Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



fred&george
Barcelona
 
Inici: Catherine

Capítol 1 Quan la màgia deixa d'existir
Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació.



Sempre he estat envoltada per la música i la dansa. Des dels tres anys que practico aquest art. Es veu que gairebé vaig començar a ballar abans de caminar. La meva mare, al veure el potencial que portava a la sang, va decidir que havia d’aprofitar-lo tant com pogués. Des d’aquell moment tothom pensava que allò seria el meu passat, present i futur. Però ningú sabia que la meva passió era la filosofia. La humanitat, la vida, l’Univers tenien tantes preguntes sense resposta... Era una professional en qüestionar-me durant hores aspectes que, probablement ni Sòcrates s’havia plantejat.



Bé tot i que el que més m’agradava era la filosofia, també gaudia el ballet, ja que mentre ballo és quan tinc la ment més clara i també és un bon moment per pensar. Vaig tenir molts dubtes d’on estudiar ja que viva en una petita urbanització a les afores de Boston i anar en una gran ciutat seria complicat però, després de rumiar-ho molt, vaig decidir anar a l’Acadèmia de Ball de la gran ciutat de Nova York, en la qual em van acollir amb els braços oberts i no vaig tenir cap mena de problema per entrar-hi.



Al cap de tres mesos de molta autosuperació i suor, la meva millor amiga, la Winter, va aconseguir entrar a l’Acadèmia. Ella tenia un do per la dansa. Era espectacular. Quan ballava semblava un àngel. Semblava que flotés com una bombolla de sabó. Quan feia moure aquell cos esvelt i alt i feia onejar el seus cabells rossos al ritme del compàs m’encisava a mi i a tothom. Aconseguia que tots els ulls reposessin en ella i en els seus moviments precisos i meravellosos.



La coneixia des d’aquell primer dia a l’escola de primària quan, corrents cap a la classe, vaig rebre un cop de porta a la cara de la que es convertiria en la meva millor amiga.



Quan vaig despertar a l’hospital ella es va aixecar de la cadira on estava d’un bot i va començar a parlar, molt ràpid, i a disculpar-se. Des d’aquell moment que ha estat la meva millor amiga.



Ella havia estat la típica noia bona que tot pare voldria tenir però des que havia començat a dedicar-se professionalment al ball havia començat a veure’s amb molts nois, gairebé sempre molt més grans. Sempre ens havien advertit sobre els efectes secundaris de les pastilles però gran part dels artistes acaben en algun mal vici com aquest, per culpa de l’esforç busquen un lloc on recolzar tota la pressió psicològica i física.



La Win (així és com li deia), tot i que durant el dia era animada, plena d’energia i feliç, quan arribava a l’habitació que compartíem sempre estava deprimida i esgotada, i recorria a les que ella denominava com a pastilles per relaxar-se. Se’n prenia com a mínim cinc i després es prenia dos o tres gots d’un whisky dels cinquanta i se n’anava al llit. Cada dia era el mateix, una mena de rutina i cada dia les quantitats augmentaven. Al cap de dos o tres mesos d’allò vaig decidir que aquella addicció havia d’acabar-se.



Després d’una nit d’insomni i molt pensar vaig aixecar-me, per allà les quatre del matí, i vaig anar a la seva habitació.



El que vaig trobar-me em va canviar totalment. Me la vaig trobar estirada al terra amb un pot de pastilles. Al costat hi havia dues ampolles de rom, que vaig suposar que aquell noi que suposadament només era “un amic més”, li havia proporcionat.



Vaig apropar-me corrent i vaig intentar reanimar-la, tot i que sabia que un mort no es pot reviure. Després de plorar durant dues hores al seu costat i acabar-me l’ampolla de whisky amb la que tot havia començat vaig decidir anar a l’oficina de la directora, amb pijama i amb un mal de cap insuportable per culpa de l’alcohol. Me la vaig trobar, òbviament, tancada ja que eren les sis del matí i encara faltaven dues hores perquè les classes comencessin.



Vaig anar caminant com un mort vivent molt a poc a poc i amb llàgrimes caient-me per les galtes com si fossin totes les paraules que hauria d’haver dit molt abans, abans de que hagués començat allò que acabaria amb la vida de la meva ànima bessona, la germana no biològica que el destí m’havia assignat i al mateix temps arrencat del meu costat tant cruelment.



Després d’estar caminat durant una bona estona vaig adonar-me que els meus passos m’havien portat a la sala on la vaig veure ballar per últim cop.



