Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



sallemanresa8
Manresa
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 Juny del 2015
17-06-2015

Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.

Encuriosida, vaig cap allà i aixeco la camisa. A sota, hi ha una rosa. La rosa més perfecta que mai us hagueu pogut imaginar, sense el més mínim defecte. En contemplar-la m’adono que no tot és tan perfecte com sembla, que no tot és de color de rosa. La ràbia que em provoca, fa que l’aixafi amb totes les meves forces i que torni corrents cap al tren sense mirar enrere.

Un cop a dins, no puc evitar pensar en aquell instant en què la perfecció ha deixat de ser-ho.

 

Us preguntareu el per què de la meva reacció i és que durant els últims anys no tot ha resultat ser com jo pensava. Tot el món es va capgirar aquell dia. El vint-i-tres de gener de dos mil dotze.

 

23-01-2012

Estic malalta. Odio-estar-ho, i encara més quan neva d’aquesta manera. Veig tots els nens jugant mentre tornen de l’escola. I jo tancada aquí, sense poder sortir. Fa mitja hora que la mare i en Tom haurien d’haver tornat, és estrany, bé suposo que deuen estar posant les cadenes al cotxe. De cop sona el timbre. Segur que deuen ser ells. En obrir la porta veig que estava equivocada, no és ni la mare ni el Tom. És la Marta que ha vingut a portar-me els deures. Li demano si fa molta estona que han sortit de l’escola. Al cap d’unes hores de parlar, marxa. M’assec al sofà i començo a preocupar-me, segons la Marta fa més d’una hora que han sortit de l’escola i encara no són aquí. Posar unes cadenes no porta tant de temps, oi? Potser han anat a fer la compra.

Torna a sonar el timbre. És la policia. Què venen a buscar? Pot ser que vinguin a parlar sobre el meu pare.

El pare no és un home de bona vida... Quan jo tenia sis anys va anar a la presó per culpa de la seva addicció a les drogues i per les dures pallisses que li donava a la meva mare. Per evadir-me, en aquells moments, em tancava a l’habitació amb el Tom i em cantava una cançó que em tranquil·litzava. Ell era l’únic que em podia calmar en aquelles situacions, era l’únic que m’entenia.

Sento el meu nom –Anna?-. El policia fa que tornie al món real i em demana permís per entrar a casa, però no va sol, una noia l’acompanya.

Els dono pas; un cop som a la sala d’estar, em fan seure i em comuniquen que la mare i el Tom han tingut un accident de cotxe i han mort.

 

17-06-2015

Quan deixo de banda els pensament m’adono que tinc les mans a les orelles i que estic cantant la cançó que el Tom em va ensenyar.

El tren arrenca, agafo la manta de la motxilla i em poso a dormir. És fosc i crec que és el millor que puc fer.

 

18-06-2015

Sento aldarull al meu voltant, unes passes s’acosten. Obro els ulls de cop. Veig com un vigilant s’acosta amb pas ferm demanant als passatgers el seu bitllet. Mentre ell està distret agafo les poques coses que porto i m’amago entre maletes i bosses de mà. Cada vegada s’acosta més i la meva respiració s’accelera a cada segon. De sobte, s’atura davant meu. Està dos segons mirant les maletes quan un passatger el crida i se’n va. Crec que aquest cop m’he salvat. Al moment de pensar-ho es gira. Em mira. Em veu, creuem les mirades i començo a córrer el màxim de ràpid que em permeten les cames. Em segueix, el sento molt a prop. Quan em fa la sensació que m’ha d’agafar, el tren s’atura i s’obren les portes. Surto i em barrejo entre centenars de persones. Quan paro, el veig a la porta del tren mentre em llença una mirada fulminant. No seria el primer cop que m’agafen.

 

22-06-2015

Com qualsevol altre dia baixo del tren en desús on dormo cada nit. Arreplego les coses i marxo cap als carrers de la ciutat. Avui noto una cosa estranya, tinc un pressentiment. Bo o dolent? No us ho sabria dir...

Començo a caminar quan noto una mirada fixada en mi. Miro de reüll a una banda i a l’altra però no veig res, únicament la llum de l’alba. Tot i així no estic tranquil·la, tinc por de girar-me  i camino a un pas més lleuger. Sento un crit greu.

- Eh! Eh! Para! Espera!Corro sense parar però les passes i els crits estan a tocar. M’agafa del braç i xisclo. Ell ignora els meus crits, m’agafa de la cara i m’obliga que el miri.

Té unes faccions dures, molt marcades. Em fa por, però si us sóc sincera, al moment de mirar-lo als ulls, m’inspira un punt de confiança.

