.   



-Aquí tiene señora. Los únicos que tenía era negros. Supongo que no le supone ningun problema.



-Para nada , muchísimas gracias.



La dona va deixar els diners que devia sobre el taulell i va marxar. En Miquel els va agafar i els va posar a la caixa mentre reprenia la conversa amb la Patro :



-I bé , ara solucionat aquest imprevist , em pot explicar què és tot això ?



-Evidentment.- Va dir la Patro mentre es tornava a acostar al taulell - Com ja li he explicat els meus fills es van allistar a l’Exèrcit del Centre Republicà, i el meu home és Comandant d’una Brigada a Aragó. Així que no penso permetre que aquesta colla de feixistes ens agafin. Tant es així que amb el meu home i altres comandants hem ideat una trama d’intercanvi de munició , queviures i altres productes per tal que les forces republicanes no es quedin sense ajuda aquí.  



-Un moment siusplau … pari el carro. Suposo que aquesta “Trama d’Intercanvi” serà duta a terme en aquesta merceria , perquè sinó no trobo el sentit a tota aquesta colla de disbarats que està dient. Tampoc sé que caram hi fa la meva dona embolicada en tota aquesta troca de municions i Exèrcits Republicans.



-Calmi’s siusplau senyor Puig. La seva dona va estar d’acord amb mi quan li vaig explicar els plans que tenim. Em va donar el permís perquè aquesta merceria pogués ser utilitzada per dur a terme diferents operacions de …



-Un moment siusplau !! Es pot saber de què m’està parlant !? No penso permetre que es dugui a terme cap tipus d’operació militar o com vostè li vulgui dir a aquesta colla de bogeries que està dient. Amb quina mena de permís la Teresina li ha dit a vostè això ?



-Senyor Puig , siusplau , deixim acabar d’explicar-me …



-De cap manera ! Agafi la seva bossa i surti ara mateix d’aquesta botiga ! No vull tornar a sentir cap més disbarat sobre brigades i guerres. Vagi-se’n ! Ja parlaré jo amb la Teresina. Moltes gràcies per la seva atenció. - Va sentenciar en Miquel amb un to bastant irònic.



-Senyor Puig …



-No ! Adéu senyora García , ja li he dit que no vull tornar a sentir cap més disbarat.



En Miquel , envaït per la ira que portava a sobre en aquell moment va veure com aquella dona obria la porta i sortia al carrer. Tan bon punt com va sentir la porta tancar-se , es va asseure a la cadira i amb el cap entre les mans tot esbufegant va pensar en el que acabava de passar. Què s’havia pensat la Teresina ? Ara estava segur que aquesta botiga no era de l’Anna , l’amiga de la Teresina , no podia ser que els deixessin una botiga així com així. Estava segur que tot era culpa de la Patro. Segur que tot era culpa d’aquesta dona , d’aquesta dona que havia aconseguit que la Teresina volgués ser part d’una operació de no sé quines brigades. Això sí que no ho pensava permetre.

Va agafar les claus , va tancar la botiga i va sortir disparat cap al seu pis. En arribar-hi , va obrir la porta de baix i va pujar les escales de dues en dues tot esbufegant i pensant que li diria a la seva dona. Ja veia l’últim replà ,  el què precedia el quart pis. Es va posar la mà a la butxaca traient les claus , i amb dues grans gambades es va plantar davant la porta. Va introduir la clau dins el pany  , la va girar un cop , ho va tornar a fer però just abans d’ empènyer la porta i entrar al rebedor va tornar a sentir aquella veu. Aquella veu que l’havia tret de polleguera. Aquella veu que havia dit tants disbarats , aquella veu era de la Patro. De la Sra. Patrocinio García. No podia ser. Havia anat a casa seva , a parlar amb la Teresina. Això s’estava embolicant.