Vaig anar a la sala on s’hi posava la música i vaig posar “play” a la cançó que estava programada i vaig ballar. Vaig ballar com mai ho havia fet, per la Win, per la vida i la mort, per la línia que separava la persona que era amb la que m’anava a convertir. No sé quanta estona vaig estar ballant, l’únic que sé és que al cap d’una estona vaig caure i no em vaig moure fins que va arribar. No sé qui va ser. Tenia la sensació que era el públic d’una pel·lícula i que quan s’acabés tornaria a casa i em trobaria a la Win practicant. Després aniria a la meva habitació i l’endemà al llevar-nos aniríem juntes a classe, dinaríem a la cafeteria i aniríem corrents a la següent classe ja que faríem tard com sempre, rient pel senzill fet de poder córrer i estar al seu costat. Tot seria un altre dia normal i corrent.



De cop la meva ànima va semblar tornar a dins del meu cos i vaig recordar on estava, qui era i com la meva vida des d’aquell precís instant es revoltava amb la cruesa de la situació.



Durant un temps vaig estar totalment destrossada. No menjava, no dormia i vaig començar a  deixar de banda el ball. Vaig deixar de preocupar-me pel meu aspecte, per les meves amistats i fins i tot vaig començar a perdre contacte amb la meva família.



Vaig passar per molts especialistes, per grups de recolzament, vaig parlar amb gent que havia perdut persones estimades, vaig fer de tot però res em va fer canviar. Res fins que el vaig conèixer. Tot va anar molt ràpid. Va ser una mena de renaixença. Vaig tornar a riure, riure sense parar, a parlar pels descosits després de tant temps sense expressar els meus pensaments, vaig sortir d’aquella bombolla negra i fosca en la qual havia estat vivint. I tot va ser gràcies a ell. Vaig adonar-me que a vegades la vida ens posa a prova i hem de demostrar que podem superar tots els obstacles que ens posi, per molt mal que facin, ja que la vida continua i no podem fer res per aturar-la.



No vam tardar gens a començar a veure’ns fora de la l’Acadèmia. Cada dia ho fèiem en un lloc diferent però a mi no em calia anar enlloc ja que mentre estigués al seu costat tot ja era més del que mai hauria demanat. Al cap de 3 mesos fent veure que només érem amics vam començar a tenir trobades més romàntiques i al cap de molt poc teníem claríssim que estàvem fets l’un per l’altre. Sabíem que passaríem la resta dels nostres dies l’un amb l’altre per això al cap de 2 anys plens de moments que sempre estaran en la nostra memòria em va demanar matrimoni. Vam celebrar un casament senzill en una església en la qual només hi van ser els nostres pares, la seva germana i el seu millor amic. Tot i ser molt simple va ser preciosa i no l’hauria canviat per res.



Al cap de 2 anys més va arribar la Catherine, la meva filleta. Ara ja és una dona de vint i cinc anys que m’ajuda en el projecte de l’Acadèmia de Ball.



Vaig començar-lo després de que ella nasqués, quan vaig adonar-me que en Sam no podia ser l’únic que portés el pa a la taula.



No m’esperava, ni de bon tros, que tot em sortís tant fàcilment. Amb només 3 anys de projecte ja s’havia tornat una de les més prestigioses escoles de ball dels Estats Units. Tot i això sabia que encara faltava molt per fer i que havia de seguir treballant com sempre ho havia fet. Ara que tenia la meva filla al meu costat sabia que tot encara aniria millor del que ja m’havia anat.
 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2: Un punt de vista diferent.
Catherine:

Em vaig llevar, llesta per un nou dia de la rutina.

Vaig anar al mirall i vaig veure la dona de vint-i-cinc anys que era. Cabells llargs i rossos amb ombres fosques, heretades del meu pare. Aquells ulls negres grans i expressius que feien que m’assemblés exageradament a la meva mare i les meves faccions definides però espontànies al mateix moment. Tot això i el meu nas petit i els meus llavis carnosos feien la meva cara un pèl còmica per les meves faccions exagerades, però a la vegada una cara càlida, extrovertida i amigable.

Vaig anar a la petita cuina del meu apartament i vaig preparar-me unes torrades amb ou per començar el dia amb energia.

Vivia al costat de Central Park, en un apartament d’uns 75 m². No era molt gran però vivia sola i era suficient. Tenia molts miralls que feien que semblés més espaiosa.

Després d’esmorzar vaig anar a dutxar-me i vaig posar-me la roba de ball. Vaig fer-me un monyo de ballarina el qual ja tenia tanta pràctica fent-lo després de tants anys i vaig sortir de casa.

Al sortir vaig inspirar l’aire matinal de Nova York. Era una mena de rutina que havia estat fent cada dia des que vivia allà. Sortir, mirar el cel, inspirar profundament, notar com l’aire entrava als meus pulmons, expirar, somriure i començar a caminar cap a l’Acadèmia.