- No et faré res! Sé que dorms aquí cada nit. Et puc veure.Us juro que en aquest moment em sento intimidada. Quina mena de persona és? M’espia? Per què? Sembla que em llegeixi els meus pensaments quan diu:

- Estigues tranquil·la, només vull ajudar-te. No sóc cap psicòpata. Jo estic com tu.

- I com em penses ajudar?

- Porto molt més temps que tu així. Crec que sé com sobreviure en unes condicions una mica més favorables. D’aquí a poc començarà a venir gent. Aquest no és un bon lloc per parlar. Ja saps que no podem estar aquí.
 Comenta
 
Capítol 2 Juliol de 2015
Segueixo el noi, però no estic segura del que estic fent, aquesta situació em posa nerviosa. Em porta a través d’unes vies a un lloc que no havia vist mai. Em diu que aquesta és una de les antigues parades de tren on ja no hi va ningú.

  • És una parada oblidada, així és com les anomenem.

    Les anomeneu?

    Sí, jo i els altres.


Fa dos xiulets, i comença a sortir gent de totes les edats.


  • Et presento els obrers desapareguts, ells són la meva família. Tots estem com tu. No tenim casa, i els diners no ens arriben per menjar. Per això estem aquí.


Diuen que tenen un lloc preparat per a mi, que fa temps que m’esperen.

El noi misteriós m’acompanya a un lloc més solitari. Em diu que a partir d’ara, si jo ho accepto, aquesta pot ser la meva nova casa i la meva família.

 

                                         

06-07-2015

Ja porto uns quants dies amb la meva nova vida. De mica en mica m’hi vaig acostumant; els obrers han estat molt oberts amb mi i m’han acollit molt bé. Durant aquests dies he anat coneixent  l’Ían, el noi misteriós. Em sembla molt atractiu i amb una gran personalitat. Ens hem començat a fer molt amics, cada dia passegem per les vies i m’explica la història de cadascun dels obrers i com han acabat vivint a la Parada.

Són les set de la tarda, l’Ían diu que l’acompanyi. No sé on em vol portar. Pugem a un tren just a l’últim segon. Ens camuflem entre passatgers i ens asseiem en un lloc més íntim, no ens agrada estar just al mig de la gent perquè si arriba un vigilant ens pot posar en un gran problema. Al cap d’una estona, més o menys tres parades més tard, baixem del tren.

No sé on som, però ell comença a caminar i jo el segueixo. Anem passejant per unes vies solitàries i parlant de les nostres vides. Ell m’explica que abans de viure amb la resta d’obrers, vivia amb els seus pares.

  • Ens enfadàvem constantment i teníem baralles molt intenses. Em menyspreaven i deien que no servia per a res, que no arribaria mai a ser algú admirable perseguint el meu somni, la música. Deien que només una minoria de gent que vol ser artista ho aconsegueix, i que no seria el meu cas. Volien que seguís la tradició de la família i fos economista, fins que un dia vaig dir prou, vaig agafar el més apreciat per a mi i me’n vaig anar. Des d’aquell moment no m’he separat de la meva guitarra.

    I al final, com vas trobar la Parada?


Ens quedem els dos en silenci. Ell mira l’horitzó ignorant les meves paraules.


  • Ja hem arribat- em diu.


Miro cap endavant i veig que s’acaba el camí.

Ens asseiem a la vora del precipici i comença a tocar i a cantar una cançó. De seguida la identifico. És la cançó d’en Tom. No puc evitar que em caiguin llàgrimes, aquesta cançó em porta massa records... Ell sembla que se n’adona i em demana per què estic plorant i començo a explicar-li la història. Veig com a poc a poc la seva cara canvia, es posa molt trist i intenta consolar-me abraçant-me ben fort, mentre el sol va desapareixent darrera les cases de la ciutat.

De camí cap a casa recordo l’abraçada i els sentiments que m’ha causat. Penso que en molt poc temps s’ha tornat molt important per a mi.

 

07-07-2015

Em desperto la primera, no he pogut dormir gaire. No paro de pensar en com l’Ían va evitar la meva pregunta. M’assec en una cantonada pensant en ahir i de sobte s’acosta en Sergi, un dels millors amics de l’Ían des que va arribar, i s’asseu al meu costat. Comencem a parlar i em demana com és que no vam aparèixer cap dels dos a l’hora de sopar. Li explico on vam anar i què vam fer, però sense explicar-li els nostres passats. Sé que si ho faig, tornaré a plorar.

Després li pregunto si sap com va arribar l’Ían aquí.

  • Ell no sol parlar d’això. No li agrada la seva vida anterior.


Assenteixo i me’l miro atentament, perquè comenci la història.