                                                            



  
 Comenta
 
Capítol 2 Esperança
CAPÍTOL 2

 

En Miquel , amb compte de no fer soroll , va acabar d’obrir la porta. Tot seguit , la va tancar intentant també fer el mínim soroll possible. Abans d’avançar cautelosament cap a la sala d’estar , es va posar les claus a la butxaca.

De cop i volta , a en Miquel li va fer un salt el cor. Havia tornat a sentir la veu. La veu de la senyora Patro. Estava a l’habitació de la Teresina  i discutia alguna cosa difícil d’entendre. En Miquel va afinar les orelles , tot parant atenció , a veure si aconseguia treure’n alguna cosa de la conversa que aquella republicana rebel estava tenint amb la seva dona.  

Malauradament no en va treure res , així que va seguir acostant-se a la porta de l’habitació. Ara sí que sentia clarament com les dues dones parlaven entre elles.

 

  • Ho sento Patro , però hauré de parlar-ho amb en Miquel. Em pensava que no es tractava d’una cosa tan grossa.  



    I ara Teresina ! Deixa estar en Miquel. Això és entre nosaltres dues. Tu i jo. Ningú més. En Miquel es un peó espantat com tants d’altres del franquisme. Ho hem d’aturar.



    No , no , no , no … de cap manera. Això ho parlarem entre en Miquel i jo ,  si de cas  ja et direm alguna cosa. Em fa la sensació que m’estic embolicant massa. M’ho vas pintar massa bé quan ens vam conèixer al local.  



    Em sorprens Teresina …  



    M’es ben igual Patro ! He dit que ho parlaríem amb en Miquel i així ho farem , així que ja ho has sentit. Pots sortir per la mateixa porta per on has entrat.  



    Caram , caram , caram … - Va dir en Miquel incorporant-se a la conversa -  Veig que la senyora Patro perd suports en la seva magnífica trama d’intercanvi.  



    Bé , ja us ho fareu. Amb els franquistes us voleu quedar , doncs amb els franquistes us quedareu. Jo me’n vaig. - La Patro va agafar la seva bossa i va sortir fent quatre passes fermes de l’habitació dirigint-se al rebedor.  


 

Es va sentir un fort cop de porta. En Miquel va restar en silenci durant uns moments , tot pensant com encetaria la conversa am la seva dona. Almenys la Teresina s’havia dignat a no donar el suport a aquella republicana. Si més no , no ho havia fet de manera directa.  

 

  • I bé , es pot saber per què carai aquesta dona et va venir a buscar a tu per dur a terme aquestes famoses operacions militars ?



    No ho sé Miquel , des de bon principi no em va fer gaire bona pinta , però no em vaig atrevir a dir-li que no. Però ara ja està. Li diem que no , que no en volem saber res.



    D’acord. De moment ho deixarem així. Però aquesta dona no em fa  gaire bona espina.



    Ai Miquel , has de tenir una ment més oberta ! Tothom pot pensar el que vulgui , no per això l’hem de tractar diferent. Simplement no pensa igual que nosaltres.  



    El que tu diguis … - Va acabar en Miquel fent una ganyota de desaprovació-.


 

                                                                  *****  

“ El soroll de les metralladores ressonava a totes bandes del riu. L’aigua tèrbola baixava amb força mentre la lluna plena es despertava i començava a fer-se veure. Grapats d’homes corrien travessant les aigües. Per la part est s’acostaven els blindats , mentre que aquells joves inexperts cridats a anar al front s’encaraven a la seva pitjor batalla. Les tropes d’infanteria estaven atrinxerades , tot esperant els enemics. Aquests arribaren cridant com ferotges guerrers adoctrinats per morir matant. De cop i volta el soroll més terrible per a les orelles dels soldats  va arribar. Era el soroll dels avions enemics. Eren els bombarders. Els generals es van posar a cridar , necessitaven preparar les defenses antiaèries. Alguns avions van ser abatuts , d’altres van arrassar les línies de defensa enemigues. Un noi molt jove , potser menor d’edat , corria desesperat , intentant arribar a qui sap on. Potser a un lloc on quedés salvat d’aquella ferotge batalla. Però semblava gairebé impossible trobar un lloc dintre aquell caos que s’havia desfermat a banda i banda del riu on no poguessis ser abatut.”  