Com sempre, vaig començar a caminar per la cinquena avinguda, contemplant els aparadors i admirant l’estil de les senyores que passaven. Totes semblaven tant iguals, tant similars que feia por. Vaig arribar a la cantonada que portava al carrer de l’Acadèmia i vaig notar un metall fred al meu coll. Vaig notar com tota la sang se’m glaçava i començava a suar.

Una veu ronca em va dir a l’orella:

  • -No obris la boca si aprecies la teva vida.




Vaig intentar girar-me per veure la cara del meu agressor però vaig notar com la punta afilada de la daga amb la que m’estava amenaçant em feia un tall i la sang calenta sortia a l’exterior i començava a baixar pel meu mallot.

Vaig quedar-me tant quieta que fins i tot jo mateixa em vaig sorprendre. Sóc d’aquestes persones que els hi és impossible estar-se més de cinc minuts quietes però diuen que en els moments de por és quan, fins i tot, pots descobrir coses de tu mateix.

  • -Ara caminarem. No facis cap moviment sospitós, no juguis amb la meva paciència, no és una de les coses que abundin en el meu cos.




Aleshores vam començar a caminar. Semblava irreal com ningú semblava fixar-se amb aquella noia amb el mallot ensangonat mig plorant i amb un home agafant-li les mans al darrere i tapant-li la boca. Vaig intentar cridar però vaig notar com em pressionava la boca fins a fer-me mal i vaig decidir deixar-ho estar. Vaig intentar pensar clarament però el meu cervell semblava haver perdut el poc de raonament que tenia.

Em va conduir fins a una camioneta negra i em va fer pujar al maleter. Dins hi havia dues persones més. Just quan tancava la porta vaig poder veure el tatuatge que recobria tot el seu dit petit. Un petit símbol del Ying i el Yang que envoltava el seu dit. Vaig quedar-me encuriosida pel significat que podia tenir però vaig apartar els meus pensaments sobre un assumpte de tant poca importància en aquell moment quan el cotxe va arrancar amb tanta velocitat que em va fer perdre estabilitat i vaig caure al costat de una de les dues persones que estaven allà.

Vaig fixar-me en ella i vaig veure que semblava estar tapada per un sac negre i vaig anar al seu costat i vaig aixecar-lo. Vaig fer-me un ensurt descomunal al veure la cara de la persona. Tenia els ulls oberts i la pell tant blanca com la neu. Vaig suposar que estava morta per la fredor i immobilitat del seu cos i vaig anar a comprovar si la persona del seu costat havia tingut la mateixa sort. Per sort meva vaig comprovar que l’altra víctima respirava i vaig intentar despertar-la del somni intranquil que semblava estar tenint.

Al cap de molts intents va moure un ull i em vaig apartar perquè no s’espantés i es recuperés amb tranquil·litat. Era un nen d’uns 12 anys. Va obrir la boca i la va tornar a tancar. Vaig apropar-me a ell i vaig intentar agafar-li la mà perquè em mirés. Va apartar-la tant ràpid que va xocar contra la capsa que tenia al costat i va començar a riure.

Tenia el ulls blaus i grans, massa grans per un nen de la seva edat. Semblava tenir les faccions d’un bebè i al riure també semblava una rialla d’un nen petit. Era una d’aquelles rialles honestes, sense cap mena de falsedat, una rialla sincera que transmetia felicitat i no sé perquè em va sortir l’instint protector que una mare deu sentir per el seu fill.

Vaig obrir la boca per parlar però no sabia que dir així que la vaig tornar a tancar, repetint el que ell feia pocs segons acabava de fer. Vaig posar-me a riure i ell va riure amb mi. Quan vam deixar de riure vaig obrir la boca i li vaig dir:

  • -Hola, em dic Catherine, com et dius?




Va obrir la boca però no va sortir cap so d’ella. Va tornar a intentar parlar però no va funcionar. Em va mirar amb cara sorpresa i va agafar un bolígraf de la seva butxaca i es va escriure al palmell de la mà: “què em passa?”

Em vaig quedar mirant-lo i pensant si estava prenent-me el pèl però la seva cara de sorpresa i la manera en que estava intentant fer sortir sons de la seva boca van fer-me adonar-me que sincerament no podia estar fent broma.

Vaig apropar-me a ell sense tocar-lo per la reacció que havia tingut abans i li vaig preguntar:

  • -Què està passant?




