Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



sallemanresa3
Manresa
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 El primer dia... i la primera nit
Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.

Amb cautela i curiositat, baixo l’esgraó que separa la via del tren de l'andana. Un cop que arribo al lloc, agafo la roba i la començo a  inspeccionar, això sí fora de la via, ja que un cop que em poso a tafanejar no m'adono del que passar al meu voltant.

Un cop als dits puc assegurar que és una camisa, una camisa d'home, ben igual a la d'en Tom, el meu marit, i la peça blanca és  justament la corbata que s’havia posat avui.

En aquest moment una angoixa m’atrapa; desesperada començo a buscar pels voltants per si hi ha alguna cosa més que em confirmi la intriga i llavors el veig: el seu carnet d’identitat, tirat al terra juntament amb el seu maletí. Del disgust caic a terra; les cames em fan figa. No m'ho puc creure... el de la foto és... és ell. El pànic s’apodera de mi. El meu món s'ha acabat, tots els meus plans i projectes, sento com es trenquen.

Un cop que assoleixo la possibilitat que en Tom és mort, començo a plorar tan fort que les llàgrimes em fan mal, però no tant de mal com el que em fa el cor en pensar què li deu haver passat al Tom.

Als deu minuts, el meu cor cansat de plorar, em diu prou.

I obeint-lo m’ aixeco, agafo el DNI i començo a córrer. En un moment ja he travessat l'estació, i en menys de quatre minuts corrents ja sóc al portal, al portal de la meva germana, un portal que ja semblava una perllongació del seu pis,  ja que l'utilitzava com a traster-estenedor, i els veïns no es queixaven. En ell hi podies veure bambes, caixes, calces eixugant-se, de tot... Truco al timbre, un timbre vell que no s'escolta si no ets al menjador. Per sort ella hi és i m’obre de seguida, dient-me la seva salutació habitual:

-Homee! Mireia passi, passi vostè! -obeint-la entro, i seguidament ‘assec al seu sofà.

Quan vull parlar m’adono que ja no hi és. Coneixent-la,  deu ser a la cuina preparant alguna cosa per oferir-me-la,  com habitualment fa. Dit i fet, apareix als 5 minuts amb una safata plena de galetes i dos tallats. Llavors em diu:

-I doncs, què tal, Mireia?

Quan vull contestar m’adono que m'he tornat a quedar muda- Les llàgrimes m'han tornat al ulls i la meva cara de preocupació ha aparegut, juntament amb la cara d'ensurt de l'Esther i el seu típic disparament de preguntes típiques:

-Mireia, què et passa? Estàs bé? Et passa alguna cosa? T’han fet alguna cosa?

Nego amb el cap, mentre dels meus ulls vidriosos cauen unes llàgrimes amargues i profundes com el meu rostre, símbol de tristesa i desesperació.

-Doncs va, seu – i vaig seure-. Tranquil·la, escolta’m, explica’m què ha passat.

Amb tota la força i voluntat que puc reunir, i entre llàgrimes li dic:

-M'he trobat, a la vora de... de... de la via... això! – i li ho ensenyo.

-Aquest DNI... què hi feia a la vora de la via el DNI del Tom? És que l’ha perdut?  -Em mira ... `

- Que potser hi havia alguna cosa més?- Llavors assenteixo.

-I què més hi has trobat? La cartera? Segur que el devia perdre passejant per allà, dona.

-No, no podia estar passejant; ell havia anat a treballar, i dubto que passegés amb el vestit de la feina i el maletí de l'empresa...I també hi he trobat roba, que crec que és la seva.

-Roba? N’estàs segura que és la seva?

-No ho sé, bé... ho suposo, perquè a part d’ell,  qui més del poble utilitza camises de Thomas Burberry i corbates del Emporio Armani, el forner? Estic segura que li ha passat alguna cosa, el deuen haver segrestat, o el deuen... no puc dir aquesta paraula...