 

                                                                *****

Avui en Miquel s’havia despertat una mica agitat, així que havia decidit anar a fer una volta intentant esclarir els seus pensaments amb tots els fets que havien ocorregut els darrers dies. Després de vagar sense rumb pels carrers de Barcelona , va decidir anar a treure el cap a la merceria a veure que feia la Teresina. En Miquel va acabar de girar a la cantonada del Carrer Villarroel , i va enfilar el Carrer Casanova.  Just al bell mig d’aquest , al número 28 , hi havia la merceria. En arribar-hi , en Miquel va fer una ullada dins del local. No hi va veure la Teresina  que segurament  era a la rebotiga on sempre hi remena alguna cosa. Va empènyer la porta i es va acostar al taulell. Va passar al darrere d’aquest i va baixar la petita escala que portava a les entranyes de la botiga. El llum estava apagat i en Miquel , a les palpentes , va buscar l’interruptor. Tanmateix li va semblar estrany que si la Teresina havia de ser allà tingués el llum apagat. En obrir-se va trobar la sala buida. Que estrany que la botiga fos oberta sense ningú a dins. En Miquel va tornar a pujar a dalt  a veure si , per art de màgia , la seva dona apareixia. Res. Realment no entenia perquè no hi era , la Teresina. Va sortir a fora , va mirar a banda i banda del carrer i va travessar-lo. A l’altre costat , hi havia una colla de mainada jugant a futbol. Cridaven i reien tot perseguint la pilota. En Miquel s’hi va acostar  amb intenció d’esbrinar on s’havia posat la seva dona.

 

  • Escolteu vailets ! No em podríeu pas ajudar ?



    Sííííííí ! - Van respondre a l’uníson la colla de nois.-

    No deveu pas haver vist una dona baixeta , cabell curt i castany …  Ara que hi penso diria que portava un vestit blau !



    No ! - Va respondre un noiet que semblava força eixerit.-

    Es que estàvem molt concentrats jugant senyor ! - Va afegir un nen més petit , que semblava impacient per seguir amb el partit.-

    Doncs bé ! No patiu pas nois , ja us deixo seguir jugant , apa que vagi bé ! I gràcies !


 

En Miquel va tornar decebut a casa.  El primer que va fer en entrar per la porta va ser estirar-se al sofà i posar-se a pensar on carai s’havia ficat la Teresina. Però va ser llavors quan va veure un full sobre la taula. Estava rebregat i arrugat , tirat de qualsevol manera. No recordava haver-lo vist al matí , així que es va aixecar per comprovar el que era. En fixar-s’hi , va quedar esbalaït.

 

Hola Miquel , sóc la Teresina.

Ho sento però ho he hagut de fer. He marxat amb la Patro. M’ha convençut i hem marxat cap a Saragossa. Ho he de fer. HO HAVÍEM DE FER.  

Espero que ens tornem a veure , tot i que ara el més important és ajudar.”  


 

                                                                *****

 

Avui l’estació estava molt concorreguda. En Miquel portava només una petita motxilla on hi havia posat quatres coses imprescindibles. Va buscar l’andana on arribava el tren que l’hauria de portar cap a Saragossa ,  i es va dedicar a passar el temps mentre esperava.

De cop un gran rebombori va despertar en Miquel de les seves càbories  i es va aixecar per veure què passava. Un grup de soldats ferms i uniformats amb les típiques gorres republicanes  , prestaven atenció al seu general que semblava disposat a parlar.  