Va tornar a agafar el bolígraf i va escriure’s al braç, molt gran i amb lletres majúscules: “NO HO SÉ!” i va començar a plorar. Però va sorprendre’m veure que no li queien llàgrimes dels ulls i va semblar sorprendre-li a ell mateix ja que va començar a plorar encara més. Vaig quedar-me al seu costat mirant-me’l sense saber. Al cap del que em van semblar hores va tranquilitzar-se i va escriure’s al braç: “On ens porten?”

Li vaig dir que no ho sabia i vam establir una conversa ben estranya ja que ell escrivia i jo parlava. Va arribar el moment en que se li va acabar pell per escriure i va fer servir els meus braços i cames per a comunicar-se. Vam arribar a riure i durant alguns moments vaig oblidar-me de tot el que estava passant.

De cop el cotxe va parar amb un cop fort i l’home va tornar a obrir el maleter aquest cop amb una pistola a la mà. Vaig comprovar que havien passat tantes hores com les que m’havien semblat ja que el cel començava a tenir un color rosat, tant bonic que em va fer riure. Vaig poder veure que el Max també s’hi havia fixat perquè tenia el cap inclinat observant la meravella d’una cosa tant simple com la posta del sol. Vaig pensar en quants anys feia que no em fixava en aquests petits detalls, havent estat visquen a la gran ciutat durant tant de temps havia deixat de veure les petites coses.

Ens van conduir per un camí de roques fins a arribar a una gran casa que semblava antiga ja que semblava estar a punt de caure a trossos.

Ens van conduir fins a una sala amb moltes retrats penjats a les parets, plena de canelobres i els sostres estaven recoberts de miralls. Gràcies a això vaig poder veure que no érem els únics que havíem estat segrestats.

Ens van portar a una sala on ens van donar un bol de puré i un tros de patata bullida. En veure la ganyota que va fer el Max en veure el nostre “apetitós” sopar, el nostre segrestador va riure i ens va dir:

  • -Acostumeu- vos perquè això serà el vostre sopar per més temps del que us podeu imaginar.




Em va sorprendre veure que no ho deia de mala gana, més aviat intentava abaixar l’alt nivell de tensió que hi havia en aquella sala. També em va sorprendre el fet de que ens haguéssim quedat sols en aquella sala. Tota l’altra gent que havia tingut la mateixa sort que nosaltres havia marxat cap a diferents passadissos.

Vam seure de mala gana un al davant de l’altre i jo vaig menjar, afamada, mentre el Max l’únic que feia era jugar amb el menjar. Va treure el que ara era el nostre objecte més preuat i va escriure al seu tovalló de paper: “pregunta-li on som i per què, siusplau”.

Vaig escurar-me la gola i vaig dir amb la veu més segura que vaig poder fer en aquell moment:

  • -Perdoni, però ens podríeu explicar que està passant?




L’home va aixecar el cap sorprès per el meu to de veu ja que, sense voler havia aixecat massa la veu i gairebé havia sonat com un crit.

  • -D’acord, cridanera, si volem poder parlar com a persones civilitzades ens hauríem d’anar tranquil·litzant.




Em vaig quedar amb els ulls molt oberts i vaig començar a notar com la ràbia començava a avançar la por.

  • -Ah, o sigui, ara hem de comportar-nos com a persones cilvlilitzades, oi? Després de que ens hagueu tingut durant qui sap quantes hores en un maleter sense menjar, ni aigua, ni res només la companyia d’un mort i de nosaltres mateixos. Ui, sí d’això se’n diu ser civilitzat. Que ens hagueu segrestat també, és clar, i que hi hagi fins i tots nens aquí, això és el més humanístic.

    -Ei, ei, ei, para el carro maca. No treguis conclusions abans de saber res. Mira, anem a pams. Jo em dic Kevin. Porto aquí més temps que la majoria de la gent que hi ha per això tinc assignada la feina d’explicar als nouvinguts perquè són aquí.




Va mirar-nos per comprovar que l’estàvem escoltant i va continuar:

  • -Som la Rebel·lió.- Em vaig ennuegar i va parar per mirar si estava bé.- Mireu, tot i que ara probablement no em creureu i pensareu que heu anat a parar a un manicomi necessito que m’escolteu durant una estona. No m’interrompiu siusplau, em posa molt nerviós.


Aquest lloc on sou és conegut com la seu central de la Rebel·lió ja que és el lloc més proper al parlament. És la seu central de molts altres centres amb milers de gent com vosaltres.


  • -Com nosaltres?.- Vaig preguntar.

    -Abans de que m’interrompessis ho anava a explicar… Doncs sí, nosaltres, els que no som cap quadrats.

    -Com? Ara m’he perdut.

    -Doncs troba’t maca i para ja d’interrompre’m si no vols quedar-te amb la intriga per la resta dels teus dies.