-Matat?

En veure el devessall de llàgrimes quan sento la paraula, no li cal cap confirmació.

Després de mullar mitja caixa de mocadors, m’aixeco i, juntament amb l'Esther, ens dirigim a casa meva.

Travessem el poble, un petit poble composat per noranta cinc veïns i que es travessa en deu minuts.

En un tres i no res som al meu portal el meu portal, un bonic portal restaurat, pintat amb colors daurats i vermells simbolitzant el renaixement. Pugem a l'ascensor (jo visc a l’àtic, un àtic amb sobreàtic, i pujar aquelles estretes escales és massa dur). Un cop a la meva planta, el vell ascensor va un bot anunciant que hem arribat. Entrem. Per desgràcia, el pis és buit.  El Tom no hi és, tot segueix tal i com ho havia deixat.

L'Esther, amb un animat to em diu:

-Potser... si busquem pistes...

-Molt bona idea! Començaré buscant al seu despatx!

-No! No dona, no et preocupis, ja... ja hi vaig jo, que estic davant del despatx, tu comença per la sala d'estar que ja hi ets.

-Em... Em sembla bé...

Llavors, cadascuna per la seva banda comencem a buscar. Jo acabo ràpid així que també em poso a buscar a la llibreria de l'entrada. Però de res serveix, així que entro al despatx i li dic:

-Esther, vaig a mirar al pis de dalt!

-Sí, d’acord, molt bé. 

Pujo les escales, mirar primer a l’habitació de la dreta, la petita, on hi ha molts documents de la seva empresa... tampoc no hi ha res..

I quan em penso que tot ha acabat i que no puc fer res més, se m’engega la bombeta: l’única manera d'estar segura si la roba és o no la d'ell és buscar-la a l'armari. Com una bala entro al vestidor que compartim, i començo a mirar les camises una per una buscant aquella de color blau cel. Miro cinc vegades, però no hi és; també m’asseguro mirant en el corbatí elèctric, però res, de tots els colors menys la blanca.

Llavors baixo corrents a informar l'Esther, però ja no hi és, nomès hi ha una nota:

“Mireia, he marxat a casa, ja que he vist que començava a ploure i no em vull embrutar les meves noves bambes. He rebuscat tot el despatx però no he trobat res, suposo que hauràs trobat alguna cosa, demà truca’m i ens veiem.

Petons, Esther.”

Sola i melancòlica, agafo l'ampolla de whisky que té el Tom al despatx per quan rep visites importants. Encenc un dels seus cigars que té amagats, i amb l'ambient ben fumat i les ulleres a la punta del nas, començo a llegir papers. En no veure res, obro la caixa forta, però res... hi ha els 1000 euros d’emergència, la samarreta que li va firmar Lebron James, l'anell de la seva mare, i... hi falta alguna cosa... hi falta l’àlbum de les fotos del casament. Sé que era allà, en Tom el guardava com la cosa més preuada. Sorpresa i desconcertada m’assec a veure com la penombra enfosqueix el poble, i el despatx passa de tenir la poca llum que proporcionen els núvols de pluja a la foscor més solitària.

Després d’una estona, quan ja m’he fumat el cigar, la foscor ja s'ha apoderat  del despatx. En la foscor,  farta d'estar amb els meus pensaments, em dirigeixo a la cuina. Un cop allà agafo un bol, l’omplo amb llet i li aboco uns quants cereals, vaig al cap al sofà i amb l'ajut del comandament poso sèries policíaques, amb el propòsit d’aprendre alguna cosa que em pugui ajudar.

Després de 3 hores enganxada, arribo a la conclusió que si vull trobar en Tom, primer necessito proves, i les úniques proves jeuen entre els arbustos de la via. 