 

  • A todos los presentes , se pide a todos los hombres entre dieciocho y treinta y cinco años que den un paso al frente. De no ser así , vamos a proceder a la elección de un grupo reduido que serà trasladado al Frente de Aragón.


 

Es van començar a sentir crits i queixes. En Miquel es va espantar molt. Tanmateix , cap dels homes presents s’havia mogut. Ningú volia anar a la guerra. Ningú volia arriscar la vida per uns motius que potser ni compartia. Però els soldats no es van fer pregar i van executar el seu treball a la perfecció. Van començar-se a moure buscant , obeint ordres del seu cap , els homes que entraven en els requisits. En Miquel estava molt nerviós , sabia perfectament que l’agafarien , hi havia pocs homes que complissin els requisits , per tant tenia moltes paperetes per ser un dels desafortunats. Alguns espavilats van intentar fugir corrent, tot i així cap ho va aconseguir. No pas per ser soldats eren ximplets aquells homes.

Els van treure fora de l’estació i els van fer pujar en camions. Algun atrevit va fer el cor fort i va preguntar  on els portaven. Una mirada desafiant va ser la resposta.  

En Miquel va treure el seu quadern de la motxilla i en va arrencar dos fulls. I allà , mentre avançaven entre sotracs es va posar a escriure. Era una carta per a la Teresina. Volia explicacions , volia respostes.  També va redactar-hi la seva situació. Va ser una cosa breu. No sabia si li podria enviar. Abans hauria de saber on estava. Però bé , esperava trobar la manera de fer-ho ,  si més no abans de morir atrinxerat al costat d’aquells homes esporuguits.  Però diuen que l’esperança es l’últim que es perd.  Així que va desar la carta dins la butxaca interior de la bossa.

Al cap de quatre llargues hores van parar. Els van fer baixar  i mentre el sol es ponia , els van donar una gran motxilla a cadascú.  A dintre hi havia un uniforme , unes botes lligades al costat , un cinturó i un casc. També hi havia una ampolla d’aigua i una llesca de pa. En Miquel va desitjar que aquells aliments no fossin la dieta principal de la resta de dies que haurien de passar allà , tot i que tampoc s’esperava gaire cosa més. El general que havia vist a l’estació els esperava uns metres més enllà del camió. Tenia un noi jove el costat amb una pila de fusells al cantó. Aquest noi els en va donar un a cadascú amb cara de resignació , mentre el general es pronunciava :

 

  • A partir de este momento vuestra vida dependerá de esta arma. Usadla bien para aniquilar a la cuadrilla de fachas que nos están esperando.


 

Després d’aquestes encisadores paraules , els van dur al campament provisional que havien situat enmig d’aquells camps de blat. El poble quedava a uns dos quilòmetres al sud. Actualment el poble era dels Nacionals i la feina d’ells , d’aquells pobres innocents que no havien tocat mai una arma , era prendre la vila per poder avançar fins a Saragossa i atraure les tropes franquistes al Front d’Aragó , intentant alliberar el Front del Nord dels Nacionals que assetjaven Santander. Aquestes , si més no , havien sigut les indicacions del general Trueba. Tindrien el suport d’una brigada voluntària britànica i una altra d’americana , i per alegria del comandant , blindats i bombarders soviètics. L’ofensiva s’iniciaria oficialment el 24 d’Agost , d’aquí a dos dies. Per alguns , aquests dos dies els servirien de descans. Per altres , potser els serien un martiri. El martiri de saber que s’enfrontarien a la mort.

 

                                                          *****

 

En Miquel es va despertar espantat dins la seva tenda , havia pasat una nit horrorosa  conscient que potser , avui , seria l’últim cop que es despertaria. Conscient d’això va decidir arriscar-se. La Patro li havia explicat que el seu home era comandant d’una brigada a Aragó. Amb sort potser el coneixeria algú , i podia intentar posar-se en contacte amb la seva dona , o si més no amb la Patro.