    Al que anava: com bé sabeu vivim en un estat amb un govern. Un govern que suposadament triem amb una democràcia i tot això però el que no sabem és que també vivim en una mentida. Vivim en una societat dissenyada perquè ningú tingui opinions o personalitat. Tots tenim un microxip que substitueix el nervi que ens fa prendre decisions i des del govern ens implanten el que hem de fer i el que no.


Tot i això hi ha gent com vosaltres i tots els de la Rebel·lió que aquest microxip no ens fa afecte i és clar, això és un greu problema per ells ja que no poden controlar-nos. Ens busquen per modificar-nos i que formem part de la societat que estan intentant crear.

Per això existim nosaltres. Reclutem la gent que no és part dels “cap quadrats” i els entrenem fins que estiguin preparats per poder lluitar en la guerra que s’apropa, cada dia més. Necessitem tanta gent com es pugui i la necessitem ja, perquè el temps se’ns està acabant.

Vaig mirar-lo, processant la informació que ens acabava de donar i vaig dir:

  • -Però en Max què hi pinta aquí, té només 12 anys...?

    -Hi pinta, i molt. Com probablement has comprovat no pot parlar. Això és perquè acaba de despertar d’un coma en el que porta des de fa molt anys. No sabem perquè però està ple de casos com ell. Poden escriure però no poden parlar. També sabem que són de la gent més intel·ligent que hi ha i costen molt de trobar ja que saben com amagar-se, no de nosaltres, però del govern i si el govern no els pot trobar per nosaltres encara és més difícil. Són gent amb una ment prodigiosa totalment immunes al microxip. Són la pitjor amenaça amb la que han de lluitar i els busquen més que a tu, a mi o a ningú altre.




El Max semblava tant tristament perdut i espantat que no vaig poder fer altra cosa que intentar abraçar-lo però em sembla que l’únic que vaig fer sigué empitjorar la situació ja que es va tirar enrere amb tanta força que va tirar la cadira al terra i es va quedar allà mirant a l’home que teníem al davant amb els ulls molt oberts.

  • -Sí, això és el que suposava que passaria. Porta tant temps en coma que ja no sap com sentir-se al voltant de l’altra gent. És tant intel·ligent en temes de lògica que la part del seu cervell destinada a les emocions i a la relació amb els humans ha quedat subdesenvolupada fins al nivell que no entén un gest com una abraçada o una carícia.




Vaig mirar l’única persona que considerava amic en aquell lloc. La seva respiració havia començat a relaxar-se i el seu pit anava pujant i baixant menys exageradament. Podia veure a dins del seus enormes ulls la por i la saviesa que hi havia.

El senyor del qual encara no en sabia el nom va continuar:

  • -Necessitem saber si esteu disposats a deixar-ho tot per aconseguir un govern just.




El Max es va quedar pensatiu. Podia veure els seus pensaments com passaven pel seu cervell a una velocitat vertiginosa i al cap d’un minut va escriure al tovalló dues frases clares i amb lletres majúscules:

“EM TENIU A MI I AL MEU CERVELL DE LA VOSTRA PART. PER AL COMENÇAMENT D’UNA NOVA SOCIETAT!”

Va aixecar el vas amb la intenció de proposar el brindis. L’home li va seguir la proposta amb un somriure de satisfacció a la boca.

Me’ls vaig quedar mirant i vaig pensar amb els meus pares. Si eren un d’aquests caps quadrats què els hi farien? Volia formar part d’aquesta Rebel·lió ja que estava totalment en contra del que suposadament feia el govern però havia d’assegurar-me que ells i tota la gent innocent no patia cap mena de conseqüència secundaria que no mereixa.


  • -Jo estic amb vosaltres amb una condició. No estaré de la vostra banda si no m’assegureu que ningú innocent sortirà ferit o pitjor mort.


L’home va mirar-me somrient i va dir:


  • -T’ho asseguro.


I vaig aixecar el meu vas i vaig brindar amb ells.

L’home va beure’s la meitat del seu vas d’un glop el va deixar a la taula fent un cop sec i va mirar-nos, com si estigués mirant a un experiment.

  • -Bé, bé... Ara que heu acceptat, el vostre entrenament començarà. Haureu de passar moltes proves per augmentar la vostra resistència psicològica i física. No acceptem queixes així que no vull sentir cap mena de protesta. Si en sento, ni que sigui una, el vostre entrenament augmentarà el doble en intensitat, i us asseguro que no ho voleu. 

    I Max, ni se t’acudeixi tornar a plorar davant meu.


Després de veure l’afecte de les seves paraules va continuar:


  • -Quan passeu aquesta porta deixareu el vostre passat, la vostra identitat, família, nom, nacionalitat i tot el que us defineixi en aquesta sala. Ara sou part de la Rebel·lió.   