Decidida pujo al pis de dalt, em canvio de roba, em calço bé i em guardo una bossa de plàstic a la butxaca per guardar-hi la roba. Abans de sortir agafo el paraigua. Un cop ben equipada, passo dues voltes a la clau i baixo silenciosament per les escales per no fer escàndol amb  l'ascensor.  Amb el paraigua a la mà, vaig deixantr enrere el portal i m’endinso en una gran cortina d’aigua. Camino amb cautela, ja que vaig mal il·luminada pel flaix del mòbil.

Arribo a l'estació. En aquella hora és fosca, solitària... només es veu el pampallugueig d'una llunyana bombeta que prové de la ja tancada cafeteria de l'estació.

Malgrat la dificultat que em provoca la pluja, arribo fins l'andana, baixo fins la via. Em penes i treballs la travesso i diviso els arbustos, M'hi acosto. Un cop ben prop il·lumino el lloc on han de ser les restes de roba, però malauradament ja no hi són. Han desaparegut. Espantada i intranquil·la de pensar que algú em pot estar vigilant, vaig il·luminant el voltant, però per culpa de la pluja no s'hi pot veure res. De cop, un soroll delata el culpable, un entrebanc amb les relliscants pedres em dóna l'oportunitat de saber on és, i  un cop localitzat m’hi fixo bé abans que escapi. Penso que puc atrapar-lo en cas d’una pujada d’adrenalina.

A gran velocitat m'hi acosto, però desgraciadament no el puc enxampar, però si que veig que es tracta d'una noia:  els pits i les corbes, marcades per l’anorac cenyit  l’han delatada.

Fastiguejada, decideixo tornar a casa, però aquella noiam’he donat una gran pista: ella ni se n’ha adonat, però ha deixat un rastre de petjades per culpa de les bambes enfangades..

Segueixo el rastre que la incessant pluja comença a esborrar. Just quan entro al carrer principal perdo la pista. Però sé que la noia viu al poble. Llàstima que la pluja no  m’hagi permès de saber on viu. En el lloc mateix on s’acaba el rastre de les petjades veig unes claus.  

Així que ha perdut les claus... Després de tots els disgustos i les desgràcies, penso que em mereixo anar a casa i descasar.

 
 Comenta
 
Capítol 2 L'endemà
Els primes rajos del sol em desperten, fan que meves ninetes petites i negres s'amaguin darrere les parpelles. Busco al costat dret del llit el cos del Tom, esperant que tot hagi estat un malson, però no, la possibilitat que l’hagin raptat, és molt possible.

M'aixeco del llit, en direcció al lavabo; un cop hi sóc em dutxo i em rento les dents, em vesteixo... avui el meu humor no em permet vestir-me amb la meva típica roba acolorida de marca, avui els meus colors són grisos i negres. Baixo al pis de sota i poso la tele, el canal de les notícies, per tenir el confort que hi ha molta gent com jo, que ho està passant malament; als deu minuts, farta de desgràcies, decideixo cercar un canal on facin concurs per així fer temps, ja que a les deu he de ser a l’estació. He pensat anar a la feina del Tom per veure si en puc saber alguna cosa.

Un cop són tres quarts de nou, surto al carrer en direcció a l'estació, però amb una primera pausa a casa de la meva germana. 

Creuo el portal, per trucar al timbre, però just en el moment en el vull pitjar m’adono que la porta és oberta, com si l'haguessin esbotzat d’una patada.

Entro silenciosament. El menjador sembla estar igual de desordenat com sempre; un cop vist el menjador miro la cuina, i de sobte un soroll provinent de l’habitació m’espanta. Poc a poc i amb una aguda orella m’hi acosto, fins ser-hi davant, un cop amb la porta als nassos pregunto:

-Que hi ha algú? Esther, ets tu?

-Sí! Ja vinc, un moment que m'estic vestint.

Als pocs minuts surt i em demana:

-Com estàs, Mireia? Saps alguna cosa més?