Primer es va dirigir al general Trueba. Aquest amb el seu característic humor el va engegar a pastar fang. Seguidament va anar a buscar el general Líster , un homes més empàtic , que potser l’entendria millor. 

 
 Comenta
 
Capítol 3 La Jugada Final


 


  • Perdone mi general. Disculpe la molestia, pero tenía una duda. Usted por casualidad no conocerá un general, casado con una mujer de Guadalajara, ¿Patrocinio García? Aventuraría que este general está en activo, en la región de Aragón. Desearía enviarle esta carta. 





  •  



 

 


  • Lo siento señor Puig, pero actualmente desconozco el paradero de este general. Puedo pedirle a mi oficial Martínez que lo investigue, pero en todo caso, usted me da la carta y yo me ocupo.





  •  



 

 


  • Muchísimas gracias, general Líster. - Va acabar en Miquel que encara mantenía un bri d’esperança. 





  •  



 



Després de la breu trobada amb el general , en Miquel es va dirigir a la seva tenda. Havia de posar-se l’uniforme i preparar-se per a la indesitjable cita, la cruent batalla que l’esperava. Ell i cent peons d’infanteria més esperarien a la rereguarda, mentre els blindats i l’artilleria més pesada intentarien obrir forat en la petita vila, on els nacionals els esperaven.



Quan l’hora va arribar, en Miquel es va adonar de com estava de nerviós. Les tropes més expertes junt amb els valents voluntaris britànics avançarien en primera línia. Els més joves i els reclutats a la força, com ell, es quedarien més endarrerits. Ja feia més de dues hores que se sentien fortes explosions, semblava que els republicans lluitaven feroçment amb els blindats nous de trinca que els soviètics els havien proporcionat. Finalment, el general Trueba els va donar la indicació, podien procedir a entrar a la vila. Una breu classe militar impartida per les tropes més veteranes va aconsellar als més novells que disparessin a tot allò que és mogués i que no portés cap insígnia republicana. Cruel, sí. Però cert, també.



I aquí va començar potser la primera, qui sap si l’última també, batalla d’en Miquel. Van irrompre amb força a la ciutat , on sorprenentment els nacionals no va oposar resistència. Segurament els esperaven més endavant comentava un jove company d’en Miquel que estava molt nerviós. Quatre carrers més endavant en Miquel es va adonar que el seu company no anava errat i una forta ràfega de bales els va sorprendre. Els havien enganxat en ple carrer, al descobert. Els que van poder es van refugiar sota un porxo, protegits dels trets per una vella paret que semblava que s’esfondraria sota la pressió dels nacionals. Aquests, disparaven des del terrat del davant. En Miquel , qui sap si esperonat per la idea que quedant-se quiets els pelarien, va treure el fusell i es va acostar ajupit a la cantonada de la paret que donava el carrer. Va treure l’arma per una petita escletxa que hi havia al mur i va apuntar a la direcció des d’on els havien arribat les bales. Altres homes , animats per l’acció d’en Miquel, el van seguir tot fent el mateix. Els nacionals van respondre amb una altra ràfega, aquesta vegada més intensa,  que els republicans van intentar contrarestar amb els seus fusells, tot i que la majoria de trets es van perdre entre els carrers de l’assetjada ciutat, ja que la majoria d’aquells homes eren uns inexperts reclutats per intentar guanyar una guerra que cada vegada semblava més difícil per les forces republicanes. Tanmateix , algunes bales sí que van fer diana en els seus enemics. De la mateixa manera que el bàndol republicà també havia sofert algunes baixes. En Miquel es va disposar a traslladar un dels seus companys, que havia caigut abatut. El van agafar, pels braços i les cames , i com van poder el van anar carretejant cap al campament on hi havia construït un improvisat hospital. En Miquel i en Jorge, el camiller que l’estava ajudant a carregar en David, un jove que havia rebut un tret a l’altura de l’espatlla, van tombar a la cantonada que donava a la sortida del poble. De cop, en Miquel va caure desplomat a terra mentre sentia una coïssor latent a la part posterior de la cuixa dreta. Notava com un tros de metall roent, segurament metralla perduda d’alguna mina, li obria un trau del qual en sortia un broll incessant de sang. En Jorge va exclamar :


  •  Eh, ¡alto al fuego! Soy médico, estamos trasladando heridos ¡no disparéis!