  • Una tarda l’Ían es va barallar fortament amb els seus pares. Solien discutir-se, però aquell cop va ser diferent. En acabar de discutir va agafar la seva guitarra, va pujar al cotxe i va marxar. Estava tan endinsat en els seus pensaments que no es fixava en la carretera. Diu que el següent que recorda és com es va despertar a l’hospital. Allà li van explicar que havia tingut un accident en el qual havien mort una mare i el seu fill i que tenia molta sort d’estar viu. També m’ha explicat que aquesta dona tenia una altra filla, que es va quedar sola després de l’accident.


En sentir la seva explicació, m’adono que està descrivint la meva història.

 
 Comenta
 
Capítol 3 Finalment
07-07-2015

M’aixeco, i dono les gràcies al Sergi. Ràpidament vaig a recollir les meves coses, m’acomiado dels pocs que estan desperts, marxo i vaig a agafar el primer tren que arriba a l’estació principal.

Allà dins, penso en tots els moments que havíem passat junts i que tot havia sigut una gran mentida. Ell sabia qui era jo, el que ell havia fet a la família i no va tindre el valor d’explicar-m’ho. Va preferir enganyar-me. M’ha afectat tant, que no tinc ni forces per plorar. Quan pensava que tot anava a millorar, que per fi tindria algú un altre cop, algú que m’entengués, el meu món es va tornar a enfonsar. Tinc tant mal de cap que em poso a dormir.

 

Quan em desperto salto del tren i començo a caminar sense un rumb precís. Camino durant molta estona, no sé quan exactament.

De sobte el camí s’acaba i m’adono d’on sóc. Estic al mirador on em va portar l’Ían. M’assec i em quedo mirant com s’apaga la llum del dia, com la ciutat va morint a poc a poc i tot queda en silenci. Deixo que el son m’envaeixi.

 

08-07-2016

Una veu greu em desperta, la reconec, és l’Ían. M’aixeco d’un salt i me’l quedo mirant amb cara desafiant.

-Per què has marxat? Per què no m’has dit res?

-Això ho hauria de dir jo. Per què no m’has dit res?

-Res de què?

-Saps perfectament del que parlo. Per què m’has estat enganyant?

-Enganyant? No estic amb ningú més, ni vull estar-ho, ets la única.Em quedo molt sorpresa de la seva reacció. M’està prenent el pèl? Ignoro el que diu i segueixo amb la discussió.

-Això és una cosa seria, no crec que sigui el millor moment de fer bromes!

-Què?

-Et parlo de l’accident! Com si no ho sabessis! L’accident en el que va morir la meva família, la mare i el Tom.Es queda en silenci i la seva cara canvia, es queda molt sorprès i a la vegada trist i seriós.

-Què se’t ha menjat la llengua el gat? Respon-me d’una vegada!

-Com ho has sabut? No esperava que te n’assabentessis.

-I pensaves estar-me enganyant tota la vida?

-No, tampoc és això, però no sabia com explicar-t’ho.

-No és just! Jo he sigut totalment sincera amb tu. I com m’ho agraeixes? Enganyant-me.

-Això no és veritat. Des de l’accident t’he estat vigilant, cuidant, encara que no te n’adonessis. Sempre he estat a prop teu. He mirat que estiguessis bé, que ningú et trobés a l’estació quan dormies i he esperat al millor moment per que vinguessis i t’unissis amb nosaltres. En cap moment t’he volgut fer mal. Només volia el millor per tu, però no sabia com fer-ho. El que jo no tenia previst era que m’enamorés de tu.

-D’això en dius estar enamorat? Ocultar la veritat a la persona que estimes?Dic aquesta última paraula fent els gest d’entre cometes amb les mans i amb un to de veu fort, directe i arrogant.

-No pretenia fer-te sentir així. Jo sempre he volgut el millor per tu. Des de el dia de l’accident m’he sentit culpable del que va passar i mai m’ho he perdonat. Si us plau, no em facis sentir pitjor del que ja em sento.

-Eren la meva mare i el meu germà! No és just, eren bones persones. Per què els hi ha de passar això a les millors persones? Per què els hi havia de passar a la meva família?De sobte em poso a plorar i les llàgrimes cauen galtes avall sense parar. Ell m’abraça amb força i no em deixa anar.

-No! No m’abracis.- li dic mentre li dono forts cops al pit amb el puny.Li dic això, però els dos sabem que és el que volem, així que destrossada reposo el meu cap sobre el seu pit i m’abraça encara més fort. Tanco els ulls i sento a cau d’orella:

-Ho sento, t’estimo.I de cop, els dos ens endinsem en els ulls de l’altre, m’asseca les llàgrimes de la cara, m’aparta els cabells, m’acaricia la galta i ens fonem en un petó. El petó més perfecte que mai us hagueu pogut imaginar. En aquell instant, la meva vida va tornar a agafar color.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]