    Que comenci l’espectacle!


 Comenta
 
Capítol 3 La Rebelió
Capítol 3:

Em llevo a la que ha estat la meva habitació des de fa vuit mesos. Em recullo els cabells que ja m’arriben a la cintura i em poso uns texans negres i una samarreta del mateix color.

Em rento la cara ràpidament ja que només falten 2 minuts per el toc de queda. En mirar-me el mirall i em fixo en els canvis que he fet durant aquests mesos. Tinc la pell bronzejada per culpa de les hores al sol, tinc el cos més musculat i ja no es pot apreciar el meu cos de ballarina. Semblo més gran. Tinc una mirada decidida. M’agrada el canvi que he fet i deixo de perdre el temps ja que estic a punt de fer tard.

Baixo les escales de dos en dos, saltant i agafant-me fort a la barana de ferro, ja tan desgastada. Arribo al menjador col·lectiu just quan el Kevin s’aixeca per dictar-nos l’ordre del dia.

D’aquí a dos mesos està previst anar al govern i destruir el sistema que han construït per retornar a la societat la seva personalitat. La tensió es comença a notar. Es pot veure que, tot i que estem entrenats a no mostrar els nostres sentiments, hi ha gent que té por.

Un soroll de vidre trencant-se em treu dels meus pensaments. Ha sigut el Kevin que ha tirat un got contra la paret perquè la gent l’escolti. Té una metodologia una mica peculiar però les seves idees són bones i és una persona que aconsegueix motivar a tothom.

Comença amb l’ordre del dia. Intenta fer que tot sembli a dins del normal per no espantar a la gent però fins i tot ell se li palpen els nervis a la veu. Emfasitza més del normal les paraules, la seva veu sembla més aguda i camina per la tarima a un pas lleuger, quan normalment camina lentament i amb tranquil·litat. Penja la taula d’horaris a la paret i es disposa a baixar però sembla recordar alguna cosa i es dirigeix de nou a nosaltres:

  • A partir d’avui es començaran a preparar les tàctiques de reconquesta a tots els Estats Units.


Hi va haver un silenci tens i tothom es va dirigir cap a la seva zona d’entrenament.

Vaig passar per davant de la sala on treballaven tots els Sofia, així era com denominaven a la gent com el Max, i al passar-hi el vaig veure. Ens vam saludar i vaig somriure-li. Ell va tornar-me el seu somriure de dents blanques  i va seguir amb el que estava fent. Havia progressat moltíssim al llarg d’aquests mesos en qüestions d’inteligència però també emocionals. Ja podia controlar els seus plors o els seus riures descontrolats i havia aconseguir entrar al sistema de dades del parlament americà. Ens havíem fet extramadament propers i l’estimava tant com si fos el meu germà petit. Havia ajudat més del que la majoria de persones ho havia fet en tot el tema de la Rebelió però havien descobert que per trencar el sistema de micro-xips s’havia de fer manualment. Havies de tallar el cable que connectava una mena de gas que activava els micro-xips amb l’ordinador central, així aconseguint que deixés de funcionar. Ens havien explicat que un cop desconnectats no hi hauria manera de controlar a la gent però que, per qüestions de precaució, es demanaria a totes les persones que anessin a l’hospital més proper, on hi hauria tota la gent entrenada de la Rebelió per la medicina (més de la meitat), i els hi extraurien.

Vam entrar a la sala d’entrenaments i vam començar amb la rutina de cada dia. Era una cosa que havia començat a fer sense haver-hi de pensar, de tant repetir-ho, però sempre acabava súper cansada i al final del dia amb l’única cosa que pensava era el meu llit.

Vaig dirigir-me a la zona d’escalada i vaig començar a enfilar-m’hi.

Tot el dia va passar molt ràpid però tothom evitava parlar sobre el que tothom en realitat tenia en ment. Hi havia gent que feia anys que no anava al món exterior i no sabien el que es trobarien quan sortissin per la gran porta de roure.

El dia va passar ràpid però ens van obligar a repassar el mapa dels Estats Units més a fons del normal ja que ens havíem de saber cada petit lloc del país al peu de la lletra.

No dinàvem, ja que es creia que era innecessari i a l’hora de sopar vaig anar a seure al costat del Max i vam parlar sobre com havia anat el dia. Ara ell portava un petit dispositiu que era una mena de llibreta tàctil i era molt més fàcil comunicar-nos. El dispositiu també tenia un botó que produïa un so i el feia servir per cridar l’atenció quan algú no l’escoltava.