-Doncs no, de moment no. He vingut per donar-te una clau del pis, ja que he d'anar a Barcelona a la feina del Tom i en cas que trobi alguna cosa potser hi passo la nit.

-Dona’m, dona’m. Així si passa alguna cosa ja hi aniré jo.

-Moltes gràcies, Esther, gràcies a tu tot això se’m fa més fàcil!

-De res dona, de res, ara va, marxa,  no perdis el tren.

Dos petons, una abraçada després, i començo a córrer carrer avall ja que en cinc minuts el tren marxarà.

Pels pèls l’he atrapar. M’assec en un seient buit, el que està al costat de la finestra, ja que m'agradava veure el moviment del paisatge. Llàstima que el meu humor no em permeti gaudir del paisatge com ho havia fet dies enrere, quan la meva única preocupació era no deixar de ser feliç.  

Després de mitja hora de verdor i bellesa, el paisatge, es torna denigrant, les vies del tren canvien els alts i verds arbres, per grans gratacels; les muntanyes s'han convertit en fàbriques escopidores de fum; els animals han estat canviats per persones, vestides de negre i gris, acompanyades de bosses i maletins, amb cara d'infelicitat.

El tren s’atura. És una estació estranya per a mi, ja que jo estic acostumada a la del poble, petita i a l’aire lliure.  Aquesta, en canvi,  és subterrània, atapeïda de gent malhumorada, amb cara de pocs amics. Per sort veig ràpidament les escales de sortida, que em donaran la llibertat.

Un cop fora, em quedo bocabadada, ja que feia molts anys que no anava a Barcelona.  Em desagrada tanta gent, em sento estranya, trobo a faltar la tranquil·litat del poble. Em sento  atabalada pels sorolls, les olors, els colors i la magnificència dels edificis.

Per sort, un flash em fa aterrar i un cop centrada, em dirigeixo a l'oficina del Tom.

Segons la direcció que havia vist amb l'ajut d'unes factures, he estat capaç de trobar-la. Quina sorpresa!, en Tom  treballa en un gran gratacel blanc, que puja fins on t'arriba la vista.

Creuo les magnífiques portes de vidre, que em condueixen a una gran recepció, una recepció molt ampla i alta, ja que des d’allí es veu la cúpula que corona el sostre i que deixa caure la llum fent l'empresa acollidora. Un cop observat tot pujo a l’ascensor. M’aturo a la desena planta, la planta del Tom. Em dirigeixo a una nova recepció; allà, una amable noia entén la meva situació i m’acompanya al seu despatx, un gran despatx molt més gran del que m'havia explicat el Tom, encara que coneixent-lo, ell sempre ha estat molt modest. M’acosto a la taula on hi ha una foto meva, una en laqual hi sortim els dos, i també una amb la seva mare i una altra amb la meva germana. També hi ha un munt de papers, sobres tancats, bolígrafs, un llapis, un contracte i un bloc de papers grocs en què hi veig una llista, una llista amb dues fileres. Dins de les dues fileres hi ha unes altres dues: hi posa pros i contres. M’hi fixo i no m’ho puc creure. Em compara amb un altra dona, parla de la personalitat de cadascuna, del caràcter, de l’obediència, de com som físicament, gustos i aficions en comú i com som al llit!

Això significa que m'ha estat infidel. Em sento traïda, estic que trec foc pels queixals. Tinc ganes de plorar, però prefereixo destrossar el seu despatx com a venjança.

Desprès de "redecorar-li" el despatx marxo amb la mirada fixa, vermella, amb ràbia, no em fixo en res, només tinc ganes de matar-lo.

Però als pocs minuts, la ràbia que embolcalla el meu cor és desembolcallada per la melangia, i, com una borratxa, m’assec en  un bar acompanyada d’un got de whisky i allà ploro les meves penes. Fins que als tres glops sóc capaç de dir prou.