  •  



Aquelles van ser les últimes paraules que va sentir en Miquel dins el camp de batalla. Li seguien ressonant encara quan es va despertar mig endormiscat, efecte de la probable anestèsia que li haurien injectat. Un home de la seva edat se li va acostar. Un altre home, més jove, s’esperava darrere del primer. Tots dos semblaven impacients per adreçar-se a en Miquel. El primer era el metge en cap de la seva brigada. Li va comentar que l’havien traslladat fins al campament i que després d’anestesiar-lo li havia extret el tros de metralla de la cama. Ara portava un fort embenatge i hauria de romandre en repòs com a mínim una setmana. El segon, que portava unes insígnies semblants a les d’un oficial se l’hi va dirigir :



 


  • Buenos días, señor Puig, soy el oficial Martínez. ¿Se encuentra usted bien?





  •  



 

 


  • Juzgue usted mismo, señor Martínez. - Va respondre en Miquel amb una mitja rialla.





  •  



 

 


  • Pues bien, espero que se recupere pronto. Había venido aquí solo para informarle de que su carta ha sido enviada a su destinatario, concretamente a la esposa del general Juan Sanabria. ¡Más buenas noticias le traigo aún! Le ha llegado correspondencia. Se la dejo aquí. ¡Que termine de pasar un buen día!





  •  



 



-Igualmente, y muchísimas gracias oficial Martínez. – Va acabar en Miquel exultant per la idea de la carta. Qui sap si aquella correspondència provenia de la Teresina.-



 



Buenos días Miquel, soy Teresina.



  Espero que te encuentres bien, debo escribirte en español ya que en catalán no puedo, no nos lo permiten. Lo sé. Se lo que estás pensando. Lo siento mucho. No debería haberlo hecho.                                                    Nos estábamos desplazando dirección Huesca después de descubrir el paradero de Juan. Pero nos cazaron un día por la noche, descubrieron que éramos republicanas, no sé cómo lo hicieron, pero esos malditos inútiles nacionales lo hicieron. Nos llevaron al cuartel. Nos trataron muy mal. Nos tuvieron encerradas más de tres días a pan y agua. Nos interrogaron por la fuerza, nos sacaron lo que quisieron. Por las buenas y por las malas.  Después de eso nos volvieron a trasladar. Eso en cuanto a mí ya que en el cuartel me separaron de Patro. Desgraciadamente tenía más información que yo. A saber, lo que le habrán hecho. Fue un largo y duro viaje. Creo que nos desplazaron dirección norte, cerca del mar. Estamos bastantes mujeres concentradas en un antiguo convento. No podemos hacer nada. Estamos siempre encerradas, comemos una triste rebanada de pan diaria.



 Esto es horroroso. Aun no entiendo porque nos han dejado mandar esta carta. Sádicos, esto es lo que son esos bastardos. Quieren que descubráis lo que nos han hecho, que sufráis es lo que quieren. Lo oí de unos guardias. Que cabrones. Espero que por lo menos encuentren la manera de hacerte llegar la carta. Perdona por la brevedad de la carta, aun así, deseo que te encuentres bien. No hagas ninguna tontería, a la mínima te cazarán.” 