Em va dir que havia hagut d’aconseguir una mostra d’ADN de tots els actuals presidents. Em va dir que per entrar a la sala de control dels micro-xips es necessitava posar l’emprempta d’un d’ells així que d’aquella manera fos quin fos podrien accedir-hi.

Van passar els dies i cada dia tenia més ganes de poder tornar a Nova York. Sabia que era suposadament havia abandonat tota la meva identitat a l’acceptar participar en aquell projecte però no podia deixar de pensar tenia els meus pares allà a fora i no en sabia res d’ells des de feia massa temps.

I així com així, sense ni adonar-me'n de que el temps havia passat tant ràpid, va arribar la setmana de la rebelió.

  • Molt bé… Com tots sabeu d’aquí a set dies serà el dia que tant de temps portem esperant. És el gran dia. A partir d’avui no anireu amb els vostres grups de sempre. Us distribuirem per zones de treball: tots els d’acció anireu amb mi al pati de la Lluna, tots els de medicina amb l’Ashley  al laboratori, tots els Sofia amb el Jack a la sala d’informàtica i tots els d’estratègia amb la Vic a l’estudi.




Tothom es va aixecar i es va dirigir cap on li havien assignat.

Quan em disposava a marxar el Kevin ens va agafar al Max i a mi pel coll de la samarreta i ens va portar a un racó.

  • Durant el temps que porteu aquí us hem estat observant. No crec que tu, Catherine t’he n’hagis adonat, ja que tu tens la ment tant ordinària com jo però, sé que el Max sí, i probablement en té alguna teoria.




Vaig començar a riure i vaig dir:

  • Va Kevin, no em vagis amb bromes que saps perfectament que falta només una setmana pel gran dia.

    Cat, saps perfectament que jo no faig bromes.




El Max va fer sonar el dispositiu i va escriure: “Cat, em sembla que és veritat. Ho vaig notar en el primer moment però no t’ho vaig fer saber per por a que reaccionessin negativament. Els nostres cervells produeixen més energia que la normal i les nostres ones cerebrals aconsegueixen crear missatges que podem entendre mútuament”.

El vaig mirar incrèdula. No podia ser. Durant aquells vuit mesos havia arribat a pensar que no podia passar-me res més estrany a la meva vida i va i ara em deien això.

Vaig desempellagar-me de les fortes mans del Kevin i me’n vaig anar a pas lleuger cap al pati que ens havien dit. I de cop vaig sentir la veu al fons del meu cervell que havia intentat ignorar des de feia tant temps. Jo creia que aquesta veu era una cosa produïda per l’estrès o l’ansietat però resulta ser que era la veu del Max. Vaig escoltar-la atentament, escoltant per primera vegada amb atenció una veu que mai havia escoltat a la realitat. I de cop la veu va dir: “hola Cat, sóc jo”. Vaig mirar al meu voltant per comprovar que no hi havia ningú i vaig intentar tornar a parlar amb ell. Vaig dir a dins del meu cervell “hola” però no va passar res. Vaig intentar-ho uns quants cops més però no va passar res.

Vaig girar cua i vaig tornar cap on havia deixat el Kevin i el Max.

Quan vaig arribar-hi me’ls vaig trobar endinsats en una conversa. Vaig apropar-m’hi lentament i el Kevin em va mirar amb cara de suficiència:

  • Ostres, mira, si ha decidit tornar…




Vaig posar els ulls en blanc i els hi vaig explicar el que havia passat. Els hi vaig dir que la segona vegada que ho havia provat no havia funcionat. El Kevin va mirar el Max i el Max va fer un petit moviment amb el cap d’assentiment. Em va dir.

  • Mira, creiem oportú que tu i el Max desenvolupeu una comunicació perfecta al llarg d’aquesta setmana perquè pogueu ajudar amb les vostres habilitats a la revolta.

    Com? Tots aquests 8 mesos he estat entrenant-me per aquell dia i ara tu em dius que tot aquest suor i patiment no ha servit per res??

    Només t’estic demanant que facis l’acció més important de la Rebelió.

    Què vols dir amb això?

    Vull dir que vosaltres sereu els que es colaran a la secció 45 a les sales A i B amb l’ajuda dels millors d’acció per fer el pas final.

    Però no ho entenc. Hi ha gent que porta anys entrenant-se per fer exclusivament aquest pas!

    Mira, jo no tinc poder de desició aquí. Si vols, ves a veure el cap suprem i dona-li la cara a ell però no em donis a mi la tabarra, jo no tinc res a fer-hi. Les ordres són ordres.




Vaig mirar-me’l amb els ulls espurnejants i vaig posar els ulls amb blanc. A continuació me’l vaig mirar i vaig dir amb la veu rabiosa:

  • Què hem de fer?