Pago, em cordo la jaqueta i marxo cap a l'estació. Volto i volto com una somnàmbula. No sé ni on sóc. Passo estones asseguda en bancs de llocs que desconec... i el dia passa mentre a mi les hores se’m fan segons. El cap em roda. No entenc res del que està passant. Per fi torno a enfilar un carrer i per miracle arribo a l’estació.

Allà pujo al tren que em portarà a casa, decidida a trencar la unió que tinc amb el Tom.

Després de poc més d’una hora ja sóc al poble. Al contrari que Barcelona, allà  tot és silenci, la foscor mana i els únics sorolls que se senten són els dels grills.

Camino tranquil·lament, sense que la gent m'espanti, ja que sóc l’única persona al carrer.

Travesso el portal, m’aturo davant les bústies, i amb l'ajut d'un permanent que trec de la bossa tatxo el nom d'en Tom; després pujo les escales, lentament, sense fer soroll.

Obro la porta, només em cal fer una volta... això se’m fa estrany ja que sempre la tanco passant dues voltes,  però penso  que les presses em deuen haver fet una mala jugada. Entro, les claus se’m cauen a terra quan hi deixo la bossa. Em dirigeixo a la cuina, amb la mirada fixa, amb un pensament fix, vaig fins al calaix dels estris, l’obro i hi cerco el ganivet més gran que tinc. Furiosa pujo les escales, fins arribar al vestidor, i llavors començo a esparracar tots el pantalons que hi trobo, desordeno els seu calaixos trencant-ho tot fins que ma’turo de sobte en veure una camisa.

 
 Comenta
 
Capítol 3
És la camisa, la camisa que m'havia trobat, la blau cel, neta i planxada, acompanyada per la corbata blanca. Com pot ser això? Tot ha estat un somni? M'estic tornant boja? Però no, està molt ben planxada, massa ben planxada. Quan jo planxo solen sortir algunes arrugues, el que significa que no l’he planxada jo, i en Tom només havia planxat una vegada, i em va cremar un vestit. Per confirmar-ho, acosto el nas, i l’ensumo... fa una olor peculiar, però no és l’olor del meu detergent. Aquesta olor jo l’he sentida a algú, però pensant-ho... com podien haver entrat sense la clau, ja que la porta no estava forçada. Penso i ja sé  qui pot tenir la clau: l'única que la té és l'Esther, però ella no pot haver estat, o almenys no ho puc creure.

Pensant i pensant  m’adono que potser encara hi havia algú dins de casa. Espantada, baixo les escales, vigilant cada racó. Un cop sóc al vestíbul, agafo les claus i tanco la porta ràpidament, però quan vaig a tancar la porta m’adono que no són les meves claus, sinó les claus que m'havia trobat al terra.

Mirant-les veig el clauer  cobert de fang; com que el fang és sec, amb una mica de traça, el trec ràpidament, i observo que es tracta d'una lletra: la lletra E.  En veure la E, una esgarrifança em recorre el cos; són massa coincidències, començo a desconfiar de l'Esther, així que decideixo anar a fer-li una visita per veure si alguna cosa la pot delatar.

Als dos minuts ja sóc davant la seva porta; truco al timbre, però ningú respon, així que amb la mà tremolosa provo d'obrir amb aquelles claus, i desgraciadament obro. Pregunto per ella,  per si és al lavabo, però ningú  em respon, així que tanco la porta i m’endinso al menjador. Dins el menjador no hi trobo res, l'únic que faig és posar a carregar el telèfon, aprofitant el seu carregador. Després vaig cap a la cuina, on trobo el pot de detergent, que em confirma que ella havia rentat la roba; després, amb ganes de saber més entro a la seva habitació.  És una habitació caòtica, governada per pilots de roba bruta.  A la tauleta tampoc hi ha res, un parell de paracetamols, algun pintallavis i un carregador de mòbil; a la calaixera no hi ha res que no sigui roba interior. Així que vaig al vestidor, està tancat, però el puc obrir amb una de les claus del clauer, hi entro: sorpresa... no hi ha cap peça de roba, el vestidor és ple de paper enganxats amb cinta adhesiva a les parets i armaris. Són notes on hi escriu plans d’assassinats, plans de fugida, plans d'estafa, etc. I just en l'altre extrem del vestidor, hi ha un suro ple d'imatges. Són imatges meves, imatges del Tom, imatges retocades on surt ella amb el Tom, alguna imatge del Tom dormint o dormint sense roba, i les fotos desaparegudes del meu casament, en les quals hi ha enganxada la seva cara a sobre de la meva.