 



Però on carai s’havia posat la Teresina ? Sempre tant tranquil·la ,i ara, tancada a vés a saber on. Més valia què mai descobrís que hi posava sota aquelles gruixudes línies vermelles que tapaven més de mig text. Però això no era el pitjor. El pitjor era que la Teresina no en sabia res de la seva situació. La seva carta l’havia rebut la Patro, però malauradament les dues dones no estaven juntes per tant dubtava que la Teresina en tingués constància. Devia creure que encara estava a Barcelona. I què més ! Va home va, la seva dona fugia amb una desconeguda i ell es quedaria a casa. Desgraciadament però, les circumstàncies li feien pensar que potser hauria sigut l’única manera de sortir-ne viu d’aquella maleïda guerra. Els seus companys estaven avançant a un bon ritme dins el camp de batalla, però la seva situació no era la millor. Què en farien dels ferits ? Els tornarien a Barcelona ? O esperarien a que es recuperessin, i després els tornarien a posar en joc, en un tauler d’escacs on el rei i la reina s’esguardaven protegits gràcies a el seu poder, mentre els peons seguien caient uns rere els altres ? Un tauler d’escacs ... La partida s’estava acabant, els franquistes havien anat eliminant poc a poc les peces republicanes, i ara lentament, tot i que encara semblava lluny,  s’acostaven a la posició d’escac.



Immers en aquestes comparacions, en Miquel va sentir de rebot, una conversa esgarrifosa : 


  • Oh, venga no me fastidie mi general. ¡No puede hacer esto!



    No me fastidie usted. No me compare la vida de cuatro pardillos con la de todos los hombres de una campaña entera. Estamos completando una batalla perfecta. No la echemos a perder, dentro de poco nos llegaran refuerzos y tendremos a todos los fachas de Madrid distraídos aquí.



    Pero es que no se trata de eso, mi general. Esos cuatro pardillos tienen una familia, seguramente, muchos tenían un futuro por delante antes de esta jodida guerra. Son vidas humanas, como la nuestra. No pienso permitir que los deje aquí tirados, agonizando hasta que la siguiente brigada que pase por aquí los recoja. No sobreviviría ni uno. No lo voy a consentir.



    Pues usted, como oficial que es me va a tener que obedecer. Soy yo quien manda aquí así que vamos a recoger todos los cacharros de guerra y nos vamos a mover. Hacia el oeste, tal como habíamos planeado. Nos juntaremos con la brigada que viene del noreste. Y si no le parece bien, tiene todo mi consentimiento para quedarse aquí.    





  •  



En Miquel sabia que entre aquells cuatro pardillos hi era ell. I malauradament aquell oficial que semblava comprendre els ferits, va decidir salvar-se fent cas al seu general. En Miquel no li retreia res, ja que segurament, hagués fet el mateix en el seu cas. Però el problema no era precisament aquell. El problema era que els havien deixat tirats enmig d’aquells extensos camps de blat amb una quantitat de provisions alarmant. Qui sap quan arribaria la següent brigada. La salvadora. Tal com havia predit l’oficial, la majoria no sobreviurien



En Miquel, ja en unes condicions deshonroses va deixar per escrit els seus últims pensaments.



Una república amb afany de llibertat. Un exèrcit amb afany de poder absolut. Dos pols oposats que estan destrossant un poble. Perquè potser en un futur es pensarà que hi va haver un bàndol bo i un de dolent. Però un s’adona que quan realment estàs prop de  la mort, no importa la ideologia o la bandera que portis darrere l’esquena. Perquè quan dos pols oposats poden arribar a destrossar i separar qualsevol cosa, t’adones que potser, en realitat, no són tan oposats. Perquè tots dos han buscat peons per protegir els seus reis. Perquè tots dos han matat, sigui pel fi que sigui. Perquè això no ha acabat. Avui morirà un peó. Però n’arribarà un altre. Perquè fins que no en quedi cap això seguirà. Quan a les blanques o potser a les negres, se’ls acabin els peons un rematarà l’altre. No sé si seran unes o altres, però sé que un dia arribarà la jugada final. Escac i mat.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]