    Escolteu amb atenció...


El pla consistia en que el dia X els d’estrategia i gran part dels d’acció haurien hagut d’aconseguir que tots els alts dirigents quedessin tancats a dins d’algun lloc i no en sortissin fins que s’acabés tot el projecte. Com que gairebé ⅔ parts de la rebelió eren d’acció alguns altres haurien d’aconseguir que totes les forces policials i de defensa de l’estat quedessin tancats a algun altre lloc i totes les armes fossin desactivades. També s’hauria d’aconseguir que tots els dispositius de comunicacions quedessin desactivats, nosaltres aniríem amb uns dispositius que funcionaven amb escalfor humana.

Un cop tota la ciutat sota el nostre control entraríem amb els millors d’acció, i els Sofia a la secció 45, i un cop allà, amb els tres líders de cada grup aniríem cap pel passadís que ens dirigiria cap a les sales que ens pertocaven. Després jo entraria a la sala A i el Max a la sala B per desactivar els xips que controlaven a la població mentre els altres estarien fent guàrdia a les sales un cop haver deixat via lliure. Havíem de fer-ho extremadament precís ja que si no era així s’activaria una bomba nuclear que al cap de set minuts destrossaria tot l’estat de Nova York.

Els que es quedaven a fora havien d’estar preparats per qualsevol imprevist però, sobretot, no podia sortir ningú ferit. Portaríem armes només per qüestions de defensa o moments extrems però havíem d’aconseguir fer una rebelió sense ferits ni morts.

Quan va acabar el Max es va girar i se’n va anar. No vaig sorprendre’m ja que tenia reaccions que sabia que jo no podia comprendre així que el vaig deixar fer i vaig mirar el Kevin.

  • No crec que valgui la pena arriscar tots aquests anys de preparació amb un nen i una noia que han tingut l’entrenament just. Entenc que tinguem aquesta mena de do però segueix sent una pressió extrema. Kevin, estem parlant d’una bomba nuclear! Està ple de gent més capacitada.

    Catherine, - em vaig sorprendre sentint el meu nom complet, sempre em deia Cat, Catherine era massa seriós per a ell -.sé que et penses que hi ha gent que té més qualitats i pot sortiren amb aquesta feina millor que tu però si el cap suprem ha vist el teu potencial no t’ha de preocupar res. Ets perfectament capaç d’aconseguir-ho. Jo confio amb tu.




Me’l vaig mirar buscant rastres de sarcasme a la seva cara però no en vaig trobar. Vaig apropar-me a ell i vaig fer-li una abraçada i vaig dir-li molt fluixet però sabent que em sentiria:

  • Gràcies.




Per la seva cara de sorpresa vaig suposar que no s’ho esperava.

L’endemà vam començar l’entrenament. Havíem d’aconseguir enviar missatges perfectes entre un i l’altre. Era complicat ja que havia de concentrar-me molt per aconseguir passar energia cerebral a una persona i requeria molta més energia de la que mai m’hauria pensat.

El primer dia va ser un desastre. Ens estressàvem moltíssim i el Kevin, que era el nostre entrenador i no tenia gens de paciència, no ens posava massa ànims. El segon dia tot va anar molt millor. Ja no m’agafaven marejos i podia mantenir converses de més de 10 minuts només amb la telepatia.

La veritat és que em sentia una mica ridícula parlant amb la que durant tot aquells 8 mesos pensava que havia sigut cosa de la meva ment. M’hauria agradat saber-ho abans ja que m’hauria estat molt més fàcil entendre i conèixer el Max. Ara que ja dominava amb més lleugeresa això de comunicar-me amb la ment ens era molt pràctic i ens passàvem el dia parlant. Però el que més m’agradava era poder sentir la seva veu. Sempre me l’havia imaginat ja que no podia parlar i ara podia escoltar les seves expressions, la seva entonació, el seu accent i tot en general era molt millor.

Els dos següents dies els vam passar fent accions a la vegada, i el cinquè els d’estratègia ens van fer el favor de muntar una escena de la sala A i B en la mateixa plaça de la Lluna. Semblava tan real que ara se’m feia més fàcil imaginar-me com seria el dia X. Els dos últims dies ens els vam passar practicant tota l’estona. Vam fer el procediment tantes vegades que ja me’l sabia de memòria i segur que el podria fer amb els ulls tancats.

La setmana va passar volant i per fi va arribar el gran dia. No ho podia creure que per fi tot l’esforç d’aquests 8 mesos i sobretot la última setmana es veurien reconeguts en tot el que creia. Per fi havia arribat el dia. I estàvem preparats.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]