Espantada i atordida, començo a pensar i a relacionar-ho tot, tot lliga, menys on és el Tom. Potser  volia desaparèixer amb ella, no ho sé, l'únic que sé és que he de trucar a la policia, però l'error de deixar el telèfon carregant-se em fa tornar enrere. Vaig anar a buscar-lo, i de cop el sento. Algú me l’ha penjat. Això significava que l'Esther o una altra persona que és allà sap que jo sóc a la casa. Corrents i de presa m’intento amagar al vestidor, dins d’un armari. Als pocs segons d'haver-me amagat sento com rebusquen a l'interior del vestidor. Nerviosa, les llàgrimes em comencen a caure, fent un petit soroll al terra del armari, delatant-me. Sento com aquella persona s'agafa al pany, i obre ràpidament les portes, deixant-me veure únicament un drap blanc moll de cloroform el qual em va fer caure en un somni profund.

 

 

Em desperto a la penombra, estic lligada, amb només els texans i la samarreta i quasi no em puc moure. El cap repenjat contra la dura pedra, em batega del dolor, igual que els peus nus que freguen contra la grava del terra, provocant-me ferides.

Estic molt aterrada, no sé on sóc, ni qui m'hi ha portat, ni com puc sortir d'allà. De sobte el soroll d'una clau, acompanyada del soroll d'una porta obrint-se. Espantada en no reconèixer la silueta que s'acosta pregunto:

-Esther, ets tu?

-Exacte. Veig que estàs feta tota una investigadora, ja, ja, ja.

-Per què m'estàs fent tot això?

 -És ben simple, com ja hauràs descobert el Tom i jo vam ser amants, però ell em va  deixar, ja que volia estar amb tu. Així que l'única solució que trobo  per estar amb el Tom, és acabar amb la teva vida.

Entre llàgrimes, por i tristor, pregunto:

-Però, però el Tom, al Tom què li has fet?

-No et preocupis, no li he fet res, l’únic que vaig fer va ser contractar gent per fer-te creure que l'havien segrestat. I demà, un cop siguis morta, faré que l'alliberin; trist, de dol i desconsolat vindrà a consolar-se als meus braços.

 

 

Desprès de dir-ho, comença a riure amb maldat; quan ja estic farta de plorar i de sentir-me malament li dic:

-Mata’m, assassina’m, crema el meu cos, fes exactament el que vulguis. Jo sempre estimaré el Tom i si ell sempre m'estimarà, perquè com tu saps ell valora les persones per dins. El dia que ens vam casar em va dir: “Jo no estic enamorat del teu cos, del teu aspecte o del teu caràcter; estic enamorat del teu cor, el qual batega al meu costat i em transmet bons sentiments”. El teu amor, a diferència del meu, estarà maleït, serà negre i tacat per un assassinat, i farà allunyar el Tom, ja que malgrat que et penses que ho pots canviar, ell em va triar a mi i no a tu, i encara que em matis no canviaràs la seva decisió.

Enfadada i rabiosa pel que li he dit dit em respon:

-Com a mínim, ho intentaré.

I sento com em clava una ganivetada; em moro.

I en aquest fosc lloc, jec tranquil·la i amb un somriure, ja que sé que en al cel o en una altra vida, jo i el Tom ens tornarem a veure